1. Unitat 4: Un planeta viu Victor Sabaté Torreblanca Olalla Montagut Osuna

2. Un planeta ple de vida La situació privilegiada de la Terra ha permès que hi hagi molta diversitat de vida a causa de la bona situació en que ens trobem respecte l’Univers, ja que vivim actualment gràcies a l’existència d’una atmosfera carregada d’oxigen que permet respirar a tots els éssers vius, perquè som el planeta blau on abunda l’aigua, on les temperatures són moderades...tot el contrari dels nostres planetes veïns del sistema solar, on solament Mart ha tingut esperances de vida ja que s’hi ha trobat aigua, on els científics, no hi descarten la possibilitat. Per altra banda, la resta de planetes és gairebé impossible de que hagin existit éssers vius perquè les condicions són extremes tan com si estan a prop o lluny del Sol.

3. Origen de la vida Explicació científica : No podem dir gran cosa del que va passar durant els dos primers terços de la història de l'Univers, només que, en algun moment, es va formar una galàxia espiral que anomenem Via Làctia. En un dels seus braços es va condensar una estrella, el nostre Sol, fa uns 4.500 milions d'anys. Al seu voltant van quedar girant diversos cossos, entre ells, la Terra. Al principi era una massa incandescent que, lentament, es va anar refredant i adquirint una forma semblant a la que avui coneixem. Encara que els canvis en aquestes primeres èpoques devien ser més bruscos i abundants, la Terra no ha deixat d'evolucionar, i ho continua fent. La vida va aparèixer quan es van donar les condicions apropiades. Primer, simples compostos orgànics, després, organismes unicel·lulars; més tard ho van fer els pluricel·lulars, vegetals i animals. Els humans evolucionem d'altres mamífers fa tot just uns segons. Tant les religions com les ciències han dividit la "creació" en diverses fases. Algunes més poètiques (com els set dies de la Bíblia), altres més rigoroses, com les eres geològiques que accepta la ciència. Anem a centrar-nos en aquestes últimes.

4. Les explicacions religioses i mítiques sobre la creació de la Terra Les consideracions científiques sobre l’evolució van aparèixer en els pensadors grecs, que introdueixen la diversificació o una evolució. Però aquestes idees evolucionistes no tenien gaire importància ja que la forma absoluta del dogma judeocristià van ser acceptats de manera literal. CREACIONISME: és una creença religiosa segons la qual l‘univers i totes les coses han estat originats per un acte creador. El creacionisme va ser acceptat pràcticament fins a finals del segle XIX i fins i tot, en el dia d'avui, compta amb seguidors . Les creences creacionistes: El creacionisme de la Terra jove defensa la interpretació literal de la Bíblia i considera que la Terra no té més de 6.000 anys d'existència. Entre els adeptes dels creacionistes de la Terra jove existeixen tres grups: els que defensen que Déu va dirigir l‘evolució durant un període curt, els que rebutgen totalment l'evolució dels éssers vius i els que neguen l'evolució humana, però accepten l'evolució de la resta dels éssers vius. El creacionisme de la Terra vella admet l'edat real de la Terra. Aquest segon esquema es subdivideix en dos grups: el d'aquells que creuen que Déu va crear l'univers una sola vegada i després el va abandonar i el d'aquells que creuen en una creació progressiva de l'univers. Entre aquests últims hi ha els qui defensen que Déu va crear les primeres espècies i després va dirigir la seva evolució i els que creuen que, un cop Déu va crear les primeres espècies, aquestes varen evolucionar per elles mateixes.

5. FIXISME : és una teoria segons la qual tot allò que existeix, incloent els éssers vius, no ha variat amb el pas del temps i s'observa, el dia d'avui, en la mateixa forma que ha presentat en el passat i que continuarà mostrant en el futur. Així, el fixisme descriu la natura com una realitat definitiva i acabada en la qual els éssers vius constitueixen formes inalterables. El fixisme s'oposa a l’evolucionisme ja que és una teoria sense fonament científic la qual no suporta un anàlisi rigorós. Actualment són moltes les evidències de l'evolució que desmunten qualsevol teorització de caire fixista. Part d'aquestes evidències es generen a partir de la investigació en camps com la paleontologia. En aquest sentit resulten igualment determinants els estudis sobre l'edat de la Terra, impulsats en un primer moment pels geòlegs Hutton i Lyell. Aquests estudis porten a estimacions molt allunyades de les proposades per l'arquebisbe Ussher (4.600 m.a. segons les tècniques modernes de datació),

6. Les teories evolucionistes Lamarckisme: Va ser la primera teoria evolucionista mai postulada. La seva hipòtesi era que quan uns éssers vius pateixen un canvi climàtic o de qualsevol tipus aquests s'adapten mitjançant la variació, la utilització i la transformació dels òrgans. Els òrgans més utilitzats durant l'adaptació es desenvolupaven de forma favorable per a l'individu mentre que els no utilitzats s'atrofiaven. Esta llei d'ús i desús dels òrgans es pot sintetitzar en l'aforament "la funció crea l'òrgan". Segons Lamarck aquests canvis es transmetien per via sexual als descendents. Però aquesta teoria és errònia, ja que, la modificació de l'òrgan per mitjà de la seva utilització no queda "gravada" a l'ADN (àcid desoxiribonucleic), i per tant, és impossible la seva transmissió per via hereditària.

7. Charles Darwin i la selecció natural : és el procés que dirigeix l'evolució de les espècies, d'acord amb el darwinisme, que és la teoria evolucionista acceptada actualment. Segons Charles Darwin en qualsevol població els individus són diferents entre ells. Els individus d'una població tenen caràcters que són heretables a la descendència. Així doncs, és sobre aquest conjunt de caràcters sobre els que opera la selecció natural. Els individus més ben adaptats al seu ambient tindran major descendència ja que s'adaptaran millor al seu ambient i per tant amb aquell caràcter tendirà a fer-se més freqüent a cada generació. Així, per exemple, en el passat hi devia haver girafes amb el coll curt i unes poques girafes amb el coll llarg. Les que tenen el coll llarg arribaven més amunt per alimentar-se i alimentar-se de les fulles de les capçades dels arbres més que les que tenen el coll curt. Aleshores, les girafes de coll llarg, més ben alimentades es podien reproduir més i passar el seus caràcters a la descendència de manera que cada cop hi hagué més girafes de coll llarg fins que totes les girafes tingueren el coll llarg. La selecció natural és la innovació central de les idees de Darwin, ja que l'evolució ja havia estat prèviament per d'altres, com l’anterior de Lamarck, però amb mecanismes diferents.

8. Els nostres avantpassats comuns Els australopitecs : són els primers homínids que apareixen. És un subgènere dels homínids, probablement de la tribu biològica autralophitecini, però no es poden classificar estrictament dintre del gènere Homo. Els més antics van ser els trobats a l'Àfrica Oriental, l’australophithecus boisei, l' Australopithecus ramidus i l' Australopithecus afarensis. A l'Àfrica del sud es va trobar l' Australopithecus africanus i l' Australopithecus robustus abans anomenat Parantropus. L'australopitec era omnívor i vivia a planes i pujols amb roques abundoses, i la vora de l'aigua. Els primers Australopitecs eren molt semblants a certes espècies de mones, i només mesuraven un metre. Inicialment es va pensar que eren caníbals, però ara es creu que en realitat van ser víctimes d'una subespècie derivada d'ells mateixos però més evolucionada, que va exercir l'hegemonia i va caçar l'Australopitec antic per alimentar-se. Paranthropus: és un gènere probablement de la tribu biològica Australopithecini, que està relacionat amb els australopitecs. El terme Para-anthropus etimològicament vindria a significar una línia paral·lela a la que porta a la humanitat, però aquest gènere no està acceptat per tots els investigadors ja que en general les espècies integrants d'aquest gènere Paranthropus aethiopicus, P. boisei i P. robustus no està gaire clar que pertanyin al tronc filogenètic que portaria directament al gènere homo. Totes aquestes espècies només s'han trobat a Àfrica i sembla que vivien en ambients més forestals que els australopitecs pròpiament dits.

9. L' Homo ergaster i l’Home erectus: és una espècie d'homínid que va viure fa entre 1,7 i 1,5 milions d'anys. Per algunes autoritats és considerat com a variant de l' Homo erectus . L' H. erectus com a espècie diferenciada d' H. ergaster hauria viscut fa entre 1,7 milions d'anys i 300 mil anys. El nom de l'espècie prové del grec ergaster , que significa "Treballador". Aquest nom fou elegit després del descobriment de diverses eines com una destral de mà i un tallat a la vora de l'esquelet de H. ergaster . Les diferències entre Homo ergaster i H. erectus serien: H. ergaster apareix a l'Àfrica, des d'on es va estendre fins a l'Orient Mitjà, mentre que H. erectus es troba a l'est d'Àsia (sempre limitat a la franja tropical). L' Ergaster és la primera espècie del gènere Homo que es troba fora del continent africà. Anatòmicament, H. ergaster presenta una cúpula cranial més alta i una estructura facial i corporal més fina que H. erectus . H. ergaster sol associar amb dates anteriors. L'opinió més generalitzada és que H. ergaster , i no H. erectus , és l'ancestre de l'home actual, via l' Homo antecessor (l'"Home d'Atapuerca"), que fora l'ancestre comú de l'home de Neanderthal Homo neanderthalensis i de l'home actual Homo sapiens.

10. L'Homo antecessor o l’home d'Atapuerca: és un homínid fòssil descobert a la Gran Dolina d'Atapuerca, província de Burgos, l'any 1995. La troballa va consistir en una trentena i escaig d'espècimens d'una antiguitat d'uns 800.000 anys. Tanmateix, cal indicar que pràcticament tots els especialistes en paleoantropologia consideren que aquesta denominació és equivalent a Homo heidelbergensis i, per tant, el seu ús hauria d'evitar-se. L' home d'Atapuerca és considerat l'avantpassat comú (llatí antecessor ) de l'home actual i l'home de Neanderthal. Com a característiques interessants, l' H. antecessor presenta dos arcs supraciliars (com és el cas dels Homo erectus xinesos i els Neanderthals), així com molars de tres arrels, un tret present en l' Homo ergaster . La seva capacitat cranial sobrepassa els 1.000 cm3. L'home de Neandertal : és una espècie del gènere Homo que visqué a Europa i el Pròxim Orient al Paleolític mitjà, entre fa 250.000 i fa 28.000 anys. Si bé antigament era classificat com una subespècie d' Homo sapiens , actualment la majoria d'autors el consideren una espècie distinta. Protagonitzà una rica cultura material anomenada Mosterià, i mostrava preocupacions estètiques i espirituals (sepultures). Després d'un difícil reconeixement, durant molt de temps l'home de Neandertal ha estat vist negativament en comparació amb Homo sapiens . En la imaginació popular apareix com un ésser simiesc, rude, lleig i ximplet. De fet, és més robust que Homo sapiens i el seu cervell és lleugerament més voluminós, en mitjana. Els progressos de l'arqueologia prehistòrica i de la paleoantropologia des de la dècada del 1960 han revelat un ésser de gran riquesa cultural. Tanmateix, encara queden molts punts per aclarir, com ara les causes de la seva extinció.

11. Homo sapiens Els humans, éssers humans o hómes ( Homo sapiens , "home savi" en llatí): són primats bípedes de la família dels homínids, i Homo sapiens és l'única espècie supervivent del gènere Homo . Dintre d'aquesta espècie només n'existeix una subespècie viva, Homo sapiens sapiens , que es correspon a l'home actual. Les proves d'ADN indiquen que els humans moderns s'originaren a l'Àfrica fa aproximadament uns 200.000 anys. En l'actualitat, els algorismes genètics determinen una diferència aproximada d'un 0,2% del material genètic entre els diferents individus d'aquesta espècie que té com algunes de les característiques més destacades la seva intel·ligència, el desenvolupament del llenguatge i la cultura. Tenen un cervell altament desenvolupat, capaç de realitzar un tipus de raonament abstracte, de consciència i d'emocions complexes. Aquesta capacitat mental, combinada amb una posició erecte del cos que allibera els braços i les mans, li permeten una gran capacitat per a manipular objectes i de fer un ús d'eines molt més gran que qualsevol altra espècie que també en faci un ús puntual.

12. Procés d’hominització Procés evolutiu seguit per un conjunt de formes successives de primats que partint d'un avantpassat comú de l'home, arriba fins a l'home actual. Bipedisme : Un animal bípede és el que utilitza dues extremitats per desplaçar-se. Alguns exemples d'animal bípede són els humans i alguns dels seus parents propers, o les aus, que descendeixen de dinosaures bípedes del Juràssic. La hipòtesi més acceptada per explicar el bipedisme és la necessitat de canvis en el moviment i la recerca d'aliments per un canvi climàtic que va tenir lloc fa uns 6 milions d'anys. Alliberament de la mà : La mà ara pot servir per defensar-se, treballar i agafar objectes. Es desplaça la posició del polze, que queda encarat a la resta dels dits, i la mà esdevé una pinça de precisió enorme, cosa que permet fer servir i desenvolupar eines cada cop més sofisticades. Al mateix temps, les mandíbules i les peces dentals canvien, ja que ara els homínids poden usar les mans a l’hora d’alimentar-se. Desenvolupament del cervell : L’evolució dels primers primats vers l’ésser humà reflecteix un increment constant del volum cranial: així, passem dels 550 cm3 dels australopitecus de fa 4 milions d’anys als 1.500-2.000cm3 de l’homo sapiens actual. A més, aquest increment s’acompanya d’un augment de la complexitat i del nombre de cèl·lules cerebrals. La cara s’aplana de manera que els ulls queden en un mateix pla, fet que millora la visió estereoscòpica. També va lligat a l’eixamplament dels malucs, que han de permetre el naixement d’infants amb un cervell més gran la capacita tècnica fa possible el llenguatge articulat. Llenguatge articulat : L’ésser humà experimenta modificacions a la cavitat bucal i a les vies respiratòries. Així, la laringe es troba en una posició més baixa que en els ximpanzés, però ni els ximpanzés ni els goril·les no poden vocalitzar. A més, al cervell apareixen zones especialitzades en el control de la funció de la parla. La capacitat de transmetre informació i experiències permetrà acumular coneixements que podran ser compartits per la resta dels individus.

13. FI