2. 2
a la Berta
Aquest narració ha merescut el segon guardó dels
Premis Calassanç Ciutat de Terrassa 2006
Agrair la correcció lingüística d’Albert Servitje i el dibuix de la portada de Joan
Lluch
3. 3
VIA FORA
I
En Jaumet, el noi de ca la Baldirona, corria carrer enllà cap a casa seva. Tot
esverat, hi entrà i trobà la seva mare a la cuina.
«Mare, mare, al porxo de Sant Fruitós l’agutzil ha llegit un ban que diu que els
diputats de Barcelona vindran a la vila.»
La Magina de ca la Baldirona es girà i mirà el seu fill... «Què diu, ara, aquest
ximplet?». Tot seguit sentiren el cornetí del nunci que, a la cruïlla del carrer de
Baix Plaça amb el de Cantarer, es disposava a repetir la proclama. El veïnat,
entre ells la mare i el fill, s’hi atansà per sentir les noves.
El pregoner, amb veu cridanera i pausada, anuncià:
«Per ordre de l’honorable senyor Joan Benet, batlle de la vila i terme del
Castell de Terrassa per la catòlica i reial majestat del rei nostre senyor,
es fa saber que amb la present pública crida diu i notifica que, per ordre
de la més alta autoritat de Catalunya, la vila de Terrassa donarà empara
als honorables senyors diputats per reunir el Parlament de Catalunya,
així com el trasllat de l‘administració del General. És per això que es
notifica als vilatans de Terrassa que a tal efecte el consistori disposarà,
per mercè de la família del senyor castlà Jaume Honorat de Muntanyans,
de les estances del castell de Terrassa, en la noble sala del qual es
reunirà la Diputació del General de Catalunya i on, també, s’allotjaran les
primeres autoritat del Principat. Per albergar els senyors diputats,
secretaris i administradors, s’habilitaran els hostals i algunes cases de la
vila, la qual cosa es notificarà als afectats per a la seva disposició.
»Per salvaguardar la vila del mal contagi, el Consell de la Vila ha acordat
que prendrà les mesures sanitàries als nouvinguts.
»A vint-i-cinc de maig de l’any del Senyor de mil cinc-cents cinquanta-
vuit.»
La vila de Terrassa, que en aquella època tenia una població de poc més de
dos milers d‘habitants, era molt important per la fabricació de draps. La vila
medieval, a redós del castell palau i encerclada per muralles, torres, portals i
els corresponents fossats, passava per un moment de creixement demogràfic,
a causa de l’arribada de forans nouvinguts d'arreu del país, així com dels
primers emigrants francesos, anomenats gavatxos.
La part forana del terme estava formada per un seguit d'explotacions agrícoles
regides per una pagesia que es beneficià de la derogació dels mals usos, que
va fer possible la instauració de noves famílies de propietaris de terres que
reformaren la majoria dels masos i en construïren de nous.
4. 4
Quin era el motiu de la vinguda de la Generalitat de Catalunya i dels seus
diputats a la vila de Terrassa?
De nou el flagell de la pesta o del mal contagi, com era conegut al Principat,
havia fet acte de presència. La vila de Terrassa prengué la ràpida determinació
de tancar la població als forans si no anaven proveïts de la cèdula sanitària.
Tots els portals foren tancats, llevat dels de la Riera i el de la Font Vella, que
restaren oberts però sotmesos a una vigilància constant. La pesta havia arrelat
a molts lloc de Catalunya, i principalment a Barcelona, i havia causat milers de
morts. Terrassa, gràcies a les precaucions preses, va resistir indemne
l’epidèmia pestífera, i això va facilitar que la vila fos font de proveïment de
queviures per a la ciutat comtal.
Al cap i casal hi regnava un desori absolut, i la ciutat oferia per tant poques
garanties per donar empara als diputats catalans per reunir el Parlament de
Catalunya. Així doncs, el govern de la Generalitat de Catalunya va decidir
buscar un refugi que garantís les convocatòries dels òrgans de govern de
Catalunya. Per això escollí el trasllat a Terrassa.
En Jaumet era un noi espavilat i trapella que estava a punt de fer dotze anys.
Ja feia dos anys que ajudava el seu pare, en Joan Marsans, a casa del paraire
Joan Dalmau. L’obrador d’en Dalmau es dedicava a la neteja, pentinat, cardat i
perxat de la llana per preparar-la per al seu filat. En Joan Marsans, igual que el
seu fill Jaumet, havia entrat als deu anys a treballar per al senyor Dalmau, però
va estar a punt de quedar-se sense feina quan el senyor Joan Dalmau fou
inhabilitat i privat de la possessió d’una partida de llana que va comprar a
l’Aragó, la qual cosa anava en contra de les Constitucions de Catalunya. Tot i
això el senyor Dalmau es va refer i continuà en el negoci.
Mentre el seu pare filava, en Jaumet pentinava la llana amb el rasclet i n’extreia
la punxa i la palla que portava del be. També ajudava a traslladar i a netejar la
llana a les basses del Puig Novell.
A les tardes de primavera i d’estiu, quan els dies eren llargs, en Jaumet
acompanyava el seu pare a treballar a l’hort que tenia al torrent de Vallparadís,
prop del castell del senyor de Sentmenat. Hi anava amb l’excusa d’ajudar el
seu pare, però, un cop allà, de treballar res de res. Allà a la fondalada es
trobava amb el seu amic Jonot, fill del veí de l’hort del seu pare. Mentre els dos
progenitors cavaven la terra o la feien petar, en Jaumet i en Jonot s’escapolien
torrent amunt i torrent avall fent entremaliadures. Una d’elles era anar a saltar
la paret del darrere de les esglésies de Sant Pere per entrar al cementiri. Allà
cercaven els gàlbuls o dimonis arrodonits que els xiprers donen com a fruit. Allò
era un prova de la seva valentia davant dels altres nois de la vila, ja que
demostrava que havien estat al cementiri, l’únic lloc de la rodalia on hi havia
xiprers. L‘heroïcitat no era tan sols el fet d’haver estat al cementiri, sinó també
el fet d’haver sabut escapolir-se de la persecució del canonge o del campaner,
que els volien atrapar. A ells no els havien enxampat mai, però altres agosarats
que havien caigut a les mans dels vigilants no s’havien salvat d’unes bones
fuetades amb una canya prima al paner.
5. 5
També acostumaven a rondar pels voltants del castell del senyor de
Sentmenat. Una vegada, a la part del darrere de la capella de Sant Jaume, des
de darrere uns arbres van poder veure l’Elisabet, la pubilla de Can Casanoves
(Ca n’Anglada), amb un dels xicots de cal Robell.
«Guaita com es mosseguen les boques», va dir en Jonot.
«Que es fan petons, ruc», va puntualitzar en Jaumet.
Des d’aleshores havien tornat moltes vegades al mateix lloc, però la parella no
l’havien tornat a veure. Més d’una vegada la masovera del castell els havia
convidat a berenar pa amb vi i sucre.
Una altra de les seves entremaliadures era encertar sobre qualsevol punt o
objecte amb una pedra tirada amb una fona o un mandró de cuir, joc que tenia
molta acceptació entre els nois de la vila.
En Jaumet era un noi de poca lletra. Com a tot ensenyament no rebia sinó la
doctrina cristiana que els diumenges al matí, a la església de Sant Pere,
mossèn Eudald impartia abans de la missa comunitària. El canonge, assegut
en una cadira, aplegava la canalla al seu voltant, tots ells asseguts a terra en
un dels altars laterals de l’església parroquial. Per a en Jaumet la lliçó setmanal
era molt avorrida i anodina, i a sobre, a l’hivern la fredor de les lloses li
refredava el cul. Potser per això, el noi sempre semblava absent. La seva
imaginació volava cap al retaule de l’altar, dedicat als sants metges Damià i
Cosme, o “sant Nin” i “sant Non”, com els anomenava el poble. Contemplava
de reüll aquells dos alts personatges del centre abillats amb sumptuosos
vestits.
Però el quadre del retaule que més l’encisava era l’últim de la dreta, on es
reflectia el miracle de l’amputació i la implantació d‘una cama nova a un
pacient. Li fascinava que al malalt li substituïssin la cama dolenta per una de
negra. Mossèn Eudald els havia explicat, dins el seu adoctrinament, el significat
de tots els retaules que hi havia a les esglésies, i en aquest punt deia que la
cama negra era la cama putrefacta d’un mort i que els sants havien obrat el
miracle de fer-la sana. En Jaumet no ho entenia, i es preguntava per què no
havien sanat la pròpia cama del pacient. Un diumenge li va tocar asseure’s just
al davant del quadre que el tenia intrigat, i així va ser com va descobrir el
misteri que, segurament, a mossèn Eudald li havia passat desapercebut: al
fons de la imatge hi havia la representació de com els sants metges tallaven la
cama a un esclau negre, que era la que implantaven al pacient.
«Quan sigui gran seré apotecari», somiava en Jaumet, que era qui més
s’assemblava a un metge.
Acabada la catequesi, la canalla es reunia amb la seva família per seguir l’ofici
dominical a l’altar major.
6. 6
Els vilatans de Terrassa es queixaven que per complir les seves obligacions
religioses a la seva parròquia, que era la de Sant Pere, havien de sortir de la
vila i desplaçar-se un parell de quilòmetres per arribar, després de travessar el
torrent de Vallparadís, fins a l’església de Sant Pere, amb l’inconvenient afegit
que un mal camí té en dies de pluja per als malalts i per a la gent gran.
Dins la vila hi havia la petita esglesiola de Sant Fruitós, que no era prou gran,
però, per donar cabuda a tots els feligresos. A l’hospital de la vila, al capdamunt
del carrer de Mosterol, també hi havia la petita capella del Sant Esperit, que
estava sota la custòdia de la Confraria del Sant Crist. El Consell de la Vila havia
acordat feia poc temps construir un nou hospital al raval de Dalt, en el camí cap
a Montserrat, fora de la vila, cosa que permetria ampliar la capella de l’antic
hospital per fer-hi oficis religiosos. Aquesta era una solució momentània, ja que,
feia una quinzena d’anys, el Consell havia aprovat la construcció d’una gran
església. Volien poder disposar d’un temple proper i adient i, també, provocar la
divisió parroquial o l’absorció de la parroquialitat que tenien les esglésies de
Sant Pere. El cert és que el projecte de construcció d’una nova església no es
portava a terme, i els principals oficis continuaven celebrant-se a Sant Pere.
Acabats els oficis divins, en Jaumet i en Jonot baixaven corrents cap a la vila.
El migdia del diumenge era l’hora del lleure dels vilatans; al raval de Baix, fora
del portal Nou i a tocar del camí de Sant Quirze, es jugava a la rutlla, i els dos
amics s’esbargien fent rodar el cèrcol per l’esplanada. També es dedicaven a
mirar com els grans jugaven a les bitlles al camp de la Creu, al costat del camí
de la Font Vella, o els qui ho feien al raval de Dalt amb una “pilota xica de vent”.
II
La vila de Terrassa estava formada per un traçat de carrers típic de l’època
medieval, amb una plaça porticada, un carrer principal o major i un altre de
superior i un altre d’inferior, els carrers de les Parres i de Baix, respectivament.
Completaven aquest entramat els carrers que transcorrien de nord a sud: els
carrers Cremat, Mosterol, Cantarer, Bastard i del Forn, amb el Castell Palau i la
seva alta torre situats a tramuntana de la plaça de la vila. Altres edificis
completaven els serveis públics, com la Universitat de la Vila (Ajuntament),
l’església de Sant Fruitós, l’hospital del Sant Esperit, un parell d’hostals i el forn
de la vila.
Els carrers eren estrets, i durant el dia s’hi desenvolupava una gran activitat.
Sabaters, serrallers o fusters practicaven els seus oficis a la porta dels
obradors, per aprofitar la llum del dia; així, per exemple, el boter arranjava les
seves bótes al bell mig del carrer, amb què obstruïa el pas dels carruatges i es
produïa inevitablement la consegüent picabaralla verbal entre el carreter i el
boter. Entre el soroll dels diversos artesans i obradors, els crits dels uns i els
altres, un que perseguia un garrí que s’havia escapolit, la gibrella que
s’abocava des de dalt d’una finestra, amb els improperis dels vianants a qui els
7. 7
queia al damunt, la vila era un constant de vitalitat i de tràfec, i encara més els
dimecres, dia de mercat a la plaça de la vila.
Feia dos segles que el Consell de la Vila de Terrassa havia fet arribar al rei el
seu descontentament, perquè tant mercaders com pagesos i compradors
acudien a altres mercats dels voltants per defugir l’alta fiscalitat que gravava les
activitats a la vila de Terrassa. Atès que la vila era un nucli reial, fou l’infant
Martí qui respongué a aquesta queixa, i ho féu amb la concessió d’un privilegi
en virtut del qual la Universitat de la Vila de Terrassa podria tenir mercat cada
dimecres.
En Jaumet s’escapava de la feina o aprofitava l’anada o vinguda a les basses
del Puig Novell per fer un tomb pel mercat. A les parades s’hi podien trobar des
de queviures fins a terrisses o teixits. Sempre anava rere el mostassà, que era
el funcionari municipal que s’encarregava de vigilar el mercat i de vetllar perquè
els venedors ajustessin els seus pesos i mesures amb els originals de la
Universitat.
En la seva observança de les ordinacions de la vila, el mostassà sempre estava
en conflicte amb els venedors, i en Jaumet seguia les disputes i trifulgues que
s’originaven al mercat.
«Quan sigui gran seré mostassà», es deia en Jaumet.
A llevant de la plaça Major, al costat del portal de la Creu —anomenat també
de la Font—, hi havia l‘esglesiola de Sant Fruitós o del Roser, i davant
d’aquesta una porxada que reposava al frontal de l’església i al lateral de la
muralla. L’altre extrem s’aguantava per una columna anomenada “pilar de Sant
Fruitós”, que era notòria i freqüentada pel fet que era el lloc on s’afixaven els
bans dels afers públic de la vila i de Catalunya. També es feia servir per penjar-
hi desafiaments per raons d‘ultratge. A la columna hi havia una argolla on es
lligaven els blasfems i lladres per a vergonya i escarni públics.
El porxo era el lloc més freqüentat i constituïa un fidel reflex de la vida
quotidiana i política de la vila.
Els ancians acostumaven a asseure’s als bancs de sota el porxo per fer-la
petar. A vegades la canalla s’hi atansava per sentir contes o antigues
llegendes. La més popular era la de com el comte Jofre va batre el drac de
Sant Llorenç del Munt. Però a en Jaumet la que més li agradava era la dels
“cavallers i els sarraïns”, que narrava l’avi de cal Cisteller:
«Fa molts anys, en un castell de prop de Terrassa hi feien estada uns
cavallers cristians que lluitaven contra els sarraïns. Aquests últims no
havien pogut reduir-los mai, de tan braus i coratjosos com eren en la
defensa del castell i intrèpids en les seves falconades contra els infidels.
Quan l’enemic assetjava el castell els cavallers en sortien per una galeria
subterrània que portava més enllà de la vall de Paradís, i tot seguit
atacaven l’enemic per la rereguarda. A la capella del castell hi tenien una
imatge de la Mare de Déu que havien salvat del pillatge dels alarbs.
8. 8
Quan els guerrers sortien a combatre, la imatge cobrava vida: baixava
de l’altar per fer les tasques de neteja del castell i cuinava el menjar que
els cavallers trobarien després a taula, els quals, meravellats, deien que
era un miracle. A la nit la Mare de Déu guardava i protegia el castell,
vetllava pel descans dels soldats i els besava les ferides, que es guarien
miraculosament.
»I així fou com els cavallers van aguantar anys i anys fins que baixaren
els cristians del nord i alliberaren aquestes terres.»
Tanmateix, tot aquest tarannà de la vida quotidiana d’en Jaumet i de la vila de
Terrassa s’esquinçà quan arribà la notícia que el mal contagi o pesta havia
rebrotat a Catalunya. El compliment de les ordinacions dictades pel Consell de
la vila —que establien les precaucions adients, com ara tancar els portals,
netejar les cases i evitar el contacte amb estranys fora de les muralles— va
frenar l’arribada del mal a la vila. Es donà el cas que des de Martorell uns pares
d’una fadrina l’enviaren a Terrassa, a casa dels seus avis, perquè es
resguardés de la pesta. Però la noia fou rebutjada pel Consell, pel fet que la
vila de Martorell estava afectada pel mal contagi.
Ara per a en Jaumet i en Jonot les marrades pels torrents s’havien acabat. Si
en Jaumet acompanyava el seu pare a l‘hort, no podia moure’s del seu costat, i
menys encara parlar amb els desconeguts que transitaven pels camins.
III
Un divendres assolellat s’esperava l’arribada a la vila de la comitiva de la
Generalitat de Catalunya i dels seus diputats a la vila. Prèviament assabentats,
els regidors de la Universitat (Ajuntament) prengueren les mesures adients per
preparar-ne l’allotjament i la rebuda. Es declarà el matí festiu i s’endreçaren els
carrers.
Cap al migdia, quan la campana de l’església de Sant Fruitós tocava a
l’àngelus, des d’una de les torres del portal Nou algú cridà que s’acostava la
comitiva, precedida per un escamot de gent armada. En Jaumet i en Jonot,
enfilats sobre un replà del portal, admiraven bocabadats el seguici de les
diverses personalitats que frisaven damunt les seves abillades cavalcadures i
carruatges. Impressionava el fort ressò de les peülles dels cavalls sobre el pont
de fusta que hi havia sobre el fossar de la vila.
A la plaça s’amuntegà la població, mentre davant del castell palau el batlle,
Joan Benet, envoltat pels consellers de la vila, feia la salutació d’acolliment als
nouvinguts, que entraren al castell.
El fet que la Generalitat de Catalunya hagués decidit fer la seva estada a
Terrassa també alterà la vida d’en Jaumet. El noi fou escollit per entrar a servir
els prohoms del país.
9. 9
El castell palau de Terrassa estava situat dins la vila, a tramuntana de la plaça
Major. Era un edifici senyorial que tenia adossada a la seva part posterior una
gran torre circular —la torre del Palau—, que servia, principalment, de presó de
la comarca. En passar el llindar de la portalada del castell hi havia un vestíbul
que portava al pati al bell mig del qual destacava la cisterna que proveïa
d’aigua el castell. En un costat una gran escalinata portava al primer pis d’una
galeria claustrada que donava pas a les nobles estances. La planta baixa
estava ocupada pel servei, les cavallerisses, la cambra dels criats, el celler ple
de grans bótes de vi i les premses amb els seus cups de pedra per recollir la
collita.
Des de feia quasi cent anys la família propietària del castell palau, els
Muntanyans, havia deixat de residir-hi per traslladar-se a viure a Barcelona. De
tant en tant, però, feien alguna estada a la vila. En els últims anys algunes
estances del castell podien, amb el permís dels seus castlans, acollir una funció
pública: com a jutjat, cafè públic o sala de ball. Per tant, no era la primera
vegada que en Jaumet entrava al castell.
En aquells dies l’Anna, l‘hereva del castell, filla de Jaume Honorat de
Muntanyans, hi feia estada fugint de la pesta que assolava Barcelona. En
assabentar-se de l’acord dels diputats de venir a Terrassa, la senyora,
conjuntament amb el Consell de la Vila, disposaren que es condicionessin i
s’acomodessin les estances d’acord amb les necessitats dels legisladors, i es
va reservar per a ella la seva pròpia cambra.
Davant la munió de personalitats que esperaven, decidiren incrementar el
servei, i és per això que en Jaumet entrà de criat dels honorables. La seva
tasca era tenir cura de les cavallerisses, on, entre altres coses, s’encarregaria
de raspallar els cavalls. Per aquest motiu, i també pel fet que l’habitació de
casa seva era ocupada per un diputat de Solsona anomenat Garau, en Jaumet
pernoctava a la cambra dels criats del castell. És per això que durant uns dies
confraternitzà, dins la distància que calia observar entre senyors i criats, amb
els honorables senyors.
«Quan sigui gran seré diputat», es deia en Jaumet.
IV
El bandolerisme és un fenomen que es donà simultàniament arreu dels països
mediterranis durant aquests segles. A Itàlia fou tal l'impacte de les bandes de
malfactors que es mobilitzà l'exercit per combatre-les.
A Catalunya, després de la guerra dels Remences, la nova situació sorprengué
molts revoltats, que no trobaren el seu lloc en una societat en pau. Alguns
d'ells, els més humils i sense terra, trobaren una nova ocupació en el
bandidatge; cercaren en les muntanyes el seu refugi, des d'on pogueren
prosseguir el fàcil ofici de viure dels altres, fent ús de les armes contra els
traginers dels camins rals o cometent robatoris en masies i cases. Durant el
10. 10
segle XVI aquesta pràctica s'estengué, i sorgiren veritables partides de
bandolers que assolaren el país, i que atacaren, fins i tot, nuclis de població.
En aquell temps Catalunya estava molt agitada. Al flagell de la pesta que
assolava el país s’hi havia d’afegir la pseudoguerra en què estava immersa una
part del territori. Les tensions entre la noblesa arruïnada, que a poc a poc
anava perdent la seva posició feudal i els seus privilegis, van originar una lluita
entre dos bàndols; els nyerros i els cadells. Tant els uns com els altres tenien
partidaris que lluitaven a la manera d’assoldats, que tant podien estar en un
bàndol com en l’altre i que van acabar convertint-se en bandolers.
Bernat Montells era un mosso d’un mas de la plana de Vic. Un dia la banda
dels nyerros assaltà la masia, hi calà foc i matà a més tot el bestiar. En Bernat
va quedar-se sense feina, i la fam el portà a integrar-se en una quadrilla dels
cadells com a bandoler a sou. Amb el temps i l’ofici après va independitzar-se i
va formar la seva pròpia quadrilla, de la qual era el cap. Anar per lliure
resultava més beneficiós. Ja no lluitaven per un senyor sinó per la seva pròpia
borsa, i s’havien convertit en una colla de lladregots que assaltava els viatgers i
traginers pels camins d’Osona. Aviat l’escenari de les seves maleses els quedà
petit, a causa de les altres bandes que campaven pel territori. Buscant altres
espais més cap al sud, la quadrilla de Bernat Montells establí com a camp
d’operacions les muntanyes de Sant Llorenç del Munt. El seu refugi era la Cort
Fosca, una cova molt amagada de la serra de l’Obac. Des d’allí dominaven els
camins rals que anaven a Manresa, el que passava per la serra de l’Obac i els
de la vall del Llobregat, i feien, també, incursions a la vall del riu Ripoll, prop de
Sant Llorenç Savall.
En Bernat Montells era conegut amb el renom de “Sorneguera”, per la seva
ironia malèvola i el seu riure burleta. Portava llargs cabells castanys que li
davallaven per les espatlles i que tapava amb un gran barret alat i emplomat.
Sempre anava armat amb un pedrenyal curt de dos pams al cinturó i amb una
daga de fulla llarga. Ocasionalment també portava un pedrenyal de canó llarg.
De la seva vestimenta destacava el gran fermall que portava al cinturó, la seva
capa de pastor vermella i una arracada que portava a l’orella esquerra. No era
gaire alt, però sí molt ben plantat, es feia respectar pels seus companys.
La seva quadrilla estava formada per prop de quaranta homes, tot i que només
en grans incursions els reunia tots. Normalment es dividien en grups, que feien
la seva “feina” separadament. Alguns tenien la tasca d’espiar els diferents
hostals de la rodalia o dintre mateix de les viles, per informar-se de la partida
de traginers, viatgers i carruatges, la qual cosa comunicaven tot seguit a la
quadrilla. També hi havia el grup que s’ocupava de cercar el menjar i de la
intendència en general.
En Sorneguera era molt conegut als masos dels rodals de Sant Llorenç. Alguns
vespres es presentava, acompanyat d’alguns sequaços, en un masia, on
sopaven —de franc— a canvi de no fer cap malifeta al mas. Els habitants del
lloc es guardaven prou de delatar-los, perquè això podria significar la destrucció
i la ruïna del mas.
11. 11
V
A la matinada del dia 20 de juliol el vigilant del portal Nou de la vila, mig
endormiscat, sentí algú que cridava fora de la vila. Aleshores encengué una
torxa que li permeté veure un home a cavall plantat davant del portal que
demanava entrar a tota pressa. Era un missatger de Barcelona. En Pere Àngel
Despuig, president de la Generalitat, fou despertat i informat que el dia abans
havien vist, davant la costa de Roses, un estol de vaixells de pirates turcs que
navegaven en direcció sud.
Un altre turment per als catalans, principalment per als habitants de la costa,
foren les escomeses dels pirates del Magrib i dels corsaris turcs. Després de la
conquesta de Granada i la dispersió dels moriscos pel nord d'Àfrica, van
començar a sorgir petits grups de pirates que tenien les seves bases a les
costes del Magrib i que es dedicaven a abordar altres naus per la Mediterrània i
a fer incursions a les costes catalanes. Carles I va voler posar fi al problema
atacant les seves bases, però aleshores els pirates van demanar protecció als
turcs, i amb l'aliança a què van arribar els corsaris turcs –i els barbarescos–, i
també amb la complicitat de França, les ràtzies contra les costes catalanes
esdevingueren més constants i cruentes. Els pirates arribaven en estols de
diversos vaixells, saquejaven les poblacions costaneres i feien captius els seus
habitants. Els seus atacs eren breus però terriblement efectius. Deixaven
darrere seu desenes de morts i un rastre de destrucció, i en marxar
s’emportaven el botí i raptaven aquells que no havien pogut fugir per vendre’ls
com a esclaus. Alguns eren rescatats pel seus familiars després de pagar
grans sumes de diners.
Foren excepcionals les envestides dels anys 1535 i 1543, en què els pirates
saquejaren completament Palamós durant dos dies. El problema començava a
ser tan greu que els habitants de la costa començaren a anar-se’n a viure
alguns quilòmetres terra endins. El govern de Madrid va veure un perill en
aquesta defecció, ja que la franja costanera quedava desprotegida i podia
donar pas a una invasió a gran escala. És per això que es començà a fortificar
la costa amb la construcció o la reparació de torres, fortificacions i talaies i que
s’organitzà la defensa amb crides al sometent per les comarques del prelitoral.
Fins i tot les esglésies foren adaptades amb espitlleres, merlets i troneres.
Reunits els diputats a la sala gran del castell i assabentats de les noves,
analitzaren els fets, i temeren que si l’estol de vaixells era notable potser volia
dir que els pirates preveien atacar alguna població important. Els reunits
acordaren anar a ajudar Barcelona per reforçar-ne el port i la costa i enviar un
missatger a Manresa perquè el sometent d’aquella vila es desplacés a les
costes de Mataró. Com que no tenien prou temps per reunir gent d‘altres
poblacions, disposaren el reclutament de tots els homes útils de la vila, que
amb totes les armes disponibles acompanyarien els diputats a defensar
Barcelona. Pel camí recollirien el sometent de Sabadell i d’altres poblacions.
Sortia el sol quan tota la comitiva emprenia la marxa cap a Barcelona.
12. 12
Aquell matí en Sorneguera i deu bandolers més rondaven a l’aguait per les
Boades, prop del camí de Terrassa a Manresa per l’Obac. El vespre abans
havien estat avisats que uns traginers de Berga, que havien fet nit i fonda a
Sant Vicenç de Castellet, passarien l’endemà per aquella ruta. De sobte
veieren que pel camí de Terrassa s’acostava un mosso dalt d’un mul. No
semblava pas que valgués la pena assaltar-lo, però si no l’aturaven podria
avisar els traginers de la presència dels malfactors. El manaren aturar-se i el
lligaren a un arbre fora del camí. En escorcollar-lo li trobaren la lletra que
portava a les autoritats de Manresa per assabentar-los de la presència dels
pirates i l’ordre de la prompta mobilització del sometent perquè es dirigís a
Mataró. Interrogant el mosso pogueren saber que els homes de la vila de
Terrassa havien marxat a defensar Barcelona, i que per tant la vila estava
desguarnida. La colla marxà, arrossegant el mul, cap al seu cau, a la recerca
de la resta de la companyia; deixaren el mosso lligat a l’arbre fora del camí, i
abandonaren, també, el propòsit inicial d’assaltar els traginers.
Al cap d’una mitja hora el mosso sentí els traginers i, cridant ben fort,
aconseguí advertir-los de la seva presència. Un cop el van haver deslligat, el
pobre noi els explicà tot el que havia succeït, i els digué que se’n tornava a
Terrassa amb ells, perquè havia sentit que els malfactors comentaven la
possibilitat d’assaltar la vila.
Arribats a la vila, els traginers i el mosso donaren la veu l’alerta. Els vilatans
s’atansaren a la plaça major, que s’anava omplint de veïns espantats, mentre
escoltaven el mosso, que, tot aclaparat, no donava abast a respondre a tothom.
L’únic regidor que s’havia quedat a la vila, a causa de la seva avançada edat,
demanava calma, i l’agutzil, un home que ja havia viscut altres situacions
difícils, prengué el comandament.
L’agutzil, en Bartomeu del cal Comaposada, conegut amb el malnom d‘“el
puces”, era un home de món. Havia estat soldat de l’emperador Carles V en
terres de Flandes i del nord d’Itàlia, i havia participat a la batalla de Pavia, on
havia perdut la mà esquerra. Un cop sanat de la ferida es llicencià i retornà a la
vila. En arribar, però, el seu aspecte era deplorable, i era ple de polls i puces.
D’aquí els seu renom d‘“el puces”. L’autoritat del lloctinent general,
representant del rei a Catalunya, recomanà que, atenent als serveis prestats, la
vila compensés en Bartomeu de cal Comaposada amb un ofici municipal. En
Bartomeu ocupà la plaça de portaler; cada mati obria els portals de la vila i no
els tancava fins al capvespre, i tenia a les seves ordres els vigilants de
consums de cada porta i els policies rurals. Ara, amb prop de seixanta anys,
ocupava el càrrec d’agutzil, que compaginava amb el de pregoner o nunci i
amb el de correu oficial entre la vila i Barcelona. El seu historial infonia
respecte, i tot i que era una mica malcarat, quan estava de bon humor els
vailets se li atansaven i escoltaven, bocabadats, les seves peripècies per
països llunyans.
En Bartomeu manà tocar la campana de Sant Fruitós a sometent i féu tancar
les portes de la vila, que es falcaren amb bigues de fusta. Tot seguit prengué la
decisió que el noi de cal Robell i un altre xicot pugessin dalt la torre del Palau
per guaitar l’arribada dels bandolers, i dictà que algunes dones recollissin els
13. 13
avis incapacitats, les criatures, les dones embarassades i les poncelles perquè
es refugiessin dins la torre del Palau, tot i que moltes d’aquestes últimes
volgueren participar en la defensa de la vila. Tot seguit ordenà a diversos
vailets que reunissin tota la canalla de la vila al portal Major, proveïts amb
cabassos, i que baixessin a la riera del Palau a carregar-los amb pedres.
Aleshores en Bartomeu prengué la Magina de ca la Baldirona pel braç i, a part,
li xiuxiuejà alguna cosa a cau d’orella; en un primer moment ella féu un gest de
desaprovació, que després fou de resignació i tot seguit d’aprovació. Tots dos
cridaren en Jaumet, i l’agutzil li exposà que hauria d’anar a Barcelona a
comunicar la mala nova i a demanar ajut als vilatans allà desplaçats.
En Jaumet, després de calçar-se unes bones espardenyes i de carregar una
carbassa d’aigua, sortí tot afuat pel portal Nou camí de Sant Quirze enllà.
Mentrestant, en Bartomeu ordenà a totes les dones i xicots que prenguessin
totes els estris que poguessin servir com a armes –forques, falçs, aixades o
destrals– i que es preparessin per repel·lir els malfactors.
L’agutzil, juntament amb alguns homes grans que havien lluitat en alguna
guerra, es dirigí tot seguit a la Casa de la Vila, i d’un armari tancat amb pany i
forrellat en tragué quatre pedrenyals llargs, que eren les úniques armes que
l’escamot desplaçat a Barcelona havia deixat a la vila. També, d’un racó del
rebost recollí quinze espigardes ja en desús i vuit antigues colobrines.
Aleshores sospesaren la possibilitat de treure una bombarda que es guardava
a les cavallerisses del Castell des de feia més de cent anys, però desestimaren
utilitzar-la perquè era massa antiga, per la seva imprecisió de tir i per la
dificultat de maniobrar-hi. Tampoc no els semblà prudent gastar tanta pólvora
en el seu ús, ja que amb la poca que havia quedat a la vila no n’hi hauria prou
per a les armes lleugeres.
VI
En Jaumet arribà corrent, tot esbufegant, a l’altra banda del torrent de
Vallparadís. El noi s’aturà per agafar aire i comprengué que corrent no podria
fer el llarg trajecte de sis hores fins a Barcelona, per la qual cosa deixà de
córrer i es posà a caminar a un pas ràpid. Anava seguint el camí que vorejava
la petita vall de conreus del riu Sec fins que, ja a prop de Cerdanyola, es
desvià, després de quatre hores de camí, cap al coll de Montcada. En aquest
indret, tal com li havia indicat l’agutzil, el camí s’encreuava amb el camí ral de
Girona a Barcelona. Aleshores el noi, cansat i sense forces, es desmoralitzà;
en Bartomeu no li havia dit si havia d’anar cap a la dreta o cap a l’esquerra, i ell
no sabia cap a on era Barcelona. Si s’equivocava de direcció perdria molt de
temps. A l’altra banda del camí una fita indicava al viatger la direcció cap a les
dues ciutats, però en Jaumet no sabia llegir. Tot afligit, s’assegué sobre la
pedra per reposar, mirant amunt i avall amb l’esperança de veure algun traginer
que pogués orientar-lo. Sembla que estava de sort; en veure que pel camí de
Girona s’acostava un home a cavall, el noi saltà de la pedra, però tot seguit
s’espantà i s’amagà darrere la fita, perquè temé que no fos un bandoler, en
veure el cavaller posar-se la mà al cinturó per empunyar un pedrenyal curt. El
14. 14
cavaller, també armat amb una llarga espasa, alçà el pedrenyal i mirà en totes
direccions per si ullava la presència d’altres estranys. El viatger anava ben
armat, com a precaució davant els malfactors, i en veure el noi pensà que no
fos un esquer dels bandolers per assaltar-lo. Tots dos, després de comprovar
que no hi havia cap motiu d’alarma, s’atansaren i intercanviaren els motius dels
seus respectius viatges. El xicot relatà el que passava a la seva vila, i el
cavaller, en adonar-se de la gravetat dels fets, manà a en Jaumet que pugés a
la fita i des d’allà, d’un salt, a sobre del cavall, darrere el cavaller. En Jaumet no
havia pujat mai a cavall.
«Quan sigui gran seré cavaller», pensava en Jaumet.
VII
En Francesc Robell i el seu company estaven dalt de la torre del Palau amb
l’esguard posat en la llunyania, guaitant la probable presència dels malfactors.
De sobte, cap a la segona hora del migdia, divisaren unes pampallugues del
reflex del sol sobre objectes metàl·lics en el camí de Sant Llorenç, prop del mas
Roca. Tot seguit cridaren «via fora!, via fora!», per alertar els vilatans del perill.
Pels carrers de la vila tothom es dirigí cap a les muralles, també al crit de «via
fora!». En pocs moments tothom era al seu lloc, ocupant principalment els murs
del nord i de l’est. Els portals Nou i Major estaven ben fortificats, i en principi no
era necessària, per tant, una presència gaire gran de personal.
El Sorneguera i prop de quaranta bandolers baixaven de les muntanyes,
convençuts que podrien envair la vila per sorpresa i cometre-hi fàcilment tota
mena d’actes de pillatge. En deixar enrere el mas Pous divisaren la vila, i el cap
quedà desconcertat; les portes semblaven tancades i a les muralles
s’apinyaven el que semblaven persones en actitud defensiva. «Unes quantes
dones no podran pas aturar-nos», digué als seus sequaços. Tots ells
davallaren per les hortes de Sant Fruitós fins al camp de la Creu, i es plantaren
davant del portal de la Font. En Sorneguera, per tal de comprovar si els
defensors disposaven d’armes de foc, envià una avançada dels seus homes,
que foren rebuts a cops de pedres. Quan la tropa d’assaltants es llançà en
direcció a la porta per esbotzar-la fou atacada, ara sí, amb una descàrrega de
foc que deixà algun ferit i un gran desconcert entre els malfactors, que es
retiraren fora de l’abast dels trets.
L’agutzil, molt avesat a les trifulgues de la guerra, en un primer moment havia
ordenat no disparar, i féu amagar les armes de foc per tal de sorprendre
l’enemic amb una descàrrega sobtada quan s’acostés el gruix dels assaltants.
Com que havia vist que tots els assaltants s’acostaven per aquella banda,
havia fet concentrar la majoria d’armes sobre aquell portal. Dalt de les muralles
els xicots de la vila, armats amb fones de cuir, llançaven pedres a gran
distància, però com que havien de fer el tret de dalt a baix, no encertaven com
ells sabien fer-ho, tot i que alguna pedra ensopegà en el cos o la closca d’algun
bandoler.
15. 15
Mentrestant, dins la vila l’agitació era total; a la plaça un grup de dones
s’afanyaven per proveir de pedres aquells que eren dalt dels murs, mentre
d’altres posaven cubells d’aigua prop de la porta per si els assaltants
aconseguien calar-hi foc; des de dalt de la torre els dos vigies guaitaven els
moviments dels atacants. També es podia sentir un grup de devotes resant
sorollosament a la Mare de Déu del Roser dins l’església de Sant Fruitós.
L’Aldonza i els seus tres fills petits s’havien apostat, juntament amb altres
vilatans, al portal de n‘Aymerich (portal Cremat) per tal de defensar la part de
tramuntana de la vila. Des d’aquí l’Aldonza podia observar amb angoixa casa
seva, el mas de la Portella, que estava situat a l’altra banda del raval de Dalt,
fora de la vila, just al davant del dit portal. La dona, quan sentí la campana de
l’església de Sant Fruitós tocant a sometent, i en assabentar-se del perill, recollí
els seus fills i es refugià dins la vila, abandonant el mas i el bestiar. El seu marit
s’havia afegit a les forces de la defensa de Barcelona, i per això ella prengué la
decisió de refugiar-se darrere les muralles.
L’Aldonza llançà un crit d’espant quan veié que tres lladregots s’acostaven al
mas, n’esbotzaren la porta i penetraven a l‘interior. Moments després els
bandolers llançaven objectes de dins la casa per la finestra del primer pis,
mentre per la porta fugia esparverat l’aviram; així, conills i gallines corrien en
totes direccions pel raval. Poc després eixien els delinqüents carregats
d’atuells, mentre l’Aldonza, desesperada, proferia des de les muralles tota
mena d’insults. El cap dels lladregots, en Sorneguera, brandava en to de mofa
unes enagos de la dona mentre feia gestos obscens.
VIII
El cavaller i en Jaumet entraren a la ciutat comtal per la porta de Santa Anna i,
havent deixat la catedral a l’esquerra, arribaren a la plaça de Sant Jaume. A la
porta del Palau de la Generalitat el cavaller comentà als guardes del Palau els
fets de Terrassa i la presència del vailet. Després de consultar-ho a l’interior,
notificaren a en Jaumet que trobaria el grup de terrassencs a la platja de la
Ribera. Tal com li havien indicat, en Jaumet agafà els carrers del Rei Jaume i
de Princesa, i aleshores girà a la dreta pel carrer de Montcada. Tot i el perill
dels pirates, i malgrat que la majoria dels homes eren a la costa, la vida a la
ciutat no havia perdut la seva quotidianitat. Els carrers eren plens bàsicament
de dones que traginaven amunt i avall. No semblava pas que aquella zona
estigués afectada per la pesta. En arribar al carrer de Montcada, en Jaumet
quedà meravellat. Tot el carrer era un seguit de palaus on hi vivia gent
benestant, i algunes dones lluïen formosos i amples vestits com en Jaumet no
havia vist mai abans.
En arribar al pla de Palau, i després de passar per davant del Consolat de Mar,
veié la platja de la Ribera, amb el mar com a fons. En Jaumet no havia vist el
mar, i tot que li n’havien parlat, quedà fascinat per la seva immensitat. El mar
obert li provocà tota mena de sensacions plaents. Era una meravella de
meravelles.
16. 16
«Quan sigui gran seré pescador», somià en Jaumet.
En aquells moments la platja de la Ribera era plena de barques de pesca, però
fins feia pocs anys era el lloc d’embarcament dels vaixells que atracaven a
Barcelona. A la dreta, més enllà, hi havia el port. La ciutat no havia tingut mai
un moll fins que l’emperador Carles V manà construir-ne un per poder-hi
embarcar les seves tropes cap a Itàlia.
El noi veié alguns coneguts i el seu propi pare, que era a prop d‘una de les
barques. Després del retrobament de pare i fill i de les explicacions d’aquest
últim, en Joan Benet, el batlle de Terrassa, aplegà el grup de terrassencs a la
platja. Tot seguit ordenà a dos mossos que anessin al port a avisar un altre
escamot de terrassencs que hi havia allà, i aleshores guià la resta cap a la
plaça de Sant Jaume pel carrer dels Argenters. Quan enfilaven aquest carrer
en Jaumet sentí com el seu pare l’agafava per un braç i li deia: «Vine amb mi»,
mentre l’empenyia cap a un costat. El noi alçà la vista i quedà bocabadat;
davant d’ell s’aixecava la impressionant façana d’una església amb dues torres
a cada costat, tan altes com la torre del Palau de Terrassa. La de la dreta, més
baixa, estava per acabar. Al bell mig de la façana hi havia un gran finestral
rodó. Pare i fill travessaren el llindar de la gran porta, i veieren davant d’ells tres
grans i altes naus separades per gruixudes columnes. Les naus dels costats
eren plenes de capelles. El pare, que ja havia estat a Santa Maria de les
Arenes (del Mar), volia que en Jaumet veiés allò, que no es podia comparar
amb les esglesioles o ermites dels voltants de Terrassa, ni tampoc amb les
esglésies de Sant Pere. El noi estava meravellat. Aleshores, però, el seu pare
el tornà a empènyer cap a la sortida, perquè no podien entretenir-se més.
Arribaren a la plaça de Sant Jaume, on hi havia el grup de terrassencs parlant
amb el president de la Generalitat, Pere Àngel Despuig, davant de la porta del
Palau del General. El president els autoritzà a partir cap a Terrassa per
salvaguardar la vila de l’escomesa dels malfactors. Semblava que no hi havia
perill d’atac dels pirates. Per la zona de Blanes havien avistat l’estol de vaixells
dels corsaris endinsant-se al mar en direcció a xaloc, potser cap a l’illa de
Mallorca. Després de reagrupar-se amb els homes procedents del port, tota la
colla terrassenca emprengué el retorn cap a Terrassa sortint per la porta de
Jonqueres cap al coll de Montcada.
IX
En Sorneguera treia foc pel queixals; el factor sorpresa havia fallat, i per tant
sospitava que si la vila estava sobre avís, també era possible que haguessin
enviat algun missatger a la recerca d’ajut. Per tant, calia actuar ràpidament,
abans no arribés l’ajut. Des del mas de la Portella en Sorneguera s’adonà que
al final del raval, a tocar de la riera del Palau, hi havia un edifici a mig construir.
Era el nou hospital que els terrassencs edificaven fora de les muralles per
substituir el vell hospital del Sant Esperit, situat a la plaça Major. Juntament
amb els seus acompanyants, s’acostà a l‘edifici; tal com preveia, hi trobà tres
17. 17
escales de fusta i diversos taulons de la bastida, que era justament el que li
calia per poder saltar les muralles. Tornaren al mas de la Portella i cridaren
bona part de la quadrilla, que es reuní allà amb ells.
El moviment fou intuït pels vigilants de la torre del Palau, que cridaren l’alerta
als de baix. L’agutzil manà desplaçar el gruix de la defensa a la zona del carrer
Cremat, i principalment al portal de la Vila Nova, que era el més vulnerable de
la població.
Diversos bandolers s’atrinxeraren a les finestres del mas de la Portella per
disparar des d’allí cap a les muralles. Tot i que els trets dels pedrenyals eren
imprecisos a tanta distància, i que, per tant, no feien diana, amb les
descarregades aconseguiren cobrir els que s’acostaven al fossar per col·locar-
hi els taulons com a passarel·les i, tot seguit, per col·locar les escales, si bé la
pluja de pedres i els trets dels pedrenyals que provenien de dalt de la muralla
els dificultaven la tasca. Els malfactors aconseguiren alçar dues de les escales i
enfilar-s’hi. Els que aconseguien arribar a dalt de la muralla eren rebuts a cops
per les dones, amb les improvisades armes que portaven. Un dels bandolers
aconseguí disparar la seva pistola i ferí una dona al braç. Amb l’arma
descarregada, i mentre intentava empunyar la daga llarga, el bandoler veié com
una aixada li venia al damunt i el feia caure de l’escala. Dues dones agafaren
ben fort el mànec d’una forca; amb les puntes encertaren la travessa d’una de
les escales i, empenyent ben fort, l’abalançaren cap enrere i feren caure els
bandolers que s’hi enfilaven dins el fossar.
Mentre els assaltants provaven de pujar, els que eren al mas de la Portella no
podien disparar per no ferir els seus, però sí que ho podien fer els que estaven
dalt a les muralles, que foragitaven així els que, carregats de branques,
s’acostaven al portal amb la intenció de calar-hi foc.
El temps passava i en Sorneguera enfollia per moments, perquè veia que no
aconseguirien pas entrar a la vila. «He estat vençut per un grapat de dones!»,
es lamentà. Tot d’una reagrupà l’escamot i, després de saquejar les poques
cases que hi havia al raval, emprengueren la fugida, enduent-se amb ells dos
homes ferits de bala i set més amb contusions diverses causades per la
caiguda al fossar o per alguna pedrada. Enfurismats, en el seu retorn pel camí
de Rellinars l’emprengueren contra els masos Rossinyol, Boada i Colomer, que
saquejaren sense trobar resistència, ja que els masovers s’havien amagat a la
rodalia.
Els defensors de la vila esclataren d’alegria en veure la retirada dels malfactors.
Amb el seu coratge, les dones havien aconseguit foragitar els bandolers, sense
gairebé ferits i sense haver patit cap dany material dins la vila.
Quan els vigies de la torre confirmaren que els assaltants fugien muntanya
amunt més enllà de Can Boada, l’Aldonza i bona part de les vilatanes sortiren
pel portal Cremat cap al mas de la Portella i les altres cases per avaluar els
danys, així com per recollir el bestiar, posar ordre i ajudar a reparar els
desperfectes.
18. 18
Cap al vespre, els primers homes que arribaren a les portes de la vila foren els
que muntaven a cavall. Tot semblava en calma, el portal Nou estava obert i
s’ensumava la flaire embriagadora que sortia de les cuines. Per un moment
dubtaren, confosos, de les informacions d’en Jaumet. Un cop dins la vila
trobaren les dones a les cuines, fent el sopar, i els vells fent-la petar, com era
habitual, a la plaça Major, com si res no hagués passat. Dues hores més tard
arribaren els que viatjaven en carro.
Després del retrobament general i del canvi d’impressions sobre el que havia
succeït durant el llarg dia, havent sopat els vilatans es trobaren a la plaça Major
i, al so d’una cornamusa i d’un flabiol, dansaren fins ben entrada la matinada,
per celebrar el feliç desenllaç de la diada.
L’endemà en Jaumet es llevà de matinada, com si res no hagués passat, per
anar a treballar a l’obrador del senyor Dalmau. Aquell dia feia dotze anys, i la
seva mare, per celebrar-ho, li prepararia unes llenties estofades amb
cansalada.
La duresa i les emocions viscudes el dia anterior, afegides al fet que ja havia fet
dotze anys, havien fet que en Jaumet hagués deixat de ser un vailet per passar
a ser un minyó.
«Quan sigui gran seré…».
19. 19
GLOSSARI DIDÀCTIC
Alarb. Un dels noms amb què antigament es coneixia els musulmans o
sarraïns al Principat, si bé en la veu popular era més corrent el terme moros.
Agutzil. Funcionari municipal executor dels manaments del Consell de la Vila.
Apotecari. Nom amb què es coneixia antigament l’actual ofici de farmacèutic
Bandoler. Malfactor, lladre de camins. El nom prové dels partidaris o bàndols
en què es dividí el Principat al segle XVI entre nyerros i cadells.
Bombarda. Arma de foc precursora del morter. Va ser emprada en els segles
XIV i XV, i deixaren de ser utilitzades per la seva imprecisió i poca
maniobrabilitat.
Cadells. Un dels bàndols en què es va dividir el Principat, en el segle XVI, en la
seva lluita contra els nyerros.
Castlà. Un o més castells eren propietat del rei, d’un comte o d’un senyor, el
qual posava al capdavant d’aquests un castlà o castellà. La institució de la
castlania tenia, entre altres funcions primordials, la de vetllar per la defensa i
l’administració del castell i del seu terme.
Colobrina. Una de les primeres armes de foc usades en el segle XV.
Cornamusa. Instrument musical semblant a la gaita i que també es coneix amb
el nom de sac de gemecs.
Drap. Teixit de llana.
Espigarda. Arma de foc emprada en el segle XV.
Joc de la pilota xica de vent. Pilota a mà, joc d’impulsar una pilota petita de
drap o plena de vent contra una paret o frontó. Vulgarment també es coneix
com jugar a saco.
Joc de la rutlla. Joc consistent a fer rodar un cèrcol metàl·lic o de fusta amb un
bastó sense que es tombi.
Joc de les bitlles. Joc consistent a fer caure un grup de bitlles amb una bola.
Mal contagi. Nom amb què es coneixia el mal de la pesta en aquella època.
Mals usos. Drets imperants en l’època que els senyors exercien sobre els seus
pagesos. També anomenats pagesos de remença, com a conseqüència del
domini que els era atribuït sobre aquests.
20. 20
Mostassà. També anomenat mostassat, era un funcionari municipal encarregat
de vigilar el mercat i els seus productes i preus i de controlar els pesos i
mesures. Actualment en diríem inspector de consum.
Nunci. Funcionari municipal encarregat de pregonar, en viva veu i en diferents
indrets de la vila, els manaments municipals.
Nyerros. Un dels bàndols en què es va dividir el Principat, en el segle XVI, en la
seva lluita contra els cadells.
Obrador. Taller industrial de fabricació, en aquest cas tèxtil.
Paraire. Fabricant tèxtil.
Pedrenyal. Arma de foc emprada en els segles XVI i XVII que es disparava per
mitjà d’una pedra foguera. Hi havia pedrenyals curts, precursors de les pistoles,
i pedrenyals llargs, precursors de les escopetes.
Pregoner. Vegeu nunci.
Retaule dels Sants Metges. Pintat per Jaume Huguet a mitjans del segle XIV,
està dedicat als sants Abdó i Senén, i en el bancal inferior hi ha representades
escenes dels sants Damià i Cosme.
Sarraí. Nom amb què es coneixia els musulmans al Principat, si bé en la veu
popular era més corrent el terme moros.
Universitat de la vila. Lloc on es reunia el Consell de la Vila, el que ara se’n
diu Casa de la Vila o Ajuntament.
Sometent. Gent armada del poble per a la defensa de l’ordre i la lluita contra
els malfactors. També, toc de campana per mobilitzar la gent de la vila en
senyal d’alerta.
Via fora. Expressió que significa alerta.
