EXPERIÈNCIES DE LECTURA

1. EXPERIÈNCIES PERSONALS
A mi emva començara agradar escriure,quanvaigteniramiguesd'estiuenel poble i ens vam
donar l'adreça i ens escrivíem cartes durant tot l'any. Aquesta forma d'escriure m'agradava
molt.En el col·legi solament treballàvem les oracions i les seues parts a més dels dictats que
posava el docent.
La meuaprimerai únicacreació de conte en el col·legi va ser una activitat que va proposar un
altre professor que no era el de llengua (crec recordar que era el de ciència), que consistia a
escriure una història amb la següent informació: el protagonista de la història era un mateix
(jo), eres un extraterrestre i trepitges per primera vegada la terra, intenta descriure el que
veus, tenir en compte que no saps gens sobre els objectes i persones que visualitzes. Va ser
divertidíssima,emvaigembardissar en l'activitat gens més arribar a casa i no em vaig alçar de
la cadirafinsque vaigacabar. En arribar a l'aulal'endemà,el professoremva posar un 10, cosa
que no era habitual en mi dins d'aquesta assignatura.
VEROZAMORA
En el col·legi,enelsprimerscursosde primàriafèiemredaccionssobre el capde setmana o les
vacancesde Nadal,pasquao estiui algunesvegadeslesllegíemalarestadels companys/as de
classe. A part d'aquests escrits, el següent que recorde de la meua vida acadèmica és anàlisi
d'oracionsi controlssobre conceptescom els gèneres textuals i poques produccions pròpies.
Els escrits que més recorde i amb els quals gaudia no van tenir relació amb el col·legi, com
quasi tots els meus bons records de la infància. El meu cosí Omar i jo ens portem sis mesos.
Quan érem xicotets anàvem a una casa de camp familiar a passar el dia. Ens encantava jugar
allí. Ens passàvem el dia corrent, botant i jugant amb la terra, però al que més ens agradava
jugar era a les aventures i a les cerques de tresors.
Sempre ens portàvem una llibreta i colors i dibuixàvem un mapa de l'hort amb la seua rasa
(“riufons”),el monticle de terra(“lagranmuntanya”), els cavallons, els camins, els tarongers
(“arbresencantats”),lacasetadel WC (“el cau”),la caseta del motor(“lacasa de labruixa”) i el
cremador (“la presó”)..
Ma tia Anaensproposavamissions:ensamagavaalgunobjecte perl'hort,oensfeiaarreplegar
cert nombre de taronges caigudes dels arbres a mode de proves que havíem d'aconseguir
superar. Nosaltres deixàvem volar la imaginació i quan superàvem alguna prova anàvem a
explicar-li-ho corrent, amb bones dosis de fantasia afegida, com és lògic en xiquets d'uns 7
anys d'edat.
Desprésde totel dia d'aventura,quancomençavaa baixarel sol, els majors ens feien entrar a
la caseta. Llavors, quan ens queixàvem que no volíem entrar, la meua tia ens animava a
escriure sobre la nostra aventura per a complementar el mapa.
ROCÍOMONZONÍS

2. La meua experiència d’escriure va començar a partir de l’ Institut cap als 14 anys. Abans no
m’agradava molt escriure preferia fer números. Una amiga meua em va endinsar en el mon
d’escriure cartes sobre el que havíem fet el cap de setmana amb anècdotes que ens anaven
succeint quan quedàvem per les vesprades a donar una volta pel poble. Ara ja fa temps que
vam deixar d’escriure’ns per motius que no se saben.
Altra experiència va ser que el meu pare sempre hem deia a partir dels 10 anys “ Agafa’t un
llibre de la biblioteca que t’ agrade i llig que serà bo per al futur”. Amb aquesta expressió ell
volia dir-me llig el que vulgues, com vulgues, on vulgues, però llig. Per això, se li va ocórrer
començara escriure un llibre anomenat “La Tierra” on els personatges érem els meus pares i
jo ambuna vidadiferent.Al llibre elsmeuspareserencientíficsi joseguia sent una xiqueta de
8 anys amb la vida sense canviar on hem costava alçar-me per a anar a l’escola, jugava a
futbol,mentre monpare investigavaunprojecte relacionatamb la terra. Conte açò, perquè jo
ajudava al meu pare a escriure bé algunes paraules que ell escrivia mal i d’altra manera era
perquè jollegira,sobretot en les coses que jo solia fer a casa. Era una manera d’escriure amb
ell ,saber com continuaria l’historia del llibre i a la vegada les correccions que hi feia mentre
llegia. Redactàvemi corregíemal paperi desprésjoa l’ordinadorque hemvancomprarper als
reigs, el passava a net sense faltes ni ortografia.
M’agradava moltcom anava quedantlahistoriafinsque un dia vam deixar d’escriure i guarde
el xicotet relat que vam començar i que m’agradaria en un futur continuar.
VERÓNICA GADEA
La primeraexperiènciaque vasersignificativa per a mi i pense que tal volta per eixe motiu la
recorde especialment, va tindre lloc a l’ Institut, quan jo tindria aproximadament tretze o
catorze anys. El mestre de Literaturaensva demanarque llegiremunllibre de vampirsdel qual
no puc recordar el títol i ens va aconsellar que per a no passar molta por, el llegirem amb
companyia de gent i amb la llum encesa.
Uns dies després, la major part de l’ alumnat que formaven el grup de classe, coincidíem en
que el llibre no donava tanta por com ell ens havia assegurat.
El professor ens va contestar que ens podia demostrar que no érem sincers amb el que li
estàvemdienti que,lesnostresparaulesúnicamentresponien a un acte de negació de la por,
de no voler demostrar un sentiment del qual no es devíem d’ avergonyir en cap moment
perquè en realitat és el sentiment més antic que existeix.
Al dia següentvavindre aclasse ambun “parabàn” i el va col·locara un extremde laclasse. Va
tancar totesles finestres deixant la classe totalment en penombra i es va amagar darrere del
“paraban” d’ onva eixirunssegonsdesprésvestit de vampir i enfocant- se amb una llanterna
desde baix de labarbeta.Presentavaunaspecte realmenttenebrósi mentre passejava entre

3. elscorredorsde la classe ensva llegiruncapítol del llibre que tractava del moment en el qual
el vampir caminava entre la gent escollint quina anava a ser la seua víctima.
Primers’escoltavenriallesentre lescompanyesi els companys, però el mestre, sense perdre
encap momentlaconcentracióenlalectura,va continuar amb el capítol. Poc a poc, les rialles
es van anar convertint en sorolls que expressaven tensió i por. Algunes companyes van
esclatarenplorsi li van demanarque parésperquè hoestaven passant realment mal, altres s’
agafavende lesmansi altresesvan aixecarde lesseuescadiresi vantindre que eixirde classe.
Senscap dubte,aquell mestre ensvademostrarque,deixant-sedurperlaimaginació, el llibre
donava molta por.