Recull amb tots els relats participants a la V Edició del Concurs de Microrelats Marítims

2. 2
Teniu a les mans el recull de tots els relats que han estat
premiats al «V Concurs de Microrelats de tema marítim
del Museu Marítim de Barcelona» en les tres categories
establertes.
Amb aquesta cinquena edició, dedicada al Titanic i la seva tragèdia, conso-
lidem un projecte que varem encetar fa quatre anys amb la primera edició
d’aquest concurs, projecte que té dos objectius principals: obrir una nova
via de diàleg amb persones que no havien participat abans dels serveis del
museu, i obrir també una nova via d’apropament a la cultura marítima des
de la vessant narrativa.
L’èxit continuat d’aquesta iniciativa, amb 424 microrelats presentats en aquesta ocasió, ens anima a
mantenir el projecte amb futures edicions.
La qualitat dels relats presentats a les tres categories ha estat altíssima i, tot i que se n’havien d’es-
collir només nou per repartir els premis, el cert és que el jurat ha hagut de fer un gran esforç per triar
els guanyadors d’aquesta edició.
Des del Museu Marítim de Barcelona volem agrair l’esforç de tots els autors i totes les autores que ens
han enviat els seus escrits des de tota la geografia del país i que han propiciat l’èxit del concurs.
Us animem a llegir aquestes obres, breus però fantàstiques mostres de la imaginació aplicada al
microrelat inspirat en el Titanic i la tragèdia que va patir.
Gràcies a tothom qui ha fet possible aquest «V Concurs de Microrelats de tema marítim del Museu
Marítim de Barcelona».
Tienes en tus manos la recopilación de todos los relatos
que han resultado premiados en el «V Concurso de Mi-
crorelatos de tema marítimo del Museu Marítim de Bar-
celona» en las tres categorías establecidas.
Con esta quinta edición, dedicada al Titanic y su tragedia, consolidamos un
proyecto que arrancamos hace cuatro años con la primera edición de este
concurso, proyecto que plantea dos objetivos principales: abrir una nueva
vía de diálogo con personas que no habían participado con anterioridad de
los servicios del museo, y abrir al mismo tiempo una vía nueva de acerca-
miento a la cultura marítima desde la vertiente narrativa.
El éxito continuado de esta iniciativa, con 424 microrelatos presentados en esta ocasión, nos anima a
mantener el proyecto en futuras ediciones.
La calidad de los relatos presentados en las tres categorías ha sido altísima y, aunque solamente
nueve de ellos podían repartirse los premios, lo cierto es que el jurado ha tenido que hacer un gran
esfuerzo para escoger a los ganadores de esta edición.
Desde el Museu Marítim de Barcelona queremos agradecer el esfuerzo de todos los autores y todas las
autoras que nos han enviado sus obras desde toda la geografía del país, y que han propiciado el éxito
del concurso.
Os animamos a leer estas obras, breves pero fantásticas muestras de la imaginación aplicada al
microrelato inspirado en el Titanic y la tragedia que sufrió.
Gracias a todos los que han hecho posible este «V Concurso de Microrelatos de tema marítimo del
Museu Marítim de Barcelona».

3. 3
CATEGORIA A
(2005-2007)
1. La meva pitjor nit 8
2. La nit mortal 8
3. No penso abandonar el vaixell! 8
4. No hem arribat a veure la matinada 8
5. El gran error 8
6. El primer en saber-ho 8
7. La gran mentida 8
8. Mi historia en el Titanic 8
9. El destino de kate 8
10. L’amor a un vaixell anomenat: Titanic 8
11. La meva polsera blava 9
12. La història de la rose 9
13. El Titanic, microdades 9
14. La butaca que transportava al passat 9
15. Yo, el iceberg (1r premi) 9
16. New York 9
17. Quina mala sort... 9
18. La meva història al Titanic 9
19. I... Passarà? 9
20. Llàgrimes a l’aigua 9
21. La gran tragèdia 9
22. El descobriment del violí històric 10
23. El vaixell Titanic 10
24. Una nit molt perillosa 10
25. L’enfonsament de l’indestructible 10
26. La pitjor experiència 10
27. El Titanic II 10
28. El bucle 10
29. Titanic 10
30. No et fiïs del mar 10
31. Titanic 10
32. La nit 10
33. El vaixell insubmergible (3r premi) 11
34. El mejor Titanic del mundo 11
35. La xemeneia tonta 11
36. La desgràcia de la mare de la clara 11
37. Les memòries del Titanic (2n premi) 11
38. La meva última història 11
39. Els perills de la balena blanca 11
40. Destí somiat, o no? 11
41. Discusiones a bordo 11
CATEGORIA B
(2002-2004)
1. Tragedia pre programada 12
2. El Titanic i els nàufrags del s. XXI
(2n premi) 12
3. El destino de Edgar Hughes 12
4. Nit de malson 12
5. Una amistat eterna 12
6. Sailing dead 12
7. Por 12
8. Doble hundimiento 12
9. El vaixell 12
10. Seixanta-sis anys en blanc 12
11. Un final irremediable 12
12. Ss californian 13
13. Por última vez 13
14. L’estrany nàufrag 13
15. On és el capità? 13
16. La espera 13
17. Rumors que corren dintre al mar
(3r premi) 13
18. La gran catástrofe 13
19. Sobrevivir al Titanic 13
20. Detrás de la imagen (1r premi) 13
21. El dia de la tragèdia 14
22. Sepulcre 14
23. Y la angustia se apoderó de mí 14
24. Engañados 14
25. La cierta historia del Titanic 14
26. El despertar 14
27. Nada ni nadie 14
28. L’últim adéu 14
29. Les noves amistats 14
30. Instruccions 14
31. Iceberg? 14
32. Una carta sin respuesta 15
33. Titanic: el último adiós 15
34. Diario de un pasajero 15
35. Espereu-me 15
36. El boceto 15
37. Caixeta de música 15
38. Todo parece real 15
39. El músico 15
40. El concurso 15
41. Sueño premonitorio 15
42. Juliana stevenson 15
43. Aventura inesperada 16
44. Esmorzar agitat 16
45. El destí ja estava escrit 16
46. Tuve la suerte de poder contarlo... 16
CATEGORIA C
(MAJORS DE 16)
1. El bucle 16
2. Carta de ruptura 16
3. Supervivent? 16
4. Ecos de un desastre 16
5. 41º 46’ n – 50º 14’w 16
6. Orgullo 16
7. Una duda razonable 16
8. Òxid d’oceà 17
9. Mayflower 17
10. Aquella dichosa moqueta 17
11. Cant de muses 17
12. Soroll de ferro 17
13. Desde el otro lado del mundo 17
14. Calma dins el desgavell absolut 17
15. A les cuines 17
16. El Titanic la immensa màquina d’acer 17
17. La mosca 17
18. Les notes d’un trombó 18
19. Desesperació 18
20. El gran dia 18
21. La camarera del Titanic 18
22. El dolent de la pel·lícula 18
23. Com cridar a un sord 18
24. Titanic 18
25. Un mensaje 18
26. Recuerdos a la deriva 18
27. Ètica 19
28. Bots fugissers 19
29. Jacinta 19
30. Pere el mariner 19
31. Gèlides xemeneies 19
32. Ego 19
33. Titanic 2.0 19
34. Un bloc de gel molt perillós 19
35. L’iceberg 19
36. La b. I en j. 19
37. Titánic 20
38. El final de la escapada 20
39. El darrer somni 20
40. Sueños rotos 20
41. Entre tu i jo, l’iceberg 20
42. Un petó sota el mar 20
43. D’espectadora a protagonista 20
44. Titanes de mar 20
45. La invasió 20
46. El meu gran viatge 21
47. La huida 21
48. Arrepentimiento 21
49. Hospitalidad oceánica 21
Índex d’obres

4. 4
50. Bessons 21
51. Retrobament 21
52. La vergonya 21
53. R.M.S. Tiatinc 21
54. Un cop de sort 21
55. Una altra vida 21
56. El vigia 22
57. El gran dia? 22
58. Déus (titans i titànides) 22
59. El capitán del barco 22
60. Tan lejos... 22
61. Tinc te, te tinc 22
62. Titanic 22
63. Estruendo 22
64. Aquella nit 22
65. La noche del 14 de abril 22
66. 2017. Titanic 23
67. Mala sort 23
68. El llarg viatge 23
69. Era una nit plàcida 23
70. Una ombra en el Titanic 23
71. Me llamaba Titanic 23
72. Resiliencia 23
73. Sobrevivent 23
74. Violet carter 23
75. La nena que mai va poder
jugar amb vaixells 23
76. La senyora smith 24
77. Profunditat 24
78. Marca iris 24
79. Aquella nit 24
80. Improvisada cuna 24
82. La sirena daurada 24
83. El desamor 24
84. El retrato de amelia 24
85. Lo conseguí mamá 24
86. Con vida propia 25
87. Arriba y abajo 25
88. Quan la lluna plora gel 25
89. Resignació 25
90. Mal menor 25
91. Somnis engolits 25
92. DX. Larga distancia e incógnita 25
93. Ti-tan ti-tan 25
94. El fosc del mar 25
95. Ànimes bessones 26
96. Teresa 26
97. Desig 26
98. Titanic 26
99. Nascuda al Titanic 26
100. Maldición 26
101. La caracola 26
102. Icebergs al acecho 26
103. Bodes d’or 26
104. Marea de primavera 26
105. L’esquif 27
106. De profundis 27
107. Intrusos 27
108. Titànic 27
109. Evitar la tragedia 27
110. Y lo vio... 27
111. Violet o helen 27
112. Recuerdos 27
113. Con pasos mudos 27
114. Titanic 28
115. Por fin el silencio 28
116. Gaudeix del viatge, amor 28
117. “See you in heaven, miss dawson” 28
118. Anhel 28
119. No jugueu amb el temps 28
120. L’ensarronada del Titanic 28
121. La memòria de la mar 28
122. La mirada tranquil·la 28
123. Mr7 29
124. Fosa en negre 29
125. L’iceberg desaparegut 29
126. Mi secreto inconfesable 29
127. El trampolí 29
128. Titanic 29
129. Carpathia 29
130. Una gran pel·lícula 29
131. Titanyate, color Titanic 29
132. Mentre dormia 30
133. Relato del Titanic visto desde
un salvavidas 30
134. Mayday 30
135. El Titanic el hundimiento del barco
fantasma perdido, las joyas hundidas 30
136. El Titanic 30
137. El mejor padre 30
138. Titanic? 30
139. Apurados 30
140. Un destí amarg 30
141. Tresors amagats 30
142. Un viaje único 31
143. Azufre 31
144. El barco de los sueños 31
145. El petó 31
146. Un instant congelat 31
147. Si hubiese sido un sueño 31
148. Per què 31
149. Qué o quién 31
150. Todo está bien 31
151. Carta al Titanic 32
152. Avui 32
153. El nº 401 32
154. El fantasma 32
155. Joc de miralls 32
156. Inesperado 32
157. Chocolate 32
158. Rumbo a una mejor vida 32
159. Titanic 32
160. Amor bajo el mar 32
161. El Titanic y el mundo 33
162. Los niños del Titanic 33
163. 1912, La desgracia 33
164. Los dos enamorados 33
165. Música 33
166. Miguelito 33
167. Camarera 33
168. Mil quinentos trece 33
169. Por amor a la música 33
170. Somos simples marionetas 33
171. Homenatge 33
172. Repulsa condenada 34
173. La cuchara 34
174. Ay, berg 34
176. Un àngel en el Titanic 34
177. Llàgrimes ofegades 34
178. Promesa rota 34
179. Per mrs. Posthwaite 34
180. A bordo 34
181. Destino 34
182. El destí 34
183. Des del fons 34
184. El cambrer del Titanic 35
185. Veus invisibles 35
186. Els missatgers 35
187. Gansters 35
188. Viatge d’insomni 35
189. Dioses del olimpo 35
190. Orió 35
191. El destino 35
192. Premonición 35
193. Titanic, el mite 35
194. El buque de los sueños 35
195. L’home enginyós versus
l’home cobdiciós 36
196. La madam tenia raó 36
197. Nimba y fabricio 36
198. Dos historias, un final 36
199. Aquiles 36
200. Un cavaller com cal fins al final 36
201. Futur truncat 36
202. Sueño roto 36
203. Acomiadament 36
204. Última vesprada 37
205. Més a prop teu 37
206. Somos el Titanic 37
207. Una historia más del mar 37
208. Nana 37
209. Un mal son 37
210. La decisión 37
211. El meu bressol, l’oceà 37
212. Las ballenas 37
213. El viaje 37
214. Gingivitis aguda 38
215. Titanic 38
216. El violinista 38
217. Ecos 38
218. Ecos ii: reelaboració 38
219. La immensitat del cel 38
220. El buque de los sueños 38
221. Preludi de la tragèdia 38
222. Profecia de gel i foc 38
223. Les gèlides aigües 38
224. Ella 39
225. Polizón 39
226. Flors 39
227. Esperando al carpathia 39

5. 5
228. Hemingway i el Titanic 39
229. Sentit i sensibilitat (1r premi) 39
230. La iaia del Titanic 39
231. La sonata del Titanic 39
232. Els meus germans olympic, brittanic i jo39
233. Titanic ha muerto 40
234. Tres mesos de vida, una hora d’angoixa40
235. La llimonada 40
236. Un mal guió 40
237. La topada 40
238. Navili de l’orc 40
239. La dama negra 40
240. Maleficio 40
241. Nus mariner 40
242. Imagina-te’l 40
243. L’adéu 41
244. Titanes 41
245. Titanic: relat curt 41
246. John Jacob Astor 41
247. Frío amor 41
248. Ajedrez 41
249. Olvidados 41
250. El vals del comiat 41
251. L’últim glop 41
252. Greypearl 42
253. No estaban solos 42
254. El tercer barco 42
255. Rayos y centellas 42
256. Maldición en el Titanic 42
257. Esperanza 42
258. La extravagante pareja 42
259. Él 42
260. Cant de sirena 42
261. Formatge 42
262. Les aigües gèlides 43
263. S.O.S. 43
264. Joc de nens 43
265. Derrota equivocada 43
266. El lluitador 43
267. El talismà brown 43
268. Complint somnis 43
269. El ataúd 43
270. La última bebida 43
271. Inventari 44
272. Tempestat de reaccions acompanyada
de fort vent d’emocions 44
273. La favorita del capità 44
274. Incógnitas bajo el mar 44
275. La última melodía 44
276. Metamorfosi 44
277. Cançó de mort 44
278. Naufragi en família 44
279. Tità 44
280. Música, maestro 44
281. Els altres 45
282. Cor trencat 45
283. Deseos de un pájaro 45
284. 23:40 del 14 d’abril 45
285. Sense escrúpols 45
286. Gel (3r premi) 45
287. El cuento del desmayo 45
288. Diario de la muerte 45
289. Titanic, ¡recuerda pero no te hundas! 45
290. Lujo sin valor 45
291. El buque de los sueños (2n premi) 46
292. Capitán Titanic 46
293. Malaurança 46
294. La pregària 46
295. La mainadera 46
296. Recuerdo negro 46
297. Relat sonor 46
298. L’atzar 46
299. Salvat per la campana 46
300. Naufragi en blanc i negre 47
301. Salvación 47
302. 3 Classe line white starr 47
303. La buena estrella 47
304. Por un inocente 47
305. Sueño de “Titanic” 47
306. Mal geni 47
307. Catàstrofe 47
308. Y solamente tú 47
309. Repòs 48
310. Vacía 48
311. Torno a viure 48
312. La verdadera historia del Titanic 48
313. No tindré sort 48
314. Estela 48
315. Covardia titànica 48
316. El meu Titanic particular 48
317. Titán 48
318. Nova york, nova vida 49
319. Una carta sin respuesta 49
320. Querido e irresistible mar 49
321. Escarcha en mi pelo 49
322. Jakob 49
323. Foscor negre 49
324. La millor nit 49
325. A bordo de la suerte 49
326. Lo vi venir 49
327. Perquè viure sense tu és morir 49
328. La mirada i la bengala 50
329. Un polissó curiós 50
330. El capità i el vell mariner collins 50
331. A reveure 50
332. Sentir 50
333. Traición 50
334. Gegant Titanic 50
335. Señores, fue un placer 50
336. Mañana de celebración
en los astilleros de belfast 50
337. Ninetes de sal 50

6. 6
Índex d’autors
15041912 28, 30
Abaúnza 49
Acuari04 13
Agarrido 10
Aida 40
Airam 8
Airun 13
Aisling 23
Alberto Pagnelli 37
Albertus Elementus 15
Ale 42
Àlex 24
Algú d’aquest món 16
Alromat 44
Amílcar Figueroa 47
Andrew 22
Andrew 33
Ane 20
Ángeles Domingo 8
Anne 15
Anònima 19
Antonia Font 23
Aohnia 9
Apucela 47
Aresta 35
Argonauta 42
Ari 12
Arianna Bishop 50
Arístides Montoya 16, 20
Arnau 35
Arseni Blasco 28
Artiom 11
Arturo 36
As de guia 43
Aseret 34, 35
Atabus 33
Atram 9
Atria 45
Austerlitz 44
AVA 46, 47
Ayn Rand 50
Azuara 23
Babord 39
Bambú 35
BarbaBlanca 36, 37
Baró Vermell 17
BatxuNazax 43
Belfast 32, 50
Bender 28
Bernat Metge 40
Bianca Amor 34
Black Widow 47
Blue Rain 9
BMP 19
Bocaina 32, 33, 34
Boira 19
Bonifacio 14
Buganvilla 30
C3 50
Cacao Soluble 13
Cacatuaflow 30
Calipso 17
Caminant del cel 19, 21, 36, 45
Can Fanga 35
Capità Haddock 21
Capitán Ventura 30
Captain B 26
Carlota Febril 18
Ción 36
Cirera Verda 32
Clara Valero 47
Cliff 13
Colectivo Juan de Madre 27
Coratge 34
Córdoba 30
Costeau 18
cr7 10
Crimdepensa 51
Crio 45
Cristal 48
Croix 34
Charles Joughin 16, 19, 21, 26
Charlie Bravo 22
Charlie SdE 8
Chic Carnival 9
Chispa 42
DalasReview 14
Daniel 26
Dante 32
Darkesse 25
David 30
DavidJosepTous 11
Deóbrigo 41
DER 25
Destroyer 9
Diana 18
Dioni 33
Diselo tt 50
Doctora Amor 24
Dom 44
Dora 26
Dorada 41
Dragon 9
Drassana 45
Dreamer 14
Edgar 29
Eduardo Herrero 12
Edward John 24
Edward John Smith 20
ElAdmi 49
E la nave va 40
El Brujo de la Palabra 27
El Coco 10
Elelum 25, 28
Elena de Àvalor 11
El Gaiter de la Muga 40
El Gran Blau 31
Elmagagon 22
El mariner del Titanic 50
El mejor 10
El ratolí 43
El rey de la gracia 45
Ely Milovat 19
Emmanuel Bearn 41
Encanto 40
Eneri 10
Eslora 1,71 38
Estadella 23
Estel 26
Estquitx 24
Estri Bor 47, 49
Estribord 35
Euripi di Caprapio 29
Fanny 34
Faro 33
f.c.p. 10
Fénix 38
Flor de Ribera 39
Floreal 44
Fradiabolo 27
Franc 43
Francesc 39, 50
Francesco 48
Frankie 24
Fresenius 21
Fry 31
Gabo 11
Garoina 43, 44
Garua 43
George 14
Gina 46
Giraldez 26
Greta Si 34
Groucho 32
Guti 10
Guybrush 22
H2O 39
Haenyeo 36
Hannah 39
Hatsuki 14
Hazard 30
Helada 49
Hielo 48
Hilias 33
Honey 8
Hugo 14
Imagine 13
Ina 27
Ina 35
Infinit 11
Iremar 10
Iscariot 17
Jennifer 37
Jeremy 40
Jessie Votpol 48, 49
jir1993 22
J.K. Smith 44
jng15 10
Joan Petit 17
Joao Costa Da Moura 20, 21
John 22
Jude 23
Kat 46
Katarsis 37
Kate 16
Kennedy 35
Koke 49
Kraken 50
Kristin 26
Labailarinaclandestina 34
La Estrella Fugaz 12
Lagarto 41, 43
La mujer del pueblo 36
Lapislàtzuli 41
L’arbre caigut 47
La reina dels mars 11
Lascufi 10
La vila nova 38
Lavínia Estivill 28
Leinad Tavom 21
Leonarda di Cameron 19
Lescufi 9
Libélula 48, 49
Libertad 42
L’iceberg 36
Limón 15
Literarysuicide 23
Lo Grumet del Sas 40
Lord 15
Los gitanos 11
Luna de Agosto 43
Llum 25

7. 7
Llum 29
Lluna 40
Llunàtica 12
Llunàtica 14
M.A.D. 10
Maderno 25
Mad Hatter 15
Maduixa Blava 29
Maduixa Vermella 29
Maest 17
Mandarina 9, 11
Mànega 40
Mar 19, 43, 45
Marblau 29
Marcela 45
Mareba 23
Maregassa 46
Maresma 47
Maria Amiel 48
Marina 33
Marina Lago 32
Marpez 41
Martin Eden 27
Mary of the sea 23
Mascaró de proa 46
Mascle Alfa 44
Mayday 42
MedioHombre 39
Mei 48
Melon 23, 25
Mercuri 29
Merche Sprginsteen 24, 32
Merlín 20
Meyuzulu 18
M. G. Ubach 48
M’he aquivocat 13
Mijail Petrovich 13
Minnie 16
Mitsubishi 30
MJBIOLOGY 18
mmm26 13
Montag 25, 31
Ms Wazouski 12
M.T.P. 15
Musa 46
Nàiade 22
Nailju 49
Nami 45
Natura 22
Nemo 36
Neru 32
Neula 16
Nexus 4 21
Nexus Lord 10
Nitsuga 14
Noa114 37
No got name 9
NONS 27
Nostalgia 37
Numero2 33, 34
Olda 40
Olgavi 27
Olor de Mar 41
Ona 26
Onomatopeia 46
Ontherocks 35
Op. Continental 37
Oreo 8
O.S.B. 45
Overlord 25
Pandora 26
Panico 38, 39
Pastanaga 12
Patata Senior 8
Pebbles 22
Pejota 17
Pelegllefer 17
Pepo 49
Pero de Pasamonte 18
Petenera 22
PeterRoger 29
Petúnia Blava 44
Piedra 34
Piki 48
Pink Boat 16
Pirena 32
Pirula 31
Pit-roig 17
Pituka 30
Pollopapa 9
Poseidón 20
Primavera 37
Pucela 41
Pytar 35
Queque 19
Rafel d’Abadal 20, 28
Realme 1967 40
RMS 16
Roberto Font 31
Rony 49
Rudra 20
Sabis 21
Sacatapus 24
Salomé 50
Sapristi 47
Sara 26
Senseseu Dònim 38
Sentimiento 45
Serena 21
Sergio Asenjo 42
Skrr 14
Sol 12
Sotavent 43
Sr. Chiste 42
Stardust 42
Startron 12
Surfeando 37
Tamarit 42
Taytacha 31
Temis 36
Tevlac 34
The footballer 8
Tina López 38
Titánico 46
Titan-Maniac 17, 18, 21
Tito Warnier 18
Titta di Girolamo 28
Tòfol_c2 24
Triptolemo 31
Tris 15
Turcura 8
Txisky 35
Tyché 17
Ulises 38
Unaigat 18
Unduli 23
Valent 11
Valentina 39
Veles i vents 29
Vetuaqui 50
Viajero sin miedo 15
Violet 23
Violeta 8
Violet Estrelló 13
Whisky 41
Wiliamson 14, 15
WilL TaiGeR 33
Willyamson 13
XA CDQ 37
Xavi Baragona 18
Xuxi 8
Yazaira 12
Yozo 33

8. 8
CATEGORIA A
(2005-2007)
1. LA MEVA PITJOR NIT
Ja era la tercera nit quan jo estava dormint,
però em va caure un tros de fusta al cap i em
vaig despertar. Vaig pujar a la coberta i vaig
veure que el vaixell s’estava enfonsant perquè
va xocar amb un iceberg, llavors el capità va dir:
- Els nens i les dones primer!
Jo vaig pujar a un bot salvavides i em vaig
salvar, però em vaig deixar al vaixell un collaret
que em va regalar la meva àvia.
Anys més tard, quan jo era gran va donar la
casualitat que vaig ser bussejadora i em va
tocar anar al Titanic. El vaig investigar i vaig
veure una cosa molt lluent. Vaig anar a veure
què era, era una capsa daurada, la vaig obrir
i hi havien moltes joies, les vaig mirar una per
una i...
_Airam
2. LA NIT MORTAL
Era de nit, escoltàvem sorolls al Titanic,
estàvem intentant dormir, fins que va sonar
l’alarma. Ens vam posar molt nerviosos: el
Titanic s’estava enfonsant. Vam pujar cap a
dalt, però van tancar les portes, ja no podíem
fer res... tota la gent cridava, plorava, era el
nostre fi...
Desesperats, vam fer molta força i vam trencar
les portes. Quan vaig sortir no vaig veure els
meus pares ni els meus germans, llavors vaig
intentar sobreviure i vaig veure el meu germà
petit, però estava mort a més d’altra gent.
No sabia què fer, fins que vaig veure un amic,
em va agafar la mà, i em va dir “vine amb mi”.
Vam anar cap a un bot salvavides. En aquell
moment vaig saber que m’havia enamorat d’ell,
però, on era la meva família?
_Turcura
3. NO PENSO ABANDONAR
EL VAIXELL!
Era el dia 14 d’abril de 1912. Jo, Edgar John
Smith vaig anar a veure perquè tothom deia
que ens xocàvem. Però quan vaig tornar era
massa tard. Li vaig preguntar al meu primer
oficial que si havia passat alguna cosa, em va
dir que sí, que havíem xocat amb un iceberg.
Li vaig dir que tanquessin les comportes, “Sí
capità!” em van dir per última vegada.
El vaixell s’inundava, tothom cridava, moltes
persones, moltes persones de tercera classe
estaven tancats darrere de les comportes,
tothom intentava anar als bots salvavides.
Com que tothom estava desesperat per pujar
als bots salvavides, vaig dir: Els petits i les
dones primers!” El vaixell ja estava inclinat, i tot
seguia igual. Una estona més tard vaig prendre
una decisió. Me’n vaig anar a la cabina de
comandament per acabar on tot va començar,
no vaig saber com va acabar el Titanic.
_Patata Senior
4. NO HEM ARRIBAT A VEURE
LA MATINADA
Era de dia, era l’hora de salpar i la noia li
preguntà a la mare:
- Mare, nosaltres quina clase som?
- Som de la primera classe - va respondre la
mare.
Quan entràvem ens van dir que la nostra
cabina era la 203 de primera classe. Era de
nit, la nit del 14 d’abril de 1912. Era l’hora de
sopar, el sopar de la primera classe començava
a les 18:00 de la tarda. Una vegada ja sopades
vam anar a la cabina a canviar-nos i quan
pujàvem a la proa vam veure a la gent corrent i
cridant mentre l’orquestra cada vegada anava
tocant al mateix temps que s’enfonsava el
Titanic. Cada vegada que mirava al mar hi
havia gent morta o ofegada. Què va passar
amb la meva mare i amb mi?
_Violeta
5. EL GRAN ERROR
El 10 d’Abril es compliria el meu somni, que era
anar a Nova York a universitat de Colòmbia,
una de les universitats més prodigioses de
Nova York, i per anar allà vaig cometre un gran
error, pujar al Titanic. Jo era un passatger de
segona classe. Doncs estava jo passejant i
em vaig trobar uns prismàtics, els vaig agafar,
mirar i com que no sabia com s’utilitzaven i jo
pensava que estaven trencats, els vaig llençar
al mar. Una estona després va venir el capità
cridant “I els prismàtics! On són els prismàtics!”
Llavors em vaig adonar que els prismàtics que
havia llençat eren els del capità, i a sobre no
estaven trencats. Es va escoltar un gran soroll
vaig mirar a la proa i ho vaig veure tot.
_Xuxi
6. EL PRIMER EN SABER-HO
10 d’abril de 1912, el Titanic ja havia salpat, jo
treballava a baix, amb la maquinària del vaixell,
perquè no s’aturés. No pagaven massa, però
podia viure bé.
A la nit descansàvem els meus companys de
treball Mike i Henry, i jo. Jo m’aixecava més
aviat per treballar.
La meva esposa i jo li vam pagar el bitllet de
primera classe a la nostra filla. I així sempre
estava amb uns amics nostres.
14 d’abril de 1912, era de nit, a les 22:30h,
estaven de festa al vaixell. Les 22:45, el meu
torn acabava... però de cop el vaixell es va
trontollar, entrava aigua a la meva sala. Vaig ser
el primer en saber-ho: el vaixell s’enfonsava.
Vaig sortir corrent a avisar la meva família, vaig
sobreviure, però la meva família no va tenir
tanta sort.
_Oreo
7. LA GRAN MENTIDA
Al 1962 va morir el meu avi, el qual va deixar-
me en herència la seva casa. Un dia vaig
decidir ordenar la que havia estat la seva
habitació. Quan vaig veure la caixa de fusta
em vaig recordar que de petita sempre tenia la
temptació d’obrir-la. A la fi podia descobrir quin
secret amagava. Vaig trobar el seu diari on deia
que la nit en la que es va enfonsar el Titanic ell
va poder sobreviure gràcies a que es va vestir
amb roba de dona. Ell era una persona molt
elegant amb la pell molt fina, cosa que el va
ajudar a l’engany. Es veu que els crits que es
sentien en el vaixell deien que primer pugessin
els nens i les dones al bot salvavides. Aquesta
és la raó per la qual va fer aquesta gran
mentida de la que no es sentia orgullós.
_Honey
8. MI HISTORIA EN EL TITANIC
Tenía solo 11 años cuando mis padres
decidieron ir a Nueva York. Aunque no éramos
muy ricos, teníamos lo suficiente como para ir
en primera clase del mayor barco del mundo:
el Titanic. Cuando entramos por las puertas
del fantástico buque, teníamos la sensación
de estar en un hotel de primera clase: las
barandillas eran de oro puro, las escaleras
estaban recubiertas de una impresionante
alfombra roja, los ascensores también eran
increíbles... Era un sueño hecho realidad.
Cuando vi nuestro camarote, me quedé con
la boca abierta: era enorme, tenía grandes
armarios, muchísimos espejos... Desde
cubierta, podíamos ver el puerto cada vez
más pequeño a medida que nos alejábamos.
Sentíamos el aire del mar en nuestras caras.
Esos días fui el niño más feliz del mundo. Qué
lejos estaba de imaginar el trágico final que nos
esperaba.
_Charlie SdE
9. EL DESTINO DE KATE
El capitán cogió el megáfono e informó a los
pasajeros de que faltaban unas mil millas para
llegar a Nueva York. Kate por fin podría ver a
su familia. Se puso su vestido más precioso,
porque era el cumpleaños del comandante
Williams. Toda la tripulación se vistió de gala y
se puso por parejas, a ella le tocó con un tal
John Sparks. La gente de primera clase bajaba
por la gran escalinata hasta el salón principal.
Mientras que la música empezaba a sonar, los
camareros repartían, en vez de comida, gorros
y cobras, para bailar charlestón. Era una noche
oscura, no se veía lo que se tenía por delante.
En las bodegas, que estaban por debajo del
nivel del mar, la gente de tercera clase sintió
un golpe brusco. El barco se llenaba de agua.
Y poco a poco, Kate sintió que el Titanic
comenzaría a hundirse en breve.
_Ángeles Domingo
10. L’AMOR A UN VAIXELL
ANOMENAT: TITANIC
10 d’abril de 1912, una bella noia arribà amb
el seu promès al port de Southampton, on es
trobava un vaixell fantàstic. Es deia Titanic.
Aquest mateix dia salpà del port, en direcció a
Nova York. Aquesta noia era de primera classe,
i el noi del que es va enamorar era de tercera
classe, bastant elegant per ella.
14 d’abril de 1912, la tràgica nit del terror, el
capità Edwart John Smith navegava amb calma
per les fredes aigües Atlàntiques, tot estava
molt tranquil, els dos enamorats sopaven junts,
el noi no sabia ben bé el que fer ja que mai
havia menjat com un ric. A les 00:00h el Titanic
va xocar amb un iceberg, que va enfonsar el
vaixell al mar Atlàntic. El noi va sacrificar la seva
vida per salvar la noia. Quan la noia va morir...
No us explicaré el que passa.
_The footballer

9. 9
11. LA MEVA POLSERA BLAVA
Estava feliç, estàvem els tres a un super vaixell,
“TITANIC”. Per celebrar-ho ens vam comprar
unes polseres a joc, els pares i jo. La nit del
catorze d’abril, m’avorria, així que vaig agafar
les polseres i vaig començar a córrer; els pares
van perseguir-me, aleshores, vaig escoltar
un fort soroll, però no vaig parar. A l’arribar a
dalt, vaig sentir com es tancaven les portes,
els vaig mirar, vaig anar cap a ells i els vaig fer
una abraçada als dos, em van dir: “t’estimem,
posa’t segura”. El terra estava mullat d’aigua
salada, però no de mar, sinó de llàgrimes.
Em van agafar, i em van ficar en un bot, vaig
dir: “Us estimo!!” el més fort que vaig poder,
de lluny vaig veure com s’enfonsava, ell i les
nostres llàgrimes. Vaig llençar les polseres,
només dos. I qui sap, potser les tenen i se’n
recorden de mi. Estic trist.
_Pollopapa
12. LA HISTÒRIA DE LA ROSE
Mentre navegava alguna cosa va canviar. Des
de que el meu pare em va fer capità del seu
vaixell tot ho vaig començar a veure de manera
diferent. La Rose era una noia que provenia
d’una bona família, era jove i molt bonica.
Va pujar al meu vaixell per anar de viatge. La
Rose estava casada amb en Call, que tenia
diners, però cada dia que passava en aquest
vaixell la veia més amorosa amb el Jack, un
artista que havia guanyat un bitllet per anar a
Amèrica. Semblaven dos joves que s’enamoren
per primera vegada. Aquell dia el mar estava
una mica mogut, però de sobte un iceberg va
aparèixer davant nostre. Vam xocar contra ell
i el vaixell es va partir en dos, l’aigua entrava
a dins i no sabia qui podria sobreviure. Jo no
volia morir encara, era jove, si algú llegeix això,
que vingui a salvar-me!
_Chic Carnival
13. EL TITANIC, MICRODADES
El RMS (Royal Mail Steamship) Titanic fue un
barco construido entre 1909 y 1912. Zarpó de
Southampton el 10 de abril de 1912. Recaló en
Chenburgo, Francia. A las 11:40 de la noche
del 14 de abril el barco rozó con un iceberg.
El Titanic había recibido advertencias de que
había icebergs. La última fue 20 minutos antes
del choque, pero nunca llegaron al capitán. En
ese momento había 2.207 personas a bordo.
El barco se fue inclinando, llegó a 30º antes de
partirse. Una mitad se hundió sin más, la otra
dio la vuelta antes de hundirse. El naufragio
duró 2 horas y 41 minutos. Murieron 1495
personas y rescataron a 712. El trasatlántico
SS Californian estaba a tan solo 20 Km. del
Titanic, pero no acudió en su ayuda, su capitán
era Stanley Lord.
El RMS Carpathia fue el que rescató a los
supervivientes, tardó 2 horas en llegar.
_Mandarina
14. LA BUTACA QUE
TRANSPORTAVA AL PASSAT
A la biblioteca de Torroella de Montgrí vaig
agafar un llibre, era “Titanic”. El vaixell tenia
molta activitat. En acabar de sopar vaig sentir
un xoc. De sobte vaig sortir de la cabina i
vaig veure un iceberg immensament gran
allà mateix. El Titanic es començava a omplir
d’aigua i s’anava enfonsant poc a poc.
Vaig començar a tenir molta claustrofòbia i
por. Quan em vaig quedar sense aire algú em
va agafar del braç i em vaig despertar. Era la
bibliotecària que em va dir que m’havia quedat
adormit en una de les butaques prop de la
prestatgeria de la secció d’història naval.
_Lescufi
15. YO, EL ICEBERG (1r premi)
Un día como otro... La noche está estrellada
y el paisaje es el de siempre. Estoy aquí,
donde la naturaleza me ha abandonado,
encallado desde hace días y esto comienza a
ser un tanto aburrido. A lo lejos se ve algo de
luz que se aproxima. Algo inmenso. Parece
indestructible. Es agradable ver novedades,
pero creo que se está acercando demasiado.
Veo su silueta, perfectamente definida,
simétrica. No como la mía, esculpida por los
mares polares. Cada vez está más cerca.
Hace unos años, comencé mi aventura,
cuando me desprendí de aquella enorme
pared, recorriendo más de 6.000 kilómetros,
arrastrando mi tonelaje helado por el fondo
marino desde la costa oeste de Groenlandia.
Se acerca. Este prodigio de acero me ha herido
ligeramente.
Vuelvo a estar a la deriva, pero esta vez
acompañado de 1500 almas. Con ellas, sigo
navegando...
_Blue Rain
16. NEW YORK
El dia 14 d’abril el capità Edward John Smith
estava content de que el viatge anés molt
bé. Però l’alegria es va acabar quan va veure
un iceberg i va demanar que li donessin els
prismàtics, però ja era massa tard. Mentre, un
nen estava jugant amb les joguines que li va
regalar el seu pare. La mare no, perquè estava
a New York esperant al seu fill, però mai el va
poder veure perquè hi va haver una desgràcia
molt gran. Van posar els focs artificials blancs i
cap vaixell els va rescatar perquè no tenien els
focs vermells. El pare del nen estava plorant i
el nen va preguntar al pare: “què passa, pare?”
i el pare va dir: “res, tinc alguna cosa a l’ull”. El
vaixell ja va xocar, els músics seguien tocant
perquè els passatgers es tranquiL·litzessin però
no servia de res... I es va enfonsar.
_Dragon
17. QUINA MALA SORT...
El que recordo és que començà a la sala de
màquines. Sonà un pandemoni de sirenes, a
babord començà a enfonsar-se la xapa fins que
esclatà i començà a sortir aigua a pressió.
Començàrem a córrer per les escales, un
company i jo ens vam separar de la resta i vam
tancar la comporta, però l’altra era tancada
des de fora. L’aigua començà a rajar per sota
de les portes de les cabines. Desesperat, vaig
començar a tirar de la comporta mentre jo
flotava. Tot es va tornar fosc. M’estava ofegant.
Vaig despertar tossint aigua a un vaixell
anomenat RMS Carpathia, el meu company
estava estirat al meu costat i respirava
dificultosament. Vaig veure com alçaven una
xarxa plena de cadàvers humans, sobretot de
la tercera classe per la seva vestimenta. Quina
mala sort...
_No got name
18. LA MEVA HISTÒRIA AL
TITANIC
Era el 10 d’abril de 1912, estava davant
d’aquell vaixell tan gran i bonic, però no sabia
el que m’esperava... per cert, em dic Jack.
Quan vaig entrar la meva mare em va dir que
era impressionant i el pare va obrir tant la boca
que semblava que se li hagués de caure el
bigoti. Però el 14 d’abril va sorgir la tragèdia.
Va morir el meu pare, però la mare i jo ens vam
salvar i ara me n’adono que em vaig deixar
la càmera al vaixell!!! I jo que volia recordar al
pare... 70 anys després, uns bussejadors van
trobar la càmera intacta, van agafar-la i la van
portar al museu. Després vaig anar-hi i... i vaig
començar a plorar.
- Què passa senyor? - Em va dir algú.
- Que aquell nen d’allà soc jo, aquesta càmera
era meva - Vaig xiuxiuejar.
I tothom es va quedar bocadabat.
_Destroyer
19. I... PASSARÀ?
Era de nit. Intentava salvar la meva vida i la de
la meva filla. Viatjàvem a Nova York perquè els
meus pares poguessin veure-la per primera
vegada.
Cada vegada el vaixell s’enfonsava més
i nosaltres aguantàvem menys. Intentava
buscar alguna resta del vaixell per posar-nos a
sobre però amb el pes dels dos s’enfonsava.
Finalment vaig veure persones amb bots
salvavides, però ja era massa tard, l’aigua
estava molt freda i no sentia el meu cos, anava
perdent les forces fins que vaig deixar anar la
meva filla i després d’això no vaig recordar res
més perquè no havia passat, tot havia sigut un
somni, no m’imagino com podria ser aquesta
experiència.
Avui és dia 14 d’abril i m’espera un altre dia
inoblidable del meu viatge al Titanic. Els meus
pares podran conèixer a la seva néta...
_Atram
20. LLÀGRIMES A L’AIGUA
Era de nit, tothom agafava el menjar per sopar,
però ja no en volia. Vaig anar cap a la meva
cabina i després d’uns instants, vaig escoltar
com els tripulants del vaixell cridaven. Em vaig
adormir, però al cap de poca estona va sonar
l’alarma i espantada vaig anar a cridar la meva
mare. No la trobava. Havien tingut un problema
al vaixell i com que no hi havien focs artificials
d’ajuda, van agafar els focs artificals blancs que
iL·luminaven el cel negre, mentre l’orquestra
estava tocant. El Titanic s’anava enfonsant
mentre jo plorava i no trobava ningú dels meus.
Llavors per intentar salvar-me em vaig posar
a la proa del vaixell. Ja s’havia enfonsat, em
moria de fred a les aigües fredes de l’Atlàntic,
vaig escoltar gent que cridava: “Hi ha algú viu?”
Vaig trobar un xiulet per demanar ajuda, i em
van escoltar.
_Aohnia
21. LA GRAN TRAGÈDIA
Era la nit del 14 d’abril del 1912 i el Titanic
estava a punt d’arribar al seu destí. El vaixell el
pilotava el capità Edward John Smith, el qual
no s’havia adonat de la tragèdia que donaria
lloc a un fet històric: l’enfonsament del vaixell.
Faltaven 4 hores. El capità no hi veia per culpa
de la boira i li va dir al seu ajudant, Henry Wilde,

10. 10
que si li podia donar els seus prismàtics, però
Henry Wilde va arribar tard i el vaixell ja s’havia
topat amb l’iceberg. Als 5 minuts estaven
tots corrents, tirant-se a l’aigua, suïcidant-
se, amagant-se però no hi havia remei per
sobreviure.
Només van sobreviure 750 persones gràcies
als bots salvavides. Encara corren rumors de
que abans, va topar-se amb altres coses...
_Nexus Lord
22. EL DESCOBRIMENT DEL
VIOLÍ HISTÒRIC
Al 1985 estava de vacances. Per cert, em dic
Jack Will i sóc aficionat als velers. Justament
hi era en un veler, quan vaig veure dos senyors
amb neoprens que es submergien a l’aigua
en busca d’alguna cosa. Quan en van sortir
estaven tan contents que fins i tot se’ls queia
alguna llàgrima d’emoció. Els vaig preguntar
què passava i em van respondre que s’havien
trobat el Titanic. En aquells moments no m’ho
podia creure, però van agafar un objecte,
un violí, i em van dir que era del director de
l’orquestra. Em va sorprendre molt contemplar
aquell violí perquè sabia que s’havia tocat
mentre el Titanic s’enfonsava.
_Lascufi
23. EL VAIXELL TITANIC
Estava amb la meva família dinant al vaixell
TITANIC. Anàvem a New York i era molt
emocionant perquè era el seu viatge inaugural.
Era el 14 d’abril el 1912 i ens quedaven 3 dies
per arribar. Al vaixell érem 2.224 persones en
total. Estava acabant la tarda, com que estava
molt cansada me n’havia anat a dormir. Em
vaig despertar a les 8 de la nit perquè tenia
molta gana. De cop i volta va sonar un soroll
molt fort que va ser que el vaixell va xocar amb
un iceberg. El vaixell es va trencar i la meva
família i jo vam caure a l’aigua. Vam pujar a la
superfície i vam anar nedant fins que ens vam
trobar un vaixell. Em vaig dormir al vaixell. Em
vaig despertar el dia següent i ja era a casa.
Aquell dia em vaig espantar molt.
_Agarrido
24. UNA NIT MOLT PERILLOSA
Quan jo era petita vaig viatjar amb el Titanic. Al
cap de quatre dies, a la nit vaig sortir a veure
el paisatge, vaig sentir un soroll i vaig anar a
avisar a la meva família i vam anar a coberta on
hi havia tota la gent nerviosa. El capità va dir
els nens i les dones primer. Llavors vam pujar
al bot salvavides i vam començar a remar fins
allunyar-nos del Titanic. Tots els que estàvem
al bot vam veure com el vaixell es va partir en
dues parts i s’enfonsava. Va donar la casualitat,
fa uns dies que vaig anar a bussejar al fons del
mar i em vaig trobar una caixa platejada. La
vaig obrir i hi havien moltes joies! Les vaig mirar
una per una i em vaig trobar el meu collaret! Va
ser una experiència inoblidable!
_Iremar
25. L’ENFONSAMENT DE
L’INDESTRUCTIBLE
Eren les 23:10 de la nit, acabàvem de sopar, i
vam pujar a veure les estrelles a coberta.
El cel era negre, molt negre i de sobte vaig
notar un lleu moviment al qual no li vaig donar
importància.
A les 23:40 un suboficial cridava - hem xocat! -
hem xocat!
I allà em vaig adonar que anar a Amèrica en
busca d’una vida millor era com ofegar-te al
mig del mar sense bot salvavides.
Corrien les 23:52, el vaixell gronxava i ja
començava a cruixir molt.
Una hora després el majestuós Titanic s’anava
carregant d’aigua per un costat fins que a les
2:20 de la matinada del 15 d’abril del 1912 es
va partir per la meitat destruint-lo i enfonsant-lo
al mig del mar Atlàntic deixant uns 1515 morts
y 709 supervivents amb una gran història per
explicar.
_Eneri
26. LA PITJOR EXPERIÈNCIA
Estava sol, congelant-me i a la llunyania vaig
veure una família d’ossos polars, els vaig veure
quan sortia el Sol, després de la tràgica nit.
Jo hi era tocant música quan de sobte vaig
veure que l’aigua anava pujant mica en mica,
estava molt nerviós. Volia morir fent el que més
m’agradava però no va ser així, vaig sortir d’allà
tremolant de por, vaig estar nedant 2 hores, per
la qual cosa em vaig quedar esgotat.
Vaig arribar a un iceberg, a la llunyania hi
havia un vaixell i vaig tornar a nedar traient
forces d’on no n’hi havia, m’estava morint
de fred, però havia de fer l’esforç d’arribar,
afortunadament em van veure, van fer mitja
volta, van llençar la corda em van rescatar.
Vaig prendre xocolata calenta i vaig fer un bany
d’aigua calenta que em va deixar nou. Mai més
voldria viure aquella experiència tan terrorífica.
_Guti
27. EL TITANIC II
Un dit típic castellà: Quien no conoce su
historia, está destinado a repetirla.
És a dir, qui no coneix la seva història, està
destinat a repetir-la, i diuen que volen construir
el Titanic II exactament igual al primer, però
amb materials més resistents!
Doncs desitjo que tothom coneixi què li va
passar al Titanic, o jo no pujo. Encara que
també pugi Kate Winslet.
Fi
_M.A.D.
28. EL BUCLE
12 d’abril del 1912:
Estem esperant que salpi el vaixell (Titanic)!
Vinga, és l’hora d’anar a dormir, que a
l’endemà estarem
enmig del mar navegant. El Titanic s’està
enfonsant!!
Auxili!!
9 dies abans de l’enfonsament:
Una família amb 11 membres diuen:
Què bé que ens ho passarem al vaixell més
gran del món!!
Serà el millor viatge del món!!
100 anys després:
El científic Murray estava comprovant les
coordenades d’on
s’havia enfonsat, però no trobaven res. I se
suposa que n’hi havien 15 kg de diamants.
I això és quan et penses que te’n vas a les
millors vacances.
_El mejor
29. TITANIC
Hola sóc un orfe que no tinc res, ni menjar,
tampoc casa on estar calent. Al dia següent un
10 d’abril vaig anar al port a veure els vaixells i
vaig veure un que era gegant, es deia Titanic.
Hi havia molta gent i vaig aprofitar per entrar.
Era tot molt elegant. Mai a la meva vida havia
vist tantes coses tan elegants.
I de cop un guàrdia em va dir que amb qui
havia vingut i jo li vaig dir que am ningú, però
que havia pagat jo. El guàrdia em va deixar una
habitación i em vaig tranquilitzar.
Però jo no sabia que el meu destí estava allà.
_El Coco
30. NO ET FIÏS DEL MAR
Fa molt de temps un vaixell que anava a
salpar i la gent que estava fent les maletes
per anar al vaixell que es deia Titanic, anava
un noi que havia robat molts diners i creia
que es salvaria de ser arrestat però al mateix
vaixell anaven dos policies. Durant el primer
dia va intentar no trobar-se amb els policies,
però els policies sí però no el volien arrestar
per portar-lo a la policia. El tercer dia estaven
buscant el camarot i al quart dia van a trucar-lo
al camarot per arrrestar-lo, però mentrestant
hi anaven a arrestar-lo van veure que el vaixell
estava enfonsant. Mentrestant estaven sortint
del vaixell li van tancar les portes als policies
perquè no tenien molts diners, el lladre com
va robar molts diners i li van deixar pujar al bot
salvavides i els policies es van ofegar i el lladre
es va morir d’hipotèrmia.
_cr7
31. TITANIC
Un dia una senyora que es deia Elisabeth, i que
era molt rica i li va dir a la seva filla: “El Titanic
és un lloc perfecte per guardar les seves joies”.
La filla es va quedar a la mansió amb tots els
majordoms.
La senyora Elisabeth al vaixell se’n reia de tots
els passatgers pobres. Quan va arribar a la
proa on estava el seu camarot. Després d’uns
dies el Titanic es va estrellar amb un iceberg i
avui en dia no saben si va sobreviure o es va
enfonsar.
_f.c.p.
32. LA NIT
El dia següent després de sopar se’n va anar
a dormir a l’habitació 1999. Es va llevar a les
3:30h de la matinada i no es va adormir més i
va anar a donar un passeig pel vaixell.
Va notar les turbulències i va saltar l’alarma
d’emergències i tots els nois i noies que
hi havia es van llevar. El capità va dir que
no passava res perquè tothom estiguessin
tranquils. Després el capità es va adonar que
era veritat que s’estava enfonsant i va voler
llençar les bengales d’emergència. Després va
arribar el borron 1998 que navegava per allà a
prop, però només va salvar les vides a alguns
rics que anaven amb les barquetes salvavides.
Desgraciadament l’altra gent es van enfonsar al
mig de l’oceà.
_jng15

11. 11
33. EL VAIXELL
INSUBMERGIBLE (3r premi)
El vaixell insubmergible, mmm..., o així li
deien. Em dic Mark Smith, jo era el majordom
de Charles Jhonson, un dels coneguts
multimilionaris que morí a l’accident del Titanic.
Avui estic aquí, un mes després del que va
passar, per explicar detalladament la seva mort,
ja que jo vaig poder veure-ho tot.
Quan ens van avisar de l’imminent
enfonsament del vaixell, vam anar corrents
al lloc dels bots salvavides. Estava tot ple de
gent. Com que érem de primera classe ens
van deixar passar al davant. Molta gent es va
queixar, ell em va dir... perdonin, això no ho
hauria de dir, però la veritat és que ell em va
excloure de la seva embarcació i em va deixar
al final de la cua, no es va preocupar ni per mi,
ni pels bebès, ni per ningú. Al final el seu bot va
ser inundat xocant contra un petit iceberg.
_Artiom
34. EL MEJOR TITANIC
DEL MUNDO
Eran 343 amigos que querían irse de fiesta.
Compraron el billete para viajar con el Titanic.
Se hundió. Primero salvaron niños y mujeres.
Los 343 amigos se lanzaron a la vez y se
fueron nadando hasta Mallorca donde hicieron
la fiesta.
_Los gitanos
35. LA XEMENEIA TONTA
Hola, sóc la xemeneia tonta del Titanic, em
diuen així perquè teòricament no serveixo
de res, és a dir, estic de decoració i per l’aire
acondicionat. Des d’aquí, es veu un mar
preciós i a través de l’aigua es veuen els peixos
que neden per dins.
- Ohh! què és això que hi ha allà? és un
iceberg! “he d’avisar al capità però ja és massa
tard per avisar-lo hem xocat amb l’iceberg”.
Les meves companyes, han començat a cridar
i de sobte ja no treien fum ens hem enfonsat
per culpa d’aquell bloc de gel que estava
flotant per l’aigua, si pogués li cantaria els
quaranta i de la por que sentiria es desfaria
sencer.
_La reina dels mars
36. LA DESGRÀCIA DE LA MARE
DE LA CLARA
En el Titanic, un vaixell que tothom deia que
era impossible destruir-lo, hi havia una noia de
1ª classe molt educada, però que en el seu
interior hi havia una Clara divertida, alegre,
etc. Un dia la seva mare es va posar malalta;
quan la Clara es va adonar, va anar corrents
a la seva habitació. En saber que tenia molta
febre va avisar al capità, però ell no podia fer
res, perquè Nova York era massa lluny. La
pobre Clara estava cridant pels passadissos:
«Hi ha un metge per aquí?» Per sort, hi havia
un metge, però quan va arribar a l’habitació, ja
era massa tard. De sobte, va tremolar el vaixell,
però a ella no li importava, seguia estant al
costat de la seva mare.
_DavidJosepTous
37. LES MEMÒRIES DEL
TITANIC (2n premi)
Les memòries del Titanic
són d’allò més colpidor.
El record t’omplen de pànic,
després ve la tristor.
L’alegria de sortida
la iL·lusió per allò que és nou,
me’n vaig a tastar la vida
que només en tinc dinou!
Allà muntaré un negoci,
compraré un sac de llavors,
potser buscaré a un soci
Quina sort si trobo amor!
Cau la nit, música, gresca,
fosca, un cop... s’esquinça el metall
el ritme es trenca
terrabastall.
No pot ser
és impossible!
És el més gran
l’Insubmergible!
Adéu petits i grans
Adéu passat i futur
Adéu vida
Adéu
si au.
_Mandarina
38. LA MEVA ÚLTIMA HISTÒRIA
Aquest 10 d’Abril de 1912 vaig pujar a bord del
RMS Titanic per publicar la meva experiència
a la revista New News. No havia fet mai res
tant important, així que em vaig disposar a
examinar-ho tot. En el primer dia el vaixell
va passar per la costa de França i d’Irlanda
mentre contemplava les quatre xemeneies del
vaixell i els seus distingits passatgers.
Els dos dies següents em van passar volant
en el Cafè Parisien, en la Gran Escala on hi
havia un rellotge gegantí o en la meva habitació
blanquejada apuntant en la meva llibreta fins a
l’últim detall del dia.
El quart dia també ha sigut fantàstic però quan
m’he començat a dormir he sentit un soroll
esgarrifós tota l’habitació ha tremolat, la porta
s’ha quedat encallada, el terra ha començat a
omplir-se d’aigua, i llavors ho he entès tot, i he
escrit la meva última història.
_Valent
39. ELS PERILLS DE LA BALENA
BLANCA
Per fi ha arribat el gran dia. Avui pilotaré el
vaixell més gran i luxós de la història. Abans
d’embarcar un missatger m’ha entregat el
paquet que esperava. Després d’un temps de
navegació, he decidit obrir-lo. El nas se m’ha
omplert d’aquella agradable olor de paper i
tinta. És el llibre de Herman Ville que estava
esperant, no m’he pogut resistir i he començat
a llegir. Aventures, mar, balenes gegants...
no puc parar... de sobte sento un fort cop.
Després d’uns segons de silenci sóc conscient
del pànic de la tripulació. Hem xocat contra un
iceberg i s’ha foradat la quilla. Ara me n’adono
que aquest serà el meu final. Una altra vegada
sol a la meva cabina de comandament, penso
que ha estat culpa meva. Mentre jo viatjava
amb la meva imaginació, el vaixell ha avançat
cap un final inesperat. Només puc acabar
d’una manera. Segueixo llegint.
_Infinit
40. DESTÍ SOMIAT, O NO?
Són les cinc de la matinada, sento crits. Surto
de l’habitació i pujo les escales. Algú m’agafa la
mà, qui és? Li pregunto què passa, però no em
diu res, només crida. No entenc res. Començo
a notar aigua als peus, al cap de no res, l’aigua
ja m’arriba a la cintura. De cop m’adono que
el vaixell s’està enfonsant, i la meva família
és dins, però no s’han despertat: s’estan
enfonsant, i no em deixen tornar enrere. Em
posen dins d’una barca de salvament i em
donen un salvavides. Estic envoltat de gent que
no conec, i no sé on és la meva família. Ens
porten a Nova York.
Quan per fi arribem al destí somiat, només tinc
dubtes: què serà de mi? On és la meva família?
Estic en una ciutat que no conec i l’únic que
vull és tornar a casa.
_Gabo
41. DISCUSIONES A BORDO
- ¡A babor!
- No, no. ¡A estribor!
Esa mañana empezaba con discusiones a
bordo. Estaban todos nerviosos porque, al
día siguiente, justo por la mañana, llegarían a
Nueva York: su destino.
Los tripulantes del barco discutían todos
los minutos del día. Y, como cada vez
faltaba menos por llegar, lo hacían con más
frecuencia. Los motivos eran variados: quién
desembarcaría primero, quién sería nombrado
mejor marinero, quién ganaría más dinero...
Discutían tanto que no se daban cuenta de que
cada vez el sol estaba más alto en el cielo.
Seguían riñendo cuando el sol se empezaba a
esconder por el oeste. Se hizo de noche, tan
de noche que solo se veía la oscuridad.
De repente, uno de los tripulantes dijo:
- Algo se acerca por el...
_Elena de Àvalor

12. 12
CATEGORIA B
(2002-2004)
1. TRAGEDIA PRE
PROGRAMADA
“Alguien entró en el camarote del capitán,
donde guarda los mapas para guiar el
barco”, eso fue lo que me dijo un miembro
de la tripulación que pasó por allí anoche; el
capitán me confirmó que ese no era el buen
mapa. Estaba cada vez más cerca de saber
quién había provocado el cambio de ruta.
Deduje fácilmente que el autor de aquello se
encontraba en el barco, ya que no habíamos
hecho escala desde hacía días y el cambio se
había producido anoche. Ya eran las 21:30 y
no había nadie en la cubierta; todo el mundo
estaba cenando.
Pillamos al criminal intentando echar una
barca salvavidas al agua, pero conseguimos
detenerle antes de que pudiera escapar. Aún
así fue demasiado tarde; el barco chocó contra
el iceberg y empezó a hundirse. Conseguí
salvarme, pero el malhechor murió congelado
en las heladas aguas del océano Atlántico.
Miyixa
2. EL TITANIC I ELS NÀUFRAGS
DEL S. XXI (2n premi)
14 d’abril del 1912: el Titanic, l’indestructible
vaixell dels somnis, navegava per l’Atlàntic
quan va topar amb un iceberg. L’impacte del
majestuós creuer contra la gran muntanya
de gel, va provocar el seu enfonsament i la
mort de més de 1.500 persones, molts eren
immigrants que anaven a la recerca d’una nova
vida al continent americà.
31 de desembre del 2016: més de 5.000
persones van morir com a conseqüència
del naufragi de les barques i pasteres al
Mediterrani. Immigrants que fugien de la
misèria, de la fam, de la guerra, dels absurds
conflictes polítics i de la por i de la incertesa de
no poder viure a la seva terra.
Les víctimes del Titanic van acabar en el fons
de les fredes aigües de l’Oceà Atlàntic i els
nàufrags del segle XXI acaben morts a les
costes dels països mediterranis, retornats per
les ones del Mare Nostrum.
_Startron
3. EL DESTINO DE EDGAR
HUGHES
El 10 de Abril de 1912, Edgar Hughes corría
por las frías y húmedas calles de Southampton
escapando de una muerte segura. Había
cometido dos asesinatos, y si era atrapado, la
justicia no iba a tener piedad con él. Divisó al
final de la calle el puerto, y hacia allí dirigió su
frenética huida. Entonces, vio su salvación en
forma de un gigantesco barco atracado en el
muelle.
Decidió escurrirse por una pequeña escotilla
abierta en la popa del barco que conducía a
las calderas. Agotado, se escondió finalmente
en las bodegas, donde, sintiéndose a salvo,
se durmió exhausto. El ruido de las máquinas
lo despertó. Desorientado, buscó el camino
a cubierta, y al cruzar una puerta vio reflejado
en su cristal el nombre del barco que lo había
acogido: “Titanic”. A veces el destino está
escrito, y no podemos huir de él.
_Eduardo Herrero
4. NIT DE MALSON
Ja era la tercera nit de viatge. Era una nit
fosca i freda, em sentia angoixat i tenia mal
de cap. Quan vaig acabar de sopar vaig anar
directament a la cabina. Vaig tenir un somni
horrible, somiava que un vaixell s’enfonsava,
sentia molts crits de la gent que s’estava
ofegant, hi havia gent nedant per tot arreu.
El somni era insuportable així que vaig voler
despertar-me... no vaig poder...
_Pastanaga
5. UNA AMISTAT ETERNA
En John, des de la coberta de primera classe
del Titanic, es mirava el Harry que estava a la
coberta de tercera.
Tot va començar quan el Harry li va fer uns
senyals al John. Van estar comunicant-se per
signes durant una bona estona fins que es van
trobar a la coberta de segona classe on van
començar a jugar i a formar una nova amistat.
Van jugar a fet i amagar, al pica-paret, a prova
o veritat... Per a ells no hi havia classes socials.
Però hi havia una cosa que no sabien: la seva
amistat seria destrossada per un iceberg, ara,
tot i així seria una amistat per tota la vida.
_Ms Wazouski
6. SAILING DEAD
Mai hauria pensat ser tan feliç, en aquest
moment ho tinc tot. En peus, a la proa del
vaixell més famós i imponent del món. Amb
l’aire fresc que m’acarona, com ho està fent el
meu estimat que m’abraça i junts estenem els
braços per fer saber al món la nostra felicitat
i que res ens pot aturar. La música de ball de
fons acompanya el so del mar al xocar amb
el vaixell. Tot és perfecte. Ben aviat serem en
un nou continent que descobrirem plegats.
Com l’estimo! Com m’estima! Ni el fred que
comença a fer pot evitar que vulgui gaudir més
d’aquest moment. A més, el paisatge millora
per moments, apareixen petits icebergs prop
del vaixell. Quina bellesa!
_Ari
7. POR
Por. És l’única paraula com podria descriure
com em sentia. Quan tothom cridava
terroritzats amb l’esperança de no morir,
jo... vaig quedar-me gelat, no era capaç de
respondre.
Les ones van començar a topar amb el ferro
amb més força, el gel cruixia amb força contra
l’enorme vaixell.
Estava intentant no veure la realitat. Però vaig
tindre que reaccionar...
El sol em va enlluernar. Vaig notar com un ulls
blaus em clavaven la mirada, una nena d’uns 4
anys amb una mirada de terror em va perforar
l’ànima.
Em van ficar en una barca, però les ones i el
mal temps no afavorien gaire l’arribada, l’aigua
gelada començava a cobrir el meu cos.
Em vaig tornar a paralitzar, el meu cor bategava
lentament fent la major força possible, fins el
moment que vaig deixar d’aguantar, no vaig
resistir més i em vaig deixar anar...
_Sol
8. DOBLE HUNDIMIENTO
Al despertar vi una carta que ponía:
“Querida Johanna,
He decidido por mi propio bien no volverte
a ver ya que eres una rosa, preciosa pero
dolorosa. Probablemente cuando estés
leyendo esto, ya no estaré realmente aquí, pero
te abrazaré en todos tus sueños. Has hecho mi
sonrisa, mi mirada y mi corazón más fuertes,
pero ya no pasó. No quiero que te sientas
culpable, lo hago por mi bien.
¡¡TE QUIERO!! No te olvidaré.
Besos, Alex”
Me puse a correr por todo el barco, hasta que
lo encontré subido a la barandilla, le cogí la
mano y le estiré para dentro.
Al fin y al cabo nos moriremos o de amor o
ahogados en el agua, me apretó fuerte la mano
y me dijo:
“El amor es un secreto que los ojos no saben
esconder” y vi como unas lágrimas caían de
sus ojos.
_La Estrella Fugaz
9. EL VAIXELL
El Titanic és el vaixell més gran i de luxe
construït al 1912. Hi viatjaven 2223 persones
d’Anglaterra fins a Nova York. El Titanic va
xocar contra un iceberg la nit del 14 d’abril de
1912. Es va obrir una esquerda al casc del
vaixell, d’estribord. Finalment es va enfonsar i
van morir més de 1514 persones, ja que no hi
havia suficients bots per a tots.
_Yazaira
10. SEIXANTA-SIS ANYS EN
BLANC
20 d’abril del 1912:
Quan vaig embarcar al Titanic tenia només
un motiu per fer-ho. Arribar a Nova York. Més
tard, després de sobreviure a l’enfonsament
vaig saber que en tenia un altre, desconegut en
aquella època en que tenia tan sols setze anys.
15 d’abril del 1978:
Ara ja tinc vuitanta-dos anys. Seixanta-sis dels
quals no he escrit en aquest diari. Als dotze
havia promès escriure tota la meva vida en
aquest quadern, però després de l’horror viscut
al Titanic vaig ser incapaç. Fins ara.
Cinc dies abans d’embarcar al vaixell vaig rebre
una carta que em va inquietar molt:
Anne, no pugis al Titanic, només et portarà
desgràcies.
Poc després vaig poder comprovar com el
misteriós remitent tenia raó. I el veritable motiu
pel que vaig pujar al Titanic? Per posar en
dubte l’afirmaciò de l’anònim. El Titanic era
insubmergible.
_Llunàtica
11. UN FINAL IRREMEDIABLE
Era una tarde desapacible. El mar había
comenzado a embravecerse rápidamente
cuando el horizonte se oscureció con una
tormenta no prevista en el parte meteorológico.
No estaba preocupado. Aquel pesquero había
vencido muchas otras batallas contra las
inclemencias climatológicas. En un instante
nos vimos inmersos en una vorágine de agua,
niebla y relámpagos deslumbrantes. Volvió la

13. 13
calma. Un juego de luces parecido a la aurora
boreal nos rodeó. Habíamos sufrido grandes
desperfectos en el casco. La tormenta eléctrica
fundió todo el equipo excepto aquel viejo
aparato de onda corta.
Lanzamos SOS y al poco recibimos respuesta.
¡Qué afortunados! Un crucero de casco oscuro
con cuatro chimeneas de humo negro nos
rescató. Sabía que existían veleros clásicos que
emulaban tiempos pasados, pero no barcos a
vapor.
Oímos al capitán estas palabras: “Teniente.
Anote en el cuaderno de bitácoras que el
TITANIC rescata a unos pescadores el 14 de
abril de 1912”.
_Imagine
12. SS CALIFORNIAN
Me despierto amarrado en sudor frío. He tenido
una pesadilla; otra vez. Las escenas se repiten
en mi cabeza: el iceberg, la inundación y por
último, los desesperados intentos de socorro
de la tripulación. Yo no quería que murieran.
Años después la gente sigue pensando que
soy un cobarde, que no hice nada, que tuve la
oportunidad de salvarlos y que miré a otro lado.
Pero pocos saben toda la historia, aunque creo
que si la supieran seguirían pensando igual.
Ellos no vivieron las molestas transmisiones
del Titanic, por las cuales desactivé el telégrafo
y además, ¿quién piensa en tal desgracia
cuando divisa esas bengalas en el cielo? Pero
la gente sigue creyendo que yo, el capitán
del SS Californian, soy una persona horrible y
ahora yo también lo creo.
_Airun
13. POR ÚLTIMA VEZ
El ruido me ensordecía, algo había pasado,
el agua empezaba a entrar por todos lados,
yo, empecé a gritar su nombre, mis oídos ni
siquiera podían soportar los sollozos y llantos
de la gente aterrorizada, podía ver el pánico en
sus ojos. Al verla, el corazón me latía cada vez
más fuerte, corrimos el uno al otro mientras
el majestuoso barco se hundía, imparable.
Cuando nuestras manos se juntaron, conseguí
recordar el sueño que había tenido la otra
noche, donde al despertarme, ella a mi lado,
me miraba fijamente, juntos, en una preciosa
casa, pequeña y acogedora, pero en cambio
sabía que esa sería la última vez que sus
manos rozarían las mías. La preciosa canción
de la orquesta sonaba en mis oídos mientras
sus manos sedosas me acariciaban por última
vez y mis ojos se iban cerrando.
_Acuari04
14. L’ESTRANY NÀUFRAG
Ja m’havia passat uns quants dies surant al
mar, havia baixat per la costa fins arribar a
Terranova, les aigües començaven a ser més
càlides, vaig allunyar-me de la costa unes
quantes milles sense poder fer-ne res, de cop
i volta em vaig separar dels meus companys,
vaig seguir baixant sense trobar-me cap vaixell;
uns quants dies després, un petit vaixell em va
passar a uns centenars de metres emetent un
soroll repetitiu semblant a un tac-tac.
Aquella nit vaig veure un gran vaixell negre,
tot iL·luminat, que s’apropava a mi; aquell buc
tenia quatre xemeneies, de les quals, tres treien
fum.
Al poc temps vaig sentir que aquell vaixell em
rascava un costat i em saltaven uns quants
trossos de gel, poc a poc aquell vaixell va
començar a enfonsar-se... vaig allunyar-
me amb el cor glaçat, ja que només soc un
immens tros de gel.
_Willyamson
15. ON ÉS EL CAPITÀ?
Estic passejant per la coberta. Observo les
gavines volant a la vora del gran buc. Veig unes
ombres a la zona de controls, al timó, corro
cap allà i hi entro. És fosc, per què és fosc?,
si és de dia... A la mà hi tinc una llanterna,
l’encenc i aquesta iL·lumina tota la cabina.
Noto una presència, algú està respirant al meu
darrere.
La respiració se li accelera, veig com les
espatlles pugen i baixen més ràpid que fa uns
instants. Merda! Es vol girar.
Caic al terra inconscient. Sóc al gran saló del
Titanic, com hi he arribat? Estic ballant amb
algú, no li distingeixo les faccions, però reconec
els ulls.
Ho sap, sap que he estat jo. Joder, això no és
possible. Com?
És ell, ho sé, ho noto.
De sobte em pregunta “On és el capità?”
_Cliff
16. LA ESPERA
Los únicos colores que ven sus ojos son el
negro de la oscuridad, el gris de las personas
y el blanco del transatlántico. Oye los gritos
de otros mientras el agua helada va subiendo
agonizantemente por su cuerpo. Se siente
inquieto y desconcertado pero sabe que su
madre jamás lo defraudará, y que volverá en
cuanto haya encontrado a su padre. Junto
se irán de este sitio. Se mantiene en perfecto
silencio, incluso cuando el agua le llega al
cuello. Desde dentro de la cabina es testigo
de cómo miles de sueños desaparecen en
un abrir y cerrar de ojos. Recibe su muerte
inocentemente, con los brazos bien abiertos y
sin atisbo de miedo. Puede que hoy, en algún
lugar remoto del océano Atlántico, aún la
espere.
_Violet Estrelló
17. RUMORS QUE CORREN
DINTRE AL MAR (3r premi)
Damunt aquella aigua glaçada estripava les
onades com qui retalla un paper.
Si ho era, un transatlàntic, damunt el mirall
immens de l’oceà, tots els passatgers
s’empenyien per entrar i després s’empenyien
per sortir, però entre caos i catàstrofe hi ha un
temps llarg i tranquil, ple de rumors que volen
com gavines en el port, el vent a frec de la
cara, la dolçor de l’aire fresc que venia des del
més enllà, el so mort dels llocs més remots del
silenci de les ones, la sensació d’atrapar el sol
des d’aquell gegant vaixell, el gust de volar a
frec de l’escuma.
Plaques d’acer componien la quilla i un motor
de carbó i vapor impulsava rumb a l’horitzó.
Ara ja hi sóc present, una ànima més
descansant al fons de l’Atlàntic, després de
cavalcar en aquell tità del mar: Titanic.
_M’he aquivocat
18. LA GRAN CATÁSTROFE
Aquel día, yo estaba allí, intentando sobrevivir
a aquella catástrofe, intentando no morir
ahogada como todos, como mi familia. Ese
día tenía 18 años, iba con mis hermanos Pete
y Anne, yo les intenté ayudar para nada, fui
demasiado tarde, casi todos murieron. Me tuve
que ir de mi ciudad e irme a vivir a otro sitio
para rehacer mi vida. Me acogió un buen señor
en su casa, iba haciéndole las tareas de su
casa para evitar que me echara. Así estuve un
buen tiempo hasta que me harté y busqué un
trabajillo y una pequeña casa. Durante todos
esos años fui intentando olvidar lo sucedido en
ese barco: “El Titanic”, pero no podía. Ahora
tengo 30 años y cada vez se acerca más ese
día, el día en el que todo sucedió, ese día que
lo perdí todo, que perdí mi vida, en el que morí.
_mmm26
19. SOBREVIVIR AL TITANIC
Ya han pasado más de 100 años desde que
pasó la tragedia de Titanic. Sin embargo, la
historia sigue tan viva, porque es imposible no
estremecerse pensando en cómo vivieron el
naufragio estas personas.
Constance era una mujer de unos 25 años, de
160 cm, de tez suave, cabello largo y oscuro,
unos grandes ojos marrones que miraban
desafiantes. Nacida en Irlanda, tuvo que
emigrar a Argentina porque no había suficiente
dinero en su familia. Constance guardó durante
décadas algunos secretos y fantasmas del
Titanic, pormenores de lo que pasó en aquel
barco.
Lo curioso es que esta mujer sobrevivió dos
veces más: primero trabajó en Olimpic que
acabó naufragando, al año siguiente naufragó
Titanic y cuatro años más tarde naufragó el
Britannic...
La historia de Titanic es la historia de las vidas
truncadas y todas las páginas escritas sobre
este barco van a ser pocas para revivirlas.
_Mijail Petrovich
20. DETRÁS DE LA IMAGEN
(1r premi)
Le eché un vistazo a uno de los marcos de
fotos encima de la cómoda. Era una fotografía
de mi difunta abuela. Por alguna razón, saqué
el retrato del marco. Detrás se hallaba escrita
una extensa dedicatoria. Antes de que me
percatase, no podía despegar los ojos de aquel
texto. En él describió lo desgarradora que
fue la pérdida de su hermana quien, con las
falanges congeladas, trató de permanecer a su
lado, desesperada por continuar respirando.
Desgraciadamente, bajo el atestiguar de la
luna, desapareció entre las gélidas aguas del
mar; con una expresión facial que, de tanto
dolor que transmitía, la sintió como una daga
en la columna. Escribió que deseó morir; que
su alma se había hundido junto con la mujer
y el Titanic. Que, con los labios agrietados, le
suplicó, desolada, clemencia a la vida. Mis ojos
se humedecieron. Jamás esperé aquello tras
una mera fotografía.
_Cacao Soluble

14. 14
21. EL DIA DE LA TRAGÈDIA
El dia 10 d’abril de 1912 va sortir del port el
que seria el transatlàntic més gran del Món.
Però jo no sabia que aquell seria el primer i
l’últim viatge que faria aquell immens vaixell.
Jo, al arribar molt contenta, perquè tornava al
meu país, Amèrica, vaig veure un noi preciós va
ser un amor a primera ullada, però aquell amor
que vaig sentir seria un amor platònic ja que
ell era un jove noble i jo era una noia que no
tenia diners. Amb prou feina podia donar-me
el luxe de comprar un tros de pa, quan estava
passejant per la coberta vaig veure el noi que
em vaig enamorar, aquell mateix matí que
estava a punt de caure el mar. Però abans de
que el pogués ajudar el transatlàntic va xocar
amb un iceberg i allò va ser el final de la meva
vida.
_Hatsuki
22. SEPULCRE
Porto quatre dies navegant per l’oceà, amb el
sol enlluernant les meves cobertes.
La mar està tranquiL·la, però pressento que
avui passarà alguna de grossa, no ho sé, tinc
por, i això no m’agrada.
Quin mal! He xocat amb alguna cosa! Espero
que no sigui greu...
Què em passa? Cada vegada noto que em
costa més respirar. M’estic ofegant! L’aigua
s’escola al meu interior, la por sura a l’aire.
Intento resistir el dolor que em provoca la ferida
oberta i la manca d’aire, però de sobte he notat
un dolor atroç al meu abdomen, i ja no em noto
la popa.
Em començo a enfonsar i els passatgers es
llencen a l’aigua desesperats perquè no tinc
suficients bots salvavides.
No aguanto més. M’enfonso turmentat pel
pes de la traïció. El meu cos ara dorm a les
profunditats de l’oceà i el meu llençol cadavèric
ondeja a la superfície.
_Nitsuga
23. Y LA ANGUSTIA SE
APODERÓ DE MÍ
Empecé a correr cuando el pánico se apoderó
de mi cuerpo. Miraba al suelo y veía como el
agua me empezaba a llegar por los tobillos,
por lo que cada vez era más complicado
abrirme paso. De repente alguien me cogió la
mano y empezó a estirar de mí, le seguí sin
saber a dónde me dirigía. Mi cuerpo estaba
paralizado, inmóvil, no oía nada. Lo único que
pude escuchar a la perfección entre los gritos y
lloros de la gente fue la voz de un hombre que
me decía que debía saltar a una barca para
poder escapar. Cuando estuve a punto de dar
el salto, escuché una voz que chilló: ¡Corten!
_Dreamer
24. ENGAÑADOS
Era el día del bautizo del aquel colosal
monstruo lujoso que pronto partiría en su
primer viaje rumbo a Nueva York, según me
habían informado. Encontrándome allí, empezó
la ceremonia.
Salió a dar la charla uno de los trabajadores
que construyó el casco del navío. Nos explicó
el tiempo que duró en finalizarse el proyecto,
presentó a otros de sus compañeros y
por supuesto al diseñador y organizador
de la construcción de la nave, entre otras
muchas cosas. En una de las afirmaciones
del empleado, aseguraba que las planchas
de metal que constituían todo el barco
eran resistentes a cualquier golpe y tipo de
climatología.
Como de costumbre, y siempre que se
bautizaba un barco, se lanzaba una botella
(en este caso de champán) contra uno de
los costados de la embarcación. Lanzaron
el envase, el mismo se rompió y abolló la
superficie metálica...
_Bonifacio
25. LA CIERTA HISTORIA DEL
TITANIC
Había una vez un enorme barco al que le
llamaron Titanic. Titanic, así lo apodaron por su
grandeza y fuerza, como los titanes. El mayor
barco de pasajeros del mundo. Era el viaje
inaugural desde el puerto de Southampton.
Pasaron cosas un tanto extrañas: El capitán
acortó camino por un sitio por el cual se hizo
de noche al pasar el barco, no conseguía ver
nada. De repente del mar emergió un barco el
doble de grande que el Titanic y el capitán lo
único que pudo ver es como el barco consiguió
dañar el Titanic, el cual resistía pero con
todo un lateral destrozado. El barco después
de chocar contra el Titanic desapareció y
se sumergió de repente. Quiso regresar a
Southampton por todos los daños. Intentando
volver apareció otra vez el barco gigante y esta
vez sí consiguió hundirlo.
_Hugo
26. EL DESPERTAR
Abro los ojos. El camarote está lleno de agua.
Me levanto pero me cuesta andar por el
balanceo del barco. Oigo un estruendo muy
fuerte. Estoy en el techo del barco.
Consigo abrir la puerta, gritos de niños que
buscan a sus madres y gente aterrorizada.
El agua me llega al cuello. Busco una salida, no
la encuentro. Noto como mi cuerpo se hunde.
Me voy a rendir.
Abro los ojos. Estoy en el suelo de mi salón,
los créditos de la película Titanic aparecen en
la tele.
_George
27. NADA NI NADIE
Vivo recluso entre cuatro paredes hechas
de barrotes. Solo cuando es hora de pasear
puedo oler el salitre y puedo oír el parloteo de
la gente.
En la monotonía de los días, ocurrió. El Titanic
chocó. La gente gritaba, lloraba. Y yo lo veía
como si no formase parte de ese sufrimiento.
Me mantenía en mi jaula, no por voluntad
propia. Era cerrada. Aunque si hubiese estado
abierta, ¿qué habría cambiado?
Nada. Nada hubiera cambiado. Nadie me
hubiera venido a buscar.
Empezó a entrar agua en la habitación. Los
otros perros ladraban, esperando ver a sus
cuidadores entrar por la puerta. Nada de eso
pasó.
Nada. Nada otra vez.
_Llunàtica
28. L’ÚLTIM ADÉU
Al aixecar-me d’aquell profund somni vaig
veure una carta sobre la meva tauleta de nit,
que deia el següent: “Estimada Rose, ja saps
que el nostre amor és un amor platònic, des
del dia que et vaig veure a la coberta del vaixell
em vaig enamorar. El cabell et brillava sota la
llum de la lluna, els teus ulls marró xocolata,
aquella brisa marina que feia volar el teu
vestit... des del cel només dir-te que t’estimo”.
Vaig agafar la carta i vaig sortir corrents cap al
lloc de l’última vegada que ens vam veure, vaig
mirar al mar i allà estava el teu reflex dient-me
un últim adéu.
_Skrr
29. LES NOVES AMISTATS
Un estiu d’aquells tan calorós que el sol
enlluernava l’immens oceà, vaig decidir pujar
a bord en aquell transatlàntic pensant que
trobaria noves amistats i així va ser.
Portava només dos dies i encara no n’havia
fet. El meu subconscient desesperat i alhora
relaxat pel soroll d’aquell transatlàntic tallant
les onades. De sobte alguna cosa va impedir
a aquell transatlàntic acabar el seu recorregut,
el culpable va ser un iceberg. D’un obrir i
tancar d’ulls el pànic va afectar tota la gent
incloent a mi, nens, nenes, avis, àvies, famílies
nombroses... cauen per la borda i jo també.
Tenia fred, pànic, i desesperat no veia res
només la meva mort però vaig tenir la sort de
sostenir-me d’una resta del vaixell una noia em
va donar la mà. Allà va acabar el meu viatge.
_DalasReview
30. INSTRUCCIONS
En cas de naufragi pregunti al primer mariner
on és la sortida.
PASSATGERS DE PRIMERA I SEGONA:
1. - Si és passatger de primera pugi a la
coberta de bots per les principals escales i
ascensors.
2. - Si és passatger de segona pugi també a la
coberta de bots per les escales secundàries.
PASSATGERS DE TERCERA:
1. - Si és passatger de tercera, pregui a Déu i
mantingui’s a la seva cabina amb tranquiL·litat
fins que un membre de la tripulació el vingui a
recollir.
2. - Si es troba a l’exterior de la seva cabina,
dirigeixi cap a la primera escala que trobi i
comenci a pujar.
_Wiliamson
31. ICEBERG?
Jo, en aquell moment, era capità de submarí
alemany que estava fent unes maniobres per
l’Atlàntic. Vaig seguir un gran vaixell durant
tres o quatre dies, no ho sé massa bé perquè
passava la gran part del temps submergit.
Durant l’última nit d’aquell vaixell vaig decidir-
me per emergir a l’exterior. Després d’una
estona vaig escoltar un soroll que sortia del
vaixell, vaig creure que eren càrregues de
profunditat, en aquell moment, vaig submergir-
me i vaig manar fer carregar un parell de
torpedes. Un minut després, vaig escoltar una
explosió i com grinyolava les seves plaques
metàL·liques. Quan vaig pujar el periscopi
vaig veure quatre enormes xemeneies i com
s’apagaven els llums.
La meva primera víctima hauria d’haver estat

15. 15
l’USS Carpatia.
Sóc l’únic que sap perquè es va enfonsar el
TITANIC.
_Wiliamson
32. UNA CARTA SIN RESPUESTA
Hola mama,
Las cosas en casa no van muy bien y por eso
he decidido irme a comenzar de cero en otro
sitio, y si te preguntas de donde he sacado el
dinero del billete, he estado trabajando.
Cuando el barco zarpó, tú venías corriendo y
gritando “no, no te vayas”.
Una noche, me levanté y fui a la popa y vi un
iceberg gigante y yo comencé a gritar ¡iceberg!
¡Iceberg! Pero nadie me hacía caso y cuando
chocamos contra el iceberg, vi a mucha gente
tirándose desde la barandilla del barco.
Pasaron muchas horas hasta que se comenzó
a hundir, y se ahogaron muchas personas y los
botes salvavidas no estaban llenos del todo, y
vi cómo se alejaba mi esperanza.
Espero que la botella que tiro llegue donde
quería estar yo: En casa.
_M.T.P.
33. TITANIC: EL ÚLTIMO ADIÓS
Por primera vez subimos a un barco yo y mis
padres. A ellos les encantaba viajar. Subimos al
barco, cogí a mi madre de la mano tan fuerte
que me preguntó: ¿Caroline, tienes miedo?
Yo le dije que no, mi madre sintió un escalofrío
por todo el cuerpo, se hizo de noche, me fui a
dormir y mi madre dijo que se iría más tarde.
Me despertó gritando desesperadamente,
cuando salimos al pasillo vimos una oleada de
gente. Pensaba que era una pesadilla eterna
mientras subíamos a la cubierta empecé a
gritar. Había un niño ciego, se guió gracias a
mis gritos, me sentí aliviada al salvar una vida,
mis padres nos llevaron a los dos al bote y,
por desgracia, solo quedaban dos espacios
libres. Mis padres me dijeron que vendrían
detrás, cuando me di cuenta el bote ya estaba
demasiado lejos. No volví a verlos más.
_Viajero sin miedo
34. DIARIO DE UN PASAJERO
18/5/2017:
Hoy he llegado al puerto de Nueva York. ¡Ya
iba siendo hora! El barco ha llegado con un
poco de retraso al puerto. Bueno, en eso que
he bajado por el puente y me he fijado que era
metálico; lo he encontrado extraño porque el
último que vi en Southampton era de madera.
He bajado a tierra y me he dirigido hacia un
hotel de cinco estrellas. He intentado cruzar la
calle pero he encontrado demasiados coches.
Cuando he conseguido cruzar la calle me he
dirigido hacia el hotel. Cuando he llegado a la
calle no lo he encontrado en ninguna parte.
¿Dónde me ha llevado el Titanic?
_Wiliamson
35. ESPEREU-ME
Ja sento aquest ris d’olor impregnant-se en
la meva roba. El vent que ja m’empeny a
aquell vaixell direcció New York, el Titanic.
Matí del 10 d’abril del 1912 i ja sento com les
imperfeccions del mar mouen els meus peus,
ja sento el meu destí a un simple pas. Els meus
ulls perceben com una multitud de colors
corre al meu voltant, una infinitat d’iL·lusions
pujant una a una les escales per assolir
aquesta maquinària, la més segura, a la qual
qualsevol de nosaltres confiaria la vida. Pare,
mare, arribaré i li portaré el meu cor a la meva
estimada, els seus ulls, ulls blaus que recordaré
en la immensitat del cel. Avui ja puc assaborir
l’olor del mar, el meu amfitrió, el que m’acollirà
les pròximes jornades. El mar m’abraça per
emportar-me al seu interior. La felicitat m’ha fet
seva.
Espereu-me.
_Lord
36. EL BOCETO
En 1996, el buscador de tesoros Lovett decide
sumergirse entre los restos del Titanic, para
encontrar una gargantilla, con un valioso
diamante. Piensa que se encuentra en el
camarote de Caledon. En el pecio, logra llegar
a su camarote, descubre una caja fuerte.
Cuando la abre, se da cuenta de que nada
más hay un boceto. En él, se encuentra una
joven desnuda con una gargantilla. La fecha del
boceto era del 14 de abril de 1912, la noche
en la que el Titanic se hundió. Lovett decide
anunciar el hallazgo en la televisión. La joven
del boceto parecía haber muerto, pero al ver
esa imagen en la televisión, se descubrió que
estaba viva.
_Limón
37. CAIXETA DE MÚSICA
Eres un tipus ferm i baixet, t’estimava Oncle.
Em passava els dies escoltant-te davant
l’orquestra del Titanic on tocaves l’acordió.
La nit que el Titanic va començar a enfonsar-se
em vas despertar. Em vas agafar la mà. Oncle,
tenies els ulls plens de llàgrimes però no les vas
deixar escapar. Amb la veu trencada em vas dir
que t’havies de quedar allà però que tenies un
regal per a mi.
Vas treure una caixeta de música, era la cançó
que sempre tocaves, et vaig abraçar i em vas
somriure.
La meva barca atapeïda de gent va allunyar-se.
Vaig sentir com tocaves fins al teu final. Vaig
tocar amb tu fins que ja no et podia sentir.
Les notes de la caixeta encara passen una
darrere l’altre, com el temps i la vida.
_Anne
38. TODO PARECE REAL
Me quieren hacer creer que el indestructible
Titanic se está hundiendo, pero es imposible,
deben de estar jugando conmigo, como hacen
siempre. Aún así parece todo demasiado real:
los gritos de pánico y los llantos desesperados,
la gente corriendo para salvar su vida. No
puede ser todo fruto de mi imaginación.
Dicen que corra, que si no moriré, pero estoy
seguro de que me mienten, solo pretenden
confundirme. Aunque quizás lo que está
sucediendo sea verdad. ¿Cómo saber si estoy
siendo testigo de una horrible catástrofe o tan
solo me lo estoy inventando? Lo más probable
es que sea otra de mis paranoias, hace horas
que no me tomo mis pastillas. No puedo fiarme
de nadie, cualquiera puede ser solo una visión.
Lo único que puedo hacer es esperar, y la
espera va a acabar con la poca cordura que
me queda... y tal vez también con mi vida.
_Mad Hatter
39. EL MÚSICO
Mientras toco, me doy cuenta de que no habrá
un final feliz para mí como el de los cuentos.
Ya no hay esperanzas. Ya no hay nada...
Lo peor de todo es ver la gente atrapada,
el trasatlántico inundándose, las personas
corriendo desesperadamente de un lado a otro
y los botes casi vacíos. Aunque toque para
calmar a la gente, nadie se va a tranquilizar.
Ni siquiera yo. La mayoría sabemos nuestro
final. Al menos, me iré de este mundo tocando
música, mi gran sueño mientras me pregunto
¿Algo puede cambiar todo esto? Y entonces
encuentro la respuesta: ponerle fin a esta
pesadilla y despertar en la realidad. Pero ¿Esto
es un sueño o la vida real?
_Tris
40. EL CONCURSO
Hace varios meses que gané el concurso.
Ahora estoy en el trasatlántico, cenando en
el comedor del barco. Me estremezco nada
más escuchar un estruendo sonido. Todos
nos levantamos asustados y surge el pánico.
Inmediatamente se forma un alboroto de
personas aterrorizadas que corren de un lado
a otro. En pocos minutos, el agua comienza
a recorrer el suelo del barco. Cada vez hay
más y más. Igual que la cantidad de agua
que no deja de aumentar dentro del barco,
la desesperación y el miedo de las personas
crece. Y con pocas esperanzas de seguir
viva, el trasatlántico se parte en dos, y me
quedo agarrada a la barandilla con todas mis
fuerzas. Las pocas esperanzas que tenía se
desvanecen cuando caigo al agua del océano
que está sumamente fría. En esos momentos
sólo puedo pensar en el concurso que gané y
en cómo ha acabado todo.
_Tris
41. SUEÑO PREMONITORIO
Extracto del diario personal del capitán Edward
John Smith:
«Domingo 14 de abril de 1912
El telégrafo Marconi recibió ayer avisos de
bloques de hielo en nuestra ruta, y quizá
sea por eso por lo que esta noche he tenido
ese horripilante sueño, que me asusta por lo
realista que es. Por primera vez en toda mi
carrera siento miedo. Miedo a no acabar este
último viaje. Cada vez que recuerdo esa escena
del sueño, me pregunto cómo afrontaría la
situación, poniendo a todo el mundo a salvo
mientras yo me hundo con los restos del RMS
Titanic en medio del Océano Atlántico Norte.
La debilidad me recorre la espalda en forma de
escalofríos, y por una vez me gustaría haberme
quedado en casa. He dado la orden de virar
hacia el sur y desviar un poco la ruta, ahora
debemos actuar con destreza y esperar que
todo salga bien.»
_Albertus Elementus
42. JULIANA STEVENSON
Juliana, directora del gran museu marítim del
port de Southampton i una gran amant dels
llibres, té l’oportunitat de navegar en el Titanic,
gràcies al seu gran antic treball de recerca.
Una gran oportunitat per a ella, fins que dos
dies abans agafa la grip, una malaltia greu per
l’època. Ella igualment té que prendre una
decisió, anar o no. Però per desgràcia decideix
anar. Aquella malaltia possiblement acabaria

16. 16
curant-se, però ella mai tornaria a sortir d’aquell
vaixell.
Recorda, les petites decisions són grans
decisions en un futur.
_Pink Boat
43. AVENTURA INESPERADA
Hace una década tuve una gran aventura
llamada Titanic. Aquel día estuve de vacaciones
con mi familia, hasta que nos dijeron que
pidiésemos ayuda porque la necesitábamos.
Mi padre llamó a todos los teléfonos posibles.
Mi madre pensando en qué hacer, y mi
hermano y yo también pensando. A mi padre
le dijeron que los botes nos podrían ayudar.
Y yo no lo dudé y me tiré al agua sin ninguna
dificultad. Mi madre vio que la proa no estaba
lo suficiente correcta para aguantar más de lo
que creíamos, así que, mi madre y mi hermano
me acompañaron en el bote. Mi padre también,
pero decía que tendría que ayudar a más
personas como niños. Mi padre ayudó a salvar
a 100 personas aproximadamente. Vino un
helicóptero y nos ayudó.
_Minnie
44. ESMORZAR AGITAT
En aquell precís moment em vaig llevar, eren
les 12 del migdia i tenia un mal de cap immens,
després d’aquella nit de festa. Vaig fer com
aquells últims dies i em dirigí cap al bar a
esmorzar quan, de cop i volta, vaig sentir els
crits de pànic dels altres passatgers. Jo ni
em vaig immutar, pensant que seria alguna
altra influencer de per allà i seguí amb el meu
cafè, però llavors sí, vaig notar un fort impuls
contra el terra, i vaig caure. Després dels petits
instants inconscients, vaig contemplar com
la coberta s’inundà d’aigua i, corrents, vaig
buscar una sortida, però ja era massa tard.
No sabia com sortir, així que ja vaig saber
que tot s’havia acabat. Però, per sort, del no
res, aparegué una donzella que em donà la
mà i, gràcies a ella, em vaig salvar d’aquella
catàstrofe, on quasi tothom morí.
_Algú d’aquest món
45. EL DESTÍ JA ESTAVA ESCRIT
“Avui és el dia”, vaig pensar. Avui era el gran dia
que portava desitjant de feia temps, a les 9:00
del matí pujaria al “TITANIC” per anar a un país
que no havia anat mai: Amèrica.
Vaig ser un dels primers a pujar a un vaixell que
faria història, jo estava al camarot dels pobres i
de moment tot era normal, fins que vaig veure
un preciós i gran cotxe que es parava just al
davant del Titanic. Vaig fixar-me en unes portes
que s’obrien i una bella noia que baixava,
només de veure-la vaig pensar que ella em faria
canviar la vida.
_Kate
46. TUVE LA SUERTE DE PODER
CONTARLO...
- Lo conseguí, he conseguido abrir la puerta,
¡Vamos chicas! Estábamos en primera clase.
Cuando entramos, había de todo menos
tranquilidad. ¿Qué estaba pasando? Me
acerqué a preguntar a un hombre y él me
contestó: “No corráis, ya es demasiado tarde.
Estáis...”
Me desmayé. Cuando desperté, me
encontraba en el hospital. Había tenido suerte,
no como ellas...
_RMS
CATEGORIA C
(MAJORS DE 16)
1. EL BUCLE
23 d’Abril de 1912:
L’equip forense dictamina que el cadàver T056
recuperat del naufragi ha mort d’un tret al cap.
Res estrany, donades les situacions de pànic
que es van viure. Pel que fa al nom gravat a la
polsera metàL·lica, Frederick Murray, tampoc
és del tot inexplicable que no aparegui a la llista
d’embarcament de Southampton, amb tot allò
de la revenda de bitllets. Res a reportar, doncs.
9 dies abans:
L’oficial Murdoch fa dies que té un mal
presagi, i acumula moltes hores de guàrdia a
la cabina de comandament. Quan de sobte
veu aparèixer del no res aquell espectre, treu el
revòlver de forma instintiva.
197 anys després:
El doctor Murray comprova coordenades, data
i hora. Emocionat, pensa que el primer viatge
en el temps servirà per evitar una tragèdia. Poc
imagina que aquell viatge ja l’ha fet milers de
vegades, atrapat en un bucle temporal infinit.
_Charles Joughin
2. CARTA DE RUPTURA
Estimada Uisce:
M’has trencat el cor, literalment. La supèrbia
irlandesa m’ha encegat, com una espessa
boira, i no t’he vist venir. Ho eres tot per mi,
des del dia que vaig néixer i em vas acollir en
els teus braços. La teva carícia líquida era tot
el que necessitava per no enfonsar-me. I ara,
quan a la fi he deixat enrere la virginitat del
port somniant en culminar la nostra primera
relació, em fas saber a puntades de gel que
també serà l’última. Moro esbudellat, mentre
m’omplo de tu. La sal de les llàgrimes dels
petits humans que m’abandonen es dissol amb
la teva. Centenars de llumetes que s’apaguen,
milers de crits que s’ofeguen. Diuen que la
venjança es serveix freda, però jo a tu et desitjo
que t’escalfis i et fonguis en el pitjor dels canvis
climàtics.
Sempre teu, ara sí, HMS TITANIC.
_Charles Joughin
3. SUPERVIVENT?
Només hi ha una cosa més esgarrifosa que
els crits d’horror i és quan aquests es van
convertint en silenci. El silenci el trenca només
suaument un somiqueig. M’irrita i alhora em
provoca enveja aquest somiqueig. Sento
que mai més podré plorar. El pànic i el fred fa
estona que m’han glaçat l’ànima. Algú ha dit
que havíem d’acostar-nos a recollir els menys
afortunats, els nostres companys que estaven
morint de fred a l’aigua. Ho ha dit sense
convenciment, i els altres hem fet com si no ho
sentíssim.
_Neula
4. ECOS DE UN DESASTRE
Todo rompía el silencio que se le suponía a las
entrañas del océano. El submarino era una olla
de grillos.
- «Deep cod» a Sirius. David, vemos la popa.
Vamos a rodearla, pero a primera vista parece
estar hecha polvo.
- Sirius a «Deep cod». Vamos preparando el
nuevo filtro de acústica mientras os ponéis en
posición.
- ¿Quién será ese documentalista que quiere
grabar los sonidos del Titanic?
- Un tarado, seguro.
- Silencio los de abajo, que estamos filtrando
los sonidos... ¿Qué es eso? ... ¿No lo
escucháis?
- No. Aquí no oímos nada, tan solo nos
aburrimos.
- ¡Callad, coño! Y poned el oído. Suena algo
raro.
Todos se concentraron intentando descifrar
aquellos supuestos sonidos.
- Para papa, pa pa pa, pa pa pa. Canturreó el
comandante del Sirius.
- Es un ragtime, gritó el piloto. Una orquesta
tocando un ragtime.
_Arístides Montoya
5. 41º 46’ N – 50º 14’W
Era el único exceso que se permitía, igual que
antes se lo había permitido su madre. Navegar
cada catorce de abril en un yate alquilado
hasta el lugar donde colisionó el Titanic y lanzar
al mar un ramo de gardenias.
Madre fue una de las pocas personas de
tercera clase que se salvó, pero dejó en el
camino a su amante, el que le había prometido
una vida mejor en América.
Con la venta del collar de perlas que le arrancó
del cuello a aquella mujer que quería subir al
bote, madre puso un restaurante que le fue
bien. Ahora ella regentaba treinta locales y salía
en la prensa. Madre nunca se arrepintió y ella
tampoco lo haría. América es dura.
_Arístides Montoya
6. ORGULLO
El tapón de champán rebotó con fuerza en el
techo del puente de mando.
- Este barco es una maravilla. Es insumergible.
- Brindemos por eso.
_Arístides Montoya
7. UNA DUDA RAZONABLE
Como muchos de los presentes, aquel
hombrecillo sin abrigo y con gorra había
acudido a la dársena atraído por la curiosidad
de ver partir el que, según la prensa, era
el mayor y más lujoso barco de pasajeros
construido hasta la fecha.
- ¿Se imagina que naufragara? - le preguntó

17. 17
de improviso al caballero que, pipa en boca,
miraba con atención el desamarre e izado del
ancla.
- ¿El Titanic? ¡Usted no sabe lo que dice! -
exclamó mientras exhalaba una vaharada de
humo ofendido por el comentario que aquel
desgraciado se había atrevido a sugerir -. Ese
barco es indestructible. Se lo digo yo, que he
sido capitán de un buque mercante durante
treinta años.
Luego, sin darle tiempo para la réplica y con
la superioridad que le otorgaba su experiencia
como marinero, murmuró “ignorante”, dio
media vuelta y se alejó de allí, dejando al
hombrecillo enredado en sus reflexiones.
_Pejota
8. ÒXID D’OCEÀ
Viatge a la fosa del silenci oceànic, depressió
i peixos freds, gebrada i amants congelats.
Camí vertical salat d’aiguaneu. Sepeli de peons
i reis d’un transatlàntic literari. Ensopec a l’atzar
contra el paredón suspès. Titànic a quadres
negres i blancs. Tresor oxidat al cingle d’algues,
neu i plàncton. Línies d’aigua que es desborda.
Efemèride luctuosa que viatja sobre les onades.
_Pelegllefer
9. MAYFLOWER
Rob Mayflower s’embarcà en una aventura
d’exili sota un nom inventat perquè a alta mar
les mentides no són cap crim si ningú no les
veu. I com un ratolí de coberta, es dedicà
a ratar el temps con només saber fer els
polissons, però s’equivocà de nom perquè no
s’esperava que un altre naufragi li estrellés el
futur que cosia d’amagat del món. Es tancà
en una bombolla que l’horror d’aquella nit
va deixar buida i es va prometre sobreviure
com una obligació per a algú amb nom de
vaixell enfonsat a bord d’un transatlàntic que
semblava invencible. No sabia com, però la
sort li passà per sobre com una alenada de
vida. I des de llavors, l’únic polissó del “Titanic”
vivia per explicar-ho. Convidat per tots els
naviliers dels mars coneguts, només demanava
una cosa: una cabina sense finestres per no
veure mai més el mar.
_Calipso
10. AQUELLA DICHOSA
MOQUETA
Me asignaron el ala de los camarotes de lujo.
El capataz quería que todo estuviera perfecto:
las lámparas siempre encendidas, los pomos
de las puertas relucientes, los almohadones
mullidos y nuestros zapatos bien lustrados.
Pero mi calvario era aquella dichosa moqueta
del pasillo.
Por más que lo intentaba era imposible dejarla
tirante; cuando no se levantaba por una
esquina, algún viejo ricachón la arrancaba
arrastrando sus burgueses pies. Al capataz
le daba algo cada vez que veía un pliegue y
amenazaba siempre con tirarme por la borda.
La encolaba cada noche durante la cena, pero
por la mañana ya se había vuelto a despegar.
Precisamente esta tarde la había remachado
con clavos de cabeza fina. Es una pena que
con el choque y el jaleo, el Capitán se haya
perdido mi trabajo. Estoy seguro de que aquí,
en las profundidades, debe ser la moqueta
mejor colocada de todo el océano.
_Iscariot
11. CANT DE MUSES
Mentre l’aigua glaçada em pressionava
els pulmons i les entranyes de l’oceà
m’arrossegaven lentament a l’Avern, vaig
escoltar música.
La llum quart creixent de la lluna era tan sols un
miratge més abans de ser engolit per la massa
aquosa. Queia a l’abisme sense poder fer-hi
res; el cos no em responia, i havia perdut la veu
per demanar ajuda. Em moria. Però de nou, la
música: Euterpe i Melpòmeme tocaven només
per mi. Quan vaig obrir els ulls estava arraulit en
un bot, xop, al costat de més persones de les
què cabien en aquell esquif tan petit.
- Guaita! Els músics segueixen amenitzant el
viatge a l’infern!
_Tyché
12. SOROLL DE FERRO
Es deia Keith. Tenia 13 anys, i un munt de
ferides obertes a les mans.
Aquell ferro li havia semblat manejable i dòcil al
principi, quasi amigable. Però amb el pas dels
mesos semblava que la matèria s’enduria. Es
feia més i més pesada, i més hostil.
Les seves mans ja no eren mans de nen, sinó
d’aquell que ha perdut tota esperança en el
futur, però també en el passat. Havia oblidat
d’on venia. Era un Keith desdibuixat d’ell
mateix, entre el soroll de les màquines i la suor
d’aquells homes que esbufegaven.
Es deia Keith. Tenia 13 anys, i treballava a les
drassanes de Belfast, construint un monstre de
ferro forjat i d’acer.
Clong! Clong! Dia i nit. Un soroll dur i profund,
que res podria amortiguar.
Al cap i a la fi, aquell era ferro del Titanic. Dur i
fred com el gel.
_Joan Petit
13. DESDE EL OTRO LADO DEL
MUNDO
Despierta en mitad de la noche y un escalofrío
le recorre el cuerpo.
A su mente acude el recuerdo de la última
conversación familiar.
“Antes de que se hunda ese moderno barco se
derrumbará esta casa”, aseguró.
Acostumbrado a largos viajes transoceánicos
por motivos de trabajo, no tomó en cuenta el
pálpito premonitorio de su Madre, que temía
que algo ocurriera durante aquella travesía.
Sentado en la cama de su lujoso camarote
escucha crujidos, gritos y carreras.
Su mente no lo admite. ¿Un accidente?
Imposible.
Pero movido por un resorte invisible, tal vez
su Madre avisándole desde el otro lado del
Mundo, se viste y coge la maleta.
Sale al pasillo, donde un río de agua helada le
hace ser consciente de lo que realmente está
ocurriendo. Su Madre tenía razón. Se hunden.
Cree escuchar música. Las notas de “Cerca de
Ti, Señor” le hacen sentirse sereno.
_Maest
14. CALMA DINS EL DESGAVELL
ABSOLUT
La lluna plena brillava més que mai aquella nit,
aliena al que estava succeint. Jo l’observava
intentant trobar la calma que des de feia
uns minuts havia abandonat el vaixell al ser
substituïda per un desgavell absolut. Hi havia
gent corrents desordenadament per la coberta
i altra que es barallava per intentar pujar en
el darrer bot salvavides que estava a punt de
partir-se en dos per l’excés de pes. També
hi havia persones que presses pel pànic es
llençaven a l’aigua gèlida sense ser conscients
que allò els portaria inevitablement el final de la
seva existència. Només jo estava tranquiL·la,
observant detingudament les estrelles i
aquella llum blanca i potent que irradiava la
lluna. Per què posar-me nerviosa als meus
80 anys si sabia que no hi havia res a fer?
Definitivament, era millor viure aquells darrers
minuts, recordant infinitat de moments que
completaven tota una vida plena d’amor.
_Pit-roig
15. A LES CUINES
Aquesta minyona no hi havia qui l’aguantés.
Quina noia més poc eixerida.
Era el segon viatge que feia i el mareig li
causava un estat d’inutilitat permanent. Quan
va aconseguir mantenir-se serena, la feina
brillava per manca de pulcritud: tasses brutes,
plats trencats, racons sense escombrar...
Arribant a port ja la posaria en el seu lloc, no
volia veure-la més! Si esperava una carta de
recomanació, ja!!, que s’assegués a esperar-la.
Ella no pensava moure un dit per recomanar-la.
Què s’havia pensat?
Una agricultora amb aspiracions de cuinera en
cap!!!!! Quina bestiesa!!!
On anirem a parar?
El món s’estava tornant boig! La gent no es
conforma amb el que és!
De cop, pel respirador de la cuina del vaixell ja
no va entrar aire; el raig d’aigua va ser potent i
imponent... va anar directe al cap de la dona.
Aquesta encara seguia pensant en la noieta...
_Titan-Maniac
16. EL TITANIC LA IMMENSA
MÀQUINA D’ACER
En el Titanic... aquell buc de gran estatus
i impressionants mides. En la seva última
travessia al fer-li front a un iceberg va enfonsar-
se i amb ell, els somnis, esperances i vides de
les persones que anaven a bord. Però ens va
deixar la història de la lluita entre la imponent
màquina d’acer contra la brutal naturalesa dels
oceans, la que no té rival (ni tan sols aquest
icònic vaixell), encara que va tenir una història
curta durarà i serà recordada fins a la fi dels
temps.
_Baró Vermell
17. LA MOSCA
¡Hay una mosca en la sopa!
¡Hay una maldita mosca en mi maldita sopa!
¿Cómo puede pasar una cosa así en el barco
más caro del mundo?
Eso y mucho más era lo que desde hacía un
buen rato gritaba uno de los comensales del
comedor principal.

18. 18
El jefe de sala se había aproximado
diligentemente a la mesa y esperaba con
paciencia a que acabara aquel monólogo
ensordecedor para pedir disculpas al pasajero.
¡Pero él insistía en seguir gritando!
En el plato de sopa había una pequeña mosca
flotando con las patas hacia arriba, apenas
si se la veía: era el preludio de lo que unos
segundos después pasaría con el indestructible
cascarón de acero...
_Titan-Maniac
18. LES NOTES D’UN TROMBÓ
Amb les notes d’un trombó ofego les primeres
veus que fugen. Com un exèrcit, combatem el
silenci del mar. Quan calli la nostra música es
farà evident l’estat d’excepció de la tragèdia.
Ja no hi haurà res que s’interposi per aplacar
la por. El silenci del mar en la negra nit ho
prendrà tot i ens descobrirem petits i fràgils en
aquesta carcassa de luxe estèril. Toquem tots
junts aquestes notes que combaten la foscor
i la mort, que bressolen tants cors espantats,
que ofeguen els primers crits, perquè mentre
toquem serem vius i la música del món seguirà
guanyant la batalla. Toquem cada nota com si
fos la darrera, com si haguéssim nascut per a
trencar una vegada i una altra aquest silenci
cruel i infinit, sabent que potser és el final però
que en cada instant d’aquesta melodia s’hi
troba el nostre darrer acte de llibertat.
_Costeau
19. DESESPERACIÓ
Tancà la porta del camarot d’una revolada,
deixant enrere l’alegre fox-trot que els músics
interpretaven. Tot havia acabat. Tremolosa, es
tragué les valuoses joies que no tornaria a lluir
i buscà el flascó amagat entre els mocadors al
fons del calaix. Se n’empassà tot el contingut,
mentre al seu cap ressonaven les rialles de tots
dos, obsessionada per les mirades enceses,
còmplices, entre ell i aquella dona que no era
ella. Volia alliberar-se de l’opressió que no la
deixava respirar i es despullà del vestit de setí
i de les mitges de seda, que llençà, fets un
manyoc, al terra. Estirada al llit, aclucà els ulls
anhelant el repòs i no s’adonà d’aquell rajolí
d’aigua que s’escolava sota la porta i que
avançava, imparable, cap a la roba.
_Diana
20. EL GRAN DIA
Aquell cruixit va recórrer l’oceà com un crit i va
ser l’inici del millor dels dies. Tots vam anar al
lloc on les tones de ferro i acer començaven a
enfonsar-se. Els crits de les dones i els nens es
barrejaven amb les baralles dels homes, que
a cops de puny intentaven salvar-se pujant als
bots de fusta que penjaven del vaixell, i mentre
escoltàvem aquell enrenou vam veure aquell
gegant fet per l’home aixecar el seu bec agut
sobre l’aigua gelada, va començar llavors el
magnífic banquet, queien els cossos metres i
metres fins arribar on érem, i allí els esperàvem
amb les dents ben afilades, els taurons som
així. Per primera vegada vam menjar escoltant
la deliciosa música que tocaven sobre les
restes del vaixell un grup d’homes, aquell
dia vam menjar carn, or, perles i fins i tot
trompetes. Sí, va ser un gran dia.
_Unaigat
21. LA CAMARERA DEL TITANIC
Forcé el robo de su caricia cuando me
entregaba la llave que, intencionado, dejé
olvidada sobre la mesa del comedor, y ella,
al oído, me insinuó la intimidad del camarote.
Luego llegó todo lo demás. Albergaba
témpanos de hielo en la mirada, y el oleaje
atlántico en sus pechos. Aquella noche, el
barco parecía navegar la marejada de sus
caderas. Era como sobrevivir en el epicentro
de un maremoto. Nuestros jadeos mitigaban
el extraño alborozo del pasaje. Su cuerpo
pautaba la cadencia impuesta por la orquesta,
que no dejaba de tocar. Todo estaba siendo
una locura. Tuve la sensación de que el
camarote giraba trescientos sesenta grados
sobre el eje que hilvanaban nuestras almas. Y,
cuando ella se asió, posesiva, en torno a mi
cuello, asumí que se trataba de una de esas
mujeres que, tarde o temprano, acaba por
arrastrarte hasta el fondo de un abismo.
_Pero de Pasamonte
22. EL DOLENT DE LA
PEL·lÍCULA
És negra nit i el mar està en calma, una suau
brisa ondula les gèlides aigües de l’Atlàntic
Nord. De sobte, una ombra negra sorgeix de la
immensitat avançant a 22,5 nusos, desafiant-
me. És el Titanic, el més gran i luxós vaixell mai
construït, que realitza el seu viatge inaugural.
El meu cos gèlid impacta contra la part més
feble del casc del vaixell. Diversos trossos del
meu gel cauen sobre la coberta i el folre d’acer
del vaixell es doblega com un full de diari en
saltar els reblons, deixant lliure el pas a milers
de tones d’aigua que envaeixen les entranyes
de l’embarcació. Els llums de “El vaixell dels
somnis” parpellegen per última vegada i
després desapareixen en la foscor de la nit. En
uns minuts la nau és engolida per les aigües del
mar que ens envolta. I jo l’iceberg, quedo com
el dolent de la peL·lícula.
_MJBIOLOGY
23. COM CRIDAR A UN SORD
El Capità Smith somiava en les tecles mudes
d’un piano. En aixecar-se del llit, “Ai!”, es va
tòrcer un turmell i, coix, camí del port de South
Hampton, desenes d’esquerdes s’obriren al
seu pas.
Al moll, el vaixell va salpar entre visques, el cel
es va agrisar, i van ploure milers de culebres
que es recargolaven en l’aire abans de caure,
estrepitosament, al mar.
Tres dies després, un fred d’ultratomba
enravenava les entranyes i el telègraf anunciava
la formació de nombrosos blocs de gel en
l’espill negre que havia esdevingut l’aigua de
l’Atlàntic. Després de la coL·lisió, mentre el
moderníssim transatlàntic de la W.S.L., partit
en dos, s’afonava per sempre en l’oceà,
Smith va mirar al cel com Jesucrist en la creu,
amb els ulls amarats de llàgrimes i el cor cec
d’incomprensió: “Senyor, no podies haver-me
enviat algun senyal, per petit que fos?”
_Carlota Febril
24. TITANIC
Van dissenyar un vaixell anomenat Titanic;
embarcació amb pavelló britànic.
Era el més luxós dels transatlàntics;
preciós viatge, pels més romàntics.
De Southampton va salpar
i a Nova York mai va arribar.
Per desgràcia aquest vaixell transoceànic
va naufragar per aigües de l’Atlàntic.
Un mes d’abril de mil nou-cents dotze,
un iceberg el vaixell esbotza.
Unes 1500 persones van sucumbir
i a les fredes aigües, hipotèrmia van patir.
Molts morts eren de classe tercera,
amb menys possibilitats que els de primera.
Semblava que la nau mai podria naufragar,
i de les seves possibilitats, algú en va abusar.
Alguns, al capità van criticar,
ja que l’embarcació massa de pressa feia anar.
Aquest naufragi ha passat a la història;
sembla que la feina d’algú no va ser
satisfactòria.
El petit relat que us he narrat
és la d’un vaixell a mort condemnat.
_Meyuzulu
25. UN MENSAJE
Un grupo de amigas disfrutaba de la playa,
cuando vieron un objeto brillante que las olas
habían dejado en su retirada, sobre la arena.
Era una botella con un papel amarillento y
arrugado adentro, que sacaron con mucho
cuidado.
Royal Mail Steamship decía con letras de
moldes en la parte superior de la hoja y más
abajo se alcanzaba a leer: S.O.S April 1912.
- Ha pasado mucho tiempo - dijeron, y
arrojaron la botella nuevamente al mar.
_Tito Warnier
26. RECUERDOS A LA DERIVA
Cada día parecían más reales las fantasías en
forma de rumores, que se escuchaban por
las calles de aquella fría ciudad. Hablaban
de un sueño en forma de lugar, donde todos
eran bienvenidos y tenían la oportunidad de
ser quienes quisieran ser. Promesas para
soñadores dignas de políticos más que de
realidad.
La joven Lana, para muchos recordada
como la incrédula, para mí “la gran y eterna
soñadora”, naufragó allá por el 1912 tras
embarcar en la gran aventura de su vida de la
que no tuve valor de formar parte. Su sueño
era hacer bailar sus dedos sobre el piano en la
llamada Nueva York.
Mi ambigüedad mental me llevó a no expresarle
jamás mi amor. Ella, que tuvo la suerte de
desaparecer llena de ilusión, camino hacia un
sueño acompañada por el mar, me pregunto si
estuve yo más muerto, viviendo de un recuerdo
por la tediosa Irlanda.
_Xavi Baragona

19. 19
27. ÈTICA
Tinc por! Què faig? No puc dubtar!!! Sóc
l’Edward Smith, oficial comandant del RMS
Titanic!!!
Tinc uns deures a complir! Però... Vull salvar-
me! La Sarah m’espera i tenim molts plans de
jubilació... Tota la vida treballant per jubilar-me
anticipadament a l’Atlàntic Nord, una jubilació
gèlida...
I la pobra Mel, només té 14 anys!!! Vull veure
com festeja, com es casa, vull agafar en braços
als meus futurs néts... Vull viure !!!
Em miren, esperen les meves instruccions...
Sóc el capità! L’últim a sortir d’un vaixell que
naufraga... Tinc tanta por!!! Maleït iceberg!!!
- “Sigueu britànics!” - Sento que surt dels meus
llavis. El meu subconscient ha decidit: sóc el
capità.
Sec al pont de comandament. Espero la mort.
_Leonarda di Cameron
28. BOTS FUGISSERS
Les aigües fredes de l’Atlàntic, de sobte,
van veure com vint bots salvavides queien
al seu damunt. Cada un d’ells va començar
a acollir persones, que, com podien, sortien
del gran Titanic. Ho feien amb crits, amb
plors, amb desesperació. A un li faltava el fill,
l’altre no trobava la dona i a un altre li havien
desaparegut els pares. Tothom lluitava per
encabir-se en aquells centímetres que eren
el més semblant a la terra ferma. Però no
n’hi havia prou: segons la reglamentació
n’haguessin faltat el triple. L’alarmisme del
punt final s’incrementava pels que encara eren
a dalt. Necessitaven que algun dels vint bots
s’aturés, reculés, els assistís per servar la seva
vida. Només dues de les petites embarcacions
ho van fer. Les altres van decidir que no volien
dur més pes. Era impossible saber si era més
gèlida l’aigua del mar o els udols de súplica.
_Boira
29. JACINTA
Tenía sus dudas. Pero saldría del camarote
donde su “Señora” guardaba reposo en la
cama (según le recomendó el doctor).
- ¡Vuelvo enseguida Señora! Usted quédese ahí
- le rogó imperante -. Voy a ver qué ha pasado.
- ¿Qué ha sido ese golpe tan fuerte Jacinta?
¿Hemos chocado con otro barco? - preguntó
la Señora sin apartar la vista de la puerta.
- Tranquilícese Señora - contestó Jacinta
mientras ponía un pie en el pasillo -. El ruido
habrá sido uno de esos trastos de gimnasio -
la criada se dio cuenta de que mentir no era
lo suyo, sobre todo al ver que el pasillo hacía
aguas.
- ¿Y qué es toda esa agua?
- ¡Nada mujer! - intentó zanjar el entuerto y
mientras se iba gritó: -¡Alguien se habrá dejado
el grifo abierto!
- ¡No tardes! - Pero Jacinta ya no le oía.
Esperaba su turno con un chaleco salvavidas.
- Y por favor - gritó la señora -. ¡Que alguien
cierre ese grifo!
_Queque
30. PERE EL MARINER
El que més m’agrada del Titanic és el to entre
blavós i verdós que ho recobreix tot. Bé, també
m’agrada la gent, la majoria està sempre
de bon humor. Excepte en Pere el mariner.
Sempre està de morros... Suposo que no li
acaba d’agradar estar destinat a viure sota el
mar la resta de l’eternitat. Diuen que no sabia
nedar, que no li agradava l’aigua. Jo sempre li
pregunto:
- Per què et vas fer mariner, si no t’agrada el
mar?
Ell sempre em mira malament i deixa anar
alguna paraula malsonant...
- Deixa’m en pau marrec cap de suro!
Jo sempre li responc amb bon humor.
- Si tingués el cap de suro no estaria aquí baix!
Un dia, parlant amb el trompetista de la banda
quan descansaven entre cançons, em va dir
que en Pere no era pas mariner, sinó un lladre
camuflat... Que l’iceberg no estava dins el pla...
_BMP
31.GÈLIDES XEMENEIES
Érem a proa quan va ocórrer el desastre. Sí,
era una gèlida nit, però al preu que anaven
els tiquets per a pujar en aquell titànic vaixell,
s’havia d’aprofitar qualsevol moment per a
contemplar les seves majestuoses xemeneis.
I quin millor moment per a fer-ho que mentre
la foscor engolia tot allò que s’atrevís a ser al
voltant, fora dels estels?
Qui havia de dir que, de cop, aquella
tranquiL·litat podria esvair-se amb tanta facilitat:
un gir ben fort, un cop immens, i els valents
que havíem desafiat el fred i érem a coberta
passaríem a estar volant pels aires. I que
gelada era, aquella aigua...!! Com enyorava
Southampton! Veia passar ràpidament la vida
per davant meu, notava com se’m frenava el
cor, marxava l’oxigen dels meus pulmons... Era
massa tard.
_Ely Milovat
32. EGO
Farta de ser insignificant i desvetllar indiferència
va tallar-se les venes. Volia cridar l’atenció i ja
era massa gran perquè es fixessin en les seves
rebequeries. La precisió del seu tall es va veure
alterat pels moviments bruscs del vaixell. Els
tripulants cridaven però ella no els escoltava.
Va sortir de la cabina amb la sang brollant pels
seus braços però el Titanic s’enfonsava i ningú
la mirava.
Un últim impuls la va fer intentar salvar-se.
_Anònima
33. TITANIC 2.0
La rèplica xinesa del transatlàntic més famós
del món va salpar de Sothampton el 10
d’abril de 2018. Equipat amb la més moderna
tecnologia, era sens dubte la nau més segura i
confortable del món: Wifi a totes les cobertes,
nanotecnologia aplicada a autoreparacions
del casc i del reactor nuclear, antenes de
satèL·lit per a la geolocalització personalitzada
de cada un dels passatgers i fins i tot una
consteL·lació de drons fent el seguiment aeri
de tota la singladura per evitar imprevistos.
A bord, una representació de governants
equipats amb ulleres de realitat augmentada
per no perdre detall. La causa de la tragèdia
no es va descobrir fins anys després: unes
aparentment inofensives cookies al portal web
que projectava els hologrames dels icebergs
amagaven uns troians que varen provocar una
caiguda del sistema operatiu de tot l’oceà
virtual. La resta és historial de navegació
esborrat.
_Charles Joughin
34. UN BLOC DE GEL MOLT
PERILLÓS
- Senyor President, ha passat una cosa
extraordinària! Un miracle!
- What!
- És el Titanic, Senyor!
- “Tits” Nicky? Fake news! No era jo! Fàstic de
premsa!
- No, senyor, és el vaixell que es va enfonsar fa
més de cent anys! Ha aparegut al port de Nova
York, amb els 1522 passatges que s’havien
donat per morts!
- Passatgers? Són americans? Tenen la
documentació en regla?
- Penso que no...
- Aleshores són immigrants iL·legals, refugiats o
escòria semblant. Deportats immediatament!
- Però Senyor, aquest vaixell...
- L’hem construït a Amèrica?
- Diria que no...
- Maleïts mexicans! Doncs per mi ja es pot
enfonsar. Amb aquestes coses sóc com un
bloc de gel. Amèrica First!
_Charles Joughin
35. L’ICEBERG
L’iceberg esperava latent. A la llunyania envoltat
de la foscor i la boira de la nit, el fantasmagòric
vaixell, solament perceptible per les llums de
les làmpades d’aranya que penjades del sostre
dels luxosos salons brillaven per les finestres,
fent-lo semblar un peix lluminós.
Dos móns diferents hi viatjaven, en els salons i
cambrots el luxós i a les bodegues els pobres
amb l’esperança d’anar cap un món i una vida
millor.
Però el destí havia posat un iceberg en el camí.
Un bloc de gel destruïa tota esperança d’una
vida millor més enllà d’unes bodegues, i la
iL·lusió d’un viatge d’oci.
El Titanic ferit de mort s’enfonsava en l’aigua
gelada que s’obria al seu pes engolint amb ell,
els riures, els balls, l’opulència dels salons i la
pobresa, la desesperació de les bodegues.
L’horror va unir les diferències socials. El mar
s’endugué vides de rics i pobres.
_Mar
36. LA B. I EN J.
La B. va embarcar d’esma al vaixell de la White
Star. No tenia cap iL·lusió pel futur incert que
li esperava a Amèrica. Acabava de fer els 19
anys i amb els seus pares morts havia quedat a
càrrec dels oncles, que havien decidit emigrar.
S’estava recolzada a la barana de la coberta
de tercera escoltant la gentada i mirant sense
mirar, quan el va veure. La mirada d’aquell jove
es va creuar amb la seva i per uns instants el
món es va aturar. La intensitat d’aquells ulls
negres la van captivar i la van fer enrojolar. A
partir de llavors trobar-lo enmig de la gent no
només va ser un joc sinó que es va convertir en
una esperança.
Aquella fatídica nit es van buscar..., però els
somnis i desitjos de la Betty i en James es van
enfonsar amb el Titanic.
_Caminant del Cel

20. 20
37. TITÁNIC
¡Buenas noches, damas y caballeros!
En nombre de la compañía naviera que
represento y de la tripulación, les doy la
bienvenida a esta cena de gala inaugural.
Les felicito por ser los primeros en disfrutar,
no sólo del lujo, sino también de lo que esta
maravillosa nave simboliza. Sus modernas
características técnicas y mecánicas la hacen
insumergible y suponen la culminación en el
imparable avance del hombre en el dominio
de la naturaleza. Nuestra inteligencia triunfa
frente a nuestra fragilidad y nos permite
dominar un mundo hostil. Mientras alzamos
nuestras copas celebrando el inicio de una era
de progreso y modernidad, este barco surca
imparable un mar antes enemigo y caprichoso,
dueños de nuestro entorno, vencedores de lo
impredecible.
Proclamemos, pues, con esta travesía, que,
por fin, somos los amos de la naturaleza y
brindemos por un futuro que, como este
barco, nos conducirá felizmente al destino que
elijamos.
_Poseidón
38. EL FINAL DE LA ESCAPADA
En la oscuridad de la noche el potente buque
transoceánico surcaba a buen ritmo las frías
aguas del Atlántico Norte envuelto en una
espesa niebla que ya dificultaba la visibilidad a
pocos metros.
Glenn Clarke contempló pensativo el cadáver
que tenía a sus pies. El de un entrometido
oficial de la tripulación que había descubierto
que Clarke viajaba ilegalmente como polizón.
Esos significaba que al llegar a puerto lo
entregarían a las autoridades, quienes
descubrirían sus antecedentes criminales y su
fuga de prisión.
No había tenido más alternativa que matarlo.
Era una cuestión de supervivencia, solo eso.
Y ahora debía deshacerse del cadáver. El
problema era cómo hacerlo.
Pero todas sus preocupaciones desaparecieron
cuando súbitamente el “Titanic” chocó contra
una inmensa mole de hielo, sufriendo un brutal
impacto que lo llevaría a las profundidades del
mar en un tiempo increíblemente corto.
_Merlín
39. EL DARRER SOMNI
Ja no trobo l’aigua tan freda ni la nit és tan
fosca. Les mans s’aferren a aquest tros de
fusta que abans era, crec, el resptaller d’una
cadira de coberta. Ara les idees i les imatges
flueixen lentament dins el meu cap. La por
s’esmorteeix i entenc què m’ha passat i què
em passarà. Fa estona que no puc cridar i les
onades m’allunyen d’aquell grupet de llanxes
d’on m’ha semblat reconèixer els crits del
contramestre de l’entrepont de proa, un paio
alt i gros, amb cara de sapastre autoritari i
cridaner, que es passejava lluint la gorra de plat
amb unes lletres daurades que deien TITANIC.
Com sempre passa amb els indesitjables, ell és
dalt i jo aquí baix, mig engolit per les ones. Ni
avui ni aquí la meva sort ha canviat. L’orquestra
ha deixat de tocar. A Amèrica les coses
haguessin estat diferents, segur...
_Joao Costa Da Moura
40.SUEÑOS ROTOS
En la cubierta de un titán de acero, Deirdre
vio alejarse una Irlanda gris e intolerante.
Preñada del mal sueño de una noche se fue
en pos de una América anhelada, reposando
su embarazo en tristes catres de billetes de
tercera, billetes de personas descartadas.
Cuando el frío hielo hirió al titán indestructible,
Deirdre, presa en la cubierta de tercera, oyó un
quebrarse sordo y penetrante, y vio abrirse la
fría puerta del Averno. Acunando con dulzura el
suave vientre del nonato se fue hundiendo en el
oscuro abismo del infierno.
_Arístides Montoya
41. ENTRE TU I JO, L’ICEBERG
El nostre amor avançava a tota màquina per
mars grises, entre monstres marins i gèlides
enveges. Acer impenetrable, fusta treballada,
vidres purs, espais de luxe. Però no havíem
pensat, ingenus de nosaltres, com podia arribar
a tornar-se amenaçador l’hàbit d’estimar-se.
I una nit que un parell de copes de rutina
adormien la màgia a banda i banda d’unes
estovalles blanques, un iceberg complet
d’indiferència ens va partir pel mig mateix de la
taula i ens va fer naufragar sense remei. A tu et
van rescatar els braços fornits d’un mariner que
feia dies que t’estudiava: jo em vaig enfonsar
entre algues fredes i dansaires - però cap dels
seus balls, per sensual que fos, m’ha pogut
esborrar mai del cap l’enyorança del nostre
Titanic de butxaca.
_Edward John Smith
42. UN PETÓ SOTA EL MAR
- Afanya’t Rèmol! Diuen que s’està enfonsant
el Titanic i tu aquí, tan tranquil, pentinant-te
les escates. Afanya’t, que sortirem als llibres
d’història!!
- Ai Mabra, què m’enredes ara? A mi tots
aquests sidrals, gent en perill, fum, focs i
explosions no m’escauen. Mira que si ens cau
alguna cosa al cap... Jo sóc gent d’ordre.
- Surt de la sorra tros de soca i anem a fer un
cop d’aleta, s’estan ofegant!
- Aquests humans..., naveguen més de 5500
quilòmetres i no precisament per menjar-se
un exceL·lent fitoplàncton, no, naveguen de
Southampton a Nova York per plaer, a qui se li
acut?
- Vinga va, acostem aquella fusta vora la
senyora del vestit taronja, encara la podrem
salvar.
- Ospes, quin cop de peu m’ha donat a l’ull...
Cec, m’he quedat cec!!
- Només t’ha girat la parpella home, au vina
que hem salvat una vida i t’has guanyat un
petó.
_Rudra
43. D’ESPECTADORA A
PROTAGONISTA
La pantalla era un punt de llum a la sala d’estar
on Céline es mirava l’estrena televisiva de SOS
Titanic. La colossal silueta del vaixell sortint del
moll, un munt de gent acomiadant el passatge,
una naixent història d’amor... eren escenes que
es gravarien a la retina de l’adolescent. Però
a mida que avançava la peL·lícula no podia
amagar la inquietud, a l’espinada de la noia un
calfred presagiava una desgràcia que no sabia
mesurar encara.
Arraulida al sofà, els ulls plorosos d’una
quebequesa d’11 anys acompanyaven el
patiment de Susan Saint James, en el paper
d’una dissortada irlandesa cercant l’esperança
a Amèrica.
Malgrat la recança a cantar res que recordés
l’enfonsament, 20 anys després el cor de
Céline seguí bategant a un estudi de gravació.
La història revifà en la seva veu per guarir-se,
ara sí, de l’impacte que li suposà el naufragi
quan era ben jove.
_Rafel d’Abadal
44. TITANES DE MAR
La negra oscuridad dio paso a una azulada
penumbra. Estaban de pie sobre el lecho
arenoso del fondo. Se acercaron a mí y
estrecharon mis manos.
- Hola Jim. Ella es Tethis, mi esposa, y yo soy
Océano, el señor de las aguas. Bienvenido.
¿Estaba vivo o muerto?
- Ayudadme a regresar a la superficie. He
luchado titánicamente por subir al bote donde
iban mi mujer y mis hijos.
- Sabemos de tu esfuerzo. Por eso hemos
venido a buscarte, dijo Océano.
- Me necesitan y yo a ellos.
- No es posible. Has perdido esa batalla, pero
tu sacrificio será recompensado.
- ¿Cómo?, pregunté sardónicamente.
- Formarás parte de una leyenda. Las crónicas
terrenales te recordarán cientos de años.
- ¿Y a quién le importa eso? ¡Quiero vivir!
- No temas. Ven.
No temía; sólo me odiaba por haber confiado
en aquella maldita publicidad. El buque de los
sueños decía. De los sueños rotos, debería
haber dicho.
_Ane
45. LA INVASIÓ
El rei estava enfadat. Aquests enemics cada
vegada eren més ossats.
Antigament eren petites naus comptades en
la infinitat de l’oceà, però ara la situació havia
empitjorat. Cada vegada augmentaven en
nombre i freqüència en el seu territori.
I ara això!!! Aquell enorme “cascarón” de
ferro envaint les seves aigües sense cap dret.
Sorollós, negre i fred, no deixava d’escopir fum
negre per dalt i onades d’aigua gratuïta per
baix.
Els seus súbdits es queixaven contínuament,
tot estava trasbalsat per aquesta nova
intromissió. La tranquiL·litat al fons marí i per a
tots els seus habitants estava amenaçada.
Ell havia d’actuar!
Era ell qui havia d’aturar aquesta espècie
invasora!
La seguretat de tots els seus estava a les seves
mans!
Seria fàcil...

21. 21
La nit és molt negra... els invasors no hi veuen
amb claredat... el gel assasí sura i sura a
l’aigua...
La sentència de Poseidon es complirà!
_Titan-Maniac
46. EL MEU GRAN VIATGE
Sóc professor emèrit de llatí. Regalar-me el
viatge a Nova York a bord de l’enlluernador
Titanic, em va semblar una bona manera de
recompensar els meus esforços de tota una
vida de treball callat, rigorós i poc reconegut
per tothom. Vaig pensar que havia de fer el
meu Grand Tour abans no fos massa tard.
Per raons professionals obvies, fins i tot
sentimentals, el destí escollit hauria de ser
Roma o a tot estirar Florència i Venècia. Però
ja estava fins als dallonses de llatins, romans i
mandangues. La meva vida iniciava una nova
etapa i el Nou Continent em semblà més
escaient.
Era el meu regal, havia de ser el meu viatge... i
ho va ser, realment: primer i últim. Un passatge
a Nova York d’anada i tornada, en segona
classe arregladeta, i un bitllet nocturn, de
sorpresa, cap a l’eternitat, de regal. Pels de
segona, sols d’anada.
_Joao Costa Da Moura
47. LA HUIDA
¡Oh! ¡No!
- ¡Rápido! ¡Venga! ¡No tenemos tiempo que
perder! ¡La abuela! ¡¿Dónde está la abuela?! -
“¡Al fin me deshice de ella!” - bueno, tenemos
que irnos ya, lo siento.
Salimos del agujero que nos había visto nacer.
El pasillo estaba lleno de personas corriendo
en todas direcciones, el suelo había empezado
a inclinarse hacia un lado y parecía que de un
momento a otro iba a empezar a deslizarse
toda aquella gente, donde quiera que fuera.
Pero lo peor estaba por llegar, ahí estaba la
abuela en mitad de la multitud como si nada
estuviera pasando, nos miró y vino volando.
- Os estaba esperando, mira que sois
tardones.
Me puse rojo de rabia, era la mosquita más
vieja que conocía y es que apenas ya podía
volar, siempre dando bandazos de un lado para
otro.
Y aún así, hoy, no sería su último vuelo.
_Leinad Tavom
48. ARREPENTIMIENTO
Lo vi venir.
Bueno, creo que lo vi venir. O eso me pareció.
Alguna cosa creí distinguir entre la niebla.
¡Maldita sea! Si hubiera tenido mis prismáticos.
Tengo mucho frío y no veo nada.
No siento las manos y me duele la cabeza. El
agua sabe a petróleo.
Pobre Rossalyn y pobres hijos míos.
¡Mamá perdóname!
_Fresenius
49. HOSPITALIDAD OCEÁNICA
- Capitán Smith, ¿disfrutaremos de una
navegación apacible esta noche?
- Por supuesto Miss Clarence, le doy mi
palabra de que puede usted confiar en la
hospitalidad del Atlántico -.
Miss Clarence levanta la copa de cristal tallado
rebosante de agua y brinda muerta de risa por
el insumergible Titanic.
Durante la cena, los caballeros sostienen unos
puros ahogados mientras las damas parlotean
inapetentes, pareciera bastarles con el lujo
oceánico reservado exclusivamente a ellos,
los amos del mundo, que instalados en la
repetición de una velada interminable, celebran
los primeros cien años del hundimiento a 3.821
kilómetros de profundidad.
_Serena
50. BESSONS
Maleït siga! M’acabo el whisky i abandono la
taverna. Enfilo pel carreró, deixant enrere el
port, embriagat amb els meus pensaments:
- Henry, Henry... hauries de deixar de beure!
Quan arribo al quartot que tinc per casa
m’abandono al llit.
Em desperto xop del que inicialment penso
que és suor, però és aigua salada que està
inundant l’estança. M’incorporo com puc i
intento avançar cap a la porta però alguna
cosa se m’enreda als peus i no puc sortir. Per
més que tibo no puc deslliurar-me i l’angoixa
s’apodera de mi...
- Buff!!, era un somni - Estic amarat de suor no
d’aigua, però...
- Oh no!, Déu meu, en Klaus! Alguna cosa li ha
passat a bord del Titanic.
_Caminant del cel
51. RETROBAMENT
Un oceà ens separava, però finalment, vaig
abandonar la vella illa d’Irlanda, rica en històries
i llegendes malgrat que pobre en recursos.
Una última mirada enrere al port de
Queenstown, a la terra que em va veure néixer,
però una mirada al davant, esperant veure els
teus ulls blaus com el mar, Oh amor meu!
Dues setmanes de viatge per veure’t novament
i poder abraçar-te, però la travessia en el
Titanic em va impedir arribar al Nou Món, a la
nova Terra Promesa.
Però sense aquest enfonsament, el nostre
retrobament hagués trigat encara més.
Desconeixedor, amor meu, que la grip
espanyola havia acabat amb la teva vida al
centre de refugiats de l’illa d’Ellis.
Sigui l’infern o el cel on som ara, tornem a estar
junts, aquest cop per sempre més.
_Capità Haddock
52. LA VERGONYA
Sovint se’m demana que expliqui com vaig
sobreviure, i sempre defujo aquesta mena
d’obligació de rememorar aquell horror,
imposada com un preu a pagar per no haver
mort. Fins i tot a mi mateix em nego els records
que, ferotges, lluiten per sortir del bagul de
la vergonya que he intentat sepultar al llarg
d’aquests anys de vida robada a d’altres.
Però quan en somnis s’esvaeix el tel de boira
que m’envolta la memòria, em torno a veure
assegut al bot, amb aquell gemegar cadenciós
adaptat al ritme dels rems. No giro el cap, faig
com que no sento els qui criden que hem de
tornar, que hi ha persones a l’aigua, que tenim
espai per més. Em domina el pànic que em
cega i no em deixa veure la sentència que des
d’aquell dia i fins que mori compliré amb cada
alè que senti que no em pertany.
_Charles Joughin
53. R.M.S. TIATINC
La nau va ecsorar bursacmnet a baovr i un
curiixt endisrodor va arisasr la plel de fins l’últim
ser viu del R.M.S. Ttiainc. Les praelels, que
dnsvaaen omlipnt una ipmroitvsasda pitsa de
ball al mjenaodr de pimrera calsse, van carue
pel trera i al seu voatlnt, la resta de cosanemls
es van arrpaar esamerpduts a les tuales. Els
plats i cobrets, les vinades, tot salvtaa pel terra
proacovnt una terrbile sifmoina d’esdritències.
No giare lluny, a la slaa de fudamors, els
enomres viratlls reebtnaven en mil boicns
aeuqlla atomserfa cargaredaa de nicitona i
tesotsteorna. La tgraèdia no hvaia sinó que
cmoençat.
_Nexus 4
54. UN COP DE SORT
Em dic Fred Clarke. La música, sempre
ha estat la meva vida. El meu pare sempre
m’havia dit que amb el meu clarinet no
trobaria mai feina a les fàbriques de la nostra
estimada Liverpool. El temps, però, no li ha
donat la raó. Soc a punt de pujar al tren cap
a Southampton. He fet amistat amb en Jock
Hume de l’orquestra d’en Wallace Hartley.
Els han contractat per tocar durant el viatge
d’un imponent vaixell que salparà el proper
deu d’abril rumb a Amèrica i m’ha proposat
unir-me als seus sis membres en una aventura
que ens portarà a la somiada New York, sense
desembutxacar ni un penic. A més, rebré un
bon sou per fer-ho i un esplèndid jaqué. Un
cop allà, podré relacionar-me amb un munt de
músics i, de ben segur, aconseguiré unir-me a
la millor orquestra de la ciutat.
_Sabis
55. UNA ALTRA VIDA
Havia passat la nit sense poder aclucar un ull.
Feia mesos que es despertava tres o quatre
cops i no podia tornar a conciliar el son.
Pensava que la travessia en aquell vaixell luxós
i l’experiència de compartir un viatge amb
passatgers de l’alta societat, l’allunyarien dels
seus problemes i de la vida quotidiana.
Se sentia enfonsat, decaigut, trist... i s’havia
promès fer un canvi.
Cada dia succeeixen mil coses inútils. Per què
no podien canviar les coses?
Va decidir que l’endemà seria diferent i
que deixaria enrere totes les seves pors i
inseguretats.
Es va prendre la medecina que li havien
recomanat per dormir.
La son profunda i dolça es va apoderar d’ell.

22. 22
Es va sentir alliberat, sabia que l’endemà
començaria a viure una altra vida.
_Natura
56. EL VIGIA
Una nit saturada d’estrelles. No hi havia lluna.
La gèlida brisa marina se’m calava fins als
ossos dalt la cofa del transatlàntic. Encara ens
quedava força singladura en una mar en calma.
Tot tranquil, sense novetat. El vaixell solcava
la mar com un gegant lluminós enmig d’una
absoluta obscuritat. De sota nostre ens pujava
una remor llunyana de música i festa. Allà dalt
nosaltres submergits en un silenci glaçat. De
sobte, els meus ulls van copsar una muntanya
que sorgia del mar just davant nostre. Vaig
donar tres cops de campana i vaig cridar pel
comunicador: “Iceberg just al capdavant!!!”...
dissortadament aquest estigma m’ha
acompanyat tota la resta de la meva vida.
_Nàiade
57. EL GRAN DIA?
Anava a ser una nit meravellosa. D’aquelles
que es queden arraulides en un racò de la
memòria per sempre més. Al cap d’hores i
hores de dedicació, i havent polit gairebé tots
els detalls, ja només hi quedava un ambient
de nerviosisme palpable a l’aire. Aquell dia
marcaria un abans i un després. Un fet que
iniciaria un llarg viatge, o més d’un. Un viatge
que no aniria a velocitat de creuer, sinó poc
a poc i amb passes fermes. Un viatge que
superaria tots els obstacles que es trobés pel
davant. El jove Titanic estava preparat. Armat
d’un valor titànic es va declarar... A partir d’aquí
ja no cal que continuï; tots sabem com acaba
la història. Amb un Titanic enfonsat que mai
més no va tornar a alçar el cap.
_Guybrush
58. DÉUS (TITANS I TITÀNIDES)
Puja de quatre en quatre abandonant el sopar
de gala.
Sent pessigollejar l’estómac sense albirar que
està succeint.
Són les netes de Terra i de Cel, avorrides en els
llimbs de l’eternitat, ofeses pel solcar del nom
del seu pare.
Trepitja el pont de comanament. Un esglai li
esberla la ment.
Impertèrrits enfront d’aquell blanc, fred, gegant.
Fa fora el timoner.
No les veia des que travessar el cap de Forns.
Tetis i Oceà riuen, les seves filles juguen amb
els humans.
Segur estava, mai ningú tantes haver-ne vist. Ni
el més bocamoll xop de rom. Amb els ulls clucs
en recompta milers.
Canta vella cançó per no sentir-les com li
ensenyaren els vells mariners.
Massa tard, ni el cop de timó ni «l’aturin
màquines!» arriben a temps.
Sent com a seva la ganivetada el vaixell.
Dolces com la mel, les oceànides encanten
mariners.
_Elmagagon
59. EL CAPITÁN DEL BARCO
- ¿Cómo? ¡No lo entiendo, capitán! - vociferaba
el suboficial.
El ruido era ensordecedor, la cubierta chirriaba,
la gente gritaba despavorida mientras iban
de un lado para otro y los músicos seguían
tocando.
El capitán no paraba de gritar.
- ¡No le oigo, capitán! ¡Su bote está demasiado
lejos del barco! - volvió a gritar el suboficial.
Haciendo un sobreesfuerzo humano, el capitán
bramó:
- ¡Las mujeres y los niños primero!
_jir1993
60. TAN LEJOS...
La niña no tose, madre. Creo que al fin se ha
dormido. Cuando despierte subiremos a ver
el mar. Nunca lo vimos. Le cogeré la mano
y pasearemos de un lado a otro del barco.
Le llaman Titanic. Lo pude ver un momento
mientras me escondía. La mirada se pierde y
tiene unas chimeneas tan altas como nuestras
montañas.
Está a mi lado, callada y parece que no tiene
fiebre. No sé por qué nunca le llamé por su
nombre. Ana es un nombre bonito y ya no tose.
Creo que se ha dormido. Cuando despierte le
daré un beso y subiremos a la cubierta.
Perdóneme, madre. Tosía poco y pensé que
solo era un catarro. Un susurro y el médico vive
tan lejos...
Tenía que subir al barco. Aquí no hay futuro,
madre. Taparé su cuerpecito y llegaremos
juntos a la otra orilla.
_Petenera
61. TINC TE, TE TINC
(Quins modos que té aquest home, no m’hi
acostumaré mai!).
- Sí, Sir, de seguida li porto el te. Naturalment,
Sir, com sempre, en un bol gran, sense sucre i
un generós núvol de llet.
(I ara amb aquesta dèria del Titanic. Ell tan
garrepa i es gastarà un dineral. Luxe, luxe...,
ja li ho regalo. A mi no m’hi veuran, em marejo
amb qualsevol cosa que es mogui...)
- El te, Sir. Sí, m’espero.
(Ara segur que torna amb el Titanic... ho
veus?...) Però què diu?! Que l’acompanyi en
aquell flotador fins a ultramar?... ehem, bona
cara, Andrew.)
- Agraït, Sir, no s’ofengui, però no puc venir, em
fa massa respecte el mar.
(Uiii com s’ha enfadaaat!... Això... begui, begui
te i empassis la bilis.)
- No tan ràpid!, Sir!, no tan ràpid!... que
s’ofega, QUE S’OFEGA!!!
_Andrew
62. TITANIC
En una exhalació tot es va aturar a la ment
d’en John. L’oceà gelat va deixar de fiblar el
seu cos, els crits de pànic es varen apaivagar
i el colós va emmudir els gemecs metàL·lics
mentre s’enfonsava.
El seu cap embogia cercant l’Anne al mar, una
nena rica que havia escapat de la família per
fugir a Amèrica amb un pobre diable com ell.
- La nostra determinació és d’acer, com aquest
vaixell. Res ens aturarà - l’animava en John a la
coberta unes hores abans.
De cop, els esgarips de l’Anne lluitant
estèrilment per no enfonsar-se el colpejaren
amb la contundència d’un martell. Malgrat tot
un sentiment tossut i optimista va brollar amb
força, se’n sortirien.
Llavors s’adonà que només tenia un flotador
i que el seu germà, aterrit, empassant aigua,
suplicava ajuda. Darrera d’ell, lluny i en la
foscor, s’entreveia un fantasma blanc.
El iceberg. Immens. Massís, Immutable.
_John
63. ESTRUENDO
De repente un estruendo se extendió por todo
el barco.
Nadie en el salón sabía qué había pasado, ni
parecía preocuparles. Seguían comiendo y
bailando al son de la orquesta que amenizaba
la velada.
Pero al cabo de unos minutos se fue
extendiendo un rumor, algo le había pasado al
barco. Sin más detalles.
La gente empezó a ponerse nerviosa por la
falta de información. ¿Qué había pasado?
¿Qué tenían que hacer?
Tras otro corto periodo que parecía no acabar
nunca, se recibió una comunicación del
personal del barco: ¡Se había chocado con un
iceberg! Debíamos subir a cubierta y ponerse
los chalecos salvavidas para comenzar la
evacuación del barco.
Pero un estremecimiento recorrió el barco: ¡No
había barcas para todas las personas! ¡Casi ni
para la mitad de ellas!
Los que pudieron subir, se salvaron.
El resto, forman parte de la historia.
_Charlie Bravo
64. AQUELLA NIT
La nit era tranquiL·la. Tot fosc, tot en silenci.
Com un forat obert al cel, lluïa la lluna. A baix,
el mar es balancejava plàcidament en un anar
i venir d’onades d’una foscor que estremia.
La brisa acaronava la seva silueta, majestuosa
enmig d’aquell no-res preciós, i li conferia una
solemnitat màgica.
Tot era pau, però ai! De sobte quelcom titànic
en el paisatge s’atansava sense modificar el
seu rumb. Sòlid, ferm, robust, com més a
prop era de l’inevitable accident més es podia
apreciar com n’era de magnífic i devastador.
Xiscles eixordadors. Res a fer. Un vaixell de
creuer havia xocat contra aquell iceberg.
_Pebbles
65. LA NOCHE DEL 14 DE ABRIL
La primera noche fue estupenda y las otras
tres que siguieron. Lo que no podía imaginar
fue lo que pasó la cuarta noche, 14 de Abril, y
es que, conocí al amor de mi vida. Su sonrisa
en mí provocaba millones de sensaciones, no
sabía que una persona pudiese sentir tantas
cosas al mismo tiempo.
Ojalá hubiese sido distinto. Mientras nos
mirábamos apoyados en la barandilla del
barco, hablando de futuros planes en NY, una
sacudida nos hizo caer al suelo. ¡CARL! Su
sonrisa me tranquilizó, aunque yo sabía que
algo iba mal. Me levantó del suelo y me besó,
como si de una despedida se tratase.
Todavía puedo ver personas cayendo al mar,
personas gritando. Nuestro barco impactó
contra un glacial y cinco compartimentos de
estribor habían sido inundados. Era cuestión
de horas que aquel enorme barco quedase

23. 23
atrapado en el fondo del océano y con Carl en
él.
_Azuara
66. 2017. TITANIC
“No, no nos dimos cuenta del iceberg. Todo
el mundo iba mirando su móvil. Caímos
fascinados ante la exactitud de la reproducción
del barco. Era perfecto: la decoración, el
vestuario de la tripulación, la música, la
comida... incluso el olor evocaba a 1912.
El sentimiento de poder vivir la historia nos
atrapó, como el tour guiado con testimonios
reales, los objetos de coleccionista expuestos
en camarotes, y los historiadores virtuales
pseudo-modernos. “Sobre(vivir) al TITANIC
desde dentro” esa era la magia de la travesía.
A nadie se le ocurrió que la historia se repite
en todas sus vertientes. Y para cuando entendí
que no era una simulación, los veintiún botes
salvavidas ya estaban abarrotados en el agua.
Y entonces nos dimos cuenta: quizá nosotros
tampoco llegásemos a sobrevivir al mismo
TITANIC.”
Hugo Bifaret, superviviente del Titanic
Jessica Bernal. Sobrevivir al Titanic. La historia
repetida. Ed CR, 2017, vol 3, págs 27-29.
_Jude
67. MALA SORT
Va notar un fort cop i una de les copes de la
safata li va caure al terra. Va maleir la seva mala
sort. Aquell era el seu primer viatge i la seva
primera feina i no volia, de cap de les maneres,
haver de tornar als carrers de Southampton.
Des que va deixar casa seva, als camps de
Swindon, per buscar-se la vida a la ciutat, tot
havia anat de cul. I a la fi, quan ja es pensava
que tornaria a aguantar la cara de pomes
agres del seu pare, va aparèixer la feina, amb
majúscules.
Mai havia fet de cambrer, però el Titanic era
un dels més grans del món i necessitaven
personal. Així doncs, quan li van oferir la feina,
no s’ho va pensar dues vegades. I ara, per
culpa d’aquell sotrac, rebria una bona bronca.
Francament, les coses no li podien anar pitjor.
_Melon
68. EL LLARG VIATGE
Avui he somniat amb ell, una altra vegada.
Veig la seva silueta estranya abans d’enfonsar-
se, iL·luminada pel foc, envoltada pel fum, fent-
la fantasmagòrica.
Avui he tornat allà, una altra vegada.
Torno a sentir aquells crits esgarrifosos; el soroll
del vaixell trencant-se, el soroll de persones
tirant-se a l’aigua, els crits de terror, els bots
caient a l’aigua, els crits d’esperança.
Avui he tornat a reviure-ho tot, una altra
vegada.
Torno a sentir aquell fred, aquella gelor, aquells
dits glaçats agafant-me, portant-me cap a
l’infinit, però avui no hi ha naufragi.
Avui no tinc por, avui he acabat el meu viatge.
_Aisling
69. ERA UNA NIT PLÀCIDA
Era una nit plàcida, ho havia comentat hores
abans amb algun company que havia trobat tot
de passada, mentre lliscàvem sota els estels,
damunt les onades.
De sobte tot aquell soroll.
No me’n sabia avenir, crits, corregudes, foc,
fum, totes aquelles personetes cridant...
Es veu ben bé que tot i ser de color blanc i
molt gran, no m’havien vist pas.
_Mareba
70. UNA OMBRA EN EL TITANIC
Curiosament l’alcohol em va salvar la vida,
perquè al moment en què el caos es va
apoderar de l’espai que m’envoltava estava tan
borratxo que era incapaç de sentir por, terror,
desconcert o desesperació; perquè em sentia
surant i els crits de les persones m’arribaven
esmorteïts; perquè les empentes i les
trepitjades no les sentia; perquè quan l’aigua va
començar a cobrir-me fins als turmells em vaig
posar a xipollejar com quan era nen; perquè
quan una mà em va arrossegar fins a la coberta
em vaig deixar portar mansament; perquè em
vaig deixar caure en la barca salvavides com si
fos un matalàs de plomes; perquè vaig aixecar
la vista cap a l’infern i em va semblar un festival
de focs artificials; perquè vaig caure inconscient
i vaig despertar l’endemà; perquè estava tan
borratxo que era incapaç de sentir por, terror,
desconcert o desesperació.
_Antonia Font
71. ME LLAMABA TITANIC
Apareció, de pronto,
en medio de los mares
un iceberg azul
mirándome en la noche.
Rasgó, con gesto frío,
bodegas y cuadernas,
metió el agua en un río
de lágrimas y estrellas.
Yo, que era insumergible,
el dios de las mareas,
me fui hacia los abismos
de aquella noche negra.
_Estadella
72. RESILIENCIA
El Titanic desaparecía como si fuera engullido
en una de esas capas de arena movediza.
Tenía solo 17 años de edad, y todavía era una
niña para perderse el disfrute y la emoción que
te brinda la vida.
Su largo cabello fluía detrás de ella. Miró a su
alrededor y creyó percibir a lo lejos a su padre
desaparecido hacía años.
Le vinieron imágenes de esos innumerables
días de sol montando a caballo con él, pero su
mente se estaba congelando al igual que su
cuerpo.
Gritó, y sus palabras fueron azotadas por el
aullido del viento.
De repente, en la oscuridad, surgió un chillido
ensordecedor, justo cuando varias manos se
extendían hacia un bote salvavidas. Debió de
ser oída por el hombre que se encontraba en la
barca.
- ¿Hija?
Ella sabía que era su única oportunidad de
lograr sobrevivir. Alzó la mano y gimió - “Papa”.
_Mary of the sea
73. SOBREVIVENT
Sento una pena infinita per la gent que queda
cridant allà dalt, a coberta. Veig les seves mans
desesperades intentant agafar retalls de vida
que saben, se’ls escapa... els meus privilegis
sempre m’han fet viure bé i ara em permeten
viure vides prestades d’aquella gent que es
quedarà per sempre més al vaixell. Intueixo
por... abraço la meva filla. Sóc valenta per
ella perquè necessita que la tregui d’aquesta
agonia. La seva vida, la vida de totes dues
per la vida dels que es queden... Què faríeu
vosaltres? Digueu-me que us quedaríeu per
deixar que altra nen o nena pugés al bote i tal
vegada m’ho pensaré...
Les veus i els crits es senten cada cop més
lluny. Hi ha ànimes flotant a l’aigua glaçada.
Abraçada a la meva filla no em sento ni valenta
ni covarda. Sóc una sobrevivent i així em
sentiré la resta de la meva vida.
_Unduli
74. VIOLET CARTER
Em dic Violet Carter, vaig néixer l’any 1899 i
tenia 13 anys quan vaig embarcar al Titanic.
El vaixell era colossal, l’ambient festiu i jo
ràpidament vaig fer un grup d’amigues amb les
que ens passàvem el dia juntes. El cinquè dia,
però, els meus pares em van dir que fins que
no hagués estudiat prou no podia anar a veure-
les. Jo em vaig escapar i quan se’n van adonar
em van castigar sense sopar i em van dir que
no sortiria de la cabina en el que quedava de
viatge. La ràbia em desbordava i vaig desitjar
no veure’ls mai més fins que em vaig adormir.
Un home de la tripulació em va despertar de
cop, va dir-me que em posés tota la roba
d’abric que tingués i que l’acompanyés.
Afortunadament vaig aconseguir sobreviure,
però secretament sempre he cregut que amb el
meu desig, jo vaig enfonsar el Titanic.
_Violet
75. LA NENA QUE MAI VA
PODER JUGAR AMB VAIXELLS
Era dijous en fosquejar quan arribàvem a
Nova York a bord del buc que ens va recollir
del mar. Jo estava molt esgotat. D’entre
la gran quantitat de gent que hi havia en
el moll, esperant trobar als seus familiars
entre els supervivents, hi era aquella nena
petita, agafada de la mà d’una dona que per
l’edat havia de ser la seva àvia. Mai oblidaré
la seva mirada. En els seus ulls grans blau
fosc veia homes que saltaven al buit mentre
ens allunyàvem, en aquella barca, lluny d’un
Titanic que semblava una gran balena a punt
d’enfonsar-se. En la seva còrnia, forts esclats,
i el vaixell se submergeix en el mig d’aquella
negra pupiL·la que es tornava un remolí d’aigua
gèlida fins a l’abisme més cruel, com si fos una
joguina. De vegades encara em desperto a
mitjanit i la veig allí dempeus.
_Literarysuicide

24. 24
76. LA SENYORA SMITH
Eren les onze de la nit del 14 d’abril del 1912.
La senyora Smith havia entrat tota ufanosa
dins la gran sala del vaixell. Arribava tard.
Aquell espai no estava mancat de cap mena
de luxe, tot era esponerós. Davant d’una
escalinata majestuosa hi havia ubicat un àngel
que enlairava una torxa en forma d’espiral
i donava la benvinguda a l’escala. El terra
era ple de rombes coronats per estrelles de
diferents colors. A la barana tampoc li sobrava
res. Combinava formes metàL·liques i detalls
daurats embolcallats de la millor fusta provinent
dels boscos nòrdics. La senyora Smith pujà els
esglaons, passà pel costat d’un rellotge d’estil
barroc que coronava el replà. Un matrimoni
anglès entaulava una conversa. De sobte,
s’escoltà un estrèpit. El Titanic brandà amb
brusquedat. Eren les 23:40. La senyora Smith
caigué. L’aliança sortí rodolant fent cercles pel
sòl. L’orquestra seguia tocant... i arribà un crit:
“-Iceberg!”.
_Edward John
77. PROFUNDITAT
Dintre d’aquella càpsula submarina, la Laura
era una gota en un mar d’inseguretat i iL·lusió.
Portava preparant el projecte mesos, el
finançament havia sigut clau però el fet de ser
un vaixell tan conegut ho havia tornat fàcil; el
Titanic la esperava al fons de l’oceà.
Va començar el seu descens al Nord de l’oceà
Atlàntic, prop de la península de Terranova. La
baixada va ser llarga i silenciosa.
Hores després, la silueta del gran tità va planar
sobre el submarí, que empetitia a mesura que
s’apropava al naufragi. A través dels altaveus
se sentien els laments del vaixell: l’acer
retorçant-se sota el mar, casi com els laments
de les persones que varen abandonar el món
en aquell vaixell. Davant seu estava el somni
de la seva vida, el gran colós que descansava
en un cementiri submarí; extens, intimidant i
inabastable, com si es tractés d’un monument
al propi oceà.
_Àlex
78. MARCA IRIS
- Coneixeu la marca Iris?
La famosa cervesa de la flor blava.
Aquesta multinacional que ven cervesa per
tot el món, coneguda sobretot per les seves
campanyes de publicitat agressives i d’alta
càrrega sexual.
Abans dels anys cinquanta només era una
marca local, coneguda només als Estats Units.
Després va llençar-se a la resta del món.
Venia d’una petita fàbrica, que va saber
aprofitar la publicitat del futbol americà.
Era una empresa familiar, d’origen irlandès,
tercera generació de mestres cervesers.
La segona generació va automatizar el procés
de fabricació.
El fundador va arribar als Estats Units l’any
1912 al primer viatge del vaixell més gran del
món.
No, no la coneixeu, perquè els seus anuncis
mai s’han rodat, ni tan sols mai ha estat marca,
ni fàbrica, no va haver segona generació, el
fundador mai va arribar als Estats Units, el
vaixell més gran del món de la seva època,
tampoc.
_Tòfol_c2
79. AQUELLA NIT
- Eh, bona nit tu!
- ...mmm
- Ja dorms??? ... eh???
- ...mmm sí
- Osti tu! jo no tinc son.
- ...
- Mira... eh! Mira... què és allò?
- ...
- Eh tu que s’acosta!!! Què és?? Eh!?
- ...no sé... mmm... calla
- Osti tu que fa molt soroll... tu què dius que
és?
- mmm... a veureeee... MARE MEVA!!!! Salta de
l’iceberg que se’ns tira a sobre!
I tots dos van sortir nedant sense mirar enrere.
_Sacatapus
80. IMPROVISADA CUNA
La brisa y el olor del mar, confirmaba que
cientos y cientos de sueños programados,
estaban cumpliéndose. Aunque las
expectativas del “destino” elegido fueran lo
más variopintas y distintas.
El humo grisáceo de sus chimeneas, acariciaba
el cielo y marcaba el camino recorrido.
Luego el viento lo deshacía, igual que lo
hace un borrador, con la tiza de una pizarra.
El pez de hierro devoraba 600 toneladas de
carbón diariamente para saciar su hambre
y seguir navegando, de las que 100, eran
“excrementadas” y devueltas al océano.
Ningún viajero de aquella ciudad flotante, podía
imaginar que sus miras, estaban señaladas
y naufragarían después de que el TITANIC,
zarpara de Southampton el 10 de abril de
1912.
En él viajaba Millvina Dean, de dos meses,
quién su madre metió en su maleta, lanzándola
al mar.
Mecida durante millas, su desgarrador llanto
fue alertado. El destino “fue generoso”,
regalándole... otra nueva vida.
Elelum
81. EL PELADOR DE PATATES DEL TITANIC
En Jeff em pregunta perquè xiulo. Com vol
que no xiuli, sóc feliç! Només sóc el pelador
de patates de la cuina, però de quina cuina!
Doncs ni més ni menys que del vaixell més
important, el que porta més passatgers del
món. Quantes patates hauré de pelar avui
pel dinar de demà?... trenta, seixanta, cent
quilos, per sort no he de pelar patates per tot el
passatge, més de dos mil passatgers! Només
cuinem pel menjador principal. Sóc el pelador
de patates del restaurant de primera del Titanic
i som rumb a Amèrica, terra de les oportunitats,
però les oportunitats són pels altres, jo ja m’he
guanyat la meva, ho sé, tot i que només porto
cinc dies aquí, ho sé. Ara són quasi tres quarts
de dotze, estaré fins la matinada pelant les
patates, ...
Ondia! què ha sigut això? Quina trompada!
Totes les patates són per terra.
_Frankie
82. LA SIRENA DAURADA
Presumeix de la cua mostrant-ne la meitat,
marcada per la línia d’una mar tranquiL·la.
Els reflexos del sol li enlluernen les gotes que li
llisquen per les escames daurades a cops de
vent.
Un calfred hi intervé, però ella no deixa
de moure’s amb subtilesa i elegància per
impressionar el galant enfilat sobre la vela d’un
vaixell immens, el Titanic.
A l’altre costat la boira va desapareixent, i ella
cada cop veu amb més claredat la silueta d’un
iceberg immens a uns cinquanta metres de
l’embarcació.
Balanceja els braços de costat a costat, i el
mariner, la saluda.
- Hi ha un iceberg! Feu mitja volta!
L’home, salta agafat a una vela, i al caure a
l’aigua, la sirena li enganxa els dits al peduncle
caudal, i se l’emporta al paradís.
_Estquitx
83. EL DESAMOR
La noche era fría, en medio del caos y los
gritos se quitó el pañuelo que cubría su cabello
y dejó al aire su melena pelirroja.
No había querido subir al bote, nadie la
esperaba al llegar a New York y empezar una
nueva vida. Al subir en Queenstown había
tenido una premonición, sabía que iba a pasar
algo malo en cuanto vio una sombra que la
seguía por los pasillos del Titanic.
Y ahí estaba, esperando en medio de los gritos
y la desesperación que acabara todo, aunque
su vida ya acabó el día antes de embarcar, solo
podía ver esos preciosos ojos verdes y esa
boca rodeada de una barba pelirroja que decía
una y otra vez: - no te quiero Mary, y cayó a las
heladas aguas del océano Atlántico frente a las
costas de Terranova. Se dejó ir, viendo esos
ojos verdes, todo se volvió oscuro.
_Merche Springsteen
84. EL RETRATO DE AMELIA
Ella creyó que sesenta años no habían pasado
en vano y que todo había sido borrado de
la memoria por el tiempo. Pero él no había
olvidado pues, ni ahora, el momento de dar la
última pincelada al retrato, podía perdonar la
infidelidad de su esposa. Esbozó una sonrisa y
bebió del champán que, para festejar su viaje
en el Titanic, y su supuesto feliz aniversario,
Amelia había descorchado.
El retrato era, en verdad, espléndido: el Capitán
del barco era un pintor aficionado realmente
bueno; la había pintado harmoniosa y elegante,
una digna señora de la alta sociedad.
Esa noche él le hizo el amor frenéticamente
por última vez. Al despertar vio la nota en la
cama con sus planes de estrellar el barco por
venganza...
Su cerebro se paralizó al instante, justo cuando
el barco crujía roto en dos.
_Doctora Amor
85. LO CONSEGUÍ MAMÁ
¡Vaya! ¡No puede ser! Se cumplió mi deseo de
cumpleaños.
Anoche, desde nuestro pequeño y oscuro
camarote, mientras soplaba las velas cerré los
ojos bien fuerte y deseé con todas mis fuerzas
venir aquí, donde estoy ahora... a primera
clase.
Mi madre decía que no podía ser, que era algo
imposible, que no pertenecíamos a esa clase y
que me pidiera algo más realista.
Yo no le hice caso, y mira, aquí estoy, sobre
una moqueta roja en un pasillo bonito e
iluminado con puertas blancas relucientes que
dan paso a camarotes de ensueño.
¡Mamá! ¡Ven! ¡Corre! ¿Mamá?

25. 25
Estoy sola. No es lo mismo estar aquí si estoy
sola. Ven mamá. Empiezo a tener miedo. No
hay nadie por los pasillos. Escucho gritos a lo
lejos. ¿Qué pasa?
Un niño se me acerca. Parece que quiere
decirme algo.
“Prepárate que los niños vamos todos juntos al
cielo. El mar nos tragó”
_Llum
86. CON VIDA PROPIA
Como una gran masa, floto en el gran océano.
Soy enorme, frío y me he desprendido ya de
otro gran trozo de hielo, para poder seguir
viajando libremente. No creo que llegue muy
lejos, se caerán otros trozos, pero me moveré
sigilosamente por aquellas frías aguas hasta
que tropiece con algo.
Veo una luz más allá, viene a gran velocidad,
no tendré tiempo de moverme hacia otro lado.
Lo intento, pero aquella cosa gigantesca viene
directa hacia mí.
Ahora veo que es un barco. No creo que
pueda evitarlo, chocaremos sin remedio en
este gélido mar. Intenta girar, pero el impacto
es inevitable y un fuerte golpe desprende
trozos de hielo que caen sobre la cubierta.
Otro golpe, por la parte que tengo sumergida,
le abre un gran boquete en la parte de abajo.
Cuando me alejo, veo un nombre impreso en el
casco: TITANIC.
_Melon
87. ARRIBA Y ABAJO
Como si formara parte de una coreografía...
Cientos de pañuelos, abajo, despedían a
familiares y amigos. Cientos de personas,
arriba, intentaban localizar a los suyos entre
la muchedumbre de tierra firme. El puerto
de Southampton era el escenario de un
acontecimiento, del que se había hecho
difusión mundialmente. Y del que nadie sabía
que más de un siglo después, su recuerdo
permanece imborrable.
El trasatlántico, también tenía su “arriba y
abajo” que diferenciaba las clases sociales. El
billete..., otorgaba privilegios dependiendo de
la altura.
Pero el destino es caprichoso y enigmático, y
un juez desconcertante.
El hombre más rico a bordo era John Jacob
Astor IV, cuya fortuna se estimaba en 85
millones de dólares, murió allá “abajo”.
En algo menos de tres horas, TITANIC,
desapareció succionado, poseído
misteriosamente por las gélidas aguas.
Un iceberg plantó cara y jamás llegó a New
York.
Cientos de sueños naufragaron “abajo”.
_Elelum
88. QUAN LA LLUNA PLORA
GEL
Les estrelles cauen, es precipiten lentament.
Llàgrimes, perles de gel que s’enfonsen
en aquest cel nocturn. La mar, el mar...
Embruixada quimera que atrau el viatger,
l’abraça i l’oprimeix fins a besar-lo amb petó
gèlid que glaça l’ànima. Jo sóc home casat,
o era. D’aquí poc deixaré de ser per sempre.
Aquí, acunat per cel i diamant, respiro mentre
escolto els últims gemecs de Titanic. Pobre
nadó, que has estat ferit irreparablement.
Qui consolarà les mares dels que surem i,
inexorablement, ens perdem?
És un quinze d’abril, s’acosta l’albada. El
Sol està a punt de néixer en aquest paisatge
desolat on els estels moren i la llum és
somiada. El Sol... Fènix. T’envejo, astre, doncs
el meu foc ja és cendra. M’enfonso i em lliuro
a l’aigua. Endiablada, que em donares vida i
ara... Ara ets metzina.
_Darkesse
89. RESIGNACIÓ
¡Quin error fer aquest viatge! Tota una vida de
misèria en la meva Irlanda, un dia em decideixo
a canviar per intentar trobar alguna cosa
millor, venc la casa, que era tot el que tenia,
compro un bitllet per anar a Amèrica i el que
aconsegueixo és enfonsar-me amb aquest
vaixell. Van dir que el Titanic era insubmergible,
per això no hi ha bots salvavides per a tothom,
no els he contat, però pels crits de la gent
sembla que és cert. He trobat el meu destí,
però si he de morir ho faré després d’acabar-
me l’ampolla de whisky que tinc i almenys
no m’assabentaré de res. No tot serà dolent,
perquè em tornaré a reunir amb la meva
estimada esposa que la vaig perdre uns anys
enrere. Quanta raó tenia quan em deia: mai
abandonis la terra que ens va veure néixer. Ara
és massa tard.
_Overlord
90. MAL MENOR
L’avisaren trenta-cinc minuts després
d’haver salpat. Era una bona estratègia:
no es podia tirar a l’aigua trobant-se a vint-
i-dos quilòmetres de la costa. L’havien
pujada a l’RMS Titanic mig enganyada («ni te
n’adonaràs, que naveguem!») a fi que el seu
marit rebés una condecoració a Nova York.
No obstant això, la senyora s’esblaimava amb
cada indici de trobar-se a un vaixell - els xiulets
de les gavines i els motors -, així que la feren
seure al saló versallesc de primera classe i
pregaren al violinista de bord que l’entretingués.
Però res no servia i els seus polsos, furiosos,
amenaçaven de travessar-li la pell per tornar
a Southampton ells sols. El senyor, amb la
camisa enfosquida per la suor, l’alleugerí per
enènisma vegada: «tranquiL·la, és el vaixell més
segur del món», «segur?», «segur», «promet-
m’ho, Harold», «t’ho prometo, Ehtel».
I aquesta fou l’última - però no l’única -
promesa incomplerta del seu matrimoni.
_Maderno
91. SOMNIS ENGOLITS
Com cada nit, s’estirà al llit amb el cos escruixit
per la duresa del treball. Tot i el cansament,
somrigué en pensar que al calaix guardava
l’esperança d’una vida millor, que l’esperava a
l’altra banda de l’Atlàntic en forma de bitllet de
vaixell. Havia estalviat penic a penic les dues
lliures que costava el passatge i comptava,
impacient, els dies que faltaven pel deu d’abril.
Nova York, ja vinc!
Com cada nit, s’estirà al llit cansada. I mira
que li agradava anar de botigues, emprovar-se
vestits, escollir adorns...! En tindria prou amb
dos baguls? Els barrets eren voluminosos, i les
estoles de pell massa delicades per encabir-les
amb els vestits de ball. Somrigué en pensar
que gairebé s’havia gastat tant com les vuit-
centes setanta lliures que costava el bitllet. En
guardaria les factures com a record.
La nit del catorze d’abril, el mar engolí somnis,
bitllets i factures.
_DER
92. DX. LARGA DISTANCIA E
INCÓGNITA
Siempre le fascinó la historia de aquel
transatlántico. Decidió de alguna forma,
ser parte de él. Bautizó su estación de
radioaficionado con ese nombre y añadió
el número dos: “Titanic 2, operador Pedro”.
Sonaba perfecto. Desde el sobreático, con
un pequeño transceptor y un sencillo dipolo,
comenzó a lanzar su indicativo a través de las
ondas. No partía desde Southampton sino de
un barrio barcelonés. Su destino podría ser
New York, aunque también Sidney o Mendoza.
Surcaba los mares con la magia de la radio. A
veces la propagación le tendía trampas a modo
de icebergs. Navegaba por el éter a través
de frías aguas e inmensos océanos. Algunas
noches de verano contemplaba el cielo,
acompañado por el rumor del equipo, como
aguas surcadas por un barco.
No se veía tan distante de aquellos irlandeses
que se embarcaron a la aventura, buscando
una vida mejor y un mundo nuevo.
_Montag
93. TI-TAN TI-TAN
Algunos comprobaban en sus relojes de
pulsera o de bolsillo, si ese barco - el mayor
hasta la fecha que transportaba pasajeros, y
por el que habían apostado - saldría con la
puntualidad anunciada.
Acompasándose con las de sus esféricas
máquinas, sus pulsaciones se aceleraron
cuando a las 12:15 exactamente... TICTAC,
TICTAC... salió el gigantesco pez de hierro del
puerto de Southampton, para pavonearse,
contoneándose, nudo tras nudo, surcando los
mares con su paso seguro, al igual que lo hace
una audaz modelo, en el debut de su primera
pasarela.
Sin la más mínima sospecha ni para el
pasaje ni la tripulación, trepan por la proa,
tres desalmados “buscavidas”, llamados: Mil
novecientos doce. Abril y Quince.
TI-TAN, TI-TAN- IC- IC- Iceberg... 1513 relojes
se paran.
Alguno más de 700, agradece que su
“maquinaria” no estuviera en la lista negra del
destino.
Final de TI-TAN- ES-peranzados.
Son supervivientes..., para siempre marcados.
_Elelum
94. EL FOSC DEL MAR
La música, les rialles, l’elegància, el caliu que
bull en l’interior contrasten amb el silenci,
la sobrietat, la fredor i la foscor que ens
va abraçant des de l’exterior. Naveguem
ràpidament sota el negre cel i sobre capes i
capes d’aigua tan gelada que fins i tot tremolen
les canonades de tot el meu cos.
Segurament, aquesta frigidesa, ha fet que
no me n’adonés de la fissura que m’he fet a

26. 26
l’ensopegar mentre mirava d’esquivar algun
esglaó d’aquest terra movedís.
Continuo tremolant. No aconsegueixo
mantenir-me dret. M’adono que poc a poc vaig
perdent la vista. De lluny, ara sento crits, però
encara sona una lleugera música trista. Tinc
cada vegada més fred. No sento res.
Em dic Titanic. I només sento no haver pogut
salvar l’honor de tot un temps.
_Ona
95. ÀNIMES BESSONES
Diuen que tots tenim un doble, algú que
és físicament igual que nosaltres i que té
els mateixos interessos, tendències, més o
menys poca gràcia, inteL·ligència... Diuen
també que aquestes persones, a qui alguns
científics anomenen “ànimes bessones”, tard o
d’hora s’han de trobar, perquè estan destinats
a conèixer-se. Hi ha fins i tot qui parla de
miracles, però això és una altra història.
Jo sé qui és la meva ànima bessona però no
crec que ens arribem a trobar perquè el que
ens separa no és l’espai sinó el temps, i això és
una distància insalvable.
Malgrat no he trobat mai informació que ens
relacioni, jo sé qui és; perquè, ¿com pot ser
que m’agradi tant el mar, que em passi les
hores mirant els vaixells, colant-me de polissó?
Però sobretot, ¿com pot ser que jo, que visc
de l’empara social, tingui un diamant blau?
_Estel
96. TERESA
Teresa se marchaba. Había intentado con fe y
positividad, con constancia y valentía, incluso
con alcohol, superar aquella situación que
tanto la atormentaba pero no había manera
alguna.
Teresa, una de las supervivientes del naufragio
del gran Titanic, vivía inmersa en un bucle de
tristeza, nostalgia y angustia. Hacía ya años
que sufría pesadillas devastadoras, noche
tras noche. Su hermano Julián, había muerto
ahogado en su camarote mientras dormía y
no había día que Teresa no lo recordara. Ni los
medios de comunicación, ni la película siquiera,
se asemejaban algo a la realidad. El dolor que
supuso para ella, aquél recuerdo grabado en
sus retinas, un tatuaje de por vida a carne
viva... La pena se apoderó de ella, sin más y su
luz se fue apagando lentamente. “Por fin a tu
lado, Julián” - y se marchó.
_Pandora
97. DESIG
He vist clarament el desig en els ulls de Rosy.
Què faig? em quedo, corro?, estic en perill...
Mary insistia “queda’t amb mi, t’ho prego,
no t’embarquis”, però vaig sucumbir a la
temptació de navegar en el millor vaixell mai
construït i de veure el nou món.
Fins ara el Titanic ha avançat majestuós i segur,
fent-nos sentir dins un somni. Però ara el somni
trontolla, hi ha corredisses i cares de terror.
Després del sotrac, he decidit anar-la a buscar,
Rosy devia estar perduda entre la multitud que
corria espaordida. I l’he trobada, al menjador.
Està arraulida damunt d’una taula i mira amb
desig els plats abandonats, plens de salmó i
caviar.
Dubto en concedir-li el desig o fugir... però al
cap i a la fi, és la meva gata estimada, i m’ha
costat un ull de la cara el seu passatge. “Té,
Rosy, menja. Podem esperar”.
_Captain B
98. TITANIC
Todo era nuevo, el barco y unas vistas sin final.
Rondaba la medianoche, cuando la
tranquilidad del momento se transformó en
el más puro caos. El todopoderoso Titanic
impactó con un iceberg y comenzó a hundirse.
Pasaron unas tres horas y el mar nos demostró
que además de superficie plana, bella y
cristalina posee profundidades tan oscuras
como el abismo más temido; el cuál, te deja en
ridículo al intentar dominarlo.
El barco se hundió, sembrado de gritos
de estupor por doquier, dejando demasiado
espacio entre el agua y la salvación.
Me agarré junto a tres personas más, a
trozos del mobiliario que aún flotaba. Luché sin
cesar, pero esa noche se alargó demasiado, no
pude continuar...
La persona que más quería murió a mi
lado, nunca lo olvidaré, por eso os describo en
su nombre el desastre que me lo arrebató en
una interminable y fría noche de abril.
_Giraldez
99. NASCUDA AL TITANIC
S’ha parlat molt dels que van morir al Titanic,
i poc o gens dels que hi vam néixer i encara
hi passegem. De tots els meus recorreguts
quotidians, el que més m’agrada és el del
nivell de primera classe. Quins salons, quines
taules, tot guarnit amb un gust exquisit.
M’encanta donar un volt i passar l’estona
gaudint del silenci majestuós tan exclusiu de
les classes superiors. De tant en tant trenco
la foscor encenent la llumeta del meu cap, a
veure si algun despistat s’apropa i l’enxampo.
Amb el pas del temps em vaig fent grant i tot
segueix igual, o gairebé. Avui, per exemple,
m’ha semblat que em picava l’ullet un dels
passatgers, precisament el que conserva la
majoria d’ossos. El que en diríem un esquelet
molt ben plantat, vaja. Però no, deu haver estat
algun cranc abissal amagant-se a una conca
buida del crani per buscar refugi.
_Charles Joughin
100. MALDICIÓN
Sumergida en la muchedumbre que inundaba
el puerto, Emily contemplaba como aplaudían
el naufragio de su vida. El monstruo metálico
quitaba el aliento, pero ella sólo podía fijarse
en Henry. Lo había observado subirse al
barco, tan feliz y orgulloso, con Elizabeth, su
prometida, siguiéndolo como un espectro.
Emily acarició su vientre ya redondeado
mientras una oleada de odio sumergía su alma.
En la cubierta, Henry saludaba entusiasmado,
sin reconocer entre el gentío a su antigua
amante.
Ella había intentado retenerlo con besos
y sus lágrimas. Él se había reído con
condescendencia. No iba a renunciar a
un buen matrimonio y a un océano de
oportunidades por un niño que podía ser de
cualquiera, por una mujer como ella.
Hacía tiempo que el Titanic había zarpado pero
Emily seguía clavando su mirada en él como
una estaca de hielo, esperando que una brisa
glacial llevara hasta él su maldición.
_Kristin
101. LA CARACOLA
Un día más, Patricia busca una caracola bajo
la arena. Una muy especial. Es sencillamente
perfecta, equilibrada en su lacado de colores
blancos y rosados. Sus manos la encuentran
justo donde la dejó ayer. Bajo ese montón de
arena volcánica. Se la pega a su oreja. Sonríe.
La música sigue ahí. Sin prisa. Sin pausa. Una
vez más escucha con atención las notas de
un violín entristecido, como si supiera que ésta
será su última vez.
¿De dónde vendrá esta música? - se pregunta
una vez más. Con la caracola pegada a la oreja
Patricia entra en el inmenso océano dispuesta
a encontrar su origen. Hipnotizada por sus
notas se sumerge poco a poco en sus frías
aguas. Bajo las olas, la melodía engrandece.
Todo el océano parece moverse bajo la batuta
de un director tan invisible como omnipresente.
La música no cesa. Ella tampoco.
_Sara
102. ICEBERGS AL ACECHO
Henry Wilde, el Jefe de Oficiales, recibió la
orden de zarpar del puerto de Queenstown.
Era un diez de Abril de 1912.
Para Wilde era un inmenso honor el poder
estar bajo las órdenes del experimentado
comandante Edward Smith. Muy pocos
marineros en activo tenían el historial de su
comandante.
La navegación era tranquila. Los motores
del TITANIC funcionaban correctamente.
El mar estaba calmado y las previsiones
meteorológicas no anunciaban cambios.
Próximo destino, New York.
Henry no pudo evitar el choque con un iceberg
que no constaba en ninguna carta marina. El
impacto fue tan grande que el TITANIC empezó
a hundirse de proa. La nave acabó partida en
dos y a 3.1784 metros de profundidad.
1.514 sueños se hundieron en el Océano
Atlántico y los icebergs continúan
desprendiéndose de los glaciares. Flotando, sin
dejarse ver, al acecho de su próxima presa.
_Daniel
103. BODES D’OR
Cinquanta anys de viure junts, de navegar
junts, amb vents a favor i sortejant tempestats,
que de tot hi ha hagut. Això hi deia a la invitació
que vam enviar als nostres fills i familiars.
Quina festassa! I quin acudit, els fills! Regalar-
nos aquest viatge fabulós amb el Titanic.
Ara que la nau ja ha salpat, vull viure cada
instant com si fos l’últim, vull atresorar totes
les vivències d’aquest viatge de somni per a
poder-ho recordar el que em quedi de vida.
Perquè, és molt difícil que puguem deixar
aquest món tots dos alhora, per tant, si per
aquelles coses del destí jo el sobrevisc, vull que
me’n quedi un dolç record que em faci més
passadora la seva absència. Perquè, demanar
fer l’últim viatge, el viatge sense retorn tots dos
junts, fora demanar massa, no?
_Dora
104. MAREA DE PRIMAVERA
El costillar del buque se deslizó con suavidad,
sus 29 calderas y 2 máquinas alternativas le
daban la fuerza necesaria.
Se dejó acariciar por aquel mar de espuma,
por aquel azul que extasiado por su belleza se

27. 27
volvió gris. El 14 de Abril después de recorrer
1451 millas, las gélidas aguas del Atlántico
seguían acunándolo, lo envolvían en un suave
susurro imperceptible al oído. Luego la noche
lo abrazó con su oscuridad, y la luna ausente
parecía haberse aliado con aquel mar que
había decidido hacerlo suyo.
_Ina
105. L’ESQUIF
Era el vespre del catorze d’abril. La música de
l’orquestra sonava alegrement, i els passatgers
del Titanic es vestien amb les seves millors
gales per al sopar i la festa organitzada per a
aquella nit, aliens a la desgràcia que havia de
succeir-los poques hores després.
A la distància un petit esquif s’allunyava
lentament; a bord, un home perseguit pels
monstres del seu passat. Perles de suor
regalimaven pel seu rostre i la seva esquena
mentre remava sense defallir, tot mullant la
seva barba esclarissada del color de la cendra.
El doctor comprovà que havia agafat tot el
necessari per endinsar-se en els glaçats erms
de Terranova.
Allà prosseguiria la seva fugida eterna,
essent conscient que ell, sense voler-ho,
havia condemnat a tots els viatgers del luxós
transatlàntic. La còlera del monstre que
viatjava al Titanic enfonsaria el vaixell per
seguir buscant-lo a ell, el seu creador, Victor
Frankestein.
_Colectivo Juan de Madre
106. DE PROFUNDIS
En el muelle 59 se acumula una multitud que
celebra la arribada del Titanic; el más inmenso
de los transatlánticos, un auténtico hotel
flotante que trae a dos millares de personas
desde Southampton hasta Nueva York. Los
célebres pasajeros, luciendo sus mejores galas,
bajan la pasarela hasta el muelle. El gentío
estalla en vítores; algunos esperan a un padre,
otros al amante anhelado, muchos son simples
curiosos con ánimo de asistir a un evento
histórico. Sin embargo, pese a la euforia, muy
pronto la multitud advierte algo extraño. Los
primeros en tomar tierra desprenden un aroma
de algas blancas. Sus lujosos ropajes perdieron
el brillo, como un palacio abandonado. Según
los vomita el barco, los rostros acuosos de los
recién llegados se mezclan rítmicamente con la
inmensa comitiva de bienvenida, para perderse
en silencio entre las calles de Manhattan y el
mundo.
_Colectivo Juan de Madre
107. INTRUSOS
- ¡Despierta querido! ¡Están aquí de nuevo!
Su marido refunfuñó. Por la escotilla penetraba
un cegador haz de luz que barría el interior del
lujoso camarote de primera clase. La mujer
intentaba protegerse con la colcha de seda.
- ¡Por Dios! ¿Quiénes son y por qué se llevan
nuestras cosas?
Tenía frío. Desde hacía largo tiempo el frío
parecía haberse instalado en aquel barco.
Ella vio aterrada, a través de la escotilla, unos
siniestros brazos mecánicos.
Algunos pasajeros de segunda y tercera
también despertaron al resplandor cegador y a
los sonidos huecos producidos en el interior del
barco. Nunca terminaban de acostumbrarse a
esas extrañas intromisiones.
Cuando la luz y aquellos brazos desaparecían,
todos los pasajeros del buque volvían a
sumirse en un profundo sueño arropado por el
fango lechoso del océano.
A cuatro kilómetros por encima del barco se
vitoreaba otro éxito de la expedición al Titanic.
_Martin Eden
108. TITÀNIC
Sóc a la profunditat del mar
Enterrat en el silenci de les aigües més
profundes.
L’indestructible, l’inigualable, el poderós Tità de
l’oceà.
Vaig ser creat per lluir poderós i esplèndid
Els homes més importants quedaven
bocabadats
Davant la meva presència.
Les dones i els nens somiaven
Que passejaven per les meves cobertes.
Tothom volia ser a dins meu
I anar cap a una llunyana terra.
Molts a començar una nova vida
Plena de joia i riquesa.
Jo navegava ufanós a tota màquina
Mostrant la meva essència
Que em duia sense saber-ho
Cap a un destí de tragèdia.
Sóc un fill d’Urà, déu de l’Olimp
I com a tal seré recordat
Però el desastre es presentà
En aquell viatge inaugural
Zeus gelós no ho podia permetre.
El gel mortal va obrir aquella fatal esquerda
I des de les hores milers d’ànimes
m’acompanyen
En la fosca i freda eternitat.
_Olgavi
109. EVITAR LA TRAGEDIA
Debía evitarlo. Phil había hablado hace días
con Winona, una experta y conocida hechicera
de la región, y se arrepintió de darle su palabra
de no decir nada a nadie acerca del maleficio
que ella había invocado con magia negra
para que el recién construido “Titanic” tuviera
un desgraciado accidente en su objetivo y
propósito de cruzar el Atlántico. Él no era tan
pérfido como Winona, y sabía que debía actuar
lo antes posible. Ese accidente pasaría, sin
duda, a la Historia. No podía dormir por las
noches pensando en ello.
Así que consiguió finalmente hablar en privado
con el capitán del barco, el señor Smith, para
decirle que no zarpara el navío en la fecha
prevista. Era mejor esperar. “Un complot”, le
advirtió. De nada sirvió. El 10 de abril de 1912
el “Titanic” partió de Southampton desafiando
al destino y en busca, sin quererlo, de la gran
tragedia.
_El Brujo de la Palabra
110. Y LO VIO...
Sus padres habían ahorrado toda su vida.
Querían viajar con ella a América, pero la
muerte les sorprendió antes de poder realizar
su sueño.
Cuando ella supo del viaje del Titanic, decidió
llevar a cabo el sueño de sus padres.
Ella nunca se había casado. Vivía sola. No
había conocido a ningún hombre y ahora era
ya mayor... Tenía 27 años.
Estaba aterrorizada al subir al Titanic. Jamás
había viajado.
Y lo vio... Por primera vez en su vida el corazón
se le aceleró en presencia de un hombre.
Comprendió que estaba enamorada.
No se hablaron, ni siquiera se acercaron, pero
ella supo que ése era el hombre de su vida y
que nunca habría ningún otro.
Cuando la rescataron de los botes salvavidas,
tenía su mano cogida y él le sonreía...
_NONS
111. VIOLET O HELEN
Violet entró al camarote sin llamar, como
solía, para ver si descubría un equívoco, un
error, un delito, que le proporcionase algo
de dinero por su silencio. Pero esta vez no
eran pasajeros, sino el capitán y el timonel,
apasionados. Ellos la miraron exasperados y
ella huyó despavorida. En el puesto de mando
la camarera se acercó al capitán y le susurró:
“su mujer quiere hablar con usted”. Aún no se
había alejado unos pasos cuando el timonel
se precipitó sobre el capitán “¡Edward, qué te
ha dicho!” En ese instante el primer oficial gritó
“iceberg a babor, fuerte a estribor”. Robert se
abalanzó sobre el timón y viró... a babor.
A bordo del Carpathia, Violet reconoce a la
mujer del capitán:
- Soy Helen, la mujer de Robert, el timonel.
- Pensaba que era soltero.
- ¿Puedo sentarme a su lado?
Del consuelo llegó la complicidad y, finalmente,
el amor.
_Fradiabolo
112. RECUERDOS
Siempre recordaré esa tarde de otoño cuando
nos fuimos de “excursión” al Museo Marítimo
de Barcelona. Habíamos visto la publicidad
sobre una exposición acerca del trágicamente
famoso “Titanic”. Tenía miedo que mi pequeña
de solo seis años se aburriese y tuviésemos
que acortar la visita, al llegar nos dieron
unos auriculares que aún aumentaron mis
dudas. Una niña tan pequeña en una visita
audioguiada; no lo tenía claro. Los niños
nos sorprenden y sus capacidades son
increíbles, no sólo disfrutamos de la visita,
es que realmente nos transportó al mismo
barco. Paseamos por uno de sus pasillos,
admiramos objetos curiosos como la vajilla de
servicio, entramos en los camarotes, tocamos
un iceberg...; y finalmente nos sobrecogimos
ante la lista de fallecidos en la tragedia. Morir,
moriremos todos, es cierto pero en este ataúd
de lujo la mayoría de los que perecieron fueron
los más pobres.
_Olgalvi
113. CON PASOS MUDOS
Lo que para la mayoría, pasear montado a
lomos de un gigante vestido con “nudos” y
ver romperse el agua reverenciándolo, era un
privilegio o una proeza... Con pasos mudos,
aquella fecha, sumaría una historia más para
mi “personaje”... inmutable espectador desde
tiempos inmemorables.
Con una larga lista en su haber de
acontecimientos: crueles guerras, cataclismos,
batallas, sucesos dulces o amargos... y
hambriento una vez más de protagonismo,
utilizó sus egocéntricos poderes, de la mano

28. 28
de su primo AZAR, seleccionando a los que
esa trágica noche, les había expirado su billete,
y a los que les daba una prórroga. Aunque
estos últimos, serían presos de sí mismos el
resto de sus vidas, con un número tatuado
en su alma; 1912415 y un nombre sellado
en su piel, TITANIC... Ya que DESTINO, - mi
personaje -, siempre decide caprichosamente
sobre las vidas, para que unas floten y otras se
hundan.
_Elelum
114. TITANIC
Ja no se sentia les cames: el gel les hi havia
anestesiat. També li havia glaçat aquella
imatge a la retina, que es mantenia intacta
malgrat la fred, els crits i el desordre. Feia tan
sols unes hores imaginava la seva vida igual
de segura que aquell gran vaixell. Amb el seu
recent marit s’hi havien embarcat amb una
maleta plena d’iL·lusions, deixant les penúries
a Southampton. Només havien d’esperar set
dies per arribar a Nova York, on confiaven
trobar mil oportunitats. Va pujar sense mirar
enrere, amb la força que li donava saber-se
acompanyada. Però ara ja res importava: tenia
les mans entumides i el vaixell s’esfondrava
amb el seu marit a dins.
“Primer les dones i els nens!” havien ordenat.
La van empentar quan pujava a un dels bots.
Es moria amb la imatge congelada del seu
home petonejant apassionadament un membre
de la tripulació.
_Lavínia Estivill
115. POR FIN EL SILENCIO
Primero fue el estruendo, después, enseguida,
la sorpresa, el caos, la confusión, el ruido,
mucho ruido.
Rostros humanos horrorizados, egoísmo, gritos
y llanto... y más ruido, ruido que ensordece.
Cuerpos que corren, que intentan llegar a
cubierta, cuerpos que quieren, sin saber cómo,
evitar quedar inertes.
Suspiros al conseguir el supuesto salvavidas,
lamento, sollozo, gritos nuevamente, por los
que se van, por los que se quedan, por los que
no se sabe si se quedaron o se fueron, por
los que se quedarán o se irán; gritos que se
mezclan y alimentan el ruido que acompaña al
naufragio del más grande de los trasatlánticos.
De pronto, el rostro, el cuerpo, caen al frío y
oscuro mar, llevando todo a la deriva... y quiero
morir, y muero, mientras el dolor deja paso
al silencio, ese consolador silencio que es la
muerte.
_Arseni Blasco
116. GAUDEIX DEL VIATGE,
AMOR
No m’ha agradat mai viatjar en vaixell.
M’atabala estar tancada en un espai limitat
amb tot de gent que no conec. A sobre, en
John s’ha entestat en sopar amb els Harper,
aquells nous rics mal educats que no suporto;
i és que de què puc parlar jo amb la Sra.
Harper? Si no té gens de coneixements de la
societat novaiorquesa... Per sort ha aparegut
la Dorothy amb les seves cartes i ens ha
entretingut la vetllada. Jo no hi crec amb
aquestes coses de les prediccions, però cal dir
que avui l’ha encertat de ple: ha estat el meu
últim viatge en vaixell, i això li he dit a en John
mentre girava la clau de la porta de la cabina i
el deixava dins. Gaudeix del viatge, amor.
_Arseni Blasco
117. “SEE YOU IN HEAVEN, MISS
DAWSON”
- Ja he tornat! - crido mentre pujo les escales
de l’edifici gairebé entrebancant-me.
- Senyora Dawson! - exclamo, trucant el timbre
del primer segona amb insistència.
- Deixa-la descansar, que és gran i necessita
dormir. Per què no vas al parc una estona a
jugar amb el Rolo?
Obeeixo amb desgana, mentre poso la corretja
al meu gos. Baixem les escales a corre-cuita,
i al cap de pocs minuts arribem al parc.
S’està celebrant un esdeveniment, on hi ha
una processó de persones vestides de negre.
Morta de curiositat, m’acosto a una dona per
preguntar-li de què va allò.
- Perdoni que em podria explicar què és això?
Es gira per mirar-me fixament, amb tristesa,
mentre li rodola una llàgrima galta avall.
Aleshores senyala una petita làpida de pedra
al bell mig del parc, on la gent espera el seu
torn per coL·locar-hi flors. - Ha mort la Rose
Dawson. L’última supervivent del Titanic.
_15041912
118. ANHEL
Impossible. Sortir d’aquesta habitació és
senzillament impossible. M’he despertat a terra,
estava inconscient. L’últim que recordo ha sigut
una forta estrebada i un cop al cap. M’estranyo
al veure el terra cobert d’una fina capa d’aigua,
aproximadament de mig pam. M’aixeco amb
dificultats, en part pel cop i en part perquè estic
tremolant: l’aigua està congelada.
Un metre. Sento crits, la gent corrent
desesperadament per la coberta. El nivell de
l’aigua va augmentant i jo continuo aquí.
Un metre i mig. La meva situació comença
a ser desesperant. He cridat, però ningú ha
respost a les meves súpliques d’ajuda. A més a
més, l’aigua ha envaït tota la planta i estic a les
fosques.
Dos metres. No veig res. Ara estic segur de
que no hi ha res a fer. Moriré detingut en
aquesta habitació del Titànic, acusat d’un crim
que ni tan sols he comès.
_15041912
119. NO JUGUEU AMB EL
TEMPS
“No alteris el curs de la història” m’havien
repetit. Com sabrien ells si ho fes? No
estava disposat a descobrir-ho ni a sofrir les
conseqüències.
Ja dins la cabina, tancada quasi
hermèticament, el capità estava massa
concentrat per adonar-se de la meva
presència.
Hi havia molta seguretat. Personal que vigilava
la tripulació i el mar. Amb tanta vigilància era
impossible que xoqués. Com s’ho va fer el
capità?
S’acostava l’hora. Vaig veure l’iceberg en
qüestió. El capità també. Va començar una
maniobra per esquivar-lo. Va ser llavors quan
me’n vaig adonar. El meu temps s’acabava
i havia de marxar amb el Titanic enfonsat. A
contracor vaig colpejar el cap del capità i vaig
girar en sec el timó.
En tornar al meu temps, la història restava
igual; però jo no. He arrossegat un sentiment
de culpa i traïció fins al dia d’avui, la meva
confessió.
_Bender
120. L’ENSARRONADA DEL
TITANIC
No, no m’he equivocat. Tothom es pensa que
el gran titular segueix sent: l’enfonsament del
Titanic.
Ben cert és que, gràcies a ell, durant 100 anys
ha esdevingut una generosa font d’ingressos
variats. Se n’ha arribat a parlar inclús de
reflotar-lo i, així, muntar un gran parc temàtic
pels visitants.
He estat contractat per a fer una missió
radicalment diferent, no exempta de perills,
però d’un abast històric. L’encàrrec és llaminer,
a part de molt ben remunerat.
Les immersions a les Medes eren com fer-ho
a la banyera de casa si les comparem amb
els 4000 metres de fondària a l’Atlàntic. Amb
l’ajut d’un submergible amb tecnologia punta,
tractaré de consolidar el casc del Titanic al fons
del mar.
Els projectes de treure’l del llit marí mai es faran
realitat, només faltaria, ja està bé com està.
Tenim l’exclusiva de l’explotació submarina i...
el negoci no es toca.
_Rafel d’Abadal
121. LA MEMÒRIA DE LA MAR
Fa molts anys vaig conèixer un home als
búnquers de la Mar Bella. Jo havia de vigilar
la barca del meu pare, i com m’avorria, me’l
vaig estar mirant. Contemplava, sense apartar
la mirada, la immensitat de la mar. Li vaig
preguntar per què ho feia. Em va explicar
que el 1912 va perdre un amic al Titanic, que
sempre que mirava la mar s’enrecordava d’ell i
que des d’aquell dia no havia tornat a navegar.
Sense rumiar-ho gaire, li vaig comentar que ja
era hora de tornar a fil d’aigua. Al principi va
dubtar, però finalment va acceptar la proposta.
Tots dos, a bord de la petita i desgastada
barca del meu pare, vam començar a navegar.
Mentre jo remava en silenci, vaig presenciar
com aquell home recuperava un plaer oblidat
i part de la seva felicitat. Des d’aquell dia,
sempre que miro la mar, m’enrecordo d’ell.
_Titta di Girolamo
122. LA MIRADA TRANQUIL·lA
Darrere del seu piano, cada nit, des de que
el Titanic va deixar el port de Southampton,
l’Edgar observa una parella d’avis que seuen
a una de les taules de la cafeteria. Cada nit,
l’home somriu, i amb molta cura dels seus
moviments s’acosta a ella, ella el mira estenent
la mà cap a ell. Lentament ocupen el centre de
la pista.
Aquella nit però, un inesperat accident provocà
el pànic al vaixell. L’Edgar, mira la parella
immòbils a la pista envoltats de crits. Ella agafa
fort la mà d’ell, ell torna a abraçar-la, i com si
la música no hagués deixat de sonar, tornen
a començar a ballar. L’home mira l’Edgar i li
somriu.

29. 29
Des d’aquella tràgica nit, cada cop que seu
darrera del seu piano recorda aquella mirada
tranquiL·la, on la serenitat de morir junts,
superava la por de viure separats.
_Edgar
123. Mr7
Tenia un mes i mig, i en Peter i en Roger li
havien posat Mr7. No era un gat raça però per
la seva elegància, algun gen persa devia tenir.
Aquell matí tota la família amb el Mr7 i 2.227
persones més van pujar al Titanic. Res no els
podia fer pensar que aquell vaixell iniciat el
1907 faria aigües.
El vaixell navegava a 41,7 km/h quan el vigia
va veure l’iceberg. La coL·lisió ja és història. A
les 2.17h els músics van deixar de tocar quan
va caure una xemeneia. El 76% dels membres
de la tripulació i 75% dels viatgers de tercera
classe van morir. El primer bot salvavides que
va baixar, va ser el número 7. En total, de 1.178
persones possibles, sols van ocupar lloc 711,
valor aproximat de persones salvades.
En Mr7 va sobreviure aquella tragèdia. Com a
bon gat, encara li quedaven més vides.
_PeterRoger
124. FOSA EN NEGRE
Sense lluna, la nit alenteix els moviments, el
fred solidifica el baf de la respiració mentre
l’aire es trenca a cada sospir. Els crits muten en
silencis.
Unes aigües gèlides m’engoleixen
irremeiablement. M’endinso en l’horror de
la desesperança per una nova vida que no
arribarà mai. Les expectatives més altes han
esdenvigut la pitjor de les desgràcies. Em creia
indestructible, aspirava a no tenir competidors
que poguessin vèncer-me, però hi ha una força
superior que pot amb qui es creu més gran
del que és en realitat. El fracàs és estrepitós
i la mort pesa sobre mi entre tones de foscor
tacades pels que m’acompanyen en un viatge
al no-res. Aquest és el meu destí, el més
inesperat per a tothom. Ja ningú no podrà
recuperar allò que podria haver estat. M’han
esbudellat les entranyes i per sempre més jauré
a les profunditats.
Fosa en negre.
_Marblau
125. L’ICEBERG DESAPAREGUT
El 16 d’abril de 1912 un iceberg va decidir
deixar d’existir perquè hores abans havia
causat la tragèdia més abominable que mai
hom es podria imaginar.
Des de les costes de Terranova, es podia
comprovar com l’iceberg s’anava desfent
com si cada partícula de glaç fos una llàgrima
de culpabilitat. Cap força de la natura podria
aturar aquesta decisió ja que mai més podria
romandre allà amb l’alegria de sempre després
haver impactat amb el Titanic i haver acabat
amb tantes vides humanes.
Cap expert no entén aquest fenomen perquè
ignoren que dins del glaç també hi batega la
força de la vida.
_Mercuri
126. MI SECRETO
INCONFESABLE
El tímido sol de Inglaterra se escondía
lentamente, mientras miles de personas
esperaban silenciosas en las calles de Colne
el cortejo fúnebre del capitán Wallace Harthey,
admirado y condecorado director de orquesta
del malogrado Titanic.
Yo estaba escondido entre la multitud
avergonzado, pero no arrepentido, porque sigo
pensando que la muerte de mis compañeros,
aunque legendaria, fue inútil.
Recuerdo perfectamente el momento en que
el director ordenó trasladarnos a cubierta
para conseguir, con nuestra música, calmar el
histerismo que se había apoderado de todos
los pasajeros tras la orden de abandonar el
barco, y no pude..., no quería morir... y sin
pensarlo solté mi adorado chelo, me quité
el uniforme y salté a un bote mientras oía de
fondo la melodía “Nearer, my God, to Thee”.
Me salvé, pero el resto de mi vida tendré que
esconderme porque mi presencia sería la
deshonra para mi familia que me cree un héroe.
_Maduixa Vermella
127. EL TRAMPOLÍ
- Benvinguts a bord, Mr. i Mrs. Wallace. Espero
que la travessia els resulti plaent.
Esbossà un somriure mentre pujava l’escalinata
del vaixell. S’havia acostumat ben aviat al
seu estat de casada, i això que només feia
tres mesos que la seva bellesa i joventut
havien aconseguit que el flamant marit es
decidís a deixar de ser conco i abandonés les
confortables butaques del club londinenc per
portar-la al teatre, al te del Ritz... Sacsejà el
cap en un estudiat moviment perquè aquelles
senyorasses veiessin com li guspirejaven
les arracades de brillants. Li havia costat
convèncer-lo d’embarcar-se, però el Titanic
seria el seu trampolí d’entrada en societat; feia
setmanes que a banda i banda de l’Atlàntic
els diaris no parlaven d’altra cosa... i tenia el
pressentiment que ben aviat parlarien d’ella,
que el nom de Mrs. Wallace romandria per
sempre lligat a aquell indestructible símbol de
luxe i modernitat.
_Veles i vents
128. TITANIC
Moltes són les persones que han coL·laborat,
amb els coneixements científics a avançar en
el camp de la tecnologia per creuar el mar
amb aquestes cases flotants que són els
vaixells. La creació de la roda giroscòpica pel
balanceig, els alerons als costats per apaivagar
les onades. Molts anys per provar aquests
monstres sobre el mar que sempre fan que ens
quedem bocabadats en senyal d’admiració.
El Normadie, el Queen Mary van rivalitzar amb
luxe, velocitat i seguretat; les sales de ball com
a ostentació a veure qui les feia més grans.
Posteriorment superat pel Normandie en luxe
i el Queen Mary en velocitat (el més ràpid del
món en 14 anys), però el glamur del Titanic ha
fet que quedès com un mite difícil de superar
en molts anys.
_Llum
129. CARPATHIA
Eran las doce y media de la noche y Harold
Cottom, operador de radio del transatlántico
Carpathia, se preparaba para finalizar su turno.
Cuando ya se quitaba los auriculares le pareció
oír una señal lejana y difusa: CQD (Come
Quickly Distress) que pronto reconoció como la
señal internacional de auxilio.
Rápidamente y notablemente nervioso avisó al
primer oficial y juntos fueron a buscar al capitán
Arthur Rostron.
-¿Quién envía la señal?
-El RMS Titanic.
- ¿Cómo? No puede ser, verifique la señal.
- Es el Titanic, señor a unas 58 millas al sur.
- Cambio de rumbo, vamos allí a toda máquina.
Fueron cuatro horas atravesando peligrosos
campos de hielo. Al llegar divisaron los botes
salvavidas y uno a uno fueron subiendo a
bordo a todos los supervivientes. El capitán
desde cubierta supervisó la excelente labor de
rescate de la tripulación mientras observaba
atónito el mayor naufragio de la historia.
_Maduixa Blava
130. UNA GRAN PEL·lÍCULA
-Però com pot ser que no hagis vist encara
Titanic? Una de les millors peL·lícules de la
història.
Es va limitar a aixecar lleugerament les
espatlles.
-Bé, la veuré qualsevol dia d’aquests. Encara
que sospito que no és massa bona, malgrat
ser una gran peL·lícula.
-Però sabràs com acaba? - va preguntar-li
l’amic.
-Ho intueixo. Però per si de cas no m’expliquis
el final.
Era un divendres per la nit. Allà, es reunien tots
els nàufrags del barri. Bevien i es confessaven
les més íntimes misèries. Ara s’estava relaxant
després d’una dura setmana.
Mentre la sang s’omplia d’alcohol, el cervell
imaginava que es trobava en el mateix Titanic.
Ja havien xocat amb l’Isberg, i el transatlàntic
es començava a enfonsar sense remei. Els
passatgers neguitosos, corrien a la recerca
d’un bot salvavides. Estava clar que no hi
hauria bots per a tothom, almenys no pels més
humils, com sempre acaba passant.
_Euripi di Caprapio
131. TITANYATE, COLOR
TITANIC
Porto tres dies aplicant vernís a la coberta del
iot i només he fet la primera capa. Em queden
tres dies més per la segona i no tinc cobertura
en el mòbil. Tant de bo hagués treballat
més durant el curs! No em quedarien cinc
assignatures per setembre i el pare no s’hauria
emprenyat com una mona.
I ara, què fa aquesta gavina? La malparida s’ha
cagat on acabo d’envernissar! Ara hauré de
repassar-ho.
- Fuig d’aquí, bèstia immunda!
Ha! Gairebé l’he tocada amb l’esponja. Però, i
ara què fa? Torna cap a mi en vol rasant!
- Auxili!
Xap.

30. 30
- Es pot saber què coi passa?
- Una gavina m’envestia. Tractant de fugir m’he
entrebancat i el pot de Titanic ha caigut per la
borda i s’ha enfonsat.
- Em prens el pèl? Mira, he canviat d’idea.
Tornaràs a començar perquè ara vull la coberta
de color blanc.
_Mitsubishi
132. MENTRE DORMIA
Vaig asseure’m al seu llit mentre dormia.
En Paul havia estat jugant amb altres nens
després de sopar i estava cansat. Em sabia
greu despertar-lo. Però el cambrer ens havia dit
que sortíssim a coberta. Es veu que el vaixell
havia topat amb un iceberg i volien que tothom
estigués a coberta mentre reparaven els
desperfectes. Ordres del capità van dir...
Però feia massa fred a fora. Si ens quedem
a l’habitació ningú se n’adonarà. I si em
pregunten al matí, diré que dormíem i no ens
vam assabentar de res, vaig pensar...
Però amb aquell soroll era impossible dormir.
La gent corria pels passadissos i els cambrers
picaven a les portes.
Jo estava immòbil al costat del meu fill que
dormia plàcidament. Els sorolls van anar
disminuint i vaig tancar els ulls.
De sobte, uns cops a la porta em van
sobresaltar.
-Mama, qui és?
En Paul s’havia despertat!!!
_David
133. RELATO DEL TITANIC
VISTO DESDE UN SALVAVIDAS
Yo estaba en la cubierta del Titanic, cual
salvavidas soy, de repente sobre las 00:00 oí
un impacto en el lateral del barco, la gente salió
a ver qué había pasado. Mucha gente al ver
el suceso me quería coger, se peleaban por
mí, hasta que vino el capitán del barco y dijo
mujeres y niños primero, me cogieron a mí y
a muchos salvavidas más. Una persona por
la desesperación se tiró al mar, rápidamente
me tiraron hacia él, la corriente se lo llevó. A
los cinco minutos se desmayó encima de mí;
después de estar dos días navegando sin
rumbo, murió encima de mí de hipotermia.
Llegamos a un puerto de por ahí y al difunto
lo cogieron y a mí me dejaron tirado y seguí
navegando sin rumbo hasta que unos
pescadores me cogieron y me guardaron,
estaba lleno de algas.
_Hazard
134. MAYDAY
Se pregunta qué hace un rapaz en la cubierta
de primera clase. Al acercarse, una cascada
de rizos le impide ver el rostro absorto en
desmontar el reloj. Involuntariamente se palpa
el bolsillo del chaleco.
- Tal vez nos encontremos en un área de
inversión termal. Cuando hay capas de aire
frío debajo de capas de aire caliente, la luz se
refleja de manera anormal y crea espejismos -
dice sin venir a cuento.
El chiquillo, que le recuerda a James, lo mira
sorprendido.
- ¿Cómo el de un iceberg?
Lo mismo que dijo James, piensa extrañado,
mientras oye un portazo seguido de gritos y
barullo. De golpe, el muchacho echa a correr
abandonando su botín. Mientras el caballero
lo contempla, se le ocurren dos cosas: que sin
la tapadera es posible ver el mecanismo de la
vida; y que, tal vez, se reúna con James antes
de lo esperado.
_Buganvilla
135. EL TITANIC EL
HUNDIMIENTO DEL BARCO
FANTASMA PERDIDO, LAS
JOYAS HUNDIDAS
Era un día precioso en la ciudad de
Southampton cuando el barco llamado Titanic
estaba a punto de zarpar. De repente el joven
Jack se lanzó hacia el Titanic, el barco que
estaba amarrado a punto de zarpar, desde la
esquina de la terraza de un edificio; entonces,
cuando vio que iba a caer en la cubierta
del barco, se desató la cuerda rodando por
la terraza del barco, llevándose a mucha
gente por delante. Entonces salió disparado
y se puso a correr para esconderse en una
habitación porque antes de lanzarse al barco,
se dio cuenta de que unas personas lo estaban
persiguiendo. Entonces miró hacia atrás, vio a
sus perseguidores detrás de él y comenzó a
correr... saltó varias mesas y sillas hasta llegar a
la habitación... continuará, posiblemente...
_Capitán Ventura
136. EL TITANIC
El pasajero del Titanic José Delgado, estaba
en su camarote mirando por el balcón. De
repente, vio que el barco iba a gran velocidad
contra un iceberg, cuando fue a mirar más
detenidamente ya estaba dentro del hielo y no
tenía escapatoria.
Cuando el hombre penetró dentro del hielo ya
estaba congelado.
Intentaron rescatarlo con una barca y lo
consiguieron. Pero cuando estaba en el
hospital, estaba tan malo que al final muere, no
le pudieron salvar.
Sus últimas palabras fueron: me voy a morir,
noooooooo!!...
_Córdoba
137. EL MEJOR PADRE
Las niñas quieren seguir a su padre, que va a
embarcar en el TITANIC, mientras el padre se
sube en el barco para irse a EEUU para buscar
una nueva vida.
Ellas se quedan abajo llorando. Tienen una
idea, se suben a bordo del barco entre las
maletas. Cuando ya llevan 4 horas de viaje
tienen un pequeño golpe contra un iceberg y
el barco se parte por la mitad, las niñas salen
corriendo del almacén, se encuentran a una
señora y consiguen saltar al agua. Buscan
al padre, no lo encuentran, lo ven muerto,
flotando en el agua. Las niñas lloran y sufren.
Cuando llegan a EEUU les está esperando la
prensa para entrevistarlas y saber lo ocurrido.
Se ponen en contacto con la abuela, le pagan
el viaje a EEUU y una casa nueva. Con todos
los lujos que existen.
_Cacatuaflow
138. TITANIC?
Era un mes d’agost. Una amiga em va
proposar anar en vaixell, de Barcelona a
València.
- Ui! Ni pensament - li vaig dir - jo, fico els peus
a l’aigua i m’ofego!
- Però si no has d’anar nadant!
- Ja, ja, però, si s’enfonsa com el “Titanic”?
Encara que vagi sonant música de violins, no
vull ser menjar casolà per als peixos.
- No, dona no, si aquest vaixell va ser inaugurat
per les forces vives de la ciutat. Això no et diu
res?
Va començar el viatge, aquell vaixell es movia
molt, d’un costat a l’altre. La meva amiga em
va dir:
- Has de mirar un punt fixe i no et marejaràs.
El cas és que el punt fixe també es movia
massa.
Vam anar i vam tornar, gràcies a Déu.
El diumenge següent, a les notícies: “ha estat
retirat per manca de seguretat”
Vaig pensar: recordava la peL·lícula, molt més
romàntica.
_Pituka
139. APURADOS
Aún no puedo creer lo que le ha pasado hace
tan solo un par de horas al prestigioso Titanic,
conocido también como “el insumergible”. A
partir de ahora yacerá en el fondo del océano,
y su recuerdo quedará sellado bajo las olas
del mar. Permanecerá olvidado para siempre,
al igual que quedarán olvidados todos los
cuerpos sin vida que flotan a mi alrededor,
en esa noche tan oscura. Somos pocos los
que hemos logrado hasta ahora sobrevivir,
aguardando en silencio el rescate.
Hace mucho frío, no sé si podré aguantar. Giro
la cabeza para poder mirarlo otra vez, ya que
pase lo que pase, él está a mi lado. A pesar de
la oscuridad, distingo la luz de sus ojos, que
aunque estamos apurados, indican que aún
hay esperanza.
- La muerte nos sonríe...
- Entonces, devolvámosle la sonrisa.
_15041912
140. UN DESTÍ AMARG
“La vida és un camí sense sentit. Estem
condicionats per una sèrie de factors i
obstacles que intervenen constantment en
aquest llarg camí. Voluntat de Déu? Qui sap.
Jo ni tan sols hi crec. Almenys no ara que estic
en aquest transatlàntic, en busca d’una vida
amb èxit. Desig de Déu? No, jo crec que és
més aviat cosa del destí. Ah el destí: Ha unit els
nostres camins. Ella sí que ha estat dotada de
gràcia, divina gràcia”.
- Bum!
M’aixeco d’una revolada, a veure què ha
passat. Ha estat un xoc. Sí, hem xocat. Em
dirigeixo a corre cuita cap a la coberta, sense
saber que aquestes simples línies, que de
segur que cauran en l’oblit, seran les últimes de
la meva vida.
_15041912
141. TRESORS AMAGATS
El matí es presentava tranquil a l’oceà. Aquell
dia, i seguint la seva rutina diària, el Rami i
la Neri també van sortir a passejar, però en

31. 31
comptes de pujar a les càlides aigües de
la superfície van decidir aventurar-se. Per fi
es decidien a descobrir les gèlides corrents
d’aigua que recorren les profunditats de l’oceà!
Una estona més tard, quan la Neri ja
començava a notar el cansament van veure,
de sobte, aquella monstruositat davant seu;
era el vaixell més gran que qualsevol dels dos
havia vist mai, i tot el seu voltant estava ple
d’objectes brillants i desconeguts. Des d’aquell
matí, el Rami i la Neri passen els matins
descobrint els tresors amagats del Titanic que
ja només ells coneixen.
_El Gran Blau
142. UN VIAJE ÚNICO
Dos candelabros de plata, uno en cada
extremo de la mesa, sobre un mantel impoluto.
Llegan las primeras viandas sobre relucientes
bandejas. El camarero sirve la sopa, vierte la
medida exacta de vino en la copa y se retira
discretamente. Dicen que ha surgido un
inconveniente en la travesía, seguro que nada
serio. Un pedazo de hielo no puede suponer
ningún riesgo para un barco como ese.
Ahora toca disfrutar de una magnífica velada en
alta mar.
El oficial intenta transmitir calma mientras
reitera la orden recibida a los pasajeros.
Masculla un último bocado de caviar, apura
la copa de champán y se introduce en el
bote salvavidas. Pronto estará en New York
explicando esta enojosa aventura.
_Montag
143. AZUFRE
Cuando la camarera le entregó la llave del
camarote a su novio los tres sacerdotes le
hicieron jurar a la chica silencio absoluto
sobre lo que había visto. Se despidieron.
Ella y el oficial se quedaron en cubierta y un
bote acercó las tres sombras al muelle al que
saltaron ágilmente con sus largas pezuñas.
Desde allí observaron cómo el buque se
adentraba en el océano por primera y última
vez.
Ahora ambos luchan por sobrevivir en el agua
helada. El oleaje va mermando sus fuerzas
segundo a segundo. Él aún sujeta aquel objeto
contra su cuerpo entre el estruendo incesante
de las voces pero ya solo distingue sombras
y destellos cada vez más tenues y pocos
segundos después muere. Ella nota el cuerpo
sin vida del oficial Perceval, grita horrorizada
y lo último que ve, antes de desfallecer, es
el resplandor del Grial desapareciendo en el
abismo.
_Roberto Font
144. EL BARCO DE LOS
SUEÑOS
Soñamos una vida nueva.
Las gigantescas dimensiones del buque
iluminaban nuestras ansias de esperanza y
prosperidad.
Teníamos por delante numerosos días y
semanas de duro trabajo cargando toneladas
de carbón para desplazar esa mole a la
máxima velocidad posible.
Y, mientras tanto, vivir en la oscuridad, caminar
por pasillos para que los rostros manchados
del sudor y negro carbón no se mezclaran con
las delicadas líneas del maquillaje y los finos
retoques de bigotes.
Trabajábamos dos pisos por debajo de la línea
de flote, no veíamos la inmensidad del océano,
pero teníamos la ilusión y la satisfacción de ser
el impulso del barco de los sueños.
Sin embargo, a pesar de ser siempre los
primeros en disponer de lo necesario para
avanzar, también fuimos los últimos en conocer
el motivo del fracaso de tantos sueños, que
congelados en el tiempo tomarían forma de
imágenes, palabras y relatos.
_Taytacha
145. EL PETÓ
Quin és el millor moment per fer-te un petó?
Mirar-te als ulls, blaus, i no saber què fer.
Resseguir la silueta de la teva cara i restar
immòbil. Perdre’m entre les espirals dels teus
cabells i quedar-me glaçat. No. Glaçat no
és la paraula. “Com una estàtua” potser ho
definiria millor. Ja que fins i tot un bloc de gel,
un iceberg, va poder reunir el valor que tant
en manca a mi i va besar l’amor de la seva
vida sense atendre a les conseqüències. Però,
malgrat tot, prefereixo com acaba la nostra
història a la del Titanic. T’estimo.
_Fry
146. UN INSTANT CONGELAT
I de sobte, en el mateix instant en que aquell
prodigi de la tecnologiaimpactava contra
una enorme muntanya de gel, en un racó
del rebost d’una cuina secundària d’aquell
vaixell, ell, posseït per la mirada d’aquella noia,
va sentir com el seu cor l’arrossegava cap
als seus llavis. Ni els violins de coberta ni la
desesperació dels mortals formaven part ja del
seu món. Aquella mirada i aquell petó els van
fer viure eternament en un instant congelat.
_Triptolemo
147. SI HUBIESE SIDO UN
SUEÑO
De repente sonó un gran estallido acompañado
de un estrepitoso golpe. Las mesas, las sillas,
todo se tambaleaba. La gran lámpara que
presidía el salón, cayó sobre una pareja que
estaba cenando. Murieron aplastados.
Una niñita lloraba asustada buscando a sus
padres que en medio del barullo no conseguían
verla. Estela gritaba desesperada sin saber bien
hacia dónde. Todos eran presos del pánico. El
agua empezaba a introducirse por todas las
ranuras del maltrecho buque.
Dolores y Josué, presintiendo el fatídico
final, se besaron a modo de despedida, se
abrazaron muy fuerte, cerraron los ojos y
se dejaron llevar sin la mínima resistencia al
torbellino de muebles y agua.
De repente Ana María despertó... ¡gracias a
Dios!, todo había sido un sueño. Recordó a
su padre, que unos días antes, estaba feliz
porque le habían contratado en un grupo como
violinista de un crucero... el Titanic.
_Pirula
148. PER QUÈ
Mentre em posaven el salvavides, mirava la
barcassa on hi havia de pujar-hi.
La nit era gelada i tot era foscor. La gent
m’empenyia per tots costats i al meu cap
només em venien imatges dels de casa. Sort
que no eren allà... sort que eren lluny... a salv.
Vaig pensar que havia arribat el meu moment,
donava gràcies a Déu perquè havia pogut viure
els suficients anys per poder criar als meus
fills, i encara que no tenien la vida gaire resolta,
sabia que tirarien endavant. Ara ja..., podria
anar-me en pau.
Quan recordo aquells moments segueixo
donant-li gràcies a Déu... no devia ser la meva
hora. Tot ha quedat enrere com un mal son.
Mai oblidaré la gent que m’envoltava, que ja no
hi són. Crec que tots, pensàvem amb la família,
els amics... aquells als qui havies de dir alguna
cosa, i que mai vàrem dir... Per què?
_Pirula
149. QUÉ O QUIÉN
Sentía cómo mi cuerpo se iba helando y
mis fuerzas desfallecían. En la oscuridad del
mar, entreví una silueta deformada, borrosa,
gelatinosa, con forma alada. De repente
me agarró fuertemente y me subió hacia la
superficie. Intentaba no abrir la boca para no
tragar más agua. Todo mi mundo pasó ante
mis ojos, todos, estaban en mi mente.
Como pude, saqué la cabeza del agua y
cogí aire. La gente a mi alrededor, gritaba,
lloraba... intentaba agarrarse a cualquier cosa
que flotara. Todos ellos reflejaban la cara del
terror y el espanto. A lo lejos, vi una barcaza
que se acercaba, iba rescatando a quienes
podía de las gélidas aguas. La silueta que
me había ayudado, había desaparecido entre
las sombras. Pero qué... o quién me había
ayudado. Nunca lo sabré, pero no olvidaré que
en medio de la desesperación, siempre hay un
“algo” que viene a rescatarte. ¿Quién?...
_Pirula
150. TODO ESTÁ BIEN
Merceditas tenía la nariz pegada al ojo de buey
de su camarote, mirando la forma de aquel
iceberg tan grande al que se iban acercando,
como cuando echada sobre el suelo de su
balcón contemplaba las nubes e iba buscando
imágenes, una cara distorsionada, un animal
indefinido, una niña que corría, un globo.
Cada vez se acercaban más a aquel bloque
de hielo. De repente vio con toda claridad una
imagen, era una persona que se acercaba
hacia ella... Dios mío, no puede ser... ¡es
imposible!
Su cara se transformó en una mueca, mezcla
de sorpresa y terror... Era la cara de su madre.
No daba crédito... ¡había muerto hacía dos
meses!
De repente, el barco chocó contra el iceberg.
Merceditas rodó por el suelo hasta que
finalmente cayó al mar... Los brazos de su
madre, recogieron su cuerpo mientras le
susurraba al oído... No temas nena, tranquila,
todo está bien.
_Pirula

32. 32
151. CARTA AL TITANIC
Aquest és un nou començament. Al port queda
la meva vida d’abans. Ara tot serà per a millor.
Tinc una llitera, només per a mi. Tinc una feina,
una feina! I la faré molt bé, tant que em voldran
per els propers viatges. Aquest vaixell serà
casa meva, la casa més gran de tot el mar.
Diuen que el Titanic és el vaixell dels somnis,
i el meu s’ha fet realitat. Ja han passat els
insults, les pallisses, els senyors dins el meu
llit compartit amb les altres minyones, tot això
ha quedat enrere. Ara només aigua, sol i feina.
Llençols per rentar assecar i planxar, llits per
fer, banys que netejar. Soc tan feliç! Estic tan
orgullosa del meu uniforme, de ser una de les
minyones del Titanic, ha valgut la pena el preu
que he pagat per aquesta feina, ara comença
el millor de la meva vida! Gràcies Titanic!
_Pirena
152. AVUI
Avui, visc sense novetats, igual que sempre.
Com de costum estic sol, veient com els
núvols em diuen «mai podràs ser tan lliure com
nosaltres».
Em moc, i segueixo el ritme de les onades.
Passen les hores, el sol s’amaga i la lluna treu
el cap.
El fred em comença a abraçar.
Avui, ja no és un dia com ahir.
Un objecte estrany comença a acostar-se.
No es mou, només avança, i crec... crec que
aquest serà el meu final.
No puc evitar sentir por i m’obligo a no mirar.
Escolto crits, gent suplicant a Déu.
Noto el temor, no sé què fer, i llavors... obro els
ulls.
Veig cossos sense vida i petites embarcacions.
Però no els puc ajudar.
Avui, ja no és un dia qualsevol.
Tothom en culpa, però... avui havia de ser un
dia com de costum.
I em quedo aquí, com cada dia, surant sobre
l’aigua.
_Neru
153. EL Nº 401
Las puertas del astillero Harland and Wolff de
Belfast abren puntuales. Cian Gallager llega
apurado con sus rollos de planos a la oficina
de los dibujantes. Martin O’Reilly se ajusta la
gorra como si fuese una rosca para que no
se caiga desde lo alto del esqueleto, donde
pacientemente se va elevando el Nº 401.
La secretaria Fiona O’Sullivan desafiando el
viento y la lluvia se enrosca la falda para llegar
antes que el puntual Thomas Andrews, a la
sazón padre del monstruo marino de metal. El
diminuto Liam Robinson aún algo adormilado
reparte el Belfast Telegraph entre los obreros
que esperan frente a la verja de los astilleros.
Todos saben que no hay un minuto que perder,
Belfast bulle como las calderas del mismísimo
infierno. Pronto el “Babel” marino, en cuyas
entrañas se oirán lenguas de todo el planeta se
alejará de Irlanda para siempre.
_Belfast
154. EL FANTASMA
Estaba en el bote 6 no sentía frío a pesar de
la temperatura, esos ojos fijos de mujer que
no los apartaba, Molly se llamaba. El bote se
alejaba, viendo el barco hundirse en las frías
agua, lo último que recordaba eran los astilleros
Harland Wolff, ahora le venían recuerdos,
del accidente, quedó atrapado en el casco,
Titanic le llamaban, gritó auxilio pero nadie le
escuchó. El Titanic fue su tumba, ahora se dio
cuenta de su muerte... ahora que se fija, esos
ojos son de miedo, pero no por el naufragio, el
remo le atravesó y desapareció en la noche.
_Merche Sprginsteen
155. JOC DE MIRALLS
Aquell dia, la mare li havia fet posar aquell
vestidet de puntes blanques acabat en una
faldilleta bufada que tant li agradava. La
papallona de filigrana platejada li recollia els
cabells. Al creuar la sala per anar a coberta
quedà astorada pel joc de miralls, fascinada
veia la seva imatge repetida i allunyada.
El fred va ser una bufetada brutal. La mare li
agafava la mà entre la munió de gent. Un cop
al cap i li va caure la papallona, massa tard
per agafar-la. Despentinada, va començar a
somicar. Sabia que no havia de dir res ni fer
cap soroll quan la mare era nerviosa.
Uns braços la van enlairar i la van pujar al bot.
L’aigua era massa negra sota un mantell infinit
d’estrelles. Les llàgrimes no li deixaven veure
res, la mare ja no hi era; estava sola.
_Marina Lago
156. INESPERADO
Max hacía mucho tiempo que amaba a otra
mujer, pero soportaba a su esposa, a la que
aborrecía, simplemente por interés.
Como cada noche había disuelto en la bebida
de Eleonor un calmante para que se retirara
pronto a dormir y así él se quedaba libre en el
bar del Titanic.
De repente se oyó un estruendo terrible y
todo pareció moverse, pronto empezaron
los primeros gritos y Max se fue asustado al
camarote donde Eleonor dormía.
Todo el mundo corría y el miedo se leía en sus
miradas, se anunció que todos fueran a los
botes salvavidas. Max entró en el camarote y
se quedó inmóvil mirándola, y no lo dudó, salió
del camarote y cerró la puerta.
Al cabo de un rato desde uno de los botes
salvavidas Max vio como el Titanic desaparecía
bajo el mar y... sonrió liberado.
Mientras ella lo observaba a salvo en otra
lancha.
_Cirera Verda
157. CHOCOLATE
Roland había recibido, de su prima Sophie por
la Pascua una preciosa figura de chocolate.
Cuando la visionó pensó que era un recuerdo
de las noches que habían pasado en Belfast.
Asemejaba a un roblón de cama. Pese a
su juventud, trabajaba de calderero en los
astilleros y era lo más bonito que le había
pasado. Quería que todo siguiese igual.
Participando en la construcción del Titanic
recordaba a su querida Sophie. Una noche,
en la penumbra de las sombrías chapas, se
deslizó y colocó el roblón de chocolate en el
casco simulando uno real. Pensó que con
tantos que llevaba no tendría importancia.
Debido a su pericia no le costó mucho
colocarlo entre dos originales. Así el buque
llevaría el recuerdo de su amada en las aguas
de su amor. Cuando botaron el buque se la
imaginó en la proa saludándole y una sonrisa
encendió su rostro.
_Bocaina
158. RUMBO A UNA MEJOR
VIDA
No hay pasajes. Los ojos - azul hielo viejo - del
taquillero congelan mi expresión y sentimientos.
Asiento, doblo el ala de mi sombrero a modo
de saludo y doy media vuelta para ocultar
mis lágrimas mezcladas con rabia. Aquel
contratiempo supone un obstáculo insalvable
para cerrar el acuerdo matrimonial con los
Rockefeller, mi ruina.
Al punto el taquillero reclama mi atención.
Con voz vulgar, restándole importancia, me
pide disculpas. Por lo visto, soy un hombre
afortunado. ¡Aún queda un billete disponible
en tercera clase! Sin dudarlo, clavo la mirada
llorosa en mi salvador. Mi gesto emocionado
convierte sus pupilas, océanos en calma
rodeados de icebergs, en brillo esperanzador
al comprar el último billete para el Titanic.
Sonriente, con la tranquilidad de quien tiene
el futuro asegurado, le doy las gracias por
sacarme de aquel atolladero. Y pongo rumbo a
mi destino, a una mejor vida.
_Groucho
159. TITANIC
1912 me fui en barco... Titanic.
Era de día, las 10:30h, empecé a preparar
las maletas, tardé 1:30h. Cuando ya estaba
preparado fui hacia el barco, esperé media
hora abajo. Cuando ya estaba adentro, era
todo sorprendente, me quedé impactado.
Enseguida, me fui hacia mi habitación, era todo
elegante, mereció la pena subir al Titanic.
Al salir de la habitación, fui afuera a ver el
mar, hacía un poco de frío estuve media hora
y entré. Me fui al comedor a comer algo. Al
terminar de comer, a la habitación a descansar
un rato y me dormí.
Cuando me desperté había mucho alboroto
eran las 2:10. Al salir de la habitación dijeron
que saliésemos afuera, pregunté qué pasó y
dijeron que el Titanic tenía una grieta por un
iceberg. Me subí a un bote de salvavidas. Pasó
mucho tiempo, al llegar al puerto me sentí a
salvo.
_Dante
160. AMOR BAJO EL MAR
Él era un hombre muy guapo.
No solía ver hombres así por ninguna parte.
Siendo una pequeña dama que no tenía
dónde, ni con quien ir en aquel famoso barco...
pero sí sabía que me iba a enamorar de aquel
señor alto, firme y guapo.
Llegué más o menos a las 12 en punto de la
mañana, esperando alguna señal de aquel
precioso hombre.
No sabía ni su nombre ni de quien era amigo...
solo sabía que le había visto antes de subir al
barco.
No sé si tenía intenciones con él, pero sí que
es verdad, que le encontraba un hombre muy
atractivo.
Pasó unas cuantas semanas y desde aquel
entonces, él y yo, estamos saliendo juntos.

33. 33
Incluso dormimos juntos porque las últimas
noches...
_Andrew
161. EL TITANIC Y EL MUNDO
Una vez el Titanic hundido, los trozos del
Titanic llegaron a varios lugares de todo el
mundo por el mar. Llegó al polo norte, al polo
sur, de oeste a este a varios sitios del mundo.
Pasaron por lo menos dos meses y eso se fue
convirtiendo en viral y se publicó por todo el
mundo...
_Hilias
162. LOS NIÑOS DEL TITANIC
Emma y Courni, murieron en el Titanic.
Iban a América para conocer el nuevo mundo.
Nunca habían salido de su país, era la primera
vez. Las pobres no tuvieron mucha suerte.
Emma y Courni salieron un día a cubierta
y conocieron a una señora y un bailarín.
Decidieron que de mayores serían bailarinas.
Una noche... bailaban y bailaban cuando el
barco se hundió. Continuaron bailando en el
fondo del mar, como unas sirenas. Desde el
fondo del mar empezaron a salvar a muchos
niños que podían.
_Dioni
163. 1912, LA DESGRACIA
Hacía meses que ninguna persona del navío
pisaba tierra firme.
Una noche, el capitán informó a sus oficiales
que había un criminal entre ellos. Aquella
misma noche ocurrió algo que no se esperaba
nadie de aquel barco.
Dos horas más tarde chocaron contra un
iceberg de proporciones épicas. Al cabo de
15 minutos el barco estaba casi hundido por
completo.
En cubierta había miles de personas saltando
del barco y al mismo tiempo iban tirando los
botes salvavidas.
Lo peor de todo era que todos se querían
salvar.
Iban pasando los minutos y quedaba poco
tiempo, muy pocos se salvaron.
El criminal creo que se salvó.
_WilL TaiGeR
164. LOS DOS ENAMORADOS
Hay dos personas que van a viajar en barco,
desde Inglaterra a Estados Unidos. Es el barco
más grande que ha flotado en el agua hasta el
momento.
Son un hombre y una mujer, están
enamorados. Los dos entran a ver el barco,
hay un restaurante precioso, 3 pisos y muy
largos pasillos. Por la noche salen a dar una
vuelta. Después se van a bailar.
El capitán del barco no ve el hielo muy grande
que se está acercando a gran velocidad.
Cuando se da cuenta quiere girar para que no
choque. En ese momento chocó el medio del
barco contra el hielo y se partió el barco por la
mitad.
La gente cuenta que está pasando, todos
intentan salir del barco. Los marineros salvan
gente rica y los pobres los dejan en el barco.
Finalmente los pobres se congelan y mueren.
Los dos enamorados también mueren.
_Faro
165. MÚSICA
El vaixell s’esfondrava.
Després de tocar cada nit en l’espectacular
saló, ara aquells músics esperaven el final fent
el que més els va agradar en vida.
Entre plors i crits, gairebé no se sentien les
melodies, però ells seguien.
Amb elegància. Amb professionalitat. Amb por.
Primer una tonada alegre per mantenir l’ànim.
Després una rondalla tradicional per a recordar
els dies passats.
Dues cançons d’amor, interpretades pensant
en les seves estimades.
Una peça clàssica els retornà a la realitat.
El vaixell s’esfondrava i les notes suraven en el
gelat oceà...
_Marina
166. MIGUELITO
Dormía en la bodega de proa, sintió un ruido.
Asomó por la ventanilla del coche donde
viajaba y se asustó pues este crecía pero
por la oscuridad no percibía, pero sí cierta
humedad. Recordando el camino de la cocina
se apresuró. Todo el personal estaba levantado
aunque no eran horas, y al llegar a su zona
preferida no encontraba donde meterse. Un
ratoncito como él debía de escabullirse y eligió
una pieza blanca de tela para esconderse. Al
poco alguien, se lo llevó en volandas. Subió
escaleras, corrió por pasillos y los murmullos
y ruidos aumentaban. Entendió que la pieza
de tela tapaba la cabeza de un humano y en
ella andaba. Vidal, el ayudante de cocina del
Titanic, se quitó su gorro una vez se sintió a
salvo dentro del bote. Miguelito respiró en el
regazo de Vidal.
_Bocaina
167. CAMARERA
Marta se encontraba en Canterbury de
camarera. Por un cliente que trabajaba en
Lloyd’s se había enterado de las navieras y sus
buques. Por las noches en su camastro en
el alto de la taberna soñaba con viajar, hacer
fortuna y volver a su tierra para hacerse una
casa junto a sus padres que añoraba.
En Midlebrought construían los cascos
negros de los correíllos de vapor de Elder and
Dempster, barcos pequeños de una chimenea
de pasaje para volver a su tierra canaria. Podría
recorrer las islas y estar cerca de su familia. En
Belfast la White Star Line construía el casco
negro de su segundo gigante, el Titanic, barcos
de vapor de cuatro chimeneas, y conocería
Nueva York y América donde le esperaba
James que había emigrado prometiéndole
amor.
Una mañana hizo su hatillo y viajó hasta las
oficinas de la White Star Line soñando con los
camarotes del viaje transatlántico.
_Bocaina
168. MIL QUINENTOS TRECE
Yo era la envidia de mis hermanos. Mi tamaño
despertaba suspiros y mi reflejo hacía que
hasta el Sol me devolviera la mirada.
Mi viaje recién empezaba y en los siete mares
ya se me conocía como “el insumergible”.
Surcaba las frías aguas del Océano Atlántico
sin importarme el destino. La gloria, mi principal
anhelo.
Sin embargo, la noche del catorce de abril de
mil novecientos doce me sorprendió un gigante
de hierro meciéndose grácilmente abrazado
por las olas, como dos viejos amantes.
Envidia...
Ira...
Sin pensarlo, le asesté un glacial abrazo.
Siguió navegando.
En poco más de tres horas sucumbió.
Mi dicha se esfumó al saber la carga que
llevaba y el triunfo me supo amargo.
Mi narcisismo se vio recompensado y ahora
soy el iceberg más famoso del mundo.
Mis hermanos ahora me llaman mil quinientos
trece, recordándome así las vidas que mi ego
arrastró al gélido océano.
_Atabus
169. POR AMOR A LA MÚSICA
La orquesta siguió tocando con orgullo
mientras el barco se hundía, y con él la música
flaqueaba. Pero ellos ya no tenían miedo, pues
era su última actuación. La última actuación
de su pequeño mundo, uno que poco a poco
iba uniéndose con el mar. Y el público lloraba
con una sonrisa en el rostro, aplaudiendo con
energía a esos músicos que se despedían
con violines y trompetas, con la intensidad y
la crudeza de su destino... Y la música acabó.
Días después se escucharon los llantos. El
Titanic se había hundido.
_Yozo
170. SOMOS SIMPLES
MARIONETAS
14 de abril 23:40:
F4
Tocado
15 de abril 02:20:
F5
Hundido
Vaya mierda de juego te has buscado Alá, yo
paso de jugar más.
Joder Jesucristo de verdad que mal perder
tienes, a ver ahora elige tú el juego, te voy a
ganar igual.
_Numero2
171. HOMENATGE
Aquella nit, la seva mare se’n va anar a dormir
molt d’hora després de la peL·lícula.
I aleshores ell va entendre que els seus somnis
s’havien enfonsat al mateix ritme que el vaixell.

34. 34
Per evitar que la seva mare xoqués contra el
gel, ell va fer tots els possibles per animar-
la. Però el gel no era un element fàcil de
combatre i, incapaç de localitzar l’iceberg que
la turmentava, si la soledat des que el pare els
abandonés per una sirena o el dolor de pèrdua
d’una bona amiga lluitant contra un monstre
marí, o potser la frustració de conformar-se
amb una feina d’oficinista quan ella sempre
havia volgut ser cantant de creuers, ell es va
fer una promesa davant del mirall amb forma
de petxina: “Quan sigui gran, escriuré un llibre
sobre la meva mare. Així ningú l’oblidarà i serà
immortal, igual que el vaixell de ferro.”
_Greta Si
172. REPULSA CONDENADA
14 de abril de 1912, las 22:17. Risas a cámara
lenta, reprobaciones que suenan como un
eco en mi cabeza, caballeros que después
de tanto vino no saben dónde se encuentran
y mujeres que se critican entre ellas .Y entre
toda esa gente yo, que por un momento
querría desaparecer, huir de este barco, de los
vestidos apretados, de los buenos modales
y de esta muchedumbre con la que no me
identifico. Quisiera ser libre.
Mi deseo se cumplió una hora y veintitrés
minutos después de mi reflexión.
_Tevlac
173. LA CUCHARA
Una de las camareras que consiguió
encaramarse a un bote salvavidas la llevaba
en el bolsillo. Cuando fue rescatada por el
Carpathia, se puso la ropa seca que le dieron
y olvidó la cuchara. Un marinero la dejó años
después en una pensión de mala muerte de
Rotterdam. Por alguna razón la cuchara acabó
en una granja de Sussex. La usaban para
remover el pienso de las gallinas. Durante los
años 50 el abuelo de Astrid fue a Inglaterra
para acabar sus estudios de agronomía.
Regresó a Malmö con la cuchara en la maleta.
Tras el estreno de la película de Cameron,
Astrid vio un documental sobre el Titanic en
la tele. Reconoció la cuchara. Se la llevó a un
amigo que trabajaba en un museo. No, le dijo,
es una vulgar imitación, no tiene valor. Ahora
está en una estantería Ikea esperando que le
hagan justicia.
_Croix
174. AY, BERG
La luz de la luna ha perdido brillo y las olas
del mar que antes me acariciaban se han
convertido en cuchilladas con sabor a sal. ¿Por
qué sigo vivo?, ¿por qué me confié y no viré
cuando podía y debía haberlo hecho?
La visión del Titanic, un barco tan diferente a
los que siempre había visto, me sedujo. Amor
y odio a primera vista. Oh, dioses de un nuevo
Olimpo, observad cómo un iceberg, Berg para
los amigos, ha pinchado la burbuja de quienes
se jactan de dominar las leyes de la naturaleza.
No me enorgullezco de los cadáveres que hoy
me rodean, pero dejad a un pobre bloque de
hielo rozar una partícula de poder antes de que
los seres humanos descongelen a todos los
de mi especie sin que nuestra historia llegue a
tener nunca la repercusión que tendrá la de un
barco inerte y podrido.
Descongelándome
175. VOLVER A EMPEZAR
Estoy tumbada en la cubierta del barco y la
manta que cubre mi débil y dolorido cuerpo
me proporciona el calor que tanto necesito.
Mis ojos, entreabiertos, van entrando en
contacto con los rayos del sol pero éste no
es el barco en el que debería estar. El Titanic,
el famoso buque de los sueños, permanece
ahora enterrado en las profundas y gélidas
aguas del océano. Esa bestia marítima se llevó
con ella no sólo mis sueños sino también a
aquéllos a los que más amaba. Los gritos de
los pasajeros todavía retumban en mis oídos
y sus caras llenas del más puro terror serán
para siempre una parte de mí. Ayer por la
noche el océano ganó la batalla y se llevó con
él a cientos de personas sin ninguna piedad.
Yo he sobrevivido, ¿pero ha merecido la
pena? Debo empezar otra vez, pero esta vez
completamente sola.
_Fanny
176. UN ÀNGEL EN EL TITANIC
Vaig sentir un enorme estrèpit que em va
despertar de cop. El motor s’havia detingut, tot
seguit vaig pujar a la coberta, s’havia produït
una coL·lisió del vaixell amb un iceberg. La gent
deambulava, s’ordena l’evacuació, pensava
donada les meves aptituds en camuflar-me en
un pot, però no, havia d’ajudar a la classe més
desfavorida. Em vaig trobar amb un obstacle,
els bots anaven gairebé buits, molt enfadat
vaig pronunicar-me davant d’un oficial: - Per
déu, aquestes persones també necessiten
una oportunitat. Ell em va contestar: - Qui ets,
un polissó? Vés d’aquí o et tanco-. Finalment
desistí i els bots es van anar omplint. Els
músics tocaven, l’aigua va pujar a la coberta,
es sentia grinyolar i la llum feia pampallugues,
el Titanic s’enfonsava. Em dic Dorothy, una
supervivent, i reconegué al jove que va ajudar
a salvar vides. Un àngel desconegut com
anhelava ser.
_Piedra
177. LLÀGRIMES OFEGADES
A la xarxa de la meva barqueta, no vaig trobar
res més que una ampolla vella tapada i dins,
un paper. Com era el mar! Aquell dia em
castigava sense menjar, però a canvi m’enviava
el mapa d’un tresor. Havia de ser cosa de
Neptú, per què ningú al S. XXI utilitza ampolles
missatgeres. Dues hores més tard, encara
estava mirant aquella foto marró, descolorida
pel pas del temps. Signava Evelyn Doutty,
14 d’abril del 1912... darrera havia escrit: “...
estimat Charles, salpo a Amèrica, fujo de
tu, del teu amor que tan mal em fa, però el
meu cor necessita anar-se’n més lluny, per a
poder oblidar-te i porto amb mi la sortida que
em durà a la felicitat eterna. La meva malaltia
m’impedeix ser teva i la meva vida s’ofega en
un mar de llàgrimes constant...”
Aquell dia, el mar també em va triar a mi, com
ho va fer amb l’Evelyn.
_Bianca Amor
178. PROMESA ROTA
Ciudad de Southampton 10 de abril de 1912:
Mama me podías llevar al puerto para
despedirlo.
Lo siento hijo no puedo tengo mucha faena.
Jooo venga mama por favor.
Que no puedo cielo he de lavar la ropa, hacer
de comer, limpiar y un montón de tareas más.
Venga mama porfa porfa porfa.
Que no hijo te prometo que iremos a verlo
cuando vuelva de Nueva York por dios hijo ni
que este fuera el último viaje del Titanic.
_Numero2
179. PER MRS. POSTHWAITE
M’ofego. S’ofeguen les meves iL·lusions, els
meus desitjos, les meves llàgrimes. Injusta
glòria la d’aquest Titanic. Alè que fa mal. Els
meus sentiments es capbussen i busquen
vida. La vida eterna, la meva, amb tu, la que
m’espera. T’estimo. T’estimo. T’estimo.
_Labailarinaclandestina
180. A BORDO
Marta ya se encontraba a bordo. Con Violeta
Passot eran las hispanas de la tripulación.
Trabajo de dieciséis horas diarias. Preparar los
desayunos, limpiezas de camarotes y galerías
y terminar el día con las cenas. Compartían
camarote y habían congeniado.
Cuando sonaron los murmullos del naufragio,
ambas subieron a cubierta para la evacuación.
Tenían el mismo bote destinado. Ya iban a
embarcar cuando se les acercó un oficial con
un bebé que puso en los brazos de Violeta.
Entre empujones la ayudó a colocarse dentro
de la embarcación. Se agarró al pescante por
un brusco movimiento del barco y al volver
la vista todos los huecos estaban cubiertos,
entre salvavidas de corcho y ropas de abrigo
junto con los bebés no había donde colocarse.
Marta se desplazó por la cubierta sin darse
cuenta que Violeta le había conseguido un
pequeño espacio pero entre el bullicio ya no la
oyó.
_Bocaina
181. DESTINO
Es un juego inocente, piensan. Dos
adolescentes, en el puerto de Southampton,
lanzan un mensaje al mar. Es tu hora, han
escrito. Hoy es 15 de abril de 1912. Son las
dos de la mañana y luchas por sobrevivir frente
a las costas de Terranova. El Titanic casi ha
desaparecido ante tus ojos cuando una botella
roza tu mano. No necesitas abrirla. Conoces el
mensaje.
_Aseret
182. EL DESTÍ
Vaig estar enrabiat dies perquè els meus
amics van marxar a Amèrica a fer fortuna i jo
continuava treballant i mal vivint al poble per
no poder pagar el passatge, però la ràbia es
convertí en tristesa i buit al saber la notícia.
_Coratge
183. DES DEL FONS
No sé què va passar. Només sé que vaig
despertar i tenia aigua als peus del llit. I de
sobte vaig començar a sentir crits i vaig ser
conscient del vaivé tan estrany del vaixell. La
porta de la cabina es va obrir de cop en entrar

35. 35
una trompa d’aigua que se m’emportà enfora.
Sentia: “L’iceberg! Ha estat l’iceberg!” El Titanic
estava tot inundat: hi havia aigua per tot arreu.
Ja no recordo res més que el fred gelat que
va cobrir-me el cos i l’escuma platejada que
m’envoltava.
El més curiós és que sabia nedar. Podia haver
sobreviscut en aquell mar. No em vaig enfonsar,
flotava. Va ser el fred qui em va matar. No vaig
poder amb el dolor.
_Pytar
184. EL CAMBRER DEL TITANIC
En Joan vivia a Londres quan es va enrolar al
Titanic. Li va atreure la idea de treballar en un
transatlàntic de tant majestàtiques dimensions.
La feina, però, va resultar més feixuga del que
pensava. Cambrer del restaurant a la carta,
havia d’anar amunt i avall amb les comandes
de la clientela. Poc abans de la mitjanit li van
venir a dir que faltava gel per a les begudes.
En Joan aprofità l’avinentesa per amagar-se a
coberta a fumar. La nit era freda però la mar es
veia molt tranquiL·la quan, de sobte, va notar
aquell cop. Va aixecar la mirada i albirà aquell
monstre blanc. Ara tindrien gel de sobres per a
tota la travessia.
_Txisky
185. VEUS INVISIBLES
Vaig aixecar la vista i tothom corria amunt
i avall, cridant. Jo no podia fer res, estava
immòbil, no em podia moure. Vaig intentar alçar
la veu, ningú no m’escoltava, vaig sentir-me
invisible. Jo, que sempre els havia escoltat!
L’aigua va tocar la sola de les meves sabates,
ningú se’n va adonar que jo era allí, quiet,
esperant la seva ajuda. L’aigua ja m’arribava a
la cintura. Vaig decidir tancar els ulls i esperar,
en silenci, a que el malson acabés. Llavors el
meu amic em va tocar l’esquena.
_Arnau
186. ELS MISSATGERS
Se la mira de nou sota el microscopi:
“Halomonas titanicae”. Podria ser un bacteri
com qualsevol altre, però ha estat la troballa
de l’any, l’aparició d’una nova espècie!! L’han
batejat amb el nom del mític vaixell que a poc a
poc devora, a dos mil metres de profunditat.
Es pregunta si aquests diminuts éssers
poden percebre, en el seu implacable festí de
corrosió metàL·lica, els records d’aquella nit:
l’estrèpit del xoc, el pànic, les corredisses,
el regust del sopar interromput, la fredor de
l’aigua, el pànic dels cossos en remull. No,
somriu, prefereix pensar que, amb les corrents
marines, escamparan per l’oceà tots els
somnis del passatge, la música d’aquell vespre
i l’alegria de les converses i el ball. S’enfilaran
fins la superfície i, després d’un llarg viatge,
dispositaran a la platja tots els petons perduts.
_Bambú
187. GANSTERS
Es van trobar a primera hora del matí, en un
racó del port de Southampton, prop dels
magatzems dels queviures. Tres russos i dos
irlandesos. Només 4 passatges. La baralla fou
cruel, curta i brutal. Com la vida dels que no
tenen res. Un dels irlandesos, no es va aixecar.
L’altre, el més feble es va tornar alçar amb el
darrer segon de vida que li restava. El rus més
alt, el va perdonar.
Després, el vaixell vergonyós troba l’iceberg
i s’enfonsa, en mig del naufragi, una
llambregada mútua en el rescat.
Dos anys més tard, al barri de Hell Kitchen
de Nova York, Sergey Vólkov va reconèixer
en Rowan Barry, el va delatar la manera de
caminar. L’irlandès va anar al seu encontre: -
Em dic Rowan, no tinc por-
Aleshores va néixer una relació d’amistat,
de superació violenta i vital. Com la història
d’Amèrica.
_Kennedy
188. VIATGE D’INSOMNI
Un pailebot de propulsió mixta, a vela i vapor...
La proposta era llaminera.
Al moll ningú ens acomiadà, dalt del pont, la
tripulació romania impassible. Volíem gaudir del
sol a coberta. Tancarem els ulls bressolats per
les onades.
...
Després d’un trist toc de sirena enrogallada,
el costellam de l’embarcació cruixí. Una munió
de gent corria amunt i avall, mentre el vaixell
s’escorava. De fons, arribava esmorteït el so
d’una orquestra. Corríem sense nord. Ens
creuàvem amb equips de so i càmeres, mentre
mànegues ens ruixaven.
Pels ulls de bou el mar era un malson
escumejant. Una escomesa em llançà sobre la
barana d’estribord. Sortit del no res, un irlandès
m’aferrà. Malgrat l’esforç titànic, relliscava com
una anguila per entre els dits. Amb una mirada
buida, em perdé. Una onada seca em fregà les
galtes. Entreobrint les parpelles, sentia:
- Està molt vermell. Agavarà una insolació. Es
troba bé?
_Can Fanga
189. DIOSES DEL OLIMPO
Como cada catorce de Abril, mi abuelo
desempolvaba la maqueta del Titanic, le
gustaba explicarme la historia de su viaje a
Belfast.
Su padre, Calafate de profesión había
trabajado en la construcción del trasatlántico.
Él, apenas un niño le llevaba la comida al dique
donde se reunían allí entre pernos, mazos y
estopa, unos descansaban y otros contaban
historias. Así conoció a Jones, un hombre rudo
de manos grandes, ojos negros y voz ronca
que envuelto en un halo de misterio contaba
la historia de Cronos, un Dios de la mitología
griega que en su afán de poder se comía a
sus hijos nada más nacer, pero Crea su mujer,
resentida por tal infanticidio envolvió una roca
entre pañales y se lo dio a comer.
Al terminar añadía: “este proyecto está maldito,
es un error llamarlo Titanic.”
Años después aquella historia parecía tener
sentido.
_Ina
190. ORIÓ
Tots els seus mestres d’astronomia, incloent
el primer, el seu pare, li havien dit que el primer
que havia de localitzar al cel era l’estrella polar i
l’ossa major.
Però ell no ho havia fet mai així.
Quan aixecava la vista al cel, els ulls se li
anaven sols cap a Orió: aquella consteL·lació
gran i parcialment simètrica que li feia d’imant.
Aquella nit havia fet com sempre.
Després dels llargs minuts de confusió,
d’angoixa, d’impotència, quan al final va caure
al mar, quan l’aigua gelada li va calar la roba i
li va arribar fins la pell, quan va sentir que tot
estava perdut, llavors va mirar el cel i va veure
Orió.
I la consteL·lació d’Orió va ser la última cosa
que van veure els seus ulls abans de tancar-se
per sempre.
_Aresta
191. EL DESTINO
No quise pasar más hambre. Abandoné Irlanda
para servir en Londres. Cuando te encuentras
totalmente sola, cualquier manifestación de
cariño, aunque sea la caricia que se da a un
perro descuidadamente, es bienvenida, por eso
dejé meterse al mayordomo en mi camastro.
Cuatro meses después, otra desgraciada entró
en la mansión y él cambió de cama.
Me enteré de que estaban a punto de botar
el TITANIC y decidí probar fortuna en el nuevo
mundo. Compré el pasaje el mismo día en que
me apercibí de que estaba embarazada.
Hacinada en los camarotes de tercera,
mareada, necesitaba respirar, así que me
aventuré a subir a cubierta. Inclinada sobre la
barandilla, una mano callosa me tapó la boca
derribándome al suelo. Solo temí por mi hijo. La
aparición de otros pasajeros frustró la violación.
Me levanté y recompuse mis ropas. Eran las
2:15 del 15 de abril de 1912.
_Ontherocks
192. PREMONICIÓN
El mar olía a muerte. Con la última ola el velero
ya no recuperó la posición de adrizado. Se
hundió en el océano. Tras la tormenta, un
mercante le rescató. Tardó cinco años en volver
a embarcar. Eran las 23:40 del 14 de abril de
1912 cuando, aterrado, cerró el portillo del
camarote de golpe. Un olor familiar envolvía el
Titanic.
_Aseret
193. TITANIC, EL MITE
Quan Urà desfeu l’abraçada, Gea el mirà als
ulls i li digué: “El destí ha proveït. Seré mare i
el nostre fill, Tità, exceL·lirà en força i coratge”.
Desconeixia que temps a venir, amb els futurs
germans, seria derrotat en el seu intent de
conquerir el món.
Quan els membres que formaven la White
Star Line segellaren amb una encaixada
la decisió de construir un vaixell de luxe
que seria la insígnia del seu negoci de
viatges transoceànics, decidiren també que
l’anomenarien Titanic, perquè de la seva
fortalesa i sumptuositat se’n parlaria durant
dècades. I a diferència de Gea, ells no
s’equivocaren pas.
_Estribord
194. EL BUQUE DE LOS SUEÑOS
Titanic, el buque de los sueños,
es ahora un submarino sumergido en un
universo silencioso;

36. 36
en él, las estrellas a través de las que viaja
son microscópicos seres que flotan en la gran
nebulosa azul.
Copas finas, lámparas de araña y viejos tesoros
familiares
se mecen ingrávidos en este museo
subacuático.
Bailan en la popa ahora las algas
y visitantes escamosos pasean elegantes por
cubierta.
Mientras toda esta vida acontece, la espuma
de las olas
(rumor de la incógnita del idioma del mar)
susurra aún en las orillas de New York
historias sobre la gran tragedia del 14 de abril
de 1912.
_Haenyeo
195. L’HOME ENGINYÓS
VERSUS L’HOME COBDICIÓS
És l’home enginyós qui em crea, és l’home
cobdiciós qui m’enfonsa.
Es divisava en ell una punta de bravura
i amagava, com els icebergs, el seu tot:
amagava i, no la van saber veure, aquella
ignorància que avivava la bravura. No veia el
que no es veu: ni la fragilitat de la seguretat, ni
l’essència de la vida... ni tot l’iceberg.
_L’iceberg
196. LA MADAM TENIA RAÓ
En Richard sortí esperitat de la tenda de la
vident i se n’allunyà tan ràpidament com va
poder. Ella què sabia! L’endemà embarcava
cap a Amèrica i la sort canviaria, n’estava
convençut. Havia de marxar; el darrer fracàs en
aquell negoci l’havia fet decidir. No podia ser
més la riota del barri i la vergonya de la família.
- Allà va el petit dels Bishop - havia sentit
murmurar al seu veí - no farà mai res de bo
aquest ganàpia.
Ja dalt del Titanic, en Richard, acaronat
per la brisa del mar deixava volar els seus
pensaments imaginant un futur millor deixant
enrere la mala sort que l’havia acompanyat en
els darrers anys. Amèrica era la terra de les
oportunitats, això deia tothom.
La nit de la coL·lisió, però, només li venien a la
ment les paraules de madam Etienne:
- T’engolirà la foscor!!
_Caminant del cel
197. NIMBA Y FABRICIO
El perro estaba en el Titanic, era el perro más
guapo y más inteligente que había en el barco.
No se murió, se salvó, porque al chocar el
barco, murieron mucha gente, pero Nimba
nadó mucho. Hasta la orilla del fondo del mar.
Nimba salvó a su dueño Fabricio, porque
Fabricio había bebido mucha agua y Nimba le
hizo la respiración boca-boca.
Fabricio entonces cuando estuvo recuperado
salvó al gato con botas, el gato más bonito de
la selva, brillaba y todos lo adoraban mucho.
Nimba se puso enferma y Fabricio le dio un
poleo-menta.
En el Titanic había un actor, Daniel. Los
socorristas le salvaron igual que a Dánae, la
chica más guapa del mundo.
Fabricio y Nimba llegaron nadando a una selva,
montaron un campamento. Más tarde llegaron
Dánae, Daniel y el socorrista Arturo.
Y vivieron felices y comieron perdices.
_Arturo
198. DOS HISTORIAS, UN FINAL
¡La habíamos creado! Volveríamos a aquel
diez de abril en que el Titanic haría su primera
travesía.
Acababa de zarpar cuando chocó con otro
barco amarrado al puerto.
En un principio nadie creyó en la catástrofe.
Nos quedamos inmóviles hasta que se hizo
evidente: el insumergible naufragaba.
Mi amigo y colega a quien esperaba un brillante
futuro como inventor, y a quien yo había ido a
despedir, fue uno de los afortunados que logró
salvarse, pero después de la tragedia desistió
del viaje a Nueva York.
Juntos comenzamos una locura de proyecto:
construir una máquina del tiempo para evitar
aquel fatídico hundimiento del barco más
grande y lujoso jamás creado.
Pasaron años. ¡Lo conseguimos! ¡Volvimos!
Él subió. Llevaba nuestro invento. Hubo un
retraso. Un susto: El Titanic casi choca al salir,
pero pudo evitarse. ¡Lo logramos!
Días después leí la noticia del naufragio...
Y, apesadumbrado, pensé: «Lo alcanzó su
destino».
_Temis
199. AQUILES
Aquiles era un pueblo grande. La gente vestía
con ropa colorida y elegante.
Había una casa grande pero falta de colores y
gusto, era de la familia de Francisco Guerra, el
dueño de la casa.
Pero llegó el día en que su mujer le pidió
el divorcio, decía que estaba cansada de
aguantar sus malos tratos, que no le hiciera
caso y que estuviera tanto tiempo en su
trabajo.
Ella nunca pensó y nunca se imaginó que
llegaría a enamorarse de otra mujer.
Maribel y su amante embarcaron en el Titanic.
Era gigante y con muchos lujos, todo estaba
hecho de oro y plata.
Hacía un tiempo extraño, llovía a mares, el
agua entraba dentro. Lo peor de todo es que
intentaron salir a la superficie pero no pudieron.
La última palabra que se dijeron Maribel y
Josefina... un “Te amo” tan sincero y puro.
_La mujer del pueblo
200. UN CAVALLER COM CAL
FINS AL FINAL
Jo em considero un senyor de debò, un
cavaller.
M’agrada fer una passejada per la zona
d’estribord... abans de mitjanit.
Arribo a la proa, giro i llavors la veig. La dona
guaita per la barana.
Ella fa mitja volta i el seu llarg vestit es trava a
l’enreixat. El Titanic vira sobtadament i cau al
terra estrepitosament. Corro a socorre-la i em
coL·loco de genolls a frec d’ella, que crida:
“Una gran massa blanca”.
El turmell esquerra li fa un mal horrorós. El
vaixell gira encara més i sembla que redueix la
velocitat. El xoc i el massís blanc que sembla
voler abraçar-nos. Damunt nostre es precipita
un munt de gel.
Amb la flegma britànica que em caracteritza,
embolico un tros de gel amb el meu fulard,
l’aplico al turmell i dic: “Senyoreta... ja veu que
el servei d’habitacions és rapidíssim, ara està
en les meves mans fora de perill”.
_Nemo
201. FUTUR TRUNCAT
Viatge tranquil, el dia s’apaga, la nit fosca
embolcalla, hi ha qui resisteix, aprofita aquesta
estona de tranquiL·litat tot i la fredor àrtica que
envaeix la coberta abans d’anar a dormir.
Un soroll sobtat, una sacsejada, la tripulació
corre, rep ordres, gent que comença a esverar-
se. La coberta es va omplint, les cares són de
por, molta por, els passatgers busquen els bots
salvavides, això és greu.
Bots amb gent amuntegada van baixant fins
les fredes aigües. Hi ha qui no espera, es llença
esperant pujar des de l’aigua.
Mica en mica els bots es van allunyant del
vaixell que es veu ferit de mort.
Crits, gemecs, laments que es van apagant,
l’aigua massa freda... paralitza.
Finalment la forta remor del vaixell engolit per
les fredes aigües.
Només algun plor trenca el silenci que va
omplint, cada cop més, la negra nit.
Després esperar, esperar un futur?, un rescat?,
incertesa?
_BarbaBlanca
202. SUEÑO ROTO
¡Qué bonitas eran las estrellas y cómo brillaban!
Seguro que en Southampton no había tantas.
Ya hacía rato que no sentía las piernas,
pensándolo bien, ya no tenía ni frío. ¡Qué
suerte!
No creía que fuera capaz de aguantar más
esos pinchazos en las piernas, ese frío
oprimiéndole el pecho, ese dolor lacerante por
la columna. ¡Qué suerte tenía!
Igual que cuando le comunicaron que tocaría
en el Titanic. Era la oportunidad de su vida.
Su abuelo estaría orgulloso. Aún no entendía
cómo había pasado de estar con la orquesta
a estar en el agua. Todo había sucedido tan
rápido.
Una gran ola había entrado en el salón,
tragándose todo a su paso. Él solo pensaba en
el contrabajo de su abuelo, ¡no podía perderlo!
Se había aferrado a él con todas sus fuerzas,
como si su vida dependiera de ello, pero...
¡Qué bonitas eran las estrellas!
_Ción
203. ACOMIADAMENT
Cada dia a l’escullera d’un port un home
espera amb la mirada quasi perduda.
Se’l veu cansat, amb el rostre marcat pel pas
del temps.
Arriba a primera hora de la tarda, no marxa fins
que s’ha fet fosc.
El pescador que molts dies el veu està intrigat.
Un dia la curiositat pot més...
Bon home us agrada la mar? Sou cada dia al
mateix lloc amb la vista posada en algun punt
de l’horitzó, enyorança de quan navegàveu?
Algun record de pescador? Alguna...
Res de tot això pescador, amb llàgrimes a
flor de pell digué: un viatge molt llunyà que
va ofegar i enterrar al fons del mar iL·lusions,

37. 37
somnis i un amor, però com que la mar ho
torna tot... espero, al menys, si puc retrobar
aquell amor... és l’únic pendent de fer... poder
acomiadar-me!, doncs la resta ja va quedar
massa enfonsat.
_BarbaBlanca
204. ÚLTIMA VESPRADA
Dins la sala on es celebrava el gran sopar,
tot restava amb normalitat, la música de
l’orquestra sonava i la gent amb la seva
majestuositat que la caracteritzava gaudien
de la vetllada. Tot era un entorn idíL·lic i res
no faria pensar que la tragèdia era imminent.
De cop i volta, s’escoltà un gran estrèpit que
va fer trontollar les làmpades de la sala, les
taules, les cadires i el rellotge van començar
a tocar hores sense parar. De sobte, entrà un
mariner anunciant que el vaixell havia topat
amb un iceberg i la situació era crítica. La gent
va començar a córrer amb les cares de terror
i pànic. Tothom sortia de les seves cambres,
els passadissos plens saturant les sortides i
es dirigien a la part més alta del vaixell mentre
escoltaven els crits que s’anaven repetint - un
iceberg!
_Primavera
205. MÉS A PROP TEU
Quant temps dec portar a l’aigua? Tremolo,
però no sento fred. Potser són els nervis. Em fa
por no tenir fred. En Rogers diu que quan mors
congelat comences per perdre la sensibilitat.
On deu ser en Rogers ara? La seva mirada
abans de saltar...
Però tinc tot el cos fora de l’aigua. Només el
peu surt de la fusta. Em fa por moure’l. I si el
tinc congelat? Qui voldrà contractar a Nova
York un immigrant sense peu?
Quin silenci!!!! Els crits d’abans em torbaven
però aquest silenci... I aquella música!!!! Nearer,
my God, to Thee...
Què és allò, una fusta?!!!! És gran, si moc
les mans la podria agafar. Hauré de posar-
les a l’aigua, però si hi arribo... Sembla un
instrument. Un contrabaix? No en sé res de
música.
Va intentem-ho!!!!! Nearer, my God, to thee,
Nearer, my God to thee...
_XA CDQ
206. SOMOS EL TITANIC
Nos sentimos fuertes y orgullosos, nuestra
coraza es de acero con la promesa de ser
insumergible. Fabricación orgullo de nuestro
siglo.
Cabalgamos sobre las aguas del Atlántico
hasta nuestro próximo destino. Pero en la
cuarta noche, nos volvemos débiles, heridos
por un iceberg en uno de nuestros costados.
Nuestra voz de auxilio, se alza sobre el oleaje.
La transmitimos por ondas en un SOS a miles
de millas de distancia con la única esperanza
de la cercanía de otros barcos.
La realidad nos ha alcanzado, el Titanic se
parte en dos y nuestros rescatadores no
llegarán a tiempo.
Mientras..., llenamos los escasos botes
salvavidas con mujeres y niños.
El resto deberá resignarse a su suerte, a su
destino.
Luego la popa se hace vertical, y el mar se
llena de brazos alzados en auxilio.
Pasadas unas horas, solo encontrarán unos
botes a merced del oleaje, todavía algunos
envueltos en llantos desgarrados.
_Surfeando
207. UNA HISTORIA MÁS DEL
MAR
Hace frío... mucho frío... pero no lo siento.
El vello de mis brazos sólo se eriza al ver el
terror en los ojos de la gente. Mi cuerpo está
temblando, pero tiembla de miedo.
Soy fuerte, tengo que serlo.
Miro al imponente témpano de hielo que
inconsciente no sabe lo que ha hecho. Que
sin querer ha convertido en eternos los sueños
que el Titanic nos regaló.
Veo los botes alejarse inundados de lágrimas.
No soporto pensar que al amanecer la luz del
sol mostrará los horrores que ahora la noche
oculta.
Desespero y abro la puerta.
Mi deber ha terminado, sólo me queda soñar.
Antes de cerrar, escucho una voz que me dice:
“Suerte, Capitán”.
Mi cuerpo sigue temblando, pero ahora tiembla
de frío. No tengo miedo... ya no.
_Jennifer
208. NANA
La caricia de un iceberg me partió en dos y el
mar en calma me acogió en su seno. Desde
entonces, y ya hace un tiempo, solo hay
oscuridad, frío y silencio. Yo también quiero mi
canción... matarile-rile-ron.
_Noa114
209. UN MAL SON
Avui, dia 17 d’abril de 1912 el Titanic, el gran
vaixell, la proa de la navegació mundial ha
arribat a Nova York després del seu viatge
primerenc. Uns quants polissons han estat
arrestats i retinguts a l’illa d’Ellis. Un d’ells havia
passat a primera classe just abans d’arribar a
port per intentar un robatori. Els músics han
acabat la travessa amb més crítiques que
elogis. Segons el capità, s’han trobat alguns
icebergs abans de traçar la darrera ruta, que
han estat fàcilment esquivats. La gent de
primera classe ha baixat del vaixell amb tots
els honors i himnes adients. Els de tercera han
esperat. La companyia propietària ja té prevista
una nova ruta que inclogui el Carib.
La cançó My heart will go on, emotiva i
romàntica, m’ha despertat. M’he adormit llegint
la tragèdia del Titanic ara fa un segle.
_Alberto Pagnelli
210. LA DECISIÓN
No se lo he dicho a Eva: no pude evitar la
muerte de nuestro hijo porque tuve miedo.
Esta noche iba a confesárselo, pero no me he
atrevido. Siempre he sido un cobarde. Pero
esta vez será diferente, porque por fin voy a
decidir mi destino.
Cuando ella llegue a América, recibirá el
dinero de mi póliza de accidentes. Está todo
arreglado.
No hay nadie en cubierta. El mar deja entrever
algún iceberg solitario. Oigo el repicar de
una campanita... Debería volver al salón...
¡Pero qué digo! Voy a saltar... Espera... Oigo
una canción... Qué extraño. Hoy no actúa
la orquesta... Tocan la canción preferida de
Eva. Qué ironía escucharla ahora. Me siento
como un personaje de una mala novela: “y de
repente, él reconoció la canción preferida de
su amada”. Me reiría mucho de esto sino fuera
porque tengo que... ¡Dios mío!, pero ¿qué es
ese horrible ruido?
_Op. Continental
211. EL MEU BRESSOL, L’OCEÀ
Perseguia un somni i la immensitat de l’oceà el
bressolava.
El meu gran somni es barrejava amb el de
la resta de passatgers que miràvem l’horitzó
amb esperança, enyorança i iL·lusió. Diuen
que va ser un iceberg del que només es veia
un fragment, jo crec que potser els somnis
pesaven massa i es van barrejar entre ells
creant un torbellí que es convertí en malson del
que molts ja no vam despertar. L’oceà ens va
acollir i ens segueix bressolant.
_Katarsis
212. LAS BALLENAS
Miró al cielo, negro azabache de las simas
invertidas, mientras el Titanic se hundía en las
gélidas aguas que petrificaban el aliento.
Zozobraba entre el caos, mientras sonaba la
música.
¿Cuántas muertes habíamos producido, y
se habían producido a nuestro alrededor?
¿Éramos conscientes? ¿Era la primera muerte
que observaba, o muertes, por el tumulto
numérico que no podía contar con mis dedos,
ni con mis ojos, ni con mi mente, agolpada
entre los botes, con la gente lanzándose al
mar?
NO.
Los gritos, sólo hacían florecer que era la
nuestra. ¿Alguien se alegraría de nuestra
desaparición? ¿Nos llorarían?, ¿o todo era el
acto dantesco de un juicio final, donde sólo
se desprendía justicia, como si aquellas aguas
formasen parte de un dintel románico sobre el
que tomarían conciencia todos aquéllos, que lo
leyesen en el diario al día siguiente?
Las ballenas no aparecieron para escuchar la
música.
_Nostalgia
213. EL VIAJE
Había llegado con tiempo suficiente de hacer
la última comprobación antes del primer
viaje, cuando me detuvo una anciana con un
aspecto un tanto extraño.
- Será el último viaje y el primero.
Los problemas hasta entonces se habían
sucedido, pero nuestro buque estaba listo para
navegar. Sería el orgullo de White Star.
Los días transcurrían con total normalidad en
el puente de mando, aunque seguía dándole
vueltas a las palabras de la anciana.
Oímos un grito distorsionado.
- ¡¡Iceberg!!
Apenas se veía una forma indefinida a la
que nos acercábamos demasiado deprisa.
Intentamos una maniobra desesperada para

38. 38
evitar el choque. No fue posible.
En ese momento, sentí una especie de
corriente eléctrica que atravesaba mi cuerpo.
Se me erizaron los vellos de todo el cuerpo y
una gran luz nos iluminó a todos.
Pasajeros y tripulación llegamos al puerto de
Nueva York sin saber qué había pasado.
_Panico
214. GINGIVITIS AGUDA
Bajo las arañas enormes que iluminaban uno
de los incontables comedores del trasatlántico.
La familia Col disfrutaba de una copa helada
de whisky con coco rallado. Entre cucharada
y cucharada, la gingivitis de la señorita Col se
empezó a manifestar en forma de muecas:
- ¿Cómo puedes hacer esas muecas con lo
delicioso que está este postre? - Le preguntó el
camarero.
- La copa helada está tan fría como las aguas
que estamos surcando. - Respondió soltando
la cuchara.
- Eso es verdad señorita, pero no tiene por qué
preocuparse, viaja en un barco llamado Titanic.
_Fénix
215. TITANIC
El Titanic se hundió;
fecha: 14-15 de abril de 1912
hora: 23:40 del 14 de abril 2:20 del 15 de abril.
causa: colisión con un iceberg.
Ayer estábamos en una cena elegante, en
un barco, eran más de 1.000 personas y de
repente, nos chocamos contra un iceberg.
Yo intento salir del barco, me tiro al agua desde
la cubierta, ¡está congelada!, me llega un
salvavidas y de seguida lo cojo. Intento salvar a
los demás, pero no lo consigo, mueren más de
50 personas alrededor mío. Yo lo consigo.
Flotando en el salvavidas llegué, a la mañana
siguiente, a la orilla, intenté hacer fuego, lo
logré y esperé, hasta dos días. El 18 de abril oí
el helicóptero, chillé hasta que me escucharon
y consiguieron rescatarme.
Cuando llegué a Londres, mis padres me
esperaban, llevan días haciéndolo, cuando los
vi me abalancé hacia ellos.
_Tina López
216. EL VIOLINISTA
¡Qué bella es la música! La música lo es todo
en mi vida, me transporta a sitios maravillosos,
me da paz, me infunde ánimo. Y lo más
bonito es que todas estas sensaciones son
compartidas entre músicos y auditorio. Incluso
en los momentos más difíciles.
Este arco que me permite extraer lo mejor de
mí, este violín, mi compañero inseparable.
Va a ser la última función, las últimas piezas,
las que me van a llevar de vuelta a Lancashire.
Los pasajeros corren despavoridos, pero ahí
estamos nosotros, los músicos de a bordo.
Daremos lo mejor de nosotros mismos hasta el
final, haciendo lo que nos gusta y acercando a
todo el que quiera al Paraíso.
Que todas las almas de las personas
que pierdan la vida en esta catástrofe,
el hundimiento del RMS Titanic, puedan
encontrar el Camino.
_PaniCo
217. ECOS
Posidó inclinà el trident i els corrents marins
obeïren el seu designi, seguint el mateix
recorregut que havien iniciat milers d’anys
enrere. Les seves aigües, unides als vents que
comandava Èol barrejaven ecos llunyans i ecos
propers de déus, homes i bèsties:
“El cant captivador de les sirenes... Desperta
ferro!... Tocat i enfonsat... Un vent fort de l’est
dividí el mar en dos... Veles e vents han mos
desigs complir... A l’abordatge!... Paf era un
drac màgic... Terra a la vista!... Bufa ventet,
hissem la vela... Agafeu el nen, no puc més...
Mariners d’aigua dolça...” I entre aquelles veus
apaivagades s’elevà la música de la banda del
Titanic, que en la seva darrera interpretació
es mesclà amb els crits i les súpliques dels
passatgers del colós, mentre aquest s’anava
enfonsant en les aigües glacials.
_Eslora 1,71
218. ECOS II: REELABORACIÓ
Relacioneu mitjançant una fletxa els elements
de la columna de la dreta amb els de
l’esquerra:
Cant de sirenes Crit d’almogàver
“Desperta ferro!” Joc de taula
“Tocat i enfonsat” Cançó infantil
Divisió del mar en dos Homer
“Veles e vents han mos desigs complir...”
Gemec des d’una pastera
“A l’abordatge!” Capità Haddock
“Puf era un drac màgic...” Havanera
“Terra a la vista!” Enfonsament de vaixell
“Bufa ventet, hissem la vela...” Ausiàs March
“Agafeu el nen, no puc més.” La Bíblia
“Mariners d’aigua dolça!” Crit pirata
Música del Titànic Albirament de terra
_Eslora 1,71
219. LA IMMENSITAT DEL CEL
La quietud del saló, l’escalf de les estufes i
la butaca ajuden a la lectura. El magazín que
fullejo informa que s’han descobert vint-i-un
objectes astronòmics al 1916. Mai podrem
assolir la immensitat del cel! Em sobresalta el
discurs d’un oficial que ens prega anem cap
a la sala comú. Hi accedeixo amb inquietud.
El capità fa callar l’orquestrina. Informa que el
navili ha tingut un contratemps, que l’haurem
de desallotjar, que no ens amoïnem perquè
estan avisats tots els vaixells dels voltants i que
vindran al nostre auxili. L’orquestrina continua
tocant. Recullo roba d’abric i pujo a coberta.
L’ambient és gèlid. La marineria prioritza infants
i dones en l’accés als bots de salvament.
Espentes, laments i plors en les cues tanmateix
la mar està extremadament tranquiL·la i en la
foscor llueix la immensitat del cel.
_Senseseu Dònim
220. EL BUQUE DE LOS SUEÑOS
Josefa mira desde su bote al Titanic. En su
cubierta ha dejado sus sueños, su vida y su
marido. Mientras una lágrima cae de sus ojos
resuena en su mente las últimas palabras de su
marido, “Pepita, que seas muy feliz”. Nuevas
ideas asaltan su mente, si le hubiesen hecho
caso a su suegra, si no hubiesen navegado.
¿Cómo podía haber puesto punto final a su
matrimonio aquel buque de los sueños en
las gélidas aguas del Atlántico? La condesa
de Rothes le cogió la mano y con tono
comprensivo le dijo:
- Ahora tú tendrás que vivir por los dos. La
mejor manera es que seas feliz como te ha
deseado.
Y Pepita rompió a llorar mientras el Titanic se
hundía en el mar.
_Ulises
221. PRELUDI DE LA TRAGÈDIA
Cada dia em desperto amb una iL·lusió al pit
més forta, com si el meu cos notés que cada
cop som més a prop de Nova York, o potser és
l’alegria que m’omple en pensar que els meus
ulls podran observar un dia més la immensitat
d’aquest mar que ens rodeja. No deixo de
pensar en la nova vida que m’espera, una nova
feina amb la qual pugui viure decentment, en
el diferent que serà Nova York del meu petit
poble. Tenia moltes ganes d’explicar-te el
viatge amb aquest immens vaixell, mare, estic
segur que a tu t’hagués encantat, tot és tan
bonic i grandiós. Sonen alarmes mare, he anat
a veure què era. Fa molt fred i truquen a la
porta. Mare, sonen alarmes.
_La vila nova
222. PROFECIA DE GEL I FOC
En Bruce Ismay mirava el mar des de la seva
finestra. Amb el puny tancat amb tanta força
que li feia mal el canell. La ràbia li corria per les
venes. A la mà un escarit telegrama “El HMS
Britannic ha estat enfonsat per una mina”.
Primer el Titanic i ara el Britannic, la classe
Olimpyc semblava maleïda. Algú entra a la sala.
Una veu profunda li llença un retret:
- Un cop et vaig dir que aconseguiries el teu
somni, però el gel i el foc t’ho prendrien. Bé,
avui és aquest dia.
Ple de ràbia en Bruce es gira cap al nouvingut:
- Si no fos un cavaller ara mateix et trencaria la
cara.
- Què t’ho impideix? El teu honor te’l vas deixar
a la coberta del Titanic quan et vas disfressar
de dona per fugir.
_Ulises
223. LES GÈLIDES AIGÜES
Els besavis de na Clàudia viatjaven a bord
del Titanic quan aquest es va enfonsar en les
gèlides aigües atlàntiques.
Na Clàudia sempre havia volgut ser biòloga
marina, i el seu somni es feu realitat. Feia cinc
anys que treballava a l’Institut Oceanogràfic
quan se li presentà una oportunitat única i
impressionant: realitzar una expedició al RMS
Titanic.
Després d’un mesos de preparació es
dirigiren, ella i els seus companys, cap al lloc
del naufragi. Entraren dins un aparell que els
permetria descendir fins a les tenebroses i
desconegudes profunditats.
A mesura que s’acostaven a les restes del
transatlàntic, na Clàudia pensava amb els seus

39. 39
familiars. Però de sobte, un fort corrent marí els
va empènyer cap a la proa del vaixell amb la
qual van xocar.
L’aparell s’espatllà, no podien sortir. Tot seguit
començà a entrar un munt d’aigua que els
causà la mort.
_H2O
224. ELLA
Se despertó desnuda y despeinada. La
almohada tenía restos de lo que había sido su
maquillaje.
Él no estaba a su lado, ni recordaba su
nombre. Uno de tantos.
Desde que su amado marido había muerto no
dejaba ni un instante de divertirse. Sabe mal
decirlo, pero eso era lo que hacía consciente
de que la vida era demasiado corta como para
no aprovecharla. Dormía de día para disfrutar
de la noche.
Pidió algo al servicio de habitaciones. Aunque
estaba en un buque, nada lo diferenciaba de
uno de tantos hoteles de lujo en los que se
solía alojar. Aquel era el Titanic.
Comió, se arregló y salió del camarote
preparada para otra gloriosa noche.
Estaba inmóvil delante de la orquesta,
hipnotizada por el vaivén del arco del violinista.
El barco se hundía, pero estaba en paz. Era
el efecto de la música y el recuerdo de su
esposo.
_PaniCo
225. POLIZÓN
Llevaba varios días viviendo en aquel bote. Por
suerte no le habían descubierto.
Huía de la miseria y buscaba la soñada “tierra
de las oportunidades”. No había conseguido
el dinero para comprarse el pasaje para aquel
buque, el RMS Titanic, así que esa era la única
opción.
En su pequeña bolsa llevaba algo de comer,
esperaba que suficiente para todo el trayecto,
ya que no quería arriesgarse a que lo
descubrieran.
Estaba medio dormitando cuando un extraño
sonido alteró su rutina. Las alarmas empezaron
a sonar. Levantó un poco la lona que cubría el
bote, lo justo para mirar a su alrededor. Había
que evacuar.
De un salto se incorporó, quitó la lona y lo
preparó para salvar al mayor número de
personas posibles.
Desde arriba pudo ver las caras blancas y
temblorosas que bajaban en aquel bote,
mientras unas luces aparecían a lo lejos.
_PaniCo
226. FLORS
Mr. Raymond, propietari de Delicacyflowers -
tercera generació-, es pessigà el tou de l’orella,
com acostumava a fer sempre que estava
amoïnat. Es tractava d’una qüestió de prestigi:
la seva floristeria havia estat l’escollida per
proveir de flors el Titanic en la seva primera
singladura i calia fer-ne una selecció acurada.
Les fotografies dels poms que engalanarien
l’escalinata serien publicades a banda i banda
de l’Atlàntic. Una composició de gladiols,
crisantems i assutzenes, potser? I bouquets
delicats a les taules del menjador... Haurien
florit els nards, a l’abril? I encara que es
marcissin aviat, caldrien gardènies per als traus
dels cavallers i violetes per als cabells de les
senyores...
...
Dos mesos després, Mr. Raymond estava
amoïnat per l’encàrrec: quines flors serien
adients per a les corones que llançarien al mar
com a recordatori de les víctimes del naufragi?
Es pessigà el tou de l’orella... es tractava d’una
qüestió de prestigi.
_Babord
227. ESPERANDO AL
CARPATHIA
Hace un momento todo era un caos pero por
fin han cesado los gritos. Desde que el Titanic
chocó contra un iceberg ya han pasado casi
cuatro horas. En los primeros momentos los
únicos alarmados éramos los miembros de la
tripulación. Los pasajeros, ignorando su futuro,
mantenían la calma. Afortunados.
Las órdenes que teníamos eran de organizar
la evacuación a sabiendas que no había plaza
para todos en los botes salvavidas. Ha habido
momentos de gran tensión. No se puede
reprochar a la gente que luche por su vida.
Hemos intentado que las mujeres y los niños
subieran primero, pero caballeros de primera
clase han conseguido puestos en algunos
botes.
Al embarcar en el mío, soy responsable de las
personas que se salvarán o perecerán esta
noche. Temo que si nos acercamos a los que
todavía gimen en el agua helado podamos
hundirnos por el peso.
¿Cuándo llegará el Carpathia?
_Valentina
228. HEMINGWAY I EL TITANIC
Les copes repicaren, i la Marian tingué que
fer un equilibri amb la safata per no avocar-
les sobre els comensals. Alguns passatgers,
desconcertats, sortiren a coberta. Era una nit
impetuosa, i els estels es reflectien en el mar
com purpurina.
Un mariner, alt, de cabell incipientment canós,
s’agafà a la barana i osciL·là el cos per
observar els danys. Pendulà el cap de proa a
popa, i mentre el rostre se li glaçava, observà
una lleu deformació del casc, imperceptible.
Despreocupat, tornà a preguntar-se perquè la
Marian, aquella cambrera de somriure etern, el
rebutjà.
Hores després, mentre el mar, impietós, engolia
el vaixell, la Marian besà aquell mariner fins que
la tebiesa del seu alè s’esgotà.
Anys més tard, Ernest Hemingway, exposava
en la teoria literària de l’iceberg, que la part
submergida, menys visible, esdevé veritable. I
que l’aparent, no sempre és el cert.
_Francesc
229. SENTIT I SENSIBILITAT
(1r premi)
L’encarregada, plorosa, va ser la darrera a
abandonar la majestuosa biblioteca del Titanic
quan l’aigua ja xopava les fulles dels llibres
de les prestatgeries inferiors. Moby Dick,
ansiós, esperava que el nivell pugés prou per
perdre’s en la profunditat de l’oceà i superar
les vint mil llegües de viatge submarí. Els
crits aterrits dels passatgers van despertar a
un Dràcula famèlic que es fregava les mans
esquelètiques preveient el festí més gros
de la seva eterna vida. El seu company de
malsons, Frankenstein, pretenia socórrer a una
criatura que oïa plorar al final del passadís però
sabia que el seu aspecte monstruós, encara
l’espantaria més, i va desistir. Al contrari,
l’home invisible es mostrava tan gèlid com
l’iceberg contra el que acabaven de xocar,
sabent que ningú li impediria ocupar un dels
llocs, reservats a criatures i dones, en els bots
salvavides. Mancava tot el sentit i sensibilitat
del món.
_Hannah
230. LA IAIA DEL TITANIC
- Mama saps que...? Avui hem començat a fer
un treball sobre el Titanic.
- Què interessant rateta!
- Sí, la senyoreta ens ha explicat la història del
Titanic, un fet verídic i molt trist.
- Saps què li va passar...?
- Doncs que es va enfonsar, i ara no recordo...
si va ser el dia 14 o 15 d’abril de 1912.
- Saps com pots recordar la data de
l’enfonsament del Titanic?
- Com mama?
- Doncs, amb cada aniversari de la iaia de la
tieta Tais, la iaia “Trudis”, va néixer el 15 d’abril
de 1912, el dia que es va enfonsar el vaixell.
- De debò?, la iaia de la tieta Tais va néixer el
mateix dia que es va enfonsar el vaixell?, això
vol dir..., que aquest any... farà cent anys !!!!
- Doncs sí, aquest any complirà cent anys!
- Quina passada!, la iaia del Titanic!
_Flor de Ribera
231. LA SONATA DEL TITANIC
Todos sabemos que la orquesta del Titanic
proseguía tocando su partitura aún a sabiendas
de que el barco se hundía; sonaban los
violines, laúdes y piano como un remanso de
paz y cordura en medio del caos circundante.
Crujían como un terrible y enorme leviathán las
cuadernas del barco, los pasajeros gritaban
enloquecidamente como poseídos por el
demonio, matándose entre sí por obtener
una plaza en un bote salvavidas, y mientras
tanto, los componentes de la orquesta, con
el agua helada del Atlántico Norte por las
rodillas, continuaban su sonata impertérritos
y fieles a su cometido. Me gusta imaginarlos
allá abajo, a miles de metros de profundidad y
más de cien años después, impecablemente
vestidos con su frac y levita, tocando igual de
apasionadamente cada noche en la cubierta
del imponente barco para su respetuosa
audiencia de criaturas abisales.
_MedioHombre
232. ELS MEUS GERMANS
OLYMPIC, BRITTANIC I JO
Vaig néixer a Belfast en el si d’una bona família
i envoltat de luxes. El meu germà gran em
portava dos anys i l’infortuni va fer que no
conegués al petit de nosaltres tres. La gent
deia que érem gairebé bessons...
A començaments de 1912 em sentia tan segur
de mi mateix, orgullós, i ple d’iL·lusions, volia
seguir l’estela viatgera del meu germà gran,
recórrer món.
El dia ansiat va arribar, vaig salpar de
Southampton amb destí Nova York el 14
d’abril. Aquell va ser el meu moment, els meus

40. 40
somnis s’acomplien, em vaig deixar portar per
l’emoció d’aquella gloriosa jornada; de sobte,
poc abans de mitjanit vaig sentir com quan et
talles un dit amb un full de paper...
Va ser la fi... ara encara ploro, des del meu
descans etern a Terranova les vides dels meus
passatgers i els meus somnis malaguanyats
per l’iceberg.
_Realme 1967
233. TITANIC HA MUERTO
Titanic ha muerto. Mi padre trajo a Titanic
después de participar en las labores de rescate
del transatlántico Titanic. Se encontró al pobre
gato escondido bajo un asiento de uno de los
botes salvavidas y como que nadie dijo ser
el propietario, vino a ser uno de los escasos
regalos en su regreso, que tanto mi madre
como mis hermanos anhelábamos.
Titanic tenía pánico al agua y sólo la toleraba
estando mi padre cerca.
Mi padre, un abstemio declarado, le llora
bebiendo whisky.
_Encanto
234. TRES MESOS DE VIDA, UNA
HORA D’ANGOIXA
L’Elisabeth plorava a estones. Sanglotava i
es calmava al pit de la mare. S’aguantaven
estirades en un tros de fusta i la gelor de l’aigua
començà a arribar al moll de l’os. Gairebé
no notava les seves cametes i els llavis els
tenia morats. Els braços de la mare perdien la
força poc a poc. S’acurrucà dins el foulard, la
mare l’acaronà i es va ajustar l’abric que les
envoltava a les dues. Els llums de les bengales
brillaven dins la nineta dels ulls de la petita,
mentre el Titanic s’enfonsava davant dels ulls
humits de la mare. Com els plors d’un nadó
que no és atès per ningú, els crits de pànic
de la gent martellejaven les seves delicades
orelles. Aclucant els ulls, desconnectà de la
realitat fins que unes mans calentes la van
despertar. L’Elisabeth buscà amb la mirada la
seva mare, però ja no hi era.
_Lluna
235. LA LLIMONADA
A Brighton no es recordava un juliol tan calorós
com aquell. Mr. Spencer pensà que una
llimonada alleugeriria la sufocació que sentia i
s’assegué en una de les tauletes del balneari
on s’hostatjava, arran de mar, per fer una
cura de nervis. Cridà el cambrer i li demanà
la llimonada, “ben freda, si us plau”. Mentre
esperava, s’entretingué mirant les parelles que
passejaven agafades del bracet, els vestits
vaporosos de les noies i la xiscladissa dels
nens que s’empaitaven a la sorra.
Arribà la beguda, servida en got allargat, amb
una rodanxa de llimona i dos glaçons. Estava
ben freda, com havia demanat. En acostar-
se-la als llavis, el xoc dels glaçons li feu aturar
el moviment. Se’ls mirà fixament i tornà a
veure l’iceberg i les aigües glaçades, i a reviure
els crits, la desesperació i l’enfonsament del
vaixell. El got s’estavellà al terra i Mr. Spencer
arrencà a plorar.
_Mànega
236. UN MAL GUIÓ
El dia que vaig saber que en Leo s’embarcaria
al Titanic, no vaig tenir cap altre pensament
que com aconseguir pujar-hi jo també.
Amb l’inestimable ajuda d’uns amics, ens
vam inventar una posada en escena digna
de les millors peL·lícules de Hollywood i fins i
tot el nom que vaig escollir, Kate, era l’esquer
incontestable per l’amor de la meva vida.
Vam pensar en tots els detalls i tot anava fil per
randa fins que va aparèixer un iceberg que va
tirar per la borda tots els plans.
Una pot estar enamorada però mai s’ha de
perdre el nord.
Per això, improvisant -no cal dir-ho-, vaig fer
per salvar-me i ara estic rumiant si anar al Carib
on estarà en Johnny o optar per en Georges
per allò de què les tempestes, perfectes o no,
són més agradables de patir i et poden regalar
alguna abraçada i qui sap què més.
_Aida
237. LA TOPADA
I ja camí de l’abisme acceptava afligit la topada
històrica amb l’iceberg; admetia resignat
l’errada en els càlculs sobre allò del què era
capaç; reconeixia el fracàs de l’expedició, nòlit
arrogant i fracassat al capdavall, i suportava
amb infinit desconsol la mort de tanta gent.
I mentre s’enfonsava sentia aclaparat el
xipolleig de braços i cames compassant
les pampallugues dels darrers llums que
s’apagaven. I amb tot en arribar al fons es negà
rotundament a partir-se en dos. Neptú, sense
cap més raó, ho resolgué d’un cop de fitora.
_Lo Grumet del Sas
238. NAVILI DE L’ORC
Lúbric Sant Crist de proa sobre ferrenya
altivesa desafiant la immensitat i la força de
l’onatge herculi. Però la Natura és imponent i
colossal, no entén de volences ni sentiments,
no entén de somnis ni quimeres. En mal
averany, la sibiL·la amaga el joiell que no ha
de perir, i poc més tard clapoteig de gent en la
salabror de l’escuma freda. “Vivent misteriós”,
amb so de corda passeja per coberta com una
torna d’absoltes. I amb convulsos espasmes al
ventre dins la glacera de la fosca el buc deixa
el solc que esdevindrà un romanç mític. Sí:
foscor, molta foscor, silenci i uns darrers udols
escadussers en la bromera de l’alba.
_El Gaiter de la Muga
239. LA DAMA NEGRA
També vosaltres penseu que m’he trastocat?
Us ben asseguro que tan bon punt pujà al
Titanic, vaig saber que era Ella, que arribava
disposada a fer una intervenció ben lluïda. No
hi podia fer res: qui m’hauria cregut? Aquesta
vegada la seva aparença no era esquelètica,
ni duia cap dalla aferrada a la mà; tampoc no
anava encaputxada, ni tapada amb una capa
fins als peus. No. Vestia de negre, això sí, amb
una sobrietat que la feia passar desapercebuda
quan recorria la coberta destinada als
passatgers de primera classe o quan feia
la seva tria passant, fugissera, entre els de
tercera.
La vaig veure per última vegada la matinada del
16 d’abril del 1912. Enmig del terror i la
desesperació, la seva gèlida serenor era només
comparable a l’iceberg amb què havíem topat.
_E la nave va
240. MALEFICIO
Llegó al puerto de Southamptom cargada
con parte de las pertenencias de Miss Claire,
la frágil y ausente esposa de Lord Hanks.
Arrastraba también con ella, aquella recua
de desgracias que atenazaban a su marido y
ahora también a ella, que acarreaba la feroz
huelga del carbón.
Junto a Parker, que viajaría con los señores,
alcanzaron la cubierta de primera clase.
Aprovechando el momento, como un regalo
para la vista, de los que escaseaban, fueron
apilando los bultos ordenadamente.
La escalera lateral, no sirvió de escondite en su
huida.
Cuando pudo zafarse de sus repugnantes
manos, recolocándose la botonadura de
la blusa, deseó con todas sus fuerzas que
los afilados cristales de aquellas lámparas
se clavaran como rayos en el corazón de
Hanks, como de manera furtiva lo hacían
continuamente sus garras bajo su falda y que
las gélidas aguas de su viaje, helaran para
siempre su despreciable alma.
_Olda
241. NUS MARINER
Ja em veieu aquí, descolorit, onejant en una
illa perduda. Sóc jo, el mocador de seda que
lady Whiterstop va comprar abans de les seves
noces. Després va venir el casament i el viatge
en aquell maleït vaixell. Cada nit, en Gladstone,
el mateix Tom Gladstone que avui es passeja
pels carrers de Londres del braç d’una altra
rica hereva, em deslligava amb dits de rèptil
avariciós i feia un petó al coll de la seva
esposa. La resta no és cap secret: la coL·lisió
fatal i, entre els cossos no retrobats, el d’ella.
I només jo sé la veritat. Sé que al moment de
pujar al bot salvavides, ell la va empènyer. Ella
es debaté i ell em va estirar a mi per escanyar-
la. A contracor vaig lliscar pel seu coll esvelt. Sí,
només sóc un pobre mocador de seda. Però
em vaig convertir en l’arma d’un assassí.
_Bernat Metge
242. IMAGINA-TE’L
10 d’abril de 1912, port de Southampton.
RMS TITANIC (White Star Line)
269 m d’eslora, 28,19 m de mànega, 53,3
d’alçada.
Imagina-te’l des de lluny. Des d’un d’aquells
carrers plens de rates que s’obrien pas cap
el moll on era atracat. Amb aquella silueta
d’aspecte majestuós engolint l’horitzó.
Amb el seu poderós cor bategant alentit i
llançant encisadores fumaroles damunt la
teva perplexitat. Imagina-te’l seduint-te fins
engalipar les teves pors. Imagina-te’l donant-te
recer en les seves entranyes. Imagina-te’l mar
endins, gronxant la teva esperança camí de la
immortalitat. Imagina-te’l cent anys després
en el fons de l’oceà Atlàntic. Imponent, com el
primer dia, regnant en els teus somnis.
_Jeremy

41. 41
243. L’ADÉU
Amb llàgrimes als ulls i cames tremoloses, es
van mirar durant llarga estona. Cada segon que
passava, la cambra es feia més i més petita i
l’espai per respirar era més limitat.
Les mans fortament agafades, els ulls clavats
en l’altre dins la foscor que se’ls anava
menjant.
Al fons, el soroll del mar, els crits dels
passatgers amb els qui la nit abans compartien
balls i riures.
En l’últim moment, una abraçada els va servir
d’analgèsic davant la certesa de la mort.
Va agafar fortament el tros de vidre i el va clavar
fortament al ventre de la seva estimada que
havia fet seva tant sols uns dies abans.
Entre gemecs i petons es van acomiadar per
sempre.
_Olor de Mar
244. TITANES
En silencio, el titán Océano hace avanzar sus
ejércitos de hielo, los posiciona y espera. Un
falso titán, creado por los hombres, navega a
gran velocidad en sus tranquilas aguas.
En el interior del barco, protegida por un casco
indestructible, la vida baila ajena al desastre
que se prepara. En el exterior da comienzo la
batalla:
- ¡Gira a estribor!
- ¡Parad máquinas!
- ¡Mayday, mayday, mayday!
Es tarde, las aristas afiladas del gigante cortan
el acero y Océano, a través de la proa, toma
posesión del barco. El agua recorre los pasillos
e inunda las habitaciones y las salas. Gritos,
pánico. La vida busca cómo salvarse, pero el
lujoso Titanic levanta la popa, se parte y se
sumerge. Entre las aguas heladas danza la
muerte.
_Marpez
245. TITANIC: RELAT CURT
És cert que la literatura et pot canviar la vida.
Si l’oficial que portava el comandament hagués
pogut coincidir amb els millors autors de relats
curts, probablement el naufragi del Titanic no
hagués succeït.
Si hagués llegit Hemingway i la seva teoria de
l’iceberg, sabria que la veritat sovint s’amaga
sota la superfície d’una història calma; que
sempre és més important el que no es veu ni
es diu.
Si hagués begut de Borges hauria descobert
el seu món de miralls i laberints, s’hagués vist
ell mateix des de fora pilotant el vaixell i hagués
pogut corregir-ne el curs.
Si hagués interpretat Max Aub, hagués advertit
que les paraules a vegades rebenten per dins,
com el costellam d’una embarcació.
I si, finalment, s’hagués topat amb Monterroso
sabria que, per més que tanqués els ulls, cada
cop que els tornés a obrir el dinosaure, blanc i
glaçat, encara seguiria sent allà.
_Lapislàtzuli
246. JOHN JACOB ASTOR
“Nos hundimos. Irremediablemente”.
John Jacob Astor IV no era de los que tiraban
la toalla fácilmente, pero la situación había
llegado a su límite. Las últimas inversiones
habían ocasionado pérdidas millonarias que
harían que incluso alguien tan descaradamente
millonario como él, se resintiera.
La cubierta de primera clase le mostraba
una realidad muy familiar. Pertenecía a esos
pocos privilegiados que podían disfrutar de
aquella magnífica travesía. La vida puede ser
maravillosa incluso cuando uno está a punto de
arruinarse.
“¿Qué piensas hacer?”, le preguntó Steve, su
socio y amigo.
“De momento disfrutar de este viaje. Madeleine
me ha comunicado esta mañana que está
embarazada, y este Glevanon que acaban de
servirme está definitivamente subiéndome la
moral”
“Pero... ¿nos hundimos o no nos hundimos?”
“No, ... de momento” respondió John mientras
observaba la estela que el Titanic dejaba en las
aguas del Atlántico.
_Pucela
247. FRÍO AMOR
Surgió de la oscura noche entre puntos de
luz brillantes en el cielo. Lo vi venir, acercarse
imparable, dispuesto a romper mi soledad.
¿Qué podía hacer yo? Quise advertirle, gritar
¡Cuidado!, pero mi voz muda se perdió en la
inmensidad azul.
Siguió avanzando ¡Inocente! ¿No sabes que
voy a la deriva?, Que no dirijo mi destino, que
fuerzas invisibles me moldean.
Nos miramos. Tan cerca que asustado quiso
desviar su camino, pero ya era tarde. Su capa
de acero rozó sin querer mi piel inmaculada,
grabando en ella la línea roja que aún conservo.
La prueba de nuestro encuentro furtivo. ¿Para
qué ocultarlo? ¡Se haría público tan pronto!
Lo vi alejarse espantado. Huía de mí, de esta
inmensa masa de hielo, sin sospechar que
ya éramos inseparables. Nuestros destinos
estaban forjados con sangre. No podía
salvarse. Llevaba consigo la maldición de un
beso.
_Deóbrigo
248. AJEDREZ
Aquel matrimonio llamaba la atención en todos
los salones del Titanic. Él rubio, regordete y
rostro sonrosado. Ella alta, con la piel tan negra
que brillaba con reflejos de cada punto de luz.
Como cada noche desde que embarcaron,
después de cenar, escuchaban música en su
gramófono, tomaban media botella de brandy,
su pijama, su batín y jugaban su partida de
ajedrez. Cada uno con las figuras del color
de su piel. Aquella madrugada mucho ajetreo
en los pasillos. No podían concentrarse.
Cuando no le tocó jugar el hombre se levantó
enfadado y sintió escalofríos al notar sus
zapatillas mojadas. Gritó. La mujer alzó la vista
del tablero y se percató que el agua entraba
por las rendijas de la puerta. Su último abrazo.
Desesperación. Pánico. Minutos más tarde el
agua que inundaba el camarote amortajaba a
un rey blanco y a una reina negra. Las figuras
flotaban indiferentes.
_Lagarto
249. OLVIDADOS
Frou Frou lloraba, no entendía por qué su
mamá se había marchado; le había suplicado
que no la dejara.
- No llores, no vendrá, ven a jugar - le dijo
Rigel, el enorme terranova.
La perrita se secó las lágrimas y fue con su
amigo. Entraron en una sala, donde había seis
perros más.
- Vamos, amigos, hagamos un partido para
animar a Frou Frou - dijo Rigel.
- ¿Otra vez está llorando esa caniche? - gruñó
Gamin, el bulldog.
- Venga juguemos, que me aburro - dijo Kitty el
airedale terrier.
Mientras jugaban, llegaron la señora Anne con
su gran danés y el coronel John, a animarlos.
Fuera, la ballena Azul y su hijo los miraban.
- Mamá, ¿quiénes son esos fantasmas que
juegan en el barco hundido?
- Son los perros del Titanic - dijo la madre.
- ¿Y los altos?
- Son los seres humanos que los quisieron de
verdad y no los abandonaron.
_Dorada
250. EL VALS DEL COMIAT
Era l’últim viatge de la parella. La tardor i la
malaltia s’havia apoderat de les seves vides.
La postrema lluna de mel a l’espera d’arribar
a la ciutat dels gratacels on tenien planejat
acomiadar-se, junts, precipitant-se vers el mar
des del pont de Brooklyn.
Al restaurant de l’RMS Titanic, l’un front l’altra,
alcen les copes curulles de champagne i
les dringuen. Saben que el viatge és a les
acaballes i que aquell era el darrer brindis.
Amb els braços entrellaçats i el cristall als llavis,
de sobte, un sotrac. Sec. Fort.
Les taules es mouen. Tremola el terra... i el
silenci.
Músics, cambrers i comensals es creuen les
mirades.
Al cap de res, des de la coberta, arriben els
primers crits.
Estrèpit i corredisses. Ningú al menjador.
Ningú? No.
Els enamorats s’aixequen, s’agafen de les
mans i ballen, mentre l’orquestra se’ls mira i,
amb tendresa, interpreta un darrer vals.
_Emmanuel Bearn
251. L’ÚLTIM GLOP
La gent ballava i reia, tothom estava content,
el viatge havia estat plaent. La meva feina era
servir les copes a tot el passatge de primera
classe. Realment m’havia passat tot el temps
darrere la barra del bar, veint-los divertir-se com
si s’acabés el món.
Quan el vaixell va xocar amb l’iceberg, no va
trontollar només el vaixell sinó el sentit de tot
allò, una conjunció de luxe vacu classista. Ja
no ballaven, ni reien, corrien i tenien por, llavors
vaig saber que era el meu moment, vaig agafar
una ampolla de whisky i em vaig seure en una
taula i vaig beure i beure fins que s’acabà el
món.
_Whisky

42. 42
252. GREYPEARL
L’altivesa amb què Greypearl trepitjà la coberta
del Titanic desaparegué tan bon punt s’adonà
del meravellós món que tenia al davant i de les
infinites possibilitats d’exploració que oferia.
Estava tan excitada que no pogué contenir un
clapit i la seva mestressa, la vídua Pinkletton,
no tingué més remei que agafar-la en braços.
Aquella mateixa tarda, tibant la corretja
acabada d’estrenar, recorregué tots els racons
del sumptuós saló de ball, ensumant amb delit
els cortinatges de vellut i el fustam envernissat.
Ni rastre de gossos que l’haguessin precedida:
aquell era el seu territori!
Era arraulida a la cistelleta quan la topada
l’estavellà contra la paret. Arrencà a córrer,
desorientada entre les corredisses dels
passatgers, fins que l’instint la feu saltar dins
d’un bot salvavides, seguint els humans.
Tremolosa en un racó, sentia els crits
esgarrifosos, incapaç de respondre a la crida
de la mestressa que, desesperada, s’endinsava
al vaixell, buscant-la.
_Argonauta
253. NO ESTABAN SOLOS
Abrió los ojos y se revolvió inquieto. Unas
luces en el horizonte captaron su atención
desvelándolo por completo. Un ser de
dimensiones soberbias se acercaba en
la oscuridad a pasos agigantados. Rugió
desesperado dispuesto al ataque. El
contrincante no se amilanó, respondió
insistente con un sonido desconocido: la
campana que despertó al resto de sus
compañeros que como él, imitándolo se
unieron bravos al rugido dispuestos a
defenderse. Cuando pareció que el enemigo
ante tal valor desistía del asalto y cambiaba
de rumbo, por sorpresa los embistió cobarde
con el flanco derecho haciendo temblar el
suelo donde pisaban. Impotentes perdieron el
equilibrio y más de uno fue lanzado al agua.
Cual no sería su sorpresa al ver que aquella
criatura había vomitado centenares de seres
humanos. Desconfiados no tocaron ni uno.
Sobrevivieron setecientos once pasajeros aquel
quince de abril, de los osos polares nadie llevó
la cuenta.
_Tamarit
254. EL TERCER BARCO
Henrik Naess vio desde el puente del velero
el resplandor de unas estrellas bajas. Creyó
intuir guiños del cielo en la noche iceberg.
Pero aquellos cuerpos celestes eran bengalas
blancas, luces infestadas de gritos, fogonazos
borrachos de naufragio. Pensó después, que
les perseguían por cazar en aguas de latitudes
perdidas. El capitán mandó levar el ancla del
Samson. Huyeron por una esquina del océano,
de puntillas, con el vientre del navío lleno de
pieles de focas y el miedo pegado a la quilla.
Continuaron su odisea de asesinos de vacas
marinas, ignorantes del siniestro del Titán de
acero. Encallaron entre hielos, sin radio, sin
noticias, sin saber. Hasta que ya fue demasiado
tarde. Tan cercanos y tan ajenos. El tiempo lo
borró todo. Medio siglo después, en un pueblo
remoto de Noruega, un moribundo Henrik dejó
una estela de palabras. Susurró, carcomido por
el pesar: - Alguno habríamos podido salvar.
_Mayday
255. RAYOS Y CENTELLAS
Había una vez una pequeña familia llamada
Rooney, decidieron irse de viaje a Inglaterra.
El padre de la familia se llamaba Neuer era un
padre muy divertido. Siempre se iban de viaje
a algún sitio. La madre llamada Eva Lovia era
una madre estupenda y muy cariñosa con
sus hijos. Tenía 2 hijos, uno de ellos era el
pequeño, Hazard, luego estaba su hija, Marta
Díaz. Decidieron coger el gran Titanic, la familia
Rooney estaba muy ilusionada porque iba a
ser su primer viaje en ese gran crucero. Su
primera noche en el Titanic fue una noche muy
desafortunada, saltaron todas las alarmas del
barco, el capitán dijo por los micrófonos coger
las barcas hemos chocado contra un iceberg
gigantesco. Neuer y su querida esposa Eva
estaban asustadísimos no sabían que hacer
tuvieron que pasar toda la noche durmiendo
en una barca por suerte al día siguiente fueron
rescatados.
_Sergio Asenjo
256. MALDICIÓN EN EL TITANIC
Soy Logan el detective. Había un rumor: el
Titanic tenía una maldición.
Hace cinco años desapareció toda la gente
que estaba en el Titanic. ¡Y nunca más se supo
qué pasó!
Seguí con mi caso de desaparecidos. Entré en
el barco, por si encontraba alguna huella de los
desaparecidos.
Al día siguiente investigué la zona del barco,
encontré un diario de marinero, pero estaba
sucio. De repente, cuando abrí el diario se
cayó un papel misterioso, era una nota. Esta
contenía algo escrito: el capitán tiene un plan
para matar al traidor que mató a su hermano.
Después de leer el plan del capitán, pensé:
¡¡¡¡este capitán estaba loco!!!!!!
De seguida, fui a su camarote, para seguir
buscando pruebas y encontré el resto de la
nota, estaba muy sucia. Después de limpiarla,
con mucho cuidado, pude leer: El verdadero
Titanic sigue navegando por los mares sin
pasajeros.
_Sr. Chiste
257. ESPERANZA
Era una tarde como otras, Libertad miraba
desde la ventana de su casa hacia el azul
del mar. Ya hacía tiempo que estaban
construyendo ese gran barco. Las noticias
que se oían de él eran de todo tipo. La ciudad
estaba inundada de personas que habían
llegado de países cercanos y muy lejanos.
Personas que hablaban idiomas que jamás
había escuchado. Cuanta ilusión le hacía saber
que pronto podría estar caminando sobre
la cubierta de ese Barco. Llegó el gran día
y allí estaban, llenos de ilusiones, sueños y
esperanzas. Libertad tenía en sus manos un
nuevo libro con hojas en blanco para comenzar
a escribir. Un libro que llenaría de: romances,
aventuras, intrigas, terror. Sería un libro único
que marcaría para siempre la vida de una
adolescente y que compartiría con muchos de
sus compañeros de viaje. Pero también un libro
de esperanza para las generaciones futuras.
_Libertad
258. LA EXTRAVAGANTE
PAREJA
John y Mary, víctimas de la catástrofe marítima
del 15 de abril a bordo del Titanic, sin poner
resistencia alguna a la muerte, la extravagante
pareja, decidió recordar los momentos tiernos,
mientras el nivel del agua iba subiendo.
Hablaron sobre los bailes nocturnos, después
de unas copas en el bar del inmenso
barco, cada día había un cantante distinto
y sinceramente, los mejores movimientos
surgieron del jazz.
También revelaron que tenían pensado casarse,
John le mostró el anillo y ella decidió aceptar
la propuesta aunque sabía que no iban a
sobrevivir. Finalmente, con un nudo en el
estómago se abrazaron, se dijeron el último “te
quiero” y cerraron los ojos esperando el vacío.
_Chispa
259. ÉL
Su presencia en la cubierta del inmenso
transatlántico me incomodaba, su voz me
estremecía. Yo miraba el agua interminable,
el horizonte intimidante. Notaba el peso de
su mirada, en mi pecho residían sentimientos
contradictorios, solamente intentaba controlar
estas emociones.
-¿Se aleja de todos?
Ahora sí, le miré. Dejé de escuchar el impacto
de las olas contra el casco, la indignación por
su irrupción se desvanecía mientras quedaba
cautivada por sus labios.
-Hay instantes en los que necesito un receso.
-La inmensidad del mar y la brisa marina
deberían serle suficiente para verse expedita.
-Exenta tal vez, no libre. Quién me mira, no me
ama. Me retiene, no sufre.
-Nadie muere por amor. Y si alguien debiera
morir por sentir, de verdad espero que no fuera
usted pues yo no podría soportarlo.
El océano de fondo, las chimeneas del Titanic,
los demás cadetes, todo perdía su importancia
cuando él me miraba.
_Ale
260. CANT DE SIRENA
Els meus dits tremolosos llisquen pel seu
coll mentre el meu mentó descansa sobre el
seu ventre. Els meus braços ballen al voltant
de les seves elegants corbes. Només el seu
cant pot evadir-me d’aquest malson gèlid i
inesperadament tràgic. S’escolten crits i plors, i
se sent olor d’adéu, tot emmarcat en una boira
ennuegant d’antigues esperances per uns i de
diluïts luxes per altres. Però per a mi són mers
xiuxiuejos i imatges difuses ja mig oblidades...
perquè ni la deïtat marina més poderosa podrà
apagar la veu de les seves cordes.
_Stardust
261. FORMATGE
Ensumava l’aire, la flaire del formatge fos el
tornava boig d’alegria, va seguir el corrent
d’aire que conduïa cap el festival de gustos
que l’esperava, fruïa només de pensar en la
primera queixalada que hi donaria. A mida que
si acostava, les olors s’anaven intensificant,
accelerava els passos i el cor li començava
a batre intensament. Al cap hi tenia un ball
de colors imaginant les diferents tonalitats
del formatge fos, primer, una capa torrada
i cruixent que en mossegar-la et donava un

43. 43
gust de fusta poc cremada, després una capa
pastosa, groguenca, on s’hi podia gaudir
del sabor intens i rotund del formatge, que,
només podia superar la lleugeresa i blancor del
completament fos que nodreix l’ànima d’una
plenitud rarament assolible. De cop tot es va
aturar, l’aire va agafar olor a mar, pel passadís
van començar les corredisses.
_El ratolí
262. LES AIGÜES GÈLIDES
«Per què no li he dit en el moment de salpar del
port de Queenstown? I ara, tant de bo no sigui
massa tard...» Aquest pensament turmentava
la Mary, envoltada de cares desconegudes en
el bot salvavides.
El Tom i la Mary, amb aquella barreja de
incertesa i de iL·lusió de començar una nova
vida, lluny de la misèria d’Irlanda, havien
comprat dos bitllets només d’anada a Amèrica,
com ja havien fet abans els seus bons amics,
els O’Reilly.
No podia frenar aquell tremolor, de fred i de
por alhora, mentre observava com el Titanic
s’enfonsava inexorablement i ja només es veia
un tros de popa. Les aigües gèlides de l’oceà
esdevenien taüt dels seus somnis.
«Potser si li hagués pogut dir... però, on és en
Tom...?» Sentia la vida obrir-se pas dins seu,
aliena a la mort que l’envoltava.
_Mar
263. S.O.S.
La meva vida sembla el Titanic. La dona passa
de la nostra cabina a la del costat quan es
pensa que no la veig. Fa mesos que no vaig
al saló de gala a esbargir-me una mica, no em
queda temps per a mi. I a la sala de màquines
tinc el tirà del meu cap rebotat donat-me les
feines més dures...
Faig aigües per tot arreu.
Ara la veïna del cinquè em vol oferir un bot
salvavides. Crec que em deixaré rescatar.
_As de guia
264. JOC DE NENS
Li havia regalat l’oncle. Tenia quatre xemeneies
grogues i malgrat la seva mida - un parell
de pams- no hi mancava res: doble màstil,
bancades, àncores, passatgers. El Titanic,
empès per un enginyós mecanisme de corda
de torsió, solcava les aigües entre el baf de la
cambra de bany.
En Fèlix acostà el caparró als ulls de bou
per contemplar embadalit aquella munió de
figuretes; les havia batejades totes i havia
imaginat una vida singular per a cadascuna.
L’aigua ja era gelada, però es resistia a sortir.
- A sopar!
La mare el cridava. S’impulsà fora de la
banyera provocant una onada de proporcions
notables. La nau fregà una joguina oculta rere
una muntanya d’escuma i canvià sobtadament
de direcció. S’obrí una via d’aigua.
Ja a taula, en Fèlix punxà un tros de truita
i oblidà els seus amics de suro. Però els
esperava una nit molt llarga.
_Garoina
265. DERROTA EQUIVOCADA
Hoy hace mucho frío.
Mientras planeo sobre la ventisca, persiguiendo
los bancos de peces, lo veo.
Es más grande que nuestra colonia entera
cuando volamos en bandada buscando
alimento, pero no vuelan, sólo andan por
encima de ese enorme caparazón vuelto del
revés.
Les gritamos, ¡queremos avisarlos!, pero no
escuchan: nuestros agudos chillidos no vencen
a los ronquidos que hace esa mole. Por debajo
del ruido atronador se escucha un sonido muy
agradable.
De repente el bramido mayor se detiene y se
oye como grita la carcasa con un lamento
estremecedor. Acaba de chocar contra el hielo.
Nos apartamos asustados.
¿Porqué no nos habrán escuchado?
El clima lo avisaba; la serena, helada quietud,
lo advertía; el padre mar lo amenazaba: ahí
delante está la muerte, no sigáis, no vayáis,
¡deteneos!
Pero ahora ya es demasiado tarde y yo, el
albatros, debo regresar al nido, donde esperan
el alimento mis polluelos.
_Franc
266. EL LLUITADOR
Mr. Jones entrà a la sala de fumadors del
Titanic amb pas ferm, cosa habitual en ell, i
dirigí una llambregada a les taules on jugaven
a cartes alguns dels seus coneguts del club.
Caldria fer una mica de temps mentre esperava
l’arribada d’algú que li interessés. S’hi jugava
molt, en aquell viatge, però els seus negocis no
farien fallida, encara que hagués de suportar
estar empresonat en aquell vaixell escoltant
grandeses familiars i li toqués dir galanteries
a dones que li importaven un rave. Havia fet
una despesa important per estar a l’alçada
d’aquells senyorassos i calia amortitzar-la:
disposava de dotze dies per aconseguir
nous inversors i només comptava amb la
seva capacitat de convicció. Els creditors no
l’enfonsarien pas!
Hores després, mentre lluitava per aconseguir
un lloc al bot salvavides, es jurà que la topada
amb el bloc de gel no l’enfonsaria; dels
creditors se n’havia oblidat.
_Garua
267. EL TALISMÀ BROWN
Estava llegint estesa al camarot quan va notar
el xoc. Acabava de venir del Café Parisien,
on les dones de primera comentaven les
xafarderies. Portava amagat un talismà de jade
que havia comprat a Egipte, sempre li havia
donat bona sort i li anava bé per treure’s del
cap les paraules de malastruga que la vident li
va dir abans de pujar al Titanic.
La Molly Brown va ser una de les passatgeres
del bot sis que va haver de rebeL·lar-se contra
l’autoritat masculina per fer-se veure, i facilitar
el rescat. Generosa, li va regalar al capità
Rostron el 1912 el seu talismà, sense saber
que vint anys després li caldria, quan una son
profunda la va conquerir al llit d’un hotel de
Nova York.
Descansi en pau qui va reclamar la mateixa
igualtat de drets de les dones en terra i al mar.
_Luna de Agosto
268. COMPLINT SOMNIS
La Mary Motters viatjava al Titanic amb un
bitllet de tercera. En algun moment que podia
colar-se a les cobertes superiors sospirava
imaginant-se al sopar de gala, ben mudada,
ballant la música de l’orquestra. Després
tornava a la seva llitera d’habitació compartida,
a la seva realitat.
Quan el vaixell es va començar a enfonsar i
els passatgers de primera feien cua entre crits
i empentes per pujar als bots salvavides, va
tenir clar que no hi hauria lloc per ella. Fins
i tot els de segona tindrien problemes per
salvar-se. Tota decidida va anar a les luxoses
cabines abandonades, va triar un vestit
bonic i va posar-se a ballar al saló principal
acompanyada, a través dels finestrals, pels
músics que oferien les seves últimes melodies.
_Sotavent
269. EL ATAÚD
La señora W gastó muchas libras en conseguir
que el capitán del Titanic accediera a embarcar
el ataúd de su marido. Sus influencias lograron
sitio accesible donde rezarle todas las noches.
En voz baja, le recordaba sus numerosas
infidelidades. Aquella noche volvía a descender
a las bodegas, pero se paró contemplando el
cielo. Se percató de un temblor en sus pies
que no era habitual. Los marineros encendieron
dos linternas se miraron un poco sorprendidos
y reanudaron la marcha. Al llegar donde se
encontraba el catafalco pisaron, sorprendidos,
agua. Extraños ruidos acompañaban las
recriminaciones y los insultos de W. De pronto
una pared lateral cedió y enormes cataratas de
agua inundaron todo. El ataúd salió despedido
y W se agarró, desesperada, al crucifijo de
bronce. Todo era noche, frío y agua. Flotaban
en el mar. En su bote salvavidas dos pasajeros,
un muerto y una viuda agradecida.
_Lagarto
270. LA ÚLTIMA BEBIDA
Sólo me encuentro corriendo
desesperadamente con un pequeño niño en
brazos, su madre va a mi lado, cargando a su
hermana que no entiende en lo absoluto qué
sucede. Cinco días antes no esperaba esto,
en mis manos sólo tenía mi boleto comprado
con mi esfuerzo, quería conocer Nueva York,
nada más. Solamente alcanzo llegar con ellos
a duras penas a la cubierta, un oficial me
examina para acceder a los botes salvavidas:
yo sí podía, ella no, porque no era de primera
clase. Tomé la difícil decisión de cederle mi
puesto, ella se negaba, pero insistí hasta que
el oficial se la llevó con los dos pequeños a
la embarcación que estaba casi llena. Luego
de eso caminé en calma al bar esquivando
personajes desesperados, me senté en una
butaca y esperé que el destino decidiera qué
hacer conmigo, mientras disfrutaba de un vaso
a medio llenar de Whiskey.
_BatxuNazax

44. 44
271. INVENTARI
Mil cinc-cents comiats a port, 7.980 cigars,
12 forners, 1.800 llibres, 260 “t’estimo”,
5.892 tones de carbó, 2.224 projectes per
acomplir, 800 manats d’espàrrecs, 379
abraçades a bord, 9.560 cerveses rosses,
50.000 escuradents, 333 cabines de primera,
7 peticions de matrimoni, 860 tripulants
aqueferats, 500 quilos de confitura, 29
calderes Huge a tota màquina, 109 criatures
enjogassades, 273 dentadures postisses,
1.800 quilos de peix sec i salat, 72 nines de
porcellana.
Trenta metres d’iceberg a la vista, 5 segons
que haurien fet la diferència, 3 tocs de
campana, un esvoranc de 100 metres, 400
tones d’aigua per minut, 7.300 tasses fetes
miques, 6.530 clapits desesperats, 356
mans agafades a d’altres mans, 42.390
coberts per terra, 8 bots salvavides a popa,
600 quilòmetres fins a la costa, 8 músics
incansables, 122 minuts d’angoixa, 1.512
cossos en l’aigua gelada. 41º44’N, 50º24’W.
_Garoina
272. TEMPESTAT DE
REACCIONS ACOMPANYADA DE
FORT VENT D’EMOCIONS
T remolor de cames quan veig treure la
passareL·la del vaixell que ens uneix al moll de
Souhtampton.
I L·lusió per viatjar a Nova York i començar una
nova vida al teu costat.
T error al saber de la coL·lisió amb un iceberg
i haver de pujar a corre-cuita a la coberta de
babord.
A glomeració a prop dels bots, empentes,
desesperació per pujar ràpid a un d’ells.
N eguit intens fins que vam ser rescatats
d’aquelles aigües gèlides pel vaixell Carpathia.
I ndignació davant la notícia que no hi ha bots
salvavides per a tothom.
C onsternació i cor glaçat per sempre a l’arribar
al nostre destí: no hi ets entre els supervivents.
_Petúnia Blava
273. LA FAVORITA DEL CAPITÀ
Sé que sóc la favorita del Capità. Les altres
senten enveja, però no m’importa. Nit rere nit
espero ansiosa i expectant, la seva arribada a
la taula.
M’agrada sentir les seves mans bronzejades i
fortes, acaricant-me, sovint inconscientment.
El sommelier s’apropa, percebo el líquid intens
i brillant, que cau com la seda, omplint-me
d’escalfor, noto la expectació, el moment de
silenci mentre el capità allarga el braç per
sostenir-me delicadament entre els seus dits.
M’alça lleugerament cap a la llum, olora i a poc
a poc m’apropa als seus llavis. Assenteix amb
el cap, «un “Bordeaux” del 1900, una anyada
exceL·lent» em posa de nou a la taula.
Sobtadament, un moviment brusc. La gent
crida al meu voltant. Caic a terra i em desfaig
en mil fragments de cristall, reflectant la
brillantor del candeler, que trontolla.
Fora, la nit és clara i estelada.
I el mar espera.
_Dom
274. INCÓGNITAS BAJO EL MAR
“Nunca se conoce lo suficiente”. Esa fue la
frase que hizo que se embarcase en el Titanic
con el objetivo de conocer América.
“Recuerdo que al llegar al barco, la inmensidad
de los salones me dejó anonadado, nunca
antes había estado en semejante palacio
flotante. Sillones de cuero, suelos tapizados
y grandes candelabros adornan cada una de
las estancias. Mi camarote está en la cubierta
inferior, donde se encuentran los camarotes
de los pasajeros de clase baja, como yo, Mi
pequeña ventana da al mar, y cada noche, me
duermo con el canto de las ballenas y delfines.
Estos animales que me acompañan día tras día
son muy inteligentes, te sorprenderías Papá”.
- ¿Por qué eran tan listos los delfines, abuelo?
- No sabría decirte el por qué, pero si hoy
puedo leerte este pequeño fragmento de las
memorias de mi padre, será que algo hicieron,
¿no?
_J.K. Smith
275. LA ÚLTIMA MELODÍA
La noche era tranquila. La gente paseaba por
la cubierta disfrutando de nuestra melodía. Mis
manos deslizaban el arco por sus cuerdas.
Sostenía mi viejo amigo mientras interpretaba
los movimientos de Hartley. Él era mi salvador,
de no ser por él aún permanecería en tierra.
Un brusco movimiento tambaleó el Titanic
entero. Nos dirigimos hacia el salón de primera
clase, donde la gente lucía elegantes prendas y
desprendía pertinentes murmullos. Wallace nos
hizo continuar con la sonata.
Pasaron las horas, la gente se hallaba
inquieta. Algunos corrieron hacia la cubierta
de los botes. Y aun sabiendo que el barco
se hundía, seguimos tocando. La melodía
dulce se confundía entre los gritos de la
gente. Finalmente subí a un bote, pero la
desesperación de una madre jugó en mi
contra. De repente no sentí nada. Solo vi mi
viejo amigo flotando y una asfixiante presión
que me quería ahogar.
_Floreal
276. METAMORFOSI
Desoí els precs de desallotjament i va tancar-
se a la cabina enmig del desori. La Sally l’havia
abandonat al moll i ell, malgrat tot, se n’havia
endut l’equipatge. “Sigues feliç, Gregor. No
et traeixis”. Cap retret. Ara el seu barreter
reposava damunt la tauleta.
El mirall, de cos sencer, li retornà la imatge
d’un desconegut. Era l’última vegada que el
veia; l’envaí una serenor esbalaïdora. Afluixà
les corretges de la maleta i n’obrí la tanca.
En tragué una peça bordeus amb una faldilla
sobreposada que recollia en un plec damunt la
cuixa. Se l’emprovà. La cintura recta l’afavoria.
Es cofà el barret, amb una ploma d’estruç a
l’ala dreta, i s’abrigà amb l’estola i el maniguet
abans de sortir a coberta. “Les dones primer!”
sentí que deien. Abans de pujar al bot, es cobrí
el rostre amb el vel de tul.
En Gregor es negà al Titanic.
_Garoina
277. CANÇÓ DE MORT
Avui cantarem l’infortuni dels qui un dia gosaren
salpar en la nau més gloriosa que hagué creat
l’home.
Els seus forns de carbó, que eren moltes
desenes
i les xemeneies, triomfals, que els dos pals
custodiaven
empenyeren l’acer del tità contra vents i
onades
enllà de la mar, rumb al nou món que esperava.
A bord, més de quatre mil pupiL·les l’horitzó
albiraven,
orgulloses, porugues, fugitives o esperançades;
mai no arribaren: un altre tità, impertèrrit i gèlid,
més robust que els acers de totes les fàbriques
va ferir el casc de la nau amb mortal traïdoria.
Des d’aquella nit negra i infausta, les ànimes
jeuen
a l’aigua salada, i esperen encara en les dolces
promeses.
_Austerlitz
278. NAUFRAGI EN FAMÍLIA
Va observar com el bot salvavides amb la
seva dona i els seus fills descendia cap al
mar. Era l’últim bot disponible. Havia lluitat per
aconseguir que la seva família hi pugés. Des
de coberta els va mirar i els hi va fer un gest de
comiat amb la mà.
El va envair una sensació de tristesa i va
començar a plorar. No sabia si els tornaria a
veure mai més.
Al vaixell encara hi quedaven centenars de
persones i ja no hi havia més bots. Va veure
com el bot amb la seva dona i els seus fills
s’allunyava lentament i just en aquell moment
el vaixell es va inclinar, ell va caure a terra i va
anar rodolant per la coberta. Va intentar agafar-
se sense aconseguir-ho, fins que va arribar a
l’extrem del vaixell i va caure al buit. Va tancar
els ulls pensant en la seva família.
_Alromat
279. TITÀ
El tità de la superfície marina, l’anglès somni
negre del blau oceà, va ser sobtadament aturat
i esberlat per la blancor pura d’un iceberg,
encara més imponent, irrompible. Sota la
lluïssor de la lluna, el casc va obrir-se com una
síndria.
L’aigua, salada i a temperatures inhumanes va
emportar-se ornaments, mobles i persones per
igual, engolint-los cap a l’obscuritat de la nit
submarina. Crits, empentes, llums intermitents,
agonia i desesperació. Atrapats com a
peixos dins la xarxa d’un pescador, glaçats
de cap a peus, la majoria de passatgers,
independentment del seu estatus social, van dir
adéu a la vida, inesperadament i a contracor.
Un bri d’esperança naixia dels bots de
salvament, on dones i nens, afortunats en la
desgràcia, van sobreviure a l’impossible, a
l’imprevist. La llum podia tornar, però això,
mai ho podrien oblidar, perenne en les seves
memòries.
_Mascle Alfa
280. MÚSICA, MAESTRO
Wallace, desconcertado, tardó unos minutos
en comprender la situación hasta que el
pánico, los gritos, los llantos, los golpes, las
caídas, las corredizas, lo devolvieron a la
realidad más irreal que nunca pudiera haber
imaginado.
Sus compañeros lo miraban, quietos y
aferrados a sus instrumentos, como si en ellos

45. 45
residiera el poder de la salvación. Supo que
había llegado su fin. Tan pronto, tan joven.
Inspiró profundamente. Con suavidad, colocó
de nuevo su violín bajo la barbilla y pronto las
notas brotaron solitarias, solemnes, hermosas.
Toda la orquesta lo siguió, dejando que la
música confundiese al miedo, mientras el
mundo se rompía en pedazos a su alrededor.
No fue consciente del momento en que los pies
le fallaron, el violín se soltó y su cuerpo roto se
hundió en las frías aguas del norte, mientras
una noche límpida y estrellada apagaba la
última melodía, imponiendo su intenso y oscuro
silencio.
_Atria
281. ELS ALTRES
La notícia de l’enfonsament del Titanic va volar.
La Barbara, que no s’havia pogut permetre
un bitllet a primera com la seva amiga Martha,
volia sentir-se horroritzada, però no podia evitar
aquell pessigolleig que l’endolcia per dins.
Ves per on, millor no tenir tants calers, pobre
Martha!
A tres-cents kilòmetres de l’amiga Barbara,
en George s’havia tancat a casa, enfonsat. La
seva Margaret, els dos nens. Tant esforç per
no res. Una nova vida que anaven a començar
tots plegats - i tan lluny-, fallida per sempre. I,
ell, que no els havia pogut acompanyar. Que
els havia d’anar a trobar d’aquí uns mesos, I
ara ja no hi eren. I ara ja res tenia cap sentit.
I, a mil cinc-cents kilòmetres del commocionat
George, la Chiara enllestia ben d’hora la seva
compra perquè havia d’anar a cuidar els nets.
No n’havia sentit parlar mai del Titanic.
_Marcela
282. COR TRENCAT
Altra vegada sentí aquell nus a la gola que li
impedia menjar. No esclataria en plors al mig
del menjador! Potser sí que tenia raó la mamà
d’enviar-la una temporada amb els cosins de
Nova York... i sort que el papà, amb les seves
influències, li aconseguí el passatge al vaixell...
Feia aquell viatge ben a contracor, i aquest
pensament li retornà l’amargor de les darreres
setmanes. Si el tenia trencat, el cor! Les
amigues, que poc abans l’envejaven, li repetien
ara la sort que havia fet de descobrir just abans
del casament que el seu promès feia anys que
tenia una amistançada. Tothom en parlava!
Només volia plorar i plorar en la solitud del
camarot... Però no plorà pas gaire, perquè va
ser aquell cor trencat -i no el cervell- qui bategà
amb força i l’aferrà a la vida tot guiant-la cap al
bot, l’única salvació en aquell naufragi.
_Drassana
283. DESEOS DE UN PÁJARO
Volvía a casa después de sus vacaciones
cuando las luces del buque le cegaron.
Planeó para acercarse más, con la curiosidad
incipiente hinchándole el pecho emplumado.
Cuando quedó a la altura del buque, pudo ver
el boquete en el casco que había permitido que
el agua inundara los mamparos del barco. Le
pareció increíble cómo los humanos pueden
perder la cordura cuando saben que van a
morir. El barco se partió en dos, y el pájaro
deseó que todas aquellas pobres personas
tuvieran alas, tal y como él las tenía, deseó
poder ayudarlas, pero después de todo, él solo
era un pájaro presenciando las vidas truncadas
de personas inocentes.
_Nami
284. 23:40 DEL 14 D’ABRIL
Des d’on estic ara puc veure les estrelles
bitllant al cel... Fa molts dies que he deixat
la gran terra i vaig surant per aquest mar
blau fosc quasi negre, avui fa fred un fred
congelador que fa que sigui més fort que mai.
És el vent del nord que avui bufa molt el sento
com passa al voltant meu.
Els dofins neden al meu voltant veig com salten
i fan filigranes al meu voltant estan nerviosos
però no sé per què.
De lluny veig unes llums, unes llums que
m’enlluernen i fan impossible saber què és el
que se m’acosta... cada cop està més a prop,
tan a prop que crec que no ens evitarem.
És un soroll eixordador, sento sorolls que mai
havia sentit el cop ha fet que la meva direcció
canviés totalment no sé on vaig.
Però d’un soroll extrem hem passat a un silenci
mortuori.
_Mar
285. SENSE ESCRÚPOLS
L’Angus Finnegan era bo en el seu ofici.
L’encàrrec era que anés a Berkeley i robés
unes mostres molt delicades de la casa museu
del Dr. Jenner. No li importava el per què,
només sabia que li pagaven bé, molt bé. Qui hi
havia darrera d’aquella estranya petició tampoc
ho sabia; el seu intermediari només li havia dit
que les ordres venien d’un magnat rus.
A la següent trobada, l’intermediari li va
proporcionar un bitllet de primera per embarcar
al Titanic. La seva missió: escampar les
mostres de verola entre la multitud a l’illa d’Ellis.
_Caminant del cel
286. GEL (3r Premi)
Maleit tros de ferralla, qui em destorba el son
profund?
Em colpeges en plena nit. Mira que és gran
l’oceà per venir directe a mi!
Tant de bo que amb la topada t’hagi deixat un
buit record i les aigües se t’empassin, mira que
n’ets de talòs!
Feia tants segles que estava lligat a la glacera,
que un cop lliure he pogut gaudir a la deriva
surant. He observat els estels en la nit que em
fan l’ullet espurnejant. Fins que tu has arribat i
el son m’has esberlat.
Sento com planys de dolor, els laments de la
carcassa que s’esquerda i es retorça al meu
pas. I un fil de música que acompanya el teu
lament, mentre crits agònics sorgeixen del res.
Ara soc fort i dur. I d’un cop t’hauré mort, però
sàpigues que tots dos acabarem igual, poc a
poc em desfaré empassat per l’oceà!
_Crio
287. EL CUENTO DEL DESMAYO
Ya hace mucho tiempo, un gran barco andaba
por los mares. Mi dulce amada y yo nos
conocimos en una lancha y luego nos fuimos
al Titanic. Cuando zarpamos del muelle nos
invitaron a un banquete que servían cruasanes,
té, algunos polvorones y turrones. Estábamos
en segunda clase, pero vivíamos como reyes,
todo estaba perfecto, menos pues que a un
señor un poco obeso se le escapaban los
intestinos, por lo que sacaba a parte un mal
olor, buaaah. El Titanic chocó contra un iceberg
y el barco se partió y solo, porque el señor se le
escapó un gas flatulento que desmayó a toda
la tripulación hasta la hora del choque. Todo el
mundo iba hacia los botes salvavidas y algunos
otros se tiraban al agua y nosotros fuimos a
buscar flotadores porque no sabíamos nadar
muy bien y nos fuimos nadando.
_El rey de la gracia
288. DIARIO DE LA MUERTE
12/04/1912
Me llamo Rachid y quiero ir a Estados Unidos
en barco.
13/04/1912
Me he colado en el Titanic y duermo con las
persones que ponen carbón, he subido arriba a
primera clase y tienen mucho lujo.
14/04/1912
Espero llegar pronto a Nueva York para
reunirme con mis padres que los echo de
menos.
15/04/1912
No sé qué está pasando pero me ha
despertado un ruido muy fuerte y los oficiales
nos están evacuando y nos dicen que es solo
un simulacro y que subamos corriendo a la
cubierta B.
_O.S.B.
289. TITANIC, ¡RECUERDA PERO
NO TE HUNDAS!
Una historia muy cercana a nuestro corazón
donde los sentimientos corretean dentro de
nuestra mente, mezclados entre ellos: dolor,
tristeza, angustia...
No se podía predecir lo que pasaría en
esa circunstancia, pero sí se podía evitar la
velocidad a la que iba el Titanic, un barco
con mucho estilo y con pocas ganas de
mantenerse a flote. No llegaron a sobrevivir
muchas personas que estaban allí, en ese
momento a bordo, no fueron capaces de
prevenir el choque contra el iceberg. Donde
llegó el fin de un buen trayecto en el mar.
Momentos, recuerdos varios, acabaron en la
oscuridad donde lo marginal no se encuentra.
_Sentimiento
290. LUJO SIN VALOR
El presentimiento del año 1912, fue uno de los
cuales me hizo tener miedo. Yo dormía durante
el día y permanecía despierta por la noche. Mis
sueños dentro del Titanic fueron catástrofes
inolvidables, había muertes, gritos y unos
pequeños agujeros en el acero del que dejaba
adentrar con abundancia, grande cantidad de
agua.
Una noche me equivoqué. Estaba cansada y
me encontraba mal, había comido y jugado sin
parar. Comencé a escuchar gritar a mis padres.
Abrí los ojos y me volví a dormir.
Mis padres lloraban, porque: “UN VIAJE
CONSEGUIDO POR LA ENERGÍA, SACRIFICIO
Y ESFUERZO acabaría con nuestras vidas”.
_Sentimiento

46. 46
291. EL BUQUE DE LOS SUEÑOS
(2n premi)
Inspiro. Expiro.
Me obligo a concentrarme en mi respiración
errática, lo único que me mantiene cuerda
ahora mismo. El gélido aire abrasa mi garganta
por su paso hasta mis pulmones, pero apenas
siento nada. El opresivo dolor en mi pecho
mitiga todo lo demás...
Inspiro. Expiro.
Una mujer solloza a mi lado. Su llanto es
silencioso, casi tímido, pero en ocasiones
un espasmo sacude su cuerpo, haciendo
tambalear nuestro frágil bote. Quiero consolarla
pero las palabras mueren en mis trémulos
labios. No serían más que amargas mentiras...
Inspiro. Expiro.
Una nube de vaho se eleva ante mis ojos pero
ni eso, ni la densa negrura me impiden ver las
centelleantes luces en el horizonte, los últimos
vestigios de lo que fuera una gigantesca bestia
de acero: el “Titanic”. Es aterrador pensar en
todos los recuerdos y los sueños que se han
perdido tras una lenta agonía...
Inspiro. Expiro.
_Kat
292. CAPITÁN TITANIC
Yo fui el jefe del Titanic y antes había otros
barcos. Y vino el general y me dijo que lo
hicieran así, ellos me dijeron de pasar por
un sitio que yo nunca había pasado. Y
empezamos a construir y después de un
año y medio lo acabamos. Y el día treinta de
diciembre desembarcamos y cuando llegaron
al sitio donde nunca había pasado, perdimos
la señal de radio y nos chocamos con un
iceberg. El día catorce de abril el mismo día
que yo cumplía setenta y cinco años. Entonces
empecé a decir que salieran del barco y
los marineros que lo escucharon que eran
mis inferiores hacían primero niños y niñas
pequeñas y las mujeres que fueran las que
tenían de más dinero a menos. Y cuando se
fueron, pensé, ojalá solo fallezca yo.
_Titánico
293. MALAURANÇA
Observo la dona des de la cambra, moixa,
abatuda, marcida.
CoL·loca les darreres peces de roba dins la
maleta. Absorta.
Embadalit contemplo la bellesa del seu rostre.
Una llàgrima llisca sense pressa per la fina i
blanca pell.
El temps s’exhaureix, el dolor del cor
s’intensifica.
Les paraules amainen, assosseguen.
Em mira, l’abraço, l’estrenyo, l’envolto, la beso,
la sento. Un cos.
M’impregno de l’essència, la flaire, de l’amor.
L’adéu.
Port de Queenstown, el Titanic, Esperança.
Immensitat, sumptuositat, magnificència del
vaixell. La son m’envaix.
Sala de màquines, terrabastall, daltabaix.
Penombra, incertesa, desconcert, confusió,
xiscles, corredisses, cues. Desesperació.
Albiro una aliena sensació de buidor, solitud de
la qual no em puc desempallegar.
Aigua, salabror, calfred, atuïment, foscor,
glaçada. Por.
Mirada perduda a l’infinit. Melangia, nostàlgia,
recança, enyorança.
Dins meu, l’essència, la flaire. Dolor.
Adéu, curt. Temps, sense fi.
El naufragi se’m lleva la iL·lusió, l’esperança,
l’amor. La... VIDA.
_Gina
294. LA PREGÀRIA
El reverend Samuel feu una pausa i s’adreçà de
nou als feligresos congregats en record de les
víctimes del naufragi. “Els designis del Senyor
són inescrutables. Quan les bèsties pujaren
a l’arca, conduïdes per Noè, poc sabien quin
destí els esperava, però obeïren els designis
de Jahvè i temps després, repoblaren la Terra.
El passat 10 d’abril, més de dos mil germans
salparen en una nova arca, el Titanic, empesos
per la necessitat o per la iL·lusió. Els uns
buscaven obrir-se camí en un nou món; eren
lluitadors i els guiava l’esperança. Els altres
volien gaudir d’allò bonic que ha creat l’home,
amb esforç i tecnologia. I ara nosaltres som
aquí per recordar set-centes nou d’aquelles
persones que no aconseguiren cap de les dues
coses”.
S’empassà la saliva i prosseguí: “És inútil
que cerquem raons o culpables. Preguem
per les víctimes. Els designis del Senyor són
inescrutables”.
_Mascaró de proa
295. LA MAINADERA
S’obrí la porta i aparegué la mainadera,
somrient com de costum. També somrigueren
els nens, mentre desaven les peces del
trencaclosques. Havia arribat l’hora “de pensar”
i és que de la manera com ho feien, semblava
un altre joc... Gràcies a la travessia que els
papàs feien a bord del Titanic, havien après
quina distància hi havia entre Southampton i
Nova York, que un vaixell avançava amb nusos
i recorria milles, que... No, la terra coberta de
gel quedava lluny, molt més al nord. I encara
els costava imaginar que a l’hora que baixaven
a jugar al parc de davant de casa, els papàs
se n’anaven a dormir. Quina sorpresa tindrien
quan veiessin el munt de coses que havien
après! Els portarien regalets?
L’endemà, quan s’obrí la porta i aparegué la
mainadera amb els ulls botits pel plor, sense
saber per què, també ells començaren a
sanglotar.
_Maregassa
296. RECUERDO NEGRO
Estaba con mi amiga Celia en el camarote
del barco hablando, y de repente oí un ruido
bastante extraño, el agua había alcanzado
la superficie del barco, la gente gritaba
desesperadamente, muchos de ellos se
estaban muriendo. Rápidamente llamé a Celia
pero no me respondía, decidí llamarla más
veces pero seguía sin responder y vi que el
camarote se iba llenando poco a poco de
agua, me fui rápidamente donde se sitúa el
estribor del barco me tiré e intenté coger la
lancha salvavidas pero vi que no quedaban, se
las llevaron todas, el barco estaba casi vacío.
No tuve más remedio que tirarme e ir nadando
hasta llegar a la isla más cercana, empecé a
nadar y no notaba mi cuerpo el agua estaba
helada, después de estar 20 minutos nadando
vi una barca muy pequeña que estaba rota, me
subí y pude conseguir llegar a la isla.
_Musa
297. RELAT SONOR
Abraçades i petons (MUAC), mentre el vaixell
feia sonar la sirena (TUUUU). Hora de salpar.
Els passatgers pujaren ordenadament, i aviat
els vestits de seda de les senyores (FRU-FRU)
ompliren de color la coberta del vaixell. N’hi
havia que no dissimulaven el plor (ESNIF), però
una estona després brindaren amb xampany
per l’èxit de la travessia (XIN-XIN), mentre els
violinistes els donaven la benvinguda tocant
un vals (NYINGO-NYINGO). Respongueren
amb educats aplaudiments (CLAP-CLAP)
al parlament del capità i es disposaren a
gaudir del primer àpat a bord (NYAM-NYAM),
acompanyats del so d’uns apaivagats motors
(ZUM-ZUM). Aviat començaren a fer noves
coneixences (BLA-BLA-BLA), feliços i aliens al
destí que els esperava.
La matinada del quinze d’abril, el Titanic
topà amb l’iceberg (CATACRAAAAAAC).
Neguit, angoixa, desesper. Als bots! Alguns
aconseguiren enfilar-s’hi, d’altres caigueren al
mar (XOF). Set-cents nou foren engolits per les
gèlides aigües (GLUP).
Els supervivents entonaren un cant fúnebre
(GORI-GORI).
_Onomatopeia
298. L’ATZAR
D’allò ja feia molts anys, però sempre
recordaria aquella nit.
Formava part de l’orquestra del Titanic, que
amb la seva música feia possible un ambient,
ara romàntic, ara festiu.
El quart dia de navegació, l’orquestra tocava un
vals, ell va notar que la panxa li feia una mala
passada, corre cuita deixà el seu violí i passadís
enllà va poder arribar al lavabo més proper.
Un cop brusc el va fer caure de la tassa del
wàter, va obrir la porta i va trobar una multitud
histèrica corrent atropelladament.
Una dona amb dos fills li va atansà un d’ells
pregant-li el posés fora de perill.
- De pressa senyor, pugi al bot-salvavides. La
veu era apremiant.
Es va trobar allà, amb el nen en braços veient
com s’allunyaven.
El seu violí va ser l’únic que no va tocar fins el
esfondrament total.
_AVA
299. SALVAT PER LA CAMPANA
Estava anant cap a casa i en tenia ganes, no
perquè no estes bé en aquell espai que es
movia bressolant-lo, però la seva casa era una
altra cosa.
La operació havia anat bé però aquell barret
que l’hi havien posat el fastiguejava de valent.
Els seus amos deien que era una “campana”,

47. 47
però... què sabien ells de barrets!
Un cop brusc va obrir la seva porta, i va
aprofitar per sortir.
Tot just després tot va trontollar, la gent corria
sense ordre, aquell maleit barret no el deixava
saltar ni podia tornar enrere.
Va ensopegar i es trobà dintre les aigües
gelades, estic perdut, pensà, però aquell barret
el feia surar.
Unes mans van agafar-lo i el pujaren dintre
d’una barca.
Va ser l’únic gat que va sobreviure a
l’enfonsament del Titanic.
_AVA
300. NAUFRAGI EN BLANC
I NEGRE
Mar de quitrà, espès, untuós. El cel nocturn,
atapeït de minúscules estrelles platejades,
aboca a la freda immensitat de l’univers.
Dins el luxós transatlàntic, ningú pensa en les
profunditats insondables que té sota seu. Els
passatgers gaudeixen del viatge, es capfiquen
en les relacions interpersonals, somien nous
projectes. Hi ha llum i escalfor, joies i música.
De sobte, el pàL·lid iceberg emergeix de la
fosca circumdant, colpeja el costat de la nau, hi
obre una via per on l’aigua tenebrosa pot ficar-
se a dins i inundar-ho tot, entre corredisses i
xiscles de la gent, fins a enfonsar aquell petit
món civilitzat que semblava tan segur.
Quan s’encenen els llums, tornen els colors, el
confort. En Miquel està aferrat als braços de
la butaca de fusta del cinema, enmig d’altres
criatures. Respira alleujat. Encara no sap que el
seu Titanic també naufragarà algun dia.
_Maresma
301. SALVACIÓN
El papel descansaba intacto sobre la mesa.
¿Por dónde comenzar? La pluma bailaba entre
sus dedos. La observaba con atención, igual
que al papel, esperando una suerte de conjuro
entre los dos que le ayudase a escribir aquella
carta.
Él, que se creía capaz de cualquier cosa, no
conseguía reunir ahora el valor suficiente para
confesarle que no la quería. Lo supo en el
mismo instante en el que se despedía de ella
para embarcar en el Titanic.
Aquel compromiso lo había pillado por sorpresa
y aquel inesperado viaje había resultado una
liberación, una magnífica oportunidad para
escapar.
“14 de Abril, 1912
Querida Katherine. Escribir esta carta es lo
peor que me ha pasado. Ahora mismo deseo
que no llegue nunca a tus manos...”
Se levantó y se dirigió a cubierta. Sentía que su
vida empezaba ahí y en ese momento.
_Apucela
302. 3 CLASSE LINE WHITE
STARR
Negra nit. Enmig de la foscor, uns ulls esglaiats
observen l’espectacle dantesc que es desplega
davant d’ells. Se senten els gemecs ofegats
dels homes, els crits desconsolats dels nens
i els plors angoixants de les dones enmig del
soroll de les aigües de l’oceà Atlàntic, que
implacables, engoleixen poc a poc aquest
gegant colossal que és el Titanic.
Una dona amb una cabellera de foc i uns ulls
verd grisós mira el firmament, ple d’estrelles i,
cerca entre elles, quin és l’estel custodi, que
l’ha protegit avui, com també ho va fer, el dia
en que va naufragar a bord del Olimpic, l’estel
que també la protegirà anys després, quan
naufragui a bord del Britannic. Aquesta dona
és la Violeta Constance Jessop, supervivent de
tres naufragis i cambrera de 3ª classe a Line
White Starr.
_Amílcar Figueroa
303. LA BUENA ESTRELLA
Se había sentido a salvo, una vez más, había
burlado al destino.
Todo habría sido más fácil si hubiera bastado
con emborracharle y robarle luego... él se lo
había buscado, tanto hablar de una nueva vida
y de aquel maldito barco.
Embarcó, dejando un cadáver en las aguas del
río Test con varias puñaladas, el fin justifica los
medios, eso pensaba él.
Pero ahora, encerrado por aquel “yard” que
viajaba de incógnito entre el pasaje, dudaba de
su buena estrella, en cuanto llegara a Nueva
York daría con sus huesos en alguna prisión
hasta que lo llevara de regreso y la justicia
británica le juzgara.
Un estruendo hizo temblar al Titanic y el pánico
fue apoderándose de pasaje y tripulación.
Gritaba y golpeaba la puerta de su camarote,
pero era inútil; si su captor no acudía a
rescatarle su vida acabaría esa negra noche, y
con ella su buena estrella.
_Clara Valero
304. POR UN INOCENTE
¿Era aquel el final? O por lo menos, de quienes
flotaban en el agua congelada. O saltaban
por la borda, sin un objetivo seguro. Muchos
saltaron, moviéndose como muñecos de
trapo, antes de caer con un ruido ahogado
por los llantos. ¿Tenían esperanza, o la habían
perdido? Unos pocos se ahogaron. Inocentes
perdidos en las profundidades, vidas tiradas
por la borda, literalmente. ¿Por qué iba yo en
el bote? Porque podía bañarme en billetes
diariamente, y jamás se acabarían. Mi vida
era considerada más valiosa que las suyas.
Pero nadie volvería a decidir sobre mí. Así que
salté, ignorando las amenazas sin valor de mi
padre. No conseguí nadar ni siete metros, el
agua era como cristales que paralizaban mis
movimientos. No volvería atrás, no viviría en el
infierno que me esperaba. Ellos podían hacerlo,
sin remordimientos. Pero yo cedí mi sitio en el
bote, mi vida, por algún inocente.
_Black Widow
305. SUEÑO DE “TITANIC”
Yo estaba sentado, la gente ataviada con
chalecos blancos corría desesperada. Los
vasos y las copas que estaban en los armarios
laterales del lujoso salón, tintineaban. El barco
comenzó a inclinarse, las sillas y las mesas
rápidamente se amontonaron en el fondo de
la estancia. Se reventaron las vidrieras de los
laterales y pude ver entrar el agua a borbotones
transformada en una espuma blanca que
engullía por igual personas y objetos y los
zarandeaba sin ningún tipo de control. La
estancia entera se inundó completamente.
La ingravidez de la misma mecía los cuerpos
inertes de algunos pasajeros así como un
conjunto de objetos dispares. Sentí frío, perdí el
sentido y no recuerdo nada más.
Habrían pasado un par de horas. Aturdido, me
levanté, apagué la tele y dando tumbos llegué
a mi habitación, me acurruqué en el cuatro que
dibujaba mi compañera y ahora sí, me dormí
profundamente.
_Sapristi
306. MAL GENI
Mireu, sóc un bon jan. La pega és que quan
m’enfado... m’enfilo, m’enfilo, i no tinc aturador.
Després em penedeixo, però aquella vegada va
haver-n’hi per tirar el barret al foc.
Vet aquí un dia que ens vam trobar la colla, i el
més pinxo m’etzibà:
- Ja no vals per res, diuen que ara el rei dels
oceans és un tal Titanic. Ai, que t’han perdut el
respecte!
Jo el vaig contestar, un altre la digué més
grossa... Em començà a pujar la mosca al
nas i em vaig enrabiar. La ira em sacsejà
sense control i amb un batzac involuntari es
desfermaren uns icebergs cap al sud...
Aviat vaig veure que allò acabaria malament.
Tot i demanar-los ajuda, la riota era tan
desmesurada que no em sentien. Finalment,
quin desastre!
Perdoneu, no m’he presentat. Sóc Posidó, Déu
dels mars. Encara ara em maleeixo pel mal
geni d’aquella nit.
_Estri Bor
307. CATÀSTROFE
L’extensió del mar tranquil com una bassa
d’oli; la lluna enfilada contemplant-ho tot, difícil
concentrar-se.
La qüestió és el “Titanic” amb tota la seva
desgràcia. El tenien per tan segur, després el
país per on havien de passar estava en guerra.
El personatge principal: Enrique Granados.
Segons ell, tenia pànic a l’aigua ja que no sabia
nedar.
Al “Sussex” es pensaven que era un barco
pirata, no ho veien clar: era un submarí; de
sobte l’aigua es remou amb la sacsejada del
torpede que s’acostava. Una hecatombe! Tots
pensaven que s’enfonsaria però, destrossat,
va poder arribar a port, i tants morts també.
Junt amb ells, Enrique Granados, que no sabia
nedar ni li agradava l’aigua, es va enfonsar
juntament amb la seva dona...
La lluna plena, més clara del normal, estava
present, i com deia Beethoven a “Per a Elisa”...
baixet, molt baixet, tot el mar està en silenci...
_L’arbre caigut
308. Y SOLAMENTE TÚ
Abrí los ojos, estaba en la cama y a mi
izquierda tenía a mi esposa, su nombre era
Marta. Estábamos disfrutando de nuestra
luna de miel en el Titanic, era grande, muy

48. 48
hermoso donde todo era felicidad y alegría.
Salí fuera para tomar el aire y de repente me
entró mucho frío, no se parecía para nada a las
brisas marineras de otros días.
Fui a buscar a mi esposa para explicarle qué
pasaba pero no la encontraba por ninguna
parte.
De repente noté una gran inclinación de ese
barco, yo estaba muy asustado.
Me sujeté a un objeto de metal que había por
ahí, la gente iba cayendo al agua, donde moría
congelada.
A lo lejos pude ver a Marta, que estaba
agarrada a algún objeto que encontró de
repente se resbaló y ella también se cayó al
agua.
Estaba muy disgustado, así que decidí tirarme
al vacío solo.
_Piki
309. REPÒS
Un dolor intens, sobtat, el recorregué de dalt
a baix. Inesperadament, tot ell va tremolar. No
sabia que li havia passat, ni contra què s’havia
colpejat, només era conscient d’haver sentit
una gran sotragada que l’havia desequilibrat.
Alarmes, crits, corredisses... Un ofec de por
l’envaí.
S’adonava de la seva immobilitat, no podia
avançar. Confiava en què el capità i la resta de
la tripulació el podrien treure d’allí. Percebia
la quietud que l’envoltava mentre la gelor de
les aigües de l’Atlàntic Nord el penetrava cos
endins. El temps s’escolava lentament alhora
que la sensació d’adoloriment augmentava
ràpidament. Cada cop més forta i profunda...
Tot ell s’esquinçava. Comprengué que no hi
serien a temps, que no el podrien salvar. El
patiment ja era insofrible, el seu interior s’anava
esquerdant irremeiablement.
Amb un gros baluern, es partí en dos. Es
precipità cap al fons... Foscor, fredor, repòs.
_Maria Amiel
310. VACÍA
Vacía. Acababa de arriesgar la vida por ella,
yendo contra la corriente de pasajeros que huía
despavorida. Se suponía que la cajita debía
contener un medallón de oro, el único recuerdo
que le quedaba de su abuela. Pero estaba
vacía. Sus manos temblorosas palparon el
fondo frenéticamente. Solamente encontraron
polvo. Empezó a mirar alrededor, buscando por
el suelo. Tenía que encontrarlo, tenía que estar
ahí, no se podía ir de vacío... Inexorablemente,
el camarote se empezó a llenar de agua.
_Hielo
311. TORNO A VIURE
Poc es parla dels que sobrevivim, dels que a
pesar d’haver naufragat hem aconseguit sortir
endavant, potser jo vaig trobar la sort inserida
a la desgràcia, potser jo vaig viure malgrat
perdre-ho tot amb una errada a les cartes...
Era dia 10 d’abril de 1912, unes hores abans
que el Titanic es posés en marxa cap a Nova
York. Jo era al bar, amb uns amics, mentre
fèiem broma sobre l’increïble que seria viatjar
en un vaixell així. Va ser aleshores quan un
home mig begut ens va oferir un bitllet per
pujar-hi, però només l’aconseguiria aquell qui
guanyés la partida. És clar que feia respecte,
però era l’última esperança de que la mare es
curés de la seva malaltia, necessitava diners i
allí ben segur que els trobaria.
Així doncs, arriscant-m’ho tot vaig perdre fins
l’última moneda que tenia... Però dies després
vaig adonar-me’n que potser havia guanyat la
vida.
_Cristal
312. LA VERDADERA HISTORIA
DEL TITANIC
Fue un error bautizar al Titanic con una botella
de Barakaldo, pues buenos son los vascos
fabricando su vidrio templado. Después de
incontables intentos sin poder reventar la
botella, el capitán Concordia la pidió, miró,
palpó, descorchó y se la bebió de un solo
envite. Solicitó luego que hicieran un simulacro
con el ancla y el Titanic quedó bautizado.
Poco después, capitán y buque eructaron al
mismo tiempo y 59.000 caballos se hicieron
a la mar sin que nadie reparara en las fisuras
del casco. El capitán pidió algunas botellas
para analizarlas debidamente y después de
recitar sesenta siete veces la Canción del Pirata
encaramado en el espolón, se retiró a sus
camarotes. Aseguran haberle visto saltar poco
después por la borda gritando “al abordaje”,
aunque no existen pruebas fehacientes. Lo que
sí se sabe es que las fisuras en el casco del
Titanic, no fueron ocasionadas por un iceberg.
_Francesco
313. NO TINDRÉ SORT
Em quedo ajaguda al terra, en posició
fetal, com si tornessin a mi tots els records
d’infantesa. Les llàgrimes corren per la meva
pell clara i pigada. La meva esperança es basa
en una llum tènue i blanca; m’agafo a ella com
si la vida no fos vida sense ella. Recordo la
por que es dibuixava al rostre de les persones
d’aquell vaixell. Veig com les llums parpellegen,
lluitadores e incansables; però la gelor les
guanya i l’oceà esdevé fosc, de nou.
El passat torna com un tro, furiós i ensordidor
i sento el cos amarat i fred. L’oceà es lleva
majestuós com aquella nit de fa cinquanta
anys. Aquest cop no tindré sort. Obro els ulls i
veig aquella tènue llum que ha fet camí amb mi
des d’ençà. I per fi, l’oceà m’engoleix mentre la
llum es debilita i caic en una foscor salada.
_M. G. Ubach
314. ESTELA
- ¡Mama! ¡mama!, mira qué está pasando.
- ¿Qué ocurre Estela? ¿Qué son esos gritos?
- Son esas personas de ahí abajo dentro del
mar, llevan chaquetas blancas y no dejan de
gritar, viajaban en ese barco colosal, en el que
los ricos se sienten más ricos y los pobres
pueden soñar. Pero se ha roto mama se ha
partido por la mitad han caído al agua helada
y se van a congelar, algunos con botes y en
silencio se han alejado del lugar.
- ¿Dónde van? ¿Quiénes son los ricos mama?
¿Y los pobres dónde están?
- Hija eso nunca lo sabrás, desde aquí arriba
no se ve la clase social solo personas luchando
por respirar.
- ¿Podemos ayudar mama?
- Estela, nosotras solo podemos brillar, los
acompañaremos cubriendo el cielo de luz para
iluminar su oscura agonía hasta que el océano
y el frío traidor los atrapen para siempre en
absoluta negrura.
_Libélula
315. COVARDIA TITÀNICA
Sir Goldensmith embarcà precedit del respecte
que inspirava la seva persona, i del seu confés i
profund menyspreu cap als covards.
Paradoxalment, quan la tripulació confirmà
l’enfonsament del transatlàntic més segur
del món, un primitiu instint de supervivència
l’empenyé a lluitar de manera salvatge i indigna
per garantir-se un lloc a un dels insuficients
bots salvavides.
Entumit pel fred, paralitzat pel pànic, observava
la dantesca situació que l’envoltava i la
indescriptible desesperació dels que es veien
abocats a la mort.
Una joveneta implorava ajuda amb la mirada
des del mar. Incapaç de reaccionar, contemplà
alienat com les forces acabaven abandonant-la
i les gèlides aigües de l’Atlàntic posaven fi a la
seva curta existència.
Aquella mirada suplicant i aterrida el va
acompanyar persistentment durant setmanes.
Finalment, quan els remordiments arribaren
al màxim suportable, es va llevar la vida. Les
darreres paraules de la noia encara ressonaven
al seu cap: “Ajuda’m, papa”.
_Jessie Votpol
316. EL MEU TITANIC
PARTICULAR
Després d’enterrar tres marits, ara em trobo
sola en aquesta petita illa.
Per celebrar el meu últim casament, vaig
proposar a en Tomàs fer un creuer. Ell, un cop
al vaixell no es va separar de la ràdio.
Una nit que ens vam mudar per anar al sopar
de gala, em va proposar acostar-nos a la proa
i recrear l’escena del Titanic. A la ràdio sonava
aquest tema musical.
Havia de ser memorable, però l’embranzida
que em va propinar la seva voluminosa panxa
ens va precipitar al mar. Mentre ell taraL·lejava
la cançó, jo maleïa l’ocurrència. Ens van llençar
una barca.
Les hores que vam passar al bot s’em van fer
eternes. En Tomàs es va endormiscar. Jo, vaig
aprofitar per nedar fins una platja. El meu home
es va allunyar en companyia de la melodia
empallegosa i el van recollir. Pel que fa a mi, no
cal que corrin.
_Mei
317. TITÁN
Titán colosal, gladiador de acero y metal, abrías
las aguas como Neptuno el poderoso rey del
mar, tu paso imponente iba dejando atrás una
larga estela blanca como novia hacia el altar,
fuiste la visión majestuosa para todos los que
te pudieron contemplar, pero tanto compendio
de lujos y pomposidad no te sirvieron para
flotar.
Nadie pudo imaginar que en tu cuarto día de
viaje inaugural, tu destino sería fatal, un gigante
blanco celoso de tu resplandor te esperaba
oculto en la noche como un buen ladrón, para
robarte el alma y partirte en dos el corazón, él
sabía donde guardabas la fragilidad aunque
la llevaras escondida, por eso te hirió en un
costado de manera certera y mortal. Luchaste
titán, pero no pudiste aguantar las oscuras

49. 49
y frías aguas del océano te tragaron sin
piedad, mientras tu rival frío como un témpano
contemplaba tu hundimiento sonriendo
vencedor.
_Libélula
318. NOVA YORK, NOVA VIDA
Els supervivents del Titanic arribaren a
Nova York en mig d’una barreja d’emocions
provocada pels esdeveniments dels últims dies.
En trepitjar terra, reapareixien els moments de
pànic viscuts, acompanyats sovint del dolor per
la pèrdua d’éssers estimats.
La Louise recordava les promeses d’una nova
vida a Amèrica fetes pel seu marit des de feia
mesos, i que ella escoltava incrèdula; revivia
el moment en què l’oficial la va fer pujar al bot
salvavides, mentre ell es quedava a bord del
Titanic. Ja al Carpathia, va haver d’acceptar
que mai el tornaria a veure.
Ara, els seus sanglots incontrolables
provocaven la compassió innata de la resta
de passatgers. Molts se sentien impeL·lits
a abraçar a aquella desolada criatura. Ella
acceptava les mostres de consol amb un
sentiment de culpabilitat: no podia reconèixer
obertament la immensa alegria que sentia en
haver-se alliberat del monstre maltractador amb
qui havia conviscut els últims anys.
_Jessie Votpol
319. UNA CARTA SIN
RESPUESTA
Necesitaba decírselo, pero no sabía cómo
hacerlo.
Lo había intentado de mil maneras, pero nunca
encontraba la valentía necesaria. Tenía miedo a
perderla.
Así que simplemente la miraba. La miraba
pensando en el momento en el que ella correría
a sus brazos diciéndole que sentía lo mismo.
Hablaban, hablaban mucho. Se podría incluso
decir que eran mejores amigos. Pero él no solo
la quería como tal. Desde que la conocía, todo
había cambiado.
Empezó a escribir. Se lo dijo todo, todo lo que
sentía, le declaró todo su amor en aquella
carta. Se armó de valor y se la entregó minutos
antes de embarcar en el Titanic, poniéndole
como condición de no abrirla hasta que éste
zarpase.
Ella esperó su retorno mientras él exhalaba
su último suspiro sin saber que su amor era
correspondido.
_Pepo
320. QUERIDO E IRRESISTIBLE
MAR
Para aquellos que hemos navegado durante
años varios océanos, mares y ríos con sus
consiguientes vicisitudes, tenemos grabado
en nuestra singladura “la tragedia del Titanic”.
Por eso el navegante y en lo personal
principalmente, le tememos a nuestro querido
e irresistible mar. En el año 1912 el inundible
Titanic sucumbió ante quien todo lo puede el
mar. Esta tragedia y otras vividas nos lleva a
valorar nuestras decisiones y maniobras que
nos llevaron a buenos puertos, el Titanic el
barco más grande y moderno de su época
sufrió la derrota... De ahí en más todos los que
amamos el mar y le tememos con respeto,
debemos obrar y decidir en consecuencia. El
mar une pueblos, razas, economías, cultura
y un sinfín de grandiosos avances que han
significado el cimiento de la era actual. Amad el
mar pero más, temedle y respetadlo, Titanic y
su tragedia descansa en paz.
_ElAdmi
321. ESCARCHA EN MI PELO
El interrumpido clamor de la multitud se
asemejaba al zumbido de las abejas en
primavera. Inmóvil, contemplaba la angustia y
la desesperante lucha por sobrevivir que el ser
humano manifestaba en momentos como ese.
El gélido agua terminó por cubrirme los
hombros, provocándome dolorosos pinchazos
por todo mi cuerpo. A lo lejos contemplé un
tablón de madera, lo agarré con fuerza y me
tumbé sobre él boca arriba. Admiré aquella
nítida noche, el cielo despejado permitía que la
luz de la luna iluminase el naufragio del Titanic.
Aquella situación se hizo más amena cuando
desapareció el repiqueteo de las atormentadas
voces de mis pensamientos. Tan solo se
oían los crujidos del metal perdiéndose en un
oscuro y frío abismo.
Tenía la respiración serena y el pulso inquieto.
Mis ojos se perdieron en el firmamento
estrellado, el balanceo del oleaje me acunó y
me dormí en un sueño eterno.
_Helada
322. JAKOB
Cuando se partió en dos, las luces se apagaron
y la noche se llenó de gritos de socorro. Los
marineros insistían en que remáramos fuerte
para evitar ser absorbidos y yo, paralizada, solo
podía pensar en Jakob.
Una vez hundido, el mar se calmó y pudimos
regresar para ayudar a los supervivientes. Grité
su nombre. Nada. Navegamos durante horas
entre cadáveres y por fin lo vi. Aún llevaba la
camisa roja que le había regalado esa misma
noche. Quise subirlo, pero no me dejaron
así que salté. El mar, helado, hostil, maltrató
nuestros cuerpos. Lo abracé y con un hilo de
voz, le prometí amor eterno al oído.
Siempre te querré, Jakob.
_Koke
323. FOSCOR NEGRE
Tinc el cor glaçat. Tremolo per dins. Una parella
s’acaba de llençar des de la proa tot abraçant
la fosca nit per retrobar-se en les gèlides aigües
oceàniques. Se’ls veia tranquils. Ell li agafava
la mà a ella dolçament, potser per transmetre-li
serenor, i ella s’hi aferrava amb força, com si
no li quedés res més en aquest món. El cert és
que és així. Això s’acaba. No hi ha escapatòria.
El vaixell més luxós i impressionant de la
història, s’ha convertit en una presó de mort,
en un cementiri flotant. I jo seré la propera a
desaparèixer en aquesta foscor i quan la fredor
m’aturi el cor, aleshores pensaré en tu i la
calma vindrà finalment.
_Nailju
324. LA MILLOR NIT
Aquella estava sent la millor nit de la seva vida.
I esperava que la seguissin moltes més.
Al capvespre, mentre passejava per la coberta
de primera, havia conegut la noia més preciosa
del món. Havien sopat junts i havien rigut molt;
ara dormia arraulida al seu cos, al camarot.
Dormia, somiava,...
Un esgarip metàL·lic el desvetllà, va envoltar
a l’estimada més dolçament i reprengué el
somieig plàcid.
De cop, un malson el retornà a una mena de
consciència. No acabava de definir-se en una
idea clara, però l’envaïa una sensació humida,
molt freda. Després, vingué un ofec anguniós
i perllongat, fins que una serena quietud el va
adormir de nou.
Va abraçar més fort la noia, amb tendresa. Cap
malson ridícul li impediria seguir gaudint de la
companyia d’ella.
_Estri Bor
325. A BORDO DE LA SUERTE
Los dados rodaban por la mesa, luchando
para ganar. Mi turno. Cerré los ojos y deseé
que la suerte me acompañara en esta partida.
Lancé los dados sintiendo cómo la suerte se
entrelazaba entre mis dedos.
-¡Te gané! ¡Estás eliminado! ¡Estás muerto!
-celebré alzando mis brazos y con ellos mi voz.
Agarré amistosamente la mano de mi amigo
cuando, un brusco movimiento en el barco me
hizo perder el rumbo. La alfombra empezó a
humedecer; después, mis elegantes zapatos,
mis calcetines de algodón, mi caro pantalón
de pana. Fueron los segundos más largos de
mi vida. Mi corazón, mis sueños, mi suerte,
se congelaban. Y mi amigo, arrebatado por la
partida y por el agua helada.
Como yo, quien pensó que su vida giraba en
torno a la suerte, como una partida de dados,
quien se creyó el rey del mundo, subido en un
crucero, a bordo de la suerte.
_Rony
326. LO VI VENIR
Lo vi venir, eso fue lo que dijo el capitán del
monstruo de los mares en esos años. No tuvo
tiempo de reaccionar se quedó totalmente
perplejo ante ese inmenso bloque de hielo
totalmente perfecto. Era el fin del Titanic que
caía frente a las costas de Terranova. El capitán
ya se aproximó a las bocinas para avisar a
los 2200 pasajeros de lo que iba a suceder.
Finalmente tras chocar en aquel bloque de
hielo, se vivió lo peor de todo, niños sin sus
padres, mujeres y ancianos que poco a poco
iban viendo que sus vidas llegaban a su fin. El
capitán Smith dijo que fue responsable de todo
lo que sucedió, cargo de conciencia durante
toda su vida, a pesar de haber nadado y haber
salvado a un niño. La tragedia terminó con
1800 muertos de 2200. AMÉN.
_Abaúnza
327. PERQUÈ VIURE SENSE
TU ÉS MORIR
Avui, 23 de novembre de 1993, després
d’un any de l’enfonsament del Titanic, escric
aquesta carta, des de les profunditats del
mar Atlàntic on va quedar enfonsat l’insolent
vaixell, al costat de milers de persones més

50. 50
com jo. Recordo les meves últimes hores en
ell, com si fossin segons, però per què mentir,
van ser els millors segons de la meva vida.
Vaig morir al costat de l’amor de la meva vida
i potser moltes persones haguessin preferit
fugir i intentar salvar les seves desganades i
tedioses vides, però jo només pensava en què
aquestes hores, que em semblaven segons,
havien passat davant dels meus ulls com una
vida eterna plena d’idiL·li i èxtasi. I només amb
això vaig preferir mil vegades morir, perquè
viure sense la persona que estimes seria com
no viure.
_Arianna Bishop
328. LA MIRADA I LA BENGALA
Aquella mirada mai l’oblidaré. No li havia vist
mai. El capità sempre havia tingut una mirada
segura, ferma; però en aquell moment vaig
veure una mirada ben estranya, mostrava
decepció, culpabilitat, por... semblava que
tenia llàgrimes a punt d’escapar-se. I en aquell
moment, va agafar una pistola i em va apuntar.
Pensava que allà s’acabava tot però, quan
va parlar, em va dir que pugés a aquell bot i
ajudés a la gent que pogués per a escapar de
la mort. El capità va girar-se i es va encaminar
no sé cap a on. Vaig complir l’ordre i el bot
va anar allunyant-se del vaixell que s’anava
enfonsant. Jo estava d’esquena al vaixell i, de
sobte, vaig sentir un tret que no vaig saber
diferenciar si era de pistola o que es va llençar
una bengala. Millor no saber-ho.
_El mariner del Titanic
329. UN POLISSÓ CURIÓS
No us diré el meu nom perquè el desconec.
Vaig néixer al port de Southampton el 1895.
Separant-me de la mare i les meves germanes
de molt jovenet, vaig arribar a la maduresa
buscant-me la vida pel carrer, sense destorbar
a ningú, com un fantasma respectuós amb
els humans (tot sent un pispa). La meva
especialitat en amagar-me en els llocs on
és impossible que entri, em va permetre
seguir aquell ramat d’humans tan dispars i
esmunyir-me en aquell edifici flotant. Mai vaig
ser conscient del pas del temps, només de
l’experiència viscuda: el contacte tan proper en
els últims dies de la meva vida amb un nen de
tercera classe, que em va mantenir en secret.
Jo ja era gat vell, i vaig tenir la fortuna d’esgotar
les meves set vides, engolit per l’aigua gelada,
dins un llit, entre el cos de la gentil criatura.
_Vetuaqui
330. EL CAPITÀ I EL VELL
MARINER COLLINS
Sempre que solquem aquell punt de l’oceà,
a unes 600 milles de Terranova, faig alentir la
marxa del vaixell. És un gest instintiu, també de
respecte.
En aquell moment, quan els motors calmen, el
vell mariner Collins treu el seu front arrugat per
la proa, observa el mar amb ulls de tauró, i para
l’oïda. Després, s’empeny de nou a coberta,
i mentre el vent fa voleiar els seus cabells
blancs, assegura que pot escoltar el bramar,
digne, del Titanic.
Els mariners creuen que tants anys navegant
l’han tornat absolutament foll.
Però jo no goso mirar-lo als ulls, perquè, en
aquells instants, també crec escoltar un remor
que emergeix del mar i, tebi, s’esmuny per la
coberta.
I en la solitud de la meva cambra, en la nova
albada, torno a llegir a Borges:
“El mar es un antiguo lenguaje que no alcanzo
a descifrar...”
_Francesc
331. A REVEURE
Au, va, Vivien... Filleta, no posis aquesta cara.
A mi també m’estranya que l’Elisabeth no hagi
vingut a acomiadar-se abans no embarquem,
però pensa que està molt ocupada amb els
preparatius de la seva boda. Sí, he dit boda.
No em miris així, saps molt bé que les coses
són com són... Éreu inseparables, però ara tot
haurà de canviar...
Ai, Vivien, perdona... No ho hauria d’haver dit...
Estic segura que volia venir, però no tot és tan
fàcil... Ja us veureu quan ella arribi a Nova York.
Seran només uns dies... Però no pots quedar-
te aquí, sinó no et deixaran pujar... Vinga,
Vivien, puja ja...
Estic segura que serà un viatge inoblidable.
_Ayn Rand
332. SENTIR
Me voy para no volver. No siento nada,
nunca lo he hecho. Ni sufrimiento, ni amor, ni
nostalgia. Creo que sin sufrir nunca sentiré,
necesito que algo malo me pase para poder
sentir, porque lo único que siento es un enorme
vacío. Pero al mismo tiempo no quiero que ese
sufrimiento llegue.
Estoy en el Titanic, recordando la salida del
puerto. Las familias se despiden. Yo no lo
hago, no me gustan las despedidas, siempre
son iguales, me dicen que me quieren y les
digo que les echaré de menos a pesar de que
nunca lo hago. Prefiero estar solo.
Ahora todo es diferente, la gente grita. El barco
se hunde y mi sufrimiento llega por fin, pero
quiero que se vaya, quiero volver a no sentir
nada. Me arrepiento. Me arrepiento de no
despedirme, de no amar. Me arrepiento de no
sentir.
_Kraken
333. TRAICIÓN
Tropezaba y caía. Volvía a levantarse, justo
a tiempo de evitar que alguien tropezara de
nuevo con él.
Le había dicho que corriera, que no había
tiempo. El barco se hundía pero él no podía
pensar. Simplemente, se dejaba llevar.
Medio mareado, notó que ella le agarraba la
mano y tiraba de él. Otra vez de aquí para allí
hasta que se dio cuenta de la verdad: no había
escapatoria. Se miraron. Él le soltó la mano.
Pensó en ella y en cuánto la quería. Ahora ya
era tarde. Ella se salvaría y él pagaría muy caro
su engaño. Él no debería estar allí.
_Salomé
334. GEGANT TITANIC
La mare va patir el naufragi del vaixell, va
sobreviure, i el conte que sentia ell cada nit, era
aquest,
El dotze d’abril, jo, jove i bonica, el pare molt
ric, va regalar-me un meravellós viatge cap a
Nova York, el dia del meu aniversari. Ballo al
saló més luxós. Mai ningú havia imaginat tanta
riquesa i esplendor al vaixell més segur. Tothom
era feliç fruint d’aquelles comoditats. Potser els
irlandesos amb passatge de tercera, també?
Anaven a buscar sort, volien sortir de l’eterna
pobresa i segur que ho aconseguirien.
Aquella nit freda i estrellada, el Titanic
navegava orgullós com un antic gegant grec,
però malauradament va trobar a l’horitzó un
altre immens gegant, l’iceberg. L’oficial cridà,
equivocadament. Fort a estribord!, el timoner
girà a la dreta, era un vaixell de vapor! Hauria
d’haver dit, A babord! Ferit el transatlàntic a
mort, les llàgrimes substituïen les paraules.
_C3
335. SEÑORES, FUE UN PLACER
El crucero lucía una brillantez espléndida
debido al hielo de sus alrededores. Una fuerte
colisión contra un iceberg fue el cambio del
paraíso a un infierno helado. Mientras el gran
navío se hundía, la música sonaba sin cesar.
Una sinfonía relajante cubría los alaridos de los
pasajeros y hacía de una terrible catástrofe una
caída musical más amena. El sonido de los
violines fue una apelación a la esperanza y la
tranquilidad que seguro fue de gran apoyo para
los viajeros. Los músicos acabaron realizando
como ofrenda al temible océano una excelente
melodía con un efecto salvavidas.
_Diselo tt
336. MAÑANA DE
CELEBRACIÓN EN LOS
ASTILLEROS DE BELFAST
Están todos aquí, centenares de trabajadores
junto a sus familias, que llegaron en los
diferentes tranvías a lo largo de la mañana.
En las horas anteriores, como capataz en los
astilleros les había organizado en cuadrillas
para retirar los postes de madera que
sostenían el buque sobre la grada inclinada.
Como estaba programado a las 12 y media veo
volar la botella y escucho el chasquido contra
esas inmensas letras en el casco que dicen
TITANIC. Aplausos, celebran la botadura y la
bandera de la naviera White Star Line ondea al
viento irlandés.
Ahora la nave se desliza hasta el río, abandona
la grada sobre la cual se ha construido,
entrando en el agua por su popa hasta quedar
a flote.
Luego, desde el servicio de telégrafos en la
oficina de Correos, los corresponsales de la
prensa enviarán las crónicas con cobertura
internacional, que sumarán centenares de miles
de palabras.
_Belfast
337. NINETES DE SAL
Nit dissortada i barreja d’olors i sons!!
Sortint del menjador la mare m’agafa la mà i
noto per primera vegada la fetor agra. Passant
per davant del bar ple, m’estremeix un so
metàL·lic, de peça gegant desencaixada...
Dringadissa d’aranyes i gots, veus de sorpresa
encuriosides, Mans tremoloses i algú que fa
broma amb uns glaçons que han caigut a
coberta. Torna la fortor, com d’aigua salada,
podrida, i alguna cosa m’escombra les
cames... rates, rates que fugen. Comprenc.
Ara també hi ha el pare, i tots tres volem fins
allà on es respira: l’aire m’ofega i el fred em

51. 51
bufeteja. Sembla que duc una armilla i tothom
corre, AMUNT, AMUNT! El fum a la gola,
tusso i m’entrebanco. Llampecs i espetecs
dins ma foscor de sempre. El pare ajuda,
crida... ja és lluny. L’aigua m’esquitxa la cara,
la tasto. Encara avui la ploro des de les ninetes
MORTES!!
_Crimdepensa