Presentem novetats, ideologia i la nostra forma de fer poble.

1. #Col·lectiu
Amer
Full Informatiu Núm. 2 • Juny 2017
MARTA PASCAL I CAPDEVILA A
L’INAUGURACIÓ DEL PDeCAT DE LA
COMARCA DE LA SELVA
Marta Pascal i Capdevila és la coordinadora general del Partit Demòcrata Europeu Català
(PDeCAT) des del juliol de 2016.
Molts de nosaltres ens preguntem qui és i què ha fet per ocupar avui un lloc destacat en el
dia a dia del Partit Demòcrata i del país.
La Marta va néixer fa 34 anys a Vic i des de joveneta ha estat involucrada en entitats i
associacions culturals i esportives de la seva ciutat.
El cuc per la política li ve de lluny, i per això va tenir clars els seus estudis: es va llicenciar en
ciències polítiques i de l’Administració i també es va llicenciar en història.
Quan tenia 23 anys va decidir militar a les Joventuts Nacionalistes de Catalunya (JNC), on
en va arribar a ser la presidenta. Llavors també es va afiliar a Convergència Democràtica de
Catalunya, i en fou durant un any la portaveu.
També caldestacarque alllarg de quatre anysva serla cap d’àrea de la Regidoria d’Educació
a l’Ajuntament de Vic. I des del 2013 és diputada al Parlament de Catalunya.
La Marta és una política preparada i amb una alta capacitat de treball i compromís. És
una dona propera i gens prepotent, que parla el llenguatge del carrer i té una visió molt
nítida de la realitat social, política i cultural de casa nostra. Diguem que la Marta ha trencat
motlles dins el Partit Demòcrata, i ho ha fet amb encert i fermesa.
La seva tasca no és gens fàcil essent el Partit Demòcrata un partit de nova creació.
Igualment, la gran responsabilitat que té és inherent al càrrec que ocupa i als moments
històrics en què estem immersos.
El proppassat dissabte 11 de març va acompanyar-nos al sopar que vam celebrar a Amer,
arran de la inauguració del PDeCAT de la comarca de la Selva.
Alba Serra
EDITORIAL­­­­­­­­­­
Jutjant la democràcia, condemnant la políti-
ca, sentenciant el diàleg.
El 12 de març de 1930, Mahatma Gandhi inicià
una llarga marxa de 300 quilòmetres, que aca-
baria a les costes de l’oceà Índic. Allà, va agafar
una galleda d’aigua i la va deixar evaporar, i va
aconseguir un grapat de sal. L’Imperi britànic
controlava el monopoli de la producció de sal;
així doncs, amb aquest acte, Gandhi va simbo-
litzar l’inici d’una lluita pacífica que portaria l’Índia
a la independència. Saltant-se el monopoli del
seu Estat, saltant-se una llei injusta. El 9N va ser
la “marxa de la sal” de Catalunya. Un dia en què
els catalans vam manifestar que ja no ens sot-
metríem als designis d’un Tribunal Constitucional
controlat políticament pel govern del PP com si
es tractés d’un ministeri més de l’executiu. Un dia
en què vam dir que no n’hi ha prou que la llei si-
gui llei, sinó que la llei ha de ser justa.
El 13 de març de 2017 el president del Tribunal
Superior de Justícia de Catalunya va fer pública
la sentència de la causa contra Mas, Ortega i Ri-
gau. Dies més tard el Tribunal Suprem anuncia el
mateix càstig per a Francesc Homs: la inhabilita-
ció. El 9N va ser una diada de reivindicació polí-
tica que va meravellar el món per la gran partici-
pació, i sobretot, per la forma pacífica en què es
va fer. Davant d’aquesta jornada històrica, l’Estat
només pot reaccionar com sap: amb curtesa de
mires, amb nul·la intel·ligència política i amb una
falta de sentit democràtic impròpia d’un estat
democràtic i de dret de l’Europa Occidental.Artur
Mas, Irene Rigau, Joana Ortega i Francesc Homs
han estat condemnats per posar les urnes al car-
rer. Han estat condemnats per permetre que la
ciutadania de Catalunya pugui expressar la seva
opinió. Han estat condemnats per un estat que
esgrimeix la llei i els jutjats amb impotència de-
mostrant un cop més la seva màxima: per aturar
la independència de Catalunya s’hi val tot.
Tot i les condemnes a Catalunya seguim amb
voluntat ferma cap a la celebració d’un referèn-
dum. El president Puigdemont continua amb
la mà estesa tot esperant la materialització de
l’“operación diálogo”, que de moment només ha
portat judicis polítics i inhabilitacions. Si l’Estat
segueix actuant com sempre, quan se’n vulguin
adonar, ja haurem marxat.
Diu molt del tarannà democràtic de la gent
d’aquest partit. Tot i les desacreditacions de dins
i fora, tot i les falses acusacions, tot i les injustes
sentències judicials, la gent del Partit Demòcrata
creiem fermament en el dret dels pobles a de-
terminar el seu futur a través de les urnes. Fem-
ho!

2. CARLES PUIGDEMONT AL
PARLAMENT EUROPEU: GRAN ÈXIT
COL·LECTIU
Des del 27 de setembre de 2015 ençà, hem tingut encara més peticions
d’informació a la Brussel·les política sobre el procés català: des de 2012
hi ha hagut sis eleccions a Catalunya (dues de catalanes, dues d’espa-
nyoles, municipals i europees), amb participacions molt elevades. La vic-
tòria electoral ha estat per als partits independentistes i pro-referèndum
i, alhora, els dos grans partits espanyols han davallat a mínims històrics
a Catalunya.
També en el decurs d’aquests cinc anys a Catalunya hi ha hagut les ma-
nifestacions consecutives més importants d’Europa des de la Segona
Guerra Mundial: el caràcter pacífic i festiu, interclassista i intergeneracio-
nal d’aquestes mobilitzacions, sense caure en cap violència malgrat les
constants provocacions de l’estat espanyol, és motiu de gran interès po-
lític i sociològic a la Brussel·les diplomàtica: cal tenir present, per exem-
ple, que el míting final de Hillary Clinton amb Barack Obama va aplegar
tot just 10.000 persones i que Angela Merkel no preveu superar aquesta
xifra en cap dels seus actes el setembre vinent.
Hi ha un altre element, molt important, al qual és molt sensible la Brus-
sel·les política i els països d’una més gran tradició democràtica: el rè-
cord de participació electoral assolit a Catalunya el 27-S. Un 77% de
participació, més de 4 milions de vots tot i la manipulació electoral del
frau en el vot exterior, que hauria pogut ampliar en escons la majoria
independentista. També hi fa molt d’impacte que el 75% dels catalans
fins ara, a totes les enquestes, demanin un referèndum per a desen-
callar el tema català: hi ha molts catalans contraris a la independència
que també volen votar.
Tot plegat no és un suflé ni una ‘algarabía’, sinó més aviat una nació en
moviment. En aquest sentit, cada vegada que sento dir a algú que ‘el
27-S va ser un fracàs’ (ignorant tota la guerra bruta de l’estat espanyol en
aquella campanya) penso que va ser un gran èxit.
El dia 13 de gener de 2017, havent rebut confirmació definitiva que Puig-
demont, Junqueras i Romeva podien venir finalment al Parlament Eu-
ropeu, comencem a enviar correus personalitzats, a fer trucades i a fer
el porta a porta amb més eurodiputats. L’objectiu no eren comissaris ni
ambaixadors, que no assisteixen mai com a públic als actes que cada
dia s’organitzen al Parlament Europeu, sinó eurodiputats, assistents par-
lamentaris, thinks tanks, personal expert d’ambaixades, politòlegs i pe-
riodistes globals.
El passat 24 de gener de 2017 el president Carles Puigdemont, el Vi-
ce-President Oriol Junqueras i el conseller Raül Romeva van pronunciar
una conferència històrica al Parlament Europeu, omplint la sala més gran
de l’edifici i obtenint un gran ressò mediàtic i a les xarxes socials (les
fotos de la sala plena del PE aquell dia van ser “trending topic” a Bèlgica
les 48 hores següents).
L’acte va ser organitzat per la meva oficina conjuntament amb els dos
eurodiputats d’Esquerra Republicana, Josep Maria Terricabras i Jordi
Solé, i va ser resultat d’un gran esforç les tres setmanes prèvies, però
també de la feina discreta i tranquil·la que estem duent a terme a Brus-
sel.les tot explicant el cas català a qui ens ho demana, en el meu cas des
de 2009 i, especialment, des que va començar el procés polític cap a la
independència al 2012.
De res va servir la carta enviada prèviament a l’acte pel diputat del PP
Esteban González Pons demanant el boicot al nostre acte. Van haver de
recórrer als missatges escrits, perquè els del PP ja sabien que ompliríem
la sala.
El dimarts 24 de gener vam omplir com mai la sala més gran del Parla-
ment, amb més de 30 eurodiputats dels 6 grups parlamentaris principals
de l’Eurocambra i de 14 països diferents, tots ells pro-europeus. És una
xifra insòlita en un acte al PE. Hi va haver llargues cues a les dues entra-
des de l’edifici del Parlament.
L’impacte de la conferència de Brussel·les a Catalunya ha estat molt gran
i al Parlament Europeu encara ens en parlen al passadís, sobretot arran
de les cròniques que en van fer Politico Europe i altres diaris de la capital
comunitària.
Ramon Tremosa
Eurodiputat del Partit Demòcrata
20 de març de 2017

3. Full Informatiu Núm. 2 • Juny 2017#Col·lectiu Amer
NACIONALISME
Què va ser abans, l’ou o la gallina? En ciències socials, i en la ciència
política en concret, tenim una d’aquestes situacions: què va ser abans,
la nació o el nacionalisme? És a dir, es crea un moviment polític en
defensa d’una nació ja existent, o un moviment polític crea una nació
per poder articular un relat polític? Què va ser abans, la nació catalana
o el nacionalisme català? Encara que no ho sembli, per a molta gent
aquesta pregunta és crucial, ja que creuen que aconseguir determinar
que una nació és quelcom que es va crear a principis del segle XIX
és suficient per fer esfondrar moviments nacionals. La veritat és
que personalment aquesta pregunta fa temps que em va deixar de
molestar. Avui no respondré aquesta pregunta, però sí que parlaré
sobre el nacionalisme català.
El nacionalisme català neix en un moment d’efervescència cultural
catalana, l’època anomenada de la Renaixença (amb autors com
Verdaguer, Bonaventura Aribau, Rubió i Ors...), un moviment en
defensa i promoció del catalanisme cultural de principis del segle XIX.
Catalanisme sí, però cultural. Un altre antecedent el trobem en els
movimentsd’arrelmésconservadoraitradicionalistacomelVigatanisme
del bisbe Torras i Bages. Tot i que ja tracta temes més polítics, aquest
moviment és més un corrent intel·lectual i d’elits polítiques que no un
ideal polític. El catalanisme no esdevé polític fins a la publicació de
Lo catalanisme, de Valentí Almirall. Aquest és el primer llibre on es
defineix el catalanisme com un ideal polític, és a dir, amb un projecte
d’estructuració de país. En aquest cas, Almirall sembla emmirallar-se
en el model d’estat federal dels EUA, per dissenyar un estat espanyol
altament descentralitzat. Després d’Almirall sorgiren d’altres autors
com Prat de la Riba i la seva obra La Nacionalitat Catalana. Ambdós
autors comparteixen una idea que vertebraria el catalanisme polític
durant el segle XIX i bona part del segle XX: l’objectiu del catalanisme
ha de ser canviar l’Estat espanyol des dels ideals catalans. Segons
aquests autors, el catalanisme és la màxima expressió a Espanya del
caràcter modern i innovador que caracteritza les nacions europees més
avançades. Així doncs, l’important per a aquests autors és traslladar a
la resta d’Espanya el model de país modern, industrial i avançat que
representa Catalunya.
Al llarg de les dècades sorgiren nous ideòlegs i partits polítics. Sorgí
el primer teòric independentista, Josep-Narcís Roca i Farreras. Es
redactaren estatuts i projectes de constitució catalana. Es guanyaren
institucions d’autogovern com la Mancomunitat de Catalunya, la
Generalitat i el Parlament. Es sofriren les dictadures de Primo de Ribera
i el llarg hivern del Franquisme. Es participà de ple en la restauració de
la democràcia. I el nacionalisme va evolucionant fins avui en dia, amb
nous partits, nous estatuts i un nou projecte per a Catalunya: l’Estat
Català.
Heu pogut comprovar que amb dos paràgraf he repassat de la forma
més inexacta possible la història del nacionalisme català. Però és que
aquí no pretenia tant que recordéssiu noms d’autors i les seves obres,
com una idea fonamental: el catalanisme mai ha estat un moviment
exclusiu, sinó sempre inclusiu. El catalanisme mai s’ha basat en una
identitat ètnica, en tenir 8 cognoms catalans o en una suposada
superioritat de la raça catalana (com si existís). No. El catalanisme des
dels seus orígens és un moviment cultural, d’identitat, de sentiment
de pertinença. Ja ho deia Artur Mas: “A Catalunya no tenim immigrants,
sinó catalans nascuts a l’estranger.” Aquesta és la idea bàsica del
catalanisme: la nació catalana està formada per aquells qui se senten
catalans. I és per això pel que fa temps que m’ha deixat de preocupar
la pregunta inicial. Mentre uns traslladin el debat a la història, mirant
entossudits cap al passat, nosaltres seguirem mirant el futur com hem
fet sempre a casa nostra: sabent on anem, perquè sabem d’on venim. I
és per això pel que fa temps que m’ha deixat de preocupar la pregunta
inicial. I és que, passin els anys que passin, vingui la gent que vingui,
sempre que el catalanisme sigui sinònim de modernitat, d’innovació,
d’amistat, de comunitat, de cultura, etc., serà un ideal polític rellevant.
Nosaltres no volem ser el millor país del món. Ni el país més ric, ni
el més poblat. No pretenem ser la nació més antiga d’Europa, ni tenir
la llengua més parlada. No. Volem ser d’un país on no sigui necessari
demanar permís per ser qui som. Nosaltres senzillament volem ser un
país normal.
Narcís Junquera Cros
Tenim pensat per aquesta tardor organitzar una excursió cultural a Barcelona per conèixer millor
la nostra capital.
Animeu-vos que de ben segur serà molt interessant.

4. UNS ESTIUS MERAVELLOSOS
La forta personalitat d’Amer ha donat des de sempre caràcters que, per la
seva naturalitat i originalitat, diríem que marquen època, és a dir, deixen re-
cord. Ens trobem en els dies en quèla llarga i fosca nit de la postguerra
s’havia acabat. Parlem a partir de l’any 1955 fins ben entrats els anys 60. Una
bona colla de nois i noies, joves il·lusionats, “tot just tenien 15 anys”, vivien
amb intensitat els estius a casa nostra, Amer. Uns estius captivadors i mera-
vellosos viscuts amb la naturalitat i senzillesa del moment. No necessitaven
gaire res, ni volien gaire res més que il·lusionar-se amb l’amistat de tots, i
gaudir de les possibilitats i dels instants del seu temps.
Tot això ens ho expliquen en Joan Vidal i en Francesc Vila, dos amerencs
plens de records i d’enyorament, i encisats pel temps en què varen viure
la seva adolescència. Xerren i xerren sense parar. Els records, les paraules,
els instants rebrollen constantment. Ho expliquen tot amb gran satisfacció.
Els temps més durs s’havien acabat, enca-
ra tenen un suau record del vell magatzem
d’aprovisionament de l’auxili social, situat en
l’avui anomenat carrer d’Avall. Començaven,
diuen, a respirar. L’estiu començava per Sant
Joan, amb els seus foguerons i petards per tot
elpoble, i amb lavetlla nocturna que era elbell
costum de llençar rams de flors als balcons
de les noies del poble, i tot s’acabava més o
menys per la festa del Pedreguet: amb les
torrades amb arengades i vi verd. Pel mig s’hi
trobava la popular festa major, amb les misses,
ballades de sardanes, vermuts, concerts i balls
d’orquestra. I més endavant, també, la festa de
Sant Bartomeu, a la font d’en Fàbrega, assistint
d’obligat a la missa de Sant Marçal del Colo-
mer, i ballant a l’envelat fet de branques de
vern, i menjant sobre l’herba aquells melons, síndries i xampany refrescats
amb l’aigua corrent que travessava amb regueres el paratge.
Però la intensitat i l’expressió d’en Joan i en Francesc més entranyables les
trobem quan parlen de les vivències a la Font Picant, a l’Hotel Amer Palatín.
Marxaven tots plegats pràcticament cada tarda a peu des de la plaça. Pas-
saven pel camí del mig, vora el rec del molí, passant per la font d’en Fàbrega
fins a l’hotel. Un camí ple de fantasies, converses i imaginacions. Hi havia
dies que la bicicleta era el millorvehicle i el millor recurs, però no tothom te-
nia bicicleta. Hi havia dies en què pujar a l’hotel amb el tren de fum era d’allò
més emocionant, però això costava algun caler. Un llonguet amb un tros de
xocolata era la joia del berenar. Tornaven de llostre per la carretera blanca i
polsosa, plena de pedregots, i sense cap cotxe, només amb el clar de lluna
que emmarcava tot l’entorn. A l’hotel en tenien prou fent amistat i parlant
amb els estiuejants que s’hi allotjaven, els coneixien a tots. Una pista de ball
presidida per una alzina monumental abrigava els seus somnis d’adoles-
cents. La música del Dúo Dinámico, José Guardiola, Ramon Calduch, que
en Joan Vidal s’encarregava d’escollir i posar a la gramola, feia joc amb la
frondositat dels castanyers que cobrien tot l’indret.
Els matins anaven a prendre els banys a la gorga de Can Paulí, o a la dels
Estudiants, algun cop inclús havien arribat fins a la gorga de Can Quel, però
era massa lluny i molt fonda. Allò era ben bé com un club social d’amics:
prenent el sol sota l’arbreda, saltant des de les roques a l’aigua, i buscant
tot mena d’animalots sota les pedres. Sempre la mateixa gent, els d’Amer,
els familiars dels d’Amer que vivien a fora i els estiuejants de Barcelona. Es
coneixien tots des de sempre. Els de Barcelona tenien un mèrit especial: ser
de Barcelona. Estaven més ben considerats i eren més respectats.Tots molt
bona gent. Recordem que fins ben entrats els anys 60 i abans d’esclatar la
Costa Brava el turisme d’interior d’Amer era potent.
Algun temps abans, de més jovenets, els nois havien assistit al casal d’estiu
del carrer d’Olot, on recorden apassionadament els contes de les Aventures
d’en Massagran, explicats i representats sobretot per en Josep Puigdemont
i en Josep Bosch.
Alguna tarda també es quedaven al poble i feien alguna festa al bar de Can
Boixó, on també assajava la Coral Estelense, o al pis de la sastreria de Can
Pellicer, al començament del carrer Sant Miquel. No volien perdre el temps
i aprofitaven qualsevol ocasió per recollir tothom i celebrar-ho. Com quan
van fer la festa de comiat d’en Jordi Gultresa al bar de Can Boixó, perquè
anava al monestir de Poblet amb vocació de
monjo. Una festa, expliquen, que per l’època
va portar molta cua, amb l’esverament oficial
de tota la cúria amerenca. Per cert, comenten
que mossèn Miquel Marquès, aleshores rec-
tor d’Amer, i mossèn Joan Serra, l’organista,
renyaven aquells joves que tardaven massa a
confessar-se. Coses de l’època. Els dimecres
al vespre ballaven sardanes a la plaça a tort i
dret, era l’únic dia al vespre en què les noies
podien sortir. I cada vespre remullaven els
peus dins l’aigua de la reguera que passava
per la plaça, davant de Can Tarradellas, fins a
les 11 de la nit, hora en què sortia el sereno.
Recorden tots els amics: l’empenta i la perso-
nalitat d’en Jordi Gultresa, i la delseu entranya-
ble i estimat amic, en Justo Vaca el “Tuto”, i la seva germana la Montse. El
“Tuto”, recordat i apreciat per tots, va morir molt jove, i la seva esposa i fills
encara conviuen amb nosaltres a Amer. Recorden en Carlus i l’Elisabeth Pu-
jolràs del Sello, en Narcís i la Marta Planella, en Xavier del xalet del Clot, la
Consol Blanquera, l’Alfonsu de Cal Bisbe, l’Anita Mateu, la Consol i la Dolors
Junquera, la Victoria Lanchas, la Maria Dolors Tordera, que morí molt i molt
jove, les germanes Gultresa de la plaça –la “Xitín” i la “Ninón”-, les germanes
Rigau de Can Famades, la MariaÀngels Fusellas d’en “Fumas”, la Mercedites
de Can Gultresa, l’Anita Soler, en Salvador i la Concepció Domènech de Can
Garibaldi, la MariaTeresa Pujol, la futura farmacèutica d’Amposta, la Mariona
Arquerde la plaça i les germanes Dolors i Concepció Estudis, i molts d’altres
companys que visqueren aquests estius meravellosos.
Eren joves, molt joves, amb moltes ganes de viure els estius a mans ple-
nes, de conèixer la vida, d’abraçar-la i de gaudir-ne. I tots l’han viscut i
l’han sabut viure amb tota mena d’instants i de situacions. Perquè la vida
és així de dolça i de dura. Aquells estius meravellosos que anaven des
de la nit de Sant Joan fins a la festa del Pedreguet els porten a l’ànima, en
el record, i mai ni res ningú els hi borrarà. I és que com deia aquell savi:
La veritable pàtria de l’home és la infància i la joventut.
Senzillament se sentien feliços.
Narcís Junquera Fusellas
Full Informatiu Núm. 2 • Juny 2017#Col·lectiu Amer
Un convidem a associar-vos al Partit Demòcrata per tirar endavant
responsabilitats compartides de progrés i llibertat a favor d’Amer, de
Catalunya i dins una Europa valenta i plena d’esperança.