2. El segle XVII: Segle d'Or de la pintura espanyola. A aquest període corresponen alguns
dels pintor més reconeguts de la historia de l'art hispànic, i per damunt de tot el geni
de VELÁZQUEZ.
Es tracta d'una pintura fonamentalment religiosa, ja que té en l’Església i la
monarquia, principals defensors de la Contrareforma, els seus principals clients. La
pintura de gènere és escassa i la mitològica pràcticament no existeix.
Només el retrat i la natura morta, caracteritzada per la representació d'objectes
estrictament ordenats, mostren exemples significatius. Els trets principals de la
pintura del segle XVII són el realisme i la religiositat. Realisme posat al servei de la
religió, que empra tipus reals i escenaris quotidians per a fer més pròxims i
comprensibles els temes religiosos.
Existeixen algunes diferencies entre la pintura de la 1a i la 2a meitat del segle XVII:
• una pintura de caràcter realista, amb presencia d'elements tenebristes italians i
de severes formes i colors, dóna pas en la segona meitat del segle a
• una pintura més dinàmica i colorista, gràcies a la difusió dels models flamencs
creats per Rubens per mitja de les estampes i les pintures d'aquella zona que
arribaven a les col·leccions del país.
Hi ha tres focus principal de la pintura barroca: València Sevilla i Madrid.
CARACTERISTICAS DE LA PINTURA BARROCA ESPAÑOLA
3. Crist i Sant Bernat
Sant Francesc assistit per l’àngel
ESCOLA VALENCIANA:
FRANCISCO RIBALTA (1565-1628) comença influït per NAVARRETE i altres de
l’Escorial. En les seves visites a Itàlia es va influir pel tenebrisme. (Sant Sopar, Crist
abraçant Sant Bernat, Sant Andreu.
5. Narcí
JOSÉ DE RIBERA (1591-1662) Xàtiva
(València). Estudia amb Ribalta, va a
Itàlia. Ambients humils que
introdueixen el món del sofriment.
Religiositat més patètica que en
Caravaggio.
Quadres realistes (El garrell),
naturalistes (La dona barbuda), tema
mitològic (Ixió, Ticio) o Arquímedes.
Gènere religiós: apòstols (Sant Andreu)
ermitans (Sant Pau, La Magdalena,
Sta. Teresa) representats en coves
obscures quasi sense llum i amb uns
cossos mortificats: El somni de Jacob,
Martiri de Sant Bartomeu (o de Sant
Felip).
Tendeix a representar arrugues en el
rostre, cames ossoses, mans aspres.
Sensibilitat dramàtica.
11. L’ESCOLA ANDALUSA
Sevilla és la ciutat més poblada i rica de l’Espanya del XVII.
HERRERA EL VIEJO realisme gens grandiloqüent, molt “natural”.
FRANCISCO PACHECO mestre i sogre de Velázquez. Molt acadèmic
ZURBARAN (1598-1664) Badajoz.ZURBARAN (1598-1664) Badajoz.
A Madrid, al Salón de los Reinos: El Socorro de Cádiz, Las historias de
Hércules.
Tot i això la seva pintura més significativa es centra en temes monacals:
Monestir de San Pablo de Sevilla, Convent de la Merced (vida de San Pedro),
Cartoixa de Jerez, Monestir de Nª Sra. de Guadalupe.
La llum hi juga un paper important. És tenebrista i les seves figures emanen llum
pròpia.
En 1640 la seva producció baixa i el 49 (després de la pesta) es trasllada a
Madrid desanimat ja que la seva primacia decau i es trasllada a Murillo, mira
d’imitar-lo en la dolcesa dels seus temes i perd autenticitat.
Zurbaran destaca també en els seus bodegons d’auster ordre i mística lluminositat.
13. CRIST A LA CREU. 1630. Oli, 214 x 143 cm.
La figura de Crist apareix destacada sobre un fons
completament fosc, mitjà que li permet destacar-hi
una figura treballada amb tonalitats lluminoses. Crist
hi és presentat encara amb vida, amb la boca oberta,
sofrent, el cap girat i la mirada extasiada. El cos
sembla que l’estirin cap amunt, tot i que els peus
estan ben fermats a terra per mitjà de dos claus i amb
unes proporcions exagerades. La manera de presentar
el crucificat, amb quatre claus, començà a ser habitual
en aquella època, a diferència de moments anteriors
en què s’acostumava a presentar la figura amb un sol
clau que travessava els dos peus.
La voluntat apologètica era clara: l’impacte emocional
degut al joc cromàtic havia de servir d’exemple i de
model als fidels, que havien de copsar-ne el missatge
espiritual, n’havien de quedar impressionats.
17. NATURA MORTA
A Zurbarán li atribueixen diversos bodegons, com
aquest del Museu del Prado, però l’únic que va
signar es conserva a Los Angeles, datat al 1633 i
de 60 x 107 cm.
És una composició aparentment simple,
equilibrada i quasi monumental carregada
d'al·legories. El got amb aigua amb una rosa
(aigua de purificació, rosa d’amor) i les taronges
amb la flor de taronger estableixen una relació
clara amb la Verge Maria. Els objectes estan
presentats amb una forta il·luminació que reforça
la seva presència de formes.
21. ALONSO CANO
(1601-1667) Granada. Aprèn a Sevilla amb Pacheco
(coincideix amb Velázquez). Vida marcada por la polèmica.
Hàbil dibuixant, escultor i estudiós de la composició.
Creador de tipus femenins de caràcters infantils que el
distancien de Zurbarán o Velázquez l’acosten a Murillo.
De la seva època madrilenya: El Milagro del Pozo i Virgen y
el Niño (Prado) tipus femení.
Al tornar a Granada: Los gozos de María (Cap. Mayor
Catedral)
28. MURILLO I VALDÉS LEAL
MURILLO (1617-1682) Religiositat al gust imperant, familiar i tendra.
La seva preocupación es el color.
De la seva primera època trobem obres tenebristes, representant
pidolaires i pobres.
Té molt èxit entre 1640-60. Treballa molt, però en part copiant-se ell
mateix.
Repiteix incansablement La Sagrada Familia, Vírgenes i Niños (el
Buen Pastor, San Juan Bautista y el cordero), Inmaculadas y
Anunciaciones.
VALDES LEALVALDES LEAL (1622-1690). Especialment dedicat a la pintura religiosa,(1622-1690). Especialment dedicat a la pintura religiosa,
com Murillo.com Murillo.
Monasterio de San Jerónimo de BuenavistaMonasterio de San Jerónimo de Buenavista (Sevilla)(Sevilla)
Retaules a Còrdova.Retaules a Còrdova.
Hospital de la Caridad.Hospital de la Caridad.
29. NENS MENJANT RAÏM I MELÓ. 1670. Oli, 145 x 103 cm B. E. Murillo
Un dels temes que més fama van donar a Murillo va
ser el profà. Encara no s’havia treballat fins
aleshores (només un petit grup d’artistes romans el
cultivaven); la dedicació de l’artista per aquesta
temàtica es pot explicar per la presència a Sevilla
d’una comunitat holandesa que li devia encarregar
aquestes obres, la qual cosa justifica que bona part
d’aquesta producció sevillana sigui avui en museus
estrangers. El gènere no es tornaria a cultivar a
Espanya fins al final del segle XVIII gràcies a Goya.
Ja en l’inici de la seva producció Murillo va treballar
el tema dels nens de carrer, el qual, però, en les
obres que pintà a la darrera etapa de la seva vida
apareix envoltat d’una gran dosi d’optimisme i
d’espontaneïtat que fan oblidar la pobresa dels
personatges. No es tracta pas de nens tristos i
abandonats, sinó de canalla plena de vida i d’alegria
en situacions tan quotidianes com són el joc i el
menjar.
30.
31. LA SAGRADA FAMÍLIA DE L’OCELLET
De 144 x 188 cm, és una de les obres més significatives de la primera etapa del
pintor (1650) i una de les més conegudes. Una gran quantitat de detalls permeten
copsar la sensibilitat de l’artista pels temes i motius extrets de la vida quotidiana
(l’ofici de fuster de sant Josep, les feines de la mestressa de casa, el gos juganer, el
nen amb un ocell a la mà, l’ambientació domèstica...) que li permeten treballar un
tema religiós de manera que queda a l’abast d’un públic sensible per aquest tema.
La il·luminació reflecteix el tenebrisme de la primera etapa de Murillo i el
tractament del nen mostra la sensibilitat de l’artista pels infants, a qui dedicà molta
més atenció en l’etapa de maduresa.
39. L’ESCOLA MADRILENYA
VELAZQUEZ no deixa una escola. Els seus
deixebles són els seus craits i familiars: JUAN
BAUTISTA MARTINEZ DEL MAZO (gendre),
JUAN PAREJA . D’escassa qualitat.
ALTRES PINTORS DE LA CORT:
ANTONIO PEREDA (1609-1678) pintura religiosa i
bodegons.
FRAY JUAN RIZZI (1600-1681) (El Zurbarán de Castilla)
tenebrisme, pretèn glorificar els valors de la santedat
donant una teatralitat i gran monumentalitat de las figuras
42. CORTESANS DE CARLES II
CARREÑO té formes velazqueñas i pinta nans i
bufons.
Claudio COELLO pinta una visió amable de temes
religiosos (Cristo niño a la puerta del templo).
També cultiva el fresc.
És el pintor de cámbra de Carles II. “Carlos II
adorando la sagrada forma”
