1. La vida a priori de l’Alba
L’Alba, una noia verge i bruna de 12 anys, vivia amb els seus pares en una petita casa situada a
l’epicentre de la vila de Benaura.
Cada matí, l’Alba es llevava amb el cant dels galls, que tenien els seus veïns. Ajudava la seva mare
amb les tasques de la llar i, de tant en tant, l’acompanyava al mercat, on sempre hi havia bastant
enrenou, car els vilatans venien allà els productes que obtenien del camp, on treballaven.
A l’Alba, li agradava molt anar al mercat, car el fill del peixater hi treballava. En Fèlix era un
noi de 14 anys, amable i ben plantat, anava cada matí al mercat per ajudar el seu pare, l’amo de la
parada.
L’Alba, sempre que hi anava, es fixava en el jove. No podia evitar mirar-lo amb aquella passió
capaç d’aturar la fi de la humanitat.
La tardor va arribar a Benaura, i amb ella, els vents que fluïen pels carrers del poble i el fullatge
dels arbres pintava el terra de tonalitats castanyes, que donaven un respir a l’ànima.
Una tarda plujosa, la mare de l’Alba va emmalaltir i la noia va haver de cuidar d’ella, ja que el
seu pare treballava al camp fins al capvespre. Aquella nit, l’Alba va estar vetllant per la seva mare,
per si empitjorava de la febre, que li havia pujat massa.
Per ser una noia de 12 anys, l’Alba tenia un gran esperit matern i era molt responsable. Sempre
que la seva mare s’absentava per anar a la ciutat, ella s’encarregava de fer les feines de la llar, d’anar
al mercat a comprar i de preparar els àpats per aquell dia. Costava de creure que aquella nena, amb
aparença xiqueta, tingués tanta vitalitat i determinació a l’hora de complir amb la seva feina.
Al matí següent, la mare es trobà millor i va decidir fer alguna tasca perquè l’Alba no en tingués
tanta. La noia va sortir a mig matí cap al mercat. En arribar, va observar que hi havia més gent
del normal i se n’anà a la parada de la fruita per no perdre temps. Esquivant homes i dones que
caminaven amb ímpetu entremig dels crits dels botiguers, l’Alba va dirigir-se a la peixateria, per
aprofitar i saludar en Fèlix. Però de sobte, va recordar que aquell dia la parada era tancada.
Llavors, anà a buscar la fruita i es va quedar amb les ganes de veure’l.

2. Van passar un parell de setmanes i, a Benaura, van començar a arribar els primers vents freds.
La producció de collites era més escassa i, al mercat, no havia tanta varietat de productes com a finals
d’estiu.
L’Alba va continuar ajudant la seva mare, però, de tant en tant, es prenia un descans per anar al
pont del riu, que estava a uns cinc minuts del mercat. Allà, observava els pescadors, que treballaven
dia i nit per aconseguir productes per vendre a les paradetes.
Un diumenge, el pare de l’Alba es va prendre el dia lliure i tota la família va descansar. Aquella
tarda, la noia va marxar al pont del riu, on hi havia molts pescadors, ja que les pluges freqüents de les
passades setmanes havien incrementat el cabal de l’aigua, i això ho van aprofitar. L’Alba, va
observar que allà es trobava en Fèlix, que ajudava el seu pare amb les canyes. Al seu costat, hi
havia el seu germà, en Dídac, que tenia uns anys menys que ella. L’Alba va saludar al Fèlix i
aquest també ho va fer. Després d’una estona, el jove va apropar-se-li i van estar conversant durant
una bona estona. Quan ja començava a fer-se de nit, els dos es van acomiadar i en Fèlix va fer un
petó a la galta a l’Alba.
L’Alba, vermella com un tomàquet, va quedar-se parada assimilant el moment. Sense saber-ho, va
estar allà dreta uns deu minuts i, de cop, va sortir corrents cap a casa seva, sentint encara la calidesa
dels llavis humits del Fèlix a la seva galta dreta.
Al dia següent, el sol va sortir amb una brillantor que va despertar l’Alba abans que els galls.
Animada i plena d’alegria, va llevar-se i es dirigí al mercat, on l’esperava la seva mare, amb un bon
carro de productes que havien de portar cap a la seva llar. Amb un sol viatge, l’Alba ho va dur tot.
Ràpidament, la noia va sortir a buscar al Fèlix al riu, però no el va trobar. Així que va córrer
fins al mercat per buscar-lo a la parada, i allà el va trobar, atenent a unes ancianes. Va esperar fins
que les velletes van marxar i s’hi va aproximar. Van parlar fins que una dona demanà una cua de
lluç. Amb presses, en Fèlix va acomiadar a l’Alba i aquesta va marxar a casa seva, on l’esperava
la seva mare.
Aquella nit va caure una gran tempesta. Les gallines i els galls dels veïns van provocar un gran
xivarri a la matinada, mentre plovia a bots i barrals. L’Alba s’esgarrifà i es va desvetllar. Va sortir
sota el porxo del pati que tenien darrera i va observar que el cel era estrany. Els núvols tenien una
llum pròpia, com si el sol brillés darrera d’aquests. La llum va persistir una estona fins que,
sobtadament, un feix de llum va atravessar un núvol no gaire llunyà. L’Alba, observant-ho des del
balancí del porxo, va refugiar-se a l’interior de la casa i a continuació s’estirà al llit, on es va quedar
adormida.

3. Al matí, l’Alba va dormir fins tard. Va baixar les escales mig adormiscada i, mentre es fregava els
ulls plens de lleganyes, va veure als peus de les escales al Fèlix, assegut al primer esglaó i mirant les
escales. Ella, es va sentir feliç, però avergonyida, a la vegada. Com podia parlar amb ell amb
l’aspecte que tenia?
Sigil·ladament, va fer mitja volta i pujà les escales per empolainar-se abans de parlar amb ell.
Malauradament, el Fèlix va adonar-se’n i la va cridar. Ella, avergonyida, va girar-se amb un
somriure i va baixar les escales mentre es pentinava la cabellera esvalotada. Un cop a baix, el noi va
treure de la seva butxaca dels pantalons el mocador que duia la tarda anterior, quan va anar a
veure’l. L’Alba, sobtada, va donar les gràcies al noi, que lluïa un somriure despreocupat. La noia el
va convidar a passar i van estar poca estona parlant, ja que es va posar a ploure, i en Fèlix vivia
lluny. L’Alba, el va acompanyar a la porta. Els dos es van acomiadar cordialment i ella es va
quedar mirant el carrer mullat per la pluja, mentre el noi corria fins a la cantonada.
La resta del dia va ser lenta, des del punt de vista de l’Alba. Va ajudar a fer feines domèstiques a
la seva mare, i al vespre, va anar a dormir d’hora.
El dia següent, el sol va sortir més radiant que mai. L’Alba, plena d’energia i vitalitat, va recordar
que seria un dia molt especial. Era l’aniversari d’en Fèlix. Ella, feliç, va anar a casa del noi,
perquè aquell dia no començava a treballar fins a mig matí. En arribar, va picar la porta i el jove la
va obrir, somrient, i gens sorprès que l’Alba s’hagués recordat del seu aniversari. L’Alba s’abalançà
cap a ell i li va fer una abraçada. Ella va sentir la calidesa del seu pit contra ella, i l’olor del noi, va
assossegar-la. El Fèlix, va convidar-la a passar i van estar una bona estona parlant. Una estona
després, els dos van anar cap al mercat, car el noi havia d’obrir la botiga. Entre rialles, l’Alba i en
Fèlix van arribar al mercat i, just abans de que ella marxés, ell li va proposar si aquella tarda volia
anar al pont del riu a passejar. L’Alba va acceptar sense pensar-s’ho dues vegades.
El matí va passar lent i l’Alba cada cop tenia més ganes que arribés l’hora. Quan faltaven deu
minuts, l’Alba va posar-se el mocador, que encara olorava a Fèlix, i va sortir cap al pont sense
entretenir-se gaire. La noia, quan va creuar una cantonada, ja veia la figura del Fèlix assegut a
una roca propera al pont. Ella, nerviosa, s’hi apropà i ell, despistat, s’aixecà de cop. Van atravessar
el pont que duia fins al bosc, i van passejar sense entrar-hi gaire.

4. Quan els alts arbres començaven a bloquejar l’entrada de la poca llum que emetia el crepuscle, en
Fèlix s’aturà en sec i l’Alba es va estremir; va mirar als ulls del Fèlix, que aquell dia li semblaven
més profunds que mai, i en aquell moment, les seves mirades es van trobar. Abans que l’Alba pogués
fer cap moviment, en Fèlix s’abalançà cap a ella, i decididament, la besà.
El món es va aturar. L’Alba va sentir la calidesa dels braços del Fèlix a la seva esquena,
mentre sentia els seus llavis humits contra els seus. Un centenar d’emocions van aflorar a l’ànima de
l’Alba; sentiments que feien que aquell moment, fos especial, únic, i que pogués sentir i assegurar que
allò que remugava al seu estómac era amor. Aquells pocs segons van ser els més llargs de la vida de
l’Alba.
Quan va començar a fer-se fosc, els dos van tornar cap a casa, sense dir res, però l’Alba se sentia
completa i absolutament bé. Agafats de la mà, van dirigir-se a casa de l’Alba, on es van acomiadar
dolçament fent-se un petó. L’Alba, va estar desperta fins a la matinada i va decidir que al matí
aniria a veure el Fèlix i que s’hi declararia. Aquella va ser, possiblement, la decisió més important de
la seva vida.
Aquell matí de tardor, suau i serè, a trenc d’alba va començar a lluir tímidament el sol que s’amagava
sota els primers núvols. Els ocells volaven pel cel blau que lluïa a Benaura, mentre que els primers
vilatans ja havien sortit cap al mercat o a treballar.
L’Alba, animada, va sortir de casa el més d’hora que va poder, i va anar a buscar en Fèlix. Pel
camí, va anar pensant tot el que li podia dir, ja que per a l’Alba, en Fèlix era molt important, i no
sabia ben bé que seria el que passaria al futur, però que el present el tenia molt clar. L’amor que
sentia ella era immens, poderós, i pur.
Sense que se n’adonés, l’Alba havia arribat al pont del riu, i es va fixar que a la vorera hi havia
en Dídac amb dos nois més que l’estaven empenyent. L’Alba, instintivament, va baixar ràpidament
a separar-los. Quan ja s’apropava, els nois van tirar en Dídac a l’aigua. Ella, va llançar-s’hi a
buscar-lo. Nedava el més de pressa que podia, però de cop, una llum va il·luminar la superfície i
aquesta l’absorbia cap a l’exterior, però resistint, va aconseguir agafar la mà al Dídac.
Quan van sortir a la superfície, i tornaren al poble, tothom era mort. L’Alba sentia com la tortura
s’apoderava d’ella; la tortura de no haver-se acomiadat del seu veritable amor, en Fèlix, el germà
d’en Dídac!
Pol i
Joyce