1. Article: Sociedad de la Información, tecnologías digitales y educación
Manuel Area (2002)
En la següent ressenya resumiré un article de M. Area, qui fa un anàlisi acurat sobre els
problemes i reptes educatius en relació al nou context social, econòmic i cultural que representa
la societat de la informació i la comunicació. De manera breu, val a dir que fa un repàs pels
diferents discursos existents sobre aquesta
societat per tal de contextualitzar-nos millor.
També, i a grans trets, ens parla com ell diu de la
cara amable de les noves tecnologies i de la
cara més amarga. Finalment explica els
entrebancs en què es troba l’educació
actualment envers aquest “nova” societat de la
informació i què cal canviar a les escoles per tal
de poder-nos beneficiar de les noves tecnologies
com a eines útils per un aprenentatge
constructivista.
En les darreres dècades, l’acceleració dels canvis tecnològics han fet que en l’educació
haguéssim de repensar i reestructurar els models formatius (tothom en general) que fins ara
s’havien emprat en aquest camp. Aquest és un factor clau que pondera en el desenvolupament
polític, social i econòmic. Per entendre millor tot això, Area ens explica els diferents discursos
existents que han sorgit al voltant de la societat de la informació, tot i que primer ens situa en el
temps.
A finals del s. XX l’aparició dels ordenadors permeteren
noves maneres d’organitzar i distribuir informació. La qual
cosa va implicar la tercera revolució industrial en els països
desenvolupats. És a dir, suposà una transformació profunda
de les estructures i processos de producció econòmica,
patrons de vida, cultura i relacions socials. Alhora, aquestes
noves estructures, subjectes a l’aparició del neoliberalisme
capitalista, fomentaven l’augment de l’aparició de noves
tecnologies. Aquesta feedback entre neoliberalisme i noves tecnologies són pilars claus de la
GLOBALITZACIÓ. La globalització, al cap i la fi no és més que la mercantilització de informació,
una manera més que té el neoliberalisme d’aconseguir l’hegemonia, i, conseqüentment,
accentuar les desigualtats entre països avançats i la resta i tot el que això implica. Una de les
primeres pretensions històriques encaminada a la globalització fou la impulsada pel president
nord-americà Wilson quan creà l’Estat de les Nacions després de la primera Guerra Mundial.
Posteriorment n’han aparegut d’altres: la ONU, FMI, la UNESCO, la OTAN...

2. Així, doncs, podem dir que les noves tecnologies han esdevingut motors potents d’acceleració de
la globalització, ja que permeten que la informació viatgi d’un lloc a l’altre en qüestió de segons.
Segons el discurs mercantilista (neoliberal), la informació s’ha convertit en un producte de
generació i difusió industrial, dotant als empresaris de gran poder i predicant que les regles del
mercat són les que principalment han de guiar i regular el creixement i desenvolupament de la
societat de la informació.
Per contra, des de la perspectiva del discurs crític/polític, la tecnologia hauria d’estar al servei
del desenvolupament social i humà i no controlat pels interessos de les grans empreses. És un
discurs que defensa els drets cívics i democràtics per la llibertat d’expressió en l’ús de les noves
tecnologies.
Segons el discurs tecnocentrista diu que en general les tecnologies digitals són l’eix d’un
procés revolucionari a nivell tecnològic i humà. Per tant, representen el centre del canvi social i
cultural.
Finalment i per concloure els diferents discursos sobre la societat de la informació, el discurs
apocalíptic creu que les noves tecnologies representen la fi dels ideals i valors de la modernitat
i maten el model il·lustrat (entès com a sistema de valors) de la societat.
Aquesta nova societat de la informació i comunicació que s’ha anat configurant aquestes
darreres dècades és una moneda amb dues cares: una d’amable i una d’amarga.
Els trets de la cara amable són els següents:
★ Augment de la comunicació (orals, escrites i audiovisuals) entre persones, independentment
de la zona geogràfica o de les franges horàries.
★ Accés permanent a la gran quantitat d’informació.
★ Millora en l’eficàcia i la qualitat de serveis.
★ Les noves tecnologies possibiliten noves formes d’activitat productiva.
★ Hiha hagut una transformació en l’àmbit laboral que han desembocat en la creació de
nous llocs de treball.
★ Augment del coneixement i contacte cultural de les diferents cultures i grups socials.
★ Noves formes de participació social.
Els trets de la cara més amarga són:
★ Obstaculitzen el progrés cap a un model social més democràtic i d’equilibri en la distribució
de la riquesa material.
★ Suposen un increment de la destrucció mediambiental.

3. ★ Augment dels riscs en l’energia nuclear (sobretot pel que fa a les armes de destrucció
massiva).
★ Pèrdua del sentit i significat de l’existència de trets culturals.
★ Per últim les noves tecnologies han suposat una gran pèrdua de la privacitat.
Per tant, tal i com ens diu Area, el mal ús de les noves tecnologies responen a interessos
mercantils que no preveuen les conseqüències negatives de les noves tecnologies sobre el
desenvolupament humà. A més, la sobredosis de la informació que posseïm a través de les
tecnologies no sabem tractar-la adequadament.
L’educació, llavors, rep un paper primordial en el tractament de la informació, ja que serà una
estratègia necessària pel progrés moral i humà. Depenem excessivament de les noves
tecnologies a causa de la globalització. Ho podem veure representat en la joventut, que tenen
les mateixes experiències culturals: mateixa música, cinema, roba, jocs... A més augmenten
també les desigualtats culturals i econòmiques entre els països.
L’accés a les noves tecnologies i al coneixement està a l’abast d’aquelles persones que tenen
possibilitats materials per comprar-les. Però això no basta, també han de tenir les habilitats
adequades per emprar-les provocant un augment de les distàncies culturals i socials dins una
mateixa població.
Els problemes educatius que es deriven de les TIC són les següents:
- Les noves tecnologies exigeixen un procés de readaptació i reajustament de les persones pel
que fa a les noves formes culturals i de comunicació social.
- Cal un esforç formatiu destinat a adquirir competències instrumentals, cognitives i actitudinals
derivades de l’ús de les TIC. Per tant, entrem en un nou procés d’alfabetització més enllà de la
lectoescriptura, anomenat MULTIALFABETITZACIÓ. És tracta, doncs, de competències que ajudin
a accedir de manera intel·ligent a la cultura de les TIC, tot sent la persona capaç de cercar
informació, seleccionar-li, elaborar-la, difondre-la des de qualsevol mitjà tecnològic.
- “Bretxa digital” dins la mateixa població: gran part de la població adulta que té els mitjans per
accedir a les noves tecnologies no posseeix les habilitats; els països més pobres són encara
més pobres!
- Una gran quantitat d’informació no suposa un tractament competent d’aquesta (com
+informació, +desinformació).
- Hi ha una ruptura del model d'organització lineal de la cultura impresa.
I quin paper té l’educació en aquest nou context de la societat de la informació? Area planteja
varis reptes pel que fa a l’educació.

4. El primer repte és qualificar als alumnes com a usuaris intel·ligents de la informació que els
permeti distingir allò rellevant d’allò banal de la informació. El problema és que les escoles no
disposen de la tecnologia necessària i ens trobem que la majoria d’elles segueix el model de
transmissió cultural tradicional (recordem que aquest model nasqué a causa de la Revolució
Industrial, que tenia una concepció d’ensenyament per donar resposta a les necessitats d’aquell
moment).
El segon repte és que existeix una urgent necessitat de planificar i posar en pràctica programes i
accions formatives destinades a facilitar l’accés al coneixement i a les noves tecnologies a amplis
sectors de la societat.
El tercer repte és crear un projecte educatiu al servei del desenvolupament humà i democràtic de
la societat de la informació, tot integrant les noves tecnologies en el sistema escolar i cultural.
Aquest projecte educatiu ha de comptar amb:
★ Recursos econòmics.
★ Eldesenvolupament d’estratègies de formació del professorat i d’assessorament als centres
escolars en relació a la reutilització de les TIC amb finalitats educatives.
★ Concebre els centres educatius com a entitats culturals integrades en la societat i al servei
d’aquesta per tal que tothom pugui accedir a les TIC.
★ Crear comunitats virtuals d’aprenentatge.
★ Crear webs i materials on-line per ser emprats i compartits per diferents centres i aules,
independentment de la zona geogràfica

5. ★ Estimular la innovació de les pràctiques docents per facilitar que els processos d’E-A es
dirigesquin a propiciar la reconstrucció dels coneixements propis, les experiències i diferents
formacions que els alumnes obtenen a través de les extraescolars i les TIC.
★ Innovar en pràctiques educatives tot canviant el paper del docent, canviant el procés
d’ensenyament aprenentatge, canvis en les formes organitzatives de l’aula, entre cicles,
accions tutorials, etc...
Així, doncs, si es reestructuren els mètodes, les seves finalitats, si es creen comunitats virtuals,
dotem de recursos econòmics als centres educatius, canviaran forçosament els rols dels docents i
dels alumnes. És interessant veure els canvis que Area veu en l’adquisició dels nous rols que es
crearien a partir dels reptes plantejats.
El nou rol de l’alumne ha de passar per:
★ L’alumne com a protagonista de les seves accions formatives: l’alumne ha de tenir gran
Citant textualment a M. Area (2001:10):
“De este modo lo relevante del
aprendizaje no es el desarrollo de
la capacidad memorística, sinó los
procesos de análisis y reflexión.
Esto representa el uso inteligente
de los múltiples recursos (de tipo
impreso, audiovisual, informático).
En definitiva, el educando no debe
d e s a r ro l l a r un ap re n d i zaj e
mecánico en el que se adquiera los
conocimientos de forma receptiva,
sino que debe ser un sujeto activo y protagonista de su propio proceso de
aprendizaje”. Podem afirmar que Area integra les TICs en l’Educació des d’una perspectiva
socio-constructivista.
autonomia i control sobre els seu procés d’E-A. Aquest fet implica que ha d’aprendre per ell
mateix. No es tracta, doncs, d’anar memoritzant tots els coneixements transmesos pel
professor, sinó que ha d’aprendre a cercar, seleccionar i analitzar la informació. Per tant, s’ha
de saber enfrontar a la gran quantitat d’informació generada per les TIC.
★ Ha d’adquirir habilitats per aprendre a aprendre.
★ Qualificar-se en laboralment el l’ús de les noves tecnologies
★I finalment ha de prendre consciència de les implicacions (transformacions) econòmiques,
ideològiques, polítiques i culturals que les tecnologies aporten a la nostra societat.

6. Ens diu que l’alumne ha de ser un usuari conscient i crític de les Tic, de la cultura que produeixen
i difonen. La qual cosa implica el coneixement d’aquestes, tenir un coneixement tècnic, posseir un
conjunt de coneixements i habilitats específiques que el permeti controlar la informació. Per tant,
serà capaç d’emprar les TICs de manera integrada en el seu dia a dia.
L’escola ja no és l’únic lloc on la persona aprèn. L’educació no formal i informal han pres un
paper força rellevant durant l’auge de les noves tecnologies. Per tant, esdevenen contextos
pedagògics de primer ordre per atendre les necessitats formatives dels sectors socials.
Qualsevol persona pot accedir llavors a les tecnologies i alfabetitzar-se, la qual cosa li permetrà
potenciar l’accés i la participació democràtica a les xarxes de comunicació, potenciar, recolzar i
participar en projectes socials, culturals... Per tal que això succeeixi també hem de transformar
els llocs on les persones acudeixen a cercar informació com per exemple les biblioteques
públiques.
En definitiva, cada vegada hi ha més educació fora de l’escola. Un motor que genera canvis,
genera progrés i cohesió social i per tant polititzada, tot i què si formem a joves en les noves
tecnologies i el que impliquen, potser es podran regular els seus valors, idees i sentiments.
Després de llegir l’article i de cercar més informació per tal de contrastar-la, crec que la integració
que fa Area de les TIC a l’educació és força raonable, ja que és un expert que té en compte les
necessitats emergents socials, polítiques i culturals i les competències que s’han d’adquirir per tal
de satisfer-les, però no deixa de perdre de vista els valors que cal fomentar per ser una una
persona que empra les TIC com a instruments d’autoaprenentatge i crítica, fomentant un
aprenentatge autònom i col·laboratiu.
El sistema educatiu espanyol té grans mancances, degut a què és un sistema educatiu
anacrònic, retrògrada i sense recursos. L’educació mai no ha estat de l’interès de la classe
política. I molt manco de l’Estat actual i en les circumstàncies que ens trobam. Per tant, crec que
el plantejament d’Area pel que fa a una educació constructivista encara és avui enfora en el
nostra país, ja que el sistema educatiu segueix estant fragmentat, descontextualitzat (moltes
escoles encara avui empren llibres de text dels quals és una editorial qui decideix què ensenyar),
saturat i amb un sistema de funcionariat bastant podrit. Aquest fet fa que les actituds docents no
millorin, no innovin i s’acomodin en l’anacronisme.
A més, no hi ha un fil conductor entre les diferents etapes educatives. Tota la feina que es fa a
infantil d’autonomia, de documentació, de treball en equip, en petit grup, d’atendre les diferents
necessitats, d’ajudar a l’infant a fer-se una imatge ajustada d’ell mateix, de deixar explotar la
creativitat, de crear escenaris de joc i d’aprenentatge... es va perdent al llarg de les altres etapes
educatives. La creativitat s’aparca totalment en començar primària. Potser trobem algun mestre
amb ganes de canviar les coses, però que les administracions només hi posen pegues.
Les TIC a Infantil són principalment introductòries, tot i que crec que avui per avui segurament
molts infants de dos anys ja saben com accedir a qualsevol aplicació d’un smartphone, ipad... ja

7. que són tecnologies que tenen a casa. Falta que els pares sàpiguen gestionar l’ús que en fan
els seus fills i les aplicacions que empren de manera que siguin adequades a l’edat, siguin
lúdiques i suposin aprenentatge. També passa que a les escoles molts mestres tenen por a
emprar les noves tecnologies: o bé per vessa o perquè creuen que no són capaços d’aprendre
a fer-ho, o perquè els infants ho poden rompre...
Emprar TICs no tan sols és emprar ordinadors (tot i
que els que hi ha a les escoles tenen programes,
jocs, etc., antiquats, poc intuïtius i mals d’emprar) i
aquest concepte és el que estar mal entès. Per
exemple, a Reggio Emilia els infants empren
retroprojectors per fer ombres, per dibuixar, etc.
És evident que cal canviar concepcions en
l’educació Infantil pel que fa a les noves tecnologies
però sobretot en com eduquem. En qualsevol cas,
no podem perdre de vista a l’infant, ja que sense
aquest protagonista no existiria l’escola.
Mercè Rodríguez Uris
4rt de GEDI - 1er SEMESTRE
Mitjans i recursos Tec. en el Procés d’E-A en la P.I
UIB - Curs 2012-13