• Share
  • Email
  • Embed
  • Like
  • Save
  • Private Content
Revoltes àrabs i xarxes socials
 

Revoltes àrabs i xarxes socials

on

  • 1,000 views

Article sobre els diversos posicionaments al voltant del paper desenvolupat pel web social durant les revoltes àrabs deTunis i Egipte.

Article sobre els diversos posicionaments al voltant del paper desenvolupat pel web social durant les revoltes àrabs deTunis i Egipte.

Statistics

Views

Total Views
1,000
Views on SlideShare
999
Embed Views
1

Actions

Likes
0
Downloads
3
Comments
0

1 Embed 1

http://www.slideshare.net 1

Accessibility

Upload Details

Uploaded via as Adobe PDF

Usage Rights

CC Attribution License

Report content

Flagged as inappropriate Flag as inappropriate
Flag as inappropriate

Select your reason for flagging this presentation as inappropriate.

Cancel
  • Full Name Full Name Comment goes here.
    Are you sure you want to
    Your message goes here
    Processing…
Post Comment
Edit your comment

    Revoltes àrabs i xarxes socials Revoltes àrabs i xarxes socials Document Transcript

    • Revoltes àrabs i xarxes socialsXavier Lasauca i Cisa, autor del bloc La mà de FàtimaLlegeixo al Foreign Policy que corre per Egipte aquest acudit: Hosni Mubàrakes troba els expresidents egipcis Anwar as-Sadat i Gamal Abdel Nàsser al mésenllà, i Mubàrak pregunta a Nàsser com ha anat a parar allà. “Verí”, diu Nàsser.Mubàrak s’adreça a Sadat: “I tu?”, pregunta. “La bala d’un assassí”, diu Sadat.“I tu, Hosni?”, a la qual cosa Mubàrak respon: “Facebook”. Imatge: Pundit KitchenXarxes socials: agents decisius… o no tant?En aquest interessant moment de la història es conjuminen dos dels àmbits que mésm’atreuen: les xarxes socials i el món àrab. He estat llegint tot el que queia a lesmeves mans sobre web social i les revoltes àrabs, i he seguit amb interès el grandebat entre els especialistes que donen gran importància al paper desenvolupat pelweb social i els que, sense negar-lo, minimitzen aquest impacte. Entre aquests últimstrobaríem l’article Túnez. La fe etnocentrista 2.0 en una revolución 1.0, de JoséLópez Ponce (Rizomática). Fa una interpretació de l’article de Malcolm GladwellSmall Change. Why the revolution will not be tweeted, que critica l’opinió majoritàriaque advoca per Twitter com a eina imprescindible en la lluita pels drets civils. En elseu article López Ponce escriu:A raíz de las revueltas-revolución en Túnez, en la blogosfera y la redes sociales hanempezado a proliferar los “análisis” y mensajes precipitados y buscando la rápidanotoriedad y posicionamiento en los “rankings” a partir de un par de fuentes decuarta mano y sin haber realizado una mínima aproximación a la complejidad de lasrevueltas para destacar el “importantísimo papel que la red y los medios sociales hantenido en la explosión y la coordinación de las acciones que llevaron al desenlacefinal” (edans). Dudo que nadie va negar que los medios sociales han estado
    • presentes en la revuelta, pero ni han tenido un “importantísimo papel” en laexplosión, ni en la coordinación.En el cas de Tunis, segons l’autor, els joves tunisians que participaven en lesmanifestacions no es dedicaven a tuitejar des dels seus mòbils ni hi havia unapàgina a FB, sinó que els centres de mobilització eren presents als barris, als centresd’estudis, als cafès, a les mesquites, als hammams, als mercats i a les viles (en elspaïsos àrabs el grau de socialització en els espais públics és elevadíssim, sobretoten el cas dels homes). Pérez Ponce també esmenta que els fluxos d’informaciósobre la revolta tunisiana provenien sobretot de l’exterior:En otras palabras, los puntos de vista sobre el rol de los medios sociales en lasrevueltas-revolución son muy distintos si se analiza desde fuera o internamente.Desde fuera se ha construido el ideal de una revolución 2.0, mientras que para lostunecinos ha sido una vía abierta en un sistema con una fuerte censura en todos losmedios de comunicación (de masas y sociales) para informar al mundo, e informarseellos mismos, sobre lo que estaba ocurriendo. Importante sí, pero no determinante.L’autor conclou l’article fent una referència al que ell anomena visió etnocentristaoccidental (o ciberactivisme de sofà), molt allunyat dels vincles forts en el compromísi en les idees en què s’han de basar les revolucions i els moviments reivindicatius. Begudes energitzants per al triomf de la revolta a Tunis. (Imatge: Emir Tharir)En una lína similar s’expressa José Luis Rodríguez Martínez (El Oppidum) des del’anotació Revoluciones Off Line contadas por Twitter: exagerar su influencia [de lesxarxes socials] sería como ignorar que, detrás de todas estas protestas, hay antesuna historia off line de injusticias, pobreza, ausencia de libertad y hastío por la faltade oportunidades laborales. Segons l’autor, Twitter i Facebook han accelerat lacaiguda dels règims, però no l’han propiciat ni en garantiran l’èxit (i posa com a provales mobilitzacions frustrades a l’Iran).És evident que les xarxes socials no han causat ni han fet la revolució en els païsosanalitzats, però en la seva tasca d’acompanyament l’han socialitzada. Internet ha
    • esdevingut una eina a disposició de les persones a les que els autòcrates hanarrabassat els seus drets i que cerquen l’accés a la veritat. I, sobretot, el que haoriginat l’èxit de les revoltes populars ha estat el producte d’anys de ràbia i frustracióreprimides davant de la corrupció i l’abús de poder, que s’havien convertit enautèntics segells distintius d’aquells règims autoritaris.Els antecedentsEls antecedents de tot plegat cal cercar-los a Egipte en els grups ‫حركة شباب 6 إبريل‬(Moviment Juvenil 6 d’Abril, pàgina a FB i compte de Twitter) i ‫( كلنا خالد سعيد‬Tots somKhaled Saïd, pàgina a FB). El primer (amb gairebé 85.000 persones seguidores) vanéixer l’any 2008 arran de les vagues dels treballadors del sector tèxtil que van tenirlloc a Mahalla al Kubra, al nord del país, salvatgement reprimides pel règim, mentreel segon (958.000 persones seguidores) va emergir després de la mort l’11 de junyde 2010 del jove alexandrí Khaled Saïd a mans de la policia, després que pengés unvídeo que demostrava que la policia feia negoci amb drogues. Vaig ser coneixedorde la indignació generalitzada que va produir aquest fet a tot el país, perquè enaquella època seguia alguns comptes de Twitter de persones que vivien a Egiptevinculades als drets humans: ja aleshores la twittosfera arabòfona bullia de ràbia, ensóc testimoni. A l’esquerra, imatge identificativa del grup Moviment Juvenil 6 d’Abril. A la dreta, Khaled Saïd.Quant a Tunis, destaca Nawaat.org (Facebook i Twitter), espai d’informació públicacreat l’any 2004 i que contínuament ha hagut d’esquivar la censura. Ha tingut unprotagonisme molt important durant els 27 dies de revolta tunisiana.L’esclatAmb aquest substrat, i sota la influència de la recentment triomfadora revoltatunisiana, el 25 de gener d’enguany es produeix una gran manifestació al Caire,convocada amb el suport de les principals xarxes socials (Facebook, Twitter i YouTube) que va acabar esdevenint el principi de la fi del règim. En la crida s’aplegaven
    • jovent i sectors treballadors, sense un lideratge polític aparent ni tampoc signesvisibles d’antiamericanisme o islamisme radical.I aleshores el règim va passar a l’acció: el dia 28 de gener va ordenar tallar lesconnexions a Internet, la telefonia mòbil i la recepció via satèl·lit. Un espectaculargràfic publicat pel diari ARA reflectia el brusc descens de trànsit a Internet entre elsdies 27 i 28 de gener. Aquesta decisió, juntament amb les barroeres mesuresd’intimidació contra la premsa estrangera (que van acabar esdevenint forçacontraproduents), van ser un greu error, i la desconnexió no va funcionar. I elsprincipals agents que ho van impedir van ser Google, Twitter i el tractament de lainformació de televisions per satèl·lit com Al Jazeera o CNN.El paper de GoogleGoogle, amb la col·laboració de Twitter, se les va empescar per dissenyar unprograma que convertia els missatges de veu que els egipcis deixaven a tresnúmeros telèfonics internacionals en missatges escrits que eren transmesos perTwitter amb el hashtag #Egypt i, a més, els esmentats números telefònics tambépermetien escoltar els missatges deixats (vegeu la notícia que ho tractava al diariARA). Aquesta iniciativa fou una autèntic cop de puny a Mubàrak i als seus intentsde desconnexió total i permeté al poble egipci expressar-se lliurament. Imatge: Foreign Policy (JOSEPH EID/AFP/Getty Images)
    • El paper d’Al JazeeraAl Jazeera, la cadena de televisió per satèl·lit creada per l’emir de Qatar l’any 1996,ha estat el motor que ha fet possible l’eclosió de les revoltes. Ho explica molt bé JoséA. Sorolla des d’El Periódico en el seu article Al-Jazira, un dels motors del canvi: Al-Jazira ha representat efectivament al món àrab el paper dels partits polítics a lesdemocràcies occidentals. Ha fet pedagogia democràtica en societats tancades per lacensura del poder, ha demostrat a la població dels diferents països àrabs que eldebat és possible i necessari (un dels seus programes de debat tenia ja llavors unaaudiència de 30 milions), i ha canalitzat el pluralisme, les opinions diverses ques’expressen en la societat i que estaven reprimides per les dictadures dominants.Quinze anys després de la seva creació, el fet cert és que els àrabs han fet seuaquest canal de comunicació, i bona prova d’això és la gran vitalitat del hashtag#aljazeera. La cadena ha impregnat les societats àrabs d’un pòsit democràtic, d’unavisió crítica dels règims governants i ha cobert de manera independent els gransconflictes internacionals.En definitiva…És innegable que, al marge d’Internet, hi havia xarxes presencials molt consolidadesals àmbits locals dels països revoltats i, com afirmava Wael Ghonim, no hem demenystenir que, en el cas d’Egipte, la revolta es va veure enormement beneficiadaper l’”estupidesa” del règim: el tall d’Internet motivat pel pànic, la contractació desicaris i la incapacitat d’oferir un camí alternatiu coherent per al canvi. Sense treureimportància a aquestes evidències, crec innegable la importància de les xarxessocials com a eina de mobilització de la població en aquests països, especialmententre l’estrat social més jove, i com a instrument potenciador d’altres vies decomunicació i contagi revolucionari.En aquest sentit és interessant l’article de Timothy Garton Ash La revolucióntunecina, Twitter y Wikileaks, publicat a El País, que té una visió més proactiva sobrela funció que van desenvolupar les xarxes socials en el triomf de la revolta tunisiana.L’autor contraargumenta les tesis del bielorús Evgeny Morozov, que en el seu llibreThe Net delusion ridiculiza la visió optimista sobre les TIC i la seva utilitat per alsmoviments contraris als règims dictatorials:Su postura [de Morozov] es saludable, pero, como la mayoría de los revisionistas,Morozov exagera en sentido contrario. Túnez es un caso que corrige de forma muyoportuna su tesis. Porque da la impresión de que Internet sí desempeñó un papelimportante en la difusión de la noticia del suicidio que desencadenó las protestas ydespués en la multiplicación de esas protestas. Se calcula que el 18% de lapoblación tunecina está en Facebook, y el dictador se olvidó de bloquearlo a tiempo.Podemos estar seguros de que los jóvenes universitarios que salieron en tromba a lacalle tenían un nivel de participación en la Red (y de uso del móvil) superior a lamedia. El estudioso Noureddine Miladi cita un cálculo según el cual la mitad delpúblico televisivo de Túnez ve televisión por satélite, y subraya que “Al Yaziramencionó abundantemente diversas páginas de Facebook y YouTube como fuentesde las informaciones sobre lo que estaba ocurriendo”. Es decir, la informaciónprofesional en la televisión por satélite se apoyó en el periodismo ciudadano.
    • Garton Ash també aborda el paper de Wikileaks, i titlla d’absurd que es pugui parlarde “revolució de Wikileaks” o de “revolució de Twitter”, però afirma que lasrevelaciones de Wikileaks sobre lo que sabía Estados Unidos de la corrupciónimperante en el régimen de Ben Ali contribuyó en cierta medida a llenar el caldero deindignación que se ha desbordado en el país magrebí. Incluso había una página webespecífica para difundir y discutir los cables relacionados con Túnez (es tracta detunileaks.org, a la qual podeu accedir simplement donant-vos d’alta, cosa que es potfer en llengua catalana, per cert). Els militars al costat del poble. Imatge: Heba Farouk MahfouzFinalment, en una interessant entrevista, el catedràtic de Sociologia i director del’Internet Interdisciplinary Institute de la Universitat Oberta de Catalunya ManelCastells ens parla del paper clau que han tingut les xarxes socials per superar lacensura imperant: aquestes insurreccions populars al món àrab són un puntd’inflexió en la història social i política de la humanitat, i potser són la transformaciómés important de les nombroses que internet ha induït i facilitat, en tots els àmbits dela vida, la societat, l’economia i la cultura. I només som al principi, perquè elmoviment s’accelera, encara que internet sigui una vella tecnologia, desplegada perprimera vegada el 1969.Castells no es mostra sorprès per la capacitat de la societat xarxa d’Egipte i Tunis al’hora de mobilitzar-se: En el meu llibre Comunicació i poder dedico força pàgines aexplicar, sobre una base empírica, com la transformació de les tecnologies de lacomunicació crea noves possibilitats per a l’acte-organització i l’acte-mobilització dela societat, superant les barreres de la censura i la repressió imposades per l’Estat.És clar que la qüestió no depèn de la tecnologia. Internet és una condiciónecessària, però no suficient. Les arrels de la rebel·lió rauen en l’explotació,l’opressió i la humiliació. Però la possibilitat de rebel·lar-se sense ser aixafatimmediatament depèn de la densitat i la rapidesa de la mobilització, i això depèn dela capacitat creada per les tecnologies del que he conceptualitzat com aautocomunicació de massa. Segons Castells, en definitiva, no van ser revolucionsper Internet, però sense Internet les revoltes no s’haurien produït.
    • Imatge: Foreign Policy (AFP/Gettyimages)Gràcies a Twitter hem pogut seguir en directe el que pensaven personatges tanimportants com el líder de l’oposició egípcia, Nobel de la pau i exdirector de l’AgènciaInternacional de l’Energia Atòmica, Mohammed El Baradei (Twitter), dels tweets delqual es feia ressò el diari ARA en acabar la revolta; o com el primer ciberlíder iwikirevolucionari de la història, el jove executiu de Google Wael Ghonim (Twitter),organitzava manifestacions i ens tenia informats en tot moment dels fets queesdevenien a la plaça Tahrir; o com el jove Slim Amamou (Twitter), informàticblocaire empresonat durant la revolta tunisiana per fomentar la dissidència des de laxarxa, ens feia saber des del seu compte de Twitter que havia estat nomenatsecretari d’estat de Joventut i, a més, tuitejava els acords del primer consell deministres al qual assistí. Fins i tot hi ha gent com ara Phil Brennan, que aprofita peraprendre àrab sobre la base dels tweets que fan seguiment de les revoltes (vegeu laseva anotació Revolutionary Arabic).Anotacions relacionadesDemocràcia al món àrab: cap a un nou ordre àrab a la Mediterrània?Administració Obama: una nova etapa entre Orient i Occident?Directori d’etiquetes o hashtags per seguir les revoltes que han vingut, les ques’estan produint i les que encara han d’arribar. • General: #protest #revolution • Tunísia: #Tunisia • Egipte: #Egypt #jan25 #tahrir • Bahrain: #Bahrain #lulu #Feb14 • Líbia: #Libya #Feb17 #gaddafi #Tripoli • Algèria: #Algeria • Iemen: #Yemen #Saleh • Marroc: #Morocco • Aràbia: #Saudi #Arabia • Síria: #Syria • Jordània: #Jordan • Kuwait: #Kuwait • Iraq: #Irak • Qatar: #Qatar
    • • Oman: #oman(Article publicat al bloc La mà de Fàtima el 27 de febrer de 2011)Avís legalEl text d’aquest article està subjecte a una llicència Reconeixement 3.0 de Creative Commons. Se’n permet lareproducció, la distribució, la comunicació pública i la transformació per generar una obra derivada, sense caprestricció sempre que se’n citi el titular dels drets (Xavier Lasauca i Cisa. Bloc La mà de Fàtima). La llicènciacompleta es pot consultar a http://creativecommons.org/licenses/by/3.0/es/legalcode.ca