1. APUNTS TREBALLS D’ACTIVITATS FISICO-ESPORTIVES 1r BATXILLERAT A
EL FUTBOL
El futbol és un esport d'equip jugat entre dos equips d'onze jugadors, i es
considera l'esport més popular del món. Es juga en un camp rectangular de gespa o
gespa artificial, amb una porteria a cada un dels costats del camp. L'objectiu del
joc és marcar controlant la pilota cap a la porteria contrària. L'equip que marca
més gols quan acaba el partit és el guanyador. Si el resultat és d'empat al final del
partit pot haver-hi pròrroga o ronda de penals, depenent del format de cada
competició. En una lliga, quan el partit queda empatat es suma 1 punt per cada un i
quan un dels equips guanya li donen 3 punts.
Història
El futbol és un esport molt antic i els seus orígens no són gaire clars. Els
antecedents més remots del joc es poden situar al voltant de l'any 200 aC, a la
Xina.
El futbol modern va ser creat a Anglaterra després de la creació de la "The
Football Association". Actualment les regles del 1863 són la base del futbol d'avui.
El futbol és governat internacionalment per la Federació Internacional del Futbol
Associació o FIFA. La competició del futbol internacional més prestigiosa és la
FIFA World Cup (copa del món o mundial), celebrada cada quatre anys. Aquest
esport, el més vist al món, té una audiència que dobla la dels Jocs Olímpics d'estiu.
Els jugadors
Cada un dels equips està format per un màxim d'onze jugadors i un mínim de set.
Durant el partit es poden canviar aquests jugadors per uns altres, anomenats
suplents, amb un màxim de recanvis segons la competició. Un dels jugadors al
terreny de joc ha de ser el porter. Està permès que un porter i un altre jugador de
l'equip s'intercanviïn la posició durant el partit, sempre amb el consentiment de
l'àrbitre i durant una interrupció del matx.
Els porters són els únics jugadors que se'ls hi és permès utilitzar les mans o els
braços per agafar la pilota; la resta de jugadors utilitzen el peu per xutar la pilota
cap a una posició, algun cop utilitzant el pit o el cap per controlar la pilota.

2. L’equipament
Cada jugador ha de portar la indumentària bàsica, formada per una samarreta o
jersei, uns pantalons curts, mitges, canyelleres sota les mitges i un calçat adequat.
Els colors de la indumentària d'ambdós equips i les dels porters han de ser
clarament diferenciables. Els capitans han de portar alguna marca identificadora
per a ser cridats per l'àrbitre quan sigui necessari, generalment un braçalet.
Duració d’un partit
Un partit dura 90 minuts, dividit en dos temps de 45 minuts, amb 15 minuts de
descans entre ambdues meitats. No obstant, com que durant el desenvolupament
del partit sempre es perd temps de joc per diferents situacions, l'àrbitre principal
de cada partit pot afegir un temps extra (que normalment sol oscil·lar entre els 1-5
minuts).
La pilota
Es juga amb una pilota de forma esfèrica. Aquesta ha de ser de cuir o un altre
material adequat. La seva circumferència ha de ser entre 68 i 70 centímetres, la
seva massa d'entre 410 i 450 grams i la seva pressió d'entre 0,6 i 1,1 atmosferes
al nivell del mar.
Posicions i característiques
Porter
El porter o arquer, és el jugador que té com a objectiu principal evitar que la pilota
entri a la seva porteria durant el joc. El porter és l'únic jugador que pot tocar la
pilota amb les seves mans durant el joc actiu, encara que només dins de la seva
pròpia àrea. Cada equip ha de presentar un únic porter en la seva alineació. En cas
que el jugador hagi d'abandonar el terreny de joc per qualsevol motiu, haurà de ser
substituït per un altre futbolista, ja sigui un que es trobi jugant o un substitut.
Aquest tipus de jugadors han de portar una vestimenta diferent a la dels seus
companys, els seus rivals (inclòs el porter) i el cos arbitral. En general solen dur el
número 1 estampat sobre la seva samarreta.
Defensa
El defensa és el jugador situat una línia davant del porter i una per darrere dels
migcampistes i el principal objectiu és aturar els atacs de l'equip rival. Els

3. defensors ubicats en els costats del terreny són anomenats laterals, i a causa del
seu lloc (més a prop dels migcampistes), aquests poden avançar més en el terreny
si ho desitgen.
Centrecampista
El centrecampista o migcampista és el jugador situat a la zona del centre del
terreny, una línia per davant dels defenses i una per darrere dels davanters, amb
l'objectiu de coordinar el joc entre les altres línies i assistir a les mateixes en cas
de ser necessari.
Davanter
El davanter, també conegut com atacant, punter, punta, artiller, killer de l'àrea o
ariet, és el jugador situat més endavant i el principal objectiu és el de marcar gols.
La seva funció se sol limitar a atacar, deixant de banda l'acte de defensar, el que
no vol dir que en qualsevol situació de perill, el davanter es converteixi en un
centrecampista més per adoptar una estratègia defensiva. Els davanters solen ser
els jugadors més coneguts, ja que són els autors dels gols de l'equip.
INTRODUCCIÓ A LA RELAXACIÓ
La relaxació és una tècnica molt important per a l'ésser humà com a font d'energia
per eliminar tot tipus de tensions, ja siguin físiques, emocionals o mentals, per
aconseguir prevenir/augmentar l’estrès i malalties psicomàtiques, es necessita
paciència i pràctica, tot el que obtenim d'ella, beneficia al nostre organisme.
La relaxació beneficia els músculs ja que així s'allibera les tensions, contractures,
etc; que ens fan un desgast d'energia.
Aquesta alliberació pretén un augment dels fluids de la sang, per a tot el cos,
adquirint un efecte saludable a tot l'organisme. Això aporta més oxigen que
proporcionarà un bon funcionament al cor, normalitzarà el ritme cardíac i
respiratori, disminueix l’agressivitat, millorarà el control emocional, i equilibrarà o
estabilitzarà les energies del cos.
HISTÒRIA DE LA RELAXACIÓ
Edmun Jacobsou n'és el creador. Josep Cuolpe fou qui adoptà la tècnica com un
element de contra-condicionament. La va reduir a 6 sessions de 20 minuts amb 2
sessions de pràctica diària, de 15 minuts.

4. Tot i això, des de l'antiguitat la relaxació ha estat lligada a la filosofia Oriental, la
meditació, per al control de la respiració i la postura corporal.
En el segle XIX, gràcies a l'evolució de les ciències, es va descobrir la importància
de la relaxació ja que disminuïa la tensió física i mental, millorant així la salut i la
qualitat de vida.
Durant els anys 50, es van realitzar investigacions que van verificar els efectes
positius que aquesta produïa, sobretot als individus que la practicaven amb
regulació.
BENEFICIS EN L'ACTIVITAT FÍSICA
-Millora la consciència de l'esquena corporal
-Estalvia energia en l'activitat física usant els músculs amb el to muscular adequat
(millora el control)
-Facilita la coordinació dels moviments
-Millora l'acceleració de recuperació física i psíquica rere l'esforç
-Millora la concentració que es necessita en l'activitat
-Facilita la realització d'activitats en les que es necessari un estat de calma
important
BENEFICIS ACTIVITAT DIÀRIA
-Elimina tensió física y mental amb el que augmenta la capacitat de concentració,
atenció, memòria...
-Preveu tensions tipus: mal de cap, musculars, malestar general...

5. TAEKWONDO
INTRODUCCIÓ
Aquest treball tracta sobre un esport poc conegut en el nostre país: el tae kwon-
do . El podem definir de dues maneres, en una podem dir que és una expressió
física de la voluntat humana per la supervivència. Però també te un significat
espiritual ja que cultiva el poder de la voluntat combinat amb les activitats físiques
i intel·lectuals.
Nosaltres ens centrem en les defenses bàsiques que són: momtong-makqui, olgul-
makqui i are-makqui. I altres tècniques defensives explicades a través d’una
interpretació.
DEFINICIÓ
És una expressió física de la voluntat humana per a la supervivència i una activitat
per satisfer els desitjos espirituals de l’home.
SIGNIFICAT ESPIRITUAL
És un esport físic que engendra energia en cada òrgan del cos i desenvolupa el
músculs, no obstant, també cultiva el poder de la voluntat combinat amb les
activitats físiques i intel·lectuals.
HISTÒRIA
Prehistòria
L’home primitiu, en la seva lluita constant per a la supervivència, es va veure obligat
a desenvolupar el seu talent personal per buscar-se aliment i defensar-se
d’enemics, inclosos els animals.
Ocupació Japonesa
Durant l’ocupació Japonesa a Corea es van suprimir totes les activitats culturals,
inclosos els esports d’equip i les arts marcials, en un intent de destruir la identitat
Coreana.
Actualitat
Després de l’alliberació de Corea es van associar per crear un únic nom per les arts
marcials que els identifiqués: Tae Kwon-do

6. TAE = Colpejar amb el peu, puntada
KWON = Colpejar amb la mà
DO = Camí o mètode
(“El camí de la lluita del peu i el puny)
TENNIS
La pista
El tennis es juga a una pista rectangular. Les seves mides exactes estan definides
segons el sistema anglosaxó de mesures i varien segons si es juga individualment o
per parelles. Per a partits individuals mesura 23,77 metres de llargada i 8,23
metres d'amplada. Per a partits de dobles, la llargada és la mateixa, encara que
l'amplada és de 10,97 metres.
Una xarxa divideix la pista en dues meitats, separant cada oponent a un costat.
L'alçada de la xarxa als pals és de 1,07 metres, i al centre de la pista és de 0,914
metres. A cada costat de la xarxa hi ha dos rectangles idèntics anomenats quadres
de servei que mesuren 6,40 metres de llarg i 4,11 metres d'ample, que serveixen
per a determinar si un servei és vàlid o no.
La pista moderna de tennis va ser dissenyada per Walter Clopton Wingfield que el
1873 va patentar una pista molt similar a l'actual. La pista va ser modificada el
1875 a la pista que existeix avui, amb marques similars a les de la versió de
Wingfield però canviant la forma de rellotge de sol original a una pista rectangular.
Posicions
En el tennis trobem tres possibles posicions en la pista:
• Línia de fons: en la que es duu a terme el servei.
• Mitja pista: en la que es pot fer un toc de drive o de revés.
• Xarxa: en la que podem dur a terme un toc de volea, sigui de drive o revés. També
podem fer una esmaixada.
Tipus de cops
Segons la posició en la pista trobem diferents tipus de cops

7. Fons de pista:
Hi ha tres tipus de cop: el servei, el drive i el revés. Aquests dos últims poden ser
paral!lels o creuats.
• Paral·lels: el cop va a la mateixa meitat de la pista però del costat contrari.
• Creuats: el cop va dirigit a la meitat i costat contrari de la pista.
Mitja pista:
En aquesta posició podem fer un toc de drive o de revés, com en el cas del fons de
pista, paral·lel o creuat.
Volea:
En aquest cas trobem tres tocs diferents: volea de drive, de revés i esmaixada.
Empunyadures
En el tennis podem trobar diferents tipus d’empunyadures les quals poden ser:
Empunyadura est: Aquest tipus d’empunyadura és la recomanada per iniciació ja
que afavoreixen cops a l’altura de la cintura. També ens afavoreix pels cops plans i
ens ofereix major estabilitat en el conjunt màraqueta.
Dins de l’empunyadura est trobem diferents tipus:
• De dreta: pel drive i la volea de drive.
• D’esquerra: pel revés i volea de revés.
• Continental (martell): pel servei i l’esmaixada.
Normes i formes de puntuació
Els jugadors (o parelles) comencen separats per la xarxa. Un jugador és designat el
servidor, i el jugador rival, o un de la parella rival, és el restador. El servei
s'alterna entre les dues meitats de la pista. Per a cada punt, el servei comença
darrera de la línia més allunyada de la xarxa, entre la marca central i la línia
lateral. El restador pot començar a qualsevol lloc al seu costat de la xarxa.
A un servei legal, la pilota ha de passar per sobre la xarxa (sense tocar-la) i caure
sobre el rectangle de servei diagonalment oposat. Si la pilota toca la xarxa però
cau al quadre de servei, serà let o servei de xarxa, que significa servei nul, i el
servidor haurà de repetir el servei. El jugador pot servir tantes vegades com

8. serveis de xarxa a un punt i mai seran tractats com a falta. Una falta és un servei
que surt fora del quadre de servei o que no passa sobre la xarxa. També és falta
quan el jugador trepitja la línia de fons o més enllà de la marca central de la línia
abans que la pilota caigui. Si al segon servei també comet una falta, es produeix
una doble falta, i el restador guanyar el punt. Si al segon servei no es comet cap
falta, és considerat servei legal.
Després d'un servei legal comença un piloteig, on cada jugador (o parelles)
intercanvien llançaments sobre la xarxa. Una restada legal consisteix en què el
restador colpegi la pilota exactament un cop abans que la pilota hagi botat dues
vegades. La pilota llavors ha de tornar a passar sobre la xarxa i botar a l'altra
meitat de la pista. El primer jugador que no aconsegueix retornar legalment la
pilota perd el punt.
Un partit de tennis està format per sets, el guanyador del partit serà qui
aconsegueixi un número predeterminat de sets. Cada set està integrat per jocs. A
cada joc hi ha un servidor, que es va alternant. Aquests jocs estan formats alhora
per punts.
El primer a guanyar quatre punts amb una diferència mínima de dos punts respecte
al seu oponent és el guanyador del joc. Si es donés el cas en què cap dels jugadors
o parelles tingui un avantatge de dos punts al arribar a quatre, guanyar el joc el
primer que aconsegueixi una diferència de dos punts.
El recompte dels punts és fa d'una manera peculiar: quan un jugador guanya el seu
primer punt, el resultat momentani és de 15, quan guanya dos punts, 30 i quan
guanyar tres punts, 40. Si els dos jugadors estan empatats a 40, es diu que hi ha
deuce o iguals. El primer jugador o parella que guanyi un punt després del deuce,
aconsegueix un avantatge, si també guanya el següent punt, aconsegueix el joc. Si
no aconseguís el següent punt, tornaria a haver deuce fins a aconseguir una
diferència de dos punts.
El jugador que guanya sis jocs, amb una diferència de dos, aconsegueix la victòria
al set. Si es dóna que un jugador arriba al sisè joc, però amb una diferència d'un
punt (6-5) s'haurà de continuar fins a aconseguir una diferència de dos. Si el
reglament del torneig així ho estableix, al arribar al 6-6 es jugarà un tie-break, on
el resultat del set es jugar mitjançant punts fins que algú arriba a set, amb
diferència de dos. Si s'arriba al setè punt, però sense diferència de dos (7-6),
s'haurà de continuar jugant fins a que un dels jugadors aconsegueixi una diferència
de dos punts. El guanyador del tiebreak també aconsegueix el set. Actualment
gairebé a totes les competicions existeixen tie-breaks, excepte als sets finals de
l'Open d'Austràlia, Roland Garros, Wimbledon, la Copa Davis, la Copa Federació i
als Jocs Olímpics.

9. BEISBOL
Introducció al beisbol
El beisbol és un esport d’equip en el que dos equips, de 9 jugadors cada un,
competeixen per intentar fer el màxim nombre de carreres, és a dir, el màxim
nombre de voltes al camp.
L’objectiu és colpejar la pilota amb el bat, el més fort possible, i córrer per
aconseguir arribar a una base, la més lluny que puguis, fins arribar a la última i fer
una carrera. Això ho fan els atacants. Els defensors han de buscar la pilota
batejada per eliminar el jugador que ha batejat o algun dels altres, abans que
arribin a una base.
El joc consta de 9 episodis, els innings. L’equip que hagi aconseguit fer més
carreres al final del partit guanya. Un inning és el canvi d’equip, de defensar a
atacar o a l’inrevés.
El beisbol és un esport molt popular a Estats Units i Canadà, Japó i alguns països
de Sud Amèrica. A Europa no és tan popular però també es practica bastant a
Holanda i Itàlia.
Va sorgir a Anglaterra, a mitjans del segle XVIII una forma primitiva del beisbol.
L’any 1846 es fan a Nova Jersey les primeres normes per al beisbol actual. Primer
es fa popular a la ciutat de Nova York i després s’estén per la resta dels Estats
Units fins a ser un dels esports més populars del país.
Reglament del Beisbol
El beisbol es juga sobre un terreny pla delimitat per una zona quadrada anomenada
diamant. El diamant té 3 bases, més una base anomenada ‘home’. Les línies laterals
del diamant delimiten el camp. Les pilotes que cauen entre aquest límits són
vàlides.
Els dos equips que juguen tindran funció d’atacants o bé, de defenses. Aquestes
funcions s’aniran alternant a mesura que passi el partit. Cada cop que els equips
canviïn de posicions s’anomenen entrades. L’equip atacant és l’equip que bateja i es
situen al costat del ‘home’. Els dos equips estan igualats en quant al número de
jugadors. L’equip que defensa té dues posicions delimitades: una és la del pitcher,
que es troba al mig del diamant, i una altra que és la del catcher, situat al ‘home’.
Després, hi ha tres defenses que es troben a cada una de les bases, i la resta de

10. jugadors d’aquest equip es troba repartit per la resta del camp, anomenats
exteriors.
Desenvolupament del joc
Els dos equips s’alternen en les funcions d’atac i de defensa. L’equip atacant té com
a objectiu realitzar carreres completes sobre el diamant, passant des del ‘home’ a
la base 1, 2 i 3, i retornant a la base ‘home’.
L’equip defensa intentarà eliminar als atacants en el moment de batejar, o bé,
durant la carrera. En el moment de batejar, es pot eliminar al jugador atacant
llançant-li la bola amb l’objectiu que falli. Si el batejador falla tres pilotes, estarà
eliminat. En el cas que el batejador encerti i corri cap a les bases, tenim
oportunitat d’eliminar-lo en el transcurs d’una carrera d’una base a una altra.
Els canvis de defensa a atac o a l’inrevés, és a dir, el canvi d’un inning, es produiran
si passa alguna d’aquestes coses: si s’eliminen jugadors, si els defensors agafen la
pilota a l’aire o si tots els components d’un equip han arribat al home donant la
volta al diamant.
Mètodes per eliminar als jugadors adversaris:
Fly: Agafant la pilota batejada abans de que caigui al terra. D’aquesta manera es
produeix un canvi entre els dos equips, és a dir, una entrada.
Toc de bola: Un cop que l’atacant a començat a córrer cap a la base, el podem
eliminar tocant-lo amb la pilota abans de que arribi a la base. Aquest mètode pot
ser realitzat per qualsevol dels jugadors, tot i que preferentment hauria de fer-ho
el defensa de la base.
Toc de base: Tocar la base amb la bola abans de que arribi l’atacant.
En el moment en que s’eliminen a tres corredors, l’equip atacant passarà a ser equip
defensor, i l’equip defensor passarà a ser equip atacant.

11. Terreny de joc
Sancions relacionades amb els llançaments
Bola: perquè el llançament del pitcher sigui bo ha de passar per sobre del “home” a
l’altura determinada des de les aixelles fins als genolls del batejador. Si el
llançament no compleix amb aquests requisits el “umpire” ( àrbitre) la denominarà
“bola”. Si s’acumulen 4 boles es canviarà de pitcher i els jugadors ofensius situats
en el camp intern ( on hi ha les bases) juntament amb el batejador avançaran una
base.
Strike: si el batejador no és capaç de donar-li a la bola quan el llançament del
pitcher és bo, es contarà un strike al batejador. Quan el batejador acumula 3
strikes és eliminat.