L'aprenentatge necessita d'un respecte per la personalització i el respecte pels diferents ritmes i formes.

1. Isabel Sellas: «És absurd que
tots els nens calculin igual»
Si mai va veure la gràcia a les matemàtiques, llegint aquesta professora
potser descobrirà per què.
GEMMA
TRAMULLAS
Isabel Sellas. (JOSEP GARCIA)
«En matemàtiques no entens les coses, t’hi acostumes», va dir un dels matemàtics
més destacats del segle XX. Però si Johan von Neumann tragués el cap avui a les
aules de primer i segon de primària de l’escola Quatre Vents de Manlleu (Osona)
potser reformularia la seva sentència. Aquí és on aquesta professora de la
universitat de Vic està aplicant un mètode d’ensenyament de les matemàtiques que
aconsegueix que els nens entenguin el que fan i s’ho passin bé. Els bons resultats en
càlcul mental aixecarien Neumann de la seva tomba.
–¿Des de quan li agraden les mates ?
–A sisè o setè d’EGB vaig tenir un mestre, Don Pedro, que ens posava problemes
que em feien pensar. ¡I m’encantava!
–¿A casa seva també tenien interès?
–El meu pare és de camp i va aprendre a sumar, restar, dividir i multiplicar
comptant ovelles. Va treure els seus propis algoritmes [sèrie de passos per arribar a
un resultat] a partir de la seva experiència: «Si tinc tantes ovelles i faig tants grups,
¿quantes me’n queden?» Quan estudiava la llicenciatura de Matemàtiques, ¡ell
acabava els càlculs abans que jo! En canvi, hi ha qui fa 15 anys que està escolaritzat
i no sap fer un càlcul mental.

2. –¿Com és possible?
–Hi té molt a veure com s’ensenya. Constance Kamii, de la universitat d’Alabama,
explica que quan els nens aprenen a calcular amb els algoritmes tradicionals és
quan menys entenen el que fan.
–¿Què és un algoritme tradicional?
–Quan col·loquem les unitats a sota de les unitats i les desenes a sota de les
desenes. Imagini’s que plantegem aquest problema a una classe de 25 nens: «Si
tens 36 caramels en una bossa i 34 caramels en una altra, ¿quants caramels tens en
total?». I els obliguem a tots a resoldre’l de la mateixa manera: «6 més 4 són 10, en
porto una, 3 i 3 són 6 més 1, 7; total: 70».
–Correcte, ¿no?
–En aquest cas sí, però la majoria no entendrà el concepte «en porto». Aprenen el
procediment de memòria, resolen pàgines i pàgines de sumes i restes sense
entendre el que estan fent, fan més errors i durant l’estiu obliden la mecànica. En
canvi, si deixem que cada un ho resolgui a la seva manera els quedarà per sempre.
Uns en trauran 1 al 36 i sumaran aquest 1 al 34, de manera que els quedaran dos
números 35, que ja saben que dóna 70. Això es diu compensar.
–Vaja, doncs jo hauria sumat 30 més 30 i després 4 més 6.
–És una altra forma de fer-ho, en aquest cas està descomponent. N’hi ha d’altres,
més complicades. Per exemple: 40 i 40 sumen 80, hi resta el 4 i el 6 i en queden 70.
És absurd fer que tots els nens calculin igual. Cada un té la seva estratègia de càlcul,
la que li surt de forma natural, i si no els ho deixem fer a la seva manera no ho
entenen i perden interès.
–¡Tant de bo ens haguessin ensenyat així!
–Jo faig classes de Didàctica de la Matemàtica als estudiants del grau d’Educació
Infantil i Primària de la Universitat de Vic i el primer dia de classe sempre pregunto
a quants els agraden les matemàtiques. De 50 persones aixequen la mà cinc. ¿Com
pot ser? Ha arribat el moment de trencar tòpics i d’acabar amb la por a les
matemàtiques, perquè quan les entens t’ho pots passar bé.
–¿El que està aplicant a l’escola Quatre Vents és un mètode nou?
–No. Està inspirat en diversos autors i són uns principis didàctics de com jo crec
que s’han d’ensenyar les matemàtiques, fent pensar els nens, deixant-los que cada
un ho faci a la seva manera i animant-los a compartir les seves estratègies i
resultats a l’aula. Hem començat pel càlcul mental, perquè és el que més utilitzem
en la vida quotidiana, però serveixen per a tots els blocs de la matemàtica.