El documento resume la historia de Menorca desde la época pretalayótica hasta la conquista catalana en 1287. Explica que tras la dominación romana, la isla fue atacada por bizantinos, vándalos y normandos. En el 903 d.C fue conquistada por los musulmanes de Al-Ándalus y adoptó su cultura e idioma. En 1231 se firmó el tratado de Capdepera por el que Menorca se sometió a la soberanía del rey Jaime I de Aragón a cambio de autonomía.
El documento resume la historia de Menorca desde la época pretalayótica hasta la conquista catalana en 1287. Explica que tras la dominación romana, la isla fue atacada por bizantinos, vándalos y normandos. En el 903 d.C fue conquistada por los musulmanes de Al-Ándalus y adoptó su cultura e idioma. En 1231 se firmó el tratado de Capdepera por el que Menorca se sometió a la soberanía del rey Jaime I de Aragón a cambio de autonomía.
El municipi d'Olocau, que forma part de la comarca del Camp de Túria, està situat en la serra de la Calderona, concretament en els contraforts occidentals de les muntanyes de Portaceli. La vila es troba a l'esquerra del barranc de Carraixet, a 293 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
El terme municipal té 39,62 km². La zona nord-est és especialment muntanyosa. Hi destaquen el Rellom del Topero (711 m), les penyes de Pedralbilla (699 m), la Solana (570 m), el Rodeno del Cantal (564 m) i la penya d'Alí Maimó (430 m), que fa de teló de fons de la vila. Actualment hi ha més de 300 hectàrees que constitueixen l'assentament d'una important zona de segones residències: Pedralbilla, la Lloma de les Clotxes, el Pla de Marco, els Puntals i la Seu.
Les troballes prehistòriques més antigues d'Olocau, situades en la cova sepulcral de la Penyeta Roja, es remunten al període neolític. Durant l'edat del bronze s'estén el poblament, tal com demostren els jaciments arqueològics del Musgany, la Penyeta Roja, el Portitxol, el Puntal Blanc o el Puntal de Pere. I de l'època ibèrica tenim el magnífic poblat fortificat del Puntal dels Llops, actualment restaurat. També l'ocupació romana deixà el seu senyal colonitzador en els plans del terme olocauí, amb aqüeductes com el de l'Arquet, vil•les de camp com la Sella, Pitxirí i la Maimona, o fortificacions com la torre de la casa de la Senyoria.
Del període musulmà assenyalem l'aparició del primer testimoni escrit, en el segle XI, que ens informa de l'existència d'un hisn al-Uqab: el castell d'Olocau, nom que es referia a tota la vall. A partir del 1558, aquest topònim s'aplicarà només a l'alqueria musulmana de Pardines, l'actual vila d'Olocau.
Després de pertànyer a diversos senyors (els Escorna, els Mercer...), passà als Vilaragut (1398), els quals convertiren la vila en cap de la seua baronia i, més tard, en comtat. Fins a l'any de la seua expulsió, la població fou majoritàriament morisca. En 1611, Alonso de Vilaragut va firmar carta de població amb vint-i-sis caps de casa, predecessors dels habitants actuals.
Actualment, la població (1.630 habitants en 2013) encara conserva el caràcter agrícola, però és cada vegada més important el sector de la construcció i el de servicis. Pel paisatge pintoresc, les restes arqueològiques i la situació geogràfica, Olocau té grans possibilitats de turisme cultural i rural
Presentació sobre l'activitat geogràfico-històrica programada pel departament de geografia i història de l'IES Joan Fuster (Bellreguard) a la frontera històrica del Regne de València entre Bunyol i Requena.
HISTÒRIA
Amb la caiguda de l’Imperi Romà, les terres de l’actual Montbui van passar a mans dels visigots fins que, a l’any 711, els musulmans van ocupar la Península. Els francs, però, van reconquerir part dels territoris que havien ocupat els musulmans deixant l’actual Montbui en ple territori de frontera: la Marca Hispànica. Malgrat tots els canvis de dominacions, tant al massís com al cim de La Tossa es va mantenir un nucli de població.
Durant el primer mil·lenni es pot documentar un pujar i baixar relativament freqüent dels pobladors que va estretament lligat als períodes de bonança i seguretat, i també als de conflicte i més perill. Així doncs, en èpoques de pau, els pobladors buscaren la productivitat de les terres, i en època de conflicte, es desplaçaven a la seguretat del cim de la Tossa.
L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TOSSA
L’església de Santa Maria de la Tossa, del segle X, és un dels conjunts alt medievals més interessants de Catalunya, la seva història es remunta a l’any 987, quan el bisbe Froià, al mateix temps que erigia la torre del castell, va construir al costat una sòlida església.
Després d’uns anys d‘abandonament a causa d’una forta sequera a la zona, el bisbe Oliba va cedir les terres, amb l’obligació de repoblament, a Guillem de Mediona, el qual reprèn les obres de l’església i el castell. Va ser consagrada el 1032 pel Bisbe Oliba, impulsor del procés de repoblació de la comarca.
CASTELL DE LA TOSSA
Propera a l’església s’hi troba una torre rectangular d’angles arrodonits, del segle X, que formava part d’un sistema defensiu més extens, un castell termenat que comprenia tot el cim de la muntanya. Aquesta fortificació es correspon a la medieval línia fronterera que seguia el carener de la serra de Queralt.
Segons un document conservat a l’Arxiu Capitular de Vic, la fortificació ja existia l’any 936. L’any 970 el comte Borrell II de Barcelona va adjudicar aquesta zona al bisbe de Vic per tal d’assegurar-ne el repoblament de la comarca. El bisbe Froià de Vic, per tal de protegir als repobladors de la zona va fer reedificar el castell i la capella. No va ser fins l’any 1023 que el bisbe de Vic, Oliba, encomana a Guillem de Mediona la reconstrucció del castell que fou acabat l’any 1035 aproximadament.
El municipi d'Olocau, que forma part de la comarca del Camp de Túria, està situat en la serra de la Calderona, concretament en els contraforts occidentals de les muntanyes de Portaceli. La vila es troba a l'esquerra del barranc de Carraixet, a 293 metres d'altitud sobre el nivell del mar.
El terme municipal té 39,62 km². La zona nord-est és especialment muntanyosa. Hi destaquen el Rellom del Topero (711 m), les penyes de Pedralbilla (699 m), la Solana (570 m), el Rodeno del Cantal (564 m) i la penya d'Alí Maimó (430 m), que fa de teló de fons de la vila. Actualment hi ha més de 300 hectàrees que constitueixen l'assentament d'una important zona de segones residències: Pedralbilla, la Lloma de les Clotxes, el Pla de Marco, els Puntals i la Seu.
Les troballes prehistòriques més antigues d'Olocau, situades en la cova sepulcral de la Penyeta Roja, es remunten al període neolític. Durant l'edat del bronze s'estén el poblament, tal com demostren els jaciments arqueològics del Musgany, la Penyeta Roja, el Portitxol, el Puntal Blanc o el Puntal de Pere. I de l'època ibèrica tenim el magnífic poblat fortificat del Puntal dels Llops, actualment restaurat. També l'ocupació romana deixà el seu senyal colonitzador en els plans del terme olocauí, amb aqüeductes com el de l'Arquet, vil•les de camp com la Sella, Pitxirí i la Maimona, o fortificacions com la torre de la casa de la Senyoria.
Del període musulmà assenyalem l'aparició del primer testimoni escrit, en el segle XI, que ens informa de l'existència d'un hisn al-Uqab: el castell d'Olocau, nom que es referia a tota la vall. A partir del 1558, aquest topònim s'aplicarà només a l'alqueria musulmana de Pardines, l'actual vila d'Olocau.
Després de pertànyer a diversos senyors (els Escorna, els Mercer...), passà als Vilaragut (1398), els quals convertiren la vila en cap de la seua baronia i, més tard, en comtat. Fins a l'any de la seua expulsió, la població fou majoritàriament morisca. En 1611, Alonso de Vilaragut va firmar carta de població amb vint-i-sis caps de casa, predecessors dels habitants actuals.
Actualment, la població (1.630 habitants en 2013) encara conserva el caràcter agrícola, però és cada vegada més important el sector de la construcció i el de servicis. Pel paisatge pintoresc, les restes arqueològiques i la situació geogràfica, Olocau té grans possibilitats de turisme cultural i rural
Presentació sobre l'activitat geogràfico-històrica programada pel departament de geografia i història de l'IES Joan Fuster (Bellreguard) a la frontera històrica del Regne de València entre Bunyol i Requena.
HISTÒRIA
Amb la caiguda de l’Imperi Romà, les terres de l’actual Montbui van passar a mans dels visigots fins que, a l’any 711, els musulmans van ocupar la Península. Els francs, però, van reconquerir part dels territoris que havien ocupat els musulmans deixant l’actual Montbui en ple territori de frontera: la Marca Hispànica. Malgrat tots els canvis de dominacions, tant al massís com al cim de La Tossa es va mantenir un nucli de població.
Durant el primer mil·lenni es pot documentar un pujar i baixar relativament freqüent dels pobladors que va estretament lligat als períodes de bonança i seguretat, i també als de conflicte i més perill. Així doncs, en èpoques de pau, els pobladors buscaren la productivitat de les terres, i en època de conflicte, es desplaçaven a la seguretat del cim de la Tossa.
L'ESGLÉSIA DE SANTA MARIA DE LA TOSSA
L’església de Santa Maria de la Tossa, del segle X, és un dels conjunts alt medievals més interessants de Catalunya, la seva història es remunta a l’any 987, quan el bisbe Froià, al mateix temps que erigia la torre del castell, va construir al costat una sòlida església.
Després d’uns anys d‘abandonament a causa d’una forta sequera a la zona, el bisbe Oliba va cedir les terres, amb l’obligació de repoblament, a Guillem de Mediona, el qual reprèn les obres de l’església i el castell. Va ser consagrada el 1032 pel Bisbe Oliba, impulsor del procés de repoblació de la comarca.
CASTELL DE LA TOSSA
Propera a l’església s’hi troba una torre rectangular d’angles arrodonits, del segle X, que formava part d’un sistema defensiu més extens, un castell termenat que comprenia tot el cim de la muntanya. Aquesta fortificació es correspon a la medieval línia fronterera que seguia el carener de la serra de Queralt.
Segons un document conservat a l’Arxiu Capitular de Vic, la fortificació ja existia l’any 936. L’any 970 el comte Borrell II de Barcelona va adjudicar aquesta zona al bisbe de Vic per tal d’assegurar-ne el repoblament de la comarca. El bisbe Froià de Vic, per tal de protegir als repobladors de la zona va fer reedificar el castell i la capella. No va ser fins l’any 1023 que el bisbe de Vic, Oliba, encomana a Guillem de Mediona la reconstrucció del castell que fou acabat l’any 1035 aproximadament.
2. Les possessions són les grans finques rurals a mallorca. Tenen el seu origen en el repartiment de terres entre els nobles que van participar en la conquesta catalana de l'illa l'any 1229, repartiment que es va realitzar a partir de les alqueries i rafals islàmics preexistents. Possessió d’Alfàbia d’orígen islàmic
3. A més del conreu dels cereals, de les vinyes, dels horts, dels arbres fruiters, de l’engreixament dels animals del corral, entre d’altres tasques típiques de la ruralia, existien activitats tradicionals que eren molt característiques de les possessions de la muntanya. Una feina molt important era el cultiu de l’olivera i la fabricació de l’oli Tafona Oliveres a Balitx d’Amunt
5. El centre de funcionament i hàbitat de les possessions eren les cases, denominades en plural perquè comptaven amb diversos edificis o blocs estructurals, sovint al voltant d'una clastra o pati, que acollien la casa dels senyors i la casa dels amos, a més de diferents estances productives com la tafona, el celler el molí fariner de sang, etc., a més d'estances ramaderes com sestadors, estables i boals. També podia comptar amb capella. A les finques més properes a la costa també es podia trobar una torre de defensa per a protegirse dels atacs dels pirates.
6.
7. Estructura social de les possessions: Els propietaris de les possessions eren denominats senyors Els propietaris arrendaven les possessions als amos , que eren, per tant, els arrendataris pagesos que explotaven les grans possessions. La seva posició era benestant i solien ésser uns fidels aliats de la noblesa. La dona de l'amo era la madona, que tenia importants tasques organitzatives dins la possessió. Els missatges eren els pagesos no propietaris. Els missatges eren els jornalers estables de la possessió. Els jornalers treballaven a temporades a les possessions i depenien d'un jornal exigu i insegur.
11. Bàlitx d'Avall és una possessió del terme municipal de Fornalutx. Es troba prop del curs del Torrent de na Mora, a l'anomenada Vall de Bàlitx. Els primers documents que s’han trobat de les cases de Bàlitx d’Avall daten del segle XIII. De les cases de Bàlitx d'Avall podem destacar l'antiga torre de defensa, embeguda en el conglomerat arquitectònic i carregada d'històries de corsaris i de necessitat de fortificació i de defensa, que palesen una dura vida d'autosubsistència i d'aïllament
13. Bàlitx d'Avall és una possessió rica i viva, de tal manera que podem constatar la pervivència de les activitats agràries i ramaderes de la possessió, amb tanques sembrades de tarongers i algun altre arbre fruiter, els camps treballats i amb animals que pasturen o estabulats. Actualment, una part de les cases es dediquen a agroturisme.