Anna Rosselló i Josep Travesset amb la seva filla Carme de 2 anys van emigrar al Brasil el 1956. Fins el 1960 van viatjar pel Brasil. Van construir un cotxe-llar, van comprar un cavall i el 10 d'agost de 1961 van iniciar el llarg viatge fins a Guatemala, Van endinsar-se en la quotidianitat dels pobles colonitzats, acompanyats de la seva filla de tant sols 6 anys i del cotxe-llar tirat per l’euga “Nineta”. Durant gairebé 4 anys van recórrer més de 15.000 km a peu dels 25.000 totals, des del Brasil fins la frontera de Mèxic, passant per Bolívia, Perú, Equador, Panamà, Costa Rica, Nicaragua, Hondures, El Salvador i Guatemala.

1. Abya Yala - L'Amèrica marginada
Josep Travesset
(Balaguer, 1916 – Barcelona,
2002)
Anna Rosselló
(Flix, 1923)

3. • Anna Rosselló, 1923, Flix (Ribera d'Ebre). El seu pare era secretari
de l'Ajuntament; era carlí i durant la guerra va patir la persecució
primer d'un bàndol i després de l'altre, morint a la presó el 1941
-oficialment va caure per les escales. Orfe de mare des dels 6
anys, se'n quedava del tot als 17. En un viatge que va fer a Andorra
per retrobar-se amb els seus germans grans exiliats a l'Estat
francès, va conèixer el seu futur company.
• Josep Travesset, 1916, Balaguer (Noguera). Militant nacionalista
de molt jove, va prendre part activa al 6 d'Octubre de 1934,
proclamació de l'Estat Català. Va patir la guerra, la retirada, camps
de concentració, la gran “pertorbació humana” d'Alemanya i les
presons de Saragossa i Barcelona. L'any 1950 va tornar a l'Estat
francès i d'allí a Andorra. Era esperantista i va desenvolupar una
forta activitat escrivint articles en esperanto a diversos diaris i
revistes d'Europa, Àsia i Amèrica, donant a conèixer l'idioma dels
Països Catalans. L'agost del 1951, la Junta Directiva del Sindicat
de les Valls d'Andorra, el designa membre de la Comissió de
Publicitat.

4. Instal·lats a Barcelona, se sentien ofegats per
tota la repressió tant nacional com social. “A la
postguerra, a Barcelona el temps s'havia
deturat!”
Manuel Cruells en el pròleg a L'Amèrica
marginada, diu: “... [es] produí un desequilibri a
la societat catalana amb una gran dispersió de
catalans [pel món] i amb un desordre legalitzat i
autoritzat que planava sobre els catalans que no
es van poder dispersar...”.

5. Va néixer la seva filla
Carme i decideixen
emigrar al Brasil i
aprofitar aquesta
emigració per a estudiar
els problemes intrínsecs
de les migracions i la
història i situació actual
dels pobles aborígens
d'Abya Yala, la mal
anomenada Amèrica
Llatina

6. més enllà de la foscor,
s'endevina el camí ...
Il·lustració del llibre Guatemala punt i retorn

7. L'any 1956, la Carme tenia 2
anys i mig i s'embarquen cap
Abya Yala. Al port de Santos
els esperen esperantistes
que els ajudaran a instal·lar-
se.
El Josep treballarà de
delineant. Patiran els
problemes de la immigració.
Viatjaran pel Brasil i
connectaran amb les
comunitats aborígens.
L'Anna tenia una màquina
d'escriure i deixava
constància de totes les
vivències.

8. La Chacana - Símbol de la cosmogonia andina
Abya Yala significa "terra en plena maduresa" o "continent de la vida", es
podria traduir per "terra de riquesa" o "terra de l'abundor". Nom d'origen
kuna (Panamà-Colòmbia) que va ser adoptat pel Consell Mundial dels
Pobles Indígenes, argumentant que "Anomenar les nostres ciutats,
pobles i continents amb un nom estranger equival a sotmetre la nostra
identitat a la voluntat dels nostres invasors i a la dels seus hereus"
http://pumaindomable.blogspot.com.es/2008/05/la-chacana.html http://ca.wikipedia.org/wiki/Abya_Yala

9. • Viatge projectat.

10. Viatge realitzat. Els trajectes vermell són amb vaixell.

11. Del 1956 al 1960 van viatjar pel Brasil. Van construir un cotxe-llar, van
comprar un cavall i el 10 d'agost de 1961 van iniciar el llarg viatge fins a
Guatemala.

12. Els habitatges, les vivències i
els problemes típics d'un país
de forta immigració, on van
viure fins al final del 1961, són
els ingredients del primer
llibre, una novel·la, El llostrejar
dels Montsec, que el 1971es
publicava a Barcelona amb un
altre títol, De burgés a
socialista, completament
retallada per la censura de
l'època i el 1986 es va reeditar
integra, amb pròleg de Marta
Ferrusola, amb el títol El més
gran desert és una gran
ciutat, que tracta de les
penúries d'un petit empresari
de Barcelona que ha de tancar
l'empresa per la crisi i es veu
obligat a emigrar al Brasil.

13. L'estada de quatre anys al Brasil els va fer
conèixer moltes històries d'immigrats d'arreu
i les causes i les circumstàncies d'infinitat de
problemàtiques que les provocaven. Una
altra novel·la publicada el 1991, Quan el
temps s'atura... relata les vicissituds d'una
parella jove que es van conèixer en plena
guerra. Com que la guerra els havia tocat al
bàndol de la República, eren catalogats
entre els vençuts. I com a tals, no tenien
accés a llocs de treball estable. No se'n
surten. La seva vida era paupèrrima. El
temps s'havia aturat quan un dia els arriba
una carta d'uns amics, ex-veïns que havien
emigrat al Brasil. Els explicaven les mil
meravelles. Es traspassen el pis, compren
els passatges i s'embarquen. Arriben al
Brasil i descobreixen que els havien
enganyat. S'excusen dient-los que si els
haguessin consultat, els haurien advertit.
Com que eren amics, els perdonen i
decideixen començar des de zero i ... uns
pugen, i els altres baixen ... i ens fan
conèixer les condicions de vida dels
immigrants al Brasil.

14. Un viatge remarcable va ser a
l'Amazones, on van contactar amb
una comunitat indígena que
sorprenentment s'anomenava O lar
do catalâo amb una organització
autosuficient creada per iniciativa
d'un català, el senyor Arnau, exiliat
que es va casar amb una indígena
de l'ètnia tupí-guaraní i a partir
d'aquí van anar creant un paradís,
un oasi enmig de la selva amb la
seva biblioteca, servei mèdic,
escola en la que s'ensenyaven
diverses llengües, el català entre
elles. D'aquesta excursió en va
sortir l'any 1984 un llibre deliciós, O
catalâo (un català a l'Amazònia)
que està exhaurit però que es troba
a llibreries de vell a preus molt
assequibles.

15. El 1985 publiquen una altra novel·la
Després de la bel·licosa nit que comença
amb la retirada dels republicans el 1939;
una noia i dos nois, un de cada regió dels
PPCC, arriben a Catalunya Nord a casa
d'uns oncles de la noia, adopten un gosset.
Els inicis de la 2a guerra mundial fa que
decideixin marxar, preparen la sortida cap
el Brasil, travessen Occitània -una altra
nació maltractada que també queda
il·lustrada a la novel·la-, embarquen a
Bordeus. Al Brasil coneixen una altra noia
catalana, formen dues parelles, troben
feina i s'estableixen. Tanmateix, els
esdeveniments europeus els deixen
perplexes i fan que de mica en mica es van
convencent de que el món s'acaba, deixen
la feina i recorren bona part dels itineraris
coneguts pels autors, sense cap objectiu
que intentar esvair-se de la crua realitat -hi
surt tot, trobades amb nadius i totes les
seves penúries, privacions i lluites,
seringueiros que són els que obtenien làtex
per a la fabricació de cautxú natural i entre
ells guerrillers que en saber que eren
catalans es va iniciar un debat que va
capgirar i va donar sentit al seu viatge.

16. D'aquesta mateixa època va
aparèixer una altra novel·la,
el 1991, De l'Alt Maestrat
sense retorn... Un
matrimoni d'aquesta
comarca, exasperats per la
pobresa d'aquells anys,
emigren a Barcelona on
encara passen més misèria
i al final van a parar a
diferents llocs de la part
oriental del Brasil on els
passen moltes, moltes
coses ...

17. Un altre viatge és relatat al llibre
De Sao Paulo a l'illa de Sao
Louiz passant per Brasilia, de
1990, en el que a part d'assistir a la
inauguració de Brasilia, van
descobrir molt més cap al nord, la
gran barbàrie de les multinacionals
que per seguir robant les terres als
originaris i per per estalviar-se
feina, enverinaven l'aigua dels rius
en els que es banyaven i que
usaven per al consum. Això ho
segueixen fent actualment. Hi ha
vídeos a internet.

22. A la tornada deixarien el cotxe-llar al museu d'Ibirapuera i
publicarien el llibre del viatge.
Al Mato Grosso van patir 50ºC de calor i dalt els Andes, 30ºC sota zero.
Assetjaments d'onces, mossegada de serp, accidents de tota mena.

23. Unes aventures inversemblants es
troben en un altre llibre del 1995,
Pels Andes, entre el passat i el
present a 4.800 m sobre el nivell del
mar, creuant els Andes per la part
més ampla. Accidents de tota mena,
inclemències brutals, 30ºC sota zero.
Pujant i baixant, passant per Oruro,
Cochabamba, La Paz, Llac Titicaca,
Cusco i Machu Picchu, fins a Lima.
Coneixen aborígens cultes, molt
conscienciats i ens mostren com se
senten, emocionalment, per la
situació en que es troben,
menystinguts, perseguits, foragitats,
maltractats, espoliats i assassinats
pels poderosos. El llibre està il·lustrat
amb uns dibuixos preciosos de
diferents monuments, figures i
paisatges dels llocs visitats, fets pels
nostres viatjants.

24. Entre llames i alpaques a 4800 msnm.

25. Amb un grup de quítxues a Bolívia

26. A Bolívia, pel mig dels Andes a més de 4.000 m d'altura,
entre afraus feréstecs i gorges abismals, un vespre d'una
boira espessa i un vent rabiüt, havien d'ajudar la Nineta a tirar
del cotxe-llar. Quan van aconseguir arribar dalt d'un planell i
es disposaven a descansar van aparèixer uns indígenes que
només parlaven quítxua però que amb mímica van entendre
que els convidaven a passar la vetllada a la seva comunitat.
Afortunadament entre ells n'hi havia un que coneixia el
castellà i que va anar fent d'intèrpret. Al cap d'una estona
s'adonen que aquest xicot coneixia, no tant sols Europa sinó
fins i tot els detalls de l'Estat espanyol. Tot xerrant els diu
que ell no és d'aquesta comunitat sinó que hi passava uns
dies ja que vivia a quatre kilòmetres d'allí a prop d'Oruro, (la
ciutat de naixement del president actual de Bolívia, Evo
Morales) i que tan feien reunions en un lloc com en un altre,
quítxues, aimares i també en Miquel, que era un català que
l'endemà vindria i el podrien conèixer. Van passar uns dies
junts amb unes reunions i uns debats interessantíssims sobre
la història i l'actualitat de les cultures quítxues i aimares i un
bon dia en Miquel els va explicar la seva història. Havia
arribat a un llogaret aimara essent ben jovenet, amb el seu
pare adoptiu que ja havia mort. Va aprendre l'aimara i es va
integrar com un més de la família. Havent escoltat aquesta
història, Josep Travesset, recordà que a la retirada el 1939 es
va trobar en un poble del pre-Pirineu que després d'un
bombardeig, un nen que es deia Miquelet es va quedar orfe i
un veí el va adoptar i se'l va emportar, retirada enllà, camí de
l'estat francès; i hi va intuir alguna relació... En Miquel se
sentia aimara però el record i la memòria dels fets que
mantingué a través del seu pare adoptiu i sobretot el
sentiment nacional dels aimara, és el que dóna títol al llibre,
publicat el 1987, La força de la identitat.

28. Les barques de totora del llac Titicaca.

29. Una altra novel·la, Illapa de Huancané,
publicada el 1985.
Al Perú, a Huancané, prop del llac Titicaca, hi
vivia Illapa (Llampec), un aimara que es va
quedar orfe de pare als sis anys i amb la mare
malalta. El va adoptar un matrimoni de Lima que
tenia una segona residència en aquest poble. Se'l
van emportar a Lima on va anar a escola,
conegué el mar, visitava museus i finalment va
estudiar Dret. Es va interessar per la història del
seu poble i n'aprengué molt. Conegué a un
quítxua, Yura, que va fer una conferència a la
Universitat i es van fer amics. L'Illapa va viatjar a
Europa, als PPCC i al País Basc, d'on eren
descendents els seus pares adoptius. Tenia un
despatx a Lima, però a Huancané, ell i en Yura,
feien reunions per organitzar els congèneres amb
la finalitat d'avançar en la supervivència de les
seves cultures. Els camperols es van organitzar i
van aconseguir que els cedissin uns latifundis
abandonats i en poc temps 300.000 aimares
aconseguien unes collites abundants. El 1962,
-després que l'Anna i el Josep passessin pel
Perú- hi hagué un cop d'estat i els latifundistes ho
van aprofitar per fer fora la gent d'Huancané, de
les terres que havien recuperat i es va embolicar
la troca ... molt.

30. Amb nens de les comunitats aborígens que vivien de forma
paupèrrima però d'una hospitalitat i solidaritat incommensurable

32. A Cusco se'ls va presentar un inca que es
deia Komer demanant-los si eren catalans.
Resulta que en Komer tenia dos amics
catalans que treballaven, un d'ajudant de
cuiner, que era de Barcelona, i un d'intèrpret,
que era de Tàrrega. Els van convidar a anar
a un centre cultural on hi feien moltes
activitats i van assistir a un col·loqui
interessantíssim. Els van demanar que
fessin una xerrada sobre el viatge i sobre la
visió de la situació de les cultures originàries
i acceptaren. Hi hagué un torn de preguntes
en el que van destacar dos joves Pfuru i
Puca, amb els que també van travar una
bona amistat. Més de 16 anys després, el
1978, a Barcelona es va celebrar el VIIè
Congrés de l'Associació Internacional per a
la Defensa de les Llengües i Cultures
Amenaçades, al que hi van assistir en Josep
i l'Anna. En Komer també hi era. Es van
trobar i al demanar-li pels altres tres, la
resposta va ser que el 1975 a rel d'un altre
cop d'estat al Perú van haver de passar a la
clandestinitat i fins i tot fugir del país i ...
aquesta és la trama que produí un nou llibre
de la sèrie, el 1992, amb el títol Germanor
entre colonitzats

33. Van estar a punt de desaparèixer sota una tempesta de
sorra a la costa del Perú, prop de Nazca.

35. Però d'on surten tants volcans?
L'Equador en té 41, els va comentar
l'acompanyant, senyor Velez,
descendent d'espanyols, membre del
grup esperantista d'Esmeraldas, quan
anaven a visitar amics indígenes que
havien de fer una reunió en un lloc prop
del volcà Chimborazo de 6.272/6.310
m. per a constituir el Consell
Multinacional Indi d'Equador. Tota
l'excursió d'uns 500 km, feta en el
cotxe del senyor Velez des de Quito al
Chimborazo passant per una carretera
al bell mig de les dues carenades
andines, van observar els següents
volcans: Atacazo, Antisana, Iliniza,
Cotopaxi, Tungurahua, El Altar i
Chimborazo. El títol del llibre de 1994,
que descriu aquest interessant viatge
és A l'ombra del Chimborazo.

36. El perill de ser assassinats pels contrarevolucionaris paramilitars, un
terratrèmol entre Calí i Bogotà amb innombrables morts i edificis derruïts i el
fet que la carretera travessava uns terrenys pantanosos que oferia poques
garanties, els va fer decidir embarcar des del port d'Esmeraldas a l'Equador
fins a Panamà, deixant Colòmbia fora de l'itinerari. A més, de Colòmbia a
Panamà no hi ha via terrestre pel que també haurien d'haver embarcat allí.

39. • Els apunts acabarien
conformant una vintena
de llibres.

43. A El Salvador van conèixer un
immigrant d'Alacant que els va
explicar les mil penúries que
passava i ells li van preguntar per
què no tornava. Els va dir que no
podia perquè a la família i als amics
els havia dit que tenia un gran èxit i
que havia fet una gran fortuna i que
estava construint la mansió per a
fer venir la família; preferia la mort
abans que res. Aquest cas el van
novel·lar situant-lo a Guatemala i
canviant l'origen a València. El
llibre, publicat el 1988 es titula
Jofre Montalt no és pas mort! i el
va prologar qui va ser el primer
president de l'Associació Catalana
d'Esperanto, recuperada el 1982,
ara fa 30 anys

45. A Guatemala s'hi van estar
alguns mesos intentant que els
donessin el visat per entrar a
Mèxic. Mentrestant van visitar
volcans i ruïnes Maies amb el
jeep del Dr Gomez i
acompanyats també de
l'estudiant Matutano, ambdós
estudiosos de les cultures
originàries. Van haver d'agafar
l'avió per anar a les ruïnes de
Tikal. Feien xerrades al Liceu un
cop per setmana i molts
universitaris interessats els
visitaven al cotxe llar per a
informar-se del viatge i del que
estudiaven. Tot això es reflecteix
en el llibre Guatemala punt i
retorn del 1987.

46. Van retornar i van entrar a Costa Rica
18 mesos després d'haver-ne partit.
Estàvem preocupats per la anunciada
entrada en erupció del volcà Irazú.
En el viatge d'anada van conèixer una
parella jove de Cartago descendents
de bascos, catalans i gallecs. Van fer
molta amistat. Conjuntament van visitar
el volcà Irazú de 3.430 msnm i fins i tot
van assistir al casament de la parella.
En arribar a la capital van intentar
connectar amb els seus amics. Els van
dir: “... l'erupció va ser a la nit, ràpida i
sobtada, tothom dormia, quantitats
increïbles de lava colgaven les cases i
els seus habitants, els morts i
desapareguts es compten per
centenars...”
És el tema del llibre de 1993, Quan
l'Irazú s'irrita...
Això passava el 1963 i segons la
Wikipèdia va ser l'última erupció del
volcà

47. Retornen al Panamà amb la finalitat d'embarcar cap al Brasil
per acabar el seu viatge i deixar el cotxe-llar en el Museu
d'Ibirapuera, editar el llibre i retrobar els amics fets.
El 8-3-64 reben una nota de l'ambaixada del Brasil
anunciant-los un vaixell per a mitjan del proper mes.
A primers d'abril es produí un aixecament militar que es va
consolidar i llavors van decidir tornar a Catalunya.

48. Mentre feien els tràmits per a embarcar
des de Panamà cap a Barcelona, van fer
noves coneixences, fruit de les quals
aparegué un nou llibre: L'avi de les Illes
Tule (Múu Inatulegui).
Aquest llibre descriu la coneixença amb el
Dr. Roig a Colón, que els va portar a
l'arxipèlag Kuna Yala, que tenien una
certa autonomia, al Carib de Panamà per
presentar-los Múu Inatulegui, un patriarca
de l'ètnia tule. El seu nom real era Tihuar.
“L'idioma tule és ple de paraules
compostes, com l'esperanto” els digué el
Dr. Roig. “Ĉu vi parolas esperanton?” -
“Jes”. I a partir d'aquí van parlar en la
Llengua Internacional. Múu vol dir avi, ina
sinifica medecina, tule home i let saber;
inatulet vol dir metge. Aquest avi que era
doctor en medecina havia estudiat a la
universitat de Panamà i havia viatjat dues
vegades a Europa. Va ser una trobada
molt productiva en la transmissió de les
dades històriques d'aquesta nació Tule.

49. De l'any 1977 al 1983, Televisión Española va fer un
programa que es deia 300 millones, que s'emetia per
a tots els països membres de la Organización de
Televisiones Iberoamericanas (OTI) via satèl·lit, des
d'Estats Units a Xile, a més de Guinea Equatorial a
l'Àfrica. Això dels 300 milions consistia en una
enganxifosa propaganda de la Madre Patria, de la
Fiesta de la Raza i del día de la Hispanidad. Anna
Rosselló i Josep Travesset van reaccionar amb el
llibre No són tres-cents milions. Estudi sobre les
ètnies sotmeses a l'estat espanyol del que se'n van
fer dues edicions, el 1983 i el 1988.
Hi descriuen les seves experiències dels contactes
amb les ètnies originàries d'Abya Yala, les múltiples
organitzacions de defensa de les seves cultures, les
reivindicacions fetes als organismes internacionals, en
les que algú va dir que si mai es fa justícia, “Europa
haurà de seure a la banqueta dels acusats”. Al final
del llibre s'hi inclouen els mapes de la distribució de
les llengües originàries del sud i del centre d'aquell
continent.
El llibre va causar un cert rebombori a la societat
catalana del moment i en la segona edició s'hi
publiquen tot un recull d'articles d'escriptors,
periodistes i altres personalitats del món sociopolític
de l'època, apareguts a la premsa des de la primera
edició. També s'hi afegeixen articles de rebuig a la
celebració del 12 d'octubre i també a la celebració del
Vº Centenario que el mateix programa ja propagava
10 anys abans del 1992 i que es va continuar
propagant els anys següents. Segons els càlculs dels
autors, els hispanohablantes rondaven el 125 milions.

50. L’Amèrica marginada és un llibre
de reedició urgent tal com diu la
Maria Freixas (*) ja que esdevé un
exemple de solidaritat
internacionalista, relatada a quatre
mans. Són les cròniques de viatge
d'aquesta parella que va endinsar-
se en la quotidianitat dels pobles
colonitzats, acompanyats de la
seva filla de tant sols 6 anys i d'un
cotxe-llar tirat per l’euga “Nineta”.
Durant gairebé 4 anys van recórrer
més de 15.000 km a peu dels
25.000 totals, des del Brasil fins la
frontera de Mèxic, passant per
Bolívia, Perú, Equador, Panamà,
Costa Rica, Nicaragua, Hondures,
El Salvador i Guatemala. Una
aventura inusitada realitzada per
una parella ben singular.
straapalestina.wordpress.com/2012/03/13/anna-rossello-memories-duna-dona-lluitadora/

51. Davant cada contratemps: miraven enrere, les
coses passades -bones i/o dolentes- les
arxivaven i encaraven el repte del futur. Res els
deturava ja que era molt més fort l'impuls per a
seguir. “Si caus aixeca't i torna a refer el camí”.
No es van sentir mai derrotats. Les ensopegades
no els van fer perdre mai l'objectiu final.
Després de tota l'experiència encara van quedar
més conscienciats de la feina que calia fer per a
la defensa de les llengües, cultures i nacions
sense estat. I la Carme va créixer impregnada
d'aquesta consciència.
Anna Rosselló ... ens explica, a l’inici d’aquesta
autobiografia fascinant, plena de lluita i tendresa,
que ha estat vençuda per raons com no haver
pogut evitar l’empresonament de la seva filla i
les brutals tortures que va rebre a la comissaria
de la Via Laietana l’any 1975. ... la batalla
quotidiana per a sobreviure al franquisme amb
dignitat, les reunions clandestines, els
enfrontaments amb la policia feixista;
seguiments, escorcolls, amenaces i, sobretot,
l’enteresa en el reclam de justícia quan la seva
filla va ser empresonada diverses vegades per
ser independentista.(*)
straapalestina.wordpress.com/2012/03/13/anna-rossello-memories-duna-dona-lluitadora/

52. L'Aureli Argemí, en el pròleg de L'avi de les Illes Tule, diu “l'apropament als altres no pot
realitzar-se, quan de veritat vol ser un apropament, si no és amb la predisposició de captar,
conèixer, deixar-se amarar, per, després, assumir, interpretar i reconèixer, des de dins, els
pobles «descoberts»; si no és amb l'actitud d'anar pel món dels homes amb la intenció
d'aprendre i no de donar lliçons, de considerar iguals el qui són diversos.”
D'alguna manera és com buidar-te de tot el que saps i que intueixes, com a mínim, dubtós, per
a aprendre de nou; desaprendre per aprendre, cal inhabilitar patrons mentals deformats i fer
possible l’habilitació de nous circuits cerebrals.
Unes persones capaces de dur a terme aquesta aventura acostumen a ser éssers impregnats
de dimensions no habituals i per això en els seus llibres s'hi tracten moltes esferes de la realitat.
Josep Travesset i Anna Rosselló tendeixen més a unes maneres d'expressar-se riques en
sentiments que a abstraccions intel·lectuals. Sovint la seva prosa és poètica, i un pols
emocional, més que una altra cosa, caracteritza la vida dels seus llibres: humanitat, germanor,
amor, intuïció, esperança, universalitat, però també tristesa, impotència, desesperació, però
mai, mai pèrdua d'esperances, -vençuda, si, però doblegada, mai!; simplement i directa,
aquests són els sentiments expressats.
És significatiu que els prologuistes dels seus llibres abasten bona part de l'espectre social,
cultural i polític del nostre país, de l'època en que van ser escrits.
Tota una vida de treball i esforç a favor de les causes esmentades. Crec que no se'ls ha fet
justícia i els dono les gràcies pel llegat escrit que ens deixen. “No s'han aturat mai en la lluita
internacionalista, ni tampoc en la de les nacions oprimides, especialment la nostra la dels
Països Catalans, sense ambigüitats ni reticències, com la nació total”, diu Manuel Casanoves
en el pròleg de Jofre Montalt no és pas mort!.

53. Josep Maria Espinàs: “... penso que quan acabarem aquesta conversa
ens costarà molt d'explicar-nos com és possible que uns catalans
d'aspecte tan senzill hagin estat capaços de fer el que ara els diré: recorre
durant anys la mal anomenada Amèrica Llatina amb una mena de tartana,
més de 15.000 quilòmetres a peu i amb una filleta de 6 anys.”
Foto de l'entrevista del 30 de gener del 1985 al programa Identitats de TV3 presentat per l'Espinàs.
http://www.tv3.cat/videos/2699830/Josep-Travesset-i-Anna-Rosello