Català B1, B2

1. EL MILLOR REGAL
La nostra professora de català ens ha demanat una redacció que parlés del nostre millor regal de
Reis.
He hagut de cercar entre els meus records i no n’he trobat cap especial. Quan tens la sort de
néixer en una família pobra qualsevol regal, joguina o roba és especial. Amb el temps t´adones que
el millor regal que has rebut és l’amor i l´educaçió que t´han donat de petit.
Però sí que vull escriure sobre un regal que em
va fer el meu cosí Mario.
Recordo que tenia 8 anys i era a l´estiu. Era
l´època de les pel·lícules de vaquers i indis dels
dissabtes a la tarda. M´agradaven tant! Feia
pistoles de fusta, estrelles de xèrif amb una
llauna de conserva i cavalcades interminables
sobre el meu cavall-escombra vella.
Bé, aquell estiu va ser diferent. Va venir el meu
cosí Mario, aquell que deia que parlava 6
idiomes, aquell que deia que havia visitat tants
de països, aquell que sempre duia un somriure
i unes llaminadures a la butxaca. Vam pujar a la
meu habitació i em va a donar una caixa
embolicada amb paper de regal i em va dir:
-Vinga , Obre-la!
Vaig obrir-la aviat i allí perfectament col·locada
hi havia una pistola de veritat amb la seva
cartutxera, fins i tot.
M´havia quedat bocabadat. No m´ho podia creure, era la mateixa que portaven els xèrifs de les
pel·lícules de vaquers i indis!
El meu cosí que era més vell i més espavilat que jo, va obrir la finestra de l´habitació i va dir_me.
-Veus aquella merla que hi ha allà sobre la branca del xiprer?
-Sí, la veig. -vaig respondre.
-Doncs, apunta bé i dispara!
Recordo que vaig fer una clucada d´ull i vaig prémer el gallet… Un soroll gran i una mica de fum
van sortir de l´arma. La merla espantada va sortir volant.
-Has d’apuntar millor. -va dir-me amb un somriure a la cara.
Vaig trigar a entendre que la pistola era de joguina i que tot aquell soroll i fum sortia d´esclafar uns
petits petards que portava la pistola.
Aquell estiu m´ho vaig passar perseguint merles i espantant la meva mare cada vegada que feia un
tret.
Fa 40 anys d´això i encara avui ho recordo. Pot ser que aquell regal hagi estat el meu millor regal o
pot ser que quan ets petit la il·lusió fa que qualsevol regal sigui el millor.
Juan Rial
Català B1

2. Un regal de Reis
Devia tenir cinc anys quan vaig escriure la carta als Reis Mags demanant-los que em portessin
una bicicleta, i molt nerviosa esperava que arribés el dia que la poqués muntar.
El dia va arribar, la cavalcada va aturar-se davant casa, un patge em va donar un enorme
paquet i vaig fer un crit d'alegria, però ràpidament, a mesura que destrossava el paper, em
vaig posar a plorar. NO ERA LA BICICLETA, ERA UN PUPITRE!
A l'any següent no vaig voler escriure cap carta, perquè estava segura que em portarien el que
ells volguessin i no el que jo demanés.
Francisca Vidal
Català B1

3. El millor regal de la meva vida
El millor regal de la meva vida, fins aquest moment, també va ser el pitjor fa trenta
anys quan el vaig desembolicar, després de la pilota, les botes de futbol i de la consola
Nintendo el dia de Reis de mil
nou-cents vuitanta-set.
Es tractava d’un insignificant, trist,
petitet llibre amb més lletres que
dibuixos, amb un títol que em va
parèixer ridícul aleshores:
*Rebelión en la Granja de George
Orwell. Per què els Reis havien
decidit canviar el llibre d’Astèrix
que havia demanat per aquest
altre?
Unes setmanes més tard, avorrit
de xutar i de jugar amb la
Nintendo, vaig pensar que podria
donar-li una oportunitat i vaig
començar a llegir-lo sense gaires
ganes. El vaig acabar en dos
vespres. Em va parèixer la millor història que m’havien contat mai.
Potser la lectura d’aquesta novel·la pugui explicar el meu precoç interès per dos temes
que encara m’apassionen: la política i les històries de ficció. Ben pensat, els actuals
esdeveniments ens ensenyen que ambdós són més a prop del que creiem.
*Traduït com La rebel.lió dels animals en català.
Vicente Curbelo
(Català B2)

4. El millor record de jugarois de Reis
Ja fa molts anys d'allò. Eren aquells en els quals no hi havia pràcticament llum elèctrica
a les cases de Vila, on a la nit s'encenien els llumeners d'oli amb un ble de tela o amb
llànties amb petroli. Era un temps on els boixos quan no érem a l'escola, jugàvem tot el
dia a fora de casa, al carrer, sense vigilància dels pares, tan sols amb la de la colla de
marrecs del barri, amb els quals corríem i jugàvem enmig del carrer a la piola, a la
pilota, al "pilla-pilla", al "pico, zorro, teide", a la "xinga", als lladres i policies, al "gúa".
Ens barallàvem, ens inflàvem a bufetades, però una estona després ja tornàvem a ser
amics. Sí, eren uns altres temps.
Els jugarois eren els que fèiem amb cartons o fusta, per fer cotxes o carros, espases de
fusta, posant-hi imaginació i intentant copiar les aventures dels herois dels tebeos,
com "El Guerrero del antifaz", "El Capitán Trueno", "El Jabato"...
Per això, aquell any que els Reis Mags de casa em
dugueren una bicicleta, d'home!, per a mi tot sol!
de color blau i vermell! Déu meu!, com vaig presumir
entre els meus amics... Hi havia cua per poder donar-hi
una volta! Jo em sentia veritablement important.
Ara no record bé on va anar a parar la bici amb el
temps, però sí que va estar un dels millors records
que tenc dels jugarois que em dugueren els Reis de
casa a la infantesa.
Josep Domínguez
(Català B2)