Una entrevista que val la pena de llegir. Manuel Delgado és llicenciat en Història de l'Art per la Universitat de Barcelona i doctor en Antropologia per la mateixa universitat. Actualment forma part de la junta directiva de l' Institut Català d'Antropologia . És ponent en la Comissió d'Estudi sobre la immigració al Parlament de Catalunya . Ha treballat especialment sobre violència religiosa i ritual, apropiciaciones socials de l'espai públic urbà i la construcció de les identitats col · lectives en contextos urbans, tema entorn del qual ha publicat diversos llibres i articles en revistes nacionals i estrangeres.

1. Manuel Delgado: 'El procés només es pot interrompre per la força de les armes'
'Hi haurà independència perquè no hi haurà referèndum.' Amb aquest pronòstic
l'antropòleg i professor universitari Manuel Delgado titulava un apuntament del seu bloc,
publicat , en què assegurava que la independència arribaria durant aquests mesos vinents
i que l'única via que tenien els unionistes era d'acceptar la consulta i mirar de guanyar-la.
En aquesta entrevista, Delgado va més enllà i detalla les diverses situacions en què
podem trobar-nos aquest 2014. Reitera que la consulta no es farà, parla de la possibilitat
d'intervenir la Generalitat --que veu molt improbable--, i no descarta una intervenció
militar, cosa que no evitaria, tampoc, la independència. Assegura que la potència del
moviment independentista està en la força de la gent, que els partits polítics ja no el
controlen i que el fet de ser pacífic el farà invencible. I pronostica que els partidaris de
l'opció confederal, com ell, hauran d'acabar triant entre l'estelada i la 'rojigualda'. La
tria --diu--, arribat el cas, serà fàcil de fer.
—Dieu que hi haurà independència precisament perquè no hi haurà referèndum…
—Tot apunta que el referèndum no es farà perquè les forces que el promouen hi
renunciaran. Per què? Perquè ja han dit i repetit que només es faria si fos legal. I com que
no es podrà fer legalment perquè el govern espanyol ho impedirà i no deixarà que es faci,
aleshores no es farà, per imperatiu legal.
—I aleshores... eleccions?
—És impossible que tot torni a quedar com abans. Per tant, unes eleccions seran
inevitables. I, arribats en aquest punt, hi haurà una majoria absoluta d'opcions
independentistes al parlament. Aleshores una declaració unilateral d'independència també
serà inevitable. I no ho dic com un exercici d'endevinació, és que sincerament no hi veig cap
més sortida possible. Seria una declaració il·legal per Espanya, però per molts
democràticament legítima, perquè fóra proclamada per una àmplia majoria del parlament.
—I aleshores, què farà l'estat?
—Pot intentar imposar l'article 155 de la constitució i fer una mena d'usurpació massiva de
funcions de la Generalitat començant pel president. Això ho podria fer abans no arribés
aquest moment i tot. Però la pregunta és: com ho fa? Com s'aplica aquest article? Si
intervenen l'autonomia caldrà que milers de ciutadans que treballen per a l'administració
acceptin la direcció dels que consideraran uns usurpadors. Jo mateix sóc un funcionari
públic. De qui dependré? L'estat, com vol fer un relleu complet de tot l'aparell funcionarial i
governamental? És impensable. No n'hi ha prou d'ocupar la Generalitat. Caldria ocupar-ho
tot. Qui administraria la sanitat? I hisenda? I els mossos d'esquadra? I la universitat? Una
situació d'aquesta mena es trobaria amb una rebel·lió social immediata.
'Els unionistes no hi poden fer res'
—Per tant, si s'arriba a aquest extrem, hi haurà independència?
—És que no hi ha cap altra alternativa. Aquest procés només pot ser interromput per una
actuació traumàtica. Digueu-me vosaltres si hi ha cap altra possibilitat. Per moltes voltes que
hi fet, no hi trobareu cap alternativa.
—Quines vies tenen els unionistes per aturar-ho?
—Cap. No poden fer res.
—Al bloc també dieu que pot haver-hi una intervenció militar…

2. —Bé, els unionistes tenen dues opcions per a evitar la independència: o acceptar i pactar la
consulta i intentar guanyar-la, que és la més raonable (però que, segons que sentim, sembla
impossible perquè no volen negociar res); o l'ús de la força amb una intervenció militar, que
tampoc no és clar que eviti la independència, més aviat al contrari. No poden fer res més.
Però tant, això que volen fer els unionistes, històricament, només ha tingut una via: l'ús de la
força.
—Realment ho podem arribar a veure?
—No seria una cosa inèdita en absolut. O això o acceptar la independència. És a dir, en
realitat tenen tres opcions: fer la consulta i guanyar-la, les armes o acceptar la
independència. Fixeu-vos que l'única que implica tallar el procés són les armes. Aquest
procés només es pot interrompre per la força de les armes. Perquè és un moviment de
masses que ja no depèn dels polítics.
'Qualsevol reacció unionista que impliqui aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al
carrer en massa'
—Voleu dir que facin què facin els polítics, d'aquí i d'allà, hi haurà independència?
—Jo no sóc un analista polític i per tant les meves opinions compten el que compten. Però
una qüestió és evident: hi ha un diferencial que és absolutament singular i que és el que
dóna caràcter al procés. És allò que en una altra època hauríem anomenat un moviment de
masses. Per molt que els unionistes s'entestin a dir que és fruit d'una manipulació, és evident
que és un moviment que té un fort component de base i que, a més, funciona amb una
dinàmica que ara per ara els partits polítics no controlen. La qüestió no és pas quines eines
tenen els unionistes per a aturar-ho sinó quines eines tenen les dinàmiques que hi ha a les
mans de majories socials. És amb aquestes dinàmiques que hauran de tractar els qui volen
mantenir la unitat d'Espanya. Per entendre'ns, qualsevol reacció unionista que impliqui
aixecar la mà, portarà la gent a tornar a sortir al carrer en massa d'una manera gairebé
mecànica, gairebé muscular.
—El paper de Rubalcaba i Rajoy pot accelerar el procés?
—Sí, molt probablement. Ens trobem en una dinàmica fora de control, que es desplega i que
és arran de terra. I això no es pot controlar amb directrius polítiques ni a favor ni en contra.
És a dir, qui negui el paper decisiu d'aquestes multituds s'equivoca, i molt. Som en un punt
en què gairebé tot allò que passa, no a Catalunya sinó al món, depèn bàsicament de què
passi al carrer. Són multituds de vianants, les que tenen la primera paraula i l'última. Això
passa avui Catalunya, a Kíev, abans-d'ahir a Bogotà, a Rio, a Istambul, al Caire… Qui té
l'última paraula és el carrer, que en última instància té la capacitat de generar història. Però
costa d'acceptar que no es pugui fer res contra això.
—Ho valoreu com una evolució democràtica o més aviat com una crisi de la
democràcia actual?
—Això és l'apoteosi de la democràcia! La història l'han feta les multituds. Si us hi fixeu, en la
història, cada vegada que hi ha hagut algun canvi que hagi valgut la pena, no l'han fet
polítics brillants ni líders carismàtics, l'han fet les multituds al carrer. I en aquest punt és
interessant de saber què faran tots aquests ciutadans que, com jo, tenim opcions lligades a
l'anomenada tercera via, opcions federals i confederals.
'Els federalistes haurem de triar entre entre l'estelada i la 'rojigualda'
—I què fareu?
—No podem fer res, perquè ens trobarem arrossegats per dinàmiques de les quals només

3. sabem el resultat de la lògica. És a dir, ens trobarem que haurem de triar entre l'estelada i la
'rojigualda'. I haurem de deixar la bandera republicana, que és la meva, a l'armari. I, malgrat
això que comentava de la democràcia, quan dic que no podrem fer res ho dic amb un punt
de tristesa, perquè l'opció confederal és la que a mi em desperta més simpatia.
—La pregunta de la consulta inclou una tercera via…
—Sí, però ja us he dit que la consulta no es farà. I d'aquí passarem a la declaració unilateral
d'independència conseqüència d'unes eleccions plebiscitàries. I després ja veurem si hi ha
intervenció de l'autonomia, si hi ha intervenció militar o si accepten la independència. El fet
interessant de la pregunta de la consulta és que posa el PSC entre l'espasa i la paret, perquè
acabi enfonsant-se en la seva pròpia contradicció, perquè passarà que no acabarà donant
suport ni a la seva opció.
—Insinueu que és una estratègia?
—Que això sigui conscient o que tot el procés sigui planificat i formi part d'una estratègia és
completament negligible. Com deia, el procés avança per la força de gent.
—Dieu que potser haureu de triar entre banderes. Quina triareu?
—Si hi hagués una situació traumàtica d'aquest tipus, tu creus que algú d'esquerres es
posaria del costat d'aquells que volen imposar-se per la força? Home, prevaldria l'instint
democràtic, per molta antipatia que pugui suscitar la independència. Penseu que
probablement contraposaríem la imposició i les armes a l'esperit democràtic del carrer.
—Apunteu també que no es descarta una intervenció militar contra el govern
espanyol en pro de la unitat d'Espanya…
—No seria la primera vegada. Pot passar. Per què no pot tornar a esdevenir-se?
'A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació'
—Si això passés, quina seria la situació?
—A ulls del món, passi què passi, Espanya viu un procés de desacreditació. Els que queden
malament són els qui governen Espanya i que sembla que no vulguin parlar de res. I si hi ha
força militar pel mig, la desacreditació és total i irrevocable. I, a més, si hi ha un merder de
cap mena, les masses sortiran al carrer. I hi sortiran pacíficament.
—En tots aquests pronòstics parlem dels mesos o anys vinents?
—Parlem de mesos, a tot estirar. Tot això pertany al domini de la imminència. Però repeteixo
que el fet interessant és que tot això no dependrà ni de tu, ni de mi, ni de Mas, ni de Rajoy.
No hi haurà possibilitat de recular perquè una part multitudinària de la societat no ho vol. En
aquests moments ningú ni res no és capaç de mobilitzar com ho ha fa la causa
independentista. Allò que hagi de passar, passarà, i dependrà de lògiques no gens
individuals, sinó col·lectives.
—Aquest paper determinant de la gent diferencia el procés català de l'escocès, per
exemple?
—Sí, de l'escocès, del quebequès i de qualsevol altre. I amb una variable afegida, que serà
pacífic, cosa que el pot fer invencible.
—Els dirigents espanyols no han estat gaire intel·ligents…
—És que no ho són, tu.