1. ara DIVENDRES, 28 DE FEBRER DEL 2014
29
l’entrevista
JOANNA
MONCRIEFF
Professora de psiquiatria University College of London
“Els psiquiatres
hem de ser
més honestos
amb l’ús
dels fàrmacs”
MÒNICA L.
FERRADO
una
ciutat
FLORÈNCIA
un color
Groc
La psiquiatra Joanna Moncrieff defensa que cada persona “necessita
una aproximació diferent”. RUTH MARIGOT
Química Acaba de publicar el llibre ‘Hablando
claro, introducción a los fármacos psiquiátricos’,
a l’editorial Herder. Denuncia l’excessiva medicalització i la influència de les farmacèutiques sobre
la psiquiatria
Encara queda molt per conèixer sobre el que hi ha darrere de moltes
malalties mentals, com la depressió,
l’esquizofrènia i el trastorn bipolar.
Els psiquiatres que formen part de
la Critical Psychiatry Network consideren que caldria replantejar-se
els tractaments amb fàrmacs, que es
basen en la idea que darrere cada
trastorn hi ha un desordre químic.
Joanna Moncrieff, professora de
psiquiatria del University College of
London i fundadora d’aquesta organització, ho nega malgrat els molts
estudis científics que donen suport
a aquesta idea.
Des de l’organització de la qual forma part es critica l’ús dels psicofàrmacs. Per què?
El que intentem dir és que els psiquiatres han estat malinterpretant
la natura dels medicaments que recepten. Els psiquiatres i la indústria
farmacèutica han promocionat la
idea que les malalties mentals són
desequilibris químics del cervell i
que els tractaments químics els corregeixen. El que nosaltres diem és
que no sabem amb prou certesa si
aquests tractaments farmacològics
actuen sobre aquest equilibri químic. I anem més enllà: encara no hi
ha prou evidència per afirmar que
les persones amb aquestes malalties pateixen un desequilibri químic
al cervell.
Però s’han estudiat molt aquestes
alteracions en l’alliberament de
neurotransmissors...
Hi ha moltes teories. Per exemple,
en depressió: des de fa 20 anys s’ha
fet molta recerca sobre la serotonina i la depressió, però també són
molts els experts que no troben
aquests estudis prou sòlids, que
dubten que aquestes anormalitats
en l’alliberament de la serotonina
realment hi siguin en les persones
amb depressió. El mateix passa
amb l’esquizofrènia. Hi ha la hipòtesi que els símptomes es deuen a
desequilibris en la producció de
dopamina, però hi ha investigacions que ho confirmen i altres que
ho contradiuen. El que sí que se sap
és que hi ha anormalitats en l’alliberament d’aquest neurotransmissor durant un episodi psicòtic
agut, quan les persones estan molt
agitades, ansioses... Tots aquests
símptomes estan relacionats amb
la dopamina, que pot tenir a veure
amb els episodis psicòtics de la malaltia, però no amb l’esquizofrènia
en ella mateixa.
Així doncs, fins a quin punt es pot
confiar en els antidepressius?
Molts fàrmacs psiquiàtrics redueixen alguns símptomes millor que el
placebo, però poca cosa més. La diferència entre un antidepressiu i un
placebo és molt petita. El que sí que
sabem és que l’antidepressiu fa sentir la gent emocionalment adormida o atordida. Si creus que els efec-
tes que obtens en comparació a
aquests efectes psicoactius no compensen, cal replantejar-s’ho.
¿Vol dir que la balança entre beneficis i efectes secundaris no està
equilibrada?
Hi ha poca recerca sobre els efectes
psicoactius dels medicaments psiquiàtrics i, per tant, la informació és
incompleta. Ara comencem a disposar de més dades perquè moltes de
les persones que consumeixen
aquests fàrmacs estan explicant els
efectes que els han provocat.
Vostè és psiquiatra. ¿No recepta
psicofàrmacs?
No crec que siguin realment útils,
sovint la causa es troba en l’entorn
del pacient. Ara bé, crec que de vegades poden ajudar a reduir alguns
símptomes, com passa amb les benzodiazepines, per tractar l’angoixa
o l’insomni. Però també son molt
addictives i cal anar amb compte.
És important el diàleg entre el psiquiatre i el malalt. Per exemple, en
el cas dels antidepressius i els canvis emocionals que comporten, hi
ha persones a les quals els resultarà útil, però a d’altres no els agradarà gens aquest efecte. Però el problema és que els metges no estem
presentant els antidepressius
d’aquesta manera.
Com s’estan presentant, doncs?
Quan algú va al metge perquè se
sent deprimit, el metge sovint li diu
que hi ha aquest desequilibri químic, i li presenta el medicament
amb la idea que corregirà aquesta
química, no com un fàrmac que reduirà les seves emocions. Per tant,
cal ser més honestos en l’ús
d’aquests fàrmacs.
¿I als pacients amb depressió severa, que no es poden aixecar del llit,
que senten vertigen, vòmits, que
els tremolen les cames? Què els
diu, aleshores?
Cal buscar l’arrel del problema. No
vull dir que no els doni algun fàrmac, sí que ho faig. Però no els podem donar falses esperances perquè no creiem que el seu problema
sigui químic. Tot plegat és més difícil que donar pastilles. En un
món ideal, el que caldria és un professional que anés a casa, el veiés,
l’ajudés a intentar dur una vida
normal... Les persones amb depressió severa necessiten aquest
suport i quan estan millor necessiten psicoteràpia.
Quan cal pensar que s’ha de canviar de psiquiatre?
Suposo que el risc és que vagis a parar a algú pitjor [riu]. Moltes persones contacten amb mi perquè volen
algú més empàtic. Si noten que no es
poden comunicar amb el seu psiquiatre necessiten algú diferent, és evident. Cada persona necessita una
aproximació diferent.e