2. FORMACIÓ DEL SISTEMA
SOLAR
1- L’origen del Sol
2- Formació dels planetes
Planetes interios
Planetes exteriors
Planetes nans
3-Viatge científic pel sistema solar:
Mercuri, Venus, La Terra, Mart,Jupiter,
Saturn, Urà, Neptú.
3. El sistema solar
El Sistema Solar està format per una estrella
central, el Sol, els cossos que l'acompanyen i
l'espai que queda entre ells.
Hi ha huit planetes que giren al voltant del Sol:
Mercuri, Venus, la Terra, Mart, Júpiter, Saturn,
Urà, i Neptú.
La Terra és el nostre planeta i té un satèl.lit, la
Lluna.
Alguns planetes tenen satèl.lits, d'altres no.
4.
5.
6. Sistema solar
El Sistema Solar està format pel sol, els planetes i els
seus satèl·lits que els acompanyen, asteroides,
cometes, meteoroides, pols i gas interplanetari .
Les dimensions d'aquest sistema distància mitjana de
la Terra al Sol, anomenada unitat astronòmica (UA).
Una UA correspon a uns 150 milions de quilòmetres.
La frontera entre el Sistema Solar i l'espai
intercometa·lar - anomenada heliopausa - se suposa
que es troba a 100 UA.
Els cometes, malgrat això, són els més allunyats del
Sol; les seves òrbites són molt excèntriques, estenent-
se fins 50.000 UA o més.
8. El sistema solar
Els asteroides són roques més petites que
també giren, la majoria entre Mart i Júpiter
A més, hi ha els cometes que s'apropen i
s'allunyen molt del Sol. (Núvol D’oort)
De vegades arriba a la Terra un fragment
de matèria extraterrestre. La majoria
s'encenen i es desintegren quan entren a
l'atmosfera. Són els meteorits.
12. Origen del sistema solar
És molt difícil precissar l'origen del nostre
Sistema Solar. Els científics creuen que pot
situar-se fa uns 4.600 milions d'anys,
un inmens núvol de gas i pols es va contreure a
causa de la força de la gravetat i va començar a
girar a gran velocitat, probablement, degut a
l'explosió d'una supernova propera.
13. Origen del sistema soalr
Al centre es va acumular la major part de la matèria.
La pressió era tan elevada que els àtoms van
començar a partir-se, alliberant energia i formant una
estrella.
Al mateix temps s'anaven definint alguns remolins
que, en fer-se grans, augmentaven la seva gravetat i
recollien més materials a cada volta.
14. Origen del sistema solar
També hi havia moltes col.lissions.
Milions d'objectes s'apropaven i s'unien : acreció
Les trobades constructives van predominar i, en
només 100 milions d'anys, va adquirir un aspecte
semblant a l'actual. Després cada cos va continuar la
seva pròpia evolució.
15. Origen del Sol
El sistema solar es
va formar fa 4600
m.a., a patir d’un
núvol de gas i pols (
nebulosa galàctica),
que es va contraure
per l’atracció
gravitatòria causada
per l’explosió d’una
supernova en les
proximitats.
16. un gran núvol de pols i gas
que ja existiria, hauria
avançat cap als veïnatges
d'una estrella que acabava
d'explotar com a
supernova.
L'ona de xoc d'aquesta
explosió, la vasta ràfega
de pols i gas que es
formaria comprimiria
aquest núvol, intensificant
així el seu camp gravitatori
i iniciant la condensació
que comporta la formació
d'una estrella.
17. En contreure's, es va incrementar la seva
velocitat de rotació, de la mateixa forma que un
patinador gira més de pressa quan plega els
seus braços. (Això és a causa de la «conversió
del moment angular».
aquest moment és igual a la velocitat del
moviment per la distància des del centre de
rotació, quan disminueix aquesta distància
s'incrementa, en compensació, la velocitat del
moviment.)
18. I, segons Laplace, en augmentar la
velocitat de rotació del núvol, aquesta va
començar a projectar un anell de matèria
a partir del seu equador, en ràpida rotació
l'enorme núvol de matèria en contracció
es trobava en fase rotatoria al començar
el procés.
19.
20. Però al seguir contraient-se, va arribar de nou
a una velocitat que li permetia projectar un altre
anell de matèria.
el Sol va anar deixant darrera seu una sèrie
d'anells (núvols de matèria, en forma de
rosques), que es van anar condensant
lentament, per a formar els planetes;
amb el temps, aquests van expel·lir, al seu
torn, petits anells, que van donar origen als
seus satèl·lits.
26. El sol
És l'estrella més propera a
la Terra i l'element més
gran del Sistema Solar. Les
estrelles són els únics
cossos de l'Univers que
emeten llum.
El Sol és també la nostra
principal font d'energia, que
es manifesta, sobre tot, en
forma de llum i calor.
Conté més del 99% de tota la
matèria del Sistema Solar.
Exerceix una forta atracció
gravitatòria sobre els
planetes i els fa girar al seu
entorn.
27. El sol
Es va formar fa 4.500 milions d'anys i té
combustible per a 5.000 milions més.
Després, començarà a fer-se més i més
gran, fins convertir-se en una gegant roja.
Finalment, s'enfonsarà pel seu propi pes i
es convertirà en una enana blanca, que
pot tardar un trilió d'anys a refredar-se
28. El sol
La capa exterior és la
que veiem. S'anomena
fotosfera i té una
temperatura d'uns
6.000 ºC, amb zones
més fredes (4.000 ºC)
que anomenem taques
solars.
29. el sol: un forn nuclear
L'energia solar es crea a l'interior del Sol, on la
temperatura arriba als 15 milions de graus, amb
una pressió altíssima, que provoca reaccions
nuclears. S'alliberen protons (nuclis d'hidrogen),
que es fonen en grups de quatre per formar una
partícula alfa (nucli d'heli).
Com que la partícula alfa pesa menys que els
quatre protons junts, la diferència s'expulsa en
forma d'energia cap a la superfície. Un gram de
matèria allibera tanta energia com la combustió de
2,5 milions de litres de benzina.
30. El sol
El Sol també absorbeix matèria. És tan
gran i té tanta força que sovint atreu els
asteroides i els cometes que passen a
prop. Naturalment, quan cauen al Sol, es
desintegren.
El Sol (i tot el Sistema Solar) gira al
voltant del centre de la Via Làctia, la
nostra galàxia.
Dóna una volta cada 240 milions d'anys
33. Els planetes
Són astres que giren al voltant del Sol. No tenen
llum pròpia, sinó que reflecteixen la llum solar.
Els planetes tenen diversos moviments. Els més
importants són el de rotació i el de translació.
Pel moviment de rotació, giren sobre ells mateixos
pel seu eix. Això determina la durada del dia del
planeta.
Pel de translació, descriuen òrbites en cercle a
l'entorn del Sol. Cada òrbita és l'any del planeta.
Cadascun triga un temps diferent a completar-la. Com
més lluny, més temps.
Giren gairebé en el mateix pla, excepte Plutó, que té
l'òrbita més inclinada, excèntrica i allargada
34. Mercuri, Venus, la Terra, Mart i Plutó són planetes
terrestres, és a dir, petits i rocosos, amb densitat
alta.
Tenen un moviment de rotació lent, poques llunes
(o cap) i forma bastant rodona.
Júpiter, Saturn, Urà i Neptú, anomenats gegants
gasosos, són enormes i lleugers, fets de gas i gel.
Giren gas i gel.
Giren depressa i tenen molts satèl.lits, més
abultament equatorial i anells
35. Formació dels planetes
Els planetes es van formar fa uns 4.500 milions
d'anys, a l'època de la formació del Sol.
els materials lleugers que no es van quedar al Sol es
van allunyar més que els pesats.
En el núvol de gas i pols, que girava en espirals, hi
havía zones més denses.
La gravetat i les colissions van portar més matèria a
aquestes zones i el moviment rotatori les va arrodonir.
Després, els materials i les forces de cada planeta es
van anar reajustant, i encara ho fan.
Els planetes i tot el Sistema Solar continuen canviant
d'aspecte. Lentament, però sense pauses.
36. M ercuri
És el planeta més proper al Sol i el segon més
petit del Sistema Solar. És menor que la Terra,
però més gran que la Lluna.
Si ens situessim sobre Mercuri, el Sol ens semblaria
dues vegades i mitja més gran. El cel, però, el
veuriem sempre negre, perquè no hi ha una atmòsfera
que pugui dispersar la llum.
Els romans li van posar el nom del missatger dels
déus perque es movia més ràpid que els altres
planetes. Dóna la volta al Sol en meys de tres mesos.
En canvi, gira lentament sobre el seu eix, un cop cada
58 dies i mig. Abans ho feia més ràpid, però la
influència del Sol l'ha anat frenant.
38. Quan un costat de
Mercuri és de cara al
Sol, arriba a
temperatures superiors
als 425 ºC. Les zones a
l'ombra baixen fins als
170 sota zero. Els pols
es mantenen sempre
molt freds. Això fa
pensar que hi pot haver
aigua (congelada, és
clar).
39. mercuri
La superfície de Mercuri és
semblant a la de la Lluna. El
paisatge és ple de cràters i
esquerdes, en mig de
marques ocasionades pels
impactes dels meteorits.
La presència de camp
magnètic indica que té un
nucli metàlic, parcialment
líquid. La seva alta densitat,
la mateixa que la Terra, fa
pensar que aquest nucli
ocupa gairebé la meitat del
volum del planeta.
40.
41.
42. Mercuri és el planeta més proper al Sol, i el segon
més petit del sistema solar. El seu diàmetre és un
40% més petit que la Terra i un 40% més gran que la
Lluna. És fins i tot més petit que la lluna de Júpiter,
Ganimedes o la lluna de Saturn, Tità. Fins el Mariner
10, poc se sabia sobre Mercuri a causa de les
dificultats d'observació que tenen els telescopis de la
Terra. En la seva màxima elongació està a només 28
graus del Sol tal com es pot veure des de la Terra. A
causa d'això, sols pot ser observat durant l'ocàs o en
hores diürnes, travessant una massa considerable de
l'atmosfera terrestre.
43.
44. Mercuri té un diàmetre de 4.880 km. però la seva massa
és gairebé la meitat de la de Mart, la qual cosa indica
que la seva densitat és molt elevada. Les mesures
indiquen una densdad completament anàloga a la
terrestre, fent suposar un elevat percentatge de ferro en
la composició interior del planeta. Com a conseqüència
de l'elevada massa del planeta la gravetat a la superfície
és comparable amb la de Mart. La seva extrema
proximitat al Sol i el fet que, a la pràctica, no posseeix
una atmosfera (n'ha estat mesurada una que a nivell del
sòl és un bilió de vegades inferior a la terrestre) li fan
experimentar a aquest món infernal les més elevades
variacions tèrmiques existents en un planeta. En
aquestes condicions els científics exclouen que el
planeta pugui albergar qualsevol forma de vida.
45. venus
Els astrònoms es refereixen a venus com el planeta
germà de la Terra. Ambdós tenen similar grandària,
massa, densitat i volum. Ambdós es van formar més o
menys al mateix temps i es van condensar a partir de la
mateixa nebulosa. Malgrat això, durant els últims anys
els investigadors han trobat que la semblança acaba
aquí. Venus és molt diferent de la Terra. No té oceans i
està envoltat per una pesada atmosfera composta
principalment per dióxid de carboni amb gairebé gens de
vapor d'aigua. Per la seva densitat, l'interior de Venus
deu ser molt semblant al de la terra.
47. venus
És el segon planeta del Sistema Solar i
el més semblant a la Terra pel seu
tamany, massa, densitat i volum. Tots
dos es van formar a la mateixa època, a
partir de la mateixa nebulosa.
Venus és, però, ben diferent de la Terra.
No té oceans i la seva pesada atmosfera
provoca un efecte hivernacle que eleva la
temperatura fins als 480 ºC. És abrasador.
49. Superficie de venus
La superfície de Venus és
relativament jove, entre 300 i
500 milions d'anys. Té
amplíssimes planures,
travessades per enormes rius
de lava, i algunes muntanyes.
Hi ha molts volcans. El 85%
del planeta està cobert per
roca volcànica. La lava ha
creat solcs, alguns ben llargs.
N'hi ha un de 7.000 km.
També hi ha cràters dels
impactes dels meteorits.
Només dels grans, perquè els
petits es desfan en l'espessa
atmosfera.
50. venus
Les fotos mostren el
terreny brillant, com si
fos moll. Però Venus
no pot tenir aigua
líquida, a causa de
l'elevada temperatura.
La lluentor la
provoquen compostos
metàl.lics.
51. venus
Els primers astrònoms pensaven que
Venus eren dos cossos diferents perquè,
de vegades es veu una mica abans de
sortir el Sol i, d'altres, just després de la
posta.
Venus gira sobre el seu eix molt lentament
i en sentit contrari al dels altres planetes.
El Sol surt per l'oest i es pon per l'est. El
dia venussià dura més que l'any.
52. Terra
És el nostre planeta i l'únic habitat. Es troba
a l'ecosfera, un espai que envolta el Sol i que
té les condicions necessàries perquè
existeixi vida.
És el més gran dels planetes rocosos. Això fa
que pugui retenir sobre la superfície una capa
de gasos, l'atmosfera, que dispersa la llum i
absorbeix calor. De dia evita que la Terra
s'escalfi massa i, de nit, que es refredi.
53.
54. La Terra
Set de cada deu parts de la superfície terrestre
són cobertes d'aigua. Els mars i oceans també
ajuden a regular la temperatura. A més, l'aigua
que s'evapora forma núvols i cau en forma de
pluja o neu, formant rius i llacs.
Als pols, que reben poca energia solar, l'aigua
es gela i forma els casquets polars. El del sud
és més gran i concentra la major reserva d'aigua
dolça del planeta.
55. terra
L'escorça de la Terra està
formada per plaques que
suren sobre el mantell, una
capa de materials calents i
pastosos que, de vegades,
surten per una esquerda
formant volcans.
La densitat i la pressió
augmenten cap al centre de la
Terra. Al nucli hi ha els
materials més pesats, els
metalls. Les elevades
temperatures els mantenen en
estat líquid, amb forts
moviments. El nucli intern és
sòlid.
56. Les forces internes tenen efectes a l'exterior.
Quan els moviments són ràpids, originen
terratrèmols. Si són lents, originen plegaments,
com els que han creat les muntanyes.
El ràpid moviment rotatori i el nucli metàl.lic
generen un camp magnètic que, amb
l'atmosfera, ens protegeix de les radiacions
nocives del Sol i les altres estrelles.
57. La Terra
escorça sòlida, la litosfera que
té un espessor mig de 90 km. i
composició
roques de silici.
mantell, que arriba fins a una
profunditat aproximada de 2.900
km.,
nucli amb una composició
majoritària de ferro que en la
seva part més exterior, des dels
2.900 km. als 1.800 km. de
profunditat, està en estat fluid;
en la part més interna està
novament en estat sòlid.
58. Les densitats d'aquestes capes van des
d'un mínim de 2,8 g/cm3 en la litosfera, a
un màxim de 13,5 g/cm3 en el nucli
interior. Els moviments de fluids en
l'interior de la Terra i els corrents elèctrics
generats per ells, són la base de l'intens
camp magnètic que envolta el nostre
planeta i que rep el nom de Magnetosfera
59. mart
És el quart planeta del Sistema Solar. Conegut com
el planeta roig pels seus tons rosats, els romans li
van posar el nom del deu de la guerra.
Té una atmosfera molt fina, formada principalment per
diòxid de carboni, que es congela alternativament en
cadascun dels pols. Conté només un 0,03% d'aigua, mil
vegades menys que la Terra.
Els estudis demostren que Mart va tenir una atmosfera
més compacta, amb núvols i precipitacions que
formaven rius. Sobre la superfície s'endevinen solcs,
illes i costes.
61. mart
L'atmosfera de Mart és molt
més prima que la de la Terra,
amb una pressió superficial
equivalent a una centèsima part
de la pressió superficial del
nostre planeta. Les
temperatures de la superfície
oscil·len des de -113º C en el
pol durant l'hivern, a 0º C en la
cara amb llum durant l'estiu.
L'atmosfera està principalment
composta de dióxid de carboni
(95.3%), nitrogen (2.7%), argón
(1.6%), i petites quantitats
d'altres gasos. L'oxigen, que és
tan important per a nosaltres a
la Terra, tot just representa un
0.13 % de l'atmosfera de Mart.
62. A l'atmosfera hi ha només
una quarta part de vapor
d'aigua. Això sembla
suficient per a permetre que
l'aigua es congeli en la
superfície de Mart. Amb tan
poca quantitat d'aigua,
rarament s'observen núvols
en el cel Marcià. En certes
estacions, algunes zones de
Mart són assotades per
vents tan forts que aixequen
la terra de la superfície i
llancen pols a l'atmosfera.
63. mart
Les grans diferències de temperatura provoquen
vents forts. L'erosió del sòl ajuda a formar
tempestes de pols i sorra que degraden encara
més la superfície.
Abans de l'exploració espacial, es pensava
que Mart podia tenir vida. Les observacions
han demostrat que no en té, encara que en
podria haver tingut en un passat llunyà.
En les condicions actual, Mart es
esterilitzant, és a dir, no pot tenir vida. El seu
sòl és sec i oxidant. A més, rep del Sol
massa rajos ultraviolats.
65. mart
El coneixement que es té de l'interior de Mart suggereix
que pot ser modelat com una estreta escorça, similar a
la de la Terra, un mantell i un nucli. Si el nucli marcià és
dens, compost de ferro com el de la Terra o dels
meteorits SNC que suposadament procedeixen de Mart,
llavors el radi mínim del nucli és d'uns 1300 quilòmetres.
Si el nucli està format per materials menys densos com
una barreja de sofre i ferro, llavors el radi màxim seria
inferior als 2000 quilòmetres.
66. Deimos i fobos: satèl.lits de mart
Té dos satèl.lits,
Fobos i Deimos. Són
petits i giren ràpid
prop del planeta. Això
va dificultar el seu
descobriment a través
dels telescopis
67. Mart: deims i fobos
Fobos té poc més de 13 Km. pel costat
més llarg. Gira a 9.380 Km. del centre, és
a dir, a menys de 6.000 Km. de la
superfície, cada 7 hores i mitja. Deimos és
la meitat de Fobos i gira a 23.460 Km. del
centre en poc més de 30 hores.
68. Aigua a mart
La Sonda europea Mars Express va enviar aquesta foto
que demostra l'existència d'aigua en Mart. L'aigua, se
sap, és l'element essencial per a la vida i, encara que no
marcians evolucionats, existia la possibilitat de trobar
microorganismes animals o vegetals i demostrar que el
sorgiment de la vida sobre un planeta no és un fet
exclusiu de la Terra. Alguns estudiosos han formulat la
hipòtesi que, anteriorment, el planeta devia tenir una
atmosfera més gruixuda i densa que l'actual, que
permetia l'existència d'aigua en estat líquid: s'explicarien
així els jaços dels rius, ara ja secs, descoberts per les
sondes americanes Mariner i Viking. És probable que
l'aigua només es trobi en forma de gel damunt o sota la
superfície, o com a rastres de vapor o cristalls de gel a
l'atmosfera
71. júpiter
És el planeta més gran del Sistema Solar, té més
matèria que tots els altres planetes junts i el seu
volum és mil vegades el de la Terra.
Té un tènue sistema d'anells, invisible desde la Terra.
També té 16 satèl.lits. Quatre d'ells van ser descoberts
per Galileu al 1610. Era la primera vegada que algú
observava el cel amb un telescopi.
Júpiter té una composició semblant a la del Sol, formada
per hidrogen i heli, amb petites quatitats d'amoniac,
metà, vapor d'aigua i altres compostos
Fa la rotació més ràpida entre tots els planetes i té una
atmosfera complicada, amb núvols i tempestes. Per això
mostra franges de diversos colors i algunes taques.
72. Júpiter
Fa la rotació més ràpida
entre tots els planetes i té
una atmosfera
complicada, amb núvols i
tempestes. Per això
mostra franges de
diversos colors i algunes
taques.
La Gran Taca Roja es
una tempesta fortíssima,
més gran que el
diàmetre de la Terra, que
dura des de fa 300 anys i
provoca vents de 400
Km/h.
73. Júpiter
Els anells de Júpiter són molt més senzills que
els de Saturn. Estan formats per partícules de
pols llançades a l'espai quan els meteorits
xoquen amb les llunes interiors.
Tant els anells com les llunes de Júpiter es
mouen dins d'un enorme globus de radiació
atrapat en la magnetosfera, el camp magnètic
del planeta.
Aquest camp magnètic, que només arriba entre
els 3 i 7 milions de km. en direcció al Sol, es
projecta en direcció contrària més de 750
milions de km., fins arribar a l'òrbita de Saturn
74. Les llunes de Júpiter
Fa 400 anys, Galileu va dirigir el seu telescopi casolà
cap a Júpiter i va veure que l'acompanyaven tres
puntets. Va continuar mirant i, quatre dies més tard, en
va descobrir un altre. No podien ser estrelles, perque
havia observat que giraven a l'entorn del planeta. Eren
satèl.lits, i, fins aleshores, no es coneixia cap altre
planeta que en tingués (tret del nostre, és clar).
Després s'han descobert 12 llunes més, totes petites,
fins completar el total de 16. Les naus Voyager van
estudiar i fotografiar el sistema de Júpiter al 1979.
Finalment, al 1996 s'engegà un nou projecte per tal
d'observar Júpiter i les seves llunes una bona
temporada. El projecte, naturalment, es diu Galileu.
76. Ganímedes Calisto
És el satèl.lit més gran de Té un diàmetre de 4.800 km.,
Júpiter i també del Sistema gairebé igual que Mercuri, i
Solar, amb 5.262 Km. de gira a 1.883.000 Km. de
diàmetre, més gran que Plutó i Júpiter, cada 17 dies. És el
que Mercuri. Gira a una satèl.lit amb més cràters del
distància 1.070.000 Km. del Sistema Solar. Està format, a
planeta en poc més de set parts iguals, per roca i aigua
dies. Sembla que té un nucli gelada. L'oceà gelat dissimula
rocós, un mantell d'aigua els cràters. És el que té la
gelada i una escorça de roca i densitat més baixa dels quatre
gel, amb muntanyes, valls, satèl.lits de Galileu.
cràters i rius de lava.
77. Io Europa
Io té 3.630 Km. de diàmetre i Té 3.138 Km. de diàmetre. La
gira a 421.000 Km. de Júpiter seva òrbita es situa entre Io i
en poc més d'un dia i mig. La Ganímedes, a 671.000 Km.
seva òrbita es veu afectada del planeta. Fa una volta cada
pel camp magnètic de Júpiter i tres dies i mig. L'aspecte
per la proximitat d'Europa i d'Europa és el d'una bola
Ganímedes. És un món de gelada amb línies marcades
roca amb molta activitat sobre la superfície.
volcànica. La seva Probablement són fractures de
temperatura global és de l'escorça que s'han tornat a
-143ºC, però té una zona, un omplir d'aigua i s'han gelat.
llac de lava, amb 17ºC.
79. Saturn és el segon planeta més gran del
Sistema Solar i l'únic que té anells visibles
desde la Terra. Es veu clarament aplanat pels
pols a causa de la ràpida rotació.
L'atmosfera és d'hidrogen, amb una mica d'heli i
metà. És l'únic planeta que té una densitat
menor que l'aigua. Si trobessim un oceà prou
gran, Saturn suraria.
El color groguenc dels núvols té bandes d'altres
colors, com Júpiter, però no tant marcades.
Prop de l'equador el vent bufa a 500 Km/h.
80. El color groguenc dels
núvols té bandes d'altres
colors, com Júpiter, però
no tant marcades. Prop
de l'equador el vent bufa
a 500 Km/h.
El sistema d'anells li dóna
un aspecte molt bonic. En
té dos de brillants, A i B, i
un més suau, el C. Entre
ells hi ha obertures. La
més gran és la Divisió de
Cassini.
81. Cada anell principal està format
per molts anells estrets. La seva
composició és dubtosa, però
sabem que contenen aigua.
Podrien ser icebergs o boles de
neu, barrejades amb pols.
Al 1850, l'astrònom Edouard
Roche estudiava l'efecte de la
gravetat dels planetes sobre els
seus satèl.lits, i va calcular que,
qualsevol matèria situada a
menys de 2,44 vegades el radi
del planeta, no es prodria
aglutinar per formar un cos, i, si
ja era un cos, es trencaria
82. Les llunes de Saturn
Saturn té, oficialment, 18 satèl.lits. És el planeta
que en té més. Les recents observacions a
través del Telescopi Espacial Hubble (HST) i les
fotos enviades pel Voyager han mostrat quatre o
cinc cossos prop del planeta que podrien ser
noves llunes, però encara no s'ha confirmat.
La densitat dels satèl.lits de Saturn és molt
baixa i, a més, reflecteixen molta llum. Això fa
pensar que la màteria més abundant és l'aigua
congelada, gairebé un 70%, i la resta són
roques.
85. Urà
És el setè planeta des del Sol i el tercer més
gran del Sistema Solar. És també el primer
que es va descobrir gràcies al telescopi.
L'atmosfera d'Urà està formada per hidrogen,
metà i altres hidrocarburs. El metà absorbeix la
llum roja, per això reflexa els tons blaus i verds.
Urà està inclinat de manera que l'equador fa
gairebé angle recte, 98 º, amb la trajectòria de
l'òrbita. Això fa que en alguns moments la part
més calenta, encarada al Sol, sigui un dels pols.
87. La seva distància al Sol és el doble que la de
Saturn. És tan lluny que, des d'Urà, el Sol
sembla una estrella més. Això sí, molt més
brillant que les altres.
Urà, descobert per William Herschel al 1781,
és visible sense telescopi. Segur que algú
l'havia vist abans, però l'enorme distància el
fa brillar poc i moure lent. A més, hi ha més
de 5.000 estrelles més brillants que ell.
88. Urà
La inclinació sorprenent d'Urà provoca un
efecte curiós: el seu camp magnètic s'inclina 60
º en relació a l'eix i la cua té forma de tirabuixó,
a causa de la rotació del planeta.
Al 1977 es van descobrir els 9 primers anells
d'Urà. Al 1986, la visita de la nau Voyager va
permetre mesurar i fotografiar els anells, i
descobrir-ne dos de nous.
Els anells d'Urà són diferents dels de Júpiter i
Saturn. El més exterior, Epsilon està format per
roques de gel grans i té color gris. Sembla que
hi ha també anells o fragments d'anells no
gaire amples, d'uns 50 metres.
89. Urà
L'atmosfera d'Urà està composta
per un 83% d'hidrogen, 2% de
metà i petites quantitats d'acetilè i
altres hidrocarburs. El metà situat
en la part alta de l'atmosfera
absorbeix la llum vermella, donant
a Urà el seu color verd blavós. Urà
té una densitat mitjana de 1,3
grams per centímetre cúbic. El seu
camp magnètic indica que
probablement té un nucli sòlid
bastant petit. També podria tenir
un oceà d'aigua i amoníac sota
una immensa pressió, entre el
nucli i l'atmosfera.
90. Anells d’Urà
Aquesta foto dels anells d'Urà va
ser generada usant imatges
preses pel Voyager 2. Aquesta
imatge va ser realitzada amb
llum directa difusa i mostra unes
bandes de pols que no es veuen
en cap altra imatge. Els anells
d'Urà són clarament diferents
dels de Júpiter i Saturn. El més
exterior dels anells, epsilon, està
compost per roques de gel de
diversos peus d'envergadura.
També sembla exitir una tènue
distribució de pols al llarg del
sistema d'anells.
91. En el cel d'Urà no hi ha planetes brillants.
Saturn, el més proper, sembla una estrella
pàl.lida. Però hi ha cinc objectes que
brillen més que Saturn. Són les cinc llunes
grans. A més, n'hi ha 10 més amb
diàmetres per sota dels 170 Km., que
giren molt aprop del planeta entre 25.000 i
60.000 Km. de la superfície.
92. Neptú
És el planeta més exterior dels gegants gasosos i el
primer que fou descobert gràcies a prediccions
matemàtiques.
L'interior és roca fosa amb aigua, metà i amoníac líquids.
L'exterior és hidrogen, heli, vapor d'aigua i metà, que li dóna
el color blau.
És un planeta dinàmic, amb taques que recorden les
tempestes de Júpiter. La més gran, anomenada Gran Taca
Fosca, tenia un tamany similar al de la Terra, però al 1994
va desaparèixer i, després, se n'ha format una altra.
Els vents més forts de qualsevol planeta del Sistema Solar
són els de Neptú. Molts d'ells bufen en sentit contrari al de
rotació. Prop de la Gran Taca Fosca s'han mesurat vents de
2.000 Km/h.
94. Neptú
La nau Voyager II es va
apropar a Neptú l'any 1989 i el
va fotografiar. Va descobrir
sis de les vuit llunes que té i
va confirmar l'existència
d'anells.
Neptú té un sistema de quatre
anells estrets, primets i molt
tènues, difícils de distingir amb
els telescopis terrestres. S'han
format a partir de partícules de
pols, arrencades de les llunes
interiors pels impactes de
meteorits petits.
95. S'han observat a l'atmosfera alta
de Neptú, brillants núvols
allargats, similars als cirrus de la
Terra. A baixes latituds nord, la
nau Voyager va capturar imatges
de bancs de núvols que
projectaven la seva ombra sobre
les capes de núvols inferiors. Els
vents més forts mesurats en
qualsevol dels planetes del
Sistema Solar són els de Neptú.
La major part d'aquests vents
bufen en direcció oest, en sentit
contrari a la rotació del planeta.
Prop de la Gran Taca Fosca, els
vents bufen gairebé a 2,000
quilòmetres per hora.
96. A l'atmosfera de Neptú s'arriba a temperatures
de 260 ºC sota zero. Els núvols, de metà
congelat, canvien amb molta rapidesa. La foto
de la dreta mostra els canvis que va detectar el
Voyager II en un període de només 18 hores. La
distància que ens separa de Neptú es pot
entendre millor amb dues dades: una nau ha de
fer un viatge de dotze anys per arribar-hi i, quan
hi és, els seus missatges triguen més de quatre
hores
97. Aquestes fotos del telescopi espacial
Hubble mostren el canvi d'estacions
en el planeta Neptú. El seu hemisferi
sud es mostra més brillant i els
astrònoms pensen que es tracta d'un
canvi estacional. Un any de Neptú
(una òrbita completa al voltant del Sol)
dura 165 anys, així que cada estació
s'estén per uns 40 anys terrestres. El
seguiment de l'evolució de Neptú,
realitzat durant sis anys, ha permès
desxifrar que els canvis observats
s'aprecien sobre tot en les bandes
nuvoloses, la lluentor i amplitud de les
quals ha crescut. Com la Terra, Neptú
té quatre estacions. Cada hemisferi
tindria un estiu càlid i un hivern fred,
amb primaveres i tardors de transició
entre ells.
98. Neptú
Els dos terços interiors de Neptú
estan formats per una barreja de
roca fosa, aigua, amoniac i metà
líquids. El terç exterior és una
barreja de gasos calents
compostos per hidrogen, heli,
aigua i metà. El metà dóna als
núvols de Neptú el seu
característic color blau.
Neptú és un planeta dinàmic
amb diverses taques grans i
fosques que recorden les
tempestes huracanadas de
Júpiter. El camp magnètic de
Neptú indica que el planeta
posseeix un nucli sòlid.
99. Asteroides
Són una sèrie d'objectes rocosos o metàl.lics
que fan òrbites a l'entorn del Sol, la majoria
en el cinturó principal, entre Mart i Júpiter.
Alguns, però, tenen òrbites que van més enllà
de Saturn i d'altres s'acosten més al Sol que la
Terra. Fins i tot alguns han xocat contra el
nostre planeta. Quan entren a l'atmosfera a gran
velocitat, s'encenen i es transformen en
meteorits.
100. Els asteroides també s'anomenen
planetes menors. El més gran és Ceres,
amb 1.000 Km. de diàmetre i, després,
Vesta i Pallas, amb 525. Se n'han trobat
16 que superen els 240 Km., i molts de
petits. Ida, el de la foto lateral, té uns 115
Km. de punta a punta i Gaspra, el de
sota, no arriba als 35.
102. Les naus que han navegat a través del cinturó
d'asteroides han vist que és pràcticament buit i que
les distàncies que separen els uns dels altres són
enormes.
Els asteroides del cinturó es van formar, segons una
teoria, a partir de la destrucció d'un planeta. Però havia
de ser petit. Hauriem de posar 2.500 vegades junts tots
els asteroides coneguts per tenir la massa de la Terra.
Hi ha una altra teoria que diu que un grup d'uns 50 es
van formar amb la resta del Sistema Solar. Després, les
colissions els han anat fragmentant.
Dins del cinturó hi ha llacunes, zones on no hi gira cap
asteroide, a causa de la influència de Júpiter, el planeta
gegant més proper.
103.
104. cinturó de Kuiper
Els objectes del cinturó Kuiper són cossos gelats en
l'exterior del nostre sistema solar. Aquests resideixen en
una regió que depassa l'òrbita de Neptú. Plutó i Caront
poden ser els millors exemples d'aquests objectes.
Alguns d'aquests objectes han estat descoberts durant
els últims anys. En aquesta regió del Sistema Solar es
creu que poden existir molts cossos amb distintes
formes, composicions i moviments, però la seva petita
mida i l'enorme distància fa que la seva observació
resulti dificil.
105. Cometes
Semblen taques de llum,
sovint borroses, que van
deixant un rastre o
cabellera. Això els fa
atractius i els envolta de
màgia i misteri.
Els cometes són cossos
fràgils i petits, de forma
irregular, formats per una
barreja de substàncies
dures i gasos congelats.
106. cometes
l'òrbita dels cometes és molt
més allargada que la dels
planetes.
En una punta els pot apropar
molt al Sol i, en l'altra, els pot
allunyar més enllà de l'òrbita
de Plutó.
Quan un cometa s'acosta al Sol
i s'escalfa, els gasos
s'evaporen, desprenen
partícules sòlides i formen la
cabellera. Quan es torna a
allunyar, es refreda, els gasos
es gelen i la cua desapareix.
107.
108. En cada passada perd
matèria. Finalment, només
queda el nucli rocós. Molts
astrònoms creuen que hi ha
asteroides que són nuclis
pelats de cometes.
Hi ha cometes amb períodes
orbitals curts i, d'altres, llargs.
N'hi ha que no superen mai
l'òrbita de Júpiter i d'altres que
s'allunyen molt, fins que
abandonen el Sistema Solar i
ja no tornen
109. Cometa Kohouotek
La foto de l'esquerra
és el cometa
Kohouotek, que va
passar prop de la
Terra al gener de
1974. Havia estat
detectat molt lluny,
quan travessava
l'òrbita de Júpiter.
110. Cometa Encke
El cometa Encke, que té
l'òrbita molt curta,
s'acosta cada tres anys i
tres mesos.
Només es veu amb un
bon telescopi.
el famós Halley, que ens
visita cada 76 anys, i el
Rigollet, que ho fa cada
156, són encara brillants.
111.
112. Cometa Hale-Bop
Aquesta foto del cometa Hale-Bopp va ser presa el 15 de
març de 1977 des del Terra Del Sol Observatory a San
Diego,
Mostra una cua molt densa i brillant formant un remolí a
partir del nucli. El doll de llum al llarg de l'espiral podria
ser un tros de l'escorça gelada del cometa que va ser
llançada a l'espai per una combinació de l'evaporació del
gel i la rotació del cometa, i que després es desitengrà en
un núvol brillant de partícules.
Les restes tracen una espiral a mesura que se separen
perquè el nucli gira com un aspersor, completant una
rotació per setmana.
113.
114. Foto del cometa Ikeya-Zhang
El cometa Ikeya-Zhang va ser descobert el 1 de febrer de 2002, de
manera independent i simultània, per un astrònom aficionat de
Japó, Karou Ikeya i altre de Xina, Daqing Zhang. La seva lluentor
era només lleugerament inferior al que va tenir el cometa Halley en
1986. Actualment, poc més es coneix d'aquest cometa. Càlculs
precisos de la seva òrbita, realitzats en el Minor Planet Center de
Japó i en l'Harvard-Smithsonian Center for Astrophysics,
suggereixen que el cometa Ikeya-Zhang pot ser un ja observat en
1661, quan encara no se sabia que els cometes visiten la part més
interna del Sistema Solar de manera periòdica. De ser certa
aquesta coincidència, aquest cometa ens visitarà cada 341 anys.
117. meteorits
La paraula meteorit significa fenòmen del cel
i descriu la llum que es produeix quan un
fragment de matèria entra a l'atmosfera de la
Terra i es desintegra.
La paraula meteoroide s'aplica a la pròpia
partícula, sense fer referència al fenòmen que
es produeix quan entra a l'atmosfera. Hi ha
moltíssims meteoroides que no hi entraran mai.
Alguns dels meteorits que s'han estudiat sembla
que venien de la Lluna i d'altres de Mart. La
majoria, però, són fragments d'asteroides o de
cometes.
118. Pluja de meteorits
També hi ha corrents de meteoroides, que
s'han format per la desintegració de nuclis
de cometes. Quan coincideixen amb la
Terra s'origina una pluja de meteorits (o,
si és molt intensa, una tempesta) que pot
durar uns quants dies
119. meteorits
L'estudi dels meteorits revela dades
interessants. Són bons exemples de la
matèria primitiva del Sistema Solar.
El ferro que coneixien els humans abans de
l'invenció de la forja provenia dels meteorits.
Els minerals terrestres que contenen ferro no
tenen resistència. El ferro extraterrestre ens va
donar la pista de la metal.lúrgia.
120. Impactes de meteorits
Algunes catàstrofes del
passat poden haver estat
causades per meteorits,
l'extinció dels dinosaures
del Cretaci, fa 65 milions
d'anys, provocada per la
caiguda d'un asteroide
d'uns 10 Km. de
diàmetre.
121. Foto d’un meteorit marcià
Aquest meteorit de 4.500
milions d'anys, etiquetat
ALH84001, es creu que
prové de Mart i pot contenir
l'evidència fòssil que la vida
primitiva pot haver existit fa
més de 3.600 milions anys a
Mart. La pedra és una porció
d'un meteorit que es va
desprendre de Mart fa
aproximadament 16 milions
d'anys per un gran impacte i
va caure fa 13,000 anys en
la Terra. El meteorit va ser
trobat Antàrtica. Es conserva
per al seu estudi a Houston
122. L'impacte d'un asteroide o estel va
deixar fa centenars de milions
d'anys al paisatge les cicatrius que
encara són visibles en aquesta
imatge de radar, en una àrea del
Desert de Sahara, al nord de Txad.
El cràter original va ser enterrat
per sediments que van ser
parcialment erosionats fins mostrar
l'actual aparença d'anells. Les
ratlles fosques són els dipòsits de
sorra que arribava de les valls
tallades per milers d'anys d'erosió
del vent. La banda fosca al costat
superior dret de la imatge és una
porció d'un segon cràter. Els
científics utilitzen les imatges de
radar per a investigar la possibilitat
que Aorounga sigui només un d'un
cordó de cràters d'impacte formats
per impactes múltiples
124. Imatge microscòpica d’un meteorit
marcià
Les roques estan compostes habitualment per petits grans
minerals que no poden ser vistos de forma clara sense l'ajuda
d'un microscopi. Per a veure aquests petits grans, els científics
tallen i puleixen mostres de roca molt estretes de tal forma que
la llum pugui passar a través d'elles. Aquesta vista
microscòpica, de 2.3 mil·límetres d'ample, està en fals color,
produïda col·locant filtres polaritzadors per damunt i per sota de
la mostra microscòpica. Aquests filtres fan que diferents
minerals tinguin colors distintius, i això en permet una
identificació més fàcil. La major part d'aquest meteorit (en groc,
verd, rosa i negre) és oliví, que és molt comú en les roques
basàltiques. El gra amb franges prop del centre és el mineral
piroxè.
