1. Tema: Alerta, les infraccions són la prèvia de l’accident
Participant: Campaneta
Les gotes de pluja regalimaven pel vidre de la finestra amb parsimònia, quasi com si no els
vingués de gust descendir. A fora, la ciutat, habitualment alegre, plena de vida i soroll, era
gris, tranquil·la i silenciosa. L’únic que es podia sentir era la suau melodia que conformaven
les petites gotes al caure. Asseguda en una butaca a la vora de la finestra, la Clàudia mirava
el paisatge, amb una expressió indesxifrable al rostre. El seus ulls clars, grans, eren
indubtablement tristos, però sense llàgrimes. A la seva falda, sota les seves mans, hi
reposava un ram de flors, curosament embolicat amb llaços i cintes. Eren clavells de moro,
d’un color taronja fosc, vermellós, i camamil•les de camp, de pètals blancs com la neu verge i
d’un groc viu al centre, que destacaven en mig de l’ambient poc il•luminat de tons grisos.
Clavells de moro, que en el llenguatge de les flors volien dir dolor i aflicció, i camamil•les de
camp, enyorança eterna, sofriment que mai no s’apaivagarà. I es que aquells sentiments eren
els que acaparaven la Clàudia aquell dia. Com, de fet, l’havien envaït en tants altres
moments, des d’aquell fatídic dia d’un any enrere. Recordava, amb una claredat tortuosa, els
esdeveniments d’aquella nit, quan una trucada l’havia despertat de matinada i l’hi havia
canviat la vida. Al principi, no s’ho podia creure, no volia fer-ho. Allò no podia ser altre cosa
que un horrible malson, un somni desagradable i esfereïdor, però res més que això.
Desgraciadament, no era així. Els sanglots entre tallats a l’altre banda del telèfon, que
l’informaven d’una realitat molt dolorosa, més punyent que qualsevol ganivet, eren massa
autèntics com per ser un somni. Li havien dit mil cops, que no corregués tant. Que era
perillós, que un dia ho haurien de lamentar. Els límits de velocitat hi eren per algun motiu, no
per tallar el rotllo. Ell, però, mai no els hi feia cas. La velocitat li agradava, i molt, el feia sentir
lliure, poderós, el feia volar; ho deia a totes hores. Gaudia fent moviments arriscats, ziga-
zagues enmig de la carretera. A més, era bo conduint, això ho sabia tothom. Manejava la
seva moto quasi com un professional. La Clàudia va sentir una esgarrifança quan va pensar
que pot ser va ser aquell el problema. Ell era el primer en ser conscient del seu talent, motiu
pel qual es creia massa bo per tenir mai cap mena d’accident de tràfic. Creia que sempre
podria reaccionar a temps, que no hi havia obstacle que ell no pogués esquivar. Estava
massa segur de sí mateix. No era conscient que els fins i tot els millors poden fallar. No va
tenir en compte que no tot depenia del seu do per la conducció. A la carretera, sempre hi ha
altres factors a tenir en compte. I no els hi tenia pas. Una carretera mal senyalitzada, la foscor
densa pròpia de les altes hores de la nit, un conductor mig adormit, piruetes temeràries a alta
velocitat ... Tot es va ajuntar. Un cúmul de casualitats que derivà en un xoc frontal de la moto i
un camió. La Clàudia no en sabia res més, de l’accident en sí. No els volia pas, els detalls
escabrosos que no podien fer-li res més que mal. Però el que sí que sabia era com havia
acabat. La trucada de la mare del seu estimat dient-li entre plors que havia tingut un accident
de tràfic greu, que estava d’urgències, que... que les seves possibilitats no ho eren pas, de
bones. Ella havia despertat els seus pares entre llàgrimes i crits frenètics, perquè la
duguessin a l’hospital. Desprès d’una petita odissea, havia arribat al seu destí, on la seva
sogre l’havia abraçat. Van passar la resta nit plorant sense poder aturar-se. No li van deixa
veure’l. No hi va poder parlar. Tot havia acabat i ella no podia pas fer-se’n la idea. Així, els
dies, les setmanes següents van passar en una boira de dolor i inconsciència, on les
llàgrimes apareixien de cop i volta, sense previ avís, i els seus pensaments navegaven sense
timó per una ment enterbolida per la pena. Ara ja havia passat un any de tot allò, un any que
havia estat molt difícil per a tothom. Aquell mateix dia era l’aniversari de la mort del noi a qui
més havia estimat, una ànima lliure i jove que havia marxa’t a causa de la seva inconsciència.
Es va aixecar amb lentitud de la butaca, estrenyent tant el ram que els nusos dels dits se li

2. varen quedar blancs. Sense apartar els ulls de la finestra, on la pluja anava amainant, va
quedar-se una estona de peu i els seus ulls van començar a humitejar-se-li. Mentre caminava
amb pas suau per la casa, les llàgrimes van començar a lliscar per les seves galtes. Quan
baixava per les escales, ja no va poder aturar els sanglots, que sortien de dins seu plens de
sentiment i emoció. Fora va deixar de ploure, com si la pluja hagués plorat per ella quan no li
sortien les llàgrimes i ara volgués oferir-li una mica de llum al seu cor enfosquit per la pena.