1. Tema: Si has begut o consumit drogues, no agafis la moto
Participant: Paranyencs
Aquell dia quan vaig veure el meu marit sortir de casa per anar a la festa d’aniversari del seu
amic David, vaig tenir un mal pressentiment, d’aquells que no te’n pots oblidar mai. Al cap de
una estona d’estar sola a casa, vaig pensar que havia d’anar a veure el que estava passant a la
festa. Així va ser, vaig agafar la moto i vaig anar a veure que estava fent i com estava anant.
Un cop allà, vaig veure que el meu marit estava begut i descontrolat com el David, el noi que
feia 18 anys. En aquell moment el meu home i el noi es van dirigir cap a la moto. Tot i els crits
de tots els convidats: “No ho féu, pot ser perillós...”. Els molt tossuts van dir que no passava res
perquè feia molt temps que portava moto per desplaçar-se el dia a dia. Just abans de que
marxés, em vaig acostar a ell i li vaig dir: -Ves en compte- però ell va fer com si se’m volgués
treure de sobre. Tot i el patiment el vaig deixar marxar. Al cap de un moment ja no es veien a la
carretera i ja no se sentia el soroll de la moto, tothom estava patint molt, però quan van veure
que s’acostaven ja es van tranquil·litzar, quan de cop, va aparèixer un camió darrera de la
corba. Com que anaven beguts i ho veien tot borrós, no van veure a venir el camió que se’ls va
emportar per davant. Tot el món es va quedar paralitzat, no sabien què fer. Jo no vaig pensar
res en aquell moment, el meu cervell va tardar mes de 5 segons a reaccionar. Després vaig
anar corrent cap el lloc de l’accident. El vaig veure agònic al terra i envoltat de sang. El David
va morir a l’instant. En aquell moment no vaig pensar en el David, perquè ja ho diuen que en
els moments difícils et tornes més egoista. Vaig sentir en la llunyania el soroll de l’ambulància,
en arribar els infermers, em van dir que no em preocupés que segur que no es moriria. No
me’ls vaig creure i encara em vaig preocupar més. Vaig passar tota la nit al costat del meu
marit. Quan vaig veure els pares del David, vaig tenir remordiments perquè només havia
pensat en el meu marit després de l’accident. Els hi vaig anar a donar el condol, però no me’l
van acceptar. Tot i que em van fer sentir malament, vaig pensar que era normal que
s’intentessin desfogar per la mort del seu fill. A la tarda el David es va despertar i poc a poc
vaig anar-li explicant tot el que havia succeït la nit passada. Quan vaig haver de dir-li que el
David havia mort es va posar tan histèric que li van haver de donar un sedant. Ara que ja han
passat 8 mesos la nostra vida continua, però de tant en tant penso com ho deuen estar passant
els pares del David.