Bernat Artola

1. TREBALLAT REALITZAT PER: CLARA I PAULA 6éB

3. Bernat Artola i Tomàs va
nèixer el 20 desembre de 1904
en Castelló de la Plana.
Artola viu una infància feliç a
Castelló de la Plana, on mostra ja
des dels seus anys a l'institut
una predisposició per les lletres.
L'any 1922 finalitza els estudis
de Batxillerat i, per influència
familiar, comença a col·laborar a
l'estudi d'arquitectura del seu
oncle, l'insigne arquitecte
Francisco Tomás Traver.
Amb vint-i-un anys Bernat Artola és nomenat Professor Ajudant de Dibuix de l'Escola
d'Arts i Oficis de Castelló i aquest interès pel dibuix i la pintura fa que s'incorpori a
l'Agrupación Ribalta, fundada l'any 1914 pel seu amic Juan Bautista Porcar.
Paral·lelament, Artola escriu els seus primers poemes: l'any 1925 guanya la Viola d'Or
als Jocs Florals organitzats per Lo Rat Penat, amb el poema "L'Ermità", i el 1926
publica Cançons d'Amor, un aplec de dotze poemes amb què obté la Flor Natural al
popular concurs literari. Des del 1920 l'Ajuntament publica un butlletí, el "Boletín de
la Sociedad Castellonense de Cultura", on Artola publica alguns dels seus primers
poemes.

4. L'any 1926 ha de complir el servei militar i
s'incorpora el 15/01/1926 al 4t Regiment
de Sapadors Minadors ubicat a Barcelona,
obtenint la llicència el dia 15 d'octubre del
mateix any.
Traslladat a Barcelona, comença els
estudis d'arquitectura l'any 1926, però els
abandona per entrar, l'any 1928, a la
Facultat de Lletres, on té com a professor,
entre d'altres, a Manuel de Montoliu. El 19
de maig d'aquell mateix any és designat
Bibliotecari del Consell Directiu de
l'Ateneu de Castelló, i participa en les
trobades de la revista Taula de Lletres
Valencianes els anys 1928 i 1929
respectivament. L'any 1928 apareix el
llibre Elegies, elogiat per Miguel de
Unamuno. El 1930, ja retornat a Castelló,
organitza el Museu Provincial de la ciutat.
Aquell mateix any, el 24 de setembre, mor
la seva mare, i Artola inicia una etapa una
mica bohèmia, participant en l'ambient
cultural de la ciutat, assistint a tertúlies,
realitzant feines de dibuix, disseny i arquitectura -col·labora amb arquitectes com
Francisco Tomás Traver, Vicente Traver Tomás, José y José Meyer i dissenya la
coberta del llibre Tombatossals, de José Pascual Tirado, que obté el primer premi de
la Cambra del Llibre de Madrid-, i escrivint poesia diversa -aquell mateix 1930 escriu
el Santoral, un poemari en castellà inspirat en vides de sants.
La seva formació intel·lectual segueix aquest doble vessant: el tècnic, d'influència
paterna –la qual cosa fa que es matriculi a Madrid a l'Escola d'Aparelladors–, i el de
les humanitats, pel qual, finalment, es decanta, reanudant els estudis de lletres a la
universitat de Salamanca (1935-36), on té com a professor Miguel de Unamuno. El
1935 publica el poemari Terra.
Finalitzats els estudis a Salamanca, el poeta torna a Castelló, on s'hi estarà fins al
1952. El 1937 participa en el Segon Congrés Internacional d'Escriptors Antifeixistes
celebrat a València, i durant la guerra civil participa en la denominada Junta de
Recuperació del Patrimoni Artístic, recuperant, custodiant i salvant nombroses obres
d'art. El 1937 entra a formar part de la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis
Valencians i durant el curs 1939-1940 obté el títol de "Maestro de Primera
Enseñanza". Al final de la guerra, un grup de falangistes el deté, però gràcies a les
gestions del seu germà Francisco no ha de passar més que una nit al calabós.

5. L'autor té una vinculació sempre molt activa amb els esdeveniments les diverses
institucions castellonenques: col·labora en l'estrena de l'Òpera "La filla del Rei
Barbut", llibret de Manolo Segarra i música de Matilde Salvador, realitzant-ne el
"Proemi" i uns versos contra la censura per haver-ne prohibit el primer intent de
representació; el 1943 la Diputació Provincial li encarrega una reproducció artística de
l'Escut Nacional pel despatx del president; i participa activament en la Junta Central
de Festejos fundada l'any 1944, que organitza les Festes de la Magdalena. El 3 de
febrer de 1945 mor el seu pare. Inicia col·laboracions al Diario Mediterráneo.
A mida que es recupera la normalitat cultural a la ciutat, Bernat Artola torna a
participar en algunes tertúlies amb artistes castellonencs del moment com Paco
Alloza, Ramón Bonet (BON) o Tomás Colón Bauzano. Ja des del principi de la seva
aventura poètica, però de manera més acusada durant la postguerra, la seva poesia es
caraceritza per seguir dos estils diferenciats: en un canta i analitza irònicament el
seu poble -com ho mostren els versos de Festívoles: tres poemes populars (1941), A
l'ombra del campanar (1945) o Poble: (cançoner satiric) (1947); en l'altre segueix un
camí poètic més intimista i metafísic -és el cas de Llàntia viva: planys i cançons (1947)
o Olivera i llorer (1950).
Havent venut la seva casa de Castelló, i després d'un període
desafortunat a Barcelona –on ni tan sols les gestions de Joan
Iglesias, "Delegat del Ministerio de Información y Turismo",
serveixen per què trobi alguna feina remunerada–, Artola
viatja a Madrid, la primavera de 1953, i inicia un periple per
diversos domicilis i diverses feines. Col·labora amb alguna
institució i, a través de José Camón Aznar, duu a terme
algunes feines per la revista Clavileño. El 13 de març de 1954
es constitueix l'"Editora Llatina S. A.", de la qual és Director
Tècnic. En plena vida madrilenya, el 12 d'abril de 1955, es casa
–a la Capella del Sant Calze de la Catedral de València– amb
Enriqueta Castellets Folch. I no és fins l'any 1956 que troba
feina, finalment, com a professor. Segueix escrivint sobre art per algunes
publicacions madrilenyes, com Revista de Ideas Estéticas, Goya o Levante i prepara
l'exposició "Un siglo de pintura española (1856-1956)", procés que el duu a una
peregrinació de recerca a Barcelona, València, Salamanca, Xàtiva i Granada.
La seva activitat poètica durant aquests anys de vida madrilenya no s'atura: Collita és
el darrer llibre publicat en vida, escrit entre el 1954 i el 1956. El 19 de juny de 1957
neix el seu únic fill, Bernat. El 8 de maig de 1958, després d'una sèrie de
complicacions a l'artèria aorta, Bernat Artola mor. L'any 1968, pòstumament, i amb
pròleg de Germà Colon, apareix Olivera i llorer. El 1983, l'Ajuntament de Castelló
publica en tres volums les seves obres completes.

6. En la seua poesia Artola tracta els temes eterns de l'amor, el paisatge, l'ésser humà,
la solitud i el conflicte entre món exterior i món interior. La seua obra destaca pel seu
riquíssim coneixement del lèxic de la Plana, que no dubta a incorporar a la seua
producció més intimista; per la incorporació d'elements d'altres tradicions literàries,
principalment de la castellana, però també el seu sincretisme expressiu mitjançant el
qual intenta maridar la poesia culta i la popular.
Bernat Artola amb un domini precís del cabal idiomàtic treballa una poesia d'aspiració
intel·lectual, i malda per assolir i reprendre el batec consirós que il·luminà la d'Ausiàs
March. En els seus versos, però, venç l'esplendor expressiva, molt per damunt de la
preocupació conceptual. L'obra d'Artola té una alta qualitat dins el marc de la poesia
valenciana, i respon a un món sentimental complex, matisat i fi, que tothora troba una
versió exacta de les paraules espesses del lèxic terral».
Obres
1926 Cant d'amor.
1927 Elegia.
1933 Santoral,
1935 Terra
1941 Festívoles
1945 A l'ombra del Campanar
1947 Poble
1947 Llàntia viva
1950 El delme del temps
1950 Miratges
1951 Lledons
1951-1952 recés de solituds
1952 Veus i cançons
1953 Fulles del temps
1954-1956 Collita
1968 Olivera i Llorer
1950 Tornaveu
1950 Raons i paraules
1950 El delme del temps
1950 Miratges
1951 Lledons
1951-1952 recés de solituds
1952 Veus i cançons
1953 Fulles del temps
1954-1956 Collita
1968 Olivera i Llorer

7. CANÇÓ
Mai sabré, somni d’amor,
l’antic dolor que t’amarga,
ni el secret amagatall
líric de la teva gràcia.
Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.
Si pujarà per la senda
fosca de la barrancada;
si davallarà dels núvols
enyoradissos de l’alba.
Mai sabré, somni d’amor,
per on vindrà l’esperança.
Entre l’ombra i la llum
plena de por viu l’ànima.
Vol pujar a l’infinit
per la serp ondulant de la flama.
Amor, no sospires més.
No mires cap a la plana.
Ja vénen els núvols d’or
i l’ombra trista s’amaga.
Ja ve la cançó d’Abril
i la trèmula paraula
que obre les portes del Cel
amb una doctrina falsa.
Adéu, clavell morenet!
Adéu, olivar de plata!
Amb les albes de l’amor
ens ha sobtat l’esperança...

8. Bernat Artola i Tomàs va
nèixer el 20 desembre de
1904 en Castelló de la Plana.
Artola viu una infància feliç
a Castelló de la Plana...