Un home sense casa és un cargol sense closca

1. En la pàg. 423 del llibre “Una vida articulada” de Josep M.
Espinàs, trobareu aquest escrit. És un recull d’articles escrits al
llarg de 30 anys. Aquest correspon a l’any 2009.
Fa una comparació entre els que tenen casa i els que no, els
que tenen un refugi i els desemparats, fent palesa la necessitat
que tots tenim d’un aixopluc, d’un lloc on tenir les nostres
coses, aquell petit racó on fem la nostra vida.
Si no tenim un sostre, encara que sigui petit, som com cargols
sense closca.
2013

2. Fa fred i hi ha homes i dones que dormen a les cabines
dels caixers automàtics. D’altres, estan coberts amb
cartrons aixoplugats en una entrada de botiga que
tingui sostre.

3. Veig a la televisió les destrosses dels temporals
huracanats. Les cases aixecades pel vent, arrossegades,
desfetes. La gent es mou entre les runes, desemparats.

4. Penso en els cargols i la seva closca. La closca del
cargol és una petita meravella. Sobretot la dels cargols
més petits. Aquella forma, les ratlles helicoïdals, els colors
tan discrets. Una construcció perfecta, feta amb la
precisió i l’elegància d’un joier.

5. Fa força temps que no he vist cargols. Però quan era
adolescent, i passava uns dies d’estiu fora de
Barcelona, el que més angúnia em feia era veure una
closca de cargol trencada.

6. Algú la devia haver trepitjat, i m’agafava una
esgarrifança de pensar que podia haver estat jo.
¿Com podia circular pel món un ésser viu amb una
estructura tan fràgil?

7. També veia escarabats, al jardí, però els escarabats
eren uns éssers estranys, anguniosos, mentre que els
cargols em despertaven un punt de tendresa.

8. Exploraven lentament el món amb la casa a sobre. No
intentava tocar-los el caparro perquè s’amaguessin a la
closca. Els admirava. Un animal amb dret a sostre, això
és un cargol.

9. Els meus petits amics i jo també ens inventàvem sostres, i
amb quatre canyes i unes quantes branques ens
fabricàvem una tenda d’indis, un espai cònic que era
nostre.

10. Que jo recordi, no hi fèiem res, en aquell espai cònic
tan fràgil, tan improvisat. Fèiem una petita volta pel
bosquet i després entràvem a casa. Un espai
d’independència als 7 o 8 anys.

11. Seiem allà dins amb les cames plegades. Ens estàvem
quiets, disfrutant amb la independència i amb la
protecció, dues sensacions que potser ens eren
necessàries, i en tot cas satisfactòries.

12. No ens amagàvem a la tenda índia per fer res que
estigues prohibit. Simplement ens sentíem lliures. El món de
fora era molt gran, molt poderós, molt exigent. Dins la
nostra petita tenda de canyes i branques ens inventàvem
un món particular.

13. Els humans necessitem una closca. No per jugar a indis,
sinó per sobreviure, com els cargols. Un sostre.

14. Quan ve el mal temps, el cargol se’n salva amagant-se
a la closca i tapant l’obertura amb una membrana
aïllant.

15. Hi ha gent que està molt més indefensa.