VI Jornada de la Inclusió Social a Vilanova i la Geltrú. "L'habitatge com a punt de partida. Models innovadors per fer front a la vulnerabilitat residencial".

1. 1
TRANSCRIPCIÓ VI Jornada d’Inclusió Social
“L’habitatge com a punt de partida: models innovadors per fer front a la vulnerabilitat residencial”
24 de novembre, 2016
Óscar Rebollo
“L’habitatge i la perspectiva comunitària”
Doctor i professor en Sociologia de la Universitat Autónoma de Barcelona. Expert en temes de
participació ciutadana i desenvolupament comunitari.
 Vinc a plantejar-vos unes hipòtesis de treball conjuntes.... per parlar d’una política
d’acció comunitària... suposem que tenim una comunitat? Si suposem que Sí, hem
de plantejar-nos diverses preguntes: com ens relacionem amb aquesta comunitat?
quines subvencions els hi donem? quins recursos els facilitem? com aquesta
comunitat entra dins la gestió d’aquesta política pública?, etc. La qüestió és: i si la
resposta és NO? I si resulta que no tenim una comunitat? Nosaltres solem
respondre des de la hipòtesi de que no tenim una comunitat, i quan diem que no
tenim una comunitat, de què estem parlant? Estem assumint un diagnòstic social
que posa en el centre que els diferents processos dels darrers anys (increment de
les desigualtats socials, de l’atur...) incideixen directament en el debilitament del
que és comunitari: una comunitat cada cop més individualitzada, més debilitada i
fragmentada, amb una pèrdua progressiva de capital social. Parlem de problemes
absolutament individualitzats – estàs a l’atur, tens una invalidesa...- i respostes
totalment individualitzades –apodera’t, estudia més, sigues més competitiu...-
Hi havia una resposta que donava el pare del César Randueles, en Guillermo
Randueles, un dels pares de l’antipsiquiatria aquí a Espanya: davant un pacient
que venia amb crisis d’ansietat, li deia “vostè no necessita una pastilla, necessita
un comitè d’empresa”. Aquesta metàfora ve a dir que, davant d’aquestes
problemàtiques tractades/plantejades com a individuals, potser es necessiten
més respostes col·lectives.
 Novament... tenim una comunitat? o, millor dit, suposem que no tenim una
comunitat? llavors el repte de la política pública implica la construcció de la
comunitat (...) L’altre dia unes treballadores socials deien que sí que treballen per
la comunitat. Fa falta el matís bàsic que, quan parlem de comunitat, no parlem de
població. Quan parlem de comunitat no parlem d’atenció col·lectiva. Quan parlem
de comunitat parlem d’organització col·lectiva, de vincle col·lectiu, de “comitè
d’empresa”. No parlem de comunitat com a equiparable a barri, equiparable a
població. Què ve a dir aquesta perspectiva comunitària ? aquesta perspectiva posa
en el centre projectes col·lectius construïts col·lectivament, i aquests projectes
han d’apuntar en 3 direccions: per una banda, projectes col·lectius construïts
col·lectivament que ens ajudin a millorar les nostres condicions de vida; projectes

2. 2
col·lectius que provoquen i promouen l’empoderament i enfortiment, i projectes
que són inclusius (que no deixen a gent fora). Llavors, és això el que hem de
construir, és una mirada completament diferent. Com a mínim, la hipòtesi de
treball és una hipòtesi completament diferent.
 “cuanto azúcar cabe en esta taza de cafè”? no es tracta d’abocar recursos que no
pugui absorbir la comunitat, sinó de construir comunitat perquè tingui capacitat
de construir aquests recursos i transformar-los en projecte col·lectiu,
empoderador, inclusiu... si tinguéssim una gran comunitat o una societat civil forta
o una densitat forta de capital social, llavors tindria molta capacitat de poder
absorbir aquests recursos, però la hipòtesi és que no, l’enfocament és una mica
diferent. Amb aquesta perspectiva comunitària quin és el projecte col·lectiu que
més i millor ha contribuït a l’enfortiment de la comunitat des de la perspectiva de
l’habitatge? La PAH. Aquest és el projecte comunitari més potent en matèria
d’habitatge.
 Si intentem traslladar això a les respostes de les polítiques en necessitat
d’habitatge, ens trobem que quan parlem d’habitatges compartits, cooperatives
d’habitatge, habitatge d’ús múltiple... quan parlem de totes aquestes innovacions
no parlem únicament i exclusiva d’un règim alternatiu de tinença, sinó que estem
parlant d’un model d’habitatge amb perspectiva d’acció col·lectiva. Aquesta forma
d’organització comunitària no la podem donar per descomptada (partint de la
hipòtesis que no tenim comunitat, a la inversa, si ho podem donar per
descomptat).
 Les respostes a la necessitat d’habitatge des del punt de vista comunitari, són
respostes que incorporen un punt de vista més enllà de la tinença. Implica
aquesta organització col·lectiva, i això requereix confiança, habilitats, autonomia...
tota una sèrie d’elements que s’han de facilitar. Nosaltres estem fent servir dos
conceptes per inspirar-nos en aquesta política d’habitatge des del punt de vista
comunitari:
o Com podem ser constructors de comunitat? aquí assumint una
hipòtesis de treball: l’estat com a constructor de comunitat.
Constructors de comunitat
o I per altra banda, una altra hipòtesi de treball: com podem ser
facilitadors perquè, autònomament, la població s’organitzi i es
construeixi autònomament? Facilitadors de l’auto-construcció de
comunitat.
Ecosistema professional de territori // sistema comunitari de polítiques socials
Com un ecosistema professional pot donar lloc a un sistema comunitari de polítiques
socials? Des de cada àrea, un plantejament comunitari: habitatge comunitari, serveis
socials comunitaris, educació comunitària... tenint en compte que no només es fan
prestacions. Aquesta modalitat de prestació implica construcció de comunitat. Tendim a
cert voluntarisme i militància en el tracte a la comunitat. passar del voluntarisme a
l’encàrrec, de la descoordinació a la coordinació. Quan parlem de facilitar la construcció
de comunitat, com a administració, “sortim del mig”. Facilitar implica: quina

3. 3
infraestructura / quin recurs posem en el territori per a que la comunitat s’empoderi? Per
ex: un recurs estratègic són els equipaments de proximitat, com els centres cívics. Per
exemple, l’altre dia posaven a l’abast la limitació de l’atenció de cobertura de la gent: se
sol atendre a les persones d’una en una, individualment. Com ho fem per atendre de
manera col·lectiva? com atendre no necessitats sinó projectes? com construïm projectes
col·lectius? aquest és el repte.