1. Reflexions d’un mestre de plàstica<br />de<br />Lluís Vallvé Cordomí<br />Carolina Mayoral MindanSeminariTutora. Reina Capdevila09/12/2010URL: Blanquerna. <br />El llibre Ha de ploure cap amunt, Reflexions d’un mestre de plàstica; ha estat escrit pel Sr. Lluís Vallvé Cordomí. Nascut a Barcelona l’any 1957 i mestre d’educació visual i plàstica ha intentat compaginar la docència amb la formació. Així doncs, aquest llibre, com ell mateix ja ens diu a la introducció, és fruit de la voluntat de sistematitzar l’experiència, de voler posar ordre als seus propis pensaments i la pràctica educativa, de la necessitat de reflexionar sobre les idees, conviccions i intuïcions i, d’intentar mostrar els beneficis de la vivència de l’art mitjançant un recull de les un recull de totes aquelles experiències que ha viscut en el dia a dia de l’escola. Aquestes estan plenes de paraules d’alumnes, dels seus conflictes, de les relacions que s’hi estableixen, de la descoberta de l’entorn, de la descoberta en si mateixos etc... <br />Després d’haver-me llegit el llibre i d’haver pogut veure diferents reaccions dels infants davant diferents situacions, els dos epílegs que més m’han agradat han estat el de: Deures de vacances? I Confien en nosaltres?.<br />El primer, Dures de vacances? l’he triat perquè m’hi he sentit identificada. De petita sempre he tingut deures de vacances i no només d’una sola matèria sinó que cadascuna em donava un llibret que havia de dur fet a principis del inici del curs següent. Aquests deures em trencaven moltes hores de diversió, de poder sortir al carrer a jugar o simplement de poder anar a la platja amb les amigues cosa que, com tota nena, em frustrava. També, m’he sentit identificada en el fet que en el mateix transcurs del curs escolar, la majoria de professors, pensant-se que de les altres assignatures no teníem deures, ens en posaven bastants i alguns la veritat no eren gaire fàcils. Com que la majoria de cops no sabia com els havia de resoldre i, tenia la sort de que la meva mare treballava al mateix lloc on vivíem, em posava a la botiga amb ella perquè m’ajudés. Però, a més a més, els professors tampoc tenien en compte que, després de 6 hores de col·legi, haver-te d’estar 2 o 3 hores més asseguda en una cadira, evitava que tinguessis una estona per poder sortir a jugar o simplement perquè poguessis anar a practicar algun esport com, en el meu cas el patinatge o el ballet. <br />El segon, Confien en nosaltres? l’he triat perquè penso igual que ell. És cert que hi ha certes activitats o situacions que són difícil de realitzar però això no significa que sigui impossible. Crec que només fa falta confiança i seguretat perquè un nen tingui forces per tirar-ho endavant. Així doncs, si tu a un nen no li transmets aquesta confiança i seguretat de que creus que ho pot fer, de que si s’esforça obtindrà un bon resultat, aquest nen directament ja no tindrà ganes, ja no s’hi capficarà n’hi li donarà importància. En canvi, si tu veus o tens un nen i tot i que ell no estigui molt segur de que ho pot tirar endavant, li dones ànims, empenta i suport, aquell nen ho intentarà amb totes les seves forces i segurament amb molta il·lusió. Per tant, de tot allò que es fa amb ganes, seguretat i diversió, se n’obté bons resultats. <br />Arrel d’aquest capítol se m’ha ocorregut una anècdota que vaig tenir jo fa exactament dos dissabtes enrere a la piscina Municipal de Roses. <br />Jo sóc l’encarregada de dos grups de nens que oscil·len entre els 3 anys acabats de fer i els 12 on, en el primer tinc 20 nens i en el segon 30. El primer grup entra a les 11:20 i jo, com a “cangur” he de passar llista, els he d’entrar, canviar-los i acompanyar-los dintre la piscina així com ajudar a les professores a realitzar les classes. Aquest grup acaba a les 12:15 i és llavors quan he de fer el mateix procediment però a l’inversa. Però, el més divertit és que en el mateix moment, tinc el segon grup que l’he entrat a les 12:10 fent el mateix procediment que amb el primer i, per tant, solc tenir més de 40 nens sota la meva responsabilitat. Quan hem van donar les llistes, vaig pensar que tot i que ja fa dos anys que ho faig, em seria impossible però vaig sentir que hi ha gent que confia en mi, que confien en què ho puc fer i gràcies a això, ho vaig agafar amb tanta empenta que ara ja estic acostumada. <br />Tot i així, els pares, fa dues setmanes van demanar fulls de reclamació doncs volien posar una queixa sobre el funcionament. Molts es van queixar pel fet de que a la sortida de la piscina no els dutxaven cosa que jo ja els hi havia respòs que amb 50 nens és impossible poder-los dutxar a tots quan la majoria tenen 3, 4 i 5 anys. Llavors van demanar una altre monitora (cosa realment impossible de trobar) o que deixessin entrar als pares o si més no a dos. Bé, els responsables van decidir que intentéssim mirar havera com funcionava si entraven dos pares però per mi va ser un veritable mareig. En <br />el primer grup els dos pares que van entrar van ser de nenes de 6 anys. A aquestes no els hi van donar la llibertat de poder-se canviar soles, de donar-lis la responsabilitat de vestir-se soles doncs van ser elles qui ho van fer. Jo, solc intentar que els nens es canviïn sols per tal de que puguin sentir-se útils i moltes vegades com a persones grans. Molts nens quan acaben de vestir-se em vénen i em diuen: Mira, mira! M’he vestit tot solet! A que ho he fet be? I la veritat és que si miro el procés dels diferents dissabtes, aquell nen que no es sabia vestir, ara ja ho sap fer. <br />Pel que fa al segon grup em va passar tres quarts del mateix però aquest cop, comentant-ho amb un pare, ell em va dir “Es que estáis obligados a dejarnos entrar, si no lo hacéis por las buenas, lo haréis por las malas”. Jo no vaig voler respondre però llavors, com que la seva filla estava davant vam tenir el següent diàleg:<br />Quants anys tens? <br />6.<br />Que et saps dutxar sola?<br />Si.<br />Doncs mira, farem una cosa, si tu el que vols és dutxar-te, jo et deixo 5 minuts perquè vagis a dutxar-te, però pensa que desprès t’hauràs de canviar i sortir amb els altres així que hauràs d’anar una mica ràpid. A més a més el papa no et podrà ajudar, haurà d’estar a fora i així tu podràs sortir i dir-li que ho has fet tota sola com a un nena gran. Que et sembla?<br />A ella se li va il·luminar la cara amb un somriure d’orella a orella, doncs veia que hi havia algú que creia que no feia falta que el seu pare estigués allà manant-li sinó que ho podia fer tota sola i em va respondre amb un si molt alt.<br />El pare, veient la reacció de la nena, em va donar l’enhorabona i les gràcies i de seguida sortí a fora i l’esperà. <br />Al acabar el dia, vaig veure que era igual si els nens es dutxaven o no, el que els pares volien era ajudar a les criatures pensant-se de que elles no són capaces de fer les tasques que fan els grans i, al sortir de la piscina amb l’últim grup vaig dir-li a la secretaria que li digues al director de que els pares no podien entrar, que per treure l’excusa de la dutxa <br />al sortir ja els hi pesaríem un aigua per sobre i així permetríem donar protagonisme i llibertat als nens. <br />Per concloure, he de dir que, tot i que el llibre se m’ha fet molt feixuc de llegir i una mica repetitiu, trobo que aquest senyor ha sigut molt valent en voler fer un llibre d’aquest tipus doncs, tot i que expressa moltes opinions personals, amb les quals n’hi ha que jo comparteix-ho, ha sabut organitzar i narrar totes aquelles experiències que ha tingut a classe i el més important és que n’ha tret conclusions que serveixen per a tothom doncs per exemple hem de tenir molt clar que no podem tractar els nens com a màquines, cada nen és una persona diferent i les hem de tractar individualment potenciant els seus punts forts per tal de que prosperin en el futur així com, ensenyar-los coses que puguin veure i interioritzar doncs, si simplement el que els hi fem és explicar les coses perquè les memoritzin i les vomitin en un examen, no aprendran res. <br />