1. Ser mestre és SER artesà.
El dia que José Maria González Pons, mestre de la meva etapa d’EGB i a qui conservo
gran apreci, va entrar a classe carregat de mandarines a les mans amb l’expressió
eufòrica, me’l vaig quedar mirant estranyada i expectant... i ara, què succeirà? El que va
venir a continuació va resultar ser una ser dissecció en viu de les mandarines per
exposar el concepte de les fraccions matemàtiques; de segur que aquest fet ha ajudat a
que encara avui les recordi bé! Aquest tipus d’aparicions m’entusiasmaven i em feien
connectar amb quelcom intern, profund, poderós; ara em veig amb els ulls ben oberts
dient-me: quan sigui gran, vull ser MESTRA!
Mestres, despertadors del poder personal.
En aquell moment jo no sabia que aquest fet tenia un nom. El que estava aconseguint en
José Maria era connectar-me amb el meu “poder personal”, allò que me fa vibrar per
dins i m’entusiasma. Tots tenim aquest poder personal, només cal que el despertem. Qui
ÉS MESTRE, no que FA de mestre, el sap despertar. És un “despertador del poder
personal”, del do que cada fillet i filleta du a dins sense excepció. També hi ha
despertadors de la música, de la cuina, de la pintura,... Qui no ha gaudit en algun
moment d’una música, cuina o pintura tan excepcional que ha dit...vull ser músic!
Pintar! Cuinar! I potser durant uns minuts s’ha sentit músic, pintora, cuiner! L’aborigen
que plorava trist al llibre de Marlo Morgan, “Les veus del desert”, perquè s’assabenta
que a occident la gent mor sense saber quin és el seu do, s’alegraria de saber que hi ha
docents preparats per ser grans acompanyants i “despertadors” del do de les persones.
Mestres a primària i secundària: lloc privilegiat i delicat.
I tornant a les mandarines, a llavors ja intuïa que durant els següents anys m’aniria
trobant amb més i més mestres, però he necessitat recórrer un llarg itinerari per afirmar
amb certesa que els que me van acompanyar des de la meva infantesa a l’adolescència
són els que m’han marcat definitivament amb més força. I ara sé que aquesta marca,
inscrita a tota la meva essència i que encara m’acompanya, com la famosa cicatriu del
Harry Potter, ha resultat ser important perquè estava feta des del cor.
El que tenien en comú aquell equip de mestres és que creien fermament amb el que
feien, amb els nostres potencials com alumnes, i també en la nostra naturalesa com a
persones. Veient la marca instal·lada encara en mi, descobreixo que la missió
d’acompanyar fillets i filletes de primària i secundària té aquesta riquesa i també una
gran responsabilitat, perquè la tendresa pot esdevenir duresa quan no hi posem les
condicions adequades.
Mestres artesans en l’ensenyar i relacionar-se.
És requereix molt en aquesta professió. Ser mestre és ser artesà. A més d’acompanyar a
cada persona a treure el millor d’ella, qui és mestre es coordina amb pares, mares i resta
d’educadors, ensenya la matèria mentre educa en valors, prepara els fillets i filletes pel
món global on viuen, pel món intel·lectual que es trobaran i sempre atenent les
necessitats i aspiracions de la persona que està creixent. Si algú encara té dubtes del
requeriment energètic que això comporta, només ha de fer un matí a qualsevol centre
d’ensenyament.
L’energia que requereix ser mestre i la decisió de cuidar-se.
És per això que valoro i admiro la tasca docent. I tot i que considero que les condicions
del moment actual generen unes dificultats clares i en ocasions el desgast i el nivell

2. d’estrès deixa a qui està davant de l’aula exhaust, m’agafo al paràgraf que apareix a la
introducció del llibret de l’Escola d’Estiu 2009 per a ensenyants (MRPM), cito
textualment: “ser un bon mestre en aquest temps d’incertesa no és fàcil, però tampoc
impossible” i afegeix, “això sí, necessitam una mirada oberta a altres formes d’entendre
la nostra professió”.
Canviar la meva mirada per gaudir més de la docència
Aquest últim punt és, per mi, revelador. Donar quelcom valuós com a mestre, dins
d’aquest remolí de moviment escolar, passa per revisar la mirada que en tenim de la
professió i preguntar-se: Quin era el valor essencial que em va guiar en el moment que
vaig decidir dedicar-me a l’ensenyament? Què he aconseguit en aquest entorn que ha
estat especialment valuós per mi? Quines són les coses que vull canviar en els propers
mesos que m’ajudaran a mantenir la meva energia vital?
Aquestes preguntes ens ajuden a crear les condicions per gaudir de la docència, la qual
cosa implica recuperar el poder personal del que xerràvem i cuidar-se com a docent.
El tipus d’alumnat al que acompanyo actualment són majors de 18 anys i la majoria han
deixat anar espurnes d’il·lusió pel camí. Mostrar-lis que està en les seves mans
recuperar-les, si és el que volen, és ara una de les meves tasques. També ho és recordar
als i les mestres, que la immensitat del que poden oferir està al seu abast,... si és el que
volen.
Virginia Satir ho expressa meravellosament: “vull que t’entusiasmis amb qui ets, el que
ets, el que tens i el que encara hi ha per tu. Vull inspirar-te perquè te n’adonis que pots
arribar molt més allà d’on estàs ara” si és el que tu desitges.
I després de tot, del que em sento més orgullosa no és de conèixer les fraccions, si no
que, aquestes persones me van inspirar perquè jo trobés quelcom valuós a dins meu i
passant els anys, aquesta mateixa inspiració és el que m’ha duit a escollir i gaudir del
que estic fent ara.
Des d’aquí, gràcies de tot cor: Antònia Gomis, Pere Comella, José Maria González,
Joan Huguet, Biel Garriga, Marisa Riutort, Sor Rosa,...
I gràcies i felicitats a totes aquelles persones que seguiu persistents i escolliu SER
mestres!
Betlem Gomila i Serra
Docent a la XXXII Escola d’Estiu per a ensenyants (MRPM) 2009