1. EL FONDO DELS TRENTA LLOPS. Llindar sud del Terme Municipal de Sant Martí
Sarroca amb el de la Juncosa del Montmell.
Per Agustí Salvà, extret de Cròniques de l'Arxiu Històric Parroquial,
El nostre fons documentari no ens deixa mai de sorprendre; si es tracta de
especies animals extingits, llocs documentats que avui dia no s'hi va o no s'escolta, a les
veus mes curtides dels caps de família. M'agradaria descriure una anècdota oblidada avui
dia.
El terme municipal de Sant Martí llinda amb el de La Juncosa del Montmell pel
vesant sud sud-oest; amb Castellví de la Marca pel vesant sud. Amb Torrelles de Foix pel
vesant sud-oest i oest.
La història a descriure ara, reviurem els anys 1800 a 1833 del segle XIX.
Els anys previs a l'entrada de les tropes Napoleòniques pel territori català, els
municipis que llinda la serra del Montmell fins el Pujol de Samontà, (o sigui que fins el
nostre municipi) estaven assabentats de bon principi de l’influencia francesa.
Històricament seria decisiva en els propers anys. De com l’imponent Imperi Francès
dirigia els ulls a la província de Girona, com a represàlia bèl·lica. Catalunya temia que
tornés a ser en els ulls de l'oblit centreeuropeu com ho va ser durant el tractat d’Utrecht
del 1713.
D'això i altres temes el Penedès se'n fer reso; com de tots els llocs propers al vial
de l'antiga Via Augusta. Ja que aquest vial a sigut el fil conductor de conquestes i batalles.
Anem cap a l'any 1808, la França Napoleònica torna a envair varies nacions. Al
Penedès i a les portes del municipi de l'Arboç del Penedès, topen la Cavalleria i Artilleria
Franceses amb grups locals oferint resistència a les forces gavatxes. Com ja saveu, a
l'Arboç hi ha ubicada l'avinguda “8 de Juny de 1808”, els dies següents a aquella
sanguinària data, els capítols bèl·lics, als interessos francesos, en varies ocasions
minvaren a favor de milícies locals.
El que va entre les dades d'aquella desfeta bèl·lica pel bàndol espanyol, en
endavant en faig reso. La Cavalleria Francesa o del que queda momentàniament, durant
els dies després, emprengueren la retirada. Uns cap a la massa boscosa de Castellet;
d'altres cap a fer-se forts en masies properes a Castellví o muntanya endins. Bé, això
volia dir que en els següents dies i mesos, les tropes franceses reprendrien el control de
la comarca del gran Penedès.
Aleshores hagueren de fer-se càrrec la reraguarda francesa; dels ferits lleus i
mutilats, era un cúmul de mals de caps. Però el principal problema per als dos bàndols en
aquest capítol havien de ser els llops.
*Primer perquè la sang de feridura per tall de sable, baionetes calades i torniquets
de campanya deixaven un rastre nefast i “olorós”.
*Segon perquè les opcions de desertar eren mínimes; o t'aturaven les partides
locals de combatents o les partides de llops afamats. No n'hi havia d'altre. Els llops
poden olorar la sang de l'ésser humà des de distàncies considerables.
En un cas com el descrit on l'home fuig per camp obert, desesperat, quasi
desarmat i mal atès, els llops s'acosten sense escrúpols als cossos “agonitzants”. Em de
pensar que no s'establien hospitals de campanya per raons lògiques. L'exèrcit francès
difícilment es mantenia de tropes fresques. Donat el cas es feien forts en llogarrets i
poblets on ja hi tenien dipòsits d'artilleria, fos pròpia o capturada a l'exèrcit espanyol. (a
recordar que la Basílica de Santa Maria fou dipòsit d'artilleria, després de saquejada, es
clar). Per tant, aconseguir fer-se fort en un indret més o menys fortificat era primordial.
Els llops no s'acostaven a llocs on l'home obtenia el control total. Però i el bosc...?

2. en el bosc quan s'escoltava als camperols, trobant-se pel sotabosc les casaques blaves
de combatents francesos, desmanegades, estripades...sense restes de cap cos humà,
“malament rai”!!!...ja hi havia qui se’n feia càrrec d'aquell “desgraciat cos”. Donava igual
que la deserció fos la causa. Els llops estaven a la guaita de soldats malferits de mort;
queden abandonats dins de carboneres en actiu o apagades. Quan aquestes ànimes
s'adormien els sorprenia els ollals del llop.
Existí durant la següent centúria, provinent de la veu de les gents de llogarets,
masies escampades i pobles del Baix i l'Alt Penedès, una dita amb la mà al cor que deia:
− “mes val caure en els ollals del llop que en mans dels francesos”.
− Be a descriure que la crueltat del combaten francès, ja va agafar ressò des de l’
invasió de l'Empordà, la Garrotxa, l'Osona i l'Anoia. Comarques on l'odi al “Gavatx”
varen donar lletra a conegudes cançons populars. Les víctimes civils i en especial les
dones, eren notícia de gran magnitud que corria de boca en boca.
Els anys següents que van des de l'expulsió de les tropes napoleòniques, afegint-hi
les pèrdues de les colònies americanes i la decadent estructura feudalista espanyola no
treuen importància al “problema” dels llops.
La comunitat del “llop ibèric”, si més no (si quelcom n'ha estudiat les espècies),
que hi hagué en el prelitoral català veuen amenaçat el seu habitat.
Però el problema s'inicià a partir de l'aixecament i abolició de l'embarg marítim,
quan la monarquia hispànica va decretar al territori del Principat Català, a partir del 1763.
En concret l'aixecament de dit embarg varen permetre que des de, els Ports de les
importants viles catalanes, pogueren emprendre el comerç mercantil cap al mar del Carib
especialment. La revifada del negoci de la fusta, per a la construcció de les Galeres,
l'endinsament als costés erms de conreu; convertir aquestes superfícies en explotacions
vitícoles, a causa de la demanda mercantil i marítima a l'exterior
Suposaren un mal de cap per a les comunitats de llops. Aquests fins aleshores
amos i senyors de l'hàbitat feréstec i forestal, que hi va romandre fins aquella època.
Bé, la clau de la nostra història s'ubica pel volt de l'any 1831.
Estava clar que les comunitats de llops que ja actuaven per separat, es trobaven
des ubicats del seus respectius “guetos”. Els habitants dels costés boscosos lindanes a
la serra del Montmell, de la Talaia de Marmellar, de Castellví; de tots els sectors de la riera
de Marmellar fins a les cases noves de la riera, la Torre d'en Vernet, les Conilleres i
muntanya endins fins a Roca Vidal, per no nombrar altres punts, varen demanar audiència
al càrrec jurisdiccional(Quadra de Vilafranca), que aleshores pertanyen, els municipis
afectats. Tenim en compte que el municipi de Sant Martí, Torrelles de Foix, Pontons per un
cantó; Castellví de la Marca, la Juncosa del Montmell pertanyen a la Província de
Tarragona. La crida fou proposada per reunir els Batlles de dits municipis; en
confeccionar un pla “d'aniquilació total” de les últimes comunitats de llops. Havent
concedit permís per a tal atrocitat, des de la delegació Provincial del Govern a Tarragona,
s'iniciaren les recerques del “llop” per sectors i conseqüent control, per evitar la
regeneració. Així passaren els hiverns i estius dels següents dos anys.
En quan varen consolidar l'aniquilació de l'espècie per sectors, l'última comunitat de
llops es varen concentrar, a les vores esquerra i dreta dels llindars de Sant Martí amb les
Balmes de gran alçada, pertanyents al municipi de La Juncosa del Montmell. Les últimes
batudes es varen concentrar en un Fondo molt humit i frescal. No parla si les
precipitacions de l'època, descriuen molt o poc que hagués nevat. Però molt possiblement
que el lloc on es troba aquest “Fondo...” estigués emblanquinat, ja que ho feia sovint.
Possiblement que ho fos en els mesos de Febrer i Març del 1833. Els caçadors ja
preveien poder tornar a casa abans de l'estiu. Els últims “trenta llops” enforatats i des
ubicats totalment, emprenen l'autodefensa des de caus de rocalla calcària lindanes a la
riera. (Actualment si passegeu per aquesta contrada no es difícil imaginar quelcom que
altre capítol d'aquest oblidat succés). En quan els homes varen poder encerclar als llops,

3. completament segurs, de poder rearmar els seus fusells, iniciaren l'última batuda de la
història del llop de les nostres contrades.
A continuació el conflicte liberal-carlí iniciava un no menys mal de cap per a la
població civil del municipi.
Segons cròniques locals, poc consolidades per què no han estat escrites, sinó
comentades de boca a boca, en el moment de l'última batuda del llop del conegut lloc del
“Fondo dels ...”, un Home jove i cridat especialment per a la batuda d'aquell mes de Març,
va veure com una lloba fugia enforatada del nucli d'aquella matança. Solament ell ho va
veure i ell ho va callar per sempre més.
Al cap de dotze o catorze anys després, un pagès que tornava d'enterrar uns xais
morts per una desconeguda pesta; diuen de l'home: es va sentir observat mentre tornava
cap a casa seva, propera al Mas d'en Coll. Aquest va adonar-se’n que una lloba s'hi
apropava... va encarar el seu fusell i va descarregar suficient metralla com per deixa-la
“seca” i panxa amunt. Els homes i dones d'aquelles contrades no se’n feien creus que de
on podia haver sortit aquella pobre bestiola. Doncs, aquell “Home” que el dia, últim de la
batuda, va veure a corre aquell animal espantat i enforatat, no va voler donar detalls mai
més de l'existència de la lloba. Potser aquest últim membre de “llop comú ibèric” va
aparèixer de sectors on la caça i captura del llop seguia essent legítima? ...Montferri,
Salomó, Masllorenç, Rodonyà, Can Ferrer...etc. Qui ho sap!! per això potser hom no va
voler fer públic i per escrit, fets anecdòtics com el de “la lloba solitària del Penedès?”
Bé, de totes maneres així es com fou descrita aproximadament l'última empremta
de l’espècie; desapareguda fa 175 anys.
Pel que fa a localitats properes a Sant Martí, em de tenir en compte indrets
anomenats Viladellops (a la crta. de Vilafranca a Canyelles) i Cantallops a peu de la
N-340 passat Avinyonet o Avinyó Nou. Lògicament aquests indrets es troben a peu de
muntanya o també a l'interior. On ja des de temps remots, la massa forestal i accidentada,
formava part de l'hàbitat del “llop Ibèric comú”. També altres localitats no son exemptes de
mots derivats comunament, de la vida, indrets i fets d'aquest extraordinari animal. Durant
molts anys ha anat aixecant llegendes i “polseguera” de vivències.
Un dels hàbitats que es té constància d'ubicació de comunitats de llops, pel territori
que aglutina geografia difícil i extensa, es la que va des de la Serra de Selmellà fins el Pla
d'Ancosa. De direccions de Sud a Nord i de uns vint kms. de llargada i tota la vall de l'Alt
Gaià fins indrets de Santa Coloma de Queralt, Esblada, Segué, Querol, Pontons i per
descomptat La Llacuna i Ventanell. On segur que deu haver hom d'explicar-hi la seva; ja
que no fou menys que les anècdotes a la riera de Marmellar.
Agustí Salvà,, Sant Martí Sarroca.