La ruta “Camins de l’aigua” pretén acostar-nos a la història, la tradició i elements antropològics i etnològics d’una part del patrimoni de Constantí, centrat en l’ús de l’aigua, ja sigui agrícola o industrial, i especialment la sèquia (coneguda popularment com “síquia”) dels Molins, que complia les funcions de regar una extensa partida de terra i moure cinc molins medievals.

1. El camins de la memòriaLa ruta del aigua

2. La ruta “Camins de l’aigua” pretén acostar-nos i recuperar la història, la tradició i elements antropològics i etnològics d’una part del patrimoni de Constantí, centrat en l’ús de l’aigua, ja sigui agrícola o industrial, i especialment la sèquia (coneguda popularment com “síquia”) dels Molins, que complia les funcions de regar una extensa partida de terra i moure cinc molins medievals.

4. La ruta comença a Centcelles, on es pot deixar el cotxe per visitar el monument més important i emblemàtic de Constantí. A més de l’ineludible contemplació dels extraordinaris mosaics de la cúpula paleocristiana més antiga trobada fins avui, al voltant de l’edifici principal trobem elements que relacionen la vila romana de Centcelles amb l’aigua: les seves termes, alimentades per una canalització d’aigua del Francolí (el Tulcisromà) que creuava la vila des de la part de ponent.Centcelles4

5. Des de Centcelles anirem al Mas de la Ferrerota, on podrem contrastar la vila romana amb la masia tradicional catalana, separades per vint segles, totes dues hereves d’una llarga tradició agrícola. Aquesta important i antiga masia consta de diferents construccions, on destaca l’edifici del mas, amb la tau, símbol de propietat de l’Arquebisbat de Tarragona, a la porta d’entrada.Ben a prop hi ha el Pont de les Caixes, aqüeducte romà amb afegits medievals i contemporanis, part de la sèquia dels Molins i construït per salvar la depressió del barranc de la Ferrerota, conduint l’aigua a través la seva “caixa” o canalització. Pont de les Caixes5

6. Seguint el curs de la sèquia trobem el Molí de Constantí, el primer i millor conservat de la sèrie de cinc molins que conformaven el conjunt. Datat al voltant del s.XIV, funcionà com molí fariner fins a finals del s.XIX, quan és transforma i amplia per moldre sofre. Destaquen els escuts de pedra de l’arquebisbe Ènnec de Vallterra i la sala de les moles.Molí de Constantí6

7. Després continuem fins el proper Molí Paperer, força enrunat, però que encara permet distingir l’estructura de l’edifici, amb dos pisos. La seva importància radica en la seva antiguitat i funcionalitat, doncs produí paper des del s.XV fins el s.XIX, essent dels pocs molins paperers de la província. Molí Paperer7

8. Passat aquest molí trobem els Plataners del Camí de Montblanc, arbres monumentals i centenaris situats a la vora del camí i que ens duen fins al tercer dels molins de la sèquia, el Molí de Reus, molí fariner que funcionà com a tal des del s.XV fins al s.XIX, reconvertint-se per moldre sofre. A finals del s.XIX s’afegeix una màquina de vapor i una fumera a l’altre banda del camí per treballar com a fàbrica tèxtil.Molí de Reus8

9. Una mica més enllà trobem una Sénia amb la seva bassa, que permet intuir com s’extreia aigua emprant la força animal.El camí continua fins a Tarragona. Som al Camí Vell de Montblanc, antic camí ral medieval que unia el port de Salou amb la capital de la Conca de Barberà, seguint aproximadament la via romana que unia Tàrraco(Tarragona) amb Ilerda (Lleida) i Cesaraugusta (Saragossa). Aquest antic camí unia els tres molins visitats, seguia per la cruïlla dels Quatre Camins i passava per sota del Pont de les Caixes per enfilar cap al nord fins a Montblanc.Sénia9

10. Si anem seguint el riu cap al sud, direcció Tarragona, vora un kilòmetre més enllà, trobarem, totalment ocult per la vegetació, el Molinet del Mas de Mascaró.És documentat al s.XVIII com Mas de la Torre, ja que inicialment és concebut i construït com una fortificació. Després funcionarà com a molí d’oli. per acabar sent utilitzat com a mas d’eines. Molinet del Mas de Mascaró10

11. En cinc kilòmetres i escaig hem pogut observar des de monuments i vil·les romanes a molins medievals i masos contemporanis, tot plegat rodejat per vegetació de ribera, amenaçada per les modernes i creixents infraestructures industrials i viàries. Tot un camí de contrastos amb l’aigua com a denominador comú. És tasca de tots el preservar aquesta memòria patrimonial de l’aigua