Llibret de les festes de la Magdalena 2023, de la Colla El Magre

3. No hi ha major riquesa
que tindre amics.
No hi ha major patrimoni
que un bon esmorzar.
Albert Garcia

4. SENYA
D’IDENTITAT
2
pàgina
Índex
EDITA
Colla el Magre
IMPRIMEIX
CLIC IMPRES
DIPÒSIT LEGAL
CS 110-2023
El llibre ha participat en la
convocatòria dels premis de la
Generalitat per a la promoció de
l´ús del valencià de l’any 2023.
SALUTACIÓ
ESPAI
PER A LA
XICALLA
ESPAI
PUBLICITARI
Gràcies
per la vostra
col.laboració!
93
Pàgina
98
Pàgina
05
Pàgina

5. ESCRITS
Pàgina 06. Senya d’identitat
Pàgina 14. Els bons costums no s’han de perdre
Pàgina 18. L’esmorzar serà etern
Pàgina 22. Els Cacaus d’Or
Pàgina 28. El Perrico
Pàgina 34. Casa Herminia
Pàgina 38. El Barull
Pàgina 42. Esmorzar? També a l’escola
Pàgina 48. Carajillo, café i copa
Pàgina 52. Guanyant-se l’esmorzar
Pàgina 60. No seràn els millors, però també alimenten
Pàgina 68. Plat o rua?
Pàgina 72. Matinar per esmorzar
Pàgina 76. Esmorzars de la colla El Magre
Pàgina 82. Albinegre i verd
06
Pàgina

6. SENYA
D’IDENTITAT
4
pàgina
Salutació

7. MAGDALENA
2023
5
pàgina
És evident, ja tenim ací la nostra publicació anual, el nostre
estimat llibret i potser, enguany més que mai, només de veure’l se’ns
fa la boca aigua.
Fa uns dies ja, concretament des que vam començar a escriure aquest
grapat de línies, que la gent de la Colla El Magre tenim les papil·les
gustatives excitades, segregant a més no poder i és que, compartireu
amb nosaltres, que un dels grans plaers de la vida quan vius i habites
per aquestes contrades és “quedar per esmorzar”.
Un costum molt nostre, un fenòmen social que no succeeix de la
mateixa manera a tots als diferents indrets del planeta.
Esmorzar és un deure i, fins i tot, una obligació que a la colla complim
amb gran deler i l’esforç que faja falta (que no ens enganyem que és
entre gens i poc) perquè ens prenem molt seriorsament allò d’agafar
forces a primera hora del matí. Des de ben menudes ens van ensenyar
que “qui no menja després de fart, no treballa després de cansat” i
com que som molt ben cregudes, a la taula anem al primer crit (al llit
ja ens costa un poc més).
Sentim gran devoció per les taules llargues ben parades a bona hora
del matí, que després es fa tard i vol ploure! Ens envaeix l’alegria quan
sentim l’oloreta de la pebrereta fregida barrejada amb la sardina de
bota… Un puntet de melalgia; un record pels que ja no están i ens van
ensenyar que avui tocava esmorzar així. És festa grossa! I si no és el
Dia de l’Agost és que ja ha arribat el dissabte del Pregó.
Agafem forces. Menjem i bebem fort.
Ferem traguet a Sant Roc i matarem el cuc allí i al remat cridarem,
com sempre i ben fort:
Magdalena, Vítol!

8. SENYA
D’IDENTITAT
6
pàgina
Per Laura Alegre
La nostra terra ha sigut, històricament, una terra de llauradors,
gent de camp i senzilla. Un tret característic que ens fa ser diferents, la
manera de gaudir del menjar i l’esmorzar, la nostra senya d’identitat.
L’esmorzar, el de veritat, és aquell en què de temps ençà colles de
llauradors o treballadors s’ajuntaven per agafar forces, arreglar el món
i compartir una bona menjada. Darrerament, la moda de l’esmorzar, tal
com recull Jordi Sarrión al setmanari El Temps, és un fet que vertebra
el País Valencià, junt amb la música, és el menjar i els valencians
som fidels amb les nostres tradicions gastronòmiques. La tradició ha
evolucionat i ara és un fet que aplega colles d’amics, trobades per fer
comboi i gaudir d’un bon menjar al matí com a excusa.
El ritual d’esmorzar ha estat reivindicat com una senya d’identitat;
tots som valencians quan esmorzem. Els crítics gastronòmics afirmen
que “gràcies a l’esmorzar, els valencians hem recuperat aliments com
el cacau del collaret o varietats de cebes, tomates o pebreres”. També
expliquen que “l’esmorzar ha afavorit la preservació de tècniques
artesanals ancestrals com els adobs, la salmorra o l’escabetx”.
Darrerament, a les xarxes socials han aparegut projectes que fan
banderadelaimportànciadel’esmorzarcom #LaCulturaDelAlmuerzo:
“fa uns anys, l’esmorzar estava considerat una activitat dels pobles i
de la gent gran. És per això que vam decidir crear un mapa d’esmorzars
per tot el territori valencià, i establir la nostra pròpia classificació”.
“Un bon esmorzar estalvia un dinar”
Senya
d’identitat

9. MAGDALENA
2023
7
pàgina
Per a Paco Alonso, periodista promotor de la iniciativa, l’esmorzar és el fil
conductor del relat gastronòmic valencià, i, a diferència de la paella, “suscita
el consens de tota la societat valenciana”.
El compte de Twitter @EsmorzarsPopulars també és una altra iniciativa que
promou la cultura de l’esmorzar. Com a fet destacable va fer un concurs per
conèixer els entrepans favorits dels valencians, i els quatre finalistes van ser
la sépia amb picadillo, el blanc i negre (botifarra i llonganissa) amb faves
tendres, la cansalada a les brases i la carn de cavall amb alls tendres.
Altres iniciatives són grups a Faceboock com Esmorzarets a Castelló i els
seus pobles o la ruta dels esmorzars, per exemple, on es relaten els millors
plats, recomanacions, els millors bars i llogarets on anar a gaudir d’esmorzars
per llepar-se els dits.
Ens endinsem ara en matèria, però quins són els orígens de la paraula
esmorzar i el seu significat o etimologia?
El seu origen, com es podia esperar, prové del treball de camp, que sustentava
la majoria de famílies. Quan els “Llauros” (els llauradors o agricultors)
paraven a descansar i reposar forces de tot el matí de dura feina, s’ajuntaven
a l’horta i aprofitaven el producte de temporada entre tertúlies i rialles. Encara
avui, que ja no sabem què és el treball de camp, sí que sabem que l’esmorzar és
un dels millors moments del dia.

10. SENYA
D’IDENTITAT
8
pàgina

11. MAGDALENA
2023
9
pàgina
El mot prové del llatí vulgar admoriare, amb sentit de mossegar.
Segons el Diccionari Català- Valencià- Balear, altrament conegut
com l’Alcover Moll subscriuen que etimològicament prové del llatí
vulgar admordiare, derivat de admordium, i admordium derivat del
llatí admordere, ‘mossegar’. La vertadera forma llatina culta originària
d’esmorzar seria admorditiare.
A nivell fonètic el trobem representant de diverses maneres a dins
dels territoris de la nostra llengua, al català oriental: zmurzá, català
occidental azmorzá, a més trobem dues subvariants; al País Valencià
diem armosár i a Eivissa murzá.
L’esmorzar, com a definició general, és una menjada que es pren
al matí, abans del dinar. És sinònim del primer àpat del dia quan es
trenca el dejuni, i es pren, abans d’anar a la feina.
Al País Valencià, però l’esmorzar és una ingesta alimentària que es fa
a mig matí, és a dir, entre el desdejuni i el dinar.
L’esmorzar valencià, en canvi, acostuma a ser més consistent, amb
una picadeta, un entrepà i un cafè o beguda alcohòlica, habitualment
al bar o portat de casa.
El Diccionari de l’Institut d’estudis Catalans i el Diccionari de
l’Acadèmia Valenciana coincideixen en la definició de la paraula com:
1 m. [HO] [LC] Àpat o menjada que es fa al matí o durant el dia amb
anterioritat a l’àpat principal o dinar. Fer un bon esmorzar.
2 m. [LC] Conjunt d’aliments que es mengen per esmorzar. Pren-te
l’esmorzar de pressa, que es fa tard!
En aquest punt i ja situats en el tema, segons els nutricionistes i el
col·lectiu Ets el que menges, afirmen que l’esmorzar es considera
el menjar més important del dia ja que, després de moltes hores
de descans, activa el nostre metabolisme i serveix per reposar els
minerals i vitamines que el nostre organisme ha utilitzat mentre
dormíem. Però alerta que, segons la nutricionista Marta Abardia, cal
desmitificar que siga la menjada més important del dia, ja que tots
els àpats que hem de fer han de ser saludables i igual d’importants.

12. SENYA
D’IDENTITAT
10
pàgina
L’esmorzar ens reposa els nivells de glucosa que tenim baixos
després d’haver fet un dejuni d’unes 6 o 8 hores més o menys. És
l’energia que necessita el nostre organisme per començar a afrontar
el nostre nou dia.
Què ens aporta a la resta del dia? L’esmorzar ens dóna l’energia
que necessitem al matí, però per a la resta del dia necessitaràs més
energia, aquesta haurà de venir d’altres menjars importants com la
del migdia que tindrà la mateixa funcionalitat que la de l’esmorzar,
i també la del sopar que ens ajudarà a reparar part de la despesa
energètica que haguem tingut durant el dia, ja sigui en cansament
físic com en el psicològic. A més, el que millor ens ajudarà és poder
anar a dormir després les hores necessàries. Per tant, és un menjar
fonamental de cada dia. Què passa si no esmorzem? La resposta és
de sentit comú, ens faltarà glucosa que produeix: Decaïment, poca
concentració, mal humor, baixada del rendiment…
Si ens saltem l’esmorzar, estressem el nostre mecanisme, ja que no
troba tota l’energia necessària per suportar un dia de feina.
El beneficis de l’esmorzar són molts i diversos, i si ens referim a
l’esmorzar de comboi ens alimenta cos i ànima.

13. MAGDALENA
2023
11
pàgina
Per tant, podem dir, que esmorzar afecta el nostre estat físic, psíquic
i nutricional. Les persones que esmorzen mantenen el pes saludable
millor que les persones que no ho fan.
En aquest punt, ja podem intuir que enguany, amb motiu de les festes
de la Magdalena 2023, la temàtica escollida per al nostre llibret ha
estat els esmorzars valencians. Amb aquesta temàtica, pretenem
retre homenatge a aquesta tradició tan nostra, així com reflexionar
sobre les seus arrels i la seua pràctica al nostre territori.
Tenint com a punt de partida aquest eix vertebrador, el nostre llibret,
que conservarà la mateixa estructura que les darreres edicions,
desenvoluparà temes com ara la instrucció genèrica que ens
acostarà als orígens del mot i el significat de l’esmorzar valencià i
ho concretarem amb els esmorzars típics que realitzem a la Colla
El Magre. Seguirem amb altres aspectes com què és el Cacau d’or
o com eren antigament els esmorzars dels llauradors entre d’altres.
A més, com que som de proves empíriques, hem visitat llocs de
renom mítics d’esmorzars i hem conversat amb els seus
regents, per tant us regalarem diverses entrevistes
amb El Perrico, Casa Herminia i El Barull. Com per
exemple: Guanyant-se l’esmorzar, un article que
ens parlarà de la importància de l’esmorzar
i l’esport, dels esmorzars a l’escola i
d’esmorzars saludables… seguirem amb
un article que ens explica les diferències
arreu el País Valencià: plat o rua?
Anirem també a veure què s’esmorza
a altres parts del món. Com no podria
ser d’altra manera, també parlarem
d’aspectes relacionats bàsics i claus per
un bon esmorzar: “El secret està en el pa”
i un article que ens parlarà sobre Carajillo,
cafè i copa.

14. SENYA
D’IDENTITAT
12
pàgina
No faltarà tampoc la participació de les més menudes de la colla amb
la seua visió sobre l’esmorzar i el gust pel bon menjar...
Com podreu apreciar al llibret, els magres podem afirmar que
l’esmorzar per nosaltres és una tradició gastronòmica que ens
defineix com som: orgullosos de ser d’on som, de la nostra cuina de
pobres que ens fa diferents i diversos del món global i deshumanitzat
que ens ha tocat viure.
L’esmorzar, ben entès, és màgia, és comboi és quasi un fet litúrgic com
la comunió!! Què bo l’esmorzar... Generalment presenta tres fases; la
primera, la de l’entrant, conegut com la prèvia, el gasto, la picadeta o
la traca. Aquest fet es coneix com la part de l’esmorzar que precedeix
l’entrepà o el plat, normalment està composada per olives i cacaus
però també pot estar acompanyada d’una amanida de tomata i ceba,
i de vegades pebrera ... o de tramussos. La combinació entre cacaus
i tramussos, en alguns llocs, es coneix com a traca. Aquests entrants
encara se’ls coneix com a “gasto” (juntament amb la beguda, l’únic
que pagaves si portaves l’entrepà de casa), perquè era l’únic peatge
que obria les portes del paradís segons Jordi Sarrión. Per continuar,
després cal hidratar-se, generalment amb cervesa ben fresqueta o
vi amb llimonà. Aquest pas ens porta a la part principal, ja sigue en
rua o en plat, com els comensals preferisquen, evidentment. Rues i
entrepans de mil combinacions, per a gustos colors, plats diversos,
però això sí, ben cuinats i amb salseta per mullar... I al remat final, i
tenim versions i gustos per a tot, cafè, copa o carajillo, també conegut
com el cremaet.
A Castelló, darrerament el fet de l’esmorzar també s’ha posat de
moda, no és que no es fes, sinó que ha anat en auge. Segons l’article
25 ‘templos del esmorzar’ de la provincia de Castellón, el periodista
Rafael Fabián, relata quins són segons el seu criteri els bars òptims
per esmorzar.
L’autor afirma que l’esmorzar hauria de ser declarat Patrimoni cultural
immaterial, afirmació amb la qual no podem estar més d’acord.

15. MAGDALENA
2023
13
pàgina
Com a conclusió, i tot desitjant que gaudiu del nostre llibret com
si fora un bon esmorzar, volem recordar que no hi ha res més
mediterrani que el caràcter sociable, obert i hospitalari que sempre
ha caracteritzat a pobles com el nostre. Que l’esmorzar és, segons
una accepció del Diccionari de l’Acadèmia Valenciana, una “activitat
festiva, diversió col·lectiva”, el que els valencians coneixem amb el
nom de comboi, el qual es configura com a eix principal al voltant del
qual gira l’esmorzar.
De les nostres arrels i orígens, dels productes de proximitat i de la
terra naix el valor d’un bon esmorzar que permet arreglar el món
després d’un llarg matí de treball o que es converteix en un capritx
de cap de setmana. Tot bon valencià o valenciana sap quan comença,
però mai quan acaba. El més important, fer germanor, gaudir del menjar,
compartir converses amb la nostra gent, aquella que més volem!
BIBLIOGRAFIA:
Wiquipèdia
Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans
Diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua
Diccionari Català- Valencià- Balear (Alcover Moll)
Article: El mejor bar de almuerzos de Castellón:
25 ‘templos del esmorzar’
Rafael Fabián. Periodico Mediterraneo
Article: Rituals mediterranis (II): l’esmorzar valencià.
Jordi Sarrión EL TEMPS. CAT
Article: https://www.visitvalencia.com/ Esmorzaret:
benvinguts a la terra promesa
Article: Beneficis d’un bon esmorzar. Marta Abardia NUTRICIONISTES.cat

16. SENYA
D’IDENTITAT
14
pàgina
Els bons
costums
no s’han de
perdre
La península ibèrica, fa anys, molts anys, va ser poblada per
diverses cultures i les llengües predominants eren l’àrab i el llatí com
a majoritàries. La paraula esmorzar deriva de al-morsus, al de l’àrab
i morsus (mos) del llatí.
Si anem temps enrere en la història de la humanitat, els nostres
avantpassats subsistien caçant i recol·lectant. Menjaven quan
podien i s’alimentaven majoritàriament només en una única menjada
diària, costum que va ser seguit per les grans civilitzacions i que es
va mantindre per molt de temps.
Algunes teories apunten que el concepte d’esmorzar com el coneixem
avui en dia, naix de la mà dels àrabs benestant, els quals van començar
a practicar l’art de l’esmorzar per a gaudir-lo a les seues alqueries
o cabiles. A poc a poc, aquesta pràctica es va anar estenent cap a
la gent del poble, canviant el significat d’una forma de celebració a
Per Lidón Alegre Segarra

17. MAGDALENA
2023
15
pàgina
un mètode per a mantindre’s forts durant les hores de treball. Si els
treballadors prenien una segona menjada extra a meitat matí, que era
quan més es treballava, llavors rendien més.
Aquesta pràctica d’ ingerir un únic àpat més esmorzar va començar
a entrar en declivi amb l’arribada de la revolució industrial. Aleshores,
es treballava moltes hores i en torns duríssims, sense descans, durant
tot el dia. Per això, va començar a canviar la manera de nodrir el cos.
Aleshores és quan es van implantar els tres menjars diaris.
Malgrat que aquest canvi es va fer patent gairebé per tot l’Estat, al
País Valencià, el panorama va ser un tant diferent. Al tractar-se d’una
regió on les influències àrabs eren més fortes i l’economia es basava
en l’agricultura o en activitats de gran esforç, el format de menjar únic
i esmorzar es va conservar més.
Amb el temps, aquesta tradició ha anat canviant, però des de sempre
ha sigut el motor de tots els treballadors del camp i de la indústria.
Era necessari agafar forces a mig matí per poder suportar la resta de
la jornada, que solia començar amb l’eixida del sol.

18. SENYA
D’IDENTITAT
16
pàgina

19. MAGDALENA
2023
17
pàgina
Abans es realitzava al lloc de treball, i solia constar d’una peça de pa,
salaó o embotit i vi. El pa servia com a base de tall i per acompanyar;
la majoria portava la seua pròpia navalla, ja que no es feien entrepans.
Durant el segle XX, a la dècada dels 50, els treballadors comencen
a anar a les fondes o tavernes, generalment els transportistes, que
portaven el seu esmorzar i les fondes posaven el vi i alguns adobats.
En començar a millorar l’economia, sobre els anys 70, augmenta la
demanda i les fondes i els bars van començar a oferir elaboracions o
guisats a bon preu, encara que aquest luxe només se’l podia permetre
la gent amb un nivell adquisitiu més alt i es reservava per a ocasions
especials.
Arribats els anys 80, els treballadors requerien menys esforç per la
modernització de la maquinària. Malgrat açò, l’esmorzar roman com
a tradició, arribant a hui.
La baixada de preus a causa de la competència i que la gent disposava
de més recursos, va permetre que es poguera accedir als bars, sent
més comú els entrepans, tapes, guisats o plats combinats.
A la nostra terra, encara que hui en dia ja no tenim necessitat de nodrir-
nos per al treball, hem conservat una meravellosa tradició i podem
trobar diversitat d’aliments i locals amb la finalitat de recompondre
l’energia per al dia a dia. És una tradició i un acte social, encara que
recarregar forces, mai està de més.
Durant la jornada laboral, es disposa en moltes ocasions de mitja
hora per a l’ezmorzar, i els que no treballem, el fem amb amics o
familiars. En aquest darrer cas, sense límit de temps, ja que se sap
quan comença, però no quan acaba.
Es pot dir que l’esmorzar va ser en el seu moment una activitat clau
per al desenvolupament del treball a la nostra terra i que hui en dia és
una part fonamental de la nostra tradició i cultura.

20. SENYA
D’IDENTITAT
18
pàgina
Versió del text introductori del llibre
“Esmorzars Valencians” de Vicent Marco
Cada matí, a la nostra terra, un fenomen culinari paralitza la
producció durantleshoresprèviesalmigdia.Comazombisfamolencs
a la recerca de menjar, l’aroma de cansalada torrada atrau milers de
treballadors que busquen la seua dosi diària de felicitat. No és fàcil
d’entendre, per als neòfits, l’amor incondicional que provoca un fet tan
convencional, i tan modest, com menjar-se un entrepà d’embotit o un
plat de rabo de bou. Un sentiment transversal que no entén d’edat,
sexe, classe ni condició. Hi ha oficines que tanquen per decret mitja
hora, negocis que pengen el cartell de Tornem en 10 minuts –que en
són 45–, empreses que es detenen puntuals a mitjan matí, i moltíssims
agricultors que entrepà en mà, en una terrassa, dins d’un bar o a l’ombra
d’una garrofera, s’engulen mitja barra de pa religiosament cada jornada.
És l’esmorzar valencià, un fet idiosincràtic que ens connecta amb les
nostres arrels de poble llaurador, ens permet socialitzar, i encarar la resta
del dia amb millor humor.
És difícil no sentir la temptació de recórrer els foguers més
emblemàtics, i assentar-se en taules de tovallons de paper i gasto
enmig per a compartir. Amb tocs picants com el vitet, àcids com la
ceba envinagrada, dolços com el rom del cremaet, i contundents com
L’esmorzar
serà etern
Per Vicent Marco Moreno

21. MAGDALENA
2023
19
pàgina

22. SENYA
D’IDENTITAT
20
pàgina

23. MAGDALENA
2023
21
pàgina
l’allioli d’unes creïlles braves. En cada lloc d’una manera diferent, en
Alacant més frugal la cosa, sense tant de gasto, i amb moltes coques
diferents en tota la zona de la Marina. En la província de València el
gasto és generós, i l’entrepà és el rei, amb nom propi com la Brascada
o l’Almussafes o amb el clàssic “un poc d’açò, una d’allò i un d’allí
i d’allà” per fer-se la mescla al gust del comensal. I en la província
de Castelló tens tot el ventall, tot i que el més destacat és allò de
menjar al plat. Eixos aparadors plens de guisats acabadets de fer, és
tal volta el paradís dels famolencs, el cel d’aquells que no tenen por
del colesterol.
Tres elements hem de destacar, que són imprescindibles per a
l’esmorzar. El pa, com a base a la qual clavar-li el que més t’agrade
dins. El gasto que acompanya, sense demanar-lo, el teu esmorzar. I
el cremaet o carajillo final, que si bé no és obligatori, és un gran remat
per als esmorzars festius. Del pa millor de forn, i que acompanye bé
als ingredients principals. Perquè un mal pa pot fotre un esmorzar i
un bon pa realçarà les virtuts de la cuina. El gasto com més abundant
millor, però sense exagerar, i si inclou un poc d’ensalada o una
tomaca partida i envinagrats, millor que tres cacaus i dos olives. I per
al cremaet, el millor és demanar-lo en la província de Castelló, on són
els autèntics jedis del carajillo cremat. De fet ara hi ha dos cremaets
de moda, el palmero, que és d’un “pam” de gran, i el va inventar
Herminia de la Pobla Tornesa. I el “tanga”, que rep eixe nom perquè
només un fil de café acompanya al licor escollit. Si tots els elements
s’ajunten en harmonia, i el preu acompanya, senyores i senyors, no hi
ha moment del dia millor.
Pertant,brindempertoteslescuineres,cambrers,pescadors,forneres,
ramaders i llauradors que funcionen com una maquinària de precisió
perquè no ens falte l’entrepà nostre de cada dia. Peguem junts un mos
darrere d’altre a la nostra volguda pràctica centenària. I disfrutem de
la conversació amistosa que provoca el gotet de vi amb llimonà, una
cervesa ben fresqueta, o el vaqueret de mistela que corona la funció.
Perquè de nosaltres depén, amics esmorzadors, cuidar i mantindre esta
herència i conservar-la com una experiència més enllà de les possibles
modes passatgeres. Perquè, al cap i a la fi, les modes venen i van, però
l’esmorzar valencià, dames i cavallers, serà etern!

24. SENYA
D’IDENTITAT
22
pàgina
Potser en llegir el títol d’aquest article heu pensat que us vaig
a explicar un conte, alguna versió adaptada de la Rínxols d’Or o tal
vegada de la Favera Màgica? Però no, no es tracta d’això. El Cacau
d’Or és un reconeixement, una espècie dels “Òscar” de Hollywood,
que des de fa vuit edicions s’atorga allà pel mes de novembre als
llocs on ofereixen millors esmorzars de tot el País Valencià.
Per Sònia Alegre
Els cacaus d’or

25. MAGDALENA
2023
23
pàgina
Si us he de ser sincera fins a l’edició del 2022 desconeixia aquest
certamen, però el dia que vaig llegir una notícia -ara no recorde
on, però segurament, en algun mitjà digital- on s’informava dels
agraciats de la darrera edició, em vaig quedar bocabadada. Quina
meravella i quina ocurrència més bona, més autèntica i més nostra
-vaig pensar-! I quin nom més encertat per a les estatuetes, ja que dins
de la meua experiència esmorzadora personal, un dels punts a favor per
identificar un bar com bon lloc per esmorzar és que t’oferisquen cacaus
per acompanyar l’entrepà i la qualitat d’aquests (si són del collaret,sense
salar i no massa torrats, mel de romer!...anem bé!).
Encuriosida vaig començar a llegir la notícia i quina va ser la meua
següent sorpresa que, un dels meus temples per esmorzar –com
anomenava el referit article als bons llocs per esmorzar- havia estat
premiat i aquest, no era altre que Casa Herminia a la Pobla Tornesa,
on, a més d’uns cacaus molt bons, t’ofereixen per acompanyar el teu
entrepà un plateret d’olives amb salmorra de ceba roja i coralets verds
i per al remat, un carajillo molt lograt (normal o el famós palmero,
conegut a Cabanes com carajillo d’esporgador, que no és altra cosa
que un carajillo llarg, ben llarg) que ja des de fa temps desperta
passions entre l’afició. Resumint: més mel de romer!!

26. SENYA
D’IDENTITAT
24
pàgina
Herminia em va contar no fa massa temps, un dia, després d’esmorzar
-és clar!- que quan la gent li pregunta com fa els carajillos i li demana
la recepta ella els diu “veniu i ho veureu” i que quan la segueixen i es
col·loquen a l’altra banda de la barra, tots amanits amb els mòbils per
fer fotos i gravar, ella, rodoneta com és, es posa davant la cafetera,
d’esquenes a d’ells i els fa el carajillo sense que poguen veure res...
Després, tot seguit, quan ja el té fet, es gira i els diu: heu vist que fàcil
és fer un bon carajillet? És tremendeta i amb molts anys d’experiència
a les costelles.
Però bé, reprenem el tema que me’n vaig per les travesses. Al mateix
article explicava que eren deu els establiments que havien rebut
el Cacau d’Or, és a dir, que s’havien convertit en posseïdors de les
estatuetes que els acreditaven com a llocs referents per gaudir del
tradicional esmorzar valencià.
En seguir llegint, vaig reconèixer ràpidament el nom de les meues
contrades: Les Xolines, a Fondeguilla i ràpidament vaig pensar
que havia de posar remei i anar un dia a esmorzar, ja que aquest
establiment el conec, però no en versió esmorzadora, sinó sopadora
per la fama que tenen les seues hamburgueses casolanes XXL a molt
bon preu! Quina barbaritat!!
De moment, encara no he pogut quadrar agendes, però sé que tard o
d’hora tastaré eixe esmorzar, que Fondeguilla és poble de músics i per
allí hi ha algun conegut i alguna coneguda que altra. Queda pendent!
En llegir Fondeguilla, em va vindre
al cap un altre gran temple de
l’esmorzar per a mi. Sempre que
he anat a este poble, he esmorzat
al mateix lloc, a Ca Mario, i encara
recorde, i fa just 2 anys, que la
darrera vegada que vaig estar
em va caure la baba (literalment)
esmorzant un entrepà (fet amb
un pa cruixent com se’n troben
pocs) de polpet amb cebeta...
mmm!! Quina cosa més bona

27. MAGDALENA
2023
25
pàgina
per l’amor dels déus! Recorde que em vaig arribar a mossegar el llavi
de l’afició amb què em vaig menjar aquell esmorzar i també que el
carajillo va ser memorable, d’eixos que tenen la canyella espolsada
pel damunt!
Més endavant, descobriria que Ca Mario havia estat reconegut Cacau
d’or l’any 2021, com no podia ser d’altra manera.
De la resta d’establiments no en vaig retindre cap al pensament, eren
tot establiments que no coneixia situats d’Almenara cap a baix.
I així va quedar la cosa! Quina va ser la meua sorpresa (coses del
destí, anticipació temporal, digueu-li com vulgueu) que als pocs dies
de la lectura d’aquella notícia, escollíem com a temàtica per al llibret
de la Magdalena 2023 “els esmorzars valencians” ...Bingo! El meu
article parlaria dels premis recentment descoberts.
Triada la temàtica i la feina a fer, com ja us podeu imaginar, el següent
pas va ser abocar-me davant la pantalla i demanar-li al monstre de la
informació la troballa de l’article que tot just havia descobert feia no
res...Per al meu desori personal, fins al moment no he pogut tornar a
trobar aquell article en concret, però informació al voltant del Cacau
d’Or hi havia molta i molt dispersa.

28. SENYA
D’IDENTITAT
26
pàgina
En llegir la nota de premsa que feia referència als guardons de 2022
en un altre mitjà de comunicació, vaig descobrir que, a banda dels
Cacaus d’or s’entregaven altres categories, com ara el guardó al millor
esmorzar 2022 (Cacau d’Or Especial Amstel) que havia aconseguit el
Bar Piti de València, i que, segons aquell diari, havia estat seleccionat
entre més de 200 aspirants. Aquesta vegada no es premiava el lloc
on esmorzar, sinó el mateix esmorzar en sí, concretament un entrepà
fet a la planxa amb paté, cansalada, ceba, formatge fos, ou, enciam i
maIonesa (com diria ma mare: ben carregadet de bombo!).
També hi havia una categoria anomenada Esmorzadors d’Honor on
es premiava a persones que impulsaven la cultura de l’esmorzar,
havent estat premiada la iniciativa “Dret a Esmorzar” de la Facultat
de Dret de la Universitat de València; el projecte de la Generalitat
Ruta 99; la societat gastronòmica El Cullerot; Fiescrem; la fira de
l’esmorzar i el cremaet de Xeraco; i el xef Jordi Morera. D’altra banda,
a la categoria a la qual crec que pertany de fet, juntament a unes
quantes que m’envolten, Dones Esmorzadores es feia reconeixement
a la il·lustradora Aina Gilbert; la caladora Silvia Lacuesta; la vice-
portaveu del Grup Municipal Popular de l’Ajuntament de València, Ma
José Ferrer San Segundo; la periodista Loreto Ochando; la delegada
del Govern en la Comunitat Valenciana, Pilar Bernavé; la metgessa i
cantautora Raquel Megual; i, la comunicadora Teresa Silla.
No tinc el plaer, com podeu imaginar, de conèixer a aquestes dones
esmorzadores, però amb les distincions femenines el meu entusiasme
es va veure un poc minvat. Crec que sobren les explicacions del
perquè. Un voler quedar bé?
Llegidesunesquantesnotíciesalrespectepercontinuardocumentant-
me per escriure aquest article, ben poca cosa més vaig trobar. Les
bases de la convocatòria no les he trobades enlloc, així com tampoc
qui convoca ni res per l’estil. Molta informació reiterativa en diferents
mitjans, sobretot de les rodalies de València i poca cosa més.
Llegint, llegint, alguna coseta més vaig descobrir, com que també
sembla formar part de l’organització o col.labora d’alguna manera
una entiat turística anomenada “Visit València” i a un article també
deia que els organitzadors són una comunitat digital anomenada “La

29. MAGDALENA
2023
27
pàgina
Cultura del Almuerzo”, però no he tingut ganes d’investigar massa.
El que va començar semblant-me una idea genial i molt autèntica
ha anat perdent encant a mesura que he anat descobrint certs
aspectes, però bé està. La intenció no és altra, em fa a mi la sensació,
que convertir l’esmorzar en un esdeveniment turístic, en un circ i
d’aquest tipus d’experiències ja en coneixem algunes i sabem com
fan degenerar el tema. Esperem que no. Fomentem els esmorzars, els
autèntics, però igual no cal tampoc revestir-los amb bombo i platerets
que per ells mateixos ja són prou bons.
Que mai perguen la seua essència de moment d’esplai, de descans
i d’agafar forces i com diu la dita popular valenciana: mengeu fort,
bebeu fort i no tingueu por a la mort!
Salut i força al canut i no deixeu mai de quedar a esmorzar que com
deia el meu amic Albert Garcia, que en pau descanse: “No hi ha
major riquesa que tindre amics. No hi ha major patrimoni que un bon
esmorzar”.

30. SENYA
D’IDENTITAT
28
pàgina
“El Perrico”
Per Lledó Alegre Zurano
“ D’ El Perrico estem parlant
Els del Au van a esmorzar
I al perrico ho passem bé
Menjant, bevent i cantant
I al Perrico tornarem
Si els del AU diuen d’anar
I el que no vulga tornar
Que se’n vage a fer la mà”

31. MAGDALENA
2023
29
pàgina
En el camí Serradal, al Grau de Castelló, podem trobar el
restaurant El Perrico, i no podíem escriure un llibret d’esmorzars de la
nostra terra i no fer un esment especial a aquest establiment situat
enmig de la Marjaleria. Aquest restaurant és part de la història de la
Colla El Magre i part de la vida de la meua família. De tant en tant, la
meua mare m’explica com anaven ella i el meu pare a berenar-sopar
quan estaven festejant els diumenges a la vesprada i que quasi sempre
es demanaven sépia a la planxa i una torradeta d’anxoves. També
recorde amb especial afecte els esmorzars i menjars amb la colla.

32. SENYA
D’IDENTITAT
30
pàgina

33. MAGDALENA
2023
31
pàgina
Per a conèixer els orígens del restaurant dels Germans Marco hem de
remuntar-nos als anys 50, quan els seus avis van obrir una xicoteta
taverna en la zona del Senillar que atenia els seus clients des d’abril
fins a finals de setembre durant la temporada de l’arròs -encara que
pot sorprendre, no fa tant de temps que a Castelló es conreava arròs-.
Vicent “El Perrico” i Vicenta “La Petrolina” regentaven aquesta taverna
on servien beguda refredada amb el gel que es recollia a primera hora
del Grau -que còmodes vivim ara amb neveres!- i menjar de la zona
(anguiles, ànecs, arròs...), cosa que hui qualificaríem com quilòmetre
0. I és en aquest mateix lloc on hui dia podem trobar el restaurant que
tant coneixem. Però, no va ser fins a l’any 1972 que Vicente Marco i
Consuelo Ramón, segona generació, van obrir el restaurant de forma
continuada i els seus fills Vicent, Chelo i Félix, juntament amb Ana,
dona de Félix, han mantingut la tradició familiar.

34. SENYA
D’IDENTITAT
32
pàgina
I com d’esmorzars tracta el nostre llibre, si eres un dels pocs
castellonencs que no ha anat a El Perrico o si vens de visita, no et
pots perdre provar els seus plats més demanats. En primer lloc,
el conill guisat amb alls, fet sense escatimar en alls i amb un bon
doll de vi, on les racions se serveixen de mig conill, “per a treballar
després de cansat” com diu el refrany. En segon lloc, els callos, els
caragols, la sépia i el bacallà amb pebrera són uns altres dels seus
plats estrella. I com no comentar l’anguila en salsa! Recepta de l’àvia
Vicenta, amb el punt just de picant, on sucar el pa és una necessitat,
això si, no confondre amb l’allipebre típic de la zona d’El Saler. Un
producte de qualitat i proximitat que és un dels pilars fonamentals
de la seua cuina, destacant que utilitzen les verdures que ells mateix
cultiven a la seua finca. Tot açò es tradueix en una clientela contenta
i un restaurant de llarg recorregut. De fet, els números parlen per
si sols, serveixen entre 90 i 100 esmorzars i 120 carajillos diaris, on
destaquen els quasi 100 conills setmanals.
Si fem referencia a la clientela, normalment entre setmana són les
quadrilles de jubilats que porten tota la vida sent fidels al bon menjar
del local i els treballadors de la zona, i el cap de setmana se’ls uneixen
també les famílies i grups d’amics.
Pocs restaurants poden presumir de tindre dues cançons dedicades.
Una pel grup de Castelló “The Soca” anomenada Esmorzar, i una altra
per Manolo Montañes i Salvador España. Així com eixir en un llibre
titulat “Esmorzars Valencians” l’autor del qual, casualment, es diu
Vicent Marco.
I com diu la cançó: “És un lloc molt peculiar, per anar a esmorzar i
seguir la tradició”
Gràcies Vicent per la teua col.laboració.

35. MAGDALENA
2023
33
pàgina

36. SENYA
D’IDENTITAT
34
pàgina
Casa
Herminia
Per Jaime Martínez Romero
Propet de la capital de la Plana, a la Pobla de Tornesa, trobem
el Bar Casa Herminia, un bar amb una llarga història i nombrosos
reconeixements al seu treball.
Però millor ens remuntem al principi. Tot va començar anys abans de
la seua obertura, quan l’avi de l’actual propietària, Pepe “el Gilo”, venia
vi, cacaus i tramussos als assistents del Trinquet on es jugava a la
“pilota a mà”. La seua filla Herminia Capdevila, analitzant el probable
èxit que podria tindre el local, en trobar-se en un lloc de pas, va decidir
convertir-lo en un bar on servir menjars, una dona amb gran visió de
futur i emprenedora.
Des que es va inaugurar, fa més de 60 anys, concretament l’any 1958,
la seua filla i actual propietària, Herminia Safont, va anar creixent i
aprenent el negoci familiar, ja amb deu anys treballava pelant creïlles
i ajudava en la barra del bar. Hermina va aprendre de la seua mare a
cuinar amb bons productes i amb afecte, cosa que es tradueix en els
seus plats.
Són molts els plats sol·licitats per la clientela, tant per a esmorzar
com per a menjar en el seu menú diari. Però, hem de destacar com
ella mateixa diu el “plat de ciclista” compost de creïlles, ou fregit,
llomello, pebrera, llonganissa, botifarra, xoriç, panxeta, tomata en una
anxova damunt, pernil i formatge. Impossible quedar-se amb fam i
amb bona energia per a continuar pedalant.

37. MAGDALENA
2023
35
pàgina

38. SENYA
D’IDENTITAT
36
pàgina
Molt coneguda, a més a més, la cassola de conill, pollastre, caragols
i rovellons, tal com la feia la seua mare, acompanyat amb una font
de creïlles amb ous estrellats. Aquesta especialitat de la casa ha
de ser encarregada ja que precisa d’una cuidada elaboració. També
se serveixen tota classe de truites, ja siguen de creïlla, de ceba, de
carxofes, d’alls, o de qualsevol cosa que els clients sol·liciten.
Treballen amb productes de proximitat i del terreny, a destacar els
rovellons de Vilafranca, i això al costat de la seua cuina casolana fa
d’aquests plats un autèntic reclam.
Una volta ben plena la panxa, no ens
hem d’oblidar d’un bon cafè, i justet
d’aquest bar és on va nàixer l’any 1996
el carajillo “palmero”, que seria el germà
major del carajillo tradicional, per la seua
gran grandària, servit en got de canya. I
precisament el plat ciclista i el carajillo
“palmero” formen el menú ciclista.
La seua clientela ha anat evolucionant
amb els anys, al principi eren més
treballadors, però a causa de la seua
bona cuina i els seus esmorzars populars,
la clientela, que cada vegada és més
àmplia, solen ser treballadors de la
zona, senderistes, gent que veu el bon
reconeixement dels altres a través d’internet i ciclistes i motoristes que
tracen les seues rutes ja pensant a gaudir del bon menjar. Fins al punt
que, actualment, serveixen diàriament entre 60 i 80 esmorzars.
Fa uns anys, va rebre el reconeixement “Solete Guia Repsol” pel seu
treball: “Soletes que són el secret millor guardat del públic local i en
els quals la seua principal pretensió és ser fidels a això que els fa
especials”, és el que es pot llegir en l’esment que adorna la seua paret.
I l’any passat va rebre el premi a “Cacau d’Or”, com a reconeixement
als seus esmorzars. I és que els coneixements traspassats de
generació en generació bé es mereixen un bon premi.
Gràcies Herminia per la teua col.laboració.

39. MAGDALENA
2023
37
pàgina

40. SENYA
D’IDENTITAT
38
pàgina
Un restaurant familiar, un producte de qualitat, una clientela
cuidada i la porta ben oberta a les noves cares són les insígnies d’El
Barull. Aquest restaurant de 22 anys de trajectòria va obrir les seues
portes l’any 2001. Però, no va ser aquest el primer contacte dels seus
propietaris amb el món de l’hosteleria, anteriorment van dirigir una
cafeteria que es deia El Pati.
Com tots els grans projectes, va nàixer d’una gran idea. En aquest cas
de Carmen, mare dels actuals propietaris, José i Sergio, qui en el barri
on vivia va veure una nau que li feia goig a finals de l’any 2000 i va
proposar als seus fills muntar un restaurant. I encara que la iniciativa
primera va ser d’ella, José Manuel, home de Carmen, sempre va
estar al seu costat treballant en aquest projecte familiar. Així doncs,
després de molta feina i reformes el 9 de març de l’any 2001 es va
inaugurar en l’avinguda Diputació número 10 El Barull restaurant. En
eixe moment els dos germans treballaven en una fàbrica i van deixar
els seus treballs per a dedicar-se en exclusiva al nou negoci familiar.
Per a sorpresa de molts, entre ells jo mateixa, el nom del restaurant
no fa referència a “barull” com un murmuri, remor o soroll confús,
és a dir, no és un adjectiu o qualitat del local. Sinó que és un joc de
paraules, format de la unió de les dos primeres síl·labes dels seus
cognoms: Barrera i Ulldemolins.
En convertir-se en un local de renom a Castelló i augmentar la seua
clientela de manera progressiva, el restaurant proporciona treball a
6 persones més, 3 en cuina i 3 en sala. És indiscutible que aquest
creixement és resposta a un menjar de qualitat i un bon servei,
imprescindible degustar els seus plats més demandats per esmorzar:
El Barull
Per Lledó Alegre Zurano

41. MAGDALENA
2023
39
pàgina

42. SENYA
D’IDENTITAT
40
pàgina

43. MAGDALENA
2023
41
pàgina
rabo de bou, polp guisat, anguila, manetes de porc i com a reclam
estrela les seues carns a la brasa tant en plat com en entrepà, amb
pa dels Ibarsos.
Tot açò es constata amb els seus 200 esmorzars al dia i el cap de
setmana fins i tot més. Normalment, entre setmana els seus principals
clients són treballadors i en arribar el cap de setmana s’ompli de
famílies i quadrilles d’amics.
A destacar l’orgull que sent per la seua clientela, tant per les cares
conegudes com les noves i com els últims 8 anys l’ha vista créixer
significativament. Com Sergio bé diu: “no hi ha millor propaganda
que el boca a boca”. En sentir-ho parlar del seu treball es nota la
il·lusió que manté viva després de tants anys de dedicació i com mira
cap al futur amb força. També com mira cap al passat i com recorda
amb afecte i admiració a la seua mare, una dona emprenedora que va
deixar la seua petjada en El Barull restaurant.
Gràcies Sergio per la teua col.laboració.

44. SENYA
D’IDENTITAT
42
pàgina
Esmorzar?
També
a l’escola
Per Emilia Rico Beltrán
S’està fent ja de dia,
comença a clarejar…
Si ens queden quatre “perres”,
podem anar a almorzar.
Callos, sépia, caragols,
pebreretes de Padró,
l’allioli a mogolló i
conillet amb alls pa tots!
Unes olives trencades
un plat d’anguila, dona igual…
Ves cremant el carajillo,
a mi m’agrada de conyac.
Si tu el vols de whisky,
només el tens que demanar!

45. MAGDALENA
2023
43
pàgina
Com diu la cançó del grup de rock castellonenc The soca,
efectivament, aquestes, i moltes altres satisfaccions de Castelló de la
Plana, són les típiques a l’hora del nostre esmorzar o almorzar, serà
per gustos? Qualsevol dia de la setmana és perfecte per gaudir-ne,
en especial, els caps de setmana, perquè hi ha qui els gaudim amb
més força.
On hi haja un bon esmorzaret valencià que es lleven els cafès amb llet
i croissants.
D’un quant temps ençà, bé perquè a casa ho seguim per tradició o
bé perquè ho necessitem, encara que no ens faça falta, sabem que el
millor és fer cinc menjades al dia: desdejuni, esmorzar, dinar, berenar i
sopar. A l’escola ens recomanen que el nostre desdejuni siga poderós
perquèelnostrecosielnostrecervellafrontenlesclassesambenergia
i, per què no?, amb alegria! A més,
res d’un got de llet d’un glop i… au,
cap a l’escola que arribem tard! Però,
la realitat és que un gran nombre de
xiquetes i xiquets, depenent de l’hora
que s’alcen, no desdejunen res, bé
perquè no tenen fam només alçar-
se, bé per les presses d’eixir de casa
i agafen la motxilla però s’obliden…
els dònuts! Recordeu l’anunci?
Aleshores, el primer mos del dia que
arriba als seus estómacs és el que
coneixem com a l’esmorzar però que
elles i ells anomenen desdejuni, molt
lògic al ser la primera menjada de la
jornada.
Tal i com el coneixem, el desdejuni no va existir durant grans etapes de
la història. Des dels temps dels romans fins a l’Edat Mitjana, tothom
menjava cap a la meitat del dia i l’anomenaven sopar, el principal
menjar de la jornada. És probable que, el mot desdejuni fos introduït

46. SENYA
D’IDENTITAT
44
pàgina
durant l’Edat Mitjana i significa literalment, “trencar el dejuni de la
nit”. Segles després, la Revolució Industrial de mitjans del segle XIX
va regularitzar els horaris laborals i les treballadores i els treballadors
necessitaren adoptar una menjada matinera per mantenir l’energia
durantleshoresinterminablesdeltreballitoteslesclassessocialsvan
començar a fer una menjada abans d’anar al tall, així i tot, l’esmorzar
tal i com el coneixem actualment
no existia. Sense electricitat, “tot
Cristo” s’alçava abans d’eixir el Sol
per aprofitar la llum i, qui treballava
al camp, a migdia estava famolenc,
interrompia els quefers i pegava
un mosset, generalment pa amb
formatge.
La forma viva de la paraula esmorzar és almorzar, del llatí vulgar
admordium testimoniada ja al segle XIII (del verb admordere,
mossegar en la parla culta i popularment, prendre un menjar lleuger).
La seua etimologia no està gens clara. Consultant els clàssics,
trobem sempre la forma almorzar. És a partir de la dècada de 1930
que ja apareix algun escrit en la forma esmorzar, que ens arriba com
un estrangerisme. Hi ha una altra variant formal dialectal armorzar
que s’usa sempre que siga de forma local o per a representar el
parlar d’una zona. Però, com a forma normativa i per a utilitzar-se
formalment, sempre i únicament es dirà almorzar.
Abans de 1762, quan tothom deia sandvitx no es referia als dos pans
farcits de pernil, formatge o qualsevol altra vianda, sinó que parlaven
de la ciutat medieval amb eixe nom ubicada al sud-est d’Anglaterra
en el comtat de Kent, junt als penya-segats de Dover. Aleshores, John
Montagu era el quart comte de Sàndwich. És recordat per la llegenda
que conten de generació en generació de com es va inventar aquest
“emparedado” i és que, el comte era molt aficionat al joc i, després
d’estar jugant tot un dia sense menjar fins que la nit li queia damunt,
va demanar als servents un tros de carn, sense calfar, amb un poc
de pa. Per a no tacar-se les mans mentre continuava jugant, va ficar
la carn entre dos llesques de pa i així es pensa que va inventar-se el
sandvitx, el qual et lleva molts mals de cap hui en dia quan no saps què

47. MAGDALENA
2023
45
pàgina

48. SENYA
D’IDENTITAT
46
pàgina

49. MAGDALENA
2023
47
pàgina
fer-te per esmorzar, berenar i sobretot, sopar, i a més sense embrutar
massa la cuina. És prou fàcil de portar, fins i tot, en la motxilla per
anar al col·legi.
Reprenent la cançó que obri aquest article, us envie aquesta qüestió:
per què l’alumnat no porta a l’escola callos, caragols o pebreres de
Padró per l’esmorzar? Pareix poc pràctic o potser, poc recomanable
per als pàrvuls estómacs. Recorde els esmorzars de la meua infància,
els quals consistien en entrepans, rues, bocadillos de mescla (salsitxó,
xoriço, pernil dolç, formatge…), però molt poques vegades, per no dir
cap, portàvem ni les meues companyes ni jo, alguna vianda dolceta,
els dolços o pastissos només eren per als diumenges comprats per
mon tio per a després de la paella de la güela Tonica. Ara bé, el més
important no era el que cadascuna portava a l’escola per esmorzar,
sinó els embolcalls de les nostres rues. Desconec per què no estava
permès portar al col·legi cap tipus de pilotes per a jugar, així que
elaboràvem una cada dia a l’hora del pati, juntant els embolcalls i
fent-li la forma esfèrica amb tot tipus de papers grasossos o bosses
de plàstic que protegien els nostres esmorzars. Tampoc s’esmorzava
com en l’actualitat, cadascuna menjava el que tenia a la motxilla i,
sense cap queixa, t’ho menjaves. També podia ser un paquet de
rosquilletes comprades al forn més prop de l’escola quan la mare,
que no el pare, s’adonava que a casa no hi havia pa o mescla.
Ara fins i tot, els esmorzars estan fixats cada dia de la setmana: fruita
els dilluns, els dimarts una rua, dimecres un lacti, dijous sàndvitx i
quan arriben els divendres, les llepolies són legals, encara que no
totes les butxaques se les puguen permetre… Diuen que pensant en
la salut dels infants o, també, en la comoditat dels pares i les mares
de calfar-se poc el cap a l’hora de preparar-los cada matí vaja!, com
qui du uniforme de dilluns a divendres i no dubta gens en com s’ha
de vestir per anar al tall. A més, ni et passe pel cap embolicar-los en
plàstics ni paper de “plata” o paper d’Albal (com abans anomenàvem
al paper d’alumini) tot pensant en la salvació del nostre planeta, sinó
tancats dins d’un tupper, carmanyola, portaviandes…

50. SENYA
D’IDENTITAT
48
pàgina
Carajillo,
café i copa
Els millors estius de la meua vida van ser quan la meua família
i jo estiuejàvem a les Fonts d’en Segures (Benassal). Entre d’altres
ocupacions, fèiem moltes vegades el recorregut, a peu, fins al preciós
paratge d’El Rivet per a prendre el bany en les gelades aigües de la
piscina allí ubicada. Entre totes les espècies vegetals que podíem
trobar-nos pel camí, hi havia esbarzers atapeïts de delicioses mores
que nosaltres, corrent i saltant com a cabretes, collíem a mans plenes
i menjàvem a mos redó. Una història pareguda convertida en llegenda
va ocórrer, farà aproximadament cinc segles quan, un pastor, membre
de la tribu de Kaldi, habitants de les zones de més altitud del Regne de
Kaffa, actual Etiòpia (segon país productor de cafè), va advertir com
les seues cabres tenien una energia fora del comú després de menjar
un tipus de fruit d’un roig brillant del tamany de les cireres que creixia
en aquells indrets a partir d’un arbust d’uns 20 centímetres de mida.
En tastar-los, ell mateix va descobrir les propietats energitzants i
excitants d’aquests fruits i, com no, els va oferir a tota la seua tribu.
Alguns no els tastaren, sinó que els van llançar al foc, escampant, en
un sospir, una aroma irresistible i, en traure-les del foc i abocar-les en
aigua, descobriren la beguda que coneixem amb el mateix nom que
el fruit. Així és com, possiblement, es va descobrir el cafè per primera
vegada.
Per Emilia Rico Beltran

51. MAGDALENA
2023
49
pàgina
El cafè és, per darrere de l’aigua, la beguda més consumida al
món, fins i tot durant la postguerra, en èpoques d’escassesa, però
reemplaçant-lo per cafè bord o cafè de pobre, el qual s’extrau de la
planta anomenada xicòria, similar a la planta del cafè. A qualsevol racó
del planeta i en el moment que desitgem, podem gaudir-ne d’aquesta
beguda deliciosa, aromàtica i intensa i, presa amb moderació i si és
possible sense sucre, produeix alguns beneficis al nostre organisme.
El que sí canvia és la manera de prendre’l i, de vegades, acompanyat a
part d’una copa de conyac, whisky o anís amb un o dos glaçons o cap i
uns 50 mililítres de licor, capacitat corresponent que se serveix. Beure
cafè s’ha convertit en un acte social i de culte en moltes ocasions i
depèn molt del lloc del món on el beguem. A Itàlia i concretament a
Nàpols, on destaquen les varietats autòctones com ara el ristretto i
el macchiato, es consumeix moltíssim, sent el cinqué país on més es
pren. Cal fer especial referència al cafè de Turquia, el qual és patrimoni
cultural immaterial de la humanitat declarat per la UNESCO. D’altra
banda, observant les avorrides estadístiques de consum, el nostre
país està situat en vuitena posició. El podem prendre a qualsevol
hora del dia, per molts diferents motius i, a més, afegint-li altres tipus
d’ingredients.

52. SENYA
D’IDENTITAT
50
pàgina

53. MAGDALENA
2023
51
pàgina
Conseqüentment i, com no hi ha un excel·lent esmorzar sense
un abellidor i saborós cafè amb picardia o carajillo, va aparéixer
aquest beuratge que combina, bàsicament, cafè amb alguna beguna
alcohòlica com ara: conyac, rom, anís, orujo o whisky. El seu origen és
prou dubtós, però és clar que ens adeleitem amb la seua aroma i el seu
gust. Encara que el carajillo és conegut en tot el territori: península i
arxipèlags, la manera de preparar-lo varia segons la regió. Hi ha zones
on cremen l’alcohol i d’altres on no ho fan i aboquen directament el
licor sobre el cafè. En algunes regions, el gaudeixen amb sucre, però en
altres, amb el sucre apart per afegir-lo al gust. Tanmateix, el carajillo
que elaboren a Castelló de la Plana és meleta pura. La cerimònia de
la preparació del carajillo que realitzen a la nostra terreta de manera
exquisida, no té res a envejar a l’elegant cerimònia del té al Japó. El
carajillo de Castelló no coneix les presses ni les agonies, requereix el
seu temps i dedicació com cal. Per començar, triem el recipient més
adequat per elaborar-lo i, és que no es pot fer en un vulgar got, sinó
en un amb un tamany que siga ni més ni menys, si fa o no fa, enteneu?
En un got d’aigua no es pot fer perquè, en tindre una base ampla, no
s’apreciarien les capes de color que es forme per unes entremaliades
lleis de la Física i, en una tassa de café o recipient de tamany paregut
a aquesta, tampoc. El got, gotet, tasseta…ha de ser per al carajillo i
avant. Després de triar l’atifell carajillero, aboquem el licor que més
ens agrada, afegim el sucre, una rodanxa de llima, uns granets de
café i, si ens fa goig, canyella.
Continuem cremant el licor i, amb una cullereta, es mou fins que
apareixen els efluvis inconfundibles que desprèn aquesta dissolució.
Quan la flama desapareix i molt delicadament, afegim el café, o bé
sobre el dors de la cullereta o bé contra el lateral del got, mai sobre
el café perquè siguen apreciades les diferents capes formades per la
diferència de densitats relatives de les substàncies que el componen:
el licor a la part inferior, el café sobre aquest i, a la superfície, l’escuma
característica. En darrer lloc i, a ser possible en la bona companyia
de la colla, el degustem a poc a poc, deixant que llisque per cada
racó de la nostra primera part de l’aparell digestiu i, després de
manera espontània, esperem que faça les seues funcions digestives,
emocionals i estimulants. I… a esperar que comence el Pregó!

54. SENYA
D’IDENTITAT
52
pàgina
Guanyant-se
l’esmorzar
Què bonico és menjar! I com ens agraden eixes quedades amb
la nostra gent per a pegar un bon esmorzar! De segur que seria difícil
trobar a algú que et diguera que gaudeix més d’un matí a l’oficina, al
camp o a la mar treballant -amb el seu talladet-, que un matí amb la
gent que t’estimes, plenant la panxa amb un bon entrepà acompanyat
de tres o quatre cacaus.
Ara bé, de sobres sabem que no tots els dies són de paella -o, en
aquest cas, d’esmorzar-, i per això els dies que sí que ho són, són tan
especials. El cos ens demana matèria prima per a funcionar, benzina
que ens done energia; però, alhora, també ens demana que gastem
aquesta energia. I, al País Valencià, hem trobat la manera perfecta
de fusionar aquestes dues necessitats. Si hem dit que poques coses
són més satisfactòries que un bon esmorzar, ací tenim una de les
excepcions: un esmorzar merescut! Eixe esmorzar que fas després
d’haver fet treballar el teu cos de valent, realitzant una activitat
que, alhora que dura i demandant, és gratificant i enriquidora. Eixe
moment en què, amb els músculs destrossats, i l’alè pel terra, reps
la merescuda recompensa: una beguda ben fresqueta, un plateret
calentet o un entrepà i un carajillo per a rematar. I ara sí! Pocs
moments poden igualar a aquest!
Esport i alimentació van sempre lligats de la mà. Una bona alimentació
és necessària per a poder dur a terme una activitat física de forma
segura i amb bona qualitat. Açò es fa encara més evident en esports
de fons, com la bicicleta o córrer per muntanya.
Per Laia Alegre Zurano

55. MAGDALENA
2023
53
pàgina

56. SENYA
D’IDENTITAT
54
pàgina

57. MAGDALENA
2023
55
pàgina
Aquests esports requereixen d’una gran exigència física, la qual
s’ha de sostenir durant diverses hores. Per això, una bona aportació
calòrica i nutricional durant el desenvolupament d’aquestes activitats
és completament fonamental. Tant és així, que les persones que
practiquenaquestsesportsdeformasemiprofessionaloprofessional,
porten una dieta molt estudiada i confeccionada per nutricionistes
per tal de saber amb què, quan i com nodrir-se i hidratar-se mentre
realitzen l’activitat.
Com en tot, no hi ha una recepta màgica de quina és la millor
alimentació complementària a l’esport. I encara que sí que hi ha certs
punts bàsics en els que tothom coincideix, també hi ha un gran espai
on entren en joc els gustos personals, els requeriments físics de
l’activitat, els tempos, les prioritats, etcètera.

58. SENYA
D’IDENTITAT
56
pàgina
En aquest article, pretenem fer una visió del que significa l’esmorzar
per a la gent que practica ciclisme o ix a córrer, a nivell purament físic
i també a nivell social. Per això, hem arreplegat alguns testimonis de
persones que practiquen aquests esports i que ens han regalat les
seues experiències personals, a partir de les quals farem un esbós
del que significa “guanyar-se l’esmorzar”.
El primer punt a tindre en compte en aquest tòpic i que canvia de
forma trascendental la forma de nodrir-se durant l’esport és el dia de
la setmana en el qual ens trobem. Els nostres menjars entre setmana
i el cap de setmana canvien rotundament, i l’alimentació en l’esport
no és cap excepció.
En els dies feiners, els i les esportistes que no es guanyen la vida
amb l’esport -és a dir, la immensa majoria- han d’anar a treballar. Per
tant, l’horari de les eixides varia i moltes voltes no coincideix amb
l’esmorzar. Quan s’ha d’anar a treballar durant el dia, els entrenaments
se solen veure relegats a primera hora del matí o última hora de la
vesprada. En el primer cas, les eixides solen ser de duració més curta
i molt aviat, per tant, es solen fer en dejú i no se sol menjar durant
el transcurs de l’activitat, sinó en acabar. En cas d’eixir a córrer o en
bici entre setmana amb una durada més llarga durant el matí, les i els
esportistes solen portar-se l’esmorzar de casa (el bar queda com a
plaer de cap de setmana) i solen ser menjars més lleugers que quan
s’esmorza al bar: entrepans de truita, de tonyina, de pernil i formatge…
Quan parlem d’eixides més llargues, que normalment solen ser en
cap de setmana, l’alimentació, a l’igual que l’activitat física, esdevé
més exigent.
En el cas de les carreres per muntanya, abans d’eixir de casa els i
les corredores ens conten que solen prendre un café en llet o una
infusió i, en cas de menjar alguna cosa, sol ser un tros de pa o
unes torrades. Mentres estan corrent, és molt important distribuir

59. MAGDALENA
2023
57
pàgina
l’aport calòric durant les hores d’entrenament, tot tenint en conter
la ruta (saber quan necessitaran més energia perquè el tram és més
exigent). Per això, aproximadament cada hora o menys es menja
alguna cosa. Cada persona té una forma molt diferent de nodrir-
se durant l’activitat física, i és molt important trobar la fórmula que
millor s’adapte al teu cos. N’hi ha qui és de la vessant més naturista i
prefereix alimentar-se a base de sandvitxos, compaginant els salats
(pernil dolç i formatge o pernil salat i formatge) amb els dolços (nocilla
o codonyat), els quals aporten sucres i proteïnes. També fruits secs i
plàtans. Per altra banda, també trobem a gent que prefereix alimentar-
se a base de barretes -com per exemple les nd3. Tan important com
l’alimentació, és estar ben hidratat. Durant les carreres per muntanya,
les i els corredors solen portar una ampolla d’aigua i l’altra de beguda
hisotònica o aigua amb sals. La quantitat d’aigua que es veu depèn
de la persona, la ruta i l’oratge, però sol estar entre 0,5-1 litres cada
hora. En el cas de la bici, els fruits secs, els plàtans i les barretes són
menjars molt comuns durant el desenvolupament de l’activitat física,
així com les begudes isotòniques.
Ara bé, moltes voltes, sobretot en cap de setmana, l’eixida ve
acompanyada per un esmorzarot a un bar. Per als i les corredores,
aquesta parada es realitza normalment al final de l’activitat física.
Entre els menjars que es solen demanar estan els entrepans de truita
de creïlles amb pebrera i allioli, entrepà de pernil i formatge, entrepà
de cansalà, etcètera; tot ben acompanyat una bona tomata i uns
cacaus per al mig. De beure, cervesa o vi amb llimonà, i de postres,
un bon carajillo i un orujo de hierbas per a les més valentes.
En les eixides en bici el panorama és un poc diferent, ja que la parada
per esmorzar al bar sol estar situada al mig de la ruta. En aquest
cas, l’esmorzar sol ser menys copiòs, ja que encara queda esforç per
davant. Entre els esmorzars de ciclistes trobem entrepans de truita
amb pernil, torrades, i menjars no tan grassos. Per a beure, cervesa,
coca-cola, cafè amb llet o tallat.

60. SENYA
D’IDENTITAT
58
pàgina
Com totes sabem, Castelló és un tresor pel que fa al seu paratge
natural ple de ports de munanyes, els quals són un caramelet per a
les persones que practiquen aquests esports. Per això, els nostres
pobles estan plens de bars més que coneguts per la seua bona mà a
l’hora de fer esmorzars. Ens resultaria impossible nomenar-los tots
(de segur ens deixariem algun!), però destacarem alguns dels més
coneguts, com ara El Barull o El Abuelo a Castelló, Casa Ramón a
Atzeneta del Maestrat, Casa Perito a Benlloc, Àrea de servei 50 pies
a Cabanes, El Paquita a Eslida, Casa Herminia a la Pobla Tornesa, La
Solaneta a Culla, El Araiero a l’Alcora…
Com hem dit abans, a nivell físic, l’esmorzar durant l’esport és
essencial, encara que s’ha de tindre cura sobre què i quan mengem
per a maximitzar al màxim la nostra energia. Si parem a esmorzar
enmig de l’activitat, és fonamental situar la parada de forma
estratègica perquè no siga just abans d’un tram dur i no menjar de
manera excessiva. Si l’esmorzar es fa al finalitzar, llavors ens podem
permetre més luxes, ja que acabem de realitzar un gran esforç i hem
de reposar energia: el cos demana i li hem de donar.
Però quan parlem d’esmorzar, no parlem únicament de l’acció de
nodrir-nos, sinó de tot un acte social que plena, a més de la panxa,
l’esperit. En els esmorzars, al finalitzar l’activitat física, és on es fa
grup, on es debateix i es comenta l’entrenament, els objectius, els
pronòstics… Alguns diuen que és com el premi després d’haver
realitzat un gran esforç, altres diuen que, en realitat, l’entrenament
és l’excusa per anar a esmorzar. Siga com siga, pareix que sense
l’esmorzar, l’eixida no està completa.
Moltes gràcies a Mireia Trilles Beser, Oscar Solsona Alarcon, Amadeu
Piris García i Pepe Bartoll Ribes per compartir la seua experiència.

61. MAGDALENA
2023
59
pàgina

62. SENYA
D’IDENTITAT
60
pàgina
No seran els
millors,
però també
alimenten
Si tanque els ulls i pense en els esmorzars, em venen a la ment
records de bars ancorats en el temps, amb solera. Bars de polígons
amb mobiliari d’antany, plens de bullícia, on es respire foc i carn torrà.
Bars del poble, que fan olor a la suor de l’obrer i a la terra del treball
en el camp.
I no sé el motiu, però sense voler, pense en eixos altres esmorzars,
que sense ser tradicionals, s’han fet un lloc en les nostres vides.
Les crisis, la globalització, els canvis polítics, la consciència social
i l’auge de la gastronomia sostenible, han fet visible els esmorzars
de les mestresses de casa en les cafeteries, els esmorzars en forma
d’aperitiu dels dies de festa, esmorzars exportats d’altres països i,
com no, els esmorzars healthy.
Per Begoña Zurano Picazo

63. MAGDALENA
2023
61
pàgina
L’esmorzar de les mestresses de casa
També tenen un sabor antic d’EGB, potser els hages conegut per la
teua mare o per la teua iaia, quan després de deixar-nos en el col·legi,
s’ajuntaven en la cafeteria a esmorzar.
No és tan important el que es menja allí, que perfectament pot ser un
mini entrepà fred, és a dir, el que tots coneixem per “ximo”. Ni tampoc
el que es beu, una aigua o refresc i com no l’imprescindible “tallaet”.
El que li dona valor a aquests esmorzars, com a tots, és el seu
caràcter socialitzador. Poder compartir, confraternitzar una estona
amb persones amb les teues mateixes històries, alimenta l’ànima.
I tampoc vull oblidar-me d’aquella generació de dones que negarà
sempre que això és esmorzar, però que sens dubte han provat un dels
menjars més deliciosos que pot existir, eixa punteta de pa acabat
d’eixir del forn, que es feien mentre guardaven la compra o preparaven
el dinar. Amb tan poc es conformaven per tant que ens han donat.
L’esmorzar del cap de setmana: l’aperitiu
Els efectes de la globalització arriben fins als esmorzars, noves
tendències, nous horaris i també l’aparició de la classe mitjana, fa
que es reinvente aquest menjar i en els caps de setmana apareixen
els “esmorzars tardius”... l’aperitiu.

64. SENYA
D’IDENTITAT
62
pàgina
La paraula aperitiu etimològicament prové del llatí “aperitivus” que
significa obrir. Així el concepte original de l’aperitiu és obrir l’apetit
per al menjar.
Els primers aperitius daten del segle V a.C., quan Hipócrates en
l’antiga Grècia va inventar un beuratge amarg (a base de quina), que
s’utilitzava per a reobrir l’estómac quan no es tenia gana. Amb el pas
del temps es van anar afegint aliments per a acompanyar aquesta
beguda.
L’aperitiu en si, passa a ser un costum social a la fi del s. XVIII a
Itàlia, quan el destil·lador Antonio Benedetto Carpano va crear un vi
aromàtic al qual havia afegit quina i que va batejar amb el nom de
vermut.
El vermut es va popularitzar ràpidament i es va convertir en la beguda
preferida de reis, posteriorment es prenia també en els cercles polítics
i intel·lectuals. Van canviar el café de les barres dels bars, pel vermut,
afegint-li alguna coseta per menjar.
Aquest costum italià es va estendre també per Espanya i França,
encara que en cada país té les seues peculiaritats.
L’aperitivo a Itàlia
A Itàlia l’aperitiu se sol prendre per la vesprada, després del treball.
És una manera de socialitzar després de la jornada laboral. Però
qualsevol hora és bona per a prendre’s un prosecco o un spritz,
l’aperitiu més famós que podem trobar.
El spritz es una beguda creada en el s. XIX quan els soldats de l’imperi
austrohongarès dominaven el nord de la península itàlica. Com el vi
de la zona els semblava massa fort, van decidir rebaixar-lo amb soda
i el van nomenar spritz, que en alemany significa “ruixar”.
Només tres ingredients formen part de la seua fórmula: el vi prosecco,
Aperol o Campari i soda. Com a toc final, sempre un trosset de taronja.
En qualsevol bar o cafeteria d’Itàlia podem demanar-lo i ens el serviran

65. MAGDALENA
2023
63
pàgina

66. SENYA
D’IDENTITAT
64
pàgina
acompanyat d’algun plat per a picar d’allò més variat: Arancini,
pizzette, tramezzini, crocchette, formaggio, salumi... (croquetes
variades, trosset de pizza, entrepans, formatges, embotits…).
Aquest estiu, la Colla El Magre, va realitzar el seu primer viatge
internacional a la preciosa Calàbria italiana i podem donar fe de les
bondats de l’aperitiu italià, així com de tota la seua gastronomia.

67. MAGDALENA
2023
65
pàgina
L’apero a França
L’aperitiu a França, se sol prendre a partir de les 18:00 de la vesprada
acompanyat d’un bufet amb diversos plats a triar. És un dels menjars
preferits dels francesos, perquè com la resta d’esmorzars, té la seua
importància, no ja en el menjar, sinó per ser un moment de relax per
a compartir amb amics o familiars. Encara que aquest aperitiu pot
prendre’s en un bar, el més comú és prendre-ho a casa.
Un bon apero comença amb un dels alcohols que més prenen els
francesos elaborats amb plantes com l’anís. Per això “El Partis” i els
seus parents de la gran família de begudes anisadas es troben entre
els més consumits. També els vins francesos poden acompanyarlo i,
si estem molt festius, fins i tot un conyac o whisky.
Normalment la beguda triada se
sol acompanyar amb “amuse-
gueules” com ara pistatxos,
taula de formatges, o tapenades
(puré d’olives, verds o negres,
amb anxoves) que és propi del
sud del país. Altres opcions
poden incloure verdures crudes,
etc.
L’aperitiu a Espanya: l’hora del vermut
Una vegada que l’aperitiu va fer el salt a Espanya, es va convertir en
una de les nostres senyes d’identitat, sempre acompanyat per alguna
tapa.
Com a curiositat, conte la llegenda, que l’origen de la tapa data de
l’època d’Alfons XIII, quan es trobava en Cadis en una taverna. Va
entrar un fort vendaval i per a evitar que l’arena caiguera dins de la
copa del rei, el cambrer va posar una tros de pernil damunt (a manera
de tapa). Quan al monarca li van servir la següent copa de vi, va dir:
“amb tapa, per favor”.

68. SENYA
D’IDENTITAT
66
pàgina
Hui dia, l’aperitiu és molt més
que prendre alguna cosa de
menjar, és una forma de reunió
social, de xarrar abans del
menjar principal i compartir
bons moments. L’auge del
vermut i les tapes ha sigut
imparable en tot el territori.
Anar de tapes, anar de poteo,
anar de pintxos, fer una picaeta,
són frases completament
interioritzades en la nostra
cultura social i gastronòmica.
El brunch americà
Els origines del brunch daten de finals del S. XIX a Anglaterra. A
diferència dels esmorzars i aperitius tradicionals, el brunch és una
combinació de desdejuni (breakfats) i menjar (lunch) en un mateix
plat.
Guy Berniger va encunyar aquest terme per a nomenar el menjar que
realitzaven les persones quan eixien de festes o a caçar els dissabtes a
la nit i no arribaven fins a ben entrat el matí del diumenge. D’Anglaterra
aquest costum es va exportar als Estats Units i en l’actualitat també
a Europa se solen fer brunch entre les 11:00 i les 13:00, sobretot en
hotels.
L’esmorzar healthy, per a nosaltres l’esmorzar “NI NI”
Si fins ara tots els esmorzars i aperitius dels quals hem parlat tenien
en comú el seu caràcter socialitzador, l’esmorzar healthy trenca
amb aquesta tradició sent la seua senya d’identitat els aliments
saludables.
Per a començar un esmorzar saludable comencem pel final: ni carajillo
ni copa. Gens d’alcohol, ho substituirem per una infusió o un café.

69. MAGDALENA
2023
67
pàgina
L’entrepà es pot
mantindre, però això
si, les dimensions
canvien. Ni una barra
de pa ni mitja, amb 100
grametsestemservits.
A l’interior de l’entrepà
ni llonganisses, ni
cansalà, ni fregits o
greixos. Una miqueta
de pernil dolç o
formatge fresc serien
opcions ideals.
Per a picotejar, ni cacaus, ni cortezas.., una fruita o un iogurt i si volem
li posem dues anous.
I per a beure, ni vi, ni cervesa… Això si, tota l’aigua que vulguem.
Bromes a part, segons la nutricionista Carmen Sáez: “no hem de
confondre esmorzar saludable amb esmorzar hipocalòric, així doncs,
les quantitats que mengem dependran de cada persona que les
ingerisca.
També hi existeixen greixos saludables que poden ajudar a enriquir el
nostre entrepà com l’oli d’oliva. Fins i tot podem acompanyar-ho amb
tramussos i fruis secs al natural. El nostre famós “ximo” es podria
substituir pel mateix entrepà sense arrebossar i fregir.
Deuríem evitar o reduir al màxim les carns processades i els embotits.
Millor entrepà de truita amb tomaca, tonyina amb olives, vegetal amb
ou dur, pit de pollastre amb pebreres… L’alcohol també fora, però
existeixen alternatives sense alcohol per a totes les opcions.”
Del que si podem continuar abusant, fins i tot amb l’esmorzar healthy,
és de compartir aquesta mitja hora amb companys, amics o família,
perquè això és el que realment dóna qualitat i salut a la nostra vida.

70. SENYA
D’IDENTITAT
68
pàgina
El mot ESMORZAR O ALMORZAR, a la terreta, el coneixem per
un menjar que es fa entre el desdejuni i el dinar, és a dir, entre les 9
i les 11 del matí, anomenat també esmorzaret. L’esmorzar valencià
es basa en la dieta mediterrània amb productes d’ací. Aquest sol ser
abundant, moltes persones després no dinen o ho fan ben tard. Hi ha
diversitat d’entrepans ben farcits de mescla: blanc i negre, truita de
faves o creïlla, xivito, amb carn, formatge, verdures fregides, embotits
i tot acompanyat amb olives, cacaus, tramussos…I de beguda, vi,
llimonada, cervesa.
Plat o rua?
Per Irene Llansola Rico

71. MAGDALENA
2023
69
pàgina
Però, i en la resta del món? Doncs, en la majoria del planeta, aquesta
parada per menjar no existeix, a més, en molts llocs d’ací de la perifèria
del País Valencià, es refereixen a aquesta paraula quan van a dinar,
cap a les dues del migdia.
En aquest article, escriuré de manera general de l’esmorzar, però
en particular de l’elecció entre plat o rua, doncs, hi ha per a tots els
gustos. Encara que jo sóc molt fan de la rua perquè el pa m’atrau com
un iman.
“RUA”, una paraula ben viva però molt local. A Castelló i els voltants
s’utilitza molt, però en altres zones no, i com moltes altres paraules
de la llengua, es va estendre durant el segle XIX a conseqüència de
la immigració de la població rural cap a la costa i les grans ciutats en
busca d’una vida més confortable, menys dura que la del camp. És
un mot molt utilitzat, però entre la parla de les generacions jóvens,
quasi no existeix. No sé si les xiquetes i els xiquets, hui dia, diuen a
l’entrepà, rua. Jo, amb 15 anys, fora del meu cercle familiar mai ho dic
a l’igual que tampoc dic entrepà, sinó bocadillo i avant.

72. SENYA
D’IDENTITAT
70
pàgina
Els meus pares sempre han anomenat rua als dos trossos de pa
plens de mescla o de qualsevol cosa que es puga menjar. La meua
mare se’ls feia de llonganisses crues quan encara no sabia encendre
el foc. I, que li ho diguen a la meua besàvia qui, des de molt fadrina,
s’emportava per esmorzar al magatzem de taronges on treballava una
rua ben farcida de galeres. Sí, sí, la rua de galeres olioses i punjoses
era el seu plaer i no es punxava! Sempre deia que la galera era el
millor plaer de la mar i el pa esvarós de tant d’oli, una delicia.

73. MAGDALENA
2023
71
pàgina
Ma mare em conta que quan era fadrina va conèixer a una veïna un
poquet més major que ella que, sovint, berenava rues en vi i sucre. No
m’ho puc creure! Però qui estiga llegint aquest article, potser ho haja
conegut i, fins i tot, tastat. Les rues poden ser del que a cadascuna li
vinga de gust i d’una barra sencera millor que mitja!
L’hivern m’agrada per les festes millors del món, però… ai, l’estiu!
Quin goig a l’estiu sopar la major part de les nits caloroses una rua
i un platet d’olives a la fresca. Les rues més abellidores són les de
formatge amb tomata “restregà”, les de tortilla d’ou, que jo demanava
a ma mare quan era menuda, (abans no sabia que es feien amb ous,
ara ja ho sé) o tortilla de qualsevol altre producte que hi haja en eixe
moment dins la nevera o al rebost. I, quan estic desficiosa i no sé en
què acompanyar el pa, l’obri, l’acompanye amb un bon xorritó d’oli i
un poquet de sal, meleta pura!

74. SENYA
D’IDENTITAT
72
pàgina
M’agrada tant anar a esmorzar que no m’importa gens ni
miqueta haver de despertar-me més prompte per fer un bon esmorzar.
Esmorzar a casa està bé, sobretot eixos dies que ho podem fer
relaxadament i sense pressa tots junts. Esmorzar a l’institut significa,
a més d’esmorzar, compartir una estoneta d’esplai amb amigues i
amics però, a mi, l’esmorzar que realment m’agrada és el d’anar al bar.
Esmorzar al bar per a mi és un sinònim de festa i, de fet, els primers
esmorzars que recorde de la meua vida són al bar de la Fileta, a la
caseta de fusta, on començàvem el dia agafant bona cosa de forces
tota la colla, els diumenges previs a les festes de la Magdalena; per,
després, anar a l’alqueria i preparar el motoret amb molta il·lusió.
De la meua primera infantesa també recorde una temporadeta que
vaig estar malalteta i quasi no menjava. Aleshores, cada vegada que
anava a fer-me analítiques de sang, com havia d’anar en dejú, després
que em punxaren ma mare i jo anàvem a esmorzar a la Pastisseria
Sant Vicent, que estava molt propet de l’ambulatori i obrien molt
prompte.Allí,sempresolíemdemanarelmateix:ellaentrepàd’abadejo
apanyadet (que és una de les coses que més li agrada) i jo, entrepà de
truita amb formatge…Encara recorde que el pa era supermollet i com
de calenteta estava aquella truita acabadeta de fer!!
Matinar
per esmorzar
Per Lluna Mulet Alegre

75. MAGDALENA
2023
73
pàgina
Araquejaheentratenl’adolescència, undelsllocsquemésm’agraden
per esmorzar quan estic a Castelló, és un bar que es diu Asturias,
que és un bar molt xicotet que està prop de ma casa i prop de la
colla, davant de l’escola Bisbe Climent. Dels millors que he provat.
Quan vaig allí m’agrada demanar-me un entrepà de mandongilles…
mmmmmmmmmmmmmm!! Tan el pa com les mandonguilles com el
suquet que les acompanya estan molt però que molt bons!!
Si estic al poble, a Cabanes,
el lloc on més m’agrada
esmorzar és La Cooperativa
o com li diu altra gent, el Bar
NouoelBardeJuanjo(perquè
així li deien a l’home que el
portava, ara s’ho ha deixat i
no sabem qui portarà el bar).
Com el seu nom indica, és el
bar la cooperativa, està a la
plaça de la Font (plaça dels
Hostals), dalt de Cajamar –de
fet, té una entrada estranya,
perquè pareix que vages a
entrar al banc-. Normalment
està ple de iaios i gent que
treballa la terra que van allí a
esmorzar. Quan esmorzem
allí, pràcticament tota la gent
ens demanem entrepà de
sépia amb salsa verda que
està boníssim.
Tant els cacaus com les olives
queetregalenalaCooperativa
com a l’Asturias són molt
bons. A la Cooperativa, també
és típic que t’oferisquen allioli
casolà per refregar al pa.

76. SENYA
D’IDENTITAT
74
pàgina

77. MAGDALENA
2023
75
pàgina
Un altre esmorzar que m’agrada molt és el de la temporada de l’oliva.
Quan és l’època de l’oliva, el cap de setmana anem a Cabanes, a
collir les olives amb el meu iaio Vicent. A mig matí o un poc més
tardet, perquè comencem a collir tard si fa fred i ha hagut rosada, allí
al bancal fem una torrà amb les brases fetes amb la mateixa llenya
d’olivera d’una foguera que el iaio quasi només ha arribat a encès.
Anem torrant i anem menjant i està tot calentet i ben bo, tant els
embotits com la cansalà, que ben torradeta a la brasa m’agrada molt.
Jonosócmoltd’allioli,peròelmeucosíEiden,eliaioilameuagermana
Balma es fiquen les botes: vinga la llesca de pa amb allioli! Un plaer
grandíssim! Quan arriba el moment d’esmorzar tots acudim vora el
foc, peguem la volta als caixons que es converteixen en còmodes
cadires i a menjar: ben calentet que no es gele!
En conclusió per a mi, tant com per a ma mare i per a la iaia i, en
general, per a tots els magres: l’esmorzar és el millor!!
Bon profit!

78. SENYA
D’IDENTITAT
76
pàgina
Esmorzars
de la Colla
El Magre
“A la taula i al llit al primer crit”
Els esmorzars que més m’agraden són els de festes, i per tant
no ens els llevaran mai. Des de ben xicoteta he gaudit els esmorzars
de la colla, com per exemple: les festes de la Magdalena o els molts
que fem dies abans per a preparar el motoret; o quan quedem per
a corregir els articles... aquests són els previs a les festes grosses,
però a la colla ens agrada trobar qualsevol excusa per quedar per
esmorzar. Altres esmorzars fixes al calendari dels Magres són els de
les festes de l’agost o els aniversaris i, fins tot, alguns diumenges ens
trobem per a dinar a l’alqueria tots junts.
Tots els dies de festa que he nomenat esmorzem, però a la nostra
manera és més especial i divertit. Ja ho diem: en família tot és millor.
Nosaltres ens mengem un esmorzar que ens dóna energia per a tot el
dia, no ens mengem una llet amb cereals com un dia normal.
Per Aina Alegre López

79. MAGDALENA
2023
77
pàgina
Espereu, tornem al principi que he anat massa ràpid, al principi de
l’any: el primer esmorzar que fem tots junts. És allà pel febrer, els dies
d’arreglar el motoret, preparar el cau i començar a agafar forces per a
Magdalena. Anem a bars diferents com la Caseta de fusta i el Perrico
a la Marjal o a l’Astúries al Raval…
També fem esmorzars a la colla o a l’alqueria, depèn del que ens
abellisque o la feina que se’ns gire. Ja siga de bar o a la colla, mai
falta per començar a la taula uns cacaus, tramussos, olives, allioli, vi
amb llimonà o una cervesa i uns refrescos per a les més menudes...
L’esmorzar del primer dissabte de la Magdalena que diria jo... a la
colla fem sardines salades, abadejo, pebrera fregida, ensalades de
tomata, ceba i olives negres, també ous estrellats, coques salades: de
tomata, de pernil dolç, d’espinacs, d’escalivada, de ceba... Diumenge
de Magdalena, a més de l’abadejo, també esmorzem truites de faves
amb alls tendres i amb o sense llonganisses, també hi ha ximos.

80. SENYA
D’IDENTITAT
78
pàgina

81. MAGDALENA
2023
79
pàgina
Quan anem acabant i és l’hora del cafè, no pot faltar alguna cosa de
dolç, com coca de Castelló, de molles o figues albardaes que ens fan
la iaia Xarito i la tia Lidón. Com sempre també es fan cafè, carajillo i
la copa.
Quan anem de bar a l’Astúries, l’entrepà estrella de la colla es l’abadejo,
hi ha gent que se’l demana de bacó, ou i formatge i el pa en tomata,
altres de tortilla de creïlles i allioli. Per a picar sempre demanem, per
a compartir, orella en adob i sangueta en ceba.
Del Perrico, ens agrada picar sèpia amb all i julivert, caragols i callos
en salseta. Pa amb tomata, allioli i olives. Per menjar, cadascú demana
el que vol: plat d’abadejo o sardina amb ou estrellat i pebrera, coliflor
al tombet i no pot faltar el conill o el pollastre amb alls, una de les
especialitats de la casa. A les més menudes ens agrada demanar
llonganisses amb tomata. Després postres i gelats i els adults cafè,
copa o cremaet.

82. SENYA
D’IDENTITAT
80
pàgina
Quan anem a altres bars ja us ho podeu imaginar,
cadascú demana el que li ve de gust menjar:
entrepans o plat de mandonguilles, torradeta
d’anxoves, carn amb salsa...
Quan esmorzem a l’alqueria sempre a sota de
la figuera, mengem sardines salades, abadejo,
amanida de tomata, ceba, pebrera i cogombres, si
és en estiu tot de la marjal! Altres vegades fem fins
i tot torrà amb cansalà, botifarres, llonganisses,
xoriç, blanquets o tarmenetes... altres dies
embotits sobre tot pernil salat i formatge.
El menjar sempre està boníssim, perquè a la família
tenim molts cuiners i cuineres, i estem molt satisfetes i orgulloses
d’això. Perquè tothom aporta alguna cosa: mentre uns cuinen els
altres paren taula, altres preparen els entrants o el pica-pica abans
d’esmorzar.
M’agrada quedar per a esmorzar amb la família perquè passe temps
amb ells, també estem amb amics, normalment te fa perea alçar-te
prompte perquè quedem cap a les nou del matí, però s’allarguen i t’ho
passes genial!

83. MAGDALENA
2023
81
pàgina

84. SENYA
D’IDENTITAT
82
pàgina
Albinegre
i verd!
Escriure sobre les nostres Festes de la Magdalena és un goig
i si, a més, sents moltíssim afecte per l’equip de la teua benvolguda
ciutat es converteix, també, en un privilegi. Ara bé, no em resulta gens
fàcil vincular les nostres festes, d’interés turístic internacional des
de l’any 2010, amb el Club Esportiu Castelló fins que, fent memòria
del que els meus avantpassats em narraren i, assegut davant de
l’ordinador, vaig començar la recerca sobre la història del club i, com
no, d’aquells aspectes que poden ser compartits i que tenen relació
entre aquestes dues passions. I, curiosament, sí que hi ha alguna
vinculació i coincidència, com tot en aquesta vida.
Sense divagar, vull remarcar un aspecte important abans de posar-me
al tall, i és en relació al terme de història, ja que té moltes accepcions,
no totes referides a la ciència que estudia el passat de la humanitat,
el qual és interpretat per les historiadores i els historiadors des del
seu propi present, és a dir, ho fan condicionades i condicionats pels
seus propis coneixements i idees. La interpretació que cal donar-li
en aquestes lletres és, en llenguatge col·loquial, d’una narració real
o imaginària contada bojament i de la manera més estricta tenint
al meu abast fonts històriques escrites, algunes d’orals i fins i tot
audiovisuals.
Com sabeu, la història és història des que va aparèixer l’escriptura i,
sense aquesta petjada, difícilment podríem investigar sobre qualsevol
tema. El que vull contar-vos es pot exemplificar amb l’ajuda d’una de
les estrofes (podria ser qualsevol) de la “Cançó de la rosa de paper”
Per Sergio Llansola Gozalbo

85. MAGDALENA
2023
83
pàgina
escrita per l’admirable poeta valencià Vicent Andrés Estellés. I, com
he dit abans, tot en aquesta vida pots relacionar-lo, malgrat no hi
trobes cap sentit ni coherència des d’un primer moment.
Però al carrer on vivia,
però en el poble on visqué,
les mans del poble es passaven
una rosa de paper.
Una de les moltes interpretacions que li podem donar al preciós
poema d’Estellés és la que jo, humilment, interprete i és la importància
del paper, és més, la importància de què hi ha o hi pot haver escrit
en tots aquells papers que ens ajuden i complementen. Un paper
qualsevol, un paper vell de diari, d’un diari groc del temps que ha sigut
replegat, gaudit, compartit! Ja que passa de mà en mà i cap persona
se’l queda, como la falsa moneda, perquè no té el coratge d’amagar-
lo i es veu en la necessitat de donar-lo a conèixer i recordar-lo, sent
compartit per sempre, malgrat moltes mans envejoses, incultes o
feixistes vulguen fer-lo desaparèixer, pegar-li foc. Escric açò perquè
jo mateix he aconseguit veure la llum de moltes incògnites fosques,
tan fosques per ser desconegudes pel meu pensament. Gràcies a

86. SENYA
D’IDENTITAT
84
pàgina

87. MAGDALENA
2023
85
pàgina
les fonts històriques escrites que sobreviuen perquè han hagut caps
intel·ligents, caps desficiosos, o com cadascú vulga descriure’ls,
tingueren la destresa de conservar-les perquè la resta del poble
puguem gaudir-ne i omplir-nos de saviesa.
Va ser al 1843 que es va publicar un llibre on es recullen els costums
de la vida de Castelló de la Plana, instrument necessari i emprat pel
Consell d’aleshores per aconsellar-se i saber com governar la vil·la,
és a dir, què fer i com fer-ho a cada moment. El contingut d’aquest
llibre, del qual sense cap dubte seria interessant fer una minuciosa
recerca, no ve al cas per omplir aquest episodi, sinó el color de la
seua coberta i la seua contracoberta i, de seguida, endivinareu de
quin color es tracta. Tan sols pensar durant uns segons en quin color
caracteritza la nostra població ho sabem i, de fet, el nom del llibre era
“Llibre Verd”. Efectivament, des d’eixe moment fins a hui en dia, el
color verd ha estat lligat a la ciutat de Castelló, fent-lo present, per a
no calfar-se massa el cap, fins i tot en la nostra senyera, la qual té les
quatre barres vermelles sobre fons groc, símbol de l’antiga possessió
reial de la ciutat i una franja vertical i verda junt a l’asta (amb el
castell que simbolitza el Castell Vell o Castell de Fadrell sobre ella) i,
per diferenciar-la de la resta de senyeres de la Comunitat Valenciana
pertanyents a la corona d’Aragó, com ara: la de València amb la franja
vertical blava i la senyera d’Alacant, morada.
Només, com imagineu, la nostra senyera fou prohibida a partir de
la victòria franquista i va ser custodiada i quasi oblidada a l’Arxiu
Provincial fins l’any 1952, quan es va celebrar el 700 aniversari de
la fundació de Castelló de la Plana. Aleshores, l’arxiver va proposar
al govern central col·locar-la a l’ajuntament i aquest va accedir, sent
unes de les poques banderes, amb les barres d’Aragó, que onejaren
durant el franquisme en la façana principal de la Casa de la Vil·la
baix la bandera falangista. Una anècdota, com a mínim curiosa, és
que, depenent de quines persones o autoritats visitaren la ciutat de
Castelló, la franja verda de la senyera era més gran o més menuda,
arribant, fins i tot, a desaparèixer perquè el color verd no fora visible,
ja que, políticament, no era el correcte, i la bandera era enrotllada tal
com ho faria el vent, qualsevol vent: de Llevant, de Ponent, el Gregal,
el Migjorn…

88. SENYA
D’IDENTITAT
86
pàgina
D’altra banda, bé perquè agradava tant aquesta tonalitat, bé perquè no
volien perdre temps en aquesta ximpleria, utilitzaren aquest color per
decorar tots aquells símbols que representen la ciutat d’una o d’altra
manera. Va ser també, amb motiu del 700 aniversari abans citat,
quan van sorgir les cintes verdes que lluïm durant la nostra setmana
gran (setmana convertida en 9 dies) que després, pengem nugades
a les nostres maletes i motxilles amb molta nostàlgia i amb el desig
de què ens acomboien amb una setmaneta més de festa. Fins i tot,
van ser verds els mocadors que, fins a hui dia, descansen sobre els
nostres muscles el dia de la nostra Magdalena, tercer diumenge de
Quaresma, el de la Romeria. Per cert, verd utilitzat, de vegades, com
a segona equipació, pels jugadors de l’equip de la nostra localitat, el
Club Esportiu Castelló.
En relació al tema que ens pertoca i als esdeveniments més rellevants
quehantingutllocaCastellódelaPlana,caldestacarlasignaturadeles
Normes de Castelló a l’any 1932, reguladores de la llengua valenciana
i, a més, afegiré que el Consell de la Generalitat Valenciana va ratificar
el 22 de març de 2019 el topònim en valencià de la nostra ciutat,
després de l’aprovació prèvia per part de l’Ajuntament de Castelló de
la Plana i l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, abandonant la seua
denominació en castellà. Potser, no trobem relació d’estes lletres
anteriors amb l’argument que ens concerneix però, em veig amb la
necessitat de fer-ho, recordant a aquelles persones que feren possible
la redacció d’unes bases ortogràfiques de la nostra estimada llengua.

89. MAGDALENA
2023
87
pàgina

90. SENYA
D’IDENTITAT
88
pàgina
Un altre episodi destacable, sense designar-ne d’altres que no
venen al cas, va ser la publicació, en forma de conte, de la llegenda
de “Tombatossals”, estatua enclavada en l’encreuament de les
avingudes de Rosa Maria Molas i Verge de Lledó amb 20 metres
d’altura, la qual va lluir una bufanda albinegra, oferida pel Club Esportiu
Castelló, des del mes de gener de l’any passat, pel seu centenari.
La història d’aquest personatge va ser escrita per Josep Pasqual
Tirado, publicada a Castelló de la Plana al 1930 i adaptada al teatre
per Matilde Salvador Ens conta la vida d’aquest, fill de Penyeta Roja i
Tossal Gros, el qual apareix al Pregó, acte per excel·lència anunciador
de les Festes de la Magdalena, i a l’himne de la nostra ciutat, el Rotllo
i Canya. Tombatossals va fundar la nostra localitat amb l’ajuda d’una
colla d’amics: Cagueme, el voluntariós; Bufanúvols, el bufador;
Arrancapins, el forçut, i Tragapinyols, l’escatològic. Aquesta icona
de la nostra ciutat també llueix el mocador verd tota la setmana
gran. Cada any, 2 o 3 colles, acompanyades per representants
de la Federació d’aquestes, col·loquen l’abrigall al mític gegant,
simbòlicament, perquè, lògicament, és pujat i subjectat pels bombers
del parc de Tetuan 14.
Així mateix, el Club Esportiu Castelló, fundat l’any 1922, va celebrar el
seu centenari durant tot el darrer any 2022, oferint a totes les seues
aficionades i a tots els seus aficionats un món d’actes d’allò més
emocionants, durant els dotze mesos, exactament igual de colpidors

91. MAGDALENA
2023
89
pàgina
són cadascun dels fets que ocorren durant les nostres Festes
Fundacionals. Començaren la celebració amb la creació de l’Himne
del Centenari compost pel músic Ximo Fabregat i amb lletra del poeta
Vicent Jaume Almela. Part d’aquest himne declara…
Castelló de nit i lluna,
blanc i negre els teus colors…
Un vell cant ens agermana
sempre unida l’afició,
fidel a la nostra història
des del recordat Sequiol.
Pam, pam, orellut!
Ser d’un equip de futbol o d’un altre és un sentiment inexplicable,
incomprensible per a molta gent que no ho sent per cap equipament
de cap tipus d’esport. Durant tota la meua infància i cadascun dels
diumenges que el Castelló jugava a casa, el meu iaio i jo anàvem
al camp del Castàlia (ara és el Nou Castàlia) amb una emoció
complicada d’expressar en paraules. El que sí puc contar-vos són
algunes anècdotes d’entre la gran quantitat que ell em narrava quasi
cada dia. Anècdotes contades a cau d’orella pel seu pare i que el
meu iaio recordava, moltes d’elles, relacionades amb les Festes de
la Magdalena. La història començà el 1922, any de la fundació del
club, 670 anys després de la fundació de la nostra localitat. En aquell
moment, s’anhelava que els jugadors lluïren la samarreta tricolor
amb ratlles verticals verdes, per ser el color que representa la ciutat
i pels camps de tarongers que atapeeixen la Comunitat Valenciana;
taronges, pel fascinant color dels seus saborosos fruits i blaves,
pel cel que ens recera en aquesta meravellosa terra. Però, aquesta
decisió resultava no apta per a les butxaques de l’època, cosa per
la qual va ser declinada i canviada per la que actualment coneixem:
albinegra, molt més econòmica. Però, el primer partit que el Club
Esportiu Castelló va jugar el 20 de juliol de 1922, fou amb la camiseta
totalment blanca i el pantaló i les calces negres contra l’equip Cette
francès. Per casualitats de la vida i, com l’equip del València C.F també
vestia la mateixa indumentària, van acordar afegir ratlles verticals
negres a l’equipament del Castelló, fins avui.

92. SENYA
D’IDENTITAT
90
pàgina
Durant l’excitant recorregut fins al camp de futbol de cada diumenge,
el iaio continuava contant-me històries aclaridores com ara: per què
les aficionades i els aficionats del Castelló som “Orelluts”? Doncs,
al llarg dels anys 20 del segle passat, va haver un porter d’aquest
equip anomenat Pepe Alanga que portava sempre als partits, un
menut amulet de banús en forma d’elefant i, també per eixe temps,
hi havia un desmesurat aficionat de nom Julio Varella que sempre
pegava dues palmades fortes, al principi del partit, per animar als
jugadors. Aleshores, gran part dels assistents, molt més homes que
dones, contestaven a eixes palmades cridant: “orellut!”, en referència
als pàmpols de l’elefant encarregat de donar-li la bona sort a l’equip.
Des d’aleshores el crit conegut per tota l’afició és: “Pam,pam, Orellut!.
Em ve també a la memòria que, un diumenge del mes de març,
sempre en companyia del iaio, vaig anar a vore al nostre Equip, en
majúscules. No era un diumenge qualsevol, sinó que era l’últim
diumenge de les Festes de la Magdalena, i em recorde que la Reina
de les festes fundacionals de la nostra ciutat va fer el tir d’honor per
donar l’inici del partit. Aleshores, el iaio m’explicà que, quan es juga

93. MAGDALENA
2023
91
pàgina
durant la nostra setmana gran, la màxima representant de les festes
sempre fa el primer servei del partit. Pot ser un enllaç indiscutible
entre les festes i el club, el qual perdura durant molts anys. És més,
el Club Esportiu Castelló va ser guardonat amb el “Gaiater de l’any”
del 2022 i, cada any, participa en el Pregó Infantil amb una carrossa
albinegra. A més, la colla del Rei Barbut va rendir un homenatge al
Club pel seu centenari i, així, celebraren un llarg nombre d’actes en la
nostra ciutat i al llarg de la nostra província.
També em feia saber el meu iaio, amb els ulls vidriosos que, a finals
del mes d’agost i abans de què comence el campionat de la lliga, tota
la plantilla del Castelló es desplaçava fins a la basílica de la Mare
de Déu de Lledó i feien una ofrena floral d’agraïment, amor i goig,
exactament igual que ara i, tal i com ho fem totes les castelloneres
i tots els castellonencs de soca durant l’acte principal del segon
dissabte de la nostra setmana gran. A més, sé pel meu fill que, en
moltes presentacions dels sectors de les Gaiates que se celebren
els dissabtes al Palau de la Festa, mesos abans del comboi, alguns
representants de la plantilla del Club Esportiu Castelló fan també una
ofrena a la Madrina de la Gaiata en qüestió.

94. SENYA
D’IDENTITAT
92
pàgina
QuaneldiaésarribatdelanostraMagdalena,elsentimentdegermanor
que ens abraça a totes les castelloneres i a tots els castelloners és pur
i vertader, com el goig que sentim i que se’ns aferra només en pensar
en les Festes que ens manifesten d’on venim i qui som. Exactament
el mateix sentir que ens cobreix a totes i tots els amants del Club
Esportiu Castelló. Qualsevol forastera i foraster s’enamora, per a tota
la vida, quan hi arriba a l’acollidora i tranquil·la ciutat de Castelló de
la Plana per a gaudir-ne de cadascun dels actes que hi tenen lloc:
ofrena, pregons, “mascletaes”, desfilada de les gaiates… Són viscuts
amb orgull i passió com el dia de la Romeria, amb orgull de genealogia
perquè la memòria dels nostres avantpassats és la que ens fa ser i
sentir més poble. La passió, elevada a l’enèsima potència, emana per
cada porus del nostre cos en sentir la primera “mascletà” cada tercer
dissabte de Quaresma quan escoltem el Pregó, així com sentir el
cant que ens envolta, quan totes les aficionades i tots els aficionats
entonem, amb sols una veu, l’himne del nostre Castelló. Els meus
ancestres s’han preocupat de transmetre’m l’orgull i la passió que
sent tant pel meu poble com per l’equip albinegre de la meua localitat.
Apassionades i apassionats, fidels a la nostra història, que sempre
és, ha sigut i serà contada de generació en generació a cau d’orella
i, a més, les fonts històriques posaran el seu granet de sorra per
afavorir-ho.
Però, com una consigna,
circula secretament
de mà en mà, per tot el poble,
una rosa de paper.
Orelluts, Magdalena Vitol!!

95. MAGDALENA
2023
93
pàgina
Espai
per a la xicalla

96. SENYA
D’IDENTITAT
94
pàgina
ELOI
ELIA

97. MAGDALENA
2023
95
pàgina
PAU
MARINA

98. SENYA
D’IDENTITAT
96
pàgina
ONA
FERRAN

99. MAGDALENA
2023
97
pàgina
IRENE
BALMA

100. SENYA
D’IDENTITAT
98
pàgina
Espai
publicitari

101. MAGDALENA
2023
99
pàgina

102. SENYA
D’IDENTITAT
100
pàgina

103. MAGDALENA
2023
101
pàgina

104. SENYA
D’IDENTITAT
102
pàgina

105. MAGDALENA
2023
103
pàgina

106. SENYA
D’IDENTITAT
104
pàgina