1. LECTURA PER A LA
QUARTA PROVA DE
LLENGUA CATALANA
EL CAGANER VA RESTRET...
Amb tant de rebombori, el caganer més famós de tots els pessebres de la província de Lleida, el
senyor Ricard, tenia un problema. Havia esperat tot l’any amb paciència l’arribada de les
entranyables dates nadalenques perquè, un cop més, el seu poble, Sudanell, disposés als carrers
tancats i a l’interior de les seves cases el famós i tradicional pessebre vivent. Ell era, com sempre, el
veritable protagonista de la festa. Enguany, però, la cosa no anava fina... Quin mal de ventre!
A ell li tocava, com ja era habitual, de posar-se l’armilla, creuar-se el sarró en bandolera i agafar
la dolçaina per tal d’arraulir-se en un racó, rere la roca amb molsa que hi havia al darrere de
l’establia on el nen havia de néixer, i adoptar la ja coneguda posició d’esforç que petits i no tan petits
frisaven d’admirar. La gent que visitava el pessebre vivent no s’entretenia pas amb romanços i, en
havent entrat al pessebre, corria cap a la cantonada de l’establia per tal de poder contemplar el
sublim esforç d’en Ricard, el caganer.
Ara bé, siguem seriosos. Un paper com el del caganer, una actuació memorable com la d’en
Ricard, mereixia tota l’admiració i l’entusiasme del respectable públic però alhora reclamava, com és
lògic, una certa calma i pau. No resultava gens fàcil, això d’alleujar el ventre a demanda dels
assistents... <<Va, caganer, deixa anar ja el regal!>>, deien els uns. <<Som-hi, noi, treu el bo i millor
que portes a dintre!>>, exclamaven els altres. <<Volem veure el regal! Volem veure la tifa!>>,
s’esgargamellaven els més directes.
En Ricard sempre acabava acontentant els seus incondicionals seguidors, i arribava a buidar
l’intestí gruixut fins unes deu vegades al dia. Quin aparell digestiu que tenia, noi... Funcionava com
un rellotge!
Enguany, però, la cosa no acabava de veure la llum. Des que la Chaymaa, la pesada noia de la
guitarra, havia començat a estripar les cordes i a trenar els primers acords, allí no hi havia qui es
pogués concentrar. La Sanae, la vella rondinaire de les castanyes, hi discutia a pulmó obert, cridant
com una boja. <<Fora del nostre pessebre hippie! Vés-te’n amb els de la teva espècie, a fer soroll a
les manifestacions! No t’hi volem pas, aquí!>>, deia la vella. La Chaymaa, però, seguia tocant amb
fruïció, fent cas omís de la castanyera.
A la vegada l’Oriolyenne, l’indi pell roja, perseguia com un boig en Youssef, el pastor de la
cornamusa, en una espècie de batalla entre el folklore català i l’orgull indi de Nord-Amèrica. Just per

2. sobre dels seus caps, l’Aida Fighter, una experta pilot d’avió, delectava tothom amb una sèrie de
piruetes i girs impossibles fets amb la seva petita aeronau. Com gaudia, la pilot, dins la carlinga...
En definitiva, enguany, el pessebre s’havia convertit en una olla de grills, en una batalla campal
de personatges que mantenien el públic ben distret però que, alhora, li provocaven un gran, llarg i
dolorós restrenyiment al caganer, a en Ricard. Tots aquells saltejadors havien fet saltar la tradició
pels aires. <<Maleïts sigueu tots!>>, deia el pobre home. Aneu-vos-en a fregir espàrrecs i deixeu-me
plantar el pi amb tranquil·litat!
*******************