Conferència professor Vegara 6/05/15

1
Conferència organitzada per lÁssociació POST-CRASH UPF
Barcelona, 5 de maig de 2015.
_____________________________________________________
QUATRE ECONOMISTES QUE TAMBÉ HAN
DEIXAT RASTRE: Karl MARX, Michal KALECKI,
josep SCHUMPETER i Paul SWEEZY
Josep Maria VEGARA
Professor emèrit dÁnàlisi Econòmica de la UAB
___________________________________________________________________
PRESENTACIÓ
Bon dia,
Agraeixo a lÁssociació PostCrash-UPF la oportunitat que m´ha ofert déxplicar-
me amb aquesta conferència. I a la Facultat per acollir-la i a tots els presents per la
vostra assistència.
Aquesta conferència tractarà sobre la història del pensament econòmic tot i que
també -per provocar- expressaré també criteris personals. Està centrada en quatre
autors importants, amb connexions intel.lectuals entre ells; són:
-Karl Marx
-Michael Kalecki
-Josef Schumpeter. i
-Paul Sweezy
Són autors que han deixat un rastre i que considero mereixen atenció: per això
estàn inclosos en el meu curs d´Història del Pensament Econòmic que ofereix la
Facultat des dáquest curs acadèmic. Personalment, hi dedicat atenció en diverses
publicacions que podeu consultar a la Biblioteca.
Per no fer excessives simplificacions necessito temps i potser serè una mica llarg.
Pot ser dur... méxcuso.
En primer lloc Karl Marx.
_____________________________________________________
1.-Karl Marx (1818-1883)
______________________________________________________________________
Va néixer a Trèveris (Prusia) lány 1818. Va abandonar els estudis de dret i va
cursar estudis de filosofia a Berlín. El 1841 es va doctorar. Va començar la seva

2
activitat filosòfica amb una crítica a les tesis sobre l'alienació religiosa
de Feuerbach.
El 1844, influenciat pel filòsof alemany Hegel, va passar a formar part de la
denominada Esquerra Hegeliana i, dels Joves Hegelians on coneix el seu
company Friedrich Engels.
L'any 1848 va publicar el Manifest Comunista, escrit amb Engels. A partir
d'aquest moment, Karl Marx i Friedrich Engels s'exilien a Londres on comencen a
elaborar els seus estudis sociològics.
El 28 de setembre de 1864 es funda a Londres l'AIT (Associació Internacional de
Treballadors) -Primera Internacional- de la qual Marx esdevé principal impulsor.
Fins al final de la seva vida va seguir amb la tasca intel·lectual i la seva activitat
política i organitzativa del moviment obrer
LA OBRA. Destacarè només:
-Marx,K. El capital, 1867 Vol.1
-No va ser professor d´Història del Pensament Econòmic però va escriure Historia
Crítica de las Teorias de la plusvalía, 1862
-Marx,K. Elementos fundamentales para la crítica de la economía politica,
La evolució del pensament de Marx va ser molt complexa. Malgrat el seu carácter
dóbra incacabada, El Capital constitueix léxpressió més ambiciosa, madura i
complerta de la economía de Karl Marx. No es tracta dúna obra aséptica ni, en
rigor, només déconomia política, en el sentit convencional. Ho sabem.
La problemática de Marx en El Capital no s´ha déndevinar: Marx la explicita
amb claretat. Així, en el Pròleg de la Primera edició del Llivre I, explicita: “Lo que
que de investigar en esta obra es el modo de produción capitalista y las relaciones
de producción e intercambio que a él corresponden”.
El Capital. Un problema central per Marx consisteix en explicar la aparició de
plusvàlua, o sigui dún excedent, apropiat per una classe social en una economía en
la que síntercanvien, voluntàriament, mercaderies equivalents: “Si se
intercambian mercancías o mercancías y dinero, de valor de cambio igual, y por
tanto, equivalentes, es obvio que nadie saca más valor de la circulación que el que
arrojó en ella” (p.195)
Aquest és el primer problema a resoldre. Marx es planteja precisament donar-hi
una resposta en el cas en el que líntercanvi déquivalents és més clar i transparent,
és a dir, quan els productes síntercanvien –voluntàriament- dácord amb els seus
valors.
Marx distinguia, de forma sistemàtica, la esfera de la circulació –la dels mercats, la
de la igualtat- de la esfera de la producció.

3
La gènesi de El Capital . Marx va publicar la primera edició de El Capital lány
1867 i va morir el 1883 sense haver publicat els Llibres següents. Posteriorment,
Engels va publicar el Llibre II lány 1885 i el Llibre III lány 1894. Finalment
Kautsky va publicar lány 1904 la Història Crítica de les Teories de la Plusvàlua.
Aquest calendari ha generat notables confusions sobre la obra de Marx doncs
Marx havia anticipat en el Volum I del Capital determinats problemes vinculats a
la relació entre valors i preus de producció, i entre la taxa de plusvàlua i la taxa de
guanys i que no van aparèìxer considerats en el volum II i, per tant, es plantejava
si ho havia fet –i correctament- en el Volum III. La publicació del Volum III lány
1894 va reobrir amb força aquest debat. Ho veurem.
El Capital comença amb lánàlisi de la mercadería, doncs la riquesa en una
societat capitalista és un immens estoc de mercaderies que satisfàn necessitats
humanes, siguin de consum o de producció. La seva utilitat els hi dona valor d´ús
però –simultàniament- són el suport material del valor de canvi.
Si analitzem líntercanvi, “si excloem el valor d´ús de les mercaderies, únicament
els hi quedarà una propietat: la de ser productes del treball”, però –Marx
especifica- no dún treball concret –que produeix els valors dús, sino de “treball
humà indiferenciat, de treball abstractament humà”. (P.47) “Les mercadries són
valors en tant que cristalitzacions dáquesta substància comuna…”.(p.47).
Certament, és un llenguatge molt filosòfic…
¿Com mesurar el valor? Pel “temps de treball socialment necessari” (que entèn
més com a la moda estadística que com a mitjana).
LA FORÇA DE TREBALL. El capital necessita dúna mercadería especial, el
valor d´ús de la qual sigui ser font del valor; aquesta mercaderia existeix: és la
força o capacitat de treball, o sigui, el conjunt de facultats fisiques i mentals que es
posen en moviment per produir valors dús.
Perque existeixi tal mercaderia són necessàries unes condicions, en concret, que el
seu propietati sigui lliure i que la pugui oferir com a mercaderia, que el tracte sigui
entre persones jurídicament iguals i que la venda sigui per un temps limitat. En el
cas de la força de treball, una condició addicional consisteix en que el posseidor de
la força de treball no pugui oferir mercaderies diferents de la seva força de treball
perque no disposa de mitjans de consum i de producció mecessaris.
¿I quin és el valor dáquesta mercaderia “peculiar”?. Doncs –com en el cas
general- pel temps de treball necessari per la seva producció/reproducció i aquesta
–per oposició a les mercaderies corrents- té una component “històrica i moral”. La
reproducció es realitza fora de la esfera de la producció i de la de líntercanvi.
Marx destaca, no només que el producte és propietat del capitalista sino també
que els treballadors treballen sota el control del capitalista. El procés de producció
és també un procés social. Marx va analitzar també la gènesi histórica dáquestes
relacions socials: la historia del sistema domèstic, la manufactura i la fàbrica en
tant que innovacions crucials.

4
Cal destacar que la especificitat de la relació salarial va desaparèixer com a
problemática de la teoría económica ha esperat un segle fins que autors com
Ronald COASE(1937), Herbert SIMON(1958), i altres han analitzat el carácter
incomplert del contracte salarial, els problemas associats a la informació, als
incentius i al control, aixi com el paper de la organització i les tecnologies. El
resultat és una concepció diferenciada del mercat del treball/força de treball
respecte de les altres mercaderies. Les diverses formulacions de la teoría dels
mercats eficients o de la consideració explícita de lésforç van en aquesta línea.
No estic però afirmant que aquesta incorporació s´hagi produït per influència
directa de la obra de Marx.
Fixem-nos que, en láltre extrem, com especifica Debreu (1956), en el equilibri
general sínclouen els serveis de treball entre les mercaderies: “El primer ejemplo
de un servicio económico será el trabajo humano. Su descripción será la de la tarea
ejecutada; o sigui, els mercats corresponents són mercats de prestacions concretes
de treball; és una visió totalment diferent.
CAPITAL CONSTANT I CAPITAL VARIABLE. El treballador amb el seu
treball afegeix valor i conserva el valor dels mitjans de producció. La força de
treball produeix valor per sobre del necessaris per la seva reproducció: produeix
treball-excedent: produeix plusvàlua que és apropiada pels capitalistes. La
plusvàlus donarà lloc als guanys estrictes i també als interessos i a la renda de la
terra.
La part del capital que correspòn als mitjans de producció -que no mofifiquen la
seva magnitud de valor- per això lánomena capital constant. Per altra banda, la
part del capital convertida en força de treball lánomena capital variable. I
defineix la taxa de plusvàlua o déxplotació –e- com el quocient entre el treball
excedent i el treball necessari.
LA ACUMULACIO PRIMITIVA DE CAPITAL. El funcionament de la
reproducció del capitalisme ¿permet explicar els seus origens?. Marx té molt clar
que no i per això introdueix la acumulació originària o primitiva del capital.“…La
acumulación del capital presupon el plusvalor, el plusvalor la producción
capitalista, y ésta la preexistencia de masas de capital relativamente grandes en
manos de los productores de mercancías. Todo el proceso, pues, parece suponer
una acumulación originaria previa a la acumulación capitalista (“previous
accumulation”, como la llama Adam Smith), una acumulación que no es el
resultado del modo de producción capitalisya, sino su punto de partida.”. Aquest és
el nou tema: la denominada acumulació primitiva.
ELS PREUS DE PRODUCCIÓ I LA TRANSFORMACIÓ. Si els capitalistes
desplacen els seus capitals cercant una rendabilitat máxima, la expressió formal
dáquest procés será una taxa de guany comuna als diversos sectors. La presencia
dáquesta taxa será incompatible amb els preus proporcionals als valors, com a cas
general. Marx era conscient del problema i de la necessitat de derivar una taxa de

5
guany comuna als diversos sectors; pensaba però que no era crucial per les
finalitats dels libre I i II de El Capital.
Quan el nostre autor enfoca el problema –lánomenada transformació dels valors
en preus de producció- el seu procediment consisteix en primer calcular la taxa de
guany dividint el valor de la plusvàlua total per la suma del capital total, constant i
variable, tot en termes de valors. I aplica la taxa de guany aixi calculada a la suma
de capitals constant i variable, que continúen calculats en termes de valors.
Ara bé, aquest procediment té un inconvenient clau que consisteix en que –operant
com ho fà Marx- cada mercadería apareix amb dos preus diferents, un en termes
de valors quan la mercaderia apareix com a input i un altra diferent quan apareix
com a producte. Hi ha, per tant, inconsistencia lógica. Marx considera però que
“para nuestra investigación presente no es necesario investigar más
detalladamente este punto”.
Ara bé, aquest procediment ha donat lloc a un llarg debat sobre lánoment
problema de la transformació que en termes de coerència lògica es pot considerar
tancat. Marx no va resoldre satisfactòriament el tema del càlcul dels preus de
producció.
Marx considerava que els preus de mercat oscil.laven al voltant dels peus de
producció: també va exposar la concepció segons la que la competència induia las
capitalistes a innovar, de forma que si tenien èxit tenien guany diferencials: era
una idea dels clàssics que Schumpeter va situar en el centre de la seva formulació.
LA TENDENCIA DECREIXENT DE LA TAXA DE GUANY. Marx considerava
el capitalisme un sistema dinàmic, innovador i inestable. Marx va analitzar amb
detall diversos aspectes del canvi tecnològic sota el capitalisme. Láspecte central
en el que el canvi tècnic resulta crucial és lánomenada tendencia decreixent de la
taxa de guany que juga un paper molt important en la concepció marxiana de la
dinámica capitalista a llarg termini: “Pero dada la gran importancia que posee
esta ley para la producción capitalista, puede decirse que constituye el misterio en
torno a cuya solución gira toda la economía política desde Adam Smith…”
Convé precisar que la composició orgànica del capital -proporció capital
constant/capital variable–-es un concepte diferent del capital per treballador- i
Marx considerava que té una clara tendencia a augmentar com a consecuència de
les característiques del canvi tècnic en el capitalisme. Aleshores, si la taxa de
plusvàlua es manté bàsicament constant i la composició orgánica del capital creix,
això implica que la taxa de guany disminueix.
En aquest marc, Marx va identificar vàries “contratendències” que tenien léfecte
invers: láugment de la taxa de plusvàlus, la reducció del salari per sota dels seu
valor, la reducció del cost dels elements del capital constant, la sobreexplotació
relativa, el comerç exterior i láugment del capital en forma dáccions. Aquestes
contratendències contribueixen a explicar:”por qué la baja no es mayor o más
rápida”, aixi com a explicar per que`” los efectos de la ley se manifiestan en forma
contundente en determinadas circunstancias y en períodos prolongados”. Malgrat

6
els efectes de les contratendències, per Marx era clar el predomini de la tendencia,
tal com la seva mateixa terminología denotava.
Utilitzant un símil, direm que els avions volen perque hi ha contratendències
efectives que contarrresten léfecte permanent de la llei de la gravetat; ara bé,
donada la existencia de lìmits en la capacitat dénmagatzament del combustible
que pot portar lávió, la tendencia a aterrar, o a caure, símposarà a la llarga.
Per Marx la importancia crucial de la llei derivava de que : “esta barrera singular
arestigua la limitación y el carácter solamente histórico y transitorio del modo de
producción capitalista”. En definitiva, la eficàcia a llarg termini de la llei
sentenciava el capitalisme.
Aquest tema ha estat també àmpliament discutit; la crítica fonamental deriva de la
demostració de que –en un marc de formulació correcta dels preus de producció-
el canvi tecnológic seleccionat amb criteri capitalista dóbtenir guanys diferencials
superiors, permet augmentar la taxa de guany quan la nova tecnologia es difón a
tota la economía i dona lloc a un nou sistema de preus de producció i a una nova
taxa de guany que no està determinda tecnològicament sino que depén dels
resultats la lluita per la distribució.
Marx, les matemàtiques i la tecnología.És de justicia destacar la curiositat i la
exigencia intel.lectual de Marx. En relació a la filosofía i la historia no cal
demostrar-ho. És menys conegut que per aprofondir en la economía política va
considerar necessari estudiar mecánica i matemàtiques. Així, va escriue a Engels:
“Reacciono davant la mecánica igual que davant les llengües. Comprenc les lleis
matemàtiques però davant la més simple realitat técnica que necesita dúna visió
concreta, experimento més dificultats que el més gran dels imbècils”.
Malgrat aquestes dificultats, va estudiar mecánica en una escola de formació
professional, i va deixar nombrosos quaderns de notes. Les matemàtiques li
resultaven més atractives: “En los intervalos, ya que no se puede escribir sin
interrupción, hago cálculos diferenciales (differential calcules) DX/DY”. Marx no
va però tenir accés al càlcul matricial i, especialmente, a les propietats dels vectors
i valors propis de les matrius no negatives, que li harien resultat extremadament
útils.
CONSIDERACIONS FINALS. Marx ha ocupat un lloc especial en la historia del
pensament econòmic, segregat del conjunt dels economistes i les causes dáquest
situació no són difícils déndevinar: la vinculació de la economía política marxista
al moviment obrer i les seves fortes connotacions ideològiques.
Per això no deixa de cridar la atenció el resorgiment de la atenció acadèmica per la
obra de Marx durant els anys 60s i 70s i el fet de que això derivi, en bona part, de
la formalització realitzada per Michio Morishima (1973).
Un dels resultats dáquest procés – en el que hi han participat també nombrosos
economistes marxistes- ha estat la demolició lògica de la teoría del valor i de la llei
de la tendencia decreixent de la taxa de guany.

7
Malgrat això, en la obra de Marx hi ha una visió global del capitalisme que aporta
elements importants per la seva comprensió, com és el seu carácter radicalment
monetari, la distinció entre els àmbits de la producció i de la circulació, entre
treball i força de treball i la concepció del capitalisme com un sistema dinàmic,
inestable, en transformació impulsada per les seves propies lleis internes.
La obra global de Marx posseix una extraordinaria capacitat de fascinació, sense
comparació amb els altres protagonistas de la historia del pensament econòmic.
Crec que això es degut a:
-al seu carácter enciclopédic, a la seva visió global de la filosofía, la societat, la
economía, la política i la cultura, a contracorrent de la fragmentació i de la super-
especializació vigent posteriorment. I, per altra banda:
-la obra de Marx proporciona una metodología i també una filosofía de la historia
a la que cadascú por incorporar la seva propia acció.. quasi res… Crec que dáqui
deriva la seva capacitat de seducció.
Part de cada generació sembla destinada a preguntar-se què va dir realment Marx
______________________________________________________________________
Michal Kalecki (1889-1970)
Michael Kalecki va neixer el 22 de juny de 1899 a Lodz, Polonia -aleshores
ocupada per Rusia. Morí a Varsovia el 17 dábril de 1970. Va començar estudis
dénginyeria i, pel seu compte, va estudiar economia, llegint autors com Marx,
Rosa Luxemburg i Tugan Baranowski. Fou un activista polític en el moviment
socialista. Les dificultads econòmiques de la seva familia el van obligar a deixar els
estudis i es va dedicar al periodisme durant uns anys. El 1929 va trobar feina a a
Varsovia a lÍnstitut de Recerca dels Cicles Econòmics i el Preus.
Lány 1933 va publicat en polonés un article sobre el cicle econòmic que contenia
els aspectes essencials de la teoria de la demanda efectiva, abans de la publicació
per part de Keynes de la seva versió. Lóctubre del mateix any va presentar el seu
treball en la reunió de la Asociació Internacional de Econometria i lány 1935 el va
publicar a dues revistes importants: la Revue d’Economie Politique i
Econometrica, sense gaire resò.
Lány 1936 va viatjar a Suecia i –ja coneixedor de la publicació de la Teoria
General de Keynes – també a Anglaterra. Va iniciar una relació dámistad amb
Richard Kahn, Joan Robinson i Piero Sraffa. Va conèixer Keynes lány següent.
Lány 1939, Kalecki va publicar els Essays in the Theory of Economic Fluctuations
que conté els elements essencials de la seva obra.
Durant la segona Guerra Mundial va treballar al Oxford University Institute of
Statistics i els anys 1945-46 la Internacional Labour Office-OIT de Montreal. De

9
DISTRIBUCIÓ DE LA RENDA. Kalecki constata empiricament que la
participació dels salaris –sense els sous- en língrés brut del sector privat és
relativament estable en el cicle econòmic però que no pasa el mateix amb el total de
sous i salaris. Precisa que la participació de sous i salaris en la renda està
expressada per una funció lineal de língrés brut dels sector privat. Ho va estimar
pels Usa i el període 1929-41.
LA DEMANDA EFECTIVA. Per plantejar el tema de la demanda efectiva,
Kalecki considera inicialment el Producte Nacional Brut corresponent a una
economia capitalista, en el cas més senzill, sense sector exterior ni sector públic.
En termes agregats es compleix:
Pbeneficis + Wsalaris = Cconsumcapitalistes + Consum treballadors+ IinversióI
considerant que els assalariats no estalvien, resulta:
Pbeneficis = Inversió + Consumcapitalistes
Què determina el nivell de la rensa?. “La respuesta a esta pregunta depende de
cuál de estos dos factores está directamente sujeto a las decisiones de los
capitalistas. Ahora bien, está claro que los capitalistas pueden decidir invertir i
consumir más en un periodo dado de tiempo que en el anterior pero no pueden
decidir ganar más. Por lo tanto, sus decisiones sobre inversión y consumo
determinan las ganancias y no a la inversa”.
En el cas general, considerant també el sector públic i léxterior resulta:
Pbeneficis = Inversió + Déficitpúblic + ExcedentExportacions
Kalecki destaca que el dèficit pressupostari té efectes econòmics similars a un
excedent déxportacions: “La contraparte del excedente de exportación es un
aumento del endeudamiento de los países extranjeros hacia el país considerado. La
contraparte del déficit presupuestal es un aumento del endeudamiento del
gobierno hacia el sector privado.”
Beneficis i inversions. Per tal déxplicar les decisions de consum dels capitalistes,
Kalecki introdueix una ecuació de comportament que expressa que les decisions de
consum dels capitalistes són funció del seus guanys en un periode anterior, de
forma que, considerant el cas més simple, en el que es compleix
Pbeneficis = Inversió + Consumcapitalistes
-fent successives substitucions, aixi com alguna hipótesi addicional- obté que els
beneficis están determinats per la inversió amb un cert retard termporal. Kalecki
il.lustra estadísticament la ecuació pel període 1929-40 als USA.
Kalecki continua escrivint: “Hemos afirmado anteriorment que la tasa de interés
no puede ser determinada por la oferta y la demanda de capital porque la
inversión crea automáticamente una cantidad igual de ahorro. Por lo tanto, la
inversión `se financia a sí misma´ cualquiera que sea la tasa de interés... La tasa de

10
interés resulta, por lo tanto, del juego de otros factores. I, per altra part, afirma
que en vista del hecho de que el tipo de interés a largo plazo, ... no acusa
fluctuaciones cíclicas marcadas, difícilmente se le puede considerar como elemento
importante en el mecanismo del cilclo económico.” Per això no la considera l
papaper del tipus dínterés.
LES DECISIONS DÍNVERSIÓ . En la seva formulació, les decisions dínversió
depenen positivament de líncrement de láutofinanciació empresarial, de la taxa de
canvi del beneficis agregats i són també una funció –decreixent en aquest cas- de la
taxa de variació de léstoc de capital.
Láugment dels guanys per unitat de temps, transforma en atractius nous projectes
dínversió i -encara que Kalecki no ho formuli aixi- es pot considerar que aquesta
variable està relacionada amb les expectativas de guanys.
Per altra banda, líncrement net de léstoc de capital per unitat de temps té efectes
negatius doncs láugment de léstoc de capital redueix la taxa de guany, el que té
efectes negatius sobre els incentius a la inversión.
Tenint present que la taxa de variació de léstoc de capital és igual a la inversió
efectiva neta en capital fixe i que la inversió en existències la considera una funció
retardada de la variació de la producció del sector privat, Kalecki escriu finalment
que la inversió efectiva en capital fixe és una funció lineal retardada dels estalvis
de les empreses, de la taxa de variació dels seus beneficis i de la taxa de variació de
la producció.
Kalecki estima per separat les funcions corresponents a la inversió en capital fixe i
en existències, pels USA al perióde 1929-1940 per dos valors diferents del retard i
prèvia deflactació del nivell de preus.
Soposa equilibri en el sector exterior i també en el pressupost públic. Obté
finalment una ecuació en la que la inversió efectiva total neta és una funció lineal de
la inversió en un període anterior més la variació de la inversió amb una altre
retard diferent.
Kalecki realitza una discusió heurística del comportament cíclic que té molt
dínterés perque constitueix, de fet, una descripció econòmica de la dinàmica del
cicle; ha de fer però algunes hipótesis sobre els valors dels coeficients.
El cicle es superposa amb els “factors de desenvolupament” –les innovacions, la
dinàmica de la població, etc.- que Kalecki analitza també.
LA DIMENSIÓ POLÍTICA DE LA PLENA OCUPACIÓ.Aquest tema Kalecki el
va tractar en un article publicat lány 1943. Mostra clarament que la seva
capacitat analítica no depèn de la possibilitat de formalitzar-la.
En aquest article Kalecki analitza les raons de la oposició dels capitalistes a la
despesa pública: considera hi ha tres dimensions a distingir: a) la seva aversió
genèrica a la intervenció governamental; b) la aversió a les direccions concretes de

11
la intervenció estatal, i c) la aversió als canvis socials i polítics resultants del
manteniment de la plena ocupació.
Kaleccki diagnostica que la intervenció estatal mitiga la eficacia de “léstat de la
confiança empresarial”, com un clar element de pressió efectiva del sector privat
sobre lÉstat i, per aquest motiu, els déficits pressupostaris necessaris per la
intervenció pública es consideren perillosos.
Per altra banda el sector privat requereix que els camps díntervenció estatal es
limitin a activitats que no competeixin amb la iniciativa privada per tal dévitar
efectes negatius sobre la inversió privada; per aquest motiu prefereixen també els
subsidis al consum –que generen demanda al sector privat- a la inversió pública.
Kalecki destaca també que el manteniment dúna situació de plena ocupació té
efectes negatius sobre la disciplina laboral. Indica també que les despeses en
armament no plantegen problemas d interferències amb la inversió privada.
En resum, “Els principis econòmics de la intervenció governamental exigeixen que
la inversió privada hauria de limitar-se als objectes que no competeixen amb els
equipaments de les empreses privades. La despesa en armament –explicarà també-
clarament no competeix amb la inversió privada.
Per altra banda, Kalecki destaca que si aquests tipus dóposició privada es superès,
aleshores resultaia palés que “el manteniment de la plena ocupació provoca canvis
socials i politics que donarien nou ímpetu a la oposició del liders empresarials.
Certament, en un règim de plena ocupació permanent, el “fantasma” (the sack)
deixaria de jugar el seu paper com mesura disciplinària” … Aquest instint de
classe els hi diu que mantenir la plena ocupació és un error des del seu punt de
vista és defectuós i que látur constitueix una part del sistema capitalista normal”.
Trobarem en Paul Sweezy reflexes dáquesta concepció de Kalecki; com també
però en Stiglitz i altres.
El cicle polític. En la mateixa línia, Kalecki també va anticipar la existència del
“cicle econòmic polític” o “derivat de la política”, generat per la intervenció
governamnetal per induir activitat estimulant la demanda i les resistències
empresarials a sostenir una situació de plena ocupació.
KALECKI i MARX. Kalecki compartia amb Marx una visió de la societat
capitalista dividida en classes socials, caracteritzada per diversos conflictes, sense
però soposar que les clases prenien decisions col.lectives. Impostant. Ambdos
autors atribuien una funció similar a látur en el marc del capitalisme: la de
reforçar la disciplina laboral.
A diferència de Marx -interessat a nivel abstracte pels modus de producció-
Kalecki analitzava societats concretes, precisant llurs institucions. Marx volia
el.laborar també una teoría de la historia: no era aquesta la pretensió de Kalecki.
Kalecki analitzava la economía en termes de preus de mercat -nivell poc rellevant
per Marx- i no feia cap ús dels valors treball. Marx considerava condicions de
competència mentre que Kalecki distingia dos sistemes de preus en el que els
productes manufacturats es caracteritzaven per la concentració oligopolística.

12
KALECKI i KEYNES. Sobre la prioritat temporal de Kalecki sobre Keynes en la
formulació de la teoria de la demanda efectiva hi ha bàsicament accord entre els
experts; el que no treu constatar que la influència preponderant correspòn a
Keynes.
Kalecki escrivia des del camp de la economia clàssica, especialmente des de Marx i
Keynes ho feia des de la tradició marshalliana. Kalecki estaba menys amatent que
Keynes a les funcions del sector financer. Keynes privilegiava el paper de la
financiació externa en la inversió i Kalecki considerava rellevant l´ autofinanciació
de les empreses. Per altra part, Keynes destacava molt més que Kalecki el paper de
les expectatives.
Kalecki va influir posteriorment, de forma especial- a línterior dels anomenats
POSTKEYNESIANS, sorgits als any 70s al voltant de la revista Journal of
Postekeynesian Economis, amb economistes com Richard Goodwin,Nicholas
Kaldor, Hyman P. Minsky, Luigi Pasinetti i Joan Robinson
En un comentari final sobre Kalecki -i també anticipat sobre Sweezy- destacaré
que el paper de la rigideç del preus derivada de la concentració dels mercats juga
un paper central en un dels corrents principals del pensament economic modern,
conegut com neo-keynesià.
______________________________________________________________________
J.A.SCHUMPETER (1883-19 59).
______________________________________
Va néixer a Triesch (Moràvia). El 1901 va començar a estudiar dret i economia a
la Universitat de Viena. Va ser alumne de von Wieser i de von Bawerk. Es va
doctorar lány 1906 i el 1907 va iniciar estudis a Londres a on es va doctorar. Va
ensenyar economia a les universitats de Viena, Czernow, Graz i Bonn a partir de
1909. El 1911 va publicar La teoría del desenvolvimiento económico, obra clau.
En la inmediata 1ª post-guerra va participar breument en els treballs de la
`Comissió de la socialització´ que el recent govern socialista de Berlin va constituir
per preparar la nacionalització de les industries. Posteriorment, va ser secretari
dÉstat de Finances, durant un periode curt dúns mesos, del nou govern republicà
dÁustria. Dos anys després, el 1921 va presidir el petit Bank Biedermann de
Vienna, que va quebrar lány 1924, provocant-li a Schumepeter greus pèrdues
econòmiques.
Després va tornar el 1925 com profesor de finances publiques a la Universitat de
Bonn, fins el 1932, any en que ho va esdevenir de Harvard (Usa) fins el 1950, any
de la seva mort.
Va ser un del fundadors de la Econometric Society, de la que fou President de 1937
a 1941. El 1948 va ser el primer president no-nordamericà de la American
Economic Association.

13
Fou un gran admirador de Walras. Va estar influit per la obra de Böhm-Bawerk
però va desenvolupar una teoría de línterés radicalment diferent.
De la seva obra destacaré:
-Schumpeter,J.A. Theory of Economic Development, 1911.
-Schumpeter,J.A. Business Cycles, 2 vols, 1939
-Schumpeter,J.A. Capitalism,socialism and democracy, 1942
-Schumpeter,J.A.(1954) History of Economic Analysis,1954.
INTRODUCCIÓ. Schumpeter es va interesar fonamentalment pel desenvolupament
econòmic i ja des de línici del seu treball analític i va situar la innovació -tecnològica
i no tecnológica - i llurs efectes, al centre de la seva concepció del desenvolupament
econòmic dúna economia capitalista.
LA EVOLUCIÓ ECONÒMICA i EL CORRENT CIRCULAR .
El punt de partida analític de la teoria del desenvolupament econòmic de Schumpeter
el constitueix –ja des de la seva primera obra del 1911- la denominada "corrent
circular" –una abstracció- caracteritzat per la seva repetició indefinida, sense
modificacions, en condicions de lliure competencia i que troba la seva expressió
formal en l´ equilibri general walrasiá. Schumpeter considerava però el supòsit de
competència perfecta fictici i afirmava que canvis analítics importants s´havien de
produir "Tan pronto como se haya reconocido el predominio de la competencia
monopolista o del oligopolio o de la combinación de ambos".
En el corrent circular analitza doncs una economía díntervanvi amb propietat
privada, divisió del treball, lliure competència i tal que la seva funció radica en
satisfer les necessitats. En cada periode es viu de la producció del periode anterior.
Existeixen dos factors originaris: el treball i la terra, i es produeixen bens de consum i
bens de producció. En aqueste condicions sápliquen els principis de la imputació
basats en la utilitat i en les productivitats marginals, en un marc de rendiments
decreixents.
En aquest marc –afirma Schumpeter- no existeix un tipus dínterés positiu sobre
léstavi, ni crèdit, ni hi ha cap motiu per premiar la abstinència, ni tampoc cap raó
per descomptar el futur i preferir el present, a la Böhm-Bawerk o a la Fisher. El
diner només sútilitza amb la finalitat de facilitar les transaccions. Aquesta tesi ha
estat molt discutida, entre altres, pels austríacs i més recentment també per Paul
Samuelson.
Lésquema exclou tota novetat, tota innovació en la activitat económica. Aquesta està
sincronitzada i els riscos existents són assegurables. En aquestes condicions no
existeixen beneficis i el producte es distribueix entre el treball i la terra; el tipus
dínterés dels prèstecs per activitats és nul i, en definiva, no existeixen les institucions
crediticies corresponents. No existeix espai per la activitat innovadora empresarial,
ni capital, ni crèdit, ni capitalistes.

15
Coerentement amb el paper que assignava a les innovacions, Schumpeter otorgava
un paper important a la competència potencial. El resultat dáquestes formes de
competència potencial ha estat molt destacada posteriorment i juga un paper
important en els enfocs moderns de les anàlisis de la organització dels mercats, llurs
diverses estructures i prestacions.
Schumpeter va generar una expressió molt exitosa: la destrucció creadora, per posar
de relleu un dels aspectes més destacats del procés de desenvolupament mitjançant la
innovació. “Destruyendo ininterrumpidamente lo antiguo y creando continuamente
elementos nuevos. Este proceso de destrucción creadora constituye el dato de hecho
esencial del capitalismo. En ella consiste, en definitiva, el capitalismo y toda empresa
capitalista tiene que amoldarse a ella para vivir".
A Capitalismo, socialimo y democracia, obra publicada el 1942, Schumpeter va
expressar clarament que en la seva concepció sobre el futur del capitalisme: “El
punto esencial que hay que tener en cuenta consiste en que al tratar el capitalismo
nos enfrentamos con un proceso evolutivo”. És a dir, “En otras palabras: el
problema que usualmente se toma en consideración es el cómo administra el
capitalismo las estructuras existentes, siendo así que el problema relevante es el de
descubrir cómo las crea y cómo las destruye.” És el procés de destrucció creadora.
Innovació i conflictes. Hi ha una implicació del seu enfoc que Schumpeter no va
destacar i que convé destacar: la difusió de les innovacions provoca el sorgiment de
noves industries i, simultàniament, altres industries entren en declivi. El procés
dínnovació/difusió té guanyadors i perdedors: grups socials beneficiaris dúna
innovació o dún paquet dáquestes -per una banda- i per láltre, els grups
perjudicats per la difusió de la innovació. El conjunt del procés genera un nou
tipus de conflicte, difós, desconegut en les societat estàtiques. Els grups perdedors
es poden resistir o bé poden reaccionar obrint conflictes. L´historiador J.Mokyr ha
estacat i il.lutrat de forma pertinent aquesta dimensió. Schumpeter no va otorgar
rellevància analítica a aquesta dimensió.
EMPRESARIS i BENEFICIS. Schumpeter afirma que la empresa i lémpresari són
lélement crucial del procés. Precisa que denominarà empresa a la realizació de noves
combinacions/innovacions i "empresaris" als individus encarregats de dirigir la seva
realització.
Com ja s´ha indicat, lémpresari és –per Schumpeter- sinònim dínnovador. Una
altra precisió crucial consisteix en afirmar que no és lémpresari qui assumeix el risc
econòmic de pèrdues doncs no és ell qui anticipa el capital: lémpresari pot perdre la
seva credibilitat però no un capital que no és seu. Clarament, lémpresari en tant que
tal no té perque coincidir amb el capitalista.
EL CRÈDIT. La financiació de les innovacions utilitzant estalvi no és considerada
teòricament rellevant per Schumpeter: per ell la clau de la financiació es realitza
mitjançant el crèdit al que atorga una gran importància en la seva caracterització del
capitalisme: "este crédito es claramente la función de la categoría de individuos que
denominamos capitalistas". Aquest és el mètode característic del tipus de societat
capitalista -suficientement important per servir de diferentia specifica. La diferència

16
específica. El crédit permet retirar recursos prèviament ja ocupats en el corrent
circular i destinar-los a combinacions innovatives. Cal destacar –com ha fet
M.Morishima- que Schumpeter raona en el marc dún sistema financer que coneixia
bé: els sistema austríac en el que dominava el sistema creditici.
INNOVACIONS i CICLES ECONÒMICS. Com és conegut, la teoria dels diversos
cicles juga un paper clau en la concepció de la dinàmica schumpeteriana; els cicles
schumpeterians están causats per láparició agrupada de les innovacions, per la seva
aparició en grups, en “raims”.
Per Schumpeter, el cicle econòmic capitalista no és un resultat de látzar: "El ciclo es
la forma que el desarrollo económico toma en la era del capitalismo". El cicle
econòmic és el resultat de la aparició de grups/raims dínnovacions: clarament,
Schumpeter no és kaleckià. Aquesta visió schumpeteriana es trova present en la seva
obra de 1911 però prèn la seva expressió més el.laborada a Business Cycles (1939).
La importància, límpacte diferencial de tres tipus de paquets diferents dínnovacions
produeix els tres tipus de cicles diferents caracteritzats per una durada creixent: cicle
de Juglar, de Kitchin o de Kondratieff, en el sentit de durada temporal creixent.
Business Cycles inclou la teoria y lánàlisi històrica,
LA EVOLUCIÓ DEL CAPITALISME i EL SOCIALISME. En la obra de
Schumpeter no existeix un ùnic model de desenvolupament sino dos. El primer és el
que formular el jove Schumpeter abans de la 1ª.Guerra Mundial i va exposara
Theory ofa Economic Development (1911); el segon és el que va presentar trenta
anys después a Capitalism, Socialism and Democracy(1942), publicat después de la
Gran Depressió, recordem-m´ho.
Precisament la segona Part de Capitalismo, socialismo y democracia, sóbre amb la
pregunta “¿Pot sobreviure el capitalisme” i la seva responsa és nítida: “No; no creo
que pueda” .
La seva explicació comença així: “La tesis que he de esforzarme por fundamentar es
la de que las realizaciones presentes y futuras del sistema capitalista son de tal
naturaleza que rechazan la idea de su derrumbamiento bajo el peso de la quiebra
económica, pero que el mismo éxito del capitalismo mina las instituciones sociales que
lo protegen y crea, ìnevitablemente´ (Schumpeter ho posa entre cometes-jmv), las
condiciones en que no le será posible vivir y que señalan claramente al socialismo
como su heredero legítimo. El que entra en crisi són doncs, les institucions
capitalistes.
Destaca seguidament que: Por consiguiente, mi conclusión final no difiere, por mucho
que pueda diferir mi argumentación, de aquella a que llegan la mayoría de los
escritores socialistas y, en particular todos los marxistas. Pero para aceptarla no es
necesario ser socialista. La prognosis no implica nada acerca de la deseabilidad del
curso de los acontecimientos que se predicen.” (CSD, pp.95,96)
La novetat clau consisteix en que el procés dínnovació es sistematitza, prèn pautes
estables i es transforma radicalment en aparèixer el que ell anomena els `funcionaris
de la innovació´ que substitueixen als empresaris en la funció innovadora. El resultat
final és que ”El progreso económico tiende a despersanolizarse y a automatizarse”.

17
Aquest procés objectiu de transformació de lémpresa i de la función innovadora está
carregat dímplicacions radicals per la transformació del sistema capitalista doncs
afecta al nucli del capitalisme que és preciament la seva funció innovadora.
La hostilitat contra el capitalisme augmenta i, en aquest procés, Schumpeter
considera hi juguen un paper important els intel.lectuals i el procés de desintegració
de la familia burgesa que havia estat un motor principal de l´ànim de guanys, destaca
Schumpeter.
Sobre l´horitzó destaca que no sabem en qué consisteix el socialisme que séndevina
en l´horitzó.”Para Marx y para la mayoría de sus seguidores –y esto era y es una de
las deficiencias más graves de su teoría- el socialismo significaba una cosa
perfectamente determinada. Pero esta precisión no nos lleva, en realidad, más allá de
lo que nos llevaría la noción de la nacionalización de la industria, la cual es
compatible… con una variedad infinita de posibilidades económicas y culturals”
(p.218). Era un horitzó que ell no desitjava,
SCHUMPETER i MARX. En el Capítol 3 de Capitalismo, socialismo y democracia
(1946) Schumpeter va escriure: “Los genios y los profestas no destacan, por lo
general, en la erudición profesional… pero en la teoría económica de Marx no hay
nada que pueda ser explicado por falta de conocimientos o de formación en la
técnica del análisis teórico,”(CSD,p.47)
Dit això, Schumpeter es mostra radicalment crític amb molts aspectes de la teoría
de Marx, especialmente sobre la seva teoría del valor. Per altra banda –i com és
conegut- Schumpeter considerava el capitalisme com un sistema dinàmic.
Aquesta concepció la troba també en Marx i sobre ella Schumpeter va escriure,
críticament: “Ahora bien, Marx vió este proceso de transformación económica más
claramente que ningún otro economista de su tiempo. Esto no quiere decir que
comprendiese debidamente su naturaleza ni que analizase correctamente su
mecanismo. Para él este mecanismo se reduce a una simple mecánica de masas de
capital. No tuvo una teoría adecuada de la empresa y su impotencia para distinguir
el empresario del capitalista, juntamente con una técnica teórica deficiente, explica
muchos casos de su non sequitur y muchos errores.” (p.60).
La influència de Schumpeter ha estat multiplicada mitjançant la infuència de
léscola NEO-SCHUMPETERIANA o EVOLUCIONISTA de Nelson i Winter
entre alters.
Fins aqui Schumpeter. Seguiré amb Paul Sweezy.
_________________________________________________________________
Paul M.SWEEZY (1910-2004)
________________________________________________________________

18
Ni Baran ni Sweezy séxpliquen sense la influencia directa de Josepf STEINDL
autor de Madurez y estancamiento en el capitalismo americano, Siglo XXI,
México, 1978
Joseph Steindl va nèixer a Viena el 14 dábril de 1912. Va estudiar economia a
Viena i es va doctorar el 1935. Va treballar en Austrian Institute for Economic
Research entre 1938 i 1938, any en el que va emigrar a Londres, amb motiu de la
annexió dÁustria per part del règim nazi.
El 1942 va anar a treballar a lÓxford Institute of Statistics a on va col.laborar
amb Michael Kalecki fins el 1944. Els primers anys a lÓxford Institute va centrar-
se en el problemes de les empreses, en especial les relacions entre les dimensions i
els guanys. A Small and Big Business (1945), va investigar en el domini de les grans
empreses i les seves relacions amb les empreses petites.
Els anys que va viure a Anglaterra van ser crucials per perfilar la seva “visió” en
el sentir schumpeterià: una síntesi de Marx i Keynes, amb un enfoc històric i una
anàlisi dinámica a la que s´hi va afegir la decisiva influència de Kalecki. Steindl va
morir el 1993.
La Gran Depressió formava part de la realitat a examinar, així com les tendències
a léstancament i a la depressió que Steindl veía arrelades en el desenvolupament
de les estructures oligopolístiques dels mercats. Lánálisi en aquesta línea, exposat
a Maturity and Stagnation in American Capitalism (1952) va ser iniciat per un
suggeriment de Kalecki.
Steindl va publicar lány 1952 Maturity and Stagnation in American capitalism. És
útil recuperar la seva Introducció a la edició orignal, en la que explica que el seu
objectiu és explicar léstancament de la economía del USA, en especial, durant el
període 1930-1939, després del crack bursàtil. Steindl exclou la possibilitat de que
es tracti dún accident històric. Especifica que “Els meus requeriments per una
explicació consisteixen en que aquesta hauria de mostrar com s´ha desenvolupat
léstancament a partir de canvis estructurals a llarg termini de léconomía del
USA. Ha de consistir en una teoria, amb les hipótesis especificades i susceptibles
de verificació, encara que aquesta, pugui estar, de moment, allunyada de
nosaltres” (p.v i vi).
Steindl formula progressivament el seu model, amb ecuacions comptables i
ecuacions de comportament, en les que la concentració dels mercats i la variable
capacitat utilitzada hi juguen un paper clau.
Sweezy tampoc séxplica sense Paul Baran. Breument:
Paul BARAN (1909/1964). Paul A. Baran va nèixer el 1910 a la Rusia zarista. Es
va graduar en economía lány 1931 i va obtenir un PhD de la Universitat de Berlin
el 1933

19
Abans de invasió nazi de Polonia va emigrar als USA i va obteni un grau de master
a la Universitat de Harvard. Va treballar en diverses institucions publiques i
també va ensenyar a la George Washington University.
Baran es va incorporar la Universitat de Stanford lány 1949, any en el que va
començar a col.laborar en el projecte de la Monthly Review que seria dirigit per
Paul Sweezy i Leo Huberman. Fou una gran viatger. Va morir el 1964 .
La seva obra The Political Economy of Growth, va ser publicada lány 1957. El
llibre està articulat al voltant del concept déxcedent doncs la seva magnitud i la
seva absorció i utilització és la clau del desenvolupament. Baran no discuteix la
relació del concepte déxcedent amb el concept marxià de plusvàlua i opera
sempre en termes de preus.
Baran fà referència explícita a Josef Steindl, de qui diu que la seva anàlisi li deu
molt. En síntesi, la concentració capitalista tendeix a reduir el volum de la inversió
global i això genera una tendència a léntancament i látur.
Redactor amb Paul Sweezy de Monopoly Capital, va morir abans de la seva
publicació lány 1966.
___________________________________________________________________
Paul M.SWEEZY (1910-2004).
___________________________________________________________________
Paul M. Sweezy va nèixer el 10 dábril de 1910, a New York. El seu pare era un
banquer important.Va estudiar economía a la Universitat de Harvard en la que es
va titular l. any 1931. A Harvard va conèixer a Joseph Schumpeter, que s´hi havia
incorporat lány 1932 i de qui Sweezy va ser alumne.
Posteriorment va ser ajudant de Schumpeter en un curs de postgau; finalment van
establir una relació dámistat. Lány 1937 va presentar - amb Schumpeter en el
comité dávaluació- la seva tesi doctoral.
El 1949 -amb Leo Huberman- va fundar la revista Monthly Review, el primer
número de la que va parèixer el maig de 1949. Els anys del Macarthisme va tenir
problemes i va ser interrogar lány 1953, declarat culpable i condemnat a pena de
presó; va apelar però i, finalment, el Tribunal Suprem va anular la sentencia.
Sweezey va morir lány 2004.
BIBLIOGRAFIA
-Sweezy P. Theory of capitalist development, 1942
-Baran P.A, Sweezy P.M, Monopoly Capital, 1966
- Sweezy P. The Present As History,1986
El primer article acadèmic de Swezy va ser “Professor Pigou’s Theory of
Unemployment” publicat en el Journal of Political Economy lány 1934,.

21
económicos de la sociedad con lo que Marx llamó su superestructura política,
cultural e ideológica” (p.12,. és a dir, una anàlisis no només econòmica.
Baran i Sweezy analitzen amb detall el que anomenen “la tendència creixent dels
excedents”. La seva anàlisi es concentra en la dinàmica dels preus i dels costos,
enfoc que justifiquen escrivint: “La forma en que funciona el sistema no es aún el
resultado intencional de las numerosas unidades que lo componen. Y puesto que
las relaciones del mercado son esencialmente relaciones de precios, el estudio del
capitalismo monopolista, como el del capitalismo competitivo, debe empezar por el
funcionamiento del mecanismo de los precios”(p.48).
Baran i Sweezy destaquen que –a diferència de lémpresa competitiva que capta els
preus- la gran empresa fà els preus però constaten que “el análisis de lo que implica
esta diferencia en el funcionamiento de todo el sistema ha sido sorprendentemente
estéril” (p.48). Destaquen que el gruix de la literatura dedicada al tema del
monopli i de lóligopoli no analitza les consecuències globals. Els únics autors que
ho han fet –escriuen Baran i Sweezy- són Kalecki i Steindl, autors amb els qui
reconeixen el seu deute.
La llei del capitalisme monopolista. Per altra banda, el fet de que la competència
no afecti básicament als preus i que els costos es redueixin implica “márgenes de
utilidades en continua expansion, y la expansión continua de éstos, a su vez,
implica utilidades adicionales, las que se elevan no solo en términos absolutos, sino
como parte del producto nacional.” (p.61). I, finalment, “podemos formular como
ley del capitalismo monopolista que aquél tiende a subir, absoluta y relativamente,
a medida que el sistema se desarrolla” (pp.61-62)
Un cop afirmada la tendència de léxcedent a augmentar, tant en termes absoluts
com relatius, Baran i Sweezy es plantegen el tema de lábsorció o utilització de
léxcedent. Léxcedent –precisen- pot ser consumit, invertit o malbaratat. Después
dánalitzar breument el consum dels capitalistes, la seva anàlisi es concentra en la
inversió privada, en les campanyes de vendes, les despeses del govern civil i les
activitats militars.
Els nous mètodes i els nous productes són objecte dúna anàlisi més detallada.
Distingeixen etre les innovacions que fàn època –com la màquina de vapor el
ferrocarril o láutomòbil- i les innovacions corrents. Les primers consideren han
désser tractades com “aconteixement històrics únics” i, per aquest motiu –i
malgrat afirmen la seva imporància decissiva – les exclouen de la seva análisi
teòrica; pel contrari, quan apliquen el seu esquema teòric a la reconstrucció de la
història del capitalisme monopolista als USA, les innovacions que van fer època hi
juguen un important paper.
En definitiva, la anàlisi que realitzen els porta a afirmar que: “por más vueltas que
se le den, no hay forma de evitar la conclusión de que el capitalismo es un sistema
contradictorio en sí mismo. Tiende a cear aún más excedentes, y sin embargo, es
incapaz de proporcionar al consumo y a la inversión las salidas necesarias para la
absorción de los crecientes excedentes y, por lo tanto, para el funcionamiento
uniforme del sistema. Como el excedente que no puede absorber no será

22
producido, la consecuencia es que el estado normal de la economía monopolista es
el estancamiento”. (pp.89-90). Citen explícitament a Steindl.
Aquesta és, certament, la tesi central: la lògica interna específica del capitalisme
monopolista tendeix a generar estancament econòmic.
Les forces contràries. Ara bé, Baran i Sweezy destaquen –com ja he comentat- que
existexen forces contràries, lánàlisi de les que resulta de gran importància. La
primera força per estimular la demanda que analitzen és lús de campanyes de
promocions de vendes, que consideren constitueixen també una forma dábsorció
de léxcedent. Més importants són les despeses públiques, civils i militars, la
expansió accelerada de les quals en les darreres dècades resulta patent, después de
de la Gran Depressió dels anys 30. El paper fonamental correspòn però a la
despesa militar, fins el punt de que afirmen “ha sido el hecho clave de la historia
económica norteamericana de la postguerra” (p.124).
El fil conductor de la seva explicació consisteix en afirmar que la expansió de la
despesa pública no militar està radicalment limitada per poderosos interessos
privats que es consideren lesionats pel seu eventual creixement. Recordem Kalecki.
La oposició “ocurre siempre que se presenta un element significativo de
competencia con la empresa privada, pero también sucede con otros renglones (del
presupuesto civil) donde la competencia privada no existe” (p.133).
Contràriament, “la formación de un aparato militar gigante no crea ni implica
competencia con las corporaciones privadas” (p.106). Es més, implica la creació
dún mercat nou, especialment per les gran empreses i particularment exent de
riscos.
Així doncs, finalment “el capitalismo parece haber encontrado la respuesta a la
cuestión en qué: ¿en qué puede el gobierno gastar bastante para evitar que el
sistema se hunda en el fango del estancamiento?” (p.247).
Els nostres autors, apliquen el seu esquema teòric a la història del capitalisme
monopolista; en els darres capitols analitzen les consecuències del capitalisme
monoplista sobre les relacions racials i la qualitat de vida, tancant la seva anàlisi
amb el que denominen “el sistema irracional”.(p-247)
La teoria de la empresa. Un altre punt crucial el constitueix la afirmació de la
necessitat dún nova teoria de lémpresa. És una afirmació poc frecuent en el camp
marxista. Sweezy insisteix en que la aparició i la generalització dels monopolis
comporten importants modificacions respecte de la situación de competència.
Reaccions. La obra de Baran i Sweezy va tenir una notable influència i va suscitar
nombrosos treballs de radicals nordamericans. També va rebre moltes critiques
des del camp marxista; les més dures es referien al seu allunyament metodològic de
Marx, al no ús, ni de la teoria dels valors treball ni de la la llei de la tendència
decreixent de la taxa de guany.
Considero destacable que els efectes de la concentració dels mercats sobre la
fixació dels preus i la seva dinàmica, així com la seva incidència el funcionament

23
del capitalisme, constitueix un tret definitori –amb diverses variants- dels
anomenats neo-keynesians, coneguda escola contemporània.
La influència de Baran i Sweezy en un entorn cultural i politic caracateritzat per
l´absència d´influència del marxisme dels Partis comunistes -com sí existia a
Europa, va facilitar el desenvolupament del pensament radical nordamericà i, en el
cas de la economia politica, va ser un dels factors que explica la creació i el vigor
del la Union for Radical Polical Economy, amb autors con Samuel Bowles, Herbert
Gintis, Stephen Marglin, entre alters.
Bé.això és tot, sobre Marx, Kalecki, Schumpeter i Sweezy.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
______________________________________________________________________

Conferència professor Vegara 6/05/15

Recommended

Recommended

More Related Content

What's hot

What's hot (6)

Similar to Conferència professor Vegara 6/05/15

Similar to Conferència professor Vegara 6/05/15 (8)

Conferència professor Vegara 6/05/15