1. L’idioma de la música en l’àmbit dels mitjans audiovisuals
Un alfabet què només té set lletres i un grapat de senzilles normes d’ortografia és
suficient per entendre, parlar i escriure el llenguatge de la música. Resulta paradoxal
que es cregui més important aprendre l’anglès (que ho és) que no pas un idioma què
forma part intrínseca de tot producte audiovisual.
El desconeixement d’aquest idioma té conseqüències. Podem posar com exemple de
producte audiovisual en el qual la música és un element decisiu el film: n’hi ha què
tenen la banda sonora excel∙lent; ni ha què la tenen passable; ni ha què la tenen
mediocre i ni ha què millor que no en tinguessin. Una mala banda sonora pot destruir
la millor pel∙lícula però, en canvi, una bona banda sonora pot maquillar una mala
pel∙lícula i fer‐la passable, ja que aporta nova informació que el film, per si mateix, no
contenia. Efectivament: a més de “manipular” els sentiments, emocions, passions
virtuts i pors de l’espectador, la música aporta informació què va més enllà del visual i
del narratiu. Però per a poder comunicar tot això cal, com a mínim, entendre l’idioma
què es parla i una mancança més prevalent del què sembla es deixa notar en els
rastres que directors i productors què només s’atenen al “m’agrada” o “no m’agrada”
deixen als seus productes.
És evident que en el món del cinema el responsable de la direcció està obligat a saber
música. En cas contrari, no pot dirigir la pel∙lícula en la seva totalitat, sinó només la
meitat. Si algú pensa que dirigir un film consisteix només en treballar amb les escenes i
els actors va molt equivocat. Dirigir un film és com dirigir una orquestra: s’ha de dirigir
tot i tothom. Però també el responsable de la producció, com a garant últim de la
qualitat del producte audiovisual, ha de tenir cultura musical (què inclou, per suposat,
saber música) ja que en cas contrari pot llençar al mercat un producte què, podent ser
bo, es queda en la mediocritat. El què val pel món del cinema, val, mutatis mutandis,
per qualsevol tipus de producte audiovisual. No cal dir que, un enginyer o un tècnic de
so que no sàpiga música, pot destrossar la millor banda sonora, simplement
manipulant inadequadament certes freqüències que afectin, per exemple, el mode del
tema musical què forma part d’una escena determinada.
En alguns països l’afer de l’idioma musical en l’àmbit audiovisual es pren seriosament
(normalment solen ser els mateixos països què inverteixen més en el
desenvolupament de la ciència i la tècnica). Malauradament, tant a l’estat espanyol
com als països catalans l’afer de la qualitat de la música com a component fonamental
de la formació personal no s’ha abordat seriosament per una actitud derivada (parlant
eufemísticament) del desconeixement. A causa d’aquest fet, els estudiants
d’audiovisuals que no saben música han de fer un cop d’ull de passada en alguna

2. assignatura què tracta del tema, però comprimir en una assignatura l’ensenyament de
l’idioma i de les seves aplicacions pràctiques és una tasca bastant complexa.
Un dels problemes amb què es pot topar el graduat en l’àmbit audiovisual, és que en
els països on la música té el paper que li pertoca, s’exigeix una formació musical bàsica
com a requisit previ per a treballar‐hi, sent així que la manca de capacitats d’aquest
ordre és considerada en els àmbits professionals en el mateix nivell que un cert grau
d’analfabetisme funcional. És com algú que vulgui conduir sense conèixer el significat
dels senyals de tràfic: tard o d’hora tindrà greus problemes.
Aquesta formació musical bàsica per a poder treballar en la producció audiovisual, és
un dels requisits que figuren en els perfils desitjats dels candidats a treballar en aquest
camp. Això té la seva explicació: el vídeo i l’àudio van sempre junts, des del
començament fins el final del procés de creació d’un producte audiovisual. La imatge i
el so han anat sempre junts, des dels temps de la tragèdia grega, o, si anem més
enrere, des de les coreografies acompanyades amb música dels nostres més antics
avantpassats.
Quan es va inventar el cinematògraf, el primer que es va fer va ser trobar la manera
d’acompanyar les escenes amb músiques adients, i es desenvolupaven sistemes per a
indicar a les partitures quina música anava a quina escena i quan havia de començar i
acabar. Tal i com ara es fa en el spotting. Conseqüentment, podem afirmar que
l’anomenat “cine mut” (silent movie) no ha existit mai.
La nostra cultura audiovisual és, però, una mica esquizofrènica: per una part és
“visual”, ja que anem a VEURE una pel∙lícula i per l’altra “auditiva”, ja que ESCOLTEM
un videoclip. En el cas de la pel∙lícula, la música és un a priori, com l’aire que respirem,
és un element què hi és per endavant i en el qual no hi reparem, però... és que no hi ha
molts espectadors que en les escenes més impactants de les pel∙lícules de terror el que
fan és tapar‐se les orelles en comptes dels ulls? i no succeeix el mateix quan
l’espectador no vol que una escena extremadament trista el faci plorar i el que fa és
tapar‐se les orelles per no sentir aquella música que penetra en el més profund de la
seva ànima? A vegades l’idioma de la música ens parla a cau d’orella...
Sigui quina sigui la especialitat escollida dins de l’ampli ventall què ofereix el món dels
mitjans audiovisuals, uns mínims coneixements musicals són imprescindibles tant per a
poder integrar millor el nostre treball personal en el sistema audiovisual com per a fer
front a les situacions pràctiques en què ens podem trobar, de les quals en són exemple
les següents.
El director d’una pel∙lícula (o d’una sèrie de TV, etc.) ha de tenir els suficients
coneixements musicals, com s’ha dit abans, per dirigir el film en la seva totalitat, però
també per a poder jutjar la qualitat i la idoneïtat de la música aportada pel compositor.
No només això: un dels moments fonamentals de la producció d’un film és la reunió

3. que mantenen el director i el compositor (o “productor musical”). En aquesta reunió,
anomenada “spotting”, el director i el compositor decideixen a quines escenes hi ha
d’anar “acompanyament” musical (“cues”) i quin és el tipus de música més adient per
a cada escena; sense cultura musical, un director no està capacitat per a fer el spotting
amb el compositor (un director no es pot basar en el criteri subjectiu de “m’agrada” o
“no m’agrada”. Hi ha directors, com Steven Spielberg, què tenen una sòlida formació
musical què els permet parlar de tu a tu amb compositors com John Williams (autor
de la música de la saga de Harry Potter, Star Wars, Schindler's List...) i fins i tot hi ha
directors, com John Carpenter, què (si tenen prou temps) composen la música dels
seus films. El paper del director és, per tant, fonamental en la determinació de la
banda sonora; fins i tot, si en sap prou, pot elaborar una mena de guió musical pel
compositor què pot ser de molt ajut en la indispensable comunicació mútua.
El guionista, si coneix l’idioma, pot fer suggeriments molt interessants sobre quin tipus
de música podria acompanyar millor determinades escenes (les quals pot imaginar
directament amb música i so mentre fa el guió) i, fins i tot, podria opinar sobre la
idoneïtat del main theme (tema principal). Si no posseeix aquesta formació, queda fora
de joc per endavant (igual com hauria de passar amb el director, el productor i els
responsables de la gestió del so, si s’actués amb rigor).
En la etapa de la postproducció, el coneixement de l’idioma és absolutament
imprescindible. Si reflexionem sobre en què consisteix la postproducció, veiem que la
música n’és una part fonamental. La postproducció, com se sap, inclou: edició de
vídeo i de fotografia; adició d’efectes especials per ordinador; tractament del color;
edició de la banda sonora o soundtrack, què inclou diàlegs, background contextual,
efectes especials sonors, cues (insercions) musicals i tema principal: tot això requereix
ser mesclat i masteritzat. El tractament què es doni a la música durant la
postproducció (què pot alterar significativament la seva naturalesa) pot canviar el
caràcter del film i és, per tant, un procés molt delicat pel qual calen coneixements
suficients de l’idioma de la música.
L’idioma de la música no és difícil. Per a poder entendre’l i parlar‐lo només cal una
actitud oberta i ben predisposada cap a la seva assimilació. Com he dit al
començament, els seu alfabet és senzill i només té set lletres. La manera com
s’organitzen en l’espai i en el temps ve perfectament delimitada per un codi exacte,
semblant a un sistema de coordinades, i molt senzill d’aprendre. Després ja forma part
dels interessos, de la llibertat i de la creativitat de cadascú l’ús que se’n farà d’aquest
codi.
És una eina molt útil què està a disposició de qui la vulgui utilitzar.
2015 Jordi Soler Alomà