3. L’equip d’astrònoms va observar un objecte conegut amb el nom IRAS 13481-6124. Situat en
la constel·lació de Centaurus, a uns 10.000 anys llum de nosaltres. L’estrella central té una
massa equivalent a 20 vegades el nostre Sol, i cinc vegades el seu radi, encara que està
envoltada per un núvol pre-estel·lar.
A partir de les imatges d’arxiu presses amb el Telescopi Espacial Spitzer de la NASA, així com
de les observacions fetes amb el telescopi submil·limètric APEX de 12 metres, han descobert
la presència d’un jet o raig.
“Aquests jets observats comunament al voltant d’estrelles joves i de baixa massa i que
generalment indiquen la presència d’un disc”, comenta en Stefan Kraus.
Els discs circum-estel·lars són els ingredients essencials en el procés de la formació d’estrelles
de massa baixa, com el nostre Sol.
Page 3
4. Joves estrelles blaves fotografiades pel 'Hubble'
En un gran núvol d'hidrogen s'estan formant astres amb forta emissió en ultraviolada.
En un gran núvol de gas, sobretot d'hidrogen, en la nostra galàxia, la Via Làctia, s'estan formant
estrelles i algunes d'elles, molt calentes, destaquen per la seva lluentor blavosa en unes imatges
preses pel telescopi espacial Hubble Aquesta zona de naixements estel•lars és una nebulosa
cridada NGC2467 i està situada a uns 13 000 anys llum de la Terra.
Les fotografies, tenen una gran resolució i en elles s'aprecien les masses de pols il·luminades on
s'estan formant les estrelles. "Les joves estrelles molt calentes que s'han encès recentment estan
emetent una potent radiació ultraviolada que il·lumina tot l'entorn de la nebulosa", explica la NASA
en un comunicat.
La nebulosa NGC 2467 es va descobrir en el segle XIX en el cel de l'hemisferi Sud. Aquest tipus
de regions estel•lars, com la famosa nebulosa de Orión, no només són bells racons del cel, sinó
que són importants per als astrònoms perquè poden estudiar en elles els mecanismes de
formació estel•lar i la química de l'univers implicada en aquests processos.
Page 4
6. La Terra es formà fa uns 4.500 milions d'anys. Al voltant del sol giravoltaven masses de pocs
quilometres de diàmetre anomenades planetoides i aquestes foren xocat entre si fent aquestes menys
nombroses i cada vegada mes grans. Després es van gastar algunes fonts radioactives de l'interior
d'aquests planetoides. Això va generar un augment de la temperatura important que provocà la fusió
dels diferents materials que componien la Terra i va fer una diferenciació per densitat dels seus
elements químics i que els seus components mes densos van anar a parar a les capes mes
profundes i el menys densos com el silici, el carboni, l'alumini i el calci es van situar en zones més
superficials. Poc després la temperatura superficial va descendir i es va solidificar formant una prima
escorça terrestre produït pel lliurement de energia que fan tots el astres lluminosos. En el final
d'aquesta fase dita acreció cataclísmica, la Terra com tots els planetes que resten sense gaire
atmosfera estigué sotmesa a una pluja de objectes celestes fent grans cràters immensos ja
desapareguts a causa de la regeneració de l'escorça terrestre.
L'escorça primitiva estava foradada amb nombrosos volcans amb constants erupcions que donen lloc
a una atmosfera formada de CO2, CH4, NH3, H2 i sobre tot de vapor d'aigua. També cal dir que
aquesta atmosfera no contenia oxigen. El vapor d'aigua es va condensar, formant els mars i els rius.
Es sap que fa 3.900 milions d'anys ja hi havia aigua en estat líquid a la Terra, perquè s'han detectat
roques sedimentàries que tenen aquella edat. Els gasos que formaven l'atmosfera com que a la
vegada eren poc lleugers es van dissoldre en els mars tot formant un "brou primitiu" o més
tècnicament es formulà la teoria del caldo prebiòtic.
Page 6
7. I, DESPRÉS, ENMIG LES ESTRELLES,
UN DIA VA COMENÇAR LA VIDA …
MARIAN SANABRIA
Page 7
