3. Biografía
● Va estudiar al Liceu Escolar i a l'Institut General i Tècnic de Lleida, on va
arribar a batxillerat. Actualment el centre que es coneixia com "Institut
General i Tècnic de Lleida" rebé més tard el nom d'"Institut Màrius Torres"
(Lleida).
● Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va
especialitzar en malalties de l'aparell digestiu.
● Més endavant estudià medicina a la Universitat de Barcelona i es va
especialitzar en malalties de l'aparell digestiu.
● Des de 1935 i fins a la mort, va estar ingressa en el sanatori de Puig d'Olena,
on va morir de tuberculosi.
● Viurà una amistat amorosa amb Mahalta, a la qui va dedicar una sèrie de
cançons.
● La seva obra escrita entre 1936 i 1942 va ser publicadadesprés de la seva
mort a Méxic el 1947.
4. L'obra de l'autor
Poesia
● Poesies. Coyoacán (Mèxic): Quaderns de l'exili,
1947.
● Poesies. Barcelona: Óssa Menor, 1950.
● Poesies. Barcelona: Ariel, 1953; 1964; 1977; 1981.
● Poesia [Màrius Torres i Bartomeu Rosselló-
Pòrcel]. Barcelona: Orbis, 1985.
● Poesia i altres escrits. Barcelona: Edicions 62,
1993; 1998.
● Poesia [Màrius Torres, Bartomeu Rosselló-Pòrcel i
Joan Salvat-Papasseit]. Barcelona: Edicions 62,
1994.
Crítica literària o assaig
● Les coses tal com són [edició de Jordi Julià i Pere
Ballart]. Barcelona: Acontravent, 2011.
Obres traduïdes
● A l'anglès
● Al castellà
● Al francès
● Al portuguès
5. Cançó a Mahalta
Coreen les nostres ànimes com dos rius paral·lels. 12A
Fan el mateix camí sota els mateixos cels. 12A
No podem acostar les nostres vides calmes: 12B
entre els dos hi ha una terra de xiprers i de palmes. 12B
En els meandres, grocs de lliris, verds de pau, 12C
sento, com si em seguís, el teu batec suau 12C
i escolto la teva aigua, tremolosa i amiga, 12D
de la font a la mar —la nostra pàtria antiga—. 12D
Març 1937
6. La ciutat llunyana
Ara que el braç potent de les fúries aterra
la ciutat d'ideals que volíem bastir,
entre runes de somnis colgats, més prop de terra.
Pàtria, guarda'ns: -la terra no sabrà mai mentir.
Entre tants crits estranys, que la teva veu pura
ens parli. Ja no ens queda quasi cap més consol
que creure i esperar la nova arquitectura
amb què braços més lliures puguin ratllar el teu sòl.
Qui pogués oblidar la ciutat que s'enfonsa!
Més llunyana, més lliure, una altra n'hi ha potser,
que ens envia, per sobre d'aquest temps presoner,
batecs d'aire i de fe. La d'una veu de bronze
que de torres altíssimes s'allarga pels camins,
i eleva el cor, i escalfa els peus dels pelegrins.
5 de març de 1939
