Espeleologia bàsica

Espeleologia bàsica

2
Este document és una traducció al valencià del manual Espeleología
para vértigos, del Grupo Vértigo. Podeu consultar el document
original en la pàgina web http://www.grupovertigo.es
En esta versió (agost de 2014) s’ha prescindit de part de la
introducció i s’han canviat algunes imatges.
Mind your language: use it to express great ideas.


3
ÍNDEX
1. Introducció a l’espeleologia ........................................ 4
2. Material per a la pràctica de l’espeleologia ............... 4
3. Tècniques de progressió ............................................. 11
4. Nucs útils en espeleologia .......................................... 22
5. Instal·lacions en pous .................................................. 27
6. Formacions ................................................................... 29
7. Conservació de cavitats ............................................... 35


4
1. Introducció a l’espeleologia
L’espeleologia és la ciència que estudia i explora les cavitats naturals (grutes, avencs,
abismes, cavernes, coves). El seu nom deriva del grec: spélaion (caverna) i logos (‘estudi’,
‘tractat’). També es practica com un esport.
Actualment és una activitat poc coneguda. La mateixa naturalesa de l’espeleologia no
possibilita que es difonga, ja que es realitza fora de la vista de moltes persones: davall terra.
Esta ciència se subdividix en:
• Espeleogènesi: estudia l’origen de les cavernes.
• Espeleohidrologia: estudia l’acció produïda per l’aigua.
• Espeleomorfologia: estudia les formes i topografia de les cavernes.
• Espeleobiologia: estudia la flora i la fauna subterrània.
• Espeleologia física: estudia els fenòmens físics i químics de les cavernes.
• Espeleopaleontologia: estudia les formes de vida extingides.
• Espeleoetnografia: estudi d’algunes poblacions vinculades amb les cavernes.
L’espeleologia està lligada amb unes altres ciències, ja que el seu camp d’acció abasta també
el de la biologia, la geologia, l’arqueologia, etc.
Des del primer moment en què un espeleòleg explora una cavitat, es mou en un medi
totalment diferent al que l’home està acostumat: foscor absoluta, humitat, fred, aigua, gel,
grans galeries, sales, pous i passos estrets. És per eixa raó que l’espeleòleg necessita portar
un equipament especial que li permeta moure’s en eixos ambients perillosos amb un risc
mínim.
També és important tindre un entrenament adequat per a poder actuar de forma correcta
davant de possibles perills, com ara solsides.
2. Material per a la pràctica de l’espeleologia
2.1. Casc
Al casc es fixen els sistemes d’il·luminació (elèctric i d’acetilé); protegix de la caiguda de
pedres i dels colps que es puguen produir en l’interior de les coves. Ha d’estar dissenyat per
a ser usat en espeleologia, deu estar homologat per la UIAA (Unió Internacional
d’Associacions d’Alpinisme) i tindre ventilació i un sistema de regulació i ajust.


5
2.2. Llum de carbur
Genera el gas acetilé a partir del carbur que conté i que ens servirà de combustible per a la
il·luminació. N’hi han d’autopressió i de pressió atmosfèrica.
2.3. Frontal
Podem optar per il·luminació amb carbur o per il·luminació elèctrica amb un frontal. És
important portar piles de recanvi.
2.4. Arnés de cintura
Els d’espeleo són diferents dels d’escalada, ja que el punt d’ancoratge està més baix que en
estos, per a que el croll funcione correctament en les pujades. Es tanquen per mitjà d’un
maillon semicircular. Per a barrancs, és útil que tinga una culera de PVC que protegixca el
neopré.


6
2.5. Arnés de pit
Té la funció de mantindre recte el croll per a que funcione adequadament. Durant l’ascens
ha d’anar tan tens com es puga.
2.6. Maillon
D’acer o zicral. S’encarrega de tancar l’arnés i d’unir-lo als diferents aparells i caps
d’ancoratge, així com de la unió del puny al pedal.
2.7. Bagues d’assegurança
La baga és un instrument que normalment ens fabricarem nosaltres mateixos. Consta d’un
cordino dinàmic d’uns 2,5 o 3 m i de 9 mm de grossor, en el qual practicarem sengles nucs
de huit en els extrems, a més d’un altre en el centre lleugerament inclinat de tal forma que
la baga més curta no sobrepasse els 30 cm i la més llarga tinga almenys 50 cm. D’eixa
forma, introduirem el nuc central en el maillon de l’arnés, i en els nucs dels extrems
col·locarem mosquetons sense assegurança, amb els quals ens ancorarem a qualsevol punt
fix (capçaleres de pou, fraccionaments, nucs...) mentres realitzem alguna maniobra. Per
tant, tindrem dos bagues, una llarga i una curta, a més de la seguretat del puny.


7
2.8. Mosquetons
D’alumini. S’usen en els caps d’ancoratge, per a la subjecció de material divers, així com per
a les cordes en capçaleres de pou i fraccionaments.
2.9. Croll
Bloquejador ventral (o de pit) per a l’ascens. S’ancora a l’arnés de cintura per un extrem i a
l’arnés de pit per l’altre. Puja sense fregament quan no carreguem pes sobre ell i es bloqueja
en penjar-nos de la corda per a pujar. Sempre es deu portar tancat quan no s’està usant;
això evitarà pessics dolorosos.
2.10. Puny
També per a l’ascens. El sistema de bloqueig és igual al del croll. Al puny fixarem un cap
d’ancoratge llarg (preferiblement diferent al de la baga) i l’estrep o pedal.


8
2.11. Estrep / pedal
Unit al puny, s’usa per a la progressió vertical, a manera d’escala. També és molt útil per a
ajudar a superar-nos en fraccionaments en què no apleguem al mosquetó de la paret. La
seua longitud ha de ser tal que, en estar drets, el nostre braç forme un angle de 90º.
2.12. Descensor. Estop
La corda passa fent una S a través de les rodetes, fet que provoca prou de fregament per a
poder controlar la velocitat del descens ajudat d’un mosquetó d’acer per a la frenada. Va
unit al maillon de l’arnés per mitjà d’un mosquetó amb assegurança. És un element
autobloquejant: si amolles la palanca roja, es frena.
2.13. Mosquetó de fre
Mosquetó d’acer que ajuda a controlar la velocitat de descens o frenada.


9
2.14. Bossa de material
Fabricada en PVC per a que aguante el fregament i la humitat. Ha de tindre muscleres
amples per a poder ser transportada amb comoditat, forats en la base per a evacuar aigua i
una anella en la qual poder enganxar un cordino per a poder transportar-la en pous i
meandres desfonats. Per a usar-la en l’interior de les coves no convé que siga molt gran.
2.15. Cordes estàtiques
Se n’usen entre 9 i 11 mm. Són de materials sintètics i estàtiques (a diferència de les
d’escalada, que són dinàmiques), per a evitar l’efecte “de xiclet”. S’han de mantindre netes i
no han d’entrar en contacte amb productes abrasius. Reviseu-les periòdicament i vigileu les
caigudes de pedres i els fregaments. Existix una modalitat hidrofugada que evita que la
corda s’afone en l’aigua, útil per a barrancs.
2.16. Granota exterior
La seua funció és protegir-nos de la humitat i el fang d’una cova. Haurà de ser d’un
material resistent a l’abrasió i transpirable. El PVC és prou resistent, però la seua capacitat
de transpiració és nul·la. La granota de Cordura® és la que dóna millor resultat.


10
2.17. Granota interior
Una roba interior adequada ens proporcionarà confort dins de la cova. Només usarem
granota interior en coves amb temperatura baixa. Evitarem el cotó, ja que absorbix la
humitat del cos i la manté, cosa que afavorix els refredats. El millor resultat el donen les
fibres sintètiques (folre polar), ja que repel·lixen la humitat del cos.
2.18. Botes
Per a cavitats normals n’hi ha prou amb unes de senderisme, ja que la transpiració és
important. Per a coves humides i amb fang són recomanables les botes d’aigua de goma.
Eviten el pas de la humitat i es netegen fàcilment. Hauran de ser de canya alta i sense folre
interior, per a poder evacuar l’aigua (en este cas haurem de portar calcetins de neopré).
2.19. Guants i genolleres
Encara que al principi resulta incòmode treballar amb guants, resulten indispensables.
Hauran de ser d’un material resistent. Les genolleres i colzeres s’agraïxen a l’hora de passar
per gateres i laminadors.
2.20. Xapes
Normalment, les coves que visitarem es trobaran instal·lades amb espits (femella per a
caragol de 8 mm) o amb uns ancoratges d’anella anomenats parabolts (ancoratge d’expansió
de 10 mm), encara que possiblement no tinguen les xapes posades. Caldrà portar-ne
almenys dos per capçalera de pou i un per fraccionament o desviador (i alguns de sobres).


11
No hem d’oblidar-nos de les claus (8 mm per a espit i 10 mm per a parabolt) ni de les
rosques (10 mm) per a l’ancoratge d’anella o parabolt.
Molt important! Sempre és convenient portar un poc de material de més com: cordinos,
cintes cosides, cintes planes, cércols de cinta, mosquetons variats, carbur... per a poder estar
tan preparats com pugam davant de qualsevol contratemps que poguera sorgir. A més, és
important portar aigua, menjar, la topografia de la cova, brúixola, manta tèrmica, piles i
carbur de recanvi, llanterna de recanvi...
3. Tècniques de progressió
3.1. Tècniques de progressió horitzontal i pas de xicotets desnivells.
3.1.2. Pas per galeries:
Generalment són zones àmplies per on és possible caminar sense dificultat, encara que a
voltes calga acatxar-se un poc. Les bosses podem portar-les penjades a l’esquena.
3.1.3. Pas de laminadors:
Els laminadors són eixos passos de sostre pla i molt baix que ens obliga a caminar a la
gatameu o arrossegant-nos. Els que més patixen en estos trams són els genolls, per la qual
cosa unes bones genolleres alleugen, que no suprimixen, el dolor.
En estos casos, cal portar la bossa agafada per l’ansa de la part de darrere, i segons el
material que continga, procurar que els colps que reba no siguen excessius. Cal prendre’s
els laminadors amb molta calma. Si és possible, feu-los sense gens de pressa.
3.1.4. Pas per gateres:
Anomenem gateres els passos molt reduïts on només és possible entrar reptant i que no
tenen molt de recorregut. Poden ser horitzontals o inclinades.
Les horitzontals es poden passar com es preferixca: boca per amunt o boca per avall. Les
dos postures tenen pros i contres. Boca per amunt és més fàcil reptar amb l’esquena encara
que no pugues doblegar els genolls, però és impossible vore per on vas. Boca per avall pots
vore el recorregut, però si la gatera és molt estreta, no hi ha manera de moure’s. En alguns


12
llocs, és impossible ni boca per amunt ni boca per avall, sinó que ha de ser de costat o en
pla inclinat, de forma que l’espeleòleg arriba, a vegades, a convertir-se en un autèntic Tetris
humà per a poder superar-ho.
Per a poder passar per la gatera, lo important és estudiar-la bé abans d’atacar-la, sobretot,
perquè hi ha vegades en què perds llocs on posar els peus o les mans per a progressar. Lo
pitjor és perdre punts de suport per a mans i peus.
En el cas de gateres inclinades, cal intentar vore si són ascendents o descendents. Si són de
les primeres, cal entrar de cap i boca per amunt, perquè si no després és impossible ajustar-
se a les corbes de l’ascensió. Si són descendents, cal passar-les de boca per amunt i amb el
peus per davant.
És convenient, en tots els casos:
• Abans d’entrar en una gatera, cal llevar-se tot allò que ens puga molestar i descordar
el casc.
• El primer o l’últim no pot ser mai el que més problemes tinga per a superar el pas.
D’esta forma, se’l podrà auxiliar des dels dos costats.
• Si intuïm una gatera que dóna motiu a una vertical, cal anar sempre assegurat.
• Portar una mà davant i una altra darrere per a buscar on recolzar-se. Haurem de
passar-nos les bosses els uns als altres, perquè és impossible progressar amb elles.
En cas de quedar-nos bloquejats, no hem de perdre la calma per a no esgotar-nos.
3.1.5. Desgrimpades (o desescalades):
Es tracta de descensos curts i no especialment complicats per als quals no necessitem corda
per a descendir. Si són fàcils, les farem mirant al buit. Si són un poc complicades, les farem
de gaidó. I si veem que són més complicades, amb una corda d’assegurança i mirant cap a
la paret.
3.1.6. Ressalts
Per a superar determinats ressalts, caldrà escalar. Una cova no és una paret en l’exterior, i
les nostres botes no són peus de gat. Sol haver-hi molta humitat i fang pertot arreu.
Queden abolides, per tant, totes les tècniques d’adherència.
En espeleologia l’escalada pot ser lliure i artificial, és a dir, s’utilitzen tots els recursos
naturals que es puguen i tots els artificials que siguen necessaris. Les formes de col·locar les
assegurances són les mateixes que en escalada, amb cordinos, encastadors, clavilles i cintes
(o bagues) exprés. L’assegurança es realitzarà amb corda dinàmica. En espeleo no hi ha
segon de la cordada, perquè el primer que arriba a l’objectiu ha de muntar una capçalera per


13
a que els altres hi pugen amb les tècniques pròpies en espeleologia. La bossa, si és necessari
pujar-la, la pujarem quan els que estiguen dalt estiguen prou assegurats.
3.1.7. Progressió per estretalls
Els estretalls són eixos passos incòmodes per on fa la sensació que les parets ens
encaixonen, però que podem passar, fonamentalment, drets. A vegades són fruit de
diàclasis. La progressió per estretalls pot ser horitzontal o vertical. En els horitzontals,
només haurem d’intentar ajustar el cos a les deformacions de la roca i progressar, valorant
si és possible fer-ho portant penjats tots els aparells. En els verticals, la cosa es pot
complicar. En els més senzills, caldrà progressar per oposició, tant per a descendir com per
a ascendir.
Un cas particular dels estretalls el formen els anomenats meandres, que són espais estrets
on el terra s’allunya de nosaltres. Cal estudiar en cada cas la conveniència de superar-los per
dalt o per baix.
3.1.8. Progressió per passamans
L’única cosa que cal tindre en compte és que almenys un dels dos caps d’ancoratge estiga
sempre en la corda. En arribar a un nuc, soltem un cap i el passem. Seguidament fem lo
mateix amb l’altre. Quan un pas se’ns complique, no ens hem de ruboritzar per usar l’estrep
ancorant-lo a l’ancoratge, o bé per mitjà d’un nuc prúsic si no hi apleguem. Les bosses cal
passar-les a l’esquena.
3.2. Tècniques de progressió en passos estrets
Recorrem desenes o centenars de metres per galeries, passadissos i grans sales. El terra és
prou irregular però amb les nostres tècniques de muntanyencs i amb l’ajuda d’una bona
il·luminació no hi ha tram complicat que ens faça perdre molt de temps. Algunes vegades
els passadissos s’estretixen fins al punt que es fa necessari avançar lateralment amb la
motxilla a la mà.
Altres vegades el sostre es vol acostar tant al terra que ens obliga a caminar com a simis, o
fins i tot ens fa arrossegar-nos uns quants metres, fins que la situació torna a la
“normalitat”. Però sempre ens les arreglem i excepte alguna xicoteta dificultat per a
progressar, l’espeleologia és fàcil.
¡Que bonica, assequible i còmoda és l’espeleologia! Però per als ulls d’un explorador això
no és tan cert. Quan es tracta de buscar continuacions, la cova es convertix en una infinitat
de possibles rutes, algunes accessibles i unes altres no. A vegades, l’obsessió per continuar
el recorregut ens fa buscar nous camins per on aparentment és impossible passar, unes
altres vegades no solament ho pareix, sinó que veritablement és impossible que una
persona hi passe. Llavors una idea fixa ens ronda el cap: ¿existiran noves galeries “grans”
després d’uns pocs metres de recorregut tortuós? És possible, però no massa probable.
Segurament la gatera acabe escanyant-se o fent-se solament transitable per als ratpenats.
Però, ¿i si hi ha alguna cosa gran a l’altra banda? Podria intentar passar, almenys abocar-me
i aguaitar tant com puga, però córrec el risc d’encaixonar-me entre les parets i sostres i
passar-ho realment molt malament. Lo més sensat seria enviar un aparell amb rodes i
càmera de vídeo per a que ens mostre què hi ha després, però no tinc eixa màquina. Al
final, almenys en els casos que jo conec, la curiositat pot més que la por i l’exploració es fa


14
inevitable. Ens adinsem en el món de les gateres, on regna la sensació de claustrofòbia, i ací
hi han unes quantes coses que cal tindre en compte per a que tot ixca bé.
Jo mai passaré per ací.
Sí, hem d’admetre-ho. En els primers dies davall terra jurem que mai passarem per eixe
horrible lloc. No solament creem que ho passarem malament si ho intentem, sinó que a
més ens veem incapaços de cabre-hi. Segons anem guanyant pràctica ens adonem que és
possible entrar per on al principi semblava impossible, i és perquè comencem a aprendre a
moure’ns com toca.
Quan arriba l’hora de la veritat recordem aquella bicicleta rovellada que tant ens podia
haver ajudat si haguérem tingut voluntat per a suar amb ella. Córrer maratons també va
molt bé, però és molt pesat i ja no hi ha temps per ad això. Davant d’una gatera, la primera
cosa que cal fer és observar-la a fons tant com ens siga possible abans d’entrar. Hem de
fixar-nos si és ascendent, descendent o seguix l’horitzontalitat; si el terra és llis, pedregós o
accidentat; si les parets s’ajunten massa, o el terra amb el sostre, o les dos coses. Amb totes
eixes dades hem d’avaluar fins a quin punt és possible intentar-ho, o en quin punt caldrà fer
marxa arrere. Has de tindre en compte que si la gatera és descendent i no t’és possible
pegar la volta en algun punt, el retorn serà complicat, i si ad això afegim un terra cobert per
blocs despresos, més val que t’armes de valor a l’hora de tornar. Per això, no és mala idea
explorar eixe tipus de gateres amb els peus per davant, encara que no et permeta vore res,
amb el tacte dels peus podràs sondejar i fer-te una idea de lo que hi ha després, abans
d’intentar entrar-hi de cap. Si la gatera ascendix, tant si aconseguixes pegar la volta en algun
punt com si no, el retorn et resultarà summament fàcil, fins al punt de tindre la sensació
d’esvarar per un tobogan –sempre que el terra siga favorable–. Tot seguit donem uns
quants consells que convé considerar a l’hora d’enfrontar-se a una gatera.
Roba. No hi ha dubte, porta posada una granota. Si t’has de ficar en una gatera no pots
caminar amb escrúpols preocupant-te per quin detergent serà capaç de llevar-te les taques,
ni pels fregaments que ho trenquen tot. A més, el fet de portar una sola peça externa evita
enganxar-se i eixir-ne despullat. Si la granota és de niló, desplaçar-se és molt més senzill, i si
el terra està humit evitem acabar xopats per dins. Una granota interna és una meravella per
a no acabar amb els pantalons a l’altura de les costelles.
Comoditat. Sí, per a estar relaxat cal estar còmode. Res millor per ad això que llevar-nos de
damunt coses innecessàries. Fora renyoneres, arnesos, motxilles (no cal dir-ho), etc. Si no
porteu botes d’aigua, és aconsellable ficar-vos els llaços dels cordons dins de les botes. No
ha d’haver res que puga enganxar-se en algun ixent o roca. Si això passara, podeu quedar
atrapats com un peix en una xàrcia de pesca.
Avançar. Si la gatera és dubtosa cal avançar molt lentament, tenint en compte que potser
caldrà tornar sense poder pegar la volta. Cal intentar recordar totes les maniobres difícils
que realitzem i observar si es podran realitzar al revés sense gran dificultat.
Tranquil·litat i decisió. Tranquil·litat, relaxació i de nou tranquil·litat. Però sense arribar
a adormir-nos. Si dubtes entrar en l’estretor, millor espera a estar decidit.
Respiració. En els pulmons poden arribar a cabre quasi dos litres d’aire. Una bona idea és
sincronitzar la nostra respiració amb l’avanç. En espirar el nostre tòrax ocupa menys


15
volum, poc menys però més que suficient per a cabre. Espira lentament i avança al mateix
temps, inspira i para’t.
Busca la teua posició. Segons el terreny per on et mogues, serà més convenient una
posició o una altra. Per sostres baixos (laminadors) serà millor anar boca per avall amb els
dos braços per davant i reptant exercint tracció amb les cames i braços. Quan les parets
s’ajunten, és millor portar un braç per davant i l’altre per darrere, amb el cos de costat.
¿Quin costat va baix i quin va dalt? Tot depén de cap a on hages de girar, si és que has de
girar. Si hi ha corba a l’esquerra, costat dret al terra. Amb corba a la dreta, costat esquerre al
terra.
De totes maneres, la posició depén molt de les circumstàncies i dels diversos obstacles que
es poden presentar. No oblides que només amb l’ajuda dels braços podràs moure’t per les
gateres –si se’t queden en una posició inútil per a la tracció, ja has begut oli–. Amb el
temps, et convertiràs en un autèntic contorsioniste.
El cap no ho és tot. Existix la creença que si per un lloc estret passa el cap, també podrà
passar-hi la resta del cos. Això no és de veres. Vos podeu penjar del coll un collaret molt
estret i no per això serà possible traure’l per les sabates. Eixe tòpic solament és cert per a
les reixes de les presons, i inclús en eixe cas és necessari estar molt prim. Llevar-se el casc
ajuda molt, però si ho fas no oblides la vulnerabilitat del teu cap en eixos moments.
Arrossega’l per terra per davant de tu per a no enlluernar-te, però col·loca’l boca per avall,
és a dir, amb la part convexa en el terra. Així esvara molt millor i evites que els coixinets i
l’interior s’òmpliguen d’argila i fang.
L’orde dels espeleòlegs sí que afecta el resultat. En primer lloc, que passe el més prim o
xicotet, és el més segur que entre. Que no el seguixca l’immediatament més prim, és l’hora
d’intentar-ho per a qui té menys possibilitats d’èxit. Si el qui ho té més difícil entra l’últim,
pot deixar incomunicat i atrapat el grup sencer. Si eixe entrara el primer, no hi hauria ningú
per a guiar-lo des del final del «túnel» i quedaria a soles en la desesperació. Els que no han
passat encara per l’experiència de quedar tots atrapats per culpa de la grandària de l’últim
individu cregau que, després dels riures inicials, u comença a sentir què és realment la
claustrofòbia.
Que t’ajuden els teus companys. Amb el cap inclinat, el coll tort, les gotes de suor regalant
pel front i amb les ganes d’estrangular la persona que et va portar a eixa cova, és complicat
observar l’holografia del terreny, i molts obstacles o inclús elements útils passen
desapercebuts. Els teus companys t’han de guiar, dir-te on posar els peus i les mans, i per
què no, paraules afectuoses per a que en eixir de tal agonia no cometes cap acte violent.
Ells ho veuen tot i la seua ajuda és essencial.
M’he quedat atrapat.
Has seguit els consells però les coses no han eixit bé. Has quedat presoner per les parets o
immòbil per col·locar-te en una postura de la qual no pots eixir. No et preocupes, encara
que en eixos moments penses lo contrari, no et quedaràs atrapat en les profunditats per a
sempre. És moment d’acudir al procediment d’emergència. Tranquil, relaxa els teus
músculs i no penses que has quedat atrapat. Amb els músculs en tensió l’única cosa que
aconseguiràs serà crear major sensació d’angoixa, la qual cosa origina major tensió muscular
i més angoixa, i així ad infinitum. Fins que no et relaxes no intentes fer res més. Analitza bé
la situació i recorda que no tens forçosament per què tornar arrere, potser lo més


16
recomanable és continuar fins al final si és que tens coneiximent que més avant hi ha un
eixamplament. Amb això volem dir que no hem de forçar la tornada cap a arrere, regressar
és només lo que la por ens impulsa a fer. És possible que hages quedat atrapat per haver
falcat el cos en alguna formació rocosa que hi ha davall de tu, i ni tan sols t’adones d’eixe
detall pel nerviosisme. Si és el cas, descarrega pes del cos sobre el terra buscant algun altre
punt de suport, ja voràs com tot es fa més fàcil.
No és possible detallar com desencallar-se en estos casos, ja que les possibilitats són
infinites, però hi ha alguna cosa que sempre t’ajudarà siga com siga la situació. Tranquil,
molt a poc a poc, sense presses ni por acabaràs arrossegant-te fins al final de la gatera. No
et preocupes, en tots els anys que fa que disfrutem de l’espeleologia encara no hem trobat
cap esquelet humà en gateres.
3.3. Tècnica de descens
Abans de començar tant el descens com l’ascens, haurem de comprovar que hem col·locat
correctament tots els elements en l’arnés. L’orde pot ser, de la nostra esquerra a la nostra
dreta: estop, baga d’assegurança, croll, cap d’assegurança del puny i mosquetó de fre.
El material personal que s’usa en el descens és el següent: baga, estop i mosquetó de fre.
La primera cosa que hem de fer abans d’iniciar el descens és assegurar-nos amb la baga
d’assegurança en la capçalera del pou.
A continuació, col·locarem l’estop com es mostra en la figura inferior i passarem la corda
descendent pel mosquetó de fre.
Iniciem el descens. La mà esquerra en la palanca de l’estop i la dreta agafant la corda que
baixa. Per a començar a baixar, alcem la mà de la corda i pressionem la palanca. Si baixem
la mà de la corda lentament, iniciarem un descens sense entropessons. La palanca de l’estop
mai s’ha d’usar com a fre, es frena amb la mà de la corda. Haurem de recolzar els peus en la
paret i posar les cames en angle recte amb el cos. Per a frenar, simplement cal pujar la mà
que regula el descens. Com menor és l’angle (més alcem la mà) més es frena.
Les figures següents mostren com bloquejar un estop de forma segura i ràpida, per a poder
maniobrar còmodament (no hem de quedar-nos-en penjats sense bloquejar-lo prèviament).


17
Pas de fraccionaments:
1. En arribar a l’altura del mosquetó del fraccionament, bloquejarem l’estop i ens
ancorarem amb la baga curta al mosquetó.
2. Desbloquejarem i seguirem baixant fins que ens quedem penjats de la baga. (En tot
moment estarem penjats de la baga i del mosquetó de fre).
3. En eixe moment obrim l’estop, l’instal·lem en el tram de corda que baixa i el
bloquegem.
4. Canviem el mosquetó de fre al tram de corda descendent i llevem la baga
d’assegurança, desfem la gassa de l’estop i seguim baixant.
A voltes resulta difícil llevar la baga d’ancoratge del fraccionament, ja que ens trobem
penjats d’ella. Podem ajudar-nos utilitzant els ressalts de la roca per a recolzar els peus.
També podem recolzar-nos en la coca de corda del fraccionament o enganxant el pedal en
el mosquetó de la paret.


18
Pas de nucs:
1. Baixem fins que el nuc ens detinga (enganxem la baga llarga a la gassa del nuc).
Col·loquem els dos bloquejadors (puny i croll) per damunt de l’estop.
2. Una vegada estarem penjats del croll, desmuntem l’estop i el col·loquem per davall
del nuc, bloquejant-lo. Passem també el mosquetó de fre.
3. Ens alcem sobre el puny i llevem el croll, de tal forma que quan ens assentem de
nou, ens quedarem suspesos per l’estop bloquejat.
4. Llevem la baga, desbloquegem l’estop i continuem el descens.


19
Canvi de sentit: de baixada a pujada:
1. Bloquegem l’estop i col·loquem el puny en la corda, calculant que pugam elevar-
nos al màxim a l’hora de fer el moviment d’alçar-nos.
2. Una vegada alçats sobre el pedal, col·loquem el croll en la corda entre el puny i
l’estop i ja podem assentar-nos sobre ell.
3. Desmuntem l’estop i soltem el mosquetó de fre, i ja podem començar l’ascensió.
4. Tècnica d’ascens
El material personal que s’usa en l’ascens és el següent: baga, croll, puny (amb el seu cap
d’assegurança) i pedal.
Ajustarem l’arnés de pit tant com pugam, fet que ens facilitarà la posició en l’ascens i ens
portarà en posició vertical i apegats a la corda...
Començarem col·locant el puny en la corda. En l’orifici inferior fixarem el cap
d’assegurança (que va unit a l’arnés) mitjançant un mosquetó i el pedal unit a un maillon
xicotet. El tensarem tan alt com pugam...


20
A continuació, col·locarem el croll de forma similar al puny. Abans de començar a pujar,
tensarem el croll tan alt com pugam (posant-nos de puntetes o amb un xicotet bot per a
quedar-nos-en penjats).
Posem el peu en el pedal i pugem el puny. Ens posem drets sobre el pedal, de tal forma que
la corda esvara pel croll i podem assentar-nos i descarregar el nostre pes sobre ell. Ja hem
pegat el primer pas. Ara només hem de repetir el procés.
A esta tècnica és important descobrir-li el truc, ja que si la realitzem correctament ens
evitarà esforços innecessaris. Cal procurar que l’esforç el facen les cames. Al principi es
tendix a prendre l’impuls amb els braços, fet que arriba a provocar l’esgotament.
Quan acabem l’ascens hem de tancar el croll i el puny per a evitar pessics dolorosos.


21
Pas de fraccionaments:
1. Aproximem el puny a dos dits del nuc (mai fins a dalt del tot, ja que després seria
impossible traure’l).
2. Ens assegurem al mosquetó de la paret amb la baga llarga.
3. Posant-nos drets sobre el pedal, alliberem el pes del croll per a aconseguir obrir-lo i
el passem al tram de corda que puja... ja podem assentar-nos damunt.
4. Canviem el puny i donem una pedalada abans de retirar el cap d’ancoratge del
fraccionament.
Pas de nucs:
1. Ens assegurem a la gassa del nuc amb la baga llarga.
2. Penjats del croll, passem el puny a la part superior del nuc, deixant un poc d’espai
per a col·locar el croll entre el puny i el nuc.
3. Ens impulsem cap amunt sobre el pedal, alliberem el croll i el passem a la part
superior del nuc.
4. Ja podem llevar la baga llarga i continuar l’ascens.
Canvi de sentit. De pujada a baixada:
1. Muntem l’estop per davall del croll, i el bloquegem.
2. Ens impulsem cap amunt en el pedal i soltem el croll, de tal forma que en assentar-
nos quedarem penjats de l’estop.
3. Desmuntem el puny i desbloquegem l’estop per a iniciar la baixada.
És important tindre en compte que la distància entre el croll i l’estop ha de ser mínima, ja
que en desmuntar el croll i quedar penjats de l’estop, el puny podria quedar massa alt com
per a soltar-lo o bé podríem quedar penjats del cap d’assegurança del puny.
Molt important! Abans de realitzar qualsevol operació de canvi d’aparells, verifiqueu que
sempre vos quedeu subjectes almenys de dos punts.


22
4. Nucs útils en espeleologia
4.1. Huit
L’únic nuc recomanat universalment per tots els manuals; senzill d’executar i memoritzar.
Molt sòlid, oferix l’avantatge addicional que el cap pràcticament no s’esmuny, fins i tot en
valors pròxims al trencament. També és molt útil per a fixar cordes ràpidament a una
reunió, com a nuc que es refà amb facilitat després de desencordar-nos en un despenjament
sense mosquetó que tinga una argolla xicoteta... En fi, un dels nucs més útils.
Realització del huit per baga:
1. Forma un llaç amb la corda.
2. Gira l’extrem del llaç, primer per damunt i després davall dels caps fixos.
3. Introduïx l’extrem del llaç per dins del bucle.
4. Tensa el nuc i que quede ben pentinat.
Realització del huit per cap:
1. Fes un huit simple en la corda a un metre, més o menys, del final.
2. Passa l’extrem lliure de la corda pel punt d’unió, i després seguix eixe extrem lliure
de la corda, tornant pel nuc original. El nuc ha de quedar ajustat on l’hàgem
col·locat, i cal deixar un sobrant de corda amb el qual fer un nuc d’assegurança o
retenció.


23
4.2. Huit de doble gassa
Nuc d’ancoratge que permet confeccionar dos gasses simultànies i ajustar fàcilment les
seues longituds relatives. S’utilitza en aquelles instal·lacions en les quals ens interessa
repartir la càrrega entre dos ancoratges. Té més resistència que el huit simple.
4.3. Huit triple
Serà el nuc que utilitzareu per a entullar cordes. Fàcil de fer i desfer, es requerix poca corda
per a confeccionar-lo i resistix més que el huit. Es pot trenar amb cordes de diferent
diàmetre.
4.4. Nou
És el nuc d’ancoratge que més resistència residual proporciona, el 70%. Es requerix més
corda i és mes difícil de fer que el huit, però es desfà fàcilment després de sotmetre’l a
tensió.


24
4.5. Nuc de pardal (o nuc ballestrinca)
El nuc de pardal és un dels nucs més usats per a assegurar-se en escalada artificial, sobre
arbres, branques, pedres encastades, ponts de roca, etc.; encara que, quan així succeïxca,
sempre anirà situat en la part més pròxima a l’ancoratge per a evitar l’efecte palanca.
L’usem també per a unir dos bagues, o per a unir una d’elles al nostre arnés, i ens permeta
així assegurar-nos als ancoratges de subjecció, no d’anticaigudes.
4.6. Pescador doble
El pescador doble és un nuc per a unir cordes, ràpid de fer i molt resistent, si bé és
incòmode de desfer quan ha sigut carregat. És el nuc estàndard per a confeccionar els
anells dels cordinos autobloquejants o els que abandonem com a instal·lació de ràpel, per a
aprofitar un pont de roca, un arbre, etc.
Realització:
1. Gira l’extrem d’una corda (verda i negra de la foto) dos vegades al voltant de l’altra.
Després passa l’extrem pel centre de l’espiral.
2. Repetix l’operació (rosa i verda), esta vegada enrotllant la segona corda al voltant de
la primera, però en la direcció oposada.
3. Finalment, estira els quatre caps per a tensar un nuc contra l’altre i conferir fermesa
al conjunt.
Els caps sobrants han de mesurar almenys 12 cm.
4.7. Nuc de cinta
El nuc de cinta, o nuc pla, és l’únic nuc que es pot fer amb cintes, perquè la cinta té notable
tendència a esmunyir-se sobre ella mateixa, i resulta perillós l’ús d’altres nucs, com el doble
pescador. Desgraciadament, també tenen certa tendència a afluixar-se, per això és


25
convenient que cada cap sobreïxca del nuc almenys 7 cm a més de revisar-lo abans de cada
ús.
Realització:
1. Fes un nuc simple en un extrem de la cinta.
2. Col·loca els dos caps enfrontats i introduïx l’extrem lliure en el nuc, seguint-lo.
3. Apreta per a repartir les tensions. Els caps sobrants han de quedar en sentit oposat i
mesurar, com a mínim, 7 cm.
4.8. Nuc dinàmic
El nuc dinàmic constituïx un excel·lent recurs a l’hora d’assegurar o fer ràpel sense el
nostre descensor. Per això, i com que la possibilitat de perdre’l sempre està present, tot
muntanyenc hauria de conéixer-lo. Es recomana un mosquetó de pera HMS –lògicament
amb assegurança–, ja que el nuc dinàmic necessita espai per a poder invertir-se dins del
mosquetó durant l’acció de donar i arreplegar corda o canviar el sentit de l’assegurament.
Realització:
1. Forma un parell de bucles en la corda, de la manera que mostra la imatge, i plega el
segon cap al primer.
2. Introduïx-lo en un mosquetó amb assegurança, agafant els dos bucles, i assegura’t
que el cap de càrrega estiga col·locat al costat de l’eix del mosquetó.
3. Comprova que has fet el nuc correctament i que funciona en els dos sentits.
4.9. Nuc prúsic
El nuc prúsic és un dels més importants entre els nucs bàsics; un nuc autobloquejant
especial per a bloquejos i rescats, a més d’assegurament, i fàcil de desplaçar.
La propietat d’este nuc és que estrangula la corda quan està carregat, mentres que, una
vegada alliberat, pot córrer per ella. S’usa principalment com a bloqueig d’elements a la


26
corda, assegurança en ascendir o com a autoassegurança de fortuna, i per a fer-lo haurem
d’usar un cordino auxiliar amb un diàmetre considerablement inferior al de la corda que
usem (aproximadament 5 o 6 mm).
A vegades, després de suportar el nostre pes, tindrem problemes per a fer-lo córrer cap
amunt, cosa que podrem solucionar fàcilment afluixant el bucle central. Per a evitar
problemes, tractarem de fer un nuc ben acabat, sense plecs ni caps muntats. Les voltes han
de quedar perfectament ordenades i no quedar amuntegades. Si el nuc seguix sense
mossegar degudament, podem tractar d’afegir voltes al voltant de la corda.
Abans de començar a usar el nuc comprovarem que funcione correctament, ja que la més
mínima esmunyida pot cremar el cordino a causa de la fricció. Això és especialment
perillós, atés el diàmetre del cordino utilitzat habitualment, quasi sempre de 7.
Realització:
1. Agafa un cordino i fes un nuc de pardal de la corda.
2. Passa tot l’anell dos o tres vegades més a través del bucle central de pardal.
3. Carrega el pes en l’anell comprovant si el nuc queda fix en la corda.
Si encara s’esmuny, cal donar més voltes fins que deixe d’esmunyir-se i mossegue bé.
4.10. Nuc maixard
Es tracta d’un nuc autobloquejant unidireccional que actuarà en la direcció de la corda que
quede situat. Depenent de cap a on introduïm la baga. S’utilitza per a progressar per cordes
fixes o autoassegurar-nos. Cal ajustar bé la baga que fa de corriola.
Bloqueja inclús en cordes banyades, encara que cal donar almenys 6 o 7 voltes al voltant de
la corda.
Realització:
1. Envolta la corda amb el cordino durant sis o set voltes.
2. Introduïx un dels bucles per l’interior de l’altre, utilitzant sempre el que vols
utilitzar per a bloquejar, i passa un mosquetó amb tancament de seguretat.


27
5. Instal·lacions en pous
Abans de res, convé deixar clar un terme que influirà en totes les instal·lacions: el factor de
caiguda. El definirem com el quocient entre l’altura d’una caiguda i la longitud de corda que
ha d’absorbir-la. Es troba sempre comprés entre els valors 0 i 2.
fc = altura de la caiguda / longitud de corda que l’absorbix.
Amb un fc = 1, la majoria de bloquejadors poden arribar a tallar la corda.
Amb un fc = pròxim a 2, cap corda estàtica d’espeleologia ho suportaria.
5.1. Capçaleres de pou:
Com a norma general, hem de col·locar l’ancoratge principal per davall de l’ancoratge
d’assegurança. A vegades, per les característiques del pou o de la paret, es pot arribar a
instal·lar l’ancoratge principal per damunt del d’assegurança. En estos casos, s’evita el
factor 2 amb l’execució d’un nuc pròxim a l’ancoratge d’assegurança. A eixe tipus
d’instal·lació se la denomina «fals factor 2». Si saltara l’ancoratge principal la longitud de la
caiguda seria mínima, perquè estaria suportada pel nuc.
5.2. Ancoratges en Y.
Especialment útils per a evitar el fregament en pous tortuosos (parets còncaves, lloses,
repeus...), ja que permeten col·locar la corda just sobre la vertical. Ací no es distingix entre
ancoratge principal i d’assegurança, ja que els dos es repartixen les forces. Això no significa
que el pes suportat en cada braç de la Y es reduïxca a la mitat. Cal assegurar-se que l’angle
format pels dos braços no sobrepasse 120º, en cas contrari cada braç pot estar suportant
més del pes que penja. L’òptim és no sobrepassar els 90º, sobretot si s’usen xapes revirades,
que no han de treballar amb angles superiors a 45º, pel risc de ruptura o torsió.


28
5.3. Fraccionaments
Són instal·lacions realitzades amb la finalitat d’evitar un fregament de la corda. S’instal·len
uns centímetres per davall del fregament. La corda ha de ser de la menor longitud possible,
però que permeta fer la gassa. Una corda llarga és perillosa, perquè augmenta el factor de
caiguda. La coca del nuc haurà de ser tan menuda com siga possible, per a que ens permeta
acostar-nos a l’ancoratge durant l’ascens. No han d’instal·lar-se fraccionaments
excessivament seguits, sinó substituir-los per un desviador o ancoratge doble. La cadència
ideal és cada 30 o 40 m.
Realització: una vegada situats en el punt on instal·larem el fraccionament, ens ancorarem
amb el cap d’ancoratge i seguirem baixant fins a quedar-nos penjats d’ell. Bloquejarem el
descensor. Portarem l’extrem de la corda fins a l’ancoratge i farem el nuc.
5.4. Desviadors
Són instal·lacions que desvien la corda de la vertical amb l’ajuda d’un mosquetó i un
cordino o cinta fixat a la paret contrària a la del fregament. Convé no generar angles
excessius que sobrecarreguen la instal·lació. Els avantatges davant del fraccionament són
que consumixen menys corda, se superen quasi instantàniament, s’instal·len ràpidament i
permeten aprofitar millor els ancoratges naturals.


29
6. Formacions
La dissolució és el procés més important en el desenvolupament d’un carst; posteriorment,
un procés contrari possibilita la formació d’espeleotemes. Un carst és una regió de la
superfície terrestre on l’erosió per dissolució preval sobre l’erosió mecànica i deu el seu
nom a una regió de l’antiga Iugoslàvia on eixe procés va ser observat per primera vegada.
Així doncs, podem dir que tota roca que siga soluble és carstificable. Les més comunes són
les calcàries i les dolomies, a causa de la seua abundància i la seua alta solubilitat en
presència de diòxid de carboni (CO2), com més concentració de CO2, més solubilitat tindrà.
La quantitat de CO2 en l’aigua depén de la seua concentració en l’atmosfera i de la
temperatura ambiental. Per exemple, la presència de matèria orgànica en el sòl augmenta
notablement la concentració d’este gas. Així mateix, hi ha una relació inversa entre la
temperatura ambient i les quantitats de CO2 que pot contindre l’aigua.
En regions sense molta matèria orgànica en el sòl, però amb temperatures mitjanes anuals
que no superen els 14 o 15 graus centígrads, l’aigua pot contindre altes concentracions de
CO2, llavors l’àcid resultant és més agressiu i dissol la calcita a més velocitat.
Les calcàries, segons l’origen que tinguen, es classifiquen en al·lòctones i autòctones. Les
al·lòctones estan formades per grans o partícules despreses d’acumulacions autòctones per
acció de l’erosió i que després es depositen i s’acumulen dins d’alguna conca natural. Les
autòctones, en canvi, s’han generat dins de la conca mateixa i són d’origen animal i vegetal
(per exemple closques de mol·luscs). Per esta, raó és comú trobar restes fòssils en algunes
cavernes.
Les dolomies també són roques carbonàtiques, originàriament calcàries, transformades
després per un procés químic.
Altres roques carstificables són les compostes per minerals salins, de les quals l’algeps (o
guix) és el més comú.
També el gel, encara que no és una roca, es comporta com a tal i també és susceptible de
dissolució. En les glaceres és freqüent observar formes corresponents a processos de
carstificació que originen avencs, rius subterranis i surgències.
Finalment, en algunes regions que reunixen condicions tectòniques i geològiques estables
és possible que es donen processos de carstificació en roques poc solubles, com les
quarsites, però això no és molt comú.


30
La coloració de les concrecions depén de diversos factors com ara la presència de matèria
orgànica en els precipitats, l’acció de determinats bacteris, alguns defectes en la xàrcia
cristal·lina o la presència de ions metàl·lics. L’acció individual o conjunta d’eixos agents
permeten que minerals incolors com la calcita o l’aragonita adquirixquen tonalitats
meravelloses (així, el coure tiny de verd, el ferro de roig, el cobalt i el manganés
emblavixen, etc.).
Seqüència gràfica que il·lustra el procés de formació d’espeleotemes
6.1. Estalactites
Les formes més característiques associades al medi subterrani són les estalactites i les
estalagmites. En el primer cas (estalactites), l’aigua procedent d’una fissura desemboca en
un conducte aeri. Al voltant de la gota precipita el carbonat de calci, fet que produïx a poc a
poc el creiximent d’una concreció cilíndrica buida de poca grossària, per l’interior de la qual
continua circulant l’aigua (com s’observa en el gràfic de formació d’espeleotemes). Este
tipus de creiximent es denomina primari, mentres que el creiximent secundari es
produïx pels laterals, fet que augmenta el grossor de l’estalactita. En este estat, es denomina
freqüentment “macarró”. Pot assolir longituds de 6 m i el diàmetre varia entre 2 i 9 cm i la
grossor de la paret entre 0,1 i 0,5 mm, per tant són molt fràgils.
Les estalactites de major grossor (les més comunes), presents en la majoria de les cavitats,
es formen quan a més del flux a través del canal central, l’aigua circula per les parets
exteriors. Si el creiximent és ràpid les formes són allargades, si és lent són més grosses. Les
estalactites, com molts dels espeleotemes, poden presentar tota la gamma de coloracions
possibles depenent dels minerals dissolts, bacteris, així com inclusions de material detrític o
orgànic.


31
6.2. Excèntriques
Són formacions d’una vistositat increïble. Poden ser antodites o helictites. Les antodites es
formen per flux superficial, es produïxen en zones amb corrents d’aire i la consegüent
evaporació. Quan són d’aragonita, ens trobem amb antodites molt fràgils i penjolls molt
fibrosos. Quan són de calcita, tenen aspecte de branques i presenten més consistència. Les
helictites necessiten, per a créixer, un canal central que els aporte aigua. Creixen cap a
qualsevol direcció, i en la seua formació concorren múltiples factors com ara girs dels eixos
de cristal·lització, aparició de porus laterals (per haver-se obstruït el conducte central),
concentració d’impureses per evaporació de l’aigua, corrents d’aire...
Antodita de calcita
6.3. Estalagmites
Les gotes d’aigua que cauen a terra originen les estalagmites. Generalment són més amples
que les estalactites, i amb l’extrem menys puntegut. Presenten una enorme varietat de
formes, resultat de diversos factors com el ritme del degoteig i l’altura de caiguda,
evaporació, etc. Per exemple, com més gran siga l’altura de degoteig, menys altura tindrà
l’estalagmita i la seua part superior anirà variant de convex a còncau.
Si l’estalactita i l’estalagmita creixen fins a unir-se, es convertixen en una columna.


32
Els ritmes de creiximent d’estes formacions són variables i molt irregulars i poden patir
llargues interrupcions. En alguns casos s’han mesurat velocitats i se n’han obtingut valors
de fins a 1 cm en dos anys; encara que no poden ser generalitats.
Estalagimta en sòl d’arena
6.4. Antiestalagmites
A més d’estalagmites, els degotejos produïxen una varietat de concrecions quan cauen
sobre sediments detrítics. Així, la formació d’un orifici per erosió i la precipitació de calcita
en les seues parets dóna lloc a antiestalagmites o conulites. La calcita es va precipitant dins
del sediment, i quan este s’erosiona, queden al descobert les concrecions. Les conulites
tenen un origen similar al descrit adés per a l’antiestalagmita, però la diferència està en la
forma que adopten.
Antiestalagmites o conulites
6.5. Columnes
Moltes voltes una estalactita s’unix amb la corresponent estalagmita i llavors es forma una
columna. El goteig intern s’interromp i serà l’aigua que esvara per les parets la que li donarà
forma.


33
Columna de les Coves d’Artà (Mallorca)
6.6. Gours
Els gours (o gorgs) són concrecions en forma de dic desenvolupades sobre un pendent per
on circula un curs actiu. Donen lloc a embassaments escalonats, forma prou freqüent en
cavitats. La seua formació requerix corrents d’aigua molt continus i xicotetes irregularitats
en el llit. El flux turbulent a què estes donen lloc allibera diòxid de carboni, fet que permet
la precipitació de calcita. L’acumulació generada augmenta les turbulències, tant en la
vertical com lateralment, el procés continua indefinidament. Per tant són els dics que
retenen l’aigua de xicotets recipients. La seua altura està directament relacionada amb el
pendent, però no poden formar-se quan la inclinació del terreny sobrepassa els 30º.
6.7. Perles
Les perles o pisolites tenen formes esfèriques, cúbiques o irregulars caracteritzades per un
creiximent concèntric sobre un nucli central d’arena o similar. Es formen en acumulacions
d’aigua de poca profunditat, sotmeses a agitació per degotejos. La pèrdua de diòxid de
carboni dóna lloc a la precipitació de calcita entorn de nuclis de creiximent, la contínua
agitació dels quals permet eixe creiximent concèntric.


34
Niu de perles
6.8. Banderes
Al recórrer les parets inclinades o els desploms, l’aigua va erosionant i diluint la roca i dóna
lloc a formacions amb aspecte de plecs en la roba, que també es veuen influenciades pels
corrents d’aire que poden originar formes inclinades o seccions allargades. Estes
formacions reben el nom de cortines, vels o banderes. Al mirar-les a contrallum, s’hi poden
vore les estries de creiximent, amb tints de diferent tonalitat. Quan es toquen, produïxen
sons estranys i melodiosos.
Banderes
6.9. Colades
Les colades prenen una forma o una altra segons com siga el descens de l’aigua per una
paret vertical. El camí que recorre en descendir per eixa paret produirà diferents tubs o
alineacions. Les cortines són lo mateix que les colades, però en lloc d’una paret vertical es
produïxen en un sostre inclinat.


35
Colada parietal
7. Conservació de cavitats
Gota a gota,
any rere any,
segle rere segle,
mil·lenni rere mil·lenni
creix en silenci a recer de la foscor
PERÒ, EN UN SEGON,
HO PODEM DESTRUIR.
En els últims anys el nombre d’espeleòlegs ha crescut de forma considerable. Això, unit a
l’auge dels anomenats «esports d’aventura», ha provocat que les visites a coves hagen
crescut de forma alarmant. Antigament, només un reduït grup de científics i d’esportistes
especialitzats eren els que visitaven les coves i avencs. Hui dia pareix que s’ha posat de
moda profanar coves, i si es fa en grans grups, desequipats i amb gran quantitat
d’embolcalls d’aliments que deixar abandonats en l’interior, la felicitat del visitant es fa més
gran. S’ha posat de moda fer travessies dins de coves no per a observar-les, sinó per a fer-
ne el recorregut en el menor temps possible, com si fóra un repte arribar fins a «l’altre
punt» el més ràpid. D’altra banda, n’hi han que mai ixen de casa sense el seu esprai marca
territoris. Senten l’irresistible desig de pintar damunt de tot allò que els parega valuós.
Almenys podrien procurar no ser tan molests si aprengueren un poc de cal·ligrafia.
Inexplicablement, existix l’espeleòleg equipat que no respecta l’entorn. ¿Com s’explica, si
no, que hi hagen restes de carbur escampades al llarg del recorregut? Com voreu, hi ha de
tot.
No toqueu, agarreu o colpegeu les formacions. Són molt fràgils. Pot ser que en arribar a
una sala concrecionada les nostres botes, granota i guants estiguen empastrats i apegalosos,
si no anem amb compte el fang passarà les belles formacions (que ja no ho seran tant).
Com a solució, alguns porten un roll de plàstic a manera de «catifa-passadís» de posar i
llevar. Alguns arriben a llevar-se les botes, o tot lo que estiga tacat, per a entrar en un lloc
especialment pur sense portar res que puga tacar.
Si el lloc és extremadament fràgil, estret, és millor abstindre’s de passar. Si és obligat, feu-
ho d’un en un, només amb el frontal elèctric i amb moviments lents, mentres els altres
vigilen del perill de ruptura. Les estalactites i altres formacions estan creixent i són belles


36
solament en el seu marc natural. Donem per fet que la teua consciència ecològica
t’impedirà arrancar o emportar-te res. Una foto és un record més durador, a més de cult.
Els residus o restes de carbur, menjar, piles i plàstics contaminen i enverinen les cavitats i
les aigües subterrànies. Si trobes residus, encara que no siguen teus, trau-los i deposita’ls en
el lloc adequat. Porta sempre bosses de plàstic per al fem. No maltractes, molestes o
captures la fauna de les cavernes. Recorda que estàs de visita i que l’estrany eres tu. En
presència de colònies de ratpenats, especialment en hivern, la millor conducta seria
abandonar la sala. L’entrada de grups nombrosos en una cavitat altera l’entorn ràpidament.
Les marques, pintades, senyals o punts topogràfics ocasionen un deteriorament estètic en la
cavitat. A més, pintar i omplir de fum una cavitat no té cap utilitat.

Espeleologia bàsica

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (6)

Similar to Espeleologia bàsica

Similar to Espeleologia bàsica (7)

Espeleologia bàsica