7. COMENTARIDETEXT HYPERBODIES TOWARDSANE-MOTIVEARCHITECTUREKAS OOSTERHUIS
L’arquitectura de l’oficina difigda per l’Oostehuis te com a major valor la D’aquesta afirmació ens ve infinitats d’interrogants, com ara la capacitat de
seva capacitat de proposar sense vergonya, sense complexes, una l’ésser humà per adaptar-se a un entorn que sembla haver-se ensinistrat
architectura que en conceptes racionalistes es podria titllar d’absurda. expressament per torturar-lo i fer-li perdre tota referència, referències de les
Aquest intent, independentment de que es consideri fructífer o no, ho és quals ens nodrim per desenvolupar la nostra quotidianitat de forma
pel propi fet de voler significar un intent de trencament amb la tosuda exitosa...
forma d’abordar els exercicis d’arquitectura dels nostres temps.
D’aquest “atemptat” a les formes d’entendre la societat actual es segueix
Per aquest mateix afany a una entrevista va arribar a assegurar que en podent extreure punts de vista interesants sobre com ens podriem
efecte ells a la seva oficina feien “Naus espaials”. aproximar als nous conceptes que ja hi són i dels que tard o d’hora ens
haurem de responsabilitzar. Una de les idees interessants d’aquest assaig és
Aquesta idea seguida de forma conciensuda no és ni molt menys ridícula; la possibilitat d’ampliar els idividus en contacte amb la “massa canviant” del
El que es proposa en aquesta “tesi única” és exactament això, poder alienar porcés de disseny. A aquest grup s’incorporaran analistes informàtics,
a l’usuari i al dissenyador de les preconcepcions formals en que es/ens economistes, dissenyadors gràfics, programadors, xarxes d’informació, etc.
troven encasellats. Els recursos formals provinent de la natura, de la cultura Aquest brou de conceptes haurà de ser resolt per una única interface que a
social, dels métodes constructius i dels tractats de disseny ja no s’accepten temps real ho traduirà a variacions a l’edifici... Aquest disseny
com a base pel disseny arquítectónic, en canvi s’enfoca aquest procés d’una “hipercolaboratiu” és possible gràcies a la renuncia de l’arquitecte com a
forma podriem dir agossarada envers un recurs que no resulta formalitzador de l’edifici, ja que aquesta feina estarà majoritàriament a les
socioculturalment gens intuitiu; el món inmaterial de la informàtica. mans d’aquets elogiats emcanismes de moldatge 3d i l’arquitecte
intervendrà per assegurar-se que els continguts d’us en tant que edifici-
La modelització informàtica dels paràmetres aporta a les formes de l’edifici hardware hi apareguin intactes.
una certa manca de gravetat, allà al mig dels complexes programes de No obstant la capacitat d’encaminar certs factors del metabolisme
modelació es troba al buit, un buit espaial i referencial, més dir, un buit informàtic segueix existint i la promesa de substituir les referències culturals
anhelat i buscat... Les formes en aquest suport sorgeixen com poden per personals encarnada al concepte d’ “hiperexpressivitat” segueix éssent
arribar a sorgir a l’escultura, amb un grau de control paradógicament infinit possible dintre d’aquest sistema multiple.
i acurat però extensament expressiu i de difícil previsió. Estarem doncs sens
dubte en contacte amb quelcom no-humà; l’edifici que es proposa serà La necessitat de llençar una publicitat tan vehement del que és un
aleshores una veritable entrada en contacte amb quelcom incómode i indubtable potencial com ho són les eines informàtiques de cara al disseny
intrigant, tal com s’enten seria el contacte amb una nau espaial... tot i ser una mica evident en aquest sentit, pot servir per deixar clar fins a
quin punt es poden extendre els límits d’una disciplina com l’arquitectura, un
Aquesta fe absoluta en l’avenç és una temptativa per incorporar de forma disciplina que sempre ha estat oberta a incorporar aspectes de nous
inalienable els recursos i realitats de la societat moderna i la futura al “nou sectors, però que ara amb tota una nova realitat inmaterial a l’abast sembla
edifici”. És una fe com la dels primers racionalistes cap a la modernitat que ha de posar en crisi les bases que ha seguit fins ara. El rerefons en
industrial, una fascinació per una fase nouvinguda que amenaça amb l’educació de l’autor l’obliga d’alguna forma a produïr aquesta mena de
prendre el control de la vida quotidiana. Quan a l’oficina es fan models “fulletons propagandístics” que serveixin com a inici de discucions i en
inútils que estudien la forma per la forma, on l’activitat resideix a la mateixa aquest aspecte per mitjà de caricaturitzacions de certes possibilitats produir
recerca permig dels nous recursos, es fa un elogi “ignorant” però no gens veritables valors.
hipócrita a aquesta realitat superficial.
Com a conclusió personal ens hem de quedar amb aquesta visió cap al que
A aquesta societat futura conceptes com a software i hardware passen a ha de ser el següent pas per encarar-lo i preveure com ens hi enfrontarem,
ser també definidors del teixit urbà en que ens haurem de moure: amb preguntar-nos quin paper ha de jugar la nostra professió en un món
canviant i on apareixen uns factors molt importants amb una vida molt
Els edificis hauran, segons aquesta utopia ultra-tecnológica, d’assumir el curta que tot i així han produït grans efectes, ens hem de poder plantejar
paper d’unitats d’intercanvi a un nivell informatiu. Noves capes d’informació com els recrusos actuals (sense anar al extrem que es pren com a crida) es
s’hi injecten i la funció d’aquest no es limita només a acollir els individus poden incorporar en equilibri amb les bases històriques i recursos
d’una forma estàtica sino rebre aquets fluxe d’infromació i procesar-ho per tradicionals de l’arquitectura.
projectar variacions palpables. En un entorn urbà tal (New Babylon) els
espais i els seus continguts es transmuten, aleshores un mateix lloc serà
susceptible de canviar fins a la seva absoluta transformació pels mateixos
mitjans posats a l’abast de l’edifici-hardware. Aquesta relació inputs -
outputs serà doncs una altra froma de descriure i entendre un entorn que
manca un altre cop i ara de forma definitiva, de cap referència espaial i
cultural.
Jorge Suárez Kilzi - Jordi Oliveras - Composició 3 - G 41
