2. ÍNDEX
1. Definició i funcions. pàg. 3
2. Anatomía. pàg. 4
3. Músculs implicats en la respiració. pàg. 7
4. La respiració. pàg. 9
5. Volum i capacitats dels pulmons. pàg. 10
6. Malalties. pàg. 11
7. Webgrafia. pàg. 13
1. DEFINICIÓ I FUNCIONS.
3. L’aparell respiratori està format per uns conductes pels quals circula l’aire ric en
oxigen des de l’exterior, anant a parar a unes petites cavitats, els alvèols, on aquest
gas serà capaç de difondre’s i entrar al torrent sanguini.
Al mateix temps, des de la sang es difondrà el diòxid de carboni fins els tubs de
l’aparell respiratori, que el portaran a l’exterior.
Tot l’aparell respiratori està recobert de mucosa.
Les vies respiratòries es classifiquen en:
– Vies superiors: nas, faringe i laringe.
– Vies inferiors: tràquea, brònquis i pulmons.
La seva funció principal és obtenir gasos del medi i transportar-los als teixits que
formen l'organisme via els alvèols pulmonars, així com la posterior expulsió del cos
dels gasos que no necessita. Habitualment l'utilitzem per agafar oxigen de l'aire i
expulsar el diòxid de carboni acumulat a l'organisme.
Al sistema respiratori es poden considerar quatre fases:
- La inspiració o inhalació
- El procés de bescanvi d'oxigen i diòxid de carboni entre els alvèols pulmonars
i la sang.
- L'expiració o exhalació
- Bescanvi de O2 i CO2 entre les cèl·lules i la sang.
2. Anatomia de l’aparell respiratori.
L’aparell respiratori humà és l’aparell encarregat de captar l’oxigen (O2) de l’aire i de
desprendre el diòxid de carboni (CO2) , molècules implicades en la respiració
mitocondrial.
4. Les cèl·lules necessiten O2 per poder obtenir l’energia necessària a fi de
desenvolupar les seues funcions vitals, mitjançant l’oxidació de la matèria orgànica
(procés que té lloc en els mitocondris de la cèl·lula i que s’anomena respiració
cel·lular). Aquesta matèria orgànica l’obtenen dels nutrients que han entrat via
aparell digestiu i que l’aparell circulatori els hi ha portat. Aquest també s’encarrega
de l’eliminació dels productes resultants de la respiració com el CO2 que pot ser
problemàtic si es troba en gran concentració (provocaria l’aparició d’àcid carbònic,
una baixada de pH i, per tant, la desnaturalització de les proteïnes).
Parts de l’aparell respiratori:
L’aparell respiratori humà està constituït per les fosses nasals, la faringe, la
laringe, la tràquea, els dos bronquis i els dos de lòbuls secundaris o lobul·lets. Els
bronquis al entrar en els pulmons es ramifiquen apareixent els bronquíols, que es
tornen a ramificar entrant cadascun en un lobul·let, on al ramificar-se de nou formen
els capil·lars bronquials que acaben en els sàculs pulmonars, les parets dels quals
presenten expansions globoses cridades alvèols pulmonars. La major part de la
superfície interna de les vies respiratòries presenta cèl·lules productores de moc,
substància molt viscosa on queden adherides les partícules que porta l’aire i que
presenta substàncies antibacterianes i antivíriques. Amés les fosses nasals, la
tràquea, els bronquis i els bronquíols presenten internament cèl·lules ciliades que
mouen el moc cap a la faringe d’on per deglució passarà a l’esòfag.
5. 1. Orificis nasals.Són dos orificis que comuniquen l’exterior amb les
finestres nasals, a l’interior de les quals hi ha uns pèls que filtren l’aire i
unes glàndules secretores de moc que retenen la pols i humitegen l’aire.
2. Fosses nasals.Són dos àmplies cavitats situades sobre la cavitat bucal.
En el seu interior presenten uns replecs anomenats cornets, que frenen
el pas de l’aire, afavorint així la seva humidificació i escalfament.
3. Faringe. Conducte d’uns 14cm que permet la comunicació entre les
fosses nasals, la cavitat bucal, l’oïda mitjà (a través de les trompes
d’Eustaqui), la laringe i l’esòfag.
4. Boca. Permet l’entrada d’aire però sense el filtrat de pols i l’humidificació
que proporcionen les fosses nasals.
5. Laringe. És un curt conducte d’uns 4cm de longitud que conté les cordes
vocals.
6. Cordes vocals. Són dos replecs musculars i fibrosos que hi ha a l’interior
de la laringe. L’espai que hi ha entre elles es denomina glotis i dóna pas
a la tràquea. Constitueixen l’òrgan fonador dels humans.
6. 7. Cartílag tiroide. És el primer cartílag de la tràquea. Està més
desenvolupat en els homes. En aquests provoca una prominència en el
coll denominada la nou del coll i una veu més greu.
8. Tràquea. Conducte d’uns 12cm de longitud i 2cm de diàmetre, constituït
per una sèrie de cartílags anulars tancats per darrere per fibres
musculars, per a evitar així frecs amb l’esòfag quan per aquest passen
aliments.
9. Pulmons. El dret té tres lòbuls i l’esquerre només dos.
10. Músculs intercostals. Externs: Són els que aixequen les costelles
(abducció) per augmentar el volum de la cavitat toràcica i així produir la
inspiració. Interns: (adducció) responsables de l’expiració.
11. Costelles: són ossos llargs i corbs que s'articulen amb la columna
vertebral i amb l'estèrnum formant la caixa toràcica.
12. Pleures. Són dues membranes que envolten els pulmons. L’espai que hi
ha entre elles està ple de l’anomenat líquid pleural. La seva finalitat és
evitar el frec entre els pulmons i les costelles.
13. Cavitat toràcica. És la cavitat formada per les costelles i l’estèrnum on
s’allotgen els pulmons.
14. Bronquis. Són els dos conductes en els que es bifurca la tràquea
15. Bronquíols. Són les ramificacions dels bronquis. Les últimes
ramificacions originen els anomenats capil·lars bronquials que finalitzen
en els sàculs pulmonars, que són cavitats amb nombroses expansions
globoses denominades alvèols pulmonars. Considerant els dos pulmons
hi ha uns 500 milions d’alvèols.
16. Diafragma. És tracta d’una membrana musculosa que durant la
inspiració descendeix permetent la dilatació pulmonar i durant l’espiració
ascendeix afavorint el buidatge dels pulmons.
3. MÚSCULS IMPLICATS EN LA RESPIRACIÓ.
2 TIPUS DE RESPIRACIONS:
7. ● En la respiració abdominal (tranquil·la) només es contrau el diafragma, que
s’aplana i augmenta el volum interior de la caixa toràcica empenyent les
vísceres abdominals. Per això l’abdomen s’infla amb la inspiració.
● En la respiració toràcica (forçada) es contrauen també els músculs
intercostals (tant externs com interns) i altres músculs del coll i de la cara
anterior del tronc. Tots plegats horitzontal·litzen les costelles i les eixamplen
dels costats. Per fer-la hem de contraure els músculs abdominals que
comprimeixen les vísceres de l’abdomen i pugen el diafragma i els
intercostals interns vertical·litzen les costelles.
DIAFRAGMA
El diafragma és un múscul circular que es troba dividint la cavitat toràcica de
l’abdominal, permetent que es realitzi l’intercanvi gasós i permetent la mobilitat de
les vísceres (mantenint-les suspeses, mòbils, lliures i en el seu correcte
emplaçament).
És el múscul de la respiració (inspiració) per excel·lència. La seva intervenció ve
donada pel nervi frènic, el qual s’origina a la zona cervical.
Consta de les següents parts:
● Porció anterior o porció esternal: s’insereix a la cara posterior l’apèndix
xifoides de l’estèrnum.
● Porció costal: costelles (7 a 12).
● Porció lumbar - Pilars del diafragma: s’insereixen a les tres primeres
vèrtebres lumbars i tenen importants relacions anatòmiques amb el múscul
psoes i quadrat lumbar.
Totes aquestes fibres musculars formen dues cúpules unides pel centre frènic:
● Centre frènic: important zona central aponeuròtica en forma de trèvol on
s’insereix el conjunt facial que l’uneix i suspèn el crani i la zona cervical. El
diafragma es suspèn a través d’uns lligaments que el connecten a les fàscies
8. toràciques del cor, zona dorsal alta, cervicals mitjanes, mandíbula i sòl de la
boca i base del crani.
Hi ha importants estructures que la travessen:
● Esòfag.
● Aorta abdominal.
● Vena cava inferior.
● Nervis simpàtics.
● Sistema limfàtic.
● Nervi vague o pneumogàstric.
FUNCIONS:
● Inspiració: motor de la respiració, es contrau en la inspiració.
● Expiració: es relaxa passivament perquè les cúpules ascendeixin.
Tot això ens permet entendre la importància del bon funcionament diafragmàtic i les
repercussions locals i a distància que ocasiona l’alteració del funcionament.
4. LA RESPIRACIÓ
Intercanvi de gasos entre els alvèols pulmonars i la sang.
La sang és la responsable de l'intercanvi i el transport dels gasos respiratoris entre
els alvèols i les cèl·lules del nostre cos. L'intercanvi de gasos entre el medi extern
9. (aire atmosfèric) i el medi intern (sang) s'efectua als pulmons , concretament a nivell
dels alvèols pulmonars. Aquest intercanvi es pot explicar com a un fenomen físic de
difusió a través de la membrana capil·lar, és a dir, els gasos passen sempre del lloc
de concentració més alta al lloc de concentració més baixa
En els alvèols la concentració d'O2 és superior a la de la sang dels capil·lars (que
torna de banyar les cèl·lules del cos d’O2). L'O2 travessa la paret alveolar i la del
capil·lar i s'incorpora a la sang. Altrament, la concentració de CO2 (provinent de la
respiració cel·lular) és major als capil·lars i passa, per tant, als alvèols.
5. VOLUM I CAPACITAT PULMONAR.
El volum pulmonar està classificat:
- Volum corrent ( VC ).
- Volum de reserva inspiratori ( VRI ).
- Volum de reserva expiratori ( VRE ).
- Volum residual (VR ).
10. La capacitat pulmonar en:
- Capacitat inspiratòria ( CI ).
- Capacitat residual funcional ( CRF ).
- Capacitat Vital ( CV ).
- CAPACITAT PULMONAR TOTAL ( CPT ) :
Canvis amb l’edat i el seu afecte sobre els pulmons:
Al pas del temps, la nostra capacitat pulmonar varia, en funció de:
- La mida de la musculatura.
- Els ossos del tòrax i la seva flexibilitat.
En els ossos i els músculs del tòrax i la columna vertebral.
- Ossos més petits i prims, propens a que la caixa toràcica canvii de forma.
- Ossos més dèbils i per tant menys capacitat d’expandir-se i contraure’s en la
respiració.
- Múscul de suport a la respiració s’afebleix i pot impedir la inhalació i
exhalació. (diafragma).
Teixit pulmonar.
- Músculs a prop de les vies respiratòries perden la capacitat de mantenir-les
obertes, per tant és més fàcil que es tanquin.
- Envelliment del pulmó, això provoca que els alvèols s’inflin i perdin la seva
forma.
6. MALALTIES
Malalties que afecten a l’ aparell respiratori:
Pneumònia: Trastorn inflamatori del pulmó. És una malaltia comuna que es
produeix en totes les edats. És una de les primeres causes de mort entre la gent
gran i els malalts crònics i terminals. Causa: Per bacteris, virus i fongs. Tractament:
S’ utilitzen antibiòtics per la pneumònia bacteriana.
11. Refredat: Afecció de les vies respiratòries. Causa: Pot ser per bacteris, virus o
al·lèrgies, afavorit per efecte del fred o la humitat. Tractament: Els antibiòtics és un
bon remei, però no ho soluciona: després d’ uns quants dies, el propi cos forma els
propis anticossos.
Grip: Malaltia infecciosa que causa dolors musculars, febre, faringitis, tos, etc.
Causa: El provoca el virus ARN. Tractament: És per combatre els símptomes:
medicaments i descans, repòs. No s’ han de prendre antibiòtics, perquè ataquen als
bacteris.
Pleuritis: Inflamació de la pleura provocant que la superfície de contacte entre la
fulla pleural i l’ altra es torni aspra.Causa: Per infeccions respiratòries (pneumònia,
tuberculosi) i certs tipus de càncers. Tractament: Antiinflamatoris i analgèsics.
Bronquitis: Inflamació dels bronquis en el pulmons. Causa: La aguda és causada
per virus i bacteris i en el cas de la crònica és part d’ un síndome de la malaltia
pulmonar obstructiva crònica. Els dos poden derivar en asma o pulmonia.
Tractament: Si es aguda antibiòtics i si és crònica inhaladors per evitar l’ asfíxia.
Asma: Malaltia inflamatòria crònica de l’ aparell respiratòri que provoca dificultat en
la respiració. Els primers símptomes es presenten abans dels 5 anys. Causa:
Al·lèrgia, antecedents familiars, exposició al fum del tabac, infeccions víriques.
Tractament: Controlar els símptomes amb la menor quantitat de medicaments
possibles, fer esport, prevenir atacs aguts o afectes secundàris de la medicació.
Tubercolosis: Malaltia infecciosa comuna i sovint mortal. Els seus símptomes són
tos crònica, febre i pèrdua de pes. Afecta als pulmons i a l’ aparell circulatòri i
nerviós i als ossos i a la pell. Causa: Bacteris. Tractament: Antibiòtics.
Enfisema Pulmonar: Malaltia pulmonar que afecta als alvèols, provocant la pèrdua
d’ elasticitat en expandir-se i contraure’s. Causa: Principalment tabac. Tractament: L’
emfisema és incurable però podem tenir cura de que els nostres pulmons no
pateixen més danys.
12. Càncer de pulmó: Tumor maligne que s’ origina a les cèl·lules del teixit pulmonar.
Causa: Tabac. Tractament: Cirurgia, quimioteràpia, radioteràpia o teràpies
biològiques.
Fibrosi quística: Malaltia hereditària que afecta a tot l’ organisme, causant
discapacitat i mort prematura. Causa: Per la mutació d’ un gen anomenat “regulador
de la conductància transmembrana de la fibrosi quística. Tractament: Antibiòtics,
fisioteràpia, cirurgia i transplantament del pulmó.
7. WEBGRAFIA.
https://es.slideshare.net/elnomquevulguisposar22malalties-respiratries
http://blocs.xtec.cat/cai2/2007/11/23/laparell-respiratori/
https://rehabilitacionpremiummadrid.com/blog/patricia-juarez/el-musculo-diafragma-
anatomia-y-funcion/
http://www.geocities.ws/biohumana2002/respiratori.html
https://fme.upc.edu/ca/planter/historic/planter-2014/arxius-planter-2014-treballs-i-
acta-jurat/planter_226
https://www.google.es/url?sa=i&rct=j&q=&esrc=s&source=images&cd=&cad=rja&ua
ct=8&ved=0ahUKEwjl99jqhb7XAhXELFAKHak5B6gQjRwIBw&url=http%3A%2F%2F
