1. SANT SALVADOR DE LA BALMA. Ermita Gòtica.- Pontons. Alt Penedès Agost '09
per Agustí Salvà i Sala.
Si haguéssim de fer una selecció de propostes sobre promoció comarcal, hom encara no
tindria clar si quelcom lloc dels confins del Penedès, són extrets de postals o racons de
muntanya prepirinenc; en aquest cas obtenim la ubicació d'un edifici religiós, una ermita, es clar.
Una ubicació diferent a les que en el Penedès ens tenen acostumats. L'ermita gòtica de Sant
Salvador de la Balma ens descriu un lloc on l'ermità i persones, properes al seu habitat, ens
comuniquen que viure en el seu temps no fou per decisió pròpia.
Tenim clar que la proliferació d'ermites i parròquies en l'entorn penedesenc esdevingué
enriquidor, per repobladors vinguts des de llocs força lloables com desconeguts.
Destres i instruïts per aixecar esglesioles de culte. Culte a personatges santificats des de
els inicis del cristianisme fins a la fi de la romanització. I doncs no es gens estrany que la
presència d'eslaus, germànics teutons, carolingis i britànics s’annexionessin a l'empresa de
buscar quelcom que altre tipus de benestar “personal” , bé per a la família com per a la comitiva
tribal que acabava d'aterrar al Penedès, entre d'altres desenes de llocs propers.
Entre les opcions de reconstruir l'edifici foral o comunitari, doncs era normal que les
tècniques arquitectòniques foren diverses. En tot cas el romànic si te un punt en comú; diríem que
les formes de veure-ho, bàsicament tracten en aixecar un edifici auster i simple de formes però
força ample de murs. Que la fe en comú sigui la paraula amb mes força i contenció.
Per això ja tenim el principi...comunitats de personal vinguts des de la Llombarda, nord
d'Itàlia. Impregnats de tècnica heretada de l'antiga Roma clàssica. Persones destres i instruïdes
cridats i vinguts, a delegar l'ordre edificatiu de la varietat d'ermites i parròquies preromàniques, fins
al traspàs del romànic als estils gòtic. En el nostre cas seria des del gòtic internacional, simés no
afrancesat. L'ermita de Sant Salvador però no esmenta restes de romànic llombard. No deixa
entreveure detalls exteriors d'aquest corrent alt medieval. Però la base o planta basilical si deixa
reconèixer, el procés d'aixecament clàssic romà. Sabem que aquest edifici es va construir a la
segona meitat del s. XIV. Doncs cap a les acaballes del gòtic.
Unes dades en que el succés de la Pesta Negra, varen malmetre la vida quotidiana dels
habitants arrelats als nuclis, de moviment i contacte mercantil. Sociològicament sabem que a més
contacte humà, més proliferació de bacteris i contagis. Bé...!
Sense ser fantasiosos podem declinar-nos per la teoria que... una determinada pandèmia,
anèmia... una patologia fins aleshores de incert fonament, s'obre pas per llogarrets, barris, pobles,
ciutats... un territori extens, no sé...! ens hem d'imaginar que la por per l'evolució de la pandèmia,
que va eliminar a una tercera part de la població de l'Europa medieval; ens han descrit els humils
llibres d'història... que va sacsejar els racons mes allunyats. Entre el 1340 i 1365 la Pesta Negra
deixa un rastre de mortaldat i misèria per sempre més recordat.
Ara doncs, fem una pausa i que cadascú pensi en quina valoració, s'hi dona en el temps de
conèixer-se els rumors i resultats de dita “Pesta Negra”. El camí de Vilafranca a Pontons es un vial
important. Tant com per endinsar-se a una massa forestal sinó inhòspita sí de risc capital. Com per
endinsar-se des de les muntanyes properes al Montagut a la plana del Penedès, seguin el camí
de la riera de Pontons. Un camí accidentat, com la riera anomenada, però important.
L'ermita de Sant Salvador està ubicada en el punt més alt que permet, tenint en compte els
medis de l'època, en el punt adequat per deixar passar al personal més indesitjat que hi hagué.
Però i la “Pesta Negra”?... es que va confondre's de camí? O el personal vingut de pas o
expressament, ja contagiat... en menys força no deixava el suficient rastre?... perquè la pandèmia
no “covava” prou el mal? i els habitants es trobaven al marge de contagi?... bé. Ja n'hi ha prou per
pensar-hi una llarga estona.
Sobre la ubicació de la nostra “protagonista”, l'ermita; esmentem una sèrie de
característiques. En arribar a l'edifici i en front ens reclama la vista les restes del clos tancat. Del
xamfrà esquerra del parament est, fins al buit hi ha uns sis metres. Originalment existia un mur de
pedra de vuitanta cms. d'amplada. Hi havia ubicada una porta d'entrada de volta de canó, estreta
de pas individual. Resten els arrencaments de la porta i els detalls a la paret del tancament.
Aquest figura que es tancava amb bernat com seguretat extrema.
Ens ubiquem davant del parament sud. O sigui que dins del virtual clos descrit. Mirem
aquest mur i ens fixem en el fonament. Un arc ovalat fa de coixí per aguantar la totalitat d'aquest
parament. De magnífica factura, les dovelles ben tallades fa respecte de veure la seva execució.

2. Per l'execució del mur hom ens fa pensar que no fora construït mes que per sostenir tot el
parament en si. Ens permet endinsar-se cap sota l'arcada en un metre i mig. El total que fa
l'ample del mur. Si haguessin d'iniciar el mur per sobre de la penya, desnivellada aquesta, no
haguessin iniciat de bon peu el parament. Així es varen estalviar les dificultats de començar a
pujar drets. La solució de l'arcada es veu en varies edificacions com a descàrregues de pes mort
de murallats, ermites i murs d'altres edificacions. En aquest parament sud les dues cantoneres
reflecteixen una excel·lent factura de tall i col·locació.
Hom fa pensar que el personal de treball fos forà. Gent que rendien culte a Sant Salvador,
menestrals que provinguessin de la península itàlica; com reflecteix en els capítols Tarragonins.
Una important repoblació de personal transalpí que vingué a la crida de consolidació, de les
muralles de mar de la ciutat de Tarragona, com a solució als atacs de la pirateria berber.
Podríem enllaçar els fets que immigració provinent de punts de França, Bèlgica i nacions on la
Corona d'Aragó hi mantenia relacions, acceptessin treballar a canvi de possibles conreus i ermots
que deixen “senyors”. En l'època on s'aixeca aquesta ermita es troben en el problema més comú
que hi ha aleshores: manca de homes forts i sans. Principalment degut als efectes de la “Pesta
Negra”.
Tornen a la descripció de sant Salvadó, ens crida l'atenció una possible ubicació d'una
escala d'obra. Ens situem en el parament oest. L'única entrada que hi ha en aquest edifici es per
aquest sector. La porta queda en un punt alt, aproximats als 2'00 m d'alçada, respecte al nivell
més baix de l'edifici. Es de pas individual i aproximat als 90 cms. d'amplada; te volta de canó i es
quasi de 1'80 cms. d'alçada. Aquest pas queda ubicat a uns 80 cms. de la balma que fa de coixí
d'aquest parament.
Una vegada entrem a l'edifici i parem en el centre de la planta, dirigim la mirada al sostre;
ens crida l'atenció la volta en punt d’armella. Però no es una volta gòtica qualsevol de pedra
carejada, ni pedra basta. Es una volta gòtica encanyissada. La varen omplir de pedra i argamassa
de calç. La textura ha anat petrificant se.
La volta encanyissada es d'origen preromànic. La qüestió aquí seria que els menestrals
varen sostenir una volta, mitjançant cindri apuntalat i un coixí de canyes...bé; una tècnica del s.X
efectuada en la segona meitat del s.XIV. Es de gran interès que ens arribi la informació descrita
perquè ens informa que el cost havia de ser el més reduït possible.
Fins aquí unes ressenyes de l'ermita de Sant Salvadó.
Ara efectuem un anàlisi de la situació de Sant Salvadó de la Balma i la situació de Sant
Joan de la Muntanya.
Sant Joan de la Muntanya es una ermita preromànica de fonament, vesteix d'arcuacions
llombardes al seu absis. Està catalogada com edifici Romànic dels segles X i XI. Doncs durant
quasi quatre-cents anys fou l'única ermita i la de Sant Ramon de Penya fort, que hi hagué en
aquesta vall. Perquè si en el castell de Pontons hi havia ermita la devien de traspassar fins a
Santa Magdalena i no hi ha registre de culte fora d'aquestes dues ermites anomenades. Sant Joan
es un agradable model d'ermita romànica. Ens diu que homes vinguts de comunitats transalpines,
transpirinenques i de comunitats centreeuropees, oferiren esforços a canvi de transformar erms en
cultivables alternatius. (em de tenir en comte que la varietat de tribus berbers, d'altres d'àrabs i
comunitats nadiues de la zona, emprengueren la feina de distribuir i educar els tipus de conreu
aportat dels seus llocs d'origen, que per ara no ens endinsarem.)
Les noves comunitats són les que varen aportar tècnica i ofici, a l'hora d'edificar aquestes
petites esglesioles.
En quan a l'ermita de Sant Salvadó de la Balma, es troba ubicada en similars
característiques. Un lloc de difícil accés, resguardat pel vent del nord-oest, lloc on fou pedrera
inicialment i no hagueren de portar la pedra de lluny. Ubicada es clar... en una Balma; un
enclavament d'origen natural i aprofitat per l'ocasió. Edificació de tècnica depurada i intel·ligent,
aixecada dins de l'estil de Gòtic català i proper a la transició al Renaixement. Però en tot el territori
en general es seguiren les pautes del Gòtic internacional. Encara que les pautes del Romànic en
llocs similars d'accés, seguiren aplicant-se. Donem importància a aquesta ermita per la seva
senzillesa com per el lloc on es troba ubicada.