Breu presentació que recull els orígens del so enregistrat fins l'era digital (Ramon Llanes i Lluís Herrera)

1. LA REPRODUCCIÓ MUSICAL I EL SO
GRAVAT

2. La història del so gravat pot
dividir-se en les sis etapes
següents:
0/ Els precedents: cilindres de pues i cintes
perforades.
1/ 1876 - 1900: etapa de descobriments i
experimentació.
2/ 1900 - 1925: realització dels primers
enregistraments comercials en sèrie.
3/ 1925 - 1950: aparició del disc de llarga
durada o long-play (LP).
4/ 1950 – 1980: perfeccionament dels aparells
magnetofònics i invenció de la cassette.
5/ 1980 – actualitat: aparició del sistema digital
(discos òptics, reproductors...) i les seves
aplicacions a la informàtica.
Tipus d’enregistrament:
Enregistrament mecànic.
Enregistrament magnètic.
Enregistrament òptic o digital.

3. Els cilindres de pues
Els cilindres de pues són un dels sistemes
més antics que es coneixen capaços de fer
moure qualsevol tipus de màquina o
instrument musical.
Els més antics que s’han conservat daten del
segle XVII (entorn el 1600).
Cilindre de pues Taller de construcció de cilindres 1775

4. Els cilindres de
pues:
aplicacions
Carrilló de Delft (Holanda) construït el 1663

5. Els cilindres de
pues:
aplicacions.
Caixes de
música

6. Els cilindres de
pues:
aplicacions.
Carrillons
Gravat del mecanisme d’un carrilló 1673

7. Els cilindres de
pues:
aplicacions
“Piano orchestion” que
imita el so de la veu
humana i el de la
mandolina (1900)

8. Les cintes
perforades
Les cintes perforades va aparèixer a mitjans
segle XIX i a través dels seus forats i a
l’impuls de l’aire podien moure tota mena
d’enginys que anaven des d’un instrument
musical fins a un autòmat o una fàbrica
sencera.
Màquina de perforar
Cintes
perforades

9. Les cintes
perforades:
aplicacions.
Aristoflute que
utilitza un disc
perforat
Pathégraf (1913) que permetia
enregistrar un disc a partir d’una Piano mecànic (1900) que
cinta perforada. pot funcionar amb cinta
perforada o com a piano
normal

10. Les cintes
perforades:
aplicacions
Aplicació del principi de la cinta perforada a
diferents instruments musicals

11. Aparició de l’enregistrament sonor: els primers intents
Abril de 1877: el poeta i físic francès Charles Cros (1842-1888) presentà a l'Académie des
Sciences de París un estudi sobre un aparell anomenat "paléophone".
Acadèmia de les Ciències de
París

12. L'informe de Cros conté, entre altres coses, aquest text:
"Si una membrana traça, mitjançant una agulla incorporada,
un solc en produir un so, aquest solc generarà una vibració
de la membrana quan es faci passar de nou l'agulla,
podent-se escoltar d'aquesta manera el primer so".
La base de la reproducció de so i del disc mateix es troba aquí. Encara
que tot això no transcendí del paper, Cros mai arribà a construir el seu
aparell i no va passar d'una invenció purament teòrica.
Charles Cros (1842-
1888)
Agost de 1877: El nord-americà Thomas Alva Edison
(1847-1931) comença a dissenyar en el seu laboratori de
New Jersey (EEUU) una màquina capaç de "recollir
sons" basant-se en un principi teòric idèntic al de Cros.
Alguns mesos més tard van quedar acabats els
diagrames de la "màquina parlant" i s'inicià la construcció
del nou invent. Consistia en un cilindre estriat, recobert
de paper d'estany i accionat per una maneta que portava
inclosa un tub acústic.
Thomas Alva Edison (1847-
1931)

13. Thomas A. Edison va anomenar "fonògraf" al seu nou invent, terme que en grec significa "so
escrit". Un cop fet el nou aparell ja es van trobar diverses aplicacions:
- possibilitat d'escriure cartes sense necessitat de cap taquígraf,
- edició de llibres fonogràfics que parlaven els cecs,
- col·laboració en l'aprenentatge d'idiomes,
- col·locació en caixes de músics i joguines, etc.
En cap moment, però, Edison va pensar la possibilitat d'aplicar el seu nou invent a l'enregistrament
de música.
Malgrat l'èxit del nou invent, Edison es va adonar aviat de les limitacions del seu aparell. En primer
lloc el so era massa dur i metàl·lic i les "esses" es perdien gairebé per complet. A més, després de
cinc o sis audicions el cilindre quedava inservible. Totes aquestes dificultats el van dur a abandonar
per algun temps les investigacions per millorar el seu invent i va dedicar-se plenament a la
investigació de la llum elèctrica.
Fonògra
f

15. Fonògrafs
Reproducció del so de la
veu

16. Presentació del fonògraf a les
fires

17. Fàbrica de fonògrafs (inicis del segle XX)

18. Nines fonògrafs Enregistrant la
veu de les nines
Màquina per
enregistrar la veu
Fàbrica de nines
fonògraf

19. El Grafòfon
Graham Bell va saber veure molt aviat els inconvenients que tenia el fonògraf d'Edison i va decidir
modificar-lo anomenant-lo Grafòfon (“so escrit”), i introduir els següents canvis:
- va posar cera enlloc del paper d'estany per recobrir el cilindre de cartró.
- la botzina era més gran fet que millorava la qualitat del so.
- va substituir el pesat estilet d'Edison per una agulla més fina.
- va afegir a l'aparell un motor elèctric.
Quan Edison va veure que altres investigadors milloraven
el seu invent es va ofendre i va decidir tornar a reprendre
les investigacions entorn el fonògraf incorporant un nou
avenç que consistia en un cilindre de cera alimentat amb
piles.
Graham Bell
Edison i el seu fonògraf a
piles

20. Neix el disc
L'americà d'origen alemany Emile Berliner, que treballà durant un temps en els laboratoris de
Bell, incorporà al grafòfon diverses novetats. A partir de 1885, independitzat de Bell, començà a
treballar en un nou aparell reproductor basat no en el cilindre edisonià, sinó en una superfície
rodona que anomenà "disc Berliner". A més, Berliner va inventar un sistema que permetia fer
còpies en sèrie a partir d'un sol original (sistema que estructuralment encara s'utilitza avui en
dia) i que consistia en crear una mena de plantilla en negatiu del disc microsolc.
Emile Berliner
El Gramòfon
Resumint, podríem dir que Charles Cros va ser el pare de la idea que Edison va
materialitzar. Bell va consolidar l'invent i Berliner va "inventar" la indústria.

22. Berliner va patentar el seu invent amb el nom de "Gramòfon" (que significa “so en línia” o
“escriptura del so”) el 1887. Els avantatges de l'aparell reproductor de Berliner sobre el d'Edison o
el de Bell resultaven de gran importància ja que la qualitat del so era molt superior. El gramòfon
només necessitava una petita botzina per a l'amplificació i, el que és més important, la
manejabilitat i transportabilitat dels discos era infinitament més gran que la dels cilindres.
Publicitat del gramòfon

23. Un negoci en expansió
L'empresa creada per Berliner
(National Gramophone Company)
va fundar sucursals més enllà
dels Estats Units; el 1898
començaven a funcionar les
sucursals d'Anglaterra i
Alemanya. La delegació anglesa
(Gramophone and Typewriter
Company) es convertirà amb el
temps en la firma discogràfica
EMI, mentre que la delegació
alemanya va adoptar el nom de
Deutsche Grammophon
Gesellschaft, nom que encara
avui és una de les grans
empreses del món discogràfic.

24. El 1900, Eldridge Johnson, col·laborador de Berliner, va comprar al pintor Francis Barraud
els drets de reproducció del quadre titulat "La veu del seu amo", on es podia veure un gos
anomenat "Nipper" mirant encuriosit un gramòfon. Aquest quadre estava destinat a
convertir-se en la imatge o anagrama més famós de la història del fonograma.
Botzina de La veu del seu amo de Francis
Johnson Barraud

25. Pocs anys després, el 1902, Berliner i Johnson van crear una nova firma als EEUU, la Victor
Talking Company, que ha arribat fins els nostres dies amb el nom de RCA. És durant aquestes
dates, al canvi de segle, que es produeix un nou avenç: es tracta de l'enregistrament per les dues
cares.
Aquesta va ser una època de creació d'un gran repertori d'enregistraments ja que les empreses es
van dedicar a la tasca de gravar als grans artistes del moment. És així que cantants com Enrico
Caruso, Adelina Patti, Nelly Melba, etc. van convertir-se en els primers cantants popularment
coneguts arreu.
Enrico
Caruso
Nelly Melba Adelina Patti

26. Arriba l'LP
Durant algun temps es va treballar en un sistema que fes
possible incloure en un sol disc una quantitat de temps
superior als 5 o 6 minuts habituals en un disc de 78
r.p.m.
El 1931, després de diversos intents d'Edison que no
van donar cap resultat, La RCA va fer la primera
demostració de discos amb una durada superior a la
normal, tenien una velocitat de 33 r.p.m. Aquesta
novetat, però, va ser rebutjada per comerciants i públic
en general que es veien en la necessitat de modificar la
velocitat de les seves gramoles.
Llarga durada (LP) El 1948 la indústria química va desenvolupar un nou
plàstic de múltiples utilitats, es tractava del clorur de
polivinil, capaç entre altres coses de reproduir discos de
gramòfon amb un soroll mínim de superfície. La seva
flexibilitat permetia premsar discos microsurcs de llarga
durada. Un equip de tècnics de la Columbia-CBS, dirigits
per Peter Golmark es dedicà a estudiar aquesta
possibilitat i, a finals de la dècada dels anys quaranta, el
long play, tal i com avui el coneixem ja estava llest per a
la seva explotació comercial.
Premsa per copiar
discos

27. Els suports
d’àudio

28. La fi de l'era acústica
Un nou període estava a punt de
començar. L'etapa de la història del
fonograma ja havia acabat i les
gravacions acústiques havien mort per
donar pas als enregistraments elèctrics.
El progrés continuà i el 1935 la firma
alemanya Telefunken-AEG realitzà la
primera demostració de l'enginy
anomenat "Magnetòfon" que permeté la
gravació sobre cinta.
Telegràfon Precedent del magnetòfon
(1900) (1927)

29. La cinta magnètica
L’any 1935, l’empresa BASF va presentar el magnetòfon a la Fira de la Ràdio de Berlín. A
partir dels anys 40 la cinta magnetofònica va esdevenir el mitjà més utilitzat per a
l’enregistrament del so i va desplaçar la gravació directa a disc.
L’interès per trobar un sistema resistent i de funcionament senzill va portar a la invenció de
diversos tipus de cartutx de cinta, entre els quals va triomfar la cassette (1963). Aquest format
va ser adoptat com a estàndard, cosa que va propiciar la difusió i la comercialització de
cassettes enregistrades. A més, la cassette va fer arribar al gran públic la possibilitat
d’enregistrar sons a voluntat.
La darrera innovació en el terreny de l’enregistrament magnètic ha estat l’aparició de
l’enregistrament digital. El DAT (Digital Audio Tape), tot i estar format per un suport de cinta
magnètica, enregistra el so digitalment.
Magnetòfons
Gravadora de
cassette

30. La cinta de cassette

31. L’Era digital
El disc compacte o CD no és altra cosa que un disc òptic, exactament igual que els que es
fan servir en el camp de la informàtica (CD-Rom). Va aparèixer l’any 1980, introduït pels
laboratoris Philips i Sony conjuntament.
En línies generals, l'enregistrament digital consisteix en la reconversió del so en dígits
(nombres) realitzat a través d'un ordinador que codifica els impulsos sonors convertint-los en
xifres. Això permet un augment de la gamma dinàmica, la clarificació de les textures i una
considerable supressió del soroll de fons. En aquest sentit el sistema digital es contraposa a
l'analògic que significa "anàleg". En el sistema digital cada so es divideix en minúscules
cèl·lules sòniques.
El sistema digital no és solament un mitjà d'enregistrament sinó que també ho és de
reproducció i gràcies a la utilització de discs compactes, en els quals la informació es llegeix
amb un làser, s'aconsegueix una reducció total del soroll de fregament. Els discos
compactes tenen un diàmetre que varia entre els 10 i els 12 cm i una durada (per una única
cara) d'uns 60 minuts. L'audició de discs compactes comporta una de les més sorprenents
experiències pels afeccionats a la música ja que les diferències amb qualsevol altre mètode
són abismals gràcies a la netedat de so i la claredat que s'aconsegueixen.
Lector de compact Disc òptic Compact
disc disc portàtil

32. Als anys 90, les empreses més
importants del sector es van reunir
per desenvolupar un nou suport. El
fruit tecnològic nascut d’unir àudio,
vídeo i informàtica va ser el DVD
(Disc Versàtil Digital), reconegut
per tots els mercats, tant de la Lector de DVD
informàtica com del món de l’oci.
El DVD és un disc semblant a un
disc compacte, en la forma i les
dimensions, però conté una
quantitat de dades molt superior. A
més, el DVD permet enregistrar
per les dues cares.
Fins fa pocs anys els canals de
distribució multimèdia depenien de
els grans empreses del sector,
però avui dia, amb alguns
coneixements sobre el tema, un
usuari domèstic pot crear les
seves pròpies aplicacions
multimèdia en CD-Rom o Internet.
Ordinador

33. Quadre
Resum
Tipus Aparell Inventor Any Tipus de
d’enregi d’invenc suport
strament ió
Mecànic Fonògraf Thomas 1877 Cilindre
A.Edison
Mecànic Gramòfon Emile Berliner 1894 Disc de pedra
(78 r.p.m.)
Mecànic Plat Peter Golmark 1948 Disc de vinil o
giradiscos Llarga durada
(LP)
(33 r.p.m.)
Magnètic Magnetòfon Basf 1935 Cinta
magnetofònica
Magnètic Pletina de - 1963 Cinta cassette
cassette
Òptic Lector Disc Philips i Sony 1980 Disc òptic
Compacte