1. ©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats
PDF generat el 05/03/2014 7:00:14 per al subscriptor amb correu docu_tvc@tv3.cat
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping
60
DIMECRES
5 DE MARÇ DEL 2014
Connexió a internet: http://www.elperiodico.cat
Primera fila
icult
L’autor d’‘El pont dels jueus’ publica ‘El primer heroi’
Martí Gironell
«El neolític és una època
desconeguda i apassionant»
ALBERT BELTRAN
ERNEST ALÓS
BARCELONA
L
a cinquena novel·la de Martí
Gironell arriba avui a les llibreries amb Sant Jordi com
a objectiu (el compte enrere
ja marca -49 dies). El primer heroi (també en castellà, El primer héroe) és una
de les grans apostes d’Ediciones B,
que acaba d’incorporar al seu catàleg l’autor d’El pont dels jueus i L’arqueòleg. En aquesta ocasió viatja encara
més lluny, amb la intenció de mostrar com vivien els nostres avantpassats, fa uns 7.000 anys, al poblat lacustre de la Draga (Banyoles) i en
molts altres llocs d’Europa i el Pròxim Orient on viatja Ynatsé, l’heroi
del títol, buscant un remei per als
mals del seu clan. Pel camí troba talladors de caps, caçadors de catxalots, miners de Gavà i col·leccionistes
de calaveres, algunes ciutats embrionàries i salvatges encara amb un peu
a les coves.
–¿D’on surt la idea d’aquesta novel·
la, i des de quan hi treballa?
–Era una cosa que tenia al cap des
del 2006, abans fins i tot de publicar El pont dels jueus. Encara no havien trobat tants elements que permetessin reconstruir la vida quotidiana de l’època, però ja vaig començar
a tenir contactes amb el codirector
del jaciment, Antoni Palomo, amb
l’antropòleg Eudald Carbonell, amb
Raquel Piqué... Els explicava quines
eren les bases de la història que volia
explicar perquè ells em poguessin
aportar la pàtina històrica i el rigor
científic. Vaig tenir el projecte coent a foc lent mentre en aquests set
anys publicava quatre llibres i s’anaven fent nous descobriments sobre
aquest període.
–És un llibre molt diferent dels que
anava publicant mentrestant.
–Però també estaven situats cada un
en èpoques molt diferents. El pont
dels jueus als segles XI-XII, La venjança
del bandoler al segle XIX, L’arqueòleg el
1906-1913 i L’últim abat al segle XVI.
És cert que és fer un salt arribar a la
prehistòria, que és un territori que
literàriament no s’ha explotat gaire
aquí, i amb pocs referents més enllà
de Jean Marie Auel. A mi m’interessa
a més el neolític perquè és una època
molt pròxima a nosaltres però molt
33 Martí Gironell al poblat neolític de la Draga, a Banyoles, on es desenvolupa bona part d’‘El primer heroi’.
fosca. I al ser desconeguda és apassionant. Hi veiem com s’estableixen les bases de les primeres societats que donaran peu a les nostres.
Reflectir-les a través d’una novel·la
amb dues trames, una de més constreta al poblat de l’Estany de Banyoles i una altra que et permet anar
repassant alguns assentaments neolítics dels quals s’ha tingut coneixement des d’Europa fins al Pròxim
Orient, i amb un relat a cavall entre
la literatura, l’arqueologia i l’antropologia, m’interessava molt. I per
poder-lo escriure vaig anar a buscar
la gent que més coneix el tema.
–¿Quins van ser els principals con·
sells que li van donar?
–De consells pocs, el que em van donar van ser moltes eines, molta informació, molta documentació, no-
«No hi ha tants
canvis, no som tan
diferents. D’aquella
època només
ens en separa la
tecnologia»
ves referències a consultar... Qualsevol dubte que tenia els el traslladava,
qualsevol cosa que podia resultar estranya... L’Eudald em deia que treballés més en la ficció per no caure en
la divulgació, que d’això ja se n’encarreguen ells. Que li feia il·lusió que
hagués pogut fer una novel·la basada en els fets que ells han pogut contrastar empíricament sense fer un
tractat de prehistòria.
–De totes maneres, sí que hi ha molt
component didàctic. Contínuament
està explicant tècniques de cons·
trucció, caça, alimentació, cultiu...
Suposo que és una cosa que els
agrada als seus lectors.
–Són detalls que et permeten entrar
en la quotidianitat, en el dia a dia. Arribar a com s’organitzava una societat d’aquella època i entendre que
no hi ha tants canvis, que no som tan
diferents, que només ens en separa
la tecnologia. Tot això té un punt didàctic, sí.
–Fa que els seus personatges rao·
nin i parlin igual que nosaltres, no
tant intentar reconstruir per a ells un
pensament màgic. El bruixot, i la do·
na d’Ynatsé, podrien ser fins i tot els
primers científics, o els primers filò·
sofs racionalistes.
–Jo podia tenir els meus dubtes, però els que m’han assessorat creuen
que en aquella època ja es comença
a dubtar dels poders animistes, que
els rituals segueixen però l’home
comença a ser el centre del seu univers, comença a raonar sobre el més
enllà, sobre com defensar-se per si
mateixos. Cosa que ens sembla una
manera de pensar molt actual pe-

2. ©2014 Ediciones Primera Plana S.A. Tots els drets reservats
PDF generat el 05/03/2014 7:00:22 per al subscriptor amb correu docu_tvc@tv3.cat
Aquesta publicació és per a ús exclusivament privat i es prohibeix la seva reproducció, distribució, transformació i ús per a press-clipping
llibres
61
DIMECRES
5 DE MARÇ DEL 2014
LLL
rò que segur que ja ho feien. Observaven l’entorn per treure’n profit,
aprenien a curar, les dones van passar a tenir un paper més important...
Aquest raonament ja es començava a desenvolupar. Explicar tot això m’anima, desgranar quin hauria de ser el seu pensament a través
dels seus vestigis. Com estan replantejant la seva relació amb l’entorn,
amb la divinitat, i com veuen que el
seu futur passa per ells i per les seves
pròpies mans. Encara que no deixi
de ser una aventura el que explico.
UN SUPERVIVENT DE LA GENERACIÓ DELS 90
i dees
El mite Ray Loriga
RICARD
Ruiz Garzón
El que va ser noi rebel de les lletres espanyoles aborda amb
melancolia la seva maduresa mentre publica ‘Za Za, emperador de Ibiza’
FRANCESC CASALS
R
–És un maratonià de les presentacions i xerrades en biblioteques i llibreries. ¿Aquest tipus de contacte
amb el lector què li ofereix?
–Millor que l’autor no hi ha ningú
per explicar el llibre a la gent. A mi
em dóna la possibilitat d’arribar directament a la persona per a qui he
escrit el llibre. Que et diguin què els
ha semblat i què no del llibre, que
et critiquin, va fent pòsit, et nodreixen amb les seves opinions i això et
permet millorar el teu ofici. Assumeixes la crítica o la rebats. De tot se
n’aprèn, no pots anar de sobrat.
«Eudald Carbonell
em va aconsellar
que em centrés
més en la ficció, que
de la divulgació ja se
n’encarreguen ells»
–Això el posa en millor posició que
altres escriptors per saber què els
agrada dels seus llibres i què no als
seus lectors.
–És una cosa que he cultivat des del
primer llibre, anar a explicar el meu
llibre com un venedor porta a porta. En aquesta hi ha coses que t’inventes i altres que tenen bases científiques rigoroses, i tinc ganes d’explicar-ho. Com sempre, faré un Sant
Jordi de butxaca cada setmana, tres
o quatre presentacions cada setmana fins a arribar al 23 d’abril. I, quan
passi, continuar. Pel que fa als meus
lectors: jo escric per a tots els públics, i això vol dir tant un noi de 14
anys amb un professor que ha inclòs
el llibre en el seu temari com algú
entès en paleontologia.
–Deu haver sigut difícil definir com
havien de parlar els seus banyolencs
prehistòrics.
–Vull que m’entengui un lector del
segle XXI. Sóc contrari a utilitzar
un llenguatge d’època, o grunyits
en aquest cas. Escric en un català actual, pla, i procuro que sense gaires
neologismes. En resum, el que vull
és que el lector tingui instruments
perquè es pugui sentir partícip de la
novel·la. H
La ciutat
de Chirbes
33 Retorn 8 L’escriptor madrileny Ray Loriga, a la terrassa d’un hotel de Barcelona, el febrer passat.
ELENA HEVIA
BARCELONA
Es podria definir Za Za, emperador
de Ibiza (Alfaguara), l’última novel·
la d’aquell escriptor supervivent i
difícil de classificar que és Ray Loriga (Madrid, 1967), com un caramel
enverinat. Moltes riallades, moltes
gresques pitiüses amb la ultimíssima droga de disseny que no provoca cap mena de perjudici en l’organisme –no ens ho hem de creure, és
ficció–, una aparent diversió beatífica, un Danzad, danzad malditos indolor, per donar-li al final al lector
una garrotada sorprenent que convé no revelar.
«És naturalment una broma
per part meva, una broma infinita
que diria Foster Wallace», assegura l’autor que ha tornat a la ficció
després de vuit anys –hi ha hagut
una alimentària novel·la juvenil
entremig– amb una obra de política-ficció a l’estil Tokio ya no nos quiere. A saber: a un extraficant de poca
volada, Zacarías Zaragoza Zamora
–d’una semblança aclaparadora
amb El Nota d’El gran Lebowski que
Loriga assegura que és casual– les
màfies de torn el confonen amb el
fabricant de la droga en qüestió,
que es diu també Za Za.
Loriga, que n’ha vist de tots colors, és avui un pare responsable,
però en matèria de drogues sap
de què parla. Així doncs adverteix: «Els estupefaents alteren no
tan sols la percepció sinó també
l’emoció i no ser responsable de
les teves emocions implica un gran
risc. I no estic parlant des del punt de
vista moral».
Aquesta visió alterada també
hi és en la concepció de la mateixa
novel·la que planteja una percepció
esbiaixada del món i, en el fons, també amaga una alerta sobre el risc de
ser manipulat. «Un sistema de manipulació no és perfecte fins que l’individu aprèn a manipular-se a si mateix. Els sistemes que han aconseguit durar més o convèncer millor
són aquells en els quals els individus
«Em cansa una
mica que els
periodistes esperin
que sempre faci
excentricitats», diu
creuen que actuen pel seu lliure albir. Llavors sí que s’ha consumat la
trampa».
Hi ha altres coses en la novel·la,
com la nostàlgia del mateix autor
davant un paradís perdut que va ser
l’Eivissa de la seva infància, on estiuejava amb els seus pares. «Ara quan
passo per determinats llocs em poso
a plorar», assegura. I també la curiosa i una mica grotesca imatge d’una
possible independència de l’illa sota
el govern del Za Za en qüestió. Loriga jura i perjura que no hi ha darrere aquell divertit episodi res més que
una petita ironia, sense relació amb
l’actualitat. «Jo no opino de llocs
que no són el meu. I he de dir que
no tinc res en contra de les independències col·lectives. Les causes comunes són importants perquè donen forma al que som, però a vegades també són perilloses
perquè poden emmascarar la independència personal».
Com un rocker
A Loriga li pesa el seu propi mite, el
del noi que va triomfar als 20 anys
com una estrella del rock i que ara,
encarant els 47, se sent presoner
d’aquella imatge. «Bé, d’això només jo en sóc responsable. Però
la veritat és que em cansa una mica que els periodistes esperin que
sempre faci alguna excentricitat
perquè si descobreixen que ets un
paio normalet els defraudes».
Aquest to entre maleït i desenganyat es filtra d’alguna manera en la
novel·la. Potser Loriga no ho ha buscat, però ha estat així i li agrada. «Jo
vaig començar a escriure i a publicar als 22 i llavors no pretenia ser un
autor de 50, així que ara no pretendré el contrari». Sentir-se una mica
més cansat que els que van començar més tard és l’única cosa que lamenta l’escriptor, perquè ve de més
lluny. Molts dels que van començar
als 90 es van quedar pel camí. Ell
no. «Doncs aquesta és la part més
agradable de tot això. Haver apostat per una cosa amb una ingenuïtat insensata i que 20 anys després
encara segueixis aquí. Crec que té
força mèrit i si ningú me’l dóna, ja
me’l dono jo sol». H
afael Chirbes va passar pel
CCCB, convidat al cicle Ciutat oberta, i durant una estona vam semblar alemanys. No
només perquè era ple de gom a
gom per un autor que, malgrat escriure sobre nosaltres, ven més
allà que aquí; també perquè l’entrada era de pagament, i tot i així
va omplir; també perquè no va improvisar quatre gracietes, sinó que
va llegir un text inèdit, i tot i així va
omplir; també, en fi, perquè en el
torn de preguntes va carregar de
forma impopular contra internet,
les modes literàries, les escoles
d’escriptura... I, tot i així, va omplir i a sobre va rebre una ovació.
No tenim, per desgràcia, gaires
autors com Rafael Chirbes. Potser,
com ell mateix va dir dilluns referint-se a Blasco Ibáñez, perquè el
nostre ensenyament i la nostra literatura han estat sempre tan elitistes que un laic republicà hi té
poc a rascar. O potser perquè és
necessari fer com ell, aïllar-se i renunciar «a les tertúlies», per explicar bé el que passa i tots veuen, en
L’escriptor
valencià va
carregar contra les
modes al CCCB
lloc de córrer a abraçar com si el
món es cremés l’última hipsterada.
No, no tenim autors com ell, capaços d’escriure obres com Mimoun,
La buena letra, Crematorio i En la orilla i malgrat això afirmar, sense falsa modèstia, que tan sols aspira «a
treballar la tradició sense fer vergonya». No en tenim i, després de
perdre Ana Maria Moix, els enyorem encara més.
El premio nacional Chirbes, l’autor del millor llibre de 2013, va
passar per Barcelona però va parlar per cert de València. No de Missent, el seu microcosmos, ni del
Llevant actual, sinó de la València
del nen que la va descobrir per primera vegada i la va unir a Roma, a
París, a Berlín, a Nova York, la geografia mítica que havia forjat com
a lector i espectador. Va parlar de
tot això, ho va llegir i va acabar,
obedient amb el cicle, tancant el
cercle com el gran autor que és: assegurant que «el temps passa més
de pressa per a les ciutats que per a
alguns llibres», assenyalant que «a
Moscou queden poques cases de
les que Tolstoi va descriure» i preguntant-se amb raó «com saber
qui edifica el que és durador». Això són fonaments i la resta, en fi,
és especular. H