Apunts.docx

Història del Pensament Contemporània
TEMA 1: CARACTERÍSTIQUES GENERALS DE LA
MODERNITAT. MODERNITAT, ART I PENSAMENT
Què es allò modern? Innovar, nou, trencar amb l’anterior
Modernitat no es el mateix que contemporani
Segons els pensament contemporani ja ha acabat la modernitat o s’ha accelerat
(postmodernitat)
La modernitat no es un període de temps, no actual
1. INTRODUCCIÓ AL CONCEPTE DE MODERNITAT
1.1 La modernitat és europea
Forma de pensament, forma d’art, forma d’entendre la política que pertany a
Europa, occident (+Estats Units i Canada)
- Temps/espai: La modernitat no és el mateix temps dit de formes
diferents. Seria un error pensar que no ens trobem en un mateix
temps i que aquest mateix temps es dit de formes diferents. Veure el
temps de diferent manera= cultures diferents L’any que estem ve
configurat per la cultura de cada país
- Què és Europa?
- Resultat de la crisi de l’època medieval. Canvi de visió del cosmos. La
modernitat es el resultat d’una crisi de l’època medieval. No hi havia
ciència que digues el contrari. Tot està ordenat, no és posat en
qüestió.
Hi ha un canvi de visió del cosmos i és quan es començar a
qüestionar tot, tot es desordena. La modernitat va donant sentit a la
realitat, trobar veritats. Recerca d’un ordre perduda en la època
medieval
- Nou ordre: Valor de la llibertat. Llibertat moral, política , de reunió,
religió , pensament , investigació
- Llibertat el l’art: ‘’ A temps el seu art i a cada art la seva llibertat’’.
L’artista a de ser lliure

1.2 La modernitat és urbana
- Renaixement i ciutat. Ciutat =cruïlla
- Ciutat esdevé centre cultural, poder, coneixement, art, població,
immigració, cultural... Tot el poder esta a la ciutat. On també hi ha
mes llibertat de la persona i les ments pensant. No es pot explicar la
modernitat fora de la ciutat, ja que neix en ella. La ciutat es igual a
una creuada de civilitzacions. La ciutat es un lloc anònim, la ciutat
ens fa lliures. L’anonimat comporta la llibertat individual. En la ciutat
hi ha mes ments pensants, per això es parla del que es el centre de la
universitats, de l’art , la cultura...
- Urbanisme com a metàfora de la modernitat . Expansió
(expansió/eliminació muralla). Tal i com pensem organitzem l’espai,
l’espai es una cristal·lització del que jo penso.
- Ciutat i ‘home massa’: l’individu fa un esforç per ser autònom.
Anonimat ens fa lliures. Concepte del que tant fugim , per tractar la
societat com una sola, en la qual es molt difícil destacar
- Ciutat i atributs moderns i hipermoderns
- Ciutat, industria i pensament mecànic, tecnologia, revolució
industrial
Expansió urbana un cop es destrueixen les muralles a nivell cultural, etc. El
món està urbanitzat
Tota tecnologia modifica el nostre servei
1.3 Els inicis de la modernitat no són unívocs
No hi ha una data exacta però si coneixem elements històrics propis de la
modernitat i sabem quan es donen. Son elements necessaris per la
modernitat.
Elements:
- La reforma protestant: llibertat interior
o canvi religiós, polític i cosmovisió
Amb el protestantisme pots interpretar la bíblia, es genera la impremta. Les
bíblies estan traduïdes i cadascú la por interpretar com vol. Protestantisme:
prínceps, reis.. van intentar fer una religió nacional on ells seran els caps. Amb
això aconsegueixen que el Vaticà no tingui poder sobre la nació dels caps.
- La Revolució Francesa: ciutadà amb drets i deures
o canvi polític i ideològic.
o Règim on tots siguem iguals
- La il·lustració: raó, individu
o Raó com a font de coneixement. Foucault i Habermas=
racionalitat

o Canvi ontològic i epistemològic
- Renaixement, Reforma i descobriments : hi ha un gir entorn del
subjecte (detonants de la modernitat per Hegel)
- Gir epistemològic i ontològic: més important que saber com els
atributs dels objectes (realisme) és saber com el subjecte pot-o no-
conèixer la realitat. Importància del subjecte , de l’individu
- Diferents maneres d’enfocar la modernitat: es diferents parlar de la
modernitats en el pensament, art, política, sociologia...
La modernitat té molts inicis. No hi ha un inici indiscutible de la modernitat (un
dia en concret)
Secessió/Modernitat: moviment que trenca amb la tradició, trencar amb
l’anterior (en tots els àmbits)
1.4 L’expressió de la modernitat es diversa
A Europa el focus cultural es donava molt a Viena i a París
Hem d’evitar dos extrems:
1- Buscar una definició universal de modernitat
2- Concebre la modernitat com una mena suma de noms i d’obres sense cap
referent comú
2. CARACTERISTIQUES GENERALS DE LA MODERNITAT
2.1 El món i la seva representació
- Relació de l’ésser humà amb el món a través de la interpretació. Amb
això la modernitat té clara
- EL SUBJECTE, la consciencia és qui interpreta el món. ‘’cogito ergo
sum’’ Descartes. Intentem interpretar les coses i intentem buscar-li un
sentit
- Racionalització que deriva en el “desencantament del món”
(pèrdua del relat metafísic de la realitat. M. Weber) vs filosofia
medieval. Pèrdua de l’aura màgica de la religió . Idea de que al món
no hi ha deu, no hi ha màgia que expliqui la realitat, es contraria a la
idea medieval, on s’explicava la realitat a partir de principis bàsics o
teològics, l’origen és diví. En una hi ha déu i en l’altre no. Això
normalment va associat a un procés de secularització: pèrdua de
poder de les institucions religioses en el món.
- Què és la realitat? L’ordre lògic de l’ésser humà, del subjecte…
de la seva raó. Ciència /filosofia / art. Plantejar-se que és la realitat
i si amb la meva raó puc arribar a conèixer-la. On està el límit del
coneixement?
- De l’ORDRE del món a la IMATGE del món (Heidegger).
Intenta explicar el tema de la presentació i representació. El que

fem amb la representació és una imatge del món, l’ésser humà
potser no pot arribar a la realitat tal com és però sí a una certa
representació. Agafar la realitat i portar-la davant del subjecte.
Representar signiﬁca que el subjecte, el jo mateix, porto la realitat
davant meu, la presento i la recreo.
o Re-presentar = el subjecte ho “fa present”.
o Representar és recrear la realitat (veritat). Donar sentit.
INTERPRETAR
- Que l’ésser humà busca sentit a la realitat no és nou… però
que les interpretacions són inestables, provisionals, efímers i molt
discordants sí. La modernitat i postmodernitat agrupa en un temps
múltiples interpretacions del món. Cadascú té la seva interpretació.
L’ésser humà busca sempre la manera d’interpretar la realitat
Schopenhauer diu que tot allò té relació amb el subjecte, nosaltres interpretem i
fem una representació del món. El món el recreo jo amb la meva mirada, no és
un objecte que hagi creat Déu tant si hi sóc jo o no.
2.2 L’autonomia del subjecte (desenvoca en la individualitat)
La autonomia de la voluntat es el estat per el qual aquesta es una llei de si
mateixa, independentment de com estan constituïts els objectes d’estimar
Segons Todorov a l’esperit de la il·lustració (2008)
- La il·lustració anima a l’individu a pensar per ell mateix segons la
seva consciència lliure de l’autoritat externa (Religió o Estat/tradició)
- L’instrument de l’autonomia és la ciència i la racionalitat
- La fora d’expandir l’autonomia és l’educació
- Cada individu crea la seva pròpia història a partir de la seva llibertat i
s’encamina així a la seva felicitat
- L’autoritat política és el ‘’poble’’, la voluntat general (la voluntat de
tots és diferent de la voluntat general). Autodeterminació
- La raó́ no pot sotmetre cap llei que no s'hagi donat a si mateixa, la
dignitat humana es una cosa que es conquereix. El bé equival a
l'autonomia de la voluntat
Idees que podem relacionar amb J. P. Sartre, amb la llibertat, amb l'autonomia ...
Naixement de l'INDIVIDU
Autonomia també́ en l'art: l'aresta crea la seva pròpia realitat, un món tal com
Deu ho fa (creaevitat)
2.3 La humanitat i la seva finalitat
Si no sabem el que ens fa feliços, no arribarem a la felicitat

Tal parece ser eminentemente la felicidad, pues la elegimos siempre por ella misma y
nunca por otra cosa, mientras que los honores, el placer, el entendimiento y toda
virtud los deseamos ciertamente por sí mismos (pues aunque nada resultara de ellas,
desearíamos todas estas cosas), pero también los deseamos en vista de la felicidad,
pues creemos que seremos felices por medio de ellos
Segons Aristòtil tots els actes t’han de conduir a la felicitat
LA FELICITAT EN LA MODERNITAT I A LA IL·LUSTRACIÓ
Sostenemos por autoevidentes estas verdades: que todos los Hombres son
creados iguales; que son dotados por su Creador de ciertos derechos
inalienables, entre los cuales están la vida, la libertad y la búsqueda de la
felicidad”
 La Il·lustració́ subsegueix la voluntat de salvació́(del punt de vida
medieval) per la voluntat de felicitat (Todorov) . La salvació dona sentit
a l’existència fins al punt de comprendre que res ha estat absurd, el dolor
i la mort.
 La felicitat dona un senet a l’existència. Però̀ ... Què es la felicitat? Com
arribar-hi? En el sentit modern de felicitat, no hi ha felicitat sense
llibertat. El procés que seguim per arribar a ser feliços , es el mateix que
fem per arribar a ser lliures ‘’Jo tinc dret a ser feliç’’ (idea moderna).
Abans , la felicitat s’adquireix en relació a la voluntat de Déu (què vol
Déu de mi? Què vol que faci?. Però a la modernitat comença un procés
de secularització (desencantament del món, pèrdua de poder de
l’església) l’individu decideix voler buscar la llibertat i la felicitat
personal
 La vida té senet o es absurda? I si la felicitat no es pot assolir mai?
 Segons Todorov, el que ens fa feliços es ser plenament el que som;
coherentment amb el que som (contra l’alienació́). Deixar de ser qui sóc.
La felicitat vindrà quan siguem autèntics, sense qüestionar-nos
 Època Medieval: Coherència entre Deu i Esser humà̀ (ser creat). //
Modernitat: Coherència entre Veritat i esser humà̀
 Què es la Veritat? Com arribar-hi? Racionalitat. (Educació́, Ciència i
Política). Veritat entesa com a autenticitat
2.4 El desencantament del món
Max Weber:
 Ve donat per la intel·lectualització de el mon; el mon perd la seva 'màgia'
el seu 'embruixament'
 Suposa que la religió́ ja no determina les pràctiques socials ni dota de
senet la nostra realitat.

 Suposa un pluralisme de valors, d'interpretacions, d'ideals incomptables.
 Suposa també́ una ètica individual, un control marcat pel capitalisme i
l'estat burocràtic.
 Amb la ciència i la tecnologia podem dominar la naturalesa.
 Per molt que la ciència avanci no es pot evitar la finitud del ésser humà.
P.Berger
CAUSES DEL DESENCANTAMENT DEL MON
1- Secularització:
 Procés que es dona a Occident , sobretot a Europa (USA + Europa +
Canadà)
 Progressiva separació́ entre fe institucional i cultura (artística, literària,
científica, filosòfica, política, ...)
 Edat Medieval (teocentrisme) - Renaixement (antropocentrisme).
 De el divorci de el Deu dels filòsofs i el Deu dels profetes de Pascal
(1623-1662) a la mort de Deu -el ateisme- finals de s. XIX. Hi ha pèrdua
de poder de la religió, de l’església
 S. XIX: tot tipus d’ateismes (Comte, Russell, Nietzsche, Freud, Marx,
Engels, Lenin, Trotski ...)
 Sorgiment de l'humanisme ateu: Feurbach, Marx, Nietzsche
Consideracions de l’ateisme:
 Idea d’un deu que treu la llibertat a l’esser humà̀. L’esser humà̀ està
sotmès a Deu, no hi ha afirmació́ individual, ni llibertat de pensament etc
... (Però̀ la fe i et pot fer lliure)
 Perquè̀ Deu apareix com a resposta a les preguntes que no ha contestat la
ciència. (Però̀ hi ha preguntes que no son per a la ciència)

 Revolució́ astronòmica (Copèrnic, Kepler. Galileu) + Revolució́ Bàsica
(Newton) + Revolució́ biològica (Darwin) (Però̀ no es incomptable
creure i ser científic)
 Per una confusió́ entre 'religió́' i 'màgia'. (Màgia i religió́ son diferents)
La màgia s’assembla més a la ciència que a la religió, utilitza una
metodologia per dominar les forces sobrenaturals, la màgia utilitza una
metodologia sempre igual
 Per la desconfiança davant d'una 'experiència religiosa' real. Por a ser
enganyat per emocions i sentiments. (Es pot raonar, la fe es raonable)
 Per un conflicte entre fe i ciència. (Sembla que creure es abdicar de la
lliure recerca de la raó́ i no té per què).
 Pel problema de el mal i el sofriment. (Es un misteri i l’esser humà̀
provoca el mal; triar es intrínsec a la llibertat -ètica-) Perquè Deu ens
permet el mal? El mal esta causat per Deu o per l’home
Sense llibertat no podem parlar d’ètica o moral
La ciència coneix les lleis naturals i les utilitza per al seu benefici.
Positivisme: allò que afirma que tot coneixement deriva d'alguna manera de
l'experiència, la qual es pot recolzar per mitjà de mètode científic
2.5 La natura
La natura és una de les característiques de la modernitat ja que apareix un canvi
de mentalitat respecte allò natural. La natura és un tema de filosofia
F. Bacon escriu “la nova Atlàntida” en un moment en què la tecnologia o la
ciència, neix de forma moderna. La utopia de l’Atlàntida és el coneixement de
les lleis secretes de la naturalesa, és a dir, la ciència intenta conèixer les lleis que
la regeixen (modernitat)
 Idea del Renaixement de Naturalesa: holisme, natura com a organisme
viu, (literatura, art)
En el renaixement coincideixen amb dos visions: una és la visió holística o
romàntica i l’altre és una visió cientíﬁca, mecànica. En el renaixement i en el
romanticisme, la natura és un organisme viu, és una alteritat ja que la natura és
concebuda com una altre entitat. L’objecte de l’art és la natura. Hi ha una
concepció del món holística on tot està connectat ja que intenten connectar la
natura amb altres aspectes.
La visió holística té un punt sagrat
 Naturalesa com a màquina (s. XVI i XVII), amb les seves lleis -al principi
lleis d’origen diví-; inici de la Ciència Moderna s. XVIII secularització de
la Natura. “Aquest regeix totes les coses, no com l’ànima del món, sinó

com el senyor de l’univers. I per la seva senyoriu sol anomenar-se a el
senyor déu Pantocràtor”. Newton, principis matemàtics de la
ﬁlosoﬁa natural). El món s’expressa de forma matemàtica. Newton ens
fa entendre que la naturalesa no es pot entendre sense aquestes lleis
 Confrontació entre conceptes de Natura mecànics i orgànics
 La cultura s’oposa a l’instint/artificialitat/La cultura com a construcció
social/cultura tècnica com a domini de la Natura
 Comprendre la natura en la modernitat es comprendre les lleis
matemàtiques per dominar-la (o no)
La ciutat és el lloc més artificial que hi ha.
La cultura ens reprimeix els nostres instints més naturals. La cultura es una
repressió social.
En el renaixement apareix una nova imatge de la natura que es la natura com a
màquina, com a entitat que te unes lleis internes que fa que funcioni d’una
determinada manera. La ciència intenta desxifrar aquestes lleis de la natura.
Alteritat (una altre, una persona):
La natura ja no és entesa com un organisme viu sinó per explotar-la i obtenir un
rendiment econòmic.
El lloc de l’ésser humà és la ciutat i no pas la natura. A la ciutat és on està la
cultura. La cultura és la llei. Cultura és la meva llengua, la forma de relacionar-
se, la carrera que estic fent, la forma que tenim de menjar, de moure’ns, etc.
L’ésser humà és cultural i la cultura és la ciutat
La cultura tècnica domina la natura i pot esdevenir en tecnocràcia, és a dir, que
la cultura tècnica sigui finalment una cultura política. Tecnocràcia: Els tècnics
són els que ordenen el món i no pas els polítics. La tècnica es carrega la natura
per els humans, en comptes detonar la volta a la muntanya, li faig un forat i
passo. La cultura tècnica existeix, no és neutre i comporta una moral i una ètica.
Per tant hi ha tècniques que humanitzen i tècniques quedes humanitzen.
La possibilitat tècnica de millorar l'espècie humana a partir de la tecnologia i
encertar-nos xips per crear una raça superior o més perfecta que la present.
Hi ha límits o no hi ha límits?

En la Modernitat aquesta naturalesa com a màquina la borda la ciència, per tant
hi ha una perspectiva científica de la naturalesa. Des de la perspectiva científica
la natura ens diu que el món es pot expressar de forma matemàtica.
Newton i Kant van treballar per expressar que la natura només es pot
comprendre amb les lleis. Hi ha una sola natura, una veritat i aquesta veritat es
mostra amb la física matemàtica.
Això és fonamental per entendre com acaba la natura sent una intenció de
dominar la natura
La ciència intenta esbrinar aquestes lleis. Els fenòmens no són sagrats, no trona
per un Déu, això és el que s’estudia, per saber com passen les coses.
La comprensió matemàtica facilita el domini de la naturalesa.
2.6 La historia
L’esser humà es historia i és anar creant-nos i anar fent el nostre relat.
- La historia es el temps com a relat. No és un caos, té un sentit, per
tant, pot ser interpretat. L’esser humà existeix en temps i espai
- Historicitat: l’existència humana té caràcter històric, dialoga amb la
realitat històrica i dona continuïtat a la fenomen de la historia. El
motor de la historia es el benestar material i moral al qual serveixen
la raó́ i la ciència. La nostra dimensió humana avarca una part del
passat, un present i una part de futur.
- Todorov, idea de progres: es creu que la humanitat s’encamina a una
major perfecció gracies a la ciència, l’educació i a la difusió de la
cultura.
- La conquesta de la veritat es una qüestió a la qual contribueixen totes
les generacions. Per a Hegel (1770-1831) la historia es la historia de
l'esperit humà̀, cada poble aporta el seu gra de sorra en la historia
universal . POT SER PREGUNTA EXAMEN
- Rousseau(1712-1718), il·lustrat per excel·lència, creu que el progrés
significa regressió́ en algun aspecte.
2.7 La modernitat comporta esperança: utopia
Ernst Bloch → esperança

Ningú ens garanteix res, però tenim esperança gràcies a la ciència. L’esperança
és el motor de la vida, creure que demà serà millor. Sempre tenim una utopia a
la ment, com un horitzó al qual sabem que mai arribarem però podem estar
cada vegada més a prop.
1. Desig
a. Cada època té una representació del món ideal.
b. Expressió utòpica més intensa en el Renaixement.
c. La raó domina el desig? El desig és intrínsec a l’existència humana (B.
Spinoza) i ens condueix a l’acció (Aristòtil).
d. “Hi ha el desig de “ser alguna cosa per venir”, de futur. Tota existència
humana es troba travessada, de costat a costat, per la son diürn”. (E. Bloch)
2. Descontentament/Absència
a. Desiderius és el desig que tenim del que no tenim. Desitgem l’absent i ens
neguem a acceptar aquest buit.
b. Tota utopia conté una crítica però està obert al canvi
3. Esperança
a. És un llenguatge escatològic… És un horitzó de futur.
b. No una esperança ingènua que espera l’impossible sinó una actitud present
que desemboca a la creença d’un futur obert, d’un món que pot canviar a
millor, d’una història humana que camina cap a un bé immutable; cap a un
espai alliberat del mal
UTOPIA doncs…
1. Va unida a la idea de progrés.
2. La utopia és objecte d’esperança.
3. Esperança en el progrés com a mitjà.
4. L’Esperança és, sobretot, esperança en arribar a ser feliços col·lectivament
(justícia, llibertat, igualtat, veritat…) Idea d’ésser humà ple a través de la raó.
5. (Més endavant veurem que aquest progrés pot desencadenar en distòpia…)
2.8 Racionalització (Més contingut en un altre punt del temari)
Noms importants: Descartes (França), Spinoza (Països Baixos) i Leibniz
(Alemanya)
Racionalisme :Primacia de la Raó sobre els sentits, la raó mana.
Empirisme: John Locke, David Hume: l’experiència és origen i límit del
coneixement
1. Descobriments cientíﬁcs
2. Creació de capital: capitalisme. (Weber: L’ètica protestant i l’esperit del
capitalisme: relació entre calvinisme i la mentalitat econòmica)

3. Nou concepte de treball: treball no com a càstig sinó com a element de
dignitat de la persona. Locke: treball com a font de propietat.
4. Burocratització de la vida: formes de vida urbana, referents d’identitats
col·lectives. Introducció de protocols.
5. Formació escolar generalitzada — ensenyar a utilitzar la raó.
6. Secularització de valors i normes: desencantament del món (M. Weber)
La raó es la clau per el coneixement
2.9 El mite de la novetat , la ruptura i el progres
S'evapora tot el que tenia solidesa i Continuïtat - Marx, K; Engels, F. Manifest
Comunista (1847).
En l'art la ruptura és molt clara.
Viatge cap a l'interior de jo mateix. Sorgeix el subjecte que és qui dóna sentit.
Quan es trenca, es trenca amb alguna cosa. Aquesta discontinuïtat, és un mite
perquè quan diem que alguna cosa és nou, estem fent referència també al que
vell. Si jo no se que hi ha abans, no puc dir que és nou. No podem oblidar el
tradicional ni el vell, no pots dir que és nou sense haver res abans.
El nou té valor per ser el nou. El valoro perquè és nou.
La visió de la novetat, és nou perquè és subjectiu. És el subjecte qui dóna el
valor de les coses.
Simplicitat de la història: la modernitat simplifica de manera fàcil per poder
trencar amb la història.
Autodestrucció creativa: destruir l'anterior per crear coses noves. Quan va
destruir utilitzo elements trencats del que antic o és nou? Sorgeix la incomoditat
amb el passat o amb el present? Quan acabo amb la tradició és perquè
m'incomoda el passat o el present. Negar el passat és negar la ruptura.
Contradiccions: la modernitat és contradicció. Sorgeixen moltes ètiques, idees ...
2.10 La contradicció́ del modern: alienació́ versus integritat
1. La resposta política a l’alienació. La revolució social. Karl Marx (1818-1883)

- Influenciat per Hegel (dialèctica de la història i el seu motor l’alienació,
l'alienació de la llibertat.) (Materialisme històric però contra el seu idealisme).
- L’economia és una activitat inscrita en la història.
- El específic humà, l’essència, no és donada per la naturalesa sinó per la
història, pel treball. I l’ésser humà aspira a la llibertat com a objectiu.
- Treballar és produir; produir la vida, no només objectes…
- La base de la societat i de les seves relacions històriques resideix en l’activitat
econòmica, en les relacions materials.
- La base de tota alienació s’ha de buscar en les condicions econòmiques
concretes del procés de producció: base d’arrel econòmica i social. No és, doncs,
una pretesa naturalesa humana la base de l’alienació, sinó la condició real en
què l’home es troba com a conseqüència de la seva activitat productiva en
determinades condicions històriques
Alienació: allò que m’allunya de la realitat. Negació de la realitat.
Alienació:
Per a Marx…
a) El treballador només té en propietat la seva vida que és l’únic que pot
vendre. (Força de treball) i de la seva força de treball en sorgeix un objecte que
no és propietat seva.
b) En aquesta objectivació es produeix una alienació: el producte del seu treball
se li fa estrany (aliè) al treballador, no li pertany.
c) En el món capitalista quan més riquesa produeix l’obrer més s’empobreix.
Societat deshumanitzada. La seva “vida” no és, paradoxalment, més que “un
mitjà per viure”.
Context de Marx
Revolució industrial:
- Mecanització intervenció́ de les maquines a la vida, lògica diferent a
l'artesanal, Interacció́ amb la maquina, dependència de la maquina,
mentalitat tecnològica, divisió́ de la feina ...
- Per a marx aquest procés de mecanització suposa dolor, desequilibri,
malalta…
- La felicitat madura és la superació de la Alienació, una conquista fruit
d’un procés (historia). Cal recordar el dolor per superar-lo , per no
repetir-lo. El dolor té un sentit.
Per Marx l’alienació no és dolenta si se supera.
L’alienació és el contrari a la llibertat, a ser un mateix, a no tenir vida pròpia,
dependència, desrealització…

La resposta estètica. La resposta existencial. Rusiñol i Rilke.
- Per a Sartre (existencialisme) l’alienació és extensa com l’estat de la consciencia
esquinçada i escindida. Passió inútil, no tenir llibertat.
Santiago Rusiñol i Prats (1861-1931)
Rainer Maria Rilke (1875-1921)
- Sóc lliure de ser qui sóc, el creat amb el que sóc coincideix; és coherent.
- L’alienació no és una continuïtat, és una ruptura dolorosa amb nosaltres
mateixos; és viure la fragmentació entre el que sóc i vull / hauria de ser.
- El que faig no em construeix sinó que em destrueix. Perd sentit (Camus).
- Ruptura interna del meu ésser.
- Fer el que he de fer però també fer el que necessito interiorment.
- La superació de l’alienació: ser, actuar i saber. Solitud.
- Autoposeir-se, autoempoderament. No dependre dels altres.
CONCLUSIÓ FINAL
Fins a la modernitat les teories filosòfiques expliquen el món i érem capaços
d’agafar la teoria i manteníem la realitat dins d’0aq8est esquema cognitiu.
A la modernitat comencen a haver-hi fissures, trencaments greus.
A la postmodernitat està la societat líquida
La modernitat és com una tassa trencada. La tassa seria la raó, la teoria
filosòfica. Agafem la realitat i la fiquem dins de la tassa. A la modernitat sens
comença a escardar. La tassa no pot aguantar la realitat, no la podem analitzar,
no en tenim prou amb la filosofia i les teories.
A partir de la modernitat, utilitzant la raó, es comencen a escardar les teories
filosòfiques.
Societat líquida. Al temps present ja no tenim tassa. Agafem la realitat com
podem.
No hi ha res segur, tot és líquid

TEMA 2: L’HERMANÈUTICA
L’hermenèutica: la història en la interpretació dels textos . F. Schleiermacher;
M.Heidegger i el cercle hermenèutic; Hans Georg Gadamer: veritat i mètode.
Hermèneutica vs deconstrucció
2.1 Introducció al concepte d’hermenèutica. (Què és la hermenèutica, significat i
orígens)
2.2 El romanticisme de F. Schleiermacher (1768-1834)
2.3 L’hermenèutica en el pensament de M. Heigger (1899-1976)
2.4. L’hermenèutica en el pensament d’H. G. Gadamer (1900-2002)
2.1 Què és la hermenèutica?
- En general; és l’art de la interpretació d’un text, símbols, art…; fer referència
un signe al seu designat per adquirir la comprensió. En hermenèutica estudiem

com arribem a comprendre. Aquí ens serveix per designar una teoria filosòfica
general de la interpretació; de la comprensió.
És un procés reflexiu de la interpretació.
-Plató (adj. Herméneutique) es referia a la interpretació dels oracles o dels
signes divins ocults.
- Per Aristòtil: l’estudi de les proposicions enunciatives i dels principis de
l’expressió
discursiva.
- Per Boeci: una acció que es donava en l’ànima: la referència del signe al seu
designat.
- Per als estoics l’hermenèutica permet interpretar els continguts racionals dels
mites.
- Per als cristians i jueus, hermenèutica és exegesi; interpretació dels textos
sagrats. Interpretacions literals o al·legòriques? Interès en ‘què diu el text’
(exegesi) i que em diu el text (interpretació). Protestantisme.
-Dret constitucional (àmbit jurídic).
-Literatura; preocupació per ser interpretat correctament, guerra a l'ambigüitat.
‘Interpretació dels somnis’ (Freud)
2.1 El romanticisme de F. Schleiermacher (1768-1834)
SCHEIELERMACHER (1768-1834)
Schleirmacher afronta el problema de l’hermeneutica (hermenèutica =
interpretació). Fou un personatge molt preocupat pels malentesos, les
incomprensions. Viu durant l’epoca de la il·lustració (remarca l’us de la rao) ;
durant aquest període hi ha la revolució francesa (quan aquesta prengué força
ell tenia 18-19 anys ), abans hi havia hagut la independència dels EEUU i més
tard apareix Napoleó.
Fill d’un pastor protestant i per això rep una educació pietista (molt estricta,
exigent i centra la conducta i obligacions de resar) i va a un col·legi humanista
(estudien llatí i greg) o donaven molta importància a la literatura. Als 19 anys
entra a la universitat de Halle,
2.2.1 És oposat al racionalisme
El racionalisme és una actitud i també un corrent ﬁlosòﬁc (Descartes, Leibniz,
Spinoza). Origen del coneixement és la raó. El pensament és capaç de
comprendre l’escultura del món
No hi ha res que sigui irracional.

Descartes dirà que mitjançant un mètode (el discurs de mètode) podem
arribar a deduir i comprendre la realitat. Comprendre no és interpretar; és
calcular, deduir, racionalitzar… l’equívoc signiﬁca un mal mètode, un mal
llenguatge, una mala transmissió, etc…
El racionalisme creu de base que la realitat és racional i que per tant s’expressa
de forma òptima amb un llenguatge racional.
Allò que es pot expressar racionalment és poc important per el ésser humà. No
podem inspirar el nostre llenguatge
La convicció del racionalista es que la base de la realitat és racional i que la
realitat s’expressa de manera òptima amb un llenguatge racional. Quan ens
equivoquem, ens mal interpretem, per a un racionaliste com descartes diu que
no ho ha interpretat bé, però és possible transmetre correctament, és possible
interpretar o deduir correctament
2.2.2. L’ésser humà és un Ésser essencialment irracional
-Llavors no té sentit utilitzar llenguatge racional per a aquesta dimensió
irracional.
-Romàntic: sentiment, imaginació, experiència, sentiments…
-Els elements més importants de l’ésser humà no es poden explicar
racionalment
2.2.3. Dues idees primordials de Schleiermacher:
a) La noció subjectiva de comprensió: la reconstrucció
-En hermenèutica clàssica: l’hermenèutica és útil quan trobem contradicció,
ambigüitat, no racionalitat… no comprenc.
-Per Schleiermacher no comencem a fer hermenèutica en la incomprensió,
Partim de la idea de que no entenem res. La comprensió suposa molts factors
(complexitat).
-El subjecte és important, coneixem només una dimensió de la realitat
(idealisme transcendental de Kant), una versió de la realitat però no la realitat
mateixa. Pensem a partir del que coneixem,
la nostra consciència, tenim límits), de la nostra perspectiva. !
-Comprendre és reconstruir: comprendre el pensament que va generar el
missatge; el text. Recrear del punt de vista del pensador des de nosaltres
mateixos. no reconstruïm el sentit sinó el punt de vista. Per comprendre
hem d’anar a l’origen de la pensada: comprendre és recordar, conèixer,
reconèixer. Hem d’arribar a pensar de la mateixa manera que la persona
que va fer el text, entendre la seva ment i entendre el text.
-Comprendre no és gramàtica ni semàntica… és molt més. Comprendre no és
només veure, comprendre no és representar… en realitat no comprenem
gairebé res.

Es pot arribar a entendre l’holocaust sense haver-ho viscut?
Es pot representar l’holocaust nazi amb una pel·lícula de ﬁcció?
- Si no ho has viscut, és difícil imaginar-ho tal i com era
Reconstruir el pensament i comprendre, pensarlo com la persona que va escriur
el text. Recrear el punt de vista de l’autor. Per tant, conecta amb les persones,
amb les ànimes.
Per Scheleiermacher parla d’una misteriosa comunicació entre ànimes; cada
individu parla des de la totalitat de la seva existència.
-L’hermenèutica és un art, no un mètode mecànic i infal·lible d’interpretació!
-La interpretació es basa en el diàleg i la conversa. Dialogar amb el text,
interrogar el text, interpretar és dialogar des de la vida.
b) La noció objectiva de comprensió: el cercle hermenèutic
Cercle hermenèutic: La idea és que comprenem les parts d’un text a través del
tot, totalitat i comprenem el tot a través de la comprensió de les parts. La
totalitat d’alguna cosa necessita parts. (Ex: primer l’ou o la gallina, L’home que
vaig veure ahir o i’m going home…). Baudalaire: tenebres com a metàfora de la
tardor. Necessitem la totalitat i no només el vers per entendre el significat.
Sosté que cada paraula d’un text s’ha d’entendre per la totalitat del text. Que
cada text s’ha d’entendre per la totalitat de les paraules. De la mateixa manera
que no podem entendre un autor sense entendre també el seu context històric.
El s. XIX història. El s. XX llenguatge
El cercle hermenèutic explica que les parts només es poden entendre a través de
la comprensió del tot i que el tot només es pot entendre a partir de la
comprensió de les parts (circularitat)

- Cercle hermenèutic: comprenem el tot per les parts i les parts pel tot
- No es pot comprendre el text sense la totalitat de l’obra, del context
històric- no podem interpretar un text de fa anys sense saber en quin
context històric es trobaven
- Haurem de combinar la noció objectiva i subjectiva per comprendre
el text (el context del text i el context de l’autor)
MARTIN HEIDEGGER (1889 - 1976) 1 segle després de la Revolució Francesa
– Adolf Hitler
2.3 L’hermenèutica en el pensament de M. Heidegger (1889-1976)
Heidegger
Heidegger es un filòsof existencialista alemán. Su pensamiento gira
primordialmente en torno del Ser, y de la relación del hombre con el “sen@do
del Ser”. El hombre se encuentra “caído” en el mundo, perdido en la
impersonal trivialidad y dispersión del “uno”, de un “cualquiera”. Este estado
es superado volviendo a la “existencia auténtica” y a la “temporalidad” que le
es propia; entonces el hombre se hace consciente del estado de “caída” en que
se encuentra, de su “ser- para-la-muerte”, de su angustia y cuidado. La “nada”,
manifestada en la angusta, es el sentarse otro a todo lo que existe. Heidegger
está lejos tanto del nihilismo, como de la negación de una trascendencia. El

lenguaje le representa la relación más primaria entre el Ser y el hombre.
Criticado por su apoyo inicial a Hitler. (Encyclopaedia Herder)
Heidegger ens introdueix al segle 20. Va estudiar filosofia i va considerar que
una de les condicions per arribar a comprendre alguna cosa amb un cert gruix
és l’experiència del silenci, de la solitud. Un dels drames més evidents de la
nostra època és la poca capacitat a suportar el silenci. El pensament requereix
unes certes condicions, com per exemple, el silenci.
La família es va construir una casa a un bosc Alemany, on s’hi passava moltes
èpoques vivint de forma humil i es podia aïllar. Reconeix la importància de la
solitud per arribar a la concentració i comprendre. Diferència entre entendre i
comprendre. Cal una purificació per arribar a una il·luminació (comprensió).
Va ser el filòsof i pensador més important del s.XX (Wittgenstein). La seva
biografia va ser tacada pel fet de que malgrat ser l’important pensador, també
va formar part del partit socialista (des que Hitler va arribar al poder fins al
final se la 2GM).
1927, Ésser i temps llibre que suposa un terratrèmol per la gent
‘’La pregunta per l’ésser ha caigut en l’oblit”. L’oblit de caràcter psicològic o de
carácter ontològic.
 L’oblit de caràcter psicològic es caracteritza amb la consciència d’estar
oblidant. Conscient de fer-ho. Per exemple, he oblidat com es diu
finestra en anglès. Compatible amb la consciència.
 L’oblit de caràcter ontològic es caracteritza perquè l’oblit s’oblida a si
mateix. Si hagués tingut la consciència de que estava oblidant, l’oblit
m’hagués ajudat a no oblidar-me’n. Molt més profund perquè és
impossible de conciliar amb la consciència.
 La interpretació va lligada a l’experiència, a la vida i sempre interpretem
Daisen- ser-hi, ocupar un espai i un temps. Ser aquí
 Parla de l’oblit de l’ésser’’ (oblit ontològic). Oblidar que he oblidat. Hem
oblidat la pregunta
 Ciència i tecnologia expressa aquest oblit perquè dóna un coneixement
objectiu
o Objectiu del que tenim davant que no som nosaltres. Mes
objectivitat més oblit de nosaltres mateixos
o Objectiu: sense temps ni espai, de l’existència. Contra la
comprensió Metafísica i racionalista que dóna un punt de vista
absolut.
 Per que contra aquest punt de vista absolut?

2.3.1 Introducció
Alló més important de l’hermenèutica no es l’hermenèutica si no la com
Per entendre les idees d’un personatge s’ha d’entendre què va passar en el seu
temps. Guerra, art, cinema i existencialisme, aquesta fou l’Europa de Heidegger
L’existencialisme nasqué a causa de tres conseqüències (es repeteixen les idees
romàntiques) derivades de la Segona Guerra mundial.
1. Pèrdua de la confiança en la raó com a única font vàlida de
coneixement
2. Visió intimista, íntima, interior del món, subjectivisme.
S’accentua el vitalisme
3. L’intel·lectual té necessitat d’estudiar les masses
Heidegger diu que viatgem en un tren sense comprendre què estem
fent. Només si tinguéssim alguna intuïció seriem capaços de comprendre la
gravetat de la nostra situació. El fet més eloqüent de manifestar l’oblit és la
força, l’entusiasme amb que donem suport al progrés científic i tecnològic.
L’esperança i l’entusiasme. El fet més important segons
Heidegger del s.XX, el desplegament de la ciència i la tecnologia
La ciència ens condueix a oblidar alguna cosa autènticament essencial:
1. La ciència moderna per poder ser científica ha de ser
objectiva. Ser objectiu és ser allò que jo no sóc. El
coneixement amb el qual jo no em puc identificar. Per tal
de conèixer alguna cosa ho hem de conèixer de manera
objectiva. El subjecte s’ha d’apartar d’això. La ciència
proclama saber una pila de coses però amb la condició que
s’hagin objectivat les coses
2) Ideal de neutralitat de la ciència. Neutrum, ni això ni allò. La ciència quan
diu que vol ser neutral està dient que el coneixement només es produeix quan
ens escapem de qualsevol perspectiva, quan oblidem la idea de la
subjectivitat. Totes les qüestions històriques, personals,.. s’han d’eliminar.
Ha d’aparèixer un coneixement neutral, universal.
Com més coneixem de la mà de la ciència més ens endinsem a una futura
ignorància. No és estrany que ja no comprenguem el món, sinó el planeta.

Fragmentació entre la vida i el llenguatge (la gran revolució del s. XX). Donem a
la ciència l’autoritat d’afirmar coses que no veiem. Com més coneixem a la
ciència més ens allunyem de coneixents a nosaltres menys coneixem el món. Hi
ha una confiança cega amb la ciència. Allò que nosaltres veiem és mentida. Allò
que mereix ser conegut no forma part de la nostra vida
‘’ Un 25% de los españoles cree que el Sol gira alrededor de la Tierra.”: Segons
Heidegger el 75% que creu ser il·lustrat, seria el que més s’equivoca. Li sembla
l’inici d’una fragmentació horrorosa entre experiència personal i veritat.
Sabem què és un àtom científicament però... tu veus àtoms en un arbre, en
una flor, en un núvol…? Sabem que és una mil·lèsima de segon però no en
tenim experiència
1. La ciència ens porta a una fractura entre llenguatge i veritat
2. Per què la veritat científica no forma part de la nostra vida
3. Per què he d’expressar-me conceptualment, universal i matemàtic
algebraicament per dir la veritat?
Heidegger creu que cada comprensió depèn de l’ésser, del desen. Contrari al
positivisme.
2.3. 2 Comprendre està lligat a l’existència, a la vida
-Comprenem el que es dóna en l’existència. L’existència es la preestructura de
la comprensió, és prèvia.
-No podem entendre res que no s’impliqui en la nostra existència. Per això…
-L’hermenèutica no és un mètode sinó comprendre el que està lligat a la vida, a
l’existència. El perill de la ciència és “saber” sense vincular res a l’existència, és
construcció abstracta que no ens diu res sobre l’ésser.
-L’objectiu de l’hermenèutica és facilitar l’accés al Dasein.
-Espai, temps, realitat només tenen sentit des de la nostra existència.
Per Heidegger no em de caure en el perill de caure o perdre’ns en la
interpretació cientifica de la realitat
2.3.3 La comprensió es preposicional
 Interpretem prèviament a la proposició́. Precompressió́ no lingüísTIca. El
llenguatge no es sempre expressió́ de la realitat. Hi ha una comprensió
prèvia a la comprensió
 Comprenem en la quotidianitat a partir de la consciencia i no dels
conceptes i a partir del nostre interès (Alltäglichkeit).

 Comprendre es situar-se en el mon; es una forma de ser-ne mon (espai-
temps) . hi ha que interpretar sempre sobre el context
 Llegir text Heidegger sobre l’origen de l’obra d’art.
Heidegger, l’origen de l’obra d’art
El texto refleja el arte de interpretar la zapatilla, no como zapatilla (objeto) en sí,
sino lo que esta significa para el autor(mujer), en este caso, la mujer que
los lleva y llegar a la máxima interpretación posible de la misma. El texto
por tanto, no se refiere a las zapatillas como objeto, sino a su razón de ser y la
relación que tiene esto en la mujer. Las zapatillas solo serían zapatillas
sin la existencia de la mujer que las lleva.
Por tanto para Heidegger, si hablásemos de las zapatillas como forma
objetiva, es decir, como todo el mundo ve unas zapatillas, no tendría
sentido. En cambio, si hablamos de las zapatillas mediante su razón de ser
(dada por la misma mujer que las lleva) hablaríamos de su existencia, y
por tanto nos aproximaríamos al conocimiento, ya que la comprensión va
ligada al ser, en este caso, la mujer.
La funció de les sabates són el que són. L’obra d’art capta el context on es dona
un objecte, capta el món. Les sabates amb la relació que tenen d’ús amb la
pagesa. L’ànima de les sabates sempre anirà lligada amb l’existència de la
pagesa. Si trèiem a la pagesa, les sabates deixen de tenir sentit
2.3.4 No hi ha realitat fora de la interpretació
- Les coses són vinculades a la vida, al seu ús. Veiem amb sentit als
objectes. Estic constantment interpretant. Ex. No sé quina fórmula hi
ha al darrere però jo utilitzo l’ordinador.
- La comprensió és entesa com una estructura fonamental de l’ésser
humà. Forma part de la naturalesa humana.
- Comprenc prelingüísticament. Ex. Porta i el seu ús. No sé com es diu
però en sé el seu ús i ho entenc. L’ús és la vida. Quan interpretem
intentem passar d’una precompressió extra-lingüística i ni tan sols
conscient, a una comprensió més conscient. Ex. El nen petit quan
engega la llum, precompressió de l’objecte: entenc sense haver
reflexionat. Heidegger es carrega l’objectivitat de la ciència
2.3.5 La novetat de Heidegger: el cercle hermenèutic

L’hermenèutica serveix per elevar de la precompressió a la comprensió, ser
conscient de la preestructura de la comprensió.
Comprendre és comprendre els perjudicis. Necessitem conèixer(ens). Els
prejudicis són allò que comprenem sense ser-ne conscients. Estem plens de
prejudicis (preestructura de la comprensió). Ex. Tocar el piano sense saber les
notes (precomprenisió). Saber que aquesta nota és un fa (comprensió). Passo la
precompressió a nivell conscient, és a dir, comprenc. Per arribar a fer un judici
necessito un prejudici
Amb Heidegger l’hermenèutica es relaciona directament amb la ontologia de
l’existència. La comprensió va lligada a l’ésser, a la seva auto comprensió (quan
entenc X, m’entenc a mi mateix). No és una forma de coneixement, ni
interpretar només un text en un context… sinó la condició prèvia al
coneixement és comprendre el sentit a partir de la comprensió de l’ésser (del
Dasein ). Aquesta preestructura de la comprensió neix de l’existència. Fem
conscient la comprensió a partir del cercle hermenèutic
2.3.6 El cercle hermenèutic de Heidegger
- El cercle hermenèutic per Heidegger part d'aquesta preconcepció i
prejudici a la comprensió́ lligada a l’esser (Dasein). Per comprendre
cal haver compres ja prèviament, es a dir, ha d'existir una pre -
comprensió́ anterior a tota comprensió́.
- La comprensió́ es una estructura d’anticipació́ que mostra el caràcter
del que «previ» o de la pre-comprensió: tota interpretació́ que hagi de
comportar comprensió́ ha d'haver compres ja el que tracti
d’interpretar.
2.3.7 L'oblit de l'ésser de Heidegger (del text d’SCALA, COMENTARI DEL
TEXT)
●L'oblit de l'ésser va començar als grecs. Amb Plató s'oblida de ser…essències,
substàncies, formes…
●Escolàstics també s'obliden del ser, idees, esperit, matèria…
●Tot això és ocultació del ser després de conceptes metafísics.
●Hem d'anar als presocràtics per recuperar l'ésser (als seus conceptes de logos i
physis).
●La realitat surt a la trobada del Dasein.
●El Dasein es defineix a través dels existenciaris:
1. L'ésser-en-el-món
2. Ser-amb-nosaltres
3. Ser-per-la-mort
●L'autenticitat de la vida de l'ésser humà consisteix a reconèixer-se com ser-per-
la-mort

2.4. La hermenèutica del pensament de H.G Gadamer (1900-2002)
Filòsof alemany. Va néixer a Marburg en 1900, i ha estat professor en Leipzig
(1939), Frankfurt (1947) i Heidelberg ( des del 1949). Va morir a Heidegger el 13
de març de 2002.
La seva tesi d’habilitació, dirigida per Heidegger, versava sobre la filosofia
grega. Però la seva activitat filosòfica se situa en el corrent de pensadors com
Nietzsche, Dilthey, Husseri i, especialment Heidegger, i desemboca en la
formació de l’hermenèutica filosòfica.
La seva investigació es dirigeix a l’estudi de les condicions de possibilitat de
la interpretació i la comprensió, especialment en les ciències humanes, i
entén aquesta comprensió com a tret constitutiu del Dasein humà. La seva
teoria hermenèutica estableix els trets bàsics d’una teoria general de la
comprensió - d’arrel heideggeriana-, i efectua un gir ontològic cap a l’ésser que
és l’objecte de la comprensió: el llenguatge.
Gadamer, és un deixeble de Heidegger i, per entendre la seva teoria, hem
d’entendre Heidegger (no diu exactament el mateix que Heidegger, només
apareixen algun elements d’ell)
2.4.2 Introducció́ a Gadamer
 S. XIX i XX la ciència es el saber. Es preocupa pel paper de l’esser humà̀
davant la VERITAT.
 Què poden conèixer les ciències socials, de les ciències humanes? Son
opinions o sabers? Pseudociències? Hi ha veritats en elles?
QUIN ÉS L’ESTATUT EPISTEMOLÒGIC DE LES CIÈNCIES HUMANES?
 Sembla que les ciències humanes: Es basen en opinions / son
indemostrables / No tenen conclusions ni consensos universals /
semblen irracionals ... Es dona conta de que les ciències humanes se lis
atribueix no veritats sinó opinions. Diuen que son indemostrables,
indecís, especulatiu… una altre idea es que no hi ha consens universals i
no hi ha conclusions. Per tant molts diuen i creuen que el llenguatge de
les ciències humanes son irracionals, això es el que analitza Gadamer
 Dilthey (1833-1911) diferenciava les Ciències de la naturalesa de les
Ciències de l'Esperit: les primeres busquen el coneixement dels fenòmens
naturals i les segones el dels fenòmens que poden dir-humans; aquelles
utilitzen, com a mètode de conèixer, l’explicació́, mentre que aquestes
ultimes recorren a la comprensió́, com a mètode propi.. Les ciències de la
naturalesa busquen donar una explicació sobre els fenòmens en canvi,
les ciències del esperit busquen una comprensió per camins diferents.
Sobren això estructura gadamer la seva teoria.

Gadamer respon:
A. La Veritat no es propietat de les ciències naturals. Hi ha més d'un mètode
per arribar a la veritat. Gadamer diu que pot ser que una cosa no la digui
la ciencia pero també pot ser veritat
B. La veritat és més del que pot dir la ciència (impossible al marge de la
història)
C. La veritat no és ni universal ni ahistòrica però tampoc relativa i
completament subjectiva. Es pot comprendre la veritat. Gadamer diu que
es imposible deixar el marge la historia
D. L’objectivitat oferta per les ciències de la naturalesa, sotmesa a les
condicions d'una abstracció metòdica, l'hermenèutica no pot
monopolitzar la garantia de l'experiència de la veritat
E. Cal superar dos extrems:
a) Absolutisme metafísic: Pensar que hi ha una veritat universal
accessible del nostre coneixem
b) Historicisme (exemple): que hi ha una veritat vàlida en cada moment
històric i per tant podem caure en el relativiste (totes les veritats són
veritats i totes tenen el mateix pes)
Gadamer si que diu que la veritat té una relativitat històrica (té un temps). Però
no és relativa a cada temps.
- Gadamer no és un anticientífic sinó que pretén posar en el seu lloc la
ciència i acabar amb la seva autoritat i monopoli sobre la veritat
- La veritat també està en les formes d’experiència (art, història,
filosofia...)
- Intenta fer front a l’ideal d’objectivitat de la ciència i posar al seu lloc
el control metòdic
- Gadamer creeu contra l’absolutisme de l’historia es determinant i que
per lo tant la imatge del mon que tenim ara expresa el moment en el
que trobem (es la nostra imatge del mon i esta lligada a la historia)
- Gadamer estaba en contra de l’iluminació, el romanticisme i el
positivisme
2.4.2 Gadamer vs Il·lustració
 Contra el desprestigi que la Il·lustració va donar a el concepte de
'prejudici' perquè no passava el filtre de la raó
 Contra una idea evolucionista del saber (minoria d'edat mental,
precienhfic, mític-religiosa ...)
 Contra Descartes (No hi ha 'illuminatio' sense 'purificatio'. Raó neutra,
independent de l'espai-temps, del context)
 Prejudici = judici irracional, fals. La tradició és prejudici. Per Gadamer hi
ha prejudici correcte i prejudici incorrecte.

 Tot el saber que ens dona la tradició, la Il·lustració ho qüestiona. Quan
donem l’esquena a la tradició, estem dient que la raó és ahistòrica,
independentment del temps i l’espai, però això no és així.
 Si l’ésser és pensament, allò que no es pot pensar és fals, no és. L’única
font d’autoritat per saber el que es real o no es real es la raó
2.4.3 Gadamer vs Romanticisme
 Igual que la Il·lustració el Romanticisme creia que el coneixement es
donava en un moment concret de la història però no en la tradició.
 El romanticisme pretén tornar enrere, cosa impossible (en això discrepa
de Scheleirmacher)
 Els dos (Romanticsime i Il·lustració) coincideixen que la tradició no és el
lloc de coneixement. Romanticisme: La veritat es dona un moment de la
tradició
2.4.4Gadamer vs neopositivisme/positivisme
 El positivisme sosté que l'únic autèntic coneixement o saber és el saber
cientiic; Neopositivisme: el veurem amb WiÉgenstein i el Cercle de
Viena)
 No hi ha un punt de vista neutre de la realitat. Per Gadamer inlcus en la
ciencia no hi ha un punt de vista neutre, siempre hi ha algu huma.
L’huma no pot tenir un punt de vista neutre. Lo cientific te nomes un
punt de vista neutre un punt de vista sense irracionalitat. Ex: la formula
d’aigua H20 no te sentit en la veritat, el positivisme dira que la veritat
científica es aquesta. Per Gadamer no hi ha un punt de vista unic sino
que hi ha una implicacio de l’esser huma
 Tota comprensió suposa prejudici o pre-comprensió.
 Fets i interpretacions no es dis@ngeixen. Conèixer -saber- és interpretar
2.4.5 Qué significa comprendre?
1. Sempre comprenem des d'una tradició: no hi ha punt de vista neutre.
2. No podem reconstruir el passat tal com era.
3. No coneixem la cosa més enllà del temps. El subjecte intervé en la
confecció de l'objecte (postkantià).
4. El significat mai és definitiu. Gadamer i el cercle hermenèutic.
2.4.6 Sempre comprenem des d’una tradició: no hi ha punt de vista neutre
 Condició del judici és el prejudici (vs Il·lustració = raó autònoma de
prejudicis): diu que de tot tenim un prejudici. Per jutjar s’ha de tenir
abans un prejudici. La il.lustració no creia que el prejudici formes part
del procés de comprendre. Un judici independent del

prejudici. La gran il.lusió de la il.lustració es pensar que podem pensar
sense prejudici, i aquest és l’ideal: Creure que la raó és independent a
qualsevol tipo de judici.
 Sempre hi ha prejudicis (la raó està sempre condicionada) : El
llenguatge, l’espai, les experiències personals ens condicionen. Sempre hi
ha un pas previ, abans de saber res jo ja estic fent un judici a partir dels
meus coneixements.
 Autoritat (és la tradició autoritat?) : Gadamer es pregunta si la tradició és
un prejudici bo o dolent i si és necessari. per entendre les claus de la
tradició s’ha d’anar al perquè de les coses.
 Gadamer contra la idea el Historicisme:
 entenem els fets independentment dels seus efectes. Però per
entendre necessito conèixer els efectes.
 Per entendre bé uns fets s’han de conèixer els efectes d’aquests
fets
 Qualsevol interpretació es produeix des d'una situació; està limitada.
Diu que la interpretació l’ha fem des d’un lloc històric i des d’un objecte i
aquest lloc històric
 HORITZÓ de SIGNIFICAT: que delimita el significat; horitzó vinculat
al passat (Text adjunt a SCALA). Horitzó vinculat al passat que entre
passat i present hi ha aquest horitzó de significat, no podem anar al
passat. El passat que ens marca el camp semàntic és en relació al
moment present. Col·locar-se en un horitzó històric no significa poder
tornar al passat i que aquest horitzó està relacionat amb el present. em
situo respecte a l’horitzó històric. Situem els esdeveniment amb
perspectiva a aquest horitzó (=situar-se en un horitzó històric no
significa tornar al passat). Es crea una distància entre el passat i el
present, però tot forma part d’aquesta limitació de
significat.
 Hi ha prejudicis veritables i falsos. El temps no és un obstacle. Qui va
ser el causant de la Primera Guerra Mundial? Rússia? Alemanya?
(Interpretació però hi ha fets concrets: Alemanya va envair Bèlgica i no a
l'inrevés)
2.4.7 No podem reconstruir el passat tal com era. (A la línia de la crítica al
Romanticisme) Exemple: parcs temàtics / històrics
2.4.8 Gadames és postkantià No coneixem la cosa més enllà del temps. El
subjecte intervé en la confecció de l'objecte
 No podem comprendre sense la pregunta de l'estatut ontològic de
l'objecte comprès.

 Res és comprès sense la meva intervenció, sense el subjecte, sense el
que som.
 Comprenem des del nostre ésser (espai-temps)
 La interpretació no és relativa.
 La distància del subjecte en el temps és un component de la comprensió.
 La interpretació d'un text transcendeix la intenció de l'autor.
 Gadamer creu que no hi ha una jerarquia de comprensió (no hi ha una
referència objectiva última) : Podem comprendre millor un text que
una altra cosa? Gadamer s’aproxima al deconstructivisme de Derrida,
diu que no hi haurà jerarquia de comprensió perquè falta una referencia
objectiva ultima que actuï com a element de comparació.
2.4. 9El significat mai és definitiu. Gadamer i el cercle hermenèutic (TEXT
SCALA).
L'atenció està en la relació entre text i el lector. Com entenem un text?
a) Es pot entendre el text gradualment, part a part. Entenc la totalitat a partir de
les parts, de la lectura gradual que evoluciona ...
b) La compressió del passat que permet entendre el present. (Conte taoista) No
podem comprendre tot el que fem ni el que esdevé. Estem lligats a la
temporalitat.
c) L'hermenèutica va lligada a un espai (Cultures, llenguatge, etc)

TEMA 3: La psicoanàlisi i el surrealisme.La teoria de la
cultura. Efectes de l’inconscient freudià en la moral i en l’art.
La psicoanàlisi com a tasca d'interpretació.
ÍNDEX DEL TEMA
3.1 Biografia
3.2 Les preguntes de Freud
3.3 Comentari sobre el mètode
3.4 Per què és necessari un anàlisi de l’experiència humana?
3.5 Origen i sentit de la cultura. El malestar en la cultura.
3.6 El paper de la cultura
3.7 La crítica de Marcuse.
3.1 Biografia
 Marx, Nietzsche i Freud (Filòsofs de la sospita)
 Nascut a Freiberg (Moràvia) en 1856, primer fill del tercer
matrimoni del seu pare, Jakob.
 Es va traslladar amb la família a Viena al 1959 on va viure fins a
1938, moment en què es va exiliar a Londres fugint de la
persecució nazi.
 Coneix l'anSsemiSsme de prop.
 De família d'origen jueu
 Aliè a la fe jueva, ateu.
 Entorn familiar i amistats jueu.
 Recull la idea de el Talmud de interrogar-se i dialogar i interpretar
sense prejudicis ni tabús.
 1882 treballa ja de psiquiatre, 1885 estudia la histèria. Visita París
per seguir els estudis de Jean MarSn Charcot. L'any 1895 publica
els seus Assajos sobre la histèria.
La Viena de Freud
Parlar de Viena és parlar de dialèctica.

La Viena del que nou amb el vell. Plena de contradiccions i d’hipocresia.
L’òpera era el reflex de com s’havia de
ser. ➢ Llenguatge nou: l’inconscient, la irracionalitat.
Vida burguesa que ocultava la sexualitat, l’erotisme… doble moral. Per una
banda la burgesia intenta mostrar una
societat molt puritana, amb una moral molt recta i, alhora, a Viena hi havia...
1880; 2000 prostitutes censades, després de la 1a GM 28.000. Persones
respectables portaven una doble vida: una vida a casa amb als nens durant el
dia però a la nit els prostíbuls eren plens.
Sífilis, malaltia venèria condueix a la bogeria.
Wittgenstein, Heidegger i Hitler neixen l’any 1889 , un any de personatges
que han marcat molt el segle XX i XXI .
 Què estudia Charcot (París)? Histèria femenina: l’origen del trastorn no
és físic, no és un problema dels nervis, la causa ve d’una tensió interior.
Utilitzava la hipnosi en les classes. Fins el moment, anterior a Charcot ,
es creia que la histèria era simplement una malaltia exterior que s’havia
de tractar com un trastorn mecànic, físic dels nervis.
 Descobreix amb Breuer que la forma de tractar no és mecànic, sinó
lingüístic. El llenguatge cura [= Aristòtil , Plató ].
Arriba a un nivell de comprensió superior, quan exterioritzem
verbalment les coses ens comprenem
 Histèria: causes sexuals. L’origen de la histèria, l’arrel del trastorn, té a
veure amb la sexualitat. La histèria es relacionava amb la feminitat però
posteriorment s’ha demostrat que també hi ha histèria masculina.
 El 1897 presenta la teoria del complex d’Èdip (paradigma explicatiu de la
sexualitat humana). Perspectiva tràgica de la vida on l’inconscient i
l’incontrolable regeix la nostra vida (l’ésser humà viu els fets més
importants de la seva vida d’una manera incontrolable i inconscient,
sense adonar-se del que està fent). No comprenem el què fem perquè no
controlem el nostre interior, el nostre inconscient. La vida de l'ésser
humà està plena d’inconsciència, d’obscuritat. No som amos del nostre
destí. Hi ha quelcom (el món interior) que domina i dirigeix el nostre
destí. El mite d’Èdip Rei és una tragèdia. Per tant, l’essencial de la vida
no està subjecte a res del que nosaltres podem determinar. Com més
important és una cosa, més passa desapercebuda. Ens consta entendre’ns
i saber el perquè.

Què significa un complex?
Els complexos formen, per tant, part de la personalitat de l’individu, es manifesten
mitjançant símptomes i suposen una càrrega emotiva i una despesa d’energia
considerables. Per Sigmund Freud els complexos són un procés inconscient relacionat
amb el desenvolupament de la sexualitat. El complex de castració, segons Freud, en la
fase edípica i està relacionat amb el complex d’Èdip. En els nens és por de ser castrat pel
pare, com a càstig pels desitjos inconscients incestuosos que el nen sent cap a la seva
mare, i que produeixen, com a resultat, l’angoixa de castració. A la nena es presenta
com negació o compensació per l’absència de penis, també productores d’angoixa.
aquestes angoixes infantils Freud les fa matrius de totes les angoixes posteriors.
Enciclopedia Herder
Die Traumdeutung- PSICOANÀLISI
- 1899 Freud publica La interpretació dels somnis.
- La majoria de comportaments són producte de moSvacions
inconscients. Experiències reprimides
- Els somnis són un mètode d'inspecció, de revelació de l'inconscient.
- Èmfasi en la paraula interpretació.
- Els somnis permeten entendre, és llenguatge de l'inconscient,
llenguatge de el desig ocult, les pors ...
- A partir del llenguatge es tornen conscients.
- A partir de la primera dècada de segle XX, les seves teories s'estenen
per tot Europa
Segons T. Mann:
“El raonament psicoanalista está transformant el món; amb ell ha arribat un
recel, una sospita que ha posat en evidència els retraïments i les manipulacions
corresponents a l’ànima; Sospita que, una vegada desperta, no és possible fer-la
desaparèixer mai més”.
2. La estructura de la personalitat
● Conscient: Zona de contacte del psiquisme amb l’exterior -percepcions
controlades per la consciència racional.
● Preconscient: Fenòmens psíquics inaccessibles a la consciència però que
acaben essent accessibles a la consciència.
● Inconscient: Manifestat en somnis, en els actes fallits, en els acudits, en
els trastorns mentals...
Això, jo i superjo
El jo: parcialment inconscient com el superjo. El jo integra components I és
mediadora entre el superjo i l’allò.
a) conscients (percepció externa, perscepció interna, processos intel·lectuals)

b) pre-conscients (records no reprimits, aprenantatge)
c) Inconscient (mecanisme de defensa)
L’allò: psiquisme humà, sense organitazació interior, sotmès al principi de
plaer, il·lógic, energia instintiva, fons de pulsions, desigs i impressions ocultes
per la repressió. L’inconscient.
En l’Allò, hi ha pulsions, desigs, records reprimits
- Eros: pulsió de vida, d’autoconservació, pulsió sexual. L’energia de les
pulsions sexuals rep el nom de líbido. Es regeixen pel principi de necessitat.
- Thànatos: tendencia tornar a buscar un estat anterior a la vida. Impuls
agressiu, destructor de la matèria. Busca desnuir
Obra: Més enllà del principi del plaer (1920)
El superjo: PROVÉ DE L’INCONSCIENT PERÒ AFLORA AL CONSCIENT.
Resultat de la identificació de la figura paterna del complex d’Edip. És la veu de
les figures paternes idealitzades. Actua com a consciència moral, crítica i
censura, repressiva.
L’exploració de l’inconscient
L’això: Es la parte oscura e inaccesible de nuestra personalidad; lo poco que de
él sabemos lo hemos averiguado mediante el estudio de la elaboración onírica y
de la producción de síntomas neuróticos [...]. Nos aproximamos al ello por
medio de comparaciones, designándolo como un caos o como una caldera,
plena de hirvientes estímulos. [ ...] El ello no conoce valoración alguna; no
conoce el bien ni el mal ni moral alguna. [...] A nuestro juicio, todo lo que el ello
contiene son cargas de instinto que demandan derivación. (p. 913).
Super Jo: [...] la instauración del super-yo puede ser descrita como un caso
plenamente conseguido de identificación con la instancia parental. El hecho
decisivo para esta concepción es que la nueva creación de una instancia
superior en el yo se halla íntimamente enlazada a los destinos del complejo de
Edipo, de manera que el superyo se nos muestra como el heredero de esta
vinculación afectiva, tan importante para la infancia. (p. 908).
El Jo: Como primero llegamos a establecer una característica del yo
propiamente dicho, en cuanto es posible diferenciarlo del ello y del superyó, es
considerando su relación con la parte más externa y superficial del aparato
anímico, a la que damos el nombre de sistema percepción-conciencia. Este
sistema está vuelto hacia el mundo exterior, facilita las percepciones del mismo
y en él hace, durante su función, el fenómeno de la conciencia. [...] El yo no es,
de todos modos, más que una parte del ello adecuadamente transformada por
la proximidad del mundo exterior, preñada de peligros. (p. 914).
Cites extretes de: FREUD, S. “Nuevas aportaciones al psicoanálisis”. A: Obras
completas. Madrid: Biblioteca Nueva,1968

Das Unbehagen in der Kultur:
- Un record infantil de Leonardo da Vinci o El malestar en la
cultura. A partir de 1914 reﬂexiona sobre l’Art I la Cultura.
- Posa en crisi la concepció racionalista moderna
- El significat no és el concepte, ni l’essència formal sinó que el
significat principal és el símbol elaborat per un inconscient
- Qui expressa el símbol millor? ¿L'arSsta o el cienhfic?
- 1933 es cremen els llibres de Freud. Freud difamat pels nazis.
- Quan Hitler entra a Viena (1938) Freud té 82 anys.
- COHEN, David) El 4 de juny de 1938 Freud abandona Viena en
direcció Londres. (4 germanes de Freud es queden a Viena i són
assassinades)
DOSTOIEVSKI, Fiòdor. Memòries del Subsòl. Barcelona: Destino, 2004.
(Possible examen)
Freud diria que l’esser humà per molt que el vulguem amagar de racionalitat
no ho es tant. La vida no es una equació matemàtica. Per ell es un 20% racional i
un 80% irracional. Freud diu que hi ha una vida dintre. Diu que una persona

racional faria el que es lògicament probable el que fes. Una persona actuarà
segons els seus interessos. Quan desitges , podem desitjar allò que es contrari a
la nostra raó. Desitjar una cosa que ens fa mal. L’ésser humà pot triar alguna
cosa que es estúpida.
Que diu el fragment que li va impressionar al Jordi? Pots tenir tot lo bo del mon
i arriscar-lo per l’estupidesa. Sinó seriem previsibles no seriem humans. Diu
que hi ha un punt estupits que ens fa ser humans. Part incontrolable pel desig.
Som imprevisibles. No ens guiem per la raó. No som previsibles. Si
controléssim la raó l’esser humà sabria que fa en cada moment. L’inconscient i
el desig no el podem controlar. Son els instints reprimits.
Per Freud diu que qui determina les accions no es la raó son els instints i els
desigs. Per Freud es mes autèntic la part animal.
3.2 Les preguntes de Freud
a) Quin és l'origen i el sentit de la cultura i la civilització?
b) Quins efectes té això de la constitució de l'ésser humà?
c) De quina manera l'ésser humà ha de viure en la cultura per ser
feliç?
3.3 Comentari sobre el metode
 Com procedir per entendre una persona?
Freu per descobrir-ho farà un treball d’arqueologia. Anirà als orígens de la
cultura primitiva, per saber com és l’ésser humà. Per saber com és una
persona és anar als primers anys de vida, arqueologia de l’ànima, tirar enrere
per veure com hem anat evolucionat. Tot allò que passa en aquelles
experiències que no recordem. NO s’ha oblidat, continua formant part de la
persona. El que va passar continua actuant en nosaltres.
Símil entre la cultura i la persona
Freud considera que si reconstruïm les parts simples.
La complexitat només es pot entendre si entenem la simplicitat. Considera
que la història de cada individu s’assembla a la part de la història de la
humanita
 Reconstruir l'evolució de les parts simples dels inicis de la humanitat
(Cultura primitiva i psicologia del nen/a/de la simplicitat a la
complexitat).
 Visió evolucionista (Exemple: Totem i Tabú) La psicoanàlisi és una
arqueologia de l'ànima
 Història de la personalitat és la història de la humanitat.
 Comprendre's un mateix és comprendre la humanitat.

 Importància de la psicologia infantil: el que va passar segueix actuant en
nosaltres
3.4 Perquè es necessari un analisi de l’experiencia humana?
a) Perquè l'experiència humana és dolorosa
- Patim perquè vivim seduïts per la mentida, il·lusió, falsedat.
- També perquè ens fem expectatives.
- I pels desitjos
b) Perquè l'experiència humana és complexa
- L'ésser humà té una situació tensa. Tenim desitjos oposats, emocions
que van variant. Tenim conflicte pel tema del sentit: té sentit la meva
vida, el dia a dia, etc. Les tensions interiors ens provoquen desajustos.
La cultura humana és el resultat de moltes coses, l’ésser humà és tant
complex que sempre busca coses contradictories.
- Estem entremig de la natura i de l’esperi
● És complexa perquè...
- L’ésser humà té una tensió interior, donada pels conceptes de principi
de plaer, principi de d’agressivitat.
- Tenim por a la soledad, l’ésser humà per si sol no pot sobreviure.
Necessita dels altres, i per tant, s’agrupa.
- Per Freud la moral ve motivada per aquesta por a la soledat, per
aquesta necessitat de ser acceptat. L’arrel de la moral no és quelcom
espiritual o valors metafísics, és un altres, la por i la necessitat
d’acceptació. Tot allò moral, és el que fa persistir la societat.
- No hi ha cultura sense hipocresia, sense que l'individu reprimeixi tots
aquests impulsos del principi de plaer i agressivitat
Text: EL MALESTAR EN LA CULTURA
SI L’ÉSSER HUMÀ VOL SER FELIÇ…PER QUÈ LI COSTA TANT?
a) Pors i orígens del dolor:
- Por als fenòmens naturals i als instints. Tenen molt poder i no els
podem controlar (agressivitat, violència, por a un terratrèmol).
- A la decadència, envellir, que deixem d’existir.
- Inquietuds produïdes per les relacions socials (tenen a veure amb la
cultura), amb les altres persones. Que em facin mal els altres
b) Conseqüències:
- Per Freud és molt fàcil desequilibrar-se, perquè l’ésser humà viu en un
camp de tensions. Davant de tanta complexitat és molt fràgil.
(Estabilitat emocional). L’existència humana pot ser molt caòtica.

-Allà on hi ha instints dominants no hi ha cultura. Quants més
instints té una societat, menys civilització. la cultura neix per reprimir els
instints. Per això la civilització és possible quan reprimim desitjos i
tendències immediates. La civilització és reversible → una molt cultural però
que en qualsevol momento pot sorgir la part instintiva (aquesta mai desapareix,
soculta, queda amagada).
- La cultura dona mal estar. Quin sentit té la cultura? Per una banda ens dóna
seguretat, endreça la societat, però per l’altra ens genera malestar.
- La cultura genera dolor. La cultura, espiritualitat i religió donen sentit al
dolor. L’ésser humà ha hagut de renunciar a través d’un procés molt
dolorós a una forma de vida molt més propera als seus instints, desitjos
c) Ruptura amb la tradició humanista (AIXÒ NO ÉS FREUD)
- L’ésser humà troba la seva plenitud en la civilització. Pels humanistes el
món de la cultura, llei, ordre, art… fan millors a les persones, ens allunyen
de la brutalitat de la natura i ens eleven l’esperit. Desplega el seu esperit a
través de l’art, de l’educació, això el fa millor persona. Que s’aparti de la natura.
- L’educació ens ajuda a créixer, a culturitzar-nos…ideals de la il·lustració
- Recordem que per als grecs la Polis era el lloc i el camí per ser feliç
PERÒ…
- Per Freud la cultura porta infelicitat. La cultura la podem oblidar però en
canvi els instints no els podem oblidar perquè estan a dins nostre, no podem
esborrar l’ésser primitiu que hi ha dins nostre.
- La sofisticació intelectual o cultura es poden oblidar, els instints i pulsions no.
Allò primitiu no es pot borrar. Quant més civilitzada sigui la cultura, més plena
es. La pulsió de l’Eros es mante, pero la cultura ho oculta. Puc oblidar la cultura
pero no els instints
- Base instintiva vs Civilització //individu i societat
-Interessos de la col·lectivitat per sobre de l’individu: lluita per la llibertat
davant la cultura. La cultura per a Freud no és plenitud
LA CULTURA: El dret, l’ordre i l’art
-Reglamentació de les relacions socials: familia, estat, universitat…
-Límits. El dret posa límits a l’individu
-Distància entre ésser humà i animal. Menys agresivitat, domesticació.
-Més ordre i més organització = més conreada, més civilitzada.
-La cultura es mostra en els objectes també inútils, no tot objecte cobreix
necessitats immediates.
-Neteja i higiene: vinculada a l’ordre i la disciplina. La forma, allò ordenat, allò
net… és racional.

LA CULTURA: implica repressió i la culpa
-Sexualitat: egoisme i inestebilitat - la cultura existeix a partir de la desviació
enèrgica de l’instint sexual. El plaer té una naturalesa transitòria. En el fons, el
plar i el dolor és un tàndem que va junt.
-Agressivitat: Ritualització i simbolització / la moral: Homo homini.
Lupus est. - La cultura reprimeix l’agressivitat. Hi ha nivells d’agresivitat
que posen en perill a la societat i a la cultura. L’home és un llop per l’home.
Sino hi hagués repressions, no hi hauria cultura
-Culpa: cultura i culpa són indissociables
LA CULPA
-l’origen de la culpa es troba en la relació paternoﬁlial. Neix d’un desig
inacceptable (superjo) — La cultura és indisociable de la culpa. Mite d’édip: Fill
desig per estar protegit pel pare i estar amb la mare
-El desig troba un obtacle (pare) / tendència a l’agressió (frustració)
sentiment de culpa amb tendència a l’agressió. Es la repressió la que li
provoca la culpa
-El desig no provoca culpa: el desig d’agressió per una frustració si.
-La culpa té símptomes: alguna cosa s’ha reprimit. La culpa sobre el prohibit
EL SENTIMENT DE CULPA
-Generant pel superjò que apareix en relació al complex d’èdip.
-No es procupa per la felicitat
-Interiorització del superjò d’intencions o actes de fer alguna cosa “dolent”
-El superjò: acceptació del que ve de fora, por a la solitud i desprotecció. El
superjò assimila les
prohibicions socials. Prohibim el que és desitjable si contradiu la societat.
-Ens sentim culpables de defraudar: és la por a quedar-nos sols, a perdre
l’estima social. Perquè no som capaços de cumplir el paper social que s’ens ha
encomenat. Freud diu que una de les principals virtuts socials, es la capacitat de
culpabilitzar-se, la persona integrada en la societat sent culpa, perquè te por a
defraudar
- En les societats primitives , no existeis la culpa
- La por es converteix en consciencia, el rebug dels institns imposats des del
exterior es lo que permet l’aparició de la consciencia, la qual exigeix
renovadament un major rebuig dels instints.
- Qui rebutja els instints son el superjo, la societat, l’exterior es la societat. Es
quan jo dic soc conscient d’aquell rebuig , i el ser conscient d’aquell rebuig em
fa rebutjar més els instints. Aixo es carga l’instint i fa que sigui conscient del
que tinc que rebutjar , de tal manera que el que faig conscientment tendeix a
rebutjar-ho més
L’ÈTICA:

- Què es la llibertat? Força normativa. Per Freud, l’etica es la força
normativa que preserva les condicions de possibilitat de la societat en
front de les tendències instintives del subjecte.
- Hi ha unes normes que possibiliten que hi hagi societat davant dels
instints
- L’ètica es social i política perquè es una força normativa
- Per Freud no la ètica no es fonamenta des de la metafísica sinó
necessitat d’eliminar amenaces a la civilització
- El que amenaça la societat es l’egoisme del Eros (sexualitat)
- L’etica i el superjò assimilen aquests valors
- La finalitat de l’etica no es la felicitat sinó la supervivència de la
societat
- L’ètica deontològica : sense origen metafísic, religiós ni racional.
Deure relatiu
- La moral és el resultat d’un procés d’interiorització d’uns valors
que són la possibilitat d’existència de la societat. Prohibicions
- Prohibim el que ens genera plaer, el que voldríem fer
- No hi ha per Freud una vida social capaç d’integrar totes les
necessitats humanes
- Si coneixem les prohibicions, entendrem les pulsions i desitjos de
l’esser humà. Per emple: incest o adulteri
- La cultura implica la culpa, desitjar el incompliment amb la societat.
Però: l’ésser humà en l’era contemporània ha deixat de sentir
CULPA, la cultura s’afebleix, som menys conscients
PODEM SER FELIÇOS?
-L’ésser humà és cultural… i la cultura ens fa infeliços… no és
esperançador, no hi ha una felicitat estable
-Podem aspirar a construir una cultura on l’agressió quedi controlada
-Una cultura que serà fràgil
-Exposada a l’agressió
VAL LA PENA LA VIDA CIVILITZADA?
-Freud no considera la culutra com un bé preuat que porta a la felicitat
-Val la pena la culruta si reprimim els instints més fonamentals?
-Dubtes sobre la cultura, sobre tot el sistema: inseguretat i malenconia
-L’ésser humà és un fracassat en el seu ésser animal i al mantenir-se animal.
(Sloterdij)
-Podem educar sense repressió? (Text: Phobit prohibir)
LLAVORS.... QUE PASA AMB L’EDUCACIÓ?
- Confrontació entre part instintiva vs principi de realitat
aconsegueix imposar-se com a principi regulador, la recerca de
satisfacció ja no s'efectua pels camins més curts, sinó mitjançant
embuts, i ajorna. El resultat en funció de les condicions imposades pel
món exterior.

3.4 La crítica de Herbert Marcuse: eros i civilització
Marcuse intenta resoldre aquesta qüestió de si és possible una societat sense
dolor. Té una relació ambigua amb Freud, per una part l’admira, però alhora
no esta d’acord amb totes les seves idees.
D’alguna manera Macruse corregeix a Freud.
- La nostra cultura actual és fruit d’idees generades per autors com
Marcuse
- Idea de societat no represiva, sense culpa ni pressió sobre els instints.
Creu que és possible una societat no repressiva sense culpa ni pressió
sobre els instints, contràriament a Freud. Per ell, en aquest sentit, és
possible minimitzar aquesta tensió entre cultura i instint. Creu que
aquesta repressió té una raó històrica i que amb les tecnologies i la
ciència es pot reduir l’impacte del caràcter alienant i repressiu dels
instints
- Els aspectes més destructius de la repressió es donen en les societats
especialment
- Sobrerepressió casusada per la unió de la repressió del principi de
realitat amb el principi de rendiment de les societats capitalistes
- Va en contra de la pretendida liberalització de les costums que es
produeixen en les societats capitalistes més desenvolupades:
sexualitat en objecte de consum (home unidimensional)
- Quan Freud parla de cultura es refereix a que hi ha repressió. Menys
repressió, es igual a retorn a la barbarie. Per Freud una realitat no
repressiva és passat. Per Marcuse és futur, liquidar la repressió
significa un pas cap al futur i cap a una societat més madura.
- Freud deia que no hi ha treball sense repressió, però Marcuse creu
que hi ha un tipus de repressió innecessària, alienant i una altra
repressió que no és alienant
- Els aspectos més destructius de la repressió es dona sobretot en les
societats de consum i les industrials
- Marcuse te influencia de Marx
- Per Marcuse molts d’aquests instints s’han mercantilitzat, s’han fet un
negoci
- Quan Freud parla de cultura parla de repressió. Menys repressió
significa una cultura més primitiva, per tant, retrocedir en la
repressió és retrocedir en la cultura, arribaríem a un
estat originari de la barbàrie. En canvi, per Marcuse, liquidar la
repressió significa un pas cap al futur i cap a una societat més
madura. Per tant, el projecte d’una societat madura és
disminuir la repressió
Per Marcuse hi ha tres moments històrics:
1. Constitució de la humanitat (naturalesa): Quan es genera la vida humana i no
hi ha cultura.

2. Naixement de la cultura i desvinculació de la naturalesa: L’ésser humà
comença a crear la cultura.
3. Civilització no repressiva: Una civilització capaç de mostrar-se no repressiva.
Es la que Marcuse defensa.
Com ha de ser la societat no represiva?Capacitat de resoldre d’una manera no
represiva les necessitats.
- Progrés com a benestar material: Es mesura el progrés segons la capacitat
d’una societat de resoldre d’una manera no repressiva les necessitats. El
benestar material no hauria d’anar només orientat a la satisfacció dels instints,
l’ésser humà no és unidimensional, per tant no és només satisfer la gana, sinó
també el coneixement o la sexualitat per exemple. Som pluridimensionals.
- La finalitat d’aquest projecte social hauria de ser la reconciliació entre
el principi de plaer i el principi de racionalitat, que Freud deia que
era impossible. La felicitat de la persona depèn de la possibilitat que
en la seva vida (en la realitat) ell faci el que realment vol fer (principi
de plaer). Si aconseguim que el principi de plaer coincideixi amb allò
que volem fer, aconseguim la felicitat.
Marcuse intenta definir el plaer.
Què és el plaer? El plaer és major quan la necessitat és major (si estic 6h sense
beure aigua, quan en bec el plaer és doble que si bec aigua perquè sí). Per això
Schoppenhouer diu que el plaer va molt lligat al dolor. Si el plaer va lligat a la
necessitat i la nostra vida està orientada al principi del plaer, vol dir que tinc la
necessitat de buscar una necessitat, les he de generar per poder-les satisfer. Per
Marcuse, el plaer és sobretot, l’experiència de la unitat, el plaer és
harmonia de les parts de l’ésser humà, de les dimensions de l’individu.
Marcuse es pregunta què és realment necessari i diu que l’abundància material
posa de relleu que som capaços de satisfer les necessitats fonamentals i
elementals. La ciència i la tecnologia generen un confort, però la felicitat no
dependrà del nivell de vida de les persones, sinó de tenir les necessitats
cobertes. La qualitat de vida per Marcuse es la gratificació humana i
l’alliberament de por i de sentiment de culpa.
Per Marcuse el que hem de fer és valorar quin és el preu que hem de pagar per
tenir cobertes les necessitats, rumiar què és necessari i què no, i veure si té
algun sentit allò que considerem necessari.
Els treballs alientants s’haurien de substituir per l’automatització, aquelles
coses que no ens agrada fer. També diu que s’ha de reduir el temps de treball,
no s’ha d’eliminar però si que s’ha d’organitzar de diferent manera per a que no
sigui alienant.

TEMA 4: EL POSITIVISME FILOSÒFIC: LUDWIG
WITTGENSTEIN A L’ÈPOCA DEL TRACTATUS
4.1 observacions generals del neopositivisme
Del racionalisme, positivisme i empirismes clàssics, pensament crític o analític i
atomisme lògic.
Origen a Comte, positivisme sociològic
Reacció contra la metafísica, revisió crítica del positivisme de Comte (aquest
dimportància als fets demostrables i al caràcter matemàtic, dóna importància a
les mates). Neopositivisme no se cenyeix als principis de mètode ni
epistemològics.
Carácter empiriste i matematic
Entorn a la catedra Moritz Schilick 1882-1936
Doctrines filosofiques dites també empirisme i pisitivisme logic
Interès pel mètode d'anàlisi de Frege i Russel.
Giro lingüístic: LLENGUATGE
TEXT de FERRER MORAL
Els llibres de filosofia són Enunciats sense sentit.
Qui parla de la realitat és la ciència, la filosofia (activitat mental, nopensament
ni doctrina) no explica la realitat, però l'aclareix.
E. analític, determina la veritat dels mètodes lògics
matemàtics.
e. sintètics, informatius, intenten donar o dir alguna
cosa sobre la realitat. Necessiten uncriteri per dir si
són veritat o no, el principi de verificabilitat.
Enunciats de la filosofia no són verificables ni demostrables, no aporten
informació, no tenen sentit = que la metafísica
4.2 Ludwig Wittegenstein Biografia
Viena. 9 germans, 1 neix mort. Família jueva amant de la música. Ludwig
enginyer, matemàtic i filòsof. Alumne de Frege, Whitehead i Russel. És
influenciat per Schnitzel Hoffmansthal i Kraus. Estudia a Cambridge, on coneix
Moore, Russel i Keynes. És voluntari de l'exèrcit austríac el 1914, on elabora el

Tractatus. Després de la guerra abandona Cambridge i renuncia la fortuna
familiar. Fa de mestre en una escola i jardiner en un monestir. Torna a
l'acadèmia, a la universitat de Cambridge se centra en la matemàtica. Torna a
noruega el 1935 i el 1938 quan Àustria queda integrada a Alemanya es fa
britànic. 1939 professor per a la successió de Moore, però esclata la guerra.1945
torna a fer classes, però defineix aquesta vida com a mort en vida. Abandona el
1947. Se'n va a irlanda, Galway, viu davant dels penya-segats en una cabana.
1949viu a Oxford amb un càncer incurable. Mor a casa de la seva medica 29
abril1951. “digui'ls que la meva vida ha estat meravellosa”
4.3 Tractatus lógico Philosopgicus
En el pròleg intenta resoldre alguna de les preguntes més importants de la
història de la filosofia
 Proposicions (enunciats) amb sentit
o Teoria del llenguatge com a pintura de la realitat
o Què és la realitat? Què és el món?
El món és tot el que passa
El món és la totalitat dels fets, no de les coses.
El món és determinat pels fets i per ser tots els fets
o Cada paraula fa referència a un objecte i cada frase a un estat
de les coses… verificable, tangible. VERIFICABLES (són veritat
o no) = TENEN SENTIT
Només si el llenguatge fa referència a alguna cosa que es pot verificar, el llenguatge
tindrà sentit.
Penso amb paraules i aquestes tenen un referent verificable i tangibles i jo. És un
pensament verificable.
o què és la ciència? què és la filosofia?
La totalitat de les proposicions veritables és la ciència natural.
Les ciències naturals parlen amb proposicions amb sentit.
Filosofia no és una ciència natural, tampoc és una teoria, sinó
una activitat El seu objecte és l'aclariment lògic del pensament,
on ha d'esclarir i delimitar amb precisió els pensaments que
altrament serien, per dir-ho així , opacs i confusos.
Si totes les proposicions científiques poguessin respondre's, el
problema de la nostra vida no hauria estat més penetrat
 Proposicions sense sentit
o Proposicions que es donen en l'àmbit de l'anàlisi d'idees (no en el
món dels fets, no parlen del món)

o La tautologia matemàtica és amb sentit o sense? Sense sentit, no
parlen de fets.
 Proposicions absurdes
o Proposicions mal construïdes. cal pensar/parlar fent
referència a realitats.
o Proposicions metafísiques s'han formulat preguntes sense
sentit, si es referien a fets reals, a allò tangible. No podem dir si
són veritat o no.
“El llenguatge disfressa el pensament que per la forma externa del vestit
no és possible” = moltes de les preguntes formulades per filòsofs no
tenen resposta perquè són absurdes.
La major part de les proposicions i qüestions que shan escrit sobre
matèria filosòfica no són falses, sinó sense sentit. No podem respondre
aquestes qüestions, sinó establir-ne sense sentit.
Conclusions del TRACTATUS
1. Allò que podem expressar, pensar i conèixer coincideix amb allò que menys
ens interessa. Ex: fotosíntesi
2. Allò que no podem saber coincideix amb allò que no podem expressar
3. La mística permet tenir consciència no lingüística de la realitat. Es mostra en
el silenci
4. “Del que no es pot parlar, és millor callar-se” (que aquesta fora dels límits del
món del llenguatge). La filosofia hauria de callar perquè no arribarà a una
solució ni parla de drets.
5. L'ètica és fora del món conseqüències en el dret positiu

TEMA 7: LA POSTMODERNITAT COM A PRIMERA
ANÀLISI DE LA FI DEL SEGLE XX. LA FI DELS GRANS
RELATS. EL CONCEPTE D’HIPERMODERNITAT.
Post o hipermodernitat (moment present)
- Postmodernitat : atributs de la modernitat han acabat i ara hi ha una
cosa nova (Z.Bauman).
- Hiper modernitat: acceleració de la modernitat . No hem acabat la
modernitat, simplement l’estem vivint de forma radical
(G.Lipovetsky)
Expansión urbana, tot es ciutat. ‘’ Portem la ciutat dins’’
Ciutats contemporaneas:
- ciutat global/ciutat genèrica. Koolhaas diu que totes les ciutats
comencen a semblar, perden la seva identitat històrica
- Ciutat consum - consum com a estil de vida. Qui té més poder és el
que en pot consumir més. El consum no és només objectes, hi ha un
consum d'experiències, satisfacció per comprar.
- Fantasy City.
- No ciutat.
- Ciutat borrosa: temps efímer, temps impacient, ganes de canvi
Atributs de la hipermodernitat:

1. CULTURA DE L’ESPECTACLE (Guy Debord, Jean Baudrillard,
Marc Augé...) :
Tot el que vivim es una representació. Ens creem una mascara. Va asocciat a la
alianiació. Al final acabem sustinuintel rostre per la mascara . L’espectacle no
es nomes mirar sino esdevenir cada cosa per ser mirat. Busquem seduir .
l’objecte a la modernitat ve determinada per la mirada de l’espectador. I l’accio
d’aquesta mirada converteix l’objecte. Ex: m’envaig de viatge , i necessito
gravar tot. Extimitat
Baudrillard: estem a una cultura que s’ha sustituit allo fals o allo que es una
ilusio per la realitat.
2. CULTURA DE LA MODA / L’EFÍMER (Georg Simmel, Gilles
Lipovetsky, Zigmund Bauman...)
3. CULTURA DIGITAL (Nicholas Negroponte, Paul Virilio, Nicholas
Carr)
Com les maquines s’apoderen de les nostres vides
4. CULTURA DE LA INFORMACIÓ / INFOXICACIÓ (Manuel Castells)
5. CULTURA DEL CONSUM COM A ETHOS (G. Lipovetsky, Z.
Bauman, W. Benjamin, ...)
Satisfacció en comprar un objecte que no hem comprat mai. Consum
d’experiencies. Capitalisme. Intercanvi de diners a canvi d’una
experiencia
6. CULTURA DE L’ESPECIALITZACIÓ (José Ortega y Gasset)
7. CULTURA DE MASSES / CULTURA PLANETÀRIA. (J. Ortega y
Gasset, Clement Greenberg, Adorno, Horkheiemer, i Guy Debord / Alvin
toffler, Daniel Bell, Edward Shills o Edgar Morin )
Cultura basada en la tecnologia. Feta per tothom. Cultura universal. Es
menja les petites cultures. La cultura de masses pensem que com que un
discurs simple la seva construcción esta basada en l’oferta i la demanda.
8. CULTURA TECNOCRÀTICA. (Marcuse, Horkheimer, Adorno,
Habermas...)
9. CULTURA DE LA POST-VERITAT:
La nostra cultura es subjectiva. Cogito. Base ontológica. Base de la
realitat. No interesa cerca la veritat. La paraula veritat ha perdut pes. Es
un terme buit i relatiu. Visio contraria a la visio clásica de la realitat. La
única veritat nomes ve de la ma del positivisme. La veritat no importa.

Pensament feble
10. CULTURA INDIVIDUALISTA I NARCISITA (G. Lipovetsky)
Tu neixes i tens el valor. En una cultura unistica. Societat minúscula
d’intims. En la familia, la parella, els fills, els amics. Cadascu pensa que la
finalitat de la seva vida esta en ell mateix i no pas en la colectivitat. Allo
individual, per sobre d’allo universal i colectiu. D’aquesta manera sembla
que la llibertat nomes es pot realizar a nivel colectiu. Cadascu vetlla per la
seva felicitat. Ética individualista. Que es concreta en els limits de la
llibertat i en el paper que ocupa l’estat en les llibertats individuals. La
reflexio ética moderna reflexiona sobre els limits de la llibertat. Quins son
els limits de la llibertat? Fins a quin punt l’estat es pot ficar en la llibertat
de cada individu. Fins a quin punt la colectivitat es fica en la nostra
llibertat individual. Narcisime . que es? Perque hi ha en la postmodernitat
? que es el narcisime. El narcis es un nen mimat. No es capaç de ficar-se
emocionalment. El narcisime manipula els altres perque facin el que ell
vol. El narcisime menteix i no te remordiments. El narcista creu que les
normes son per tots menys per ell. Acostuma a pasar limits i normes. El
narcisime no se sent culpable.
LES CIUTATS CONTEMPORANEAS:
- Ciutat global: áreas metropolitanas, que son el centre de poder
economic i cultural. Feta en xarxa. Entendre el planeta terra com
una gran ciutat.
- Ciutat consum: gran magatzem. Ex: dubai
- Ciutat genérica: ciutat contemporania. Ex : dublin
- Ciutat espectacle: ciutats iluminadas. Leds. Pedrera, tibidabo.
S’ha de mirar. Edificis espectaculars. On hem de fer la foto
- Ciutat sense risc
- Ciutat data
- Ciutat virtual: simulació. Basada en la virtualitat.
- Ciutat hiperealitzada: ciutat moderna. Hipermoderna. On tots
els aspectos de la modernitat es veuen portats al seu extrem
maxim. Per Jordi sanchez, es internet, es la xarxa

Apunts.docx

Recommended

Recommended

More Related Content

Similar to Apunts.docx

Similar to Apunts.docx (20)

Apunts.docx