"Una veu des del fosc" poema de Joan VInyoli.

2. Escolta’m, sempre més escoltaràs
aquesta veu que tant reculls en tu
com si no fos la meva, sols la veu
d’algú que et crida des de molt enllà.
D’un mar fosforescent on es congria*
la gran tempesta que tu i jo sabem
guardar i fer nostra.
*Inici d’una tempesta

3. Es/col/ta’m, sem/pre/ més/ es/col/ta/ràs 10 A
a/ques/ta/ veu/ que/ tant/ re/culls/ en/ tu 10 B
com/ si/ no/ fos/ la/ me/va/, sols/ la/ veu 10 B
d’al/gú/ que et/ cri/da/ des/ de/ molt/ en/llà. 10 A
D’un/ mar/ fos/fo/res/cent/ on/ es/ con/gri/a 10 C
la/ gran/ tem/pes/ta/ que/ tu i/ jo/ sa/bem 10 D
guar/dar/ i/ fer/ nos/tra. 6 e
Rima = Asonant
Figura retòrica = el poema en si es una personificació
En aquesta part del poema es compara la mort com un
“mar fosforescent on es congria una tempesta”

4.  El poema es escrit en primera persona referint-se a una altra.
 Els verbs estan en temps de futur.
 Verb imperatiu al principi del poema: “Escolta’m, (...)”

5. TÓPIC = MEMENTO MORI
La mort és personificada i crida
al/la protagonista del poema per
emportar-se’l/a amb ell.
En el poema, s’entén que la
persona a qui va dirigit el poema
apunt de morir i es troba entre la
vida i la mort.