3. Història
Els contes de Hoffmann és una òpera amb música de Jacques Offenbach i llibret
en francès de Jules Barbier, basada en tres contes d‘E.T.A. Hoffmann.
És una obra en tres actes més un pròleg i un epíleg. El mateix E.T.A. Hoffman és un
personatge de l'òpera, com ell mateix feia en moltes de les seves històries.
Es va estrenar en l‘Opéra-Comique de París, el 10 de febrer de 1881 interpretada
per Marguerite Ugalde. Des de llavors, Els contes de Hoffmann forma part del
repertori operístic.
Offenbach va morir abans d'acabar-la, i Ernest Giraud (1837-1892) va emprendre la
seva orquestració i també va musicar els recitatius, de manera semblant al que va fer
amb Carmen de Georges Bizet.
Idealment, els tres personatges femenins principals (Olympia, Giulietta i Antonia),
que no són sinó diferents encarnacions dels amors de Hoffmann, haurien de ser
interpretades per la mateixa cantant, la qual cosa no sempre ha ocorregut.
La primera representació a Barcelona, que va ser també la primera a Espanya, va
tenir lloc al Teatre Eldorado, amb el llibret traduït al castellà.
4. Pròleg
A la cerveseria de Luther, a Nüremberg, els clients demanen cervesa i vi. Entra
Lindorf, un home casat, que intenta seduir Stella i suborna el seu criat, Andreas,
perquè li dona una carta, que Stella ha enviat a Hoffmann, en la que està inclosa la
clau de la seva habitació; Lindorf té el propòsit de substituir a Hoffmann.
Entra Luther amb uns cambrers a preparar el lloc per a un grup d'estudiants, que
arriben de seguida. Aquest proposa un brindis a Stella, i després ell i Hermann
pregunten a Luther per Hoffmann; en aquest precís moment arriba Hoffmann amb
el seu amic Nicklaus, el qual irònicament es refereix a la música de l'ària de
Leporello a Don Giovanni i aplica la lletra per reflectir com l'esgoten les aventures
permanents d'Hoffmann: "Notte e giorno faticar".
Hoffmann, al principi té un aire reflexiu. Responent a les peticions dels
parroquians, canta un aire còmic sobre un nan, Kleinzach, però la seva inspiració
romàntica el porta, al mig de la cançó, per un altre camí, i canta el seu afany de
recerca de l'amor. Poc després Hoffmann veu a Lindorf, que es burla d'ell; Hoffmann
reconeix en Lindorf les forces del mal, que sempre l'han assetjat, i ambdós
intercanvien insults. La conversa se centra ara en les amigues dels estudiants:
Hoffmann parla dels seus tres amors. Desatenent l'avís de Luther que el teló va a
alçar-se per al següent acte de l'òpera, els estudiants es disposen a escoltar el relat
dels tres amors d'Hoffmann... "La primera s'anomenava Olympia...".
5. Acte I
A París, el físic i inventor Spalanzani presumeix de la seva "filla", Olympia. Hoffmann, que ha sigut deixeble de
Spalanzani i està enamorat d'Olympia, entra a la sala. Spalanzani, deixa sol a Hoffmann, qui guaita a través d'una
cortina i veu a Olympia, aparentment dormida. Encisat, canta: "ah! vivre deux!" ("ah! Viure els dos"). Entra ara Nicklaus
i diu a Hoffmann que l'únic interès de Spalanzani és la ciència i que construeix nines que semblen vivents: "Une poupée
aux yeux d'émail" ("Una nina amb els ulls d'esmalt").
Però Hoffmann es nega a creure el que li diuen. Entra Coppelius, un inventor rival de Spalanzani, i canta sobre els seus
objectes científics i ven a Hoffmann un parell d'"ulls" màgics a través dels quals Olympia sembla encara més
meravellosa. Torna Spalanzani, i, sense ser escoltat per Hoffmann, Coppelius li reclama la part que li correspon del que
Spalanzani ha guanyat o guanye amb Olympia, perquè els ulls els va fer Coppelius. Spalanzani paga a Coppelius amb
un xec d'un banc que ha fet fallida.
Arriben ara els invitats per a la presentació d'Olympia. Nicklaus i Hoffmann esperen ansiosament veure la bella jove,
que aviat és presentada per Spalanzani per a admiració de tots, especialment de Hoffmann. Spalanzani anuncia que
Olympia cantarà amb acompanyament d'arpa. Canta llavors un ària de coloratura, "Les oiseaux dans la charmille" ("Els
ocells en l'enramada"). Hoffmann, entusiasmat i sense adonar-se del que és Olympia, vol invitar-la a sopar, però
l'inventor pretexta una excusa. Se'n van els invitats i Hoffmann, a soles amb Olympia, li canta amorosament; quan toca
el seu muscle, rep una resposta mecànica. Per fi, ell pren la seva mà; ella s'alça, es belluga en diverses direccions i hi
surt ràpidament, amb la consternació consegüent de Hoffmann. Entra Nicklaus i tracta de fer saber a Hoffmann la
veritat sobre Olympia, però Hoffmann es nega a escoltar-lo.
Arriba ara Coppelius; ha comprovat que el xec de Spalanzani no té valor i ve disposat a venjar-se. Desapareix per a
ocultar-se a l'habitació d'Olympia i espera que ella hi aplegue. Tornen els invitats i el ball comença novament.
Hoffmann pren a Olympia per parella; dansen durant una estona, però la nina gira cada vegada amb més rapidesa fins
que Spalanzani li dóna un colpet i la deté (després que Nicklaus havia intentat fer-ho sense aconseguir-ho), Hoffmann
està exhaust i atordit; les seves lents (els "ulls" que li va donar Coppelius) s'han trencat. Mentrestant, se sent a l'interior
de la casa un soroll de maquinària trencada: Coppelius ha destrossat a Olympia. Hoffmann, horroritzat, s'adona llavors
que s'havia enamorat d'una nina mecànica. Mentre Coppelius i Spalanzani es cobreixen mútuament d'insults, els
invitats es burlen del desil·lusionat Hoffmann.
6. Acte II
La segona història succeeix a Munic. Antonia, de la que Hoffmann està enamorat, asseguda davant d'un clavecí, canta
una trista cançó: "Elle a fui, la tourterelle" ("Ha fugit la tortoreta"). Crespel, son pare, entra i li recorda la seva promesa
de no cantar, perquè ha heretat de sa mare una bella veu, però també una terrible malaltia, la tuberculosi, que s'agreuja
si canta. Antonia se'n va, després de renovar la seua promesa. Crespel, molest perquè la insistència de Hoffmann
pertorba la pau d'esperit de la seva filla, ordena el seu criat Franz, que és sord, que no deixa entrar a Hoffmann a la casa.
Després d'una cançó còmica per part de Franz, entra Hoffmann acompanyat de Nicklaus, i Franz, desobeint el seu amo
els deixa entrar.
Hoffmann inicia el duo amorós que ell i Antonia solien cantar. Entra Antonia i s'abraça apassionadament amb
Hoffmann; Nicklaus els deixa sols. Antonia manifesta que li han prohibit cantar, però ell insisteix perquè ho façi; ella es
posa al clavecí i ambdós canten el duo que havia iniciat Hoffrnann. Al final del duo ella defalleix i en sentir son pare
se'n va a la seva habitació, mentre que Hoffmann s'amaga.
Entra Franz i anuncia al Dr. Miracle. Crespel ordena al criat que no el deixa passar, perquè no vol que el tractament del
metge causi la mort de la seua filla com va ocórrer ja amb la seva esposa. Però Miracle entra i insisteix a tractar Antonia,
davant el temor de Crespel i de Hoffmann, que roman amagat. Per arts màgiques diagnostica la malaltia d'Antonia en
absència de la pacient, i a pesar de les aspres protestes de Crespel, recepta el remei. I com si sentira el mandat de
Miracle, "Chantez" ("Canteu"), s'escolta la veu d'Antonia entre bastidors. Miracle no s'immuta davant dels furiosos
intents de Crespel per a despatxar-lo, i torna travessant el mur quan Crespel ha aconseguit fer-lo fora. Finalment se'n
va, seguit per Crespel.
Antonia torna i es troba a Hoffmann sol. Abans d'anar-se'n el poeta li diu que ha d'oblidar els seus somnis d'arribar a
ser una gran cantant. Ella accedeix a no tornar a cantar mai ("Je ne chanterais plus"). Torna ara el doctor Miracle com
per art de màgia i diu que un talent com el d'Antonia no ha de perdre's i li pronostica un esdevenidor meravellós com a
cantant. Antonia, confosa, mira cap al retrat de sa mare, demanant-li ajuda. El retrat cobra vida i parla a la noia,
ordenant-li que canti, mentre Miracle toca endiabladament el violí. Al final, Miracle desapareix sota la terra, el retrat
recobra la seva forma natural i Antonia cau a terra moribunda.
Entra Crespel a temps de canviar unes poques paraules amb la seva filla abans de morir. Quan apareix Hoffmann,
Crespel l'acusa de ser el causant de la mort d'Antonia. Hoffmann es limita a dir a Nicklaus que crida a un metge i
Miracle apareix com a resposta a la crida. Miracle declara la mort d'Antonia.
7. Acte III
El tercer relat de Hoffmann té lloc a Venècia. L'escena, en un palau des del que s'albira el Gran Canal; Nicklaus
i la cortesana Giuletta canten la famosa barcarola amb la concurrència d'un nombrós grup d'assistents.
Hoffmann canta ara un alegre brindis: "Amis, I'amour tendre" ("Amics, el tendre amor"). Hoffmann estima
Giuletta, però ella està ara lligada a Schlemil. Giuletta presenta Hoffmann a Schlemil i a un altre dels seus
admiradors, Pittichinaccio, i proposa que juguin al faraó.
Queden sols Nicklaus i Hoffmann; Nicklaus adverteix el seu amic que no cometi bogeries; però Hoffmann
està perdudament enamorat de Giuletta i no es deixa convèncer fàcilment. Quan se'n van, Dapertutto, un
fetiller que utilitza Giulietta per a esclavitzar les seves víctimes, entra en escena. Ja ha aconseguit atrapar a
Schlemil i ara vol fer el mateix amb Hoffmann. I exhibeix el diamant amb què una vegada més subornarà a
Giuletta perquè façi la seva voluntat: "Scintille, diamant" ("Brilla, diamant").
Apareix Giuletta, i Dapertutto li demana que capturi a Hoffmann, perquè ell al seu torn pugui capturar la seva
ànima robant la seva imatge en l'espill. Hoffmann, que arriba quan acabar d'anar-se'n Dapertutto, canta
apassionadament el seu amor per Giulietta. Ella intenta prevenir-lo de la gelosia de Schlemil, però diu que és a
ell, Hoffmann, a qui estima; després fa que es miri en l'espill per a que quan estigui lluny, ella pugui retenir la
seva imatge. Ell, tot i trobar-se confús, hi assenteix.
Apareixen ara Schlemil amb Pittichinaccio, Nicklaus, Dapertutto i altres persones. Dapertutto mostra a
Hoffmann un espill i el poeta s'omple d'espant en comprovar que la seva imatge no s'hi reflecteix. Nicklaus
tracta debades d'endur-se a Hoffmann, qui diu en alta veu que estima i odia alhora a Giulietta, la qual cosa
provoca en els presents comentaris sobre el que està ocorrent. Ara en diàleg parlat, en tant que la barcarola
s'escolta com a fons de l'escena, Hoffmann demana a Schlemil la clau de l'habitació de Giulietta; els dos
homes lluiten, Hoffmann arrabassa a Dapertutto la seva espasa i amb ella dóna mort a Schlemil. Hoffmann
s'apodera de la clau i corre cap a l'habitació de Giulietta, però torna en veure que Giulietta s'acosta pel Canal
en una gòndola. Aquesta, en compte d'acceptar a Hoffmann, l'abandona entregant-lo com a víctima a
Dapertutto, i accepta a Pittichinaccio. Nicklaus s'endu al desil·lusionat Hoffmann.
8. Epíleg
De nou en la Taverna de Luther, Hoffmann diu als seus amics que
els seus relats han acabat. A la llunyania, s'escolten aplaudiments
i víctors que Luther diu que són en aclamació Stella. Lindorf es
marxa. En resposta a unes paraules de Nathaniel, Nicklaus diu
que Stella és l'encarnació d'Olympia, Antonia i Giulietta, i tots
brinden per ella. Al principi això causa la irritació d'Hoffmann,
però després pensa que oblidar-se dels seus patiments és el
millor que pot fer. Els estudiants se'n van, deixant a Hoffmann
caigut sobre una taula, completament borratxo. En una visió se li
apareix la musa de la poesia i li diu que dediqui a ella la seva vida,
a la qual cosa Hoffmann accedeix ple d'alegria.
Entra Stella i veu a Hoffmann. Nicklaus li diu que el poeta està
borratxo. Lindorf entra i atrau cap a ell a la cantant. L'obra
conclou mentre s'escolten novament les veus dels estudiants que
entonen un alegre brindis.
