Una nota del Parmènides de Plató.

1. Metafísica amb Jaume Mensa i Valls
Alumne: Guillem Doliu Rallo 1280917 Data d'entrega: 24/03/2014
Parmènides
una nota a Plató
Introducció
El Parmènides és un dels diàlegs de Plató. Actualment les classificacions inclouen el Parmènides
en els diàlegs de vellesa, però concretament l'hauriem de situar entre els diàlegs de maduresa i els
de vellesa1, just en l'inici d'aquests darrers. De fet és amb el Parmènides -i el grup de diàlegs de
vellesa- que comença un període molt diferent en la vida i el pensament de Plató. Aquest canvi pot
explicar-se per un altre viatge de Plató a Sicília, la Magna Grècia, i es caracteritza principalment per
temes que anteriorment eren molt secundaris, puix el què sembla que interessava clarament a Plató
en els seus diàlegs de maduresa era la política, i en el Fedó podem identificar com a fils conductors
o temes importants el dualisme cos-ànima, la immortalitat d'aquesta última, i qüestions
antropològiques. Totes elles qüestions que són deixades de banda.
Els diàlegs de Plató es divideixen en quatre categories: els socràtics, els crítics (entre els que hi
comptem el Menó, i Plató ens parla de la reminiscència), els diàlegs de maduresa (entre els que hi
comptem el Fedre, el Fedó, el Convit, i la República), i els de vellesa o de revisió, que són els
últims, i en l'inici dels quals hi col·loquem el Parmènides. Considerem doncs que el Parmènides és
posterior a diàlegs com la República i el Fedre per qüestions estilístiques2, però anterior a d'altres
diàlegs com el Sofista, el Polític, o el Timeu. En aquesta obra se'ns narra el diàleg mantingut durant
les Grans Panatees entre un jove Sòcrates, l'edat del qual ens ajuda a fixar la data de l'encontre sobre
el 450aC, un Parmènides vell, Zenó l'eleàtic i Aristòtil. Aquest últim, Aristòtil, és traduit per
Aristòteles en la traducció de Manuel Balasch per l'editorial Bernat Metge. Es creu que per
qüestions cronològiques Plató no pot referir-se a Aristòtil d'Estagira, i que fa referència a Aristòtil
dels Trenta d'Atenes3. Cal afegir que el fet de que Sòcrates sigui en aquest diàleg un noi jove, d'uns
20 anys, és un element que indica un canvi d'actitud en Plató a l'hora d'escriure diàlegs, idò Sòcrates
passa de ser un savi, que podiem interpretar com una mena d'alter-ego de Plató, a una mena de
1 Diàlegs, vol. XIII (Parmènides), intr. i trad. De Manuel Balasch. Barcelona; Fundació Bernat Metge.
2 Lutolawski, W. (1987). The origin and growth of Plato's logic. Descàrrega del 16/03/2014
https://openlibrary.org/search?author_key=OL4322092A&has_fulltext=true&language=eng&person_facet=Plato
3 Els Trenta Tirans d'Atenes, en grec οἱ Τριάκοντα, conformaren el govern oligarquic d'Atenes al final de la Guerra
del Peloponès, el 404 aC, que durà menys d'un any. Enciclopaedia Britannica (en anglès) (última visita 08/03/2014)
“http://global.britannica.com/EBchecked/topic/592610/Thirty-Tyrants”

2. passarell davant d'un Parmènides de 60 anys que sembla realment el qui domina la temàtica al
diàleg, mantenint un to solemne durant tot el transcurs del mateix.
Per referències posteriors a diàlegs de Plató que sembla que fan referència al diàleg de Parmènides,
entenem que aquest ha de servir com a una introducció a les obres en les que Plató confronta
críticament les seves teories amb les dels seus predecessors4, el més gran dels quals fou Parmènides.
El problema és la interpretació d'aquesta confrontació crítica que se'ns presenta al diàleg. Es pot
interpretar com un exercici lògico-dialèctic, on la doctrina de Plató només serveix com un marc on
presentar l'exercici. O ho podem entendre com una autocrítica real de la teoria de les idees. Ara bé,
si entenem que el diàleg pretén ser realment una autocrítica de la teoria de les idees platònica, no
s'entén el per què Plató segueix parlant d'aquesta teoria en obres posteriors. O bé hi podem veure la
entreveure la crítica com una excusa, però ja no només per a la realització d'un determinat exercici
lògico-dialèctic i prou, sinó per a permetre d'el·laborar una exposició diferent de la pròpia
metafísica platònica.
La teoria de les Formes (126e-130a)
La densitat del diàleg comença un cop establertes les coordenades de situació, amb l'explicació de
la teoria de Zenó (126e), que podem esquematitzar de la següent manera:
Si hi ha molts sers, hauran de ser semblants i dissemblants.
Res pot ser semblant i dissemblant a la vegada.
Ergo no hi pot haver molts sers.
Després d'aquest plantejament Sòcrates desenvolupa la teoria de les formes (128e) com a separades5
de les coses sensibles, segons la qual les coses sensibles són com són en virtut de la seva
participació de les formes6. per la qual pretén refutar la segona premissa de l'argument de Zenó i
explicar com una cosa sensible pot tenir dos caràcters. I és que les formes en si no poden tenir dos
caràcters7, però les coses que en participen sí, perquè participen de totes les formes; que les formes
en si són entitativament susceptibles de mescla i separació. Així doncs Sòcrates ens afirma que ell
mateix és un home en tant que participa de la unitat, i és plural, en tant que té una part dreta i una
esquerra, un davant i un darrere8, etc. Però que això no vol dir que l'Ú sigui plural ni que el plural
sigui un. I és d'aquí d'on es desprèn que la segona premissa de Zenó és falsa.
4 Cornford, F.M. (1989). Platón y Parménides. Madrid; Visor.
5 Em refereixo al principi de separació segons el qual les formes no són idèntiques a les coses, que podem veure al
Fedó 75c11-d2, 100b6-7, i a la República 476b, 480a
6 Aquest també és un principi fonamental de la teoria de les Formes, que podem trobar a: Fedó 100c4-6, 100d7-8,
100e5-6, 101b4-6, 101c4-5
7 La puresa de la Forma. Trobem el mateix posicionament al Fedó 74b-c
8 Parmènides 129c; s'utilitza un argument similar al Fedó 102B ff., i mostra el principi general pel qual les coses no
són “pures”.

3. Els problemes de la teoria de les formes (130a - 134e)
Després de l'exposició de Sòcrates refusant Zenó, intervé Parmènides, argumentant que si Sòcrates
posa en una banda les formes en sí, i en l'altra allò que participa de les formes en si, argumentant
que existeixen per separat, de què hi ha formes en si? Hi ha formes en si de tot allò que en
participa9? Sòcrates fuig d'aquest problema. I Parmènides segueix amb les objeccions, perquè si les
coses participen de les formes, estant-ne separades, ens podem preguntar si participen de la totalitat
de la forma o només d'una part d'aquesta, o si hi ha algun altre tipus de participació. Si en participen
en la totalitat, la cosa substitueix a la forma, i deixen de ser com a separades. I si la forma cobreix
totes les coses, només hi ha una part de la forma damunt de cada cosa, com si hi estenguéssim un
llençol; per tant les formes serien divisibles en parts. I si la forma que és una es divideix, no pot
seguir sent una. I rebla Parmènides afegint que si dividim en parts la grandària alguna part de la
forma gran esdevindrà petita. I d'aquesta manera ens queda plantejat el problema de com les coses
incorporen les formes, si no poden fer-ho ni en part ni en la totalitat; un problema (en què consisteix
la participació) al que tant Plató com els Pitagòrics evitaran de buscar-li resposta.
Si s'acorda que cada forma singular és en la seva unitat, i a més hi ha coses grans, i ajuntem la
grandària de les coses i la idea de grandària, ens apareixerà una forma de grandària encara més
gran, i així successivament. Això ens condueix a afirmar que no hi ha unitat de forma, sinó infinita
pluralitat10. Sòcrates prova d'esquivar aquest problema del 3r home argüint que si les formes es
dónen només en l'ànima, aquesta seria una i no estaria afectada pel problema. Però Parmènides, fent
ús de la seva autoritat, afirma en base a que “el ser i el pensar és el mateix”, que les coses que no
són no poden ser pensades. Per després fer un joc de mans i presentar-nos la idea com un paradigma
de relació analògica, no casual, en cas que les idees siguin raó d'identitat. En aquest plantejament
Parmènides està fent servir segons alguns estudiosos el mateix argument que el del 3r home;
d'altres, però, veuen el raonament com la generació d'un retrocés de les formes de semblança11. Des
del primer punt de vista l'argument es basaria en el “un-sobre-molts”, la auto-predicació, i la no-identitat.
Des del segon punt de vista, l'argument que condueix a la regressió no deriva de
l'afirmació de que cada forma de semblança és d'auto-predicació, sinó que Parmènides la dedueix de
la simetria de semblança.
I encara ens planteja un últim problema, el més greu de tots segons Parmènides, segons el qual les
9 Primera dificultat Parmènides 130a-e, l'extensió de les idees
10 Aquest és l'argument del 3r home, sobrenom derivat dels textos de l'Organon d'Aristòtil Refutacions sofístiques
178b36 ss
11 Tal i com especifica NOSEQUI a l'article STANFORD citar

4. idees, si existeixen com diu Sòcrates que existeixen, sń incognoscibles per a l'home. I no només
això, sinó que la realitat humana també és incognoscible per Déu. I és que si les formes són en sí
vol dir que són fora de nosaltres. Per tant el què és en nosaltres no té cap eficàcia sobre les formes.
S'extrema la teoria dels dos móns com a dos ordres incomunicables, i s'extreuen les conseqüències
possibles del fet de tractar les idees com a realitats particulars12.
Els exercicis de Parmènides
Després de devastar la teoria de les Formes, Parmènides no decideix donar-la per perduda sinó que
recomana un procés de capacitació i entrenament. Aquest procés consta de 8 exercicis13 amb un
apèndix a les dues primeres (155e-157b). El primer exercici de deduccions considera que si l'Ú
existeix no pot ser plural, ni tindrà parts. Per tant tampoc hi haurà un tot format per parts. És un Ú
près en si, sense inici, ni meitat, ni final; sense límits. Ergo il·limitat: no té forma. Si no té forma ni
límit no té lloc en relació a res, res no l'envolta; no és en si mateix ni fora dell. No és enlloc. Aquest
Ú no pot modificar-se, perquè si es modifica a si mateix ja no pot ser un. I tampoc es pot traslladar,
ni voltant sobre el seu punt mig (perquè no té mig), ni traslladant-se, puix no té lloc, i per tant,
tampoc esdevé. Aquest Ú no pot ser idèntic ni diferent envers d'un altre, puix que a l'Ú no li
correspòn de ser l'altre de res. I com que la identitat, en el sentit fins i tot d'identitat relacional amb
un mateix, implica participar en cualque cosa “altra” de la unitat, a l'Ú no li correspòn ni la identitat
ni la diferència.
En la segona deducció tornem al principi de la hipòtesi per desenvolupar la següent cadena
d'arguments i conclusions: L'Ú és. I haurem d'acceptar el què se'n segueixi. Si l'Ú és participa de
l'ésser. Participar de l'ésser no és el mateix que ser. Tenim l'Ú existent i l'ú del ser. Ser i l'u són parts
de l'Ú, que és un tot. Cada una d'aquestes parts té dues parts, ergo l'Ú existent suposa pluralitat
indefinida pel què fa a la quantitat. El diferent no és el mateix que l'Ú, ni el mateix que l'ésser. Les
parts de l'Ú que fan un tot. Això el fa limitat respecte al tot, i il·limitat a la vegada en quantitat; és
un i és múltiple. Si és limitat tindrà extrems: principi, mig, i fi. També forma. Si l'Ú té aquestes
propietats serà a la vegada en ell mateix i divers d'ell mateix: cada part és en el tot i cap és fora del
tot (el tot ha de ser en totes les parts, sinó seria una contradictio in terminis14). Se'ns presenta
l'aporia de l'ú i les parts, en què l'Ú en sí és el tot de les parts, i per tant l'Ú esta envoltat pel tot, o
l'U estarà envoltat de l'U. I l'U en tant que és tot serà divers d'ell, però en la totalitat és en ell mateix.
12 Tal i com afirma Manuel Balasch al peu de la pàg. 68 de la seva traducció del Parmènides. (1992). Barcelona;
Bernat Metge
13 Em basaré en la divisió feta en l'article de Rickless, Samuel, "Plato's Parmenides", The Stanford Encyclopedia of
Philosophy (Winter 2012 Edition), ed. Edward N. Zalta. <http://plato.stanford.edu/archives/win2012/entries/plato-parmenides/>.
14 Cornford, F.M. (1989). Platón y Parménides. Madrid; Visor. pag. 221 145B-E “Un ente uno (al ser una magnitud
extensa) puede estar en si y en otro”.

5. De manera que l'Ú és en ell mateix i divers d'ell mateix. Per aquesta naturalesa dual, no estarà l'Ú
en repòs i en moviment? En repòs en sí mateix, puix si no surt d'ell estarà sempre en si mateix, al
mateix lloc. Però el què sempre és divers d'ell, per una capacitat inversa, és incapaç de restar
sempre al mateix lloc. És forçós que l'Ú estigui al mateix lloc i en moviment.
S'afegeix que pel què fa a la identitat i la diferència, l'Ú en sí és idèntic a ell mateix i diferent de si
mateix a la vegada, i diferent dels altres, en un argument que consisteix en mostrar la veritat de la
quarta part eliminant les altres tres: Tot es relaciona per identitat i diferència, o el tot amb la part i la
part amb el tot. Si l'U no és part d'ell mateix no hi pot haver relació part-tot ni viceversa. I si l'U no
és diferent de si mateix, ni tot, ni part, això el fa idèntic a si mateix. I el què és en altre lloc que en si
mateix és diferent de si mateix en quant és en un lloc diferent. I d'aquesta manera es mostra que l'U
és simultàniament en si mateix i en el diferent d'ell mateix. L'U és diferent dels altres, d'allò que
difereix. El diferent mai s'avindrà a ser l'idèntic. Si no és mai en l'idèntic, mai serà en res del que és.
Per tant no és pel diferent que l'U sigui diferent dels no-uns. La diferència ha de ser en si; per
aquesta raó els no-uns no poden participar de la unitat, per tant no poden ser nombre: i si no hi ha
relació de part a tot ni de tot a part, ni de diferència, hi ha identitat. L'U serà doncs diferent dels
Altres i de si mateix, i idèntic als Altres i també a ell mateix. És el mateix que ell mateix i diferent
d'ell mateix. Diferent dels altres i el mateix que els altres. L'u és semblant i dissemblant a ell mateix.
El fet de que l'U sigui diferent dels altres i els altres diferents de l'U imprimeix en l'U els imprimeix
el mateix caràcter de diferent. En tant que tenen aquest caràcter seran semblants i no dissemblants.
S'ha mostrat que ser idèntic als altres, afecció contrària a la de ser diferent; però s'està dient que
quan l'U és diferent es mostra semblant, i que quan és idèntic serà dissemblant, segons l'afecció
contrària a la que el fa semblant (diferent-idèntic/dissemblant-semblant). I si examinem el què
ocorre amb el contacte i la manca de contacte de l'U vers ell mateix i vers els altres. L'U es mostrarà
en si mateix quan sigui en tot. I també en els altres. Quan sigui en els altres hi tindrà contacte. I
quan sigui en ell mateix, en si mateix, se'n descartarà qualsevol contacte per tal com és en si.
D'aquesta manera l'U tindrà contacte amb si mateix i amb els altres. Es defineix com un contacte
entre discontinus, en tant que estan separats, que es toquen. Però si necessitem un míni de dos sers
perquè hi hagi un contacte, i l'U és u i no hi pot haver dualitat, no hi haurà contaacte. Doncs ni l'U
tocarà als altres ni aquests tocaran l'U. De manera que segons aquest raonament l'U té contacte i no
en té amb els Altres i amb si mateix.
L'U és igual a ell mateix, i igual als Altres; en tant que ni un ni els altres tenen en si grandària ni
petitesa; i si l'Ú no és més gran ni més petit que els altres, és inevitable que ni excedeixi ni sigui
excedit. Però també són desiguals. Perquè alhora l'Ú és més gran i més petit que ell mateix; puix si

6. és un s'ha d'envoltar i ser més gran, i a l'envoltar-se ser més petit. De manera que l'U és més gran i
més petit que ell mateix. Això no es contradiu amb l'anterior perquè ara hem d'entendre l'U com un
tot i les seves parts; hi ha un canvi de perspectiva. I passa exactament igual amb els altres: quant l'U
inhabita els altres, i quan és envoltat, l'U és més petit que els altres; i viceversa.
I què passa amb el temps? Si és l'U, li correspòn ser. Ser és participar de l'entitat en present (tant
com “era” ho seria en passat, i “serà” en futur). Present és temps, el temps transcorre; si avança en
el temps es fa vell, en relació al seu pevi més jove. Però en l'ara és més jove i més vell a la vegada, i
cada vegada que és és en l'ara; on a la vegada té la mateixa edat. I què passa amb els altres? Els
altres són més d'un, per tant participen del nombre més que no pas de l'U. Els nombres més baixos
sembla que esdevenen abans; el nombre més baix és l'U, que seria el més vell. Ara bé, l'U consta de
parts (principi, mig, final). I de tot això també hi ha un principi fins al final. Direm d'això que són
parts del tot i de l'ú. Un conjunt el final del qual coincidirà amb el de l'Ú: això el fa més jove que els
altres. Ara bé, si l'Ú advé en tots, des del primer fins al darrer passant pels migs, resultarà que té la
mateixa edat que tots els Altres. Però si aquesta resposta donada pel ser també és vàlida per a
l'esdevenir és una cosa que també haurem de comprovar. Així doncs es comença postulant que les
diferències d'edat romanen constants, per mor que ens fem més vells o més joves. La manera més
clara d'entendre el què ens explica aquí Parmènides és mitjançant les següents fórmules
matemàtiques:
si a>b la diferència (a+x) – (b+x) = a-b. Però si X creix indefinidament, la relació (a+x)/
(b+x) tendeix a = 1.
Cal afegir que si l'U participa del temps, serà forçós que també ho faci de l'abans, del després, i de
l'ara. De manera que l'U és, era, i serà; i esdevé, esdevenia, i esdevindrà. I té quelcom per a ell i d'ell
que era, i és, i serà. I si nosaltres diem tot això d'ell és que i ha nom i explicació de tot això. I tot el
què en resulta per als altres ho resultarà també per a l'U. També cal tenir en compte que la
conseqüència directa de la conjunció de les dues primeres deduccions és que si l'Ú és, la puresa de
les formes és falsa, per les propietats contradictòries.
A aquestes dues primeres hipòtesis s'hi afegeix un apèndix (o una tercera hipòtesi). Si l'U és com
hem dit és necessari que, participant del temps, participi en un moment de l'entitat i en un moment
no en participi. No serà possible, però, que quan en participi no en participi i viceversa. Això vol dir
que hi ha un temps definit en el què l'U deixarà de ser, i deixi de ser molts. En el què deixi de ser U,
en el què es combini, en el què es separi, en el què faci diferència, en què es faci més gran, en el què
disminueixi, es faci igual. Aquesta cosa o moment és l'instant, que es troba en molt poc temps, i en
el qual l'U canvia tant d'estar en moviment pel repòs com del repòs passa al moviment. Perquè d'un

7. no pot sortir l'altre. Per la qual cosa l'U, en aquest instant, no està ni en repòs ni en moviment.
L'instant no està, doncs, en cap moment. I fa canviar l'U tant del no ser al ser, com del ser al no-ser.
En l'instant l'U ni és, ni no és. És un punt de canvi.
La tercera hipòtesi ens diu que si l'U és no pot ser igual als Altres, sinó els Altres serien l'Ú. No
obstant, els Altres participen de l'Ú. Ambdós són subsistents en parts: sinó serien totalment un. Al
ser en parts, són un tot. Aquest tot és U, doncs sinó les parts no serien parts d'un tot, sinó d'una
pluralitat. La part, ho és d'una unitat. Els altres, que participen del tot i de l'U fan una unitat acabada
que consta de parts; i de cada part singular podriem dir-ne el mateix, puix participa de l'U (unitat en
cada part), i és dvers de l'U (sinó no en participaria, el seria en si). El tot i la part també participen
de l'U, perquè són coses diverses de l'U. Per tant, les altres, que també participen de l'U, seran
plurals. Aquests altres, en quant són tots i en quant són parts són il·limitats i participen del límit; a
raó de que estan limitats perquè participen del límit, però són il·limitats en tant que són múltiple. I
segons aquestes dues condicions juntes són oposats, però per separat són semblants, en una
contrarietat d'afeccions.
La quarta hipòtesi ens refereix els altres a l'U absolut. Aquest U absolut està separat dels altres. I els
altres no hi participaran de cap manera. I aquest U no té parts. I els altres, en no participar de l'U, no
són ni tot ni parts; ni nombre. Puix que estan privats de l'U. No poden oposar-se a l'U, ni
assemblant-s'hi, ni dissemblant-s'hi. I és impossible que participi del dos el què ja no participa de
l'U. Per tant tampoc poden participar de les dues formes a la vegada. Així doncs, si l'U és en
absolut, és totes les coses, i no és un ni pel que fa a si mateix ni pel que farà als altres.
La cinquena hipòtesi ens presenta l'U en si posat com a no existent. D'això se'n segueix que si l'U no
és, com a mínim sabem qualque cosa de l'U, o no tindria sentit el què diem. I sabem també que es
diferent dels altres. Si no és, ha de participar de la pluralitat dels altres, amb els que és dissemblant;
per la qual cosa se n'extreu que és semblant a si mateix. Aquest U inexistent participa de la igualtat
en tant que és desigual dels altres, i també ho fa de la grandesa i la petitesa. Si a l'U li cal no ser s'ha
de fixar; ha de participar de l'entitat. Aquest U inexistent se'ns manifesta en moviment, puix
representa el canvi del ser cap al no-ser. I atès que això és alteració, neix i s'esvaeix. Però a la
vegada no s'altera, i ni neix ni s'esvaeix pel no participar de l'entitat.
La sisena hipòtesi planteja que si l'U no és ens preguntem què li ha d'ocòrrer; si diem que no és
significa absència d'entitat. I néixer i extingir-se és participar o deixar de participar de l'entitat. L'U
inexistent ni s'esvaeix ni neix, ja que no en participa, de l'entitat. No es modifica, per tant no té

8. moviment. Si és immòbil té sempre un mateix lloc; però això tampoc ho podrem dir, perquè sinó
estaria participant de l'entitat. L'U inexistent no té, doncs, cap determinació des d'aquest punt de
vista. És un res del qual res es pot dir ni pensar, igual que en la primera hipòtesi.
La setena ens presenta com serien els Altres d'un U inexistent. Amb uns blocs individuals que són
pluralitat infinita. Tot serà aparença, sense límits reals. I els altres ens apareixen com a il·limitats i
limitats, com a semblants i dissemblants... I la vuitena presenta els altres sense relació amb aquest U
inexistent. Els Altres no seran un. I encara menys plurals; puix allà on n'hi ha molts, n'hi ha un. I si
en els altres no hi ha l'U, els altres no poden ser ni molts, ni u. De fet si no imaginem cap U no
podem imaginar res més. Llavors podem dir: “si l'U no és, no hi ha res?”. Al final sembla que
Parmènides s'estigui contradient; pensar això encaixa amb el següent diàleg, del Sofista, on Plató
comet el parricidi.
Conclusió
La meva conclusió, una vegada llegit i rellegit el diàleg, és que no tinc conclusió. Igual que el
mateix diàleg. He mirat d'extreure del diàleg tots els arguments, deduccions, i conclusions, amb
l'ajuda d'enciclopèdies i manuals; per després resumir-ho com bonament he pogut en aquestes
poques pàgines. He de confessar que escriure-ho tot tant breu pràcticament m'ha fet mal; però era
suportable perquè, a la fi, he trobat que aquest era un text per disfrutar-lo. I me l'he près talment
com un exercici mental que m'ha resultat, i ho dic sincerament i a risc de semblar poc rigurós, molt
divertit.