Resum sobre l'ús de l'esperanto a la Guerra Civil Espanyola bàsicament als Països Catalans per a la presentació del llibre Història de l'esperanto als PPCC, acte dins de les 1es jornades de recuperació de la memòria històrica de Subirats.

1. La utilització de l'esperanto durant la Guerra Civil Fonts bàsiques: Museu d'Esperanto de Subirats Biblioteca d'Esperanto de Moià "Ramon Molera Pedrals" i principalment el llibre que presentem:

2. El moviment esperantista, en molts aspectes, és una mena de microcosmos, un compendi o un reflex del món. Moltes coses que coneixem, vivim i patim els humans, en general, tenen la seva representació en el petit món esperantista. Per exemple: George Soros, nascut el 1930 a Hongria en el sí d'una família on es parlava esperanto, esdevé especulador i filantrop. Els anys 80's va 'ajudar' amb centenars de milions de dòlars als països satèl·lits de la URSS que 'volien' la democràcia, el 1992 va fer caure el Banc d'Anglaterra guanyant 1.100 milions de dòlars, desestabilitzant el SME i provocant la devaluació de la lira, la pesseta i la lliura irlandesa i el 2008 quan comença l'actual crisi és quan ell més hi guanya, obtenint una fortuna de 9.000 milions de dòlars. Les seves inversions filantròpiques pugen a 300 milions. És amic de Bush pare i en canvi ha donat tot el suport a Obama. El passat 15 de desembre, 151è aniversari de Zamenhof, UEA (Associació Universal d'Esperanto) va organitzar a NY el següent acte: “From Zamenhof to Soros: A Symposium”; Entre els ponents, professors universitaris, també hi havia George Soros i va fer una intervenció de 10' que va publicar el NY Times. ---> En veurem algun altre exemple, de no tanta envergadura --->

4. Zamenhof publica el primer llibre d'Esperanto el 1887 en llengua rusa. Abans de final d'any surt en polonès, alemany i francès. El 1888 en anglès i el 1889 en hebreu. Zamenhof l'any 1887 Zamenhof l'any 1905 El moviment esperantista abans de la Guerra Civil

5. El 1r esperantista català és el vilanoví Josep Vidal Llopart segons una postal que hi ha al Museu de Subirats. El moviment esperantista abans de la Guerra Civil

6. Alguns esperantistes famosos pioners a Catalunya: l'advocat Frederic Pujulà i Vallès, autor de la primera novel·la de ciència ficció 'Homes artificials', un catalanista infatigable que ja es va haver d'exiliar el 1905 per escriure a premsa sobre els Fets del ¡Cu-Cut!, quan uns militars van destrossar i calar foc a la redacció. Salvador Dalí, notari de Figueres, pare del pintor. Andreu Nin, fundador del POUM. El gran folklorista Joan Amades. El poeta Carles Riba, que volia crear una llengua internacional en base als sufixos catalans, amb 16 anys guanya un premi als Jocs Florals en Esperanto, etc. Pujulà i Vallès Andreu Nin Joan Amades Carles Riba El moviment esperantista abans de la Guerra Civil

7. El moviment esperantista abans de la Guerra Civil El primer punt àlgid de l'esperantisme català es produeix l'any de la Setmana Tràgica entre el 5 i l’11 de setembre de 1909 a Barcelona: El 5è Congrés Internacional d’Esperanto. Els balcons i els tramvies s’omplien de banderes de color verd. Més d’un miler de persones d’arreu del món hi assistiren. Entre ells s'hi trobava el Dr. Zamenhof. Alguns dels congressistes més coneguts són el fundador del POUM, Andreu Nin i el folklorista Joan Amades, autor del Costumari Català. Qui no hi pogué assistir fou el pedagog racionalista Francesc Ferrer i Guàrdia, detingut uns dies abans quan anava de camí cap a Granollers, on havia de trobar-se amb uns companys per tal d’anar-hi plegats. Es van realitzar multitud d’activitats com ara excursions, els primers Jocs Florals Internacionals, partits de futbol o la celebració de la Copa Esperanto de ciclisme, presidides algunes d’elles pel mateix Zamenhof, acompanyat en tot moment per l'advocat Frederic Pujulà i Vallès, president del Comitè local i autor del primer diccionari català-esperanto i un dels principals organitzadors de l’esdeveniment.

8. El 1906 al 2n congrés internacional a Ginebra quan Pujulà i Vallès es va dirigir al plenari en nom de la nació catalana, un esperantista militar espanyol protesta dient que a Espanya això no es permetia; els responsables li van respondre que no estaven a Espanya; (microcosmos esperanto). El 1910 neix la Federació Catalana d'Esperantistes (KEF). L'òrgan escrit era el Kataluna Esperantisto (KE). La Gran Guerra del 1914 i la mort de Zamenhof el 1917 va debilitar molt el moviment esperantista, el moviment dels ideals de justícia i fraternitat. A la dècada de 1920 els esperantistes es refan i tornen a la seva activitat anterior. El 1925 es fa el congrés català a Ciutat de Palma. Això no agrada al president de l'Associació Espanyola d'Esperanto (AEE), comandant Julio Mangada i protesta amb un escrit a la premsa mallorquina; (microcosmos esperanto). El moviment esperantista abans de la Guerra Civil

9. El segon punt més àlgid de l'esperantisme català es produeix el 1925 amb la publicació de Kataluna Antologio, una extensíssima antologia de la literatura catalana en esperanto. Proposada per Pujulà el 1912, tenia els antecedents de la polonesa el 1906, la lituana el 1923 i la búlgara el mateix 1925. Jaume Grau Casas n'és el compilador i principal traductor. Entre els col·laboradors hi ha Joan Amades amb la traducció de "La cançó popular catalana". L'antologia va esperonar una sèrie de països petits a fer la seva. Va ser un èxit de vendes en el mercat esperantista mundial i obra apreciada i lloada en tota la premsa esperantista, amb menysteniment en l'àmbit de l'AEE, representada pel Barcelona Esperanto-Grupo, dirigit per Rómulo Rocamora fidel de Mangada, que va saludar en nom de “los catalanes auténticos y no hipócritas” en un congrés espanyol d'esperanto; (microcosmos esperanto). El moviment esperantista abans de la Guerra Civil

10. El moviment esperantista abans de la Guerra Civil La dictadura de Primo de Rivera, atiada per denúncies de Rocamora i Mangada, es dedicava a posar tota mena de pals a les rodes a KEF, negació de subvencions, multes a la Federació i al seu president Delfí Dalmau i tancament del seu negoci i tancament de llocs on s'ensenyava l'esperanto, etc. i van obligar els catalans a integrar-se a l'Associación Española de Esperanto. En el congrés de Vinaròs el 1928, KEF s'autodissol per a no doblegar-se. Tanmateix alguns membres van claudicar a les exigències de la dictadura i van fundar una Associació Esperantista Catalano-Balear, que va continuar la publicació de Kataluna Esperantisto durant nou números, abandonant la part literària. Per primer cop es va emprar el castellà a la revista. El 1930, amb la 'dictablanda' es va es va refundar la Federació Catalana d'Esperantistes. El 1931 es fa la 2a edició de Kataluna Antologio amb la corresponent hostilitat dels de sempre. La República i les llibertats retornaren la vitalitat dels seus inicis a l'esperantisme. Es tornà a editar el KE amb 1500 exemplars el primer número, cosa impensable avui i es tornen a fer cursos d'esperanto als ateneus.

11. El moviment esperantista abans de la Guerra Civil A Praga el 1921 havia nascut S.A.T. Sennacieca Asocio Tutmonda o Societat Anacional Mundial com a reacció a la manipulació del nacionalisme per les classes dirigents per a fer combatre els treballadors pels interessos d'aquelles. SAT, que el 1930 va patir l'escissió dels comunistes ortodoxes, va celebrar l'assemblea anual a València l'agost de 1934. El moviment obrer esperantista era fort i especialment a València. El govern de la República era de dretes i va suspendre l'acte inaugural per haver-se criticat el govern per part del representant de la UGT. També hi havia un control estricte dels jueus alemanys que aprofitant els congressos, no tornaven al seu país on ja manava Hitler i els esperantistes intentaven ajudar-los; un exemple, Mangada, en nom d'AEE, demanà al ministre de la guerra que donés feina de professor d'alemany a l'Escola Superior de Guerra, a Paul von Prabucki perseguit per Hitler.

12. Activitats esperantistes a l'inici de la guerra Malgrat l'etapa de llibertats encetada, la Federació va continuar sota la pressió de l'esperantisme espanyol i de l'esperantisme espanyolista de Catalunya. El grup Nia Fajro continuava fent-ne de les seves fins i tot internacionalment, cosa que va denunciar el Internacia Centra Komitato (Comitè Central Internacional). Llavors es va desfer el grup i van fundar una altra associació que es deia Zamenhofa Instituto. El 1935 la CNT-FAI crea la ILES (Lliga Ibèrica d'Esperantistes Sense Estat) que edita una revista amb el nom "Nia Bulteno". El juny de 1936 es celebra a Barcelona l'11è Congrés Espanyol d'Esperanto; una provocació més. Julio Mangada controlava l'AEE tant si n'era president com si no. Mangada s’havia retirat poc abans de l’exèrcit, entre altres coses per incidents amb militars dretans, que descriu a "El fascio en el exército", on alerta de conspiracions militars en marxa. Intensifica la seva activitat política, coŀlabora en la Unió Militar Republicana Antifeixista i apareix en una llista d'un pretés govern revolucionari com a Comissari de Guerra.

13. Quan es produeix la sublevació, Mangada es reactiva i es posa al costat de la legalitat republicana. És un bon militar i aconsegueix alguns èxits a Castella i una gran fama inesperada. Tenint només el grau de coronel, els seus soldats l'anomenen el “general del poble”, li donen la Medalla d’Or de l’Ajuntament de Madrid, li posen el seu nom a un carrer, etc. Tingué un gran ressò a la comunitat esperantista internacional. Mangada era el símbol de la resistència antifeixista. El poeta rus Evgueni Mikhalski li dedica diversos poemes. L’esperantista japonesa Hasegawa Teru "Verda Majo", resistent xinesa contra l’ocupació japonesa, dedica a Mangada diversos articles, exalçant ambdues lluites. Alguns esperantistes van seguir Mangada a la seva Columna. És el cas del també militar Fernando Redondo Ituarte, col·laborador de Mangada en diversos projectes esperantistes i membre de la seva mateixa lògia. És paradoxal que dos esperantistes i, a més, maçons, Pujulà i Mangada, no s'entenguin. Senzillament, s'esdevé allò que he dit al començament: El moviment esperantista, en molts aspectes, és una mena de microcosmos, un compendi o un reflex del món. En aquest cas un reflex de la situació de Catalunya depenent del Regne d'Espanya o de la República Espanyola. Activitats esperantistes a l'inici de la guerra

14. Durant la guerra a Catalunya es van continuar fent cursos d'esperanto en alguns llocs; l'Ateneu de VNG amb les germanes Rosell de mestres; La associació Nova Sento de Poble Nou va seguir publicant el seu butlletí amb notícies extretes de la revista de CNT-FAI i del Comunicat de Premsa de la Generalitat. Avançat el 1938 deixà de publicar-se a causa de les dificultats per proveir-se de paper. L'Ateneu Enciclopèdic Popular de Barcelona i la seva Secció d'Esperanto van participar activament en la commemoració del 50è aniversari de la Llengua Internacional. Els actes centrals es van celebrar a la Casa de Cultura, a la Plaça de Catalunya, el setembre de 1937. Els germans Miró de la Secció d'Esperanto hi van fer dues conferències: “L'esperanto i la unió de la classe obrera” i “Patriotisme natural, patriotismes polítics i esperanto”. A la seu de l'AEP Delfí Dalmau fa pronunciar la conferència “Cinquanta anys d'esperanto” i Jaume Grau Casas va parlar sobre “La importància actual de l'esperanto”. Activitats esperantistes a l'inici de la guerra

15. Esperantistes en les Brigades Internacionals Jaume Miravitlles i Navarra Quan esclata la rebel·lió a Barcelona estava a punt de començar L'Olimpíada Popular. Es suspèn i molts dels atletes s'incorporen als batallons republicans i posteriorment a les Brigades Internacionals. Probablement hi havia atletes esperantistes, ja que en un cartell de la secretaria general del Comitè Executiu de l’Olimpíada Popular, dirigida per l'esperantista i militant d'ERC, Jaume Miravitlles, se sol·licita la col·laboració de persones amb coneixements d’idiomes, entre els quals s’esmenta l’esperanto, per actuar com a intèrprets.

16. Membres de SAT van combatre, i molts hi van morir, a les Brigades Internacionals a la Guerra Civil. La participació d’esperantistes en les Brigades Internacionals està documentada en diverses informacions: L’escriptor alemany Ludwig Renn, cofundador de l’Associació Internacional d’Escriptors Esperantistes Revolucionaris que va ser comandant del Batalló Thälmann i Cap d’Estat Major de l’11a Brigada. L’austríac Franz Haiderer ha explicat en un parell d’articles com es va incorporar a les Brigades; conta que tot just arribar va rebre un fullet de salutació als internacionalistes, en diversos idiomes, entre els quals l’esperanto. Va utilitzar l’esperanto enviant articles i altres documents a esperantistes d’Ostrava (Txecoslovàquia), que els traduïen per a la premsa. L’esperanto va exercir en alguns casos un paper decisiu en l’impuls dels brigadistes per al seu viatge a Espanya. És el cas, per exemple, del polonès Władysław Lekowski, mort durant la guerra civil. El búlgar Nikola Mladénov amb un article en una revista del seu país va recollir el nom de quinze esperantistes búlgars que van participar com a brigadistes, dels quals set van morir a la guerra.Tot just començada la guerra va rebre la revista Informa Bulteno que va traduir per a un diari de Sofia cosa que va contribuir al reclutament de búlgars a les Brigades Internacionals. Władysław Lekowski amb la seva dona i la filla Esperantistes en les Brigades Internacionals

17. La Guerra Civil va servir per a confirmar la utilitat informativa i comunicativa de l'esperanto en l'àmbit internacional. Això també va suposar un increment de la politització del moviment esperantista, clarament vinculat a la resistència democràtica contra la revolta feixista: tots el grups esperantistes del país es van unir per a crear el Comitè Esperantista Antifeixista de Catalunya presidit per Jaume Miravitlles i les seves activitats es van multiplicar El Comissariat de Propaganda de la Generalitat de Catalunya publica diàriament un Comunicat de Premsa ciclostilat, en set llengües, entre elles l'esperanto. El comissari i motor de l'organisme és l'esperantista Jaume Miravitlles d'Esquerra Republicana de Catalunya, independentista reconegut que ja prengué part en els fets de Prats de Molló. L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

18. La Generalitat va patrocinar oficialment la commemoració, el setembre de 1937, del 50è aniversari del naixement de l’esperanto, mitjançant l’organització d’una exposició commemorativa al Casal de la Cultura de Barcelona. En ocasió d’aquesta exposició es va editar divers material, entre el qual un catàleg de l’exposició. Part del material va ser emprat uns mesos després en una exposició en diversos països, patrocinada pel propi Comissariat. Allò més difós de divulgació de la Generalitat va ser l’edició d’un cartell de propaganda, sobre la intervenció de tropes d’Itàlia i Alemanya, amb la llegenda "Què fas per evitar això? - Esperantistes de tot el món, actueu enèrgicament contra el feixisme". L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

19. També van emprar profusament l’esperanto els anarquistes. La CNT va editar a Barcelona ja des del mateix juliol de 1936 un Informa Bulteno (Butlletí Informatiu), editat i redactat per ILES, primer ciclostilat i a partir de juliol de 1937 imprès amb millor qualitat. Es va difondre ràpidament a nombrosos països, no només en medis anarquistes, com es dedueix de la notícia sobre el reclutament de Mladénov que hem citat anteriorment. Per la seva part, el PSUC editaria Informoj pri Hispanio (Informacions sobre Espanya) i Unueco (Unitat). Així mateix, diverses emissions de ràdio de Barcelona, tant de la Generalitat com dels diferents grups polítics i sindicals, van emetre regularment en esperanto . L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

20. També en el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) hi havia un notable nombre d’esperantistes, entre els quals el propi Andreu Nin, que parlava bé l’idioma i fins i tot l’havia utilitzat en alguns mítings anys abans. El partit va emprar aquest idioma en activitats informatives, en especial mitjançant l’edició d’uns quants números dels butlletins Informa bulteno POUM (Butlletí informatiu POUM) i La hispana revolucio (La revolució espanyola), i també mitjançant l’emissió de butlletins radiofònics. L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

21. Tanmateix, la publicació més coneguda de totes les editades en esperanto és "Popola Fronto" (Front Popular) que es va editar a València pel Grupo Laborista Esperantista de València, i el seu redactor en cap era el molt conegut, Luis Hernández Lahuerta, que havia organitzat a la dita ciutat el congrés de 1934 de l’esmentada associació anacional obrera internacional SAT. Popola Fronto va començar a publicar-se el novembre de 1936 amb caràcter quinzenal. Constava al començament de vuit pàgines, i el seu contingut era sobretot material oficial, sempre des del punt de vista governamental, amb informació de les operacions militars, de la vida a ambdós costats del front. L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

22. En menor mesura contenia també material original, especialment contribucions procedents d’esperantistes. Molts d’ells, de gran interès avui, eren missatges curts per al front, preguntes sobre desapareguts, sol·licituds de correspondència, etc. També s’incloïen agraïments per contribucions econòmiques, sota el títol "Nia municio" (La nostra munició). Hernández, juntament amb el seu col·laborador Guillem Bosch, van produir una revista de gran qualitat des del punt de vista lingüístic i propagandístic, amb un estil molt combatiu, d’acord amb el seu subtítol “Butlletí informatiu informal sobre la lluita espanyola contra el feixisme”. Fins i tot avui impressiona la vivor del llenguatge i la qualitat de la publicació. Va assolir una important difusió entre els esperantistes de l’Estat i especialment a l’estranger, on es difonia amb el suport de diversos col·lectius obrers. Un grup d’esperantistes holandesos va fer fins i tot una versió en neerlandès de la revista. Popola Fronto va començar imprimint 3.000 exemplars i arribaria a assolir-ne els 5.000. Els seus redactors s’enorgullien de no rebre subvencions, i de finançar-se exclusivament amb les donacions dels seus lectors. L'ús de l'esperanto en tasques de propaganda

23. La polèmica en el camp republicà Els fets de maig del 37 a Barcelona entre les forces d'ordre públic de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de milicians del PSUC, de la UGT i d'Estat Català, contra milicians de la CNT i la FAI, amb el suport del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM) van tenir també la seva repercussió en el moviment esperantista. Sennaciulo, revista de SAT, va publicar un article molt crític amb el govern republicà i la influència comunista. Popola Fronto va respondre acusant els anarquistes i poumistas que havien participat en els esdeveniments, d’agents de Franco, d’acord amb la versió oficial més extremista. De fet a SAT ja hi havia hagut l'escissió dels comunistes a principis de la dècada perquè volien que SAT es comprometés amb el règim soviètic i SAT no estava d'acord amb allò del 'socialisme en un sol país'. Funden l'IPE (Internacia Proleta Esperantistaro) i a Barcelona el PUIL (Prolet-Unio de Iberamerikaj Landoj) que edita Proleta Voĉo. Quan la guerra comença, a la vista de que els russos eren l'únic suport a la legalitat republicana, SAT van anar sent cada cop més crític amb el govern i Popola Fronto els acusava de manca de suport a la República. A començaments de 1938, la revista cultural de SAT, Sennacieca Revuo va publicar la traducció d’un article de la revista francesa L’Espagne nouvelle que finalitzava amb l’eslògan "Per vèncer Franco cal vèncer primer Stalin". Popola Fronto va protestar enèrgicament en el seu número 33, expressant la sospita que l’autor estava pagat per Franco, però sense esmentar l’eslògan.

24. La majoria dels esperantistes van ser fidels a la legalitat republicana però alguns religiosos i militars, principalment, van prendre part pels rebel·lats. Joan Font i Giralt (1899–1936), president de la Unió Internacional Esperantista Catòlica (IKUE), assassinat l’agost de 1936 per un grup de milicians a prop de la localitat gironina de Collell. José Perogordo (1870-1962), que havia estat president de l’Associació Espanyola de Militars Esperantistes i mestre de Mangada. El coronel asturià Antonio Jiménez Mora, que proposa utilitzar l’esperanto en el bàndol rebel, que no s'accepta perquè Hitler deia que era una llengua de bolxevics i jueus. En conseqüència, els grups esperantistes van ser tancats en la majoria de les ciutats sota el poder de Franco. La principal excepció va ser Saragossa, on el president del grup era el coronel Ramón de Salas Bona que es va oposar enèrgicament a qualsevol mesura en contra del grup esperantista. Tanmateix el 1941 un assalt de joves falangistes, que van cremar part de la seva biblioteca. La Junta d'IKUE el 1931 L'esperanto en el bàndol "nacional"

25. L'esperanto en el bàndol "nacional" Segons Comunicats de Premsa de la Generalitat, i reproducció a Popola Fronto "en diverses ciutats s’afusellava tots els esperantistes que es trobaven, acusant-los de simpatia cap als bolxevics". Especial atenció va rebre la informació de l’execució per les tropes franquistes de tot el grup esperantista de Còrdova. Espero Katolika, revista de la Unió Internacional Esperantista Catòlica, va publicar que va fer arribar la seva inquietud al Quarter General nacional que va negar la informació, afirmant que si algun esperantista havia estat executat, ho hauria estat per altres causes. Nombrosos esperantistes van ser represaliats, especialment per pertànyer a cercles progressistes. A Mallorca hi ha documentat l'assassinat de quatre esperantistes, tres de SAT i un president de dos grups esperantistes i fundador de l’Esquerra Republicana Balear. A Saragossa també quatre assassinats, tres amb càrrecs de president o fundador o delegat, un d'ells perquè tenia una carta de Mangada.

26. L'Esperanto fins a la Guerra Civil va tenir una implantació gran als Països Catalans amb els sotracs del la 1a Guerra Mundial i de la Dictadura de Primo de Rivera. La revifalla quan la República respon a aquella implantació pionera. El fet de realitzar-se el 5è Congrés Internacional a Barcelona amb un post-congrés a València no va ser res gratuït. A l'estat espanyol no se'n va tornar a fer cap més fins el 1968 a Madrid, és clar, ves sinó on, amb presidència d'honor del caudillo; (microcosmos esperanto – feia estona que no sortia). L'ús de l'esperanto a la Guerra Civil va ser pràcticament al Principat i al País Valencià segons l'article de l'historiador espanyol J.A. del Barrio del llibre que presentem: Història de l'Esperanto als Països Catalans . - Comunicat de Premsa del Comissariat de Propaganda de la Generalitat. - Informa Bulteno de la CNT-AIT. - Informoj pri Hispanio i Unueco del PSUC. - Informa Bulteno i La hispana revolucio del POUM. - Popola Fronto del Grup Laborista Esperantista de València. - Emissions de ràdio de la Generalitat i dels diferents grups polítics i sindicals. En resum

27. Fins i tot a la presó es van desenvolupar activitats en esperanto. De les xerrades en esperanto a la presó de Barcelona, en les quals hi van participar entre altres Delfí Dalmau i l'escriptor Frederic Pujulà i Vallès, ens n’ha donat testimoni les Memòries d’un militant obrer de l'esperantista Ramon Fernández Jurado (Almeria, 1914 – BCN, 1984), militant del POUM, comandant de l'exèrcit de la República. El 1976 el POUM entrà en el PSC-Congrés i en Ramon també. L'any 1977 i ja jubilat com a ebenista, va rebre el títol de professor de llengua catalana a la Universitat Autònoma de Barcelona. Andalús de naixement, va donar classes de català a molts dels seus companys de militància política i sindical. L’editor de la revista general més difosa en aquell temps, Heroldo de Esperanto, explica en les seves memòries28 que va rebre una carta de l’advocat valencià Andreu Piñó, antic diputat socialista, demanant-li que no li escrigués en esperanto, ja que "és perillós fins a la mort". Al camp de concentració de Sant Ciprià al Rosselló es va organitzar un grup esperantista. Ramon Fernández Jurado L'esperanto desprès de la guerra

28. Un altre exemple de la repressió contra l'esperantisme va ser fet a les vilanovines germanes Rosell, mestres, pioneres de l'esperantisme català, col·laboradores d'Amades en la recuperació de la cultura popular, ensenyaven català i esperanto a l'Ateneu i casa seva era un temple de cultura popular i literària, un autèntic museu. El desembre de 1952, la seva casa es va subhastar per poder pagar-se la vellesa a la Casa d'Empara, amb tots el mobles, estris i objectes. Col·leccionistes dels objectes més variats relacionats amb el folklore i la cultura popular: goigs, gravats, auques, estampes, ventalls, figuretes, imatges religioses, etc. Albert Virella, historiador vilanoví i alumne de les classes de català organitzades per Palestra, diu: “Condolgudes dels malastres que els tocà patir durant i després de la guerra civil, van morir a Vilanova, Eulàlia i Teresa, els anys 1953 i 1954, respectivament. I amb elles morí el mestratge de l’esperanto.” Una prova més del que hem dit que la majoria d'esperantistes van ser fidels a la legalitat republicana és la paralització total de l'activitat esperantista durant la postguerra fins que a inicis dels 50 Frederic Pujulà i Vallès i Delfí Dalmau, respectivament pare i ideòleg de l’esperantisme català, funden, junt amb set altres esperantistes el grup Stelo de Paco [Estel de Pau]. L'esperanto desprès de la guerra

29. El periodista Martí Crespo, que no és esperantista, deia a la revista Presència del 29/10/2004 que l’Esperanto ha superat les turbulències del segle XX i s’ha adaptat a la societat xarxa del segle XXI. Acabem de celebrar el centenari de la Federació Català d'Esperantistes i hem constatat que l’Esperanto va tenir un arrelament i una presència a la societat, com hem vist, summament important. De l’Esperanto se’n parlava i es parlava , no com ara. L’Esperanto no és el que va sortir a la pel·lícula “La Ciutat Cremada” d’Antoni Ribas. Als inicis de l’Esperanto a casa nostra hi havia persones de tots els oficis, de totes les classes socials i de tots els pensaments polítics. I això passava abans de les turbulències esmentades; la Primera Gran Guerra, les dictadures de tots els colors, la incivil Guerra d'Espanya i la Segona Guerra Mundial. Per acabar voldria insistir en que no té res a veure la història de l’esperanto d’abans de la Guerra Civi amb la de després. Allò va ser un fet social que va implicar tota la societat o bona part d’ella i això ha de constar i no se’ns ha d’escatimar com tantes coses se’ns escatimen. Després de la Guerra Freda la història de l'esperanto només implica els esperantistes. Epíleg

30. Jaume Grau Casas (Barcelona, 1896 - València, 1950) va ser un escriptor en català i sobretot en esperanto. President del Grup Esperantista Barcelona Stelo, Secretari de la Federació Catalana d'Esperantistes, Director de Kataluna Esperantisto, Professor d'esperanto de l'Ateneu Enciclopèdic Popular, Membre del Comitè Lingüístic i Vicepresident de l'Acadèmia d'Esperanto. El 1927 al Comitè Lingüístic hi havia 6 catalans i així el català era la llengua més representada. Empresonat uns mesos els anys 1934 i 1935 en el Bienni negre i al 1938 quan els enfrontaments al si republicà a Barcelona. Al 1939 hagué de marxar a l'exili. El 1948 va tornar després de 9 anys d'exili i de camps de concentració a França. A València va reunir-se amb la seva esposa, Angelina Domènech, amb qui s'havia casat el 1929. L'any 1950 la mort li sobrevingué mentre treballava incansable per la causa esperantista. Jaume Grau Casas L'esperanto desprès de la guerra

31. Joan Amades i Gelats (Barcelona, 1890 - 1959), destacat etnòleg i folklorista. Autor del Costumari Català, obra cabdal en l'estudi de la cultura popular catalana. Autodidacta, el 1940 fou nomenat conservador del Museu d'Indústries i Arts Populars del Poble Espanyol (Montjuïc) i també responsable de la Secció de Gravats Populars, a l'Arxiu Històric Municipal de Barcelona. El 1956 la UNESCO li encarregà la preparació del corpus bibliogràfic del folklore català, especialment en el camp de la rondallística. Destacat promotor de l'esperanto, fundador de la secció d'esperanto de l'Ateneu Enciclopèdic Popular (1906) i de la Federació Catalana d'Esperantistes (1910), que presidí el 1923. En esperanto publicà una desena de revistes i monografies, entre les que destaca La kataluna popolkanto ("La cançó popular catalana", 1925) i la seva contribució a la Kataluna Antologio ("Antologia catalana", 1925), també sobre el cançoner popular català. Col·leccionava el número 1 de cada revista d'esperanto i a finals dels 50's n'hi regalà moltes revistes al senyor Lluís Hernández Yzal, creador del Museu. L'esperanto desprès de la guerra

32. Frederic Pujulà i Vallès (n. Palamós,1977), s'exilia el 1923 a París en ser avisat que podria ser detingut per ordre del govern de Primo de Rivera. S'afaita la barba per passar la frontera. Fa de corresponsal periodístic Torna el 1933 i treballa de periodista. És maçó i el 1939 obté el quart grau de Mestre Secret ... Els feixistes el detenen i el condemnen a mort per catalanista i republicà. Al cap de 2 anys se'l deixa en llibertat per l'edat, 65 anys. No el deixen mai tranquil. El 1947 el condemnen a 12 anys, que no hagué de complir, per maçó amb idees separatistes i li van prohibir l'exercici d'advocat i periodista. La dictadura comença a estovar-se i als anys 50 és cofundador del grup Stelo de Paco [Estel de Pau] i va ser membre del seu comitè junt amb Delfí Dalmau, respectivament pare i ideòleg de l’esperantisme català, els cinc germans Alberich, Ricard Güell i Pau Claramunt que va actuar de president. El 1963 mor a Barjamon (Provença). Zamenhof i Pujulà el 1909 a Barcelona L'esperanto desprès de la guerra

33. Delfí Dalmau i Gener (Figueres 1891 – Barcelona 1965), pedagog i lingüista, aprèn esperanto el 1909, el 1914-17 emigra a Bahia Blanca on hi funda el moviment esperantista i s'hi doctora en Lletres, el 1818 funda el Liceu Dalmau a BCN amb 5 filials en altres ciutats, durant els anys 1920 és president de la Federació Catalana d'Esperantistes, de la qual fou un dels màxims ideòlegs, membre de l'Acadèmia d'Esperanto i precursor de la sociolingüística a Catalunya. Publicà els primers dos discs per a l'ensenyament del català amb les veus de Pompeu Fabra, Mercè Rodoreda, de qui va ser professor i editor. Publica l'assaig pre-sociolingüístic: "Poliglotisme passiu" (1936), on pregona conrear i usar activament la llengua pròpia i conèixer amb màxima correcció però només passivament el major nombre possible d'altres llengües, com a etapa intermèdia entre una situació d'imperialisme lingüístic i l'horitzó igualitarista de l'esperanto. Condemnat a 12 anys de presó per catalanista, en complí 1,5. Durant el franquisme té una gran activitat com a articulista i conferenciant i és cofundador del grup Stelo de Paco amb Pujolà. L'esperanto desprès de la guerra