Quatre arguments de pes perquè l'escola pública del carrer Bailèn es digui "La Colometa"...

1. Escola La Colometa

2. La Colo... què? La Colometa és la protagonista de la novel·la La Plaça del Diamant , de Mercè Rodoreda. Se’n va fer una adaptació cinematogràfica als anys 80, amb la Sílvia Munt i el Lluís Homar.

3. Escola La Colometa Argument número 1 És un nom que ens lliga fortament amb el territori, amb el nostre entorn, amb el barri. “ Tots els records que conservo de Gràcia són entranyables. (...) Voldria que tots els que llegissin la meva novel·la participessin en la meva emoció. Em fa contenta pensar que entre tants milers de lectors com ha tingut i continua tenint n’hi ha molts que no havien llegit mai res en català i que és llegint-la que han descobert que la nostra era una llengua civilitzada, culta, important. Em fa contenta així mateix pensar que aquesta novel·la senzilla i humana ha dut el nom de la plaça del Diamant de la vila de Gràcia i amb ell el de Catalunya a tants països llunyans.” Mercè Rodoreda, 1982

4. Escola La Colometa Argument número 2 És un nom que, sense ser de personalitat, ens remet ràpidament a la figura de Mercè Rodoreda, l’escriptora catalana més reconeguda universalment.

5. Escola La Colometa Argument número 3 És un nom fàcil de comprendre i d’utilitzar pels nens, tot i que no és un nom pròpiament del món infantil.

6. Escola La Colometa Argument número 4 És un nom que pot ser excusa per a infinits aprofitaments pedagògics, per a totes les edats. Des dels ocells de Barcelona... ... fins a la guerra civil Des de la Festa Major de Gràcia... ... fins a la literatura catalana

7. I si algú troba que la de La Colometa és una història trista... “ Vull tornar-hi a insistir, perquè em dolgué que algú ho negués: vull afirmar ben alt que La plaça del Diamant és per damunt de tot una novel·la d’amor, per més que sense ni un gra de sentimentalisme. (...) I el mot contents , darrer de la novel·la, no és pas gratuït. No el vaig posar perquè sí. Deixa entendre que, encara que al món hi hagi tanta tristesa, sempre el pot salvar algú amb una mica d’alegria.” Mercè Rodoreda, 1982