Article que reconstrueix la vida de Luis Corbí Rico, fundador del PSOE i la UGT en Monòver (Valls del vinalopó). Va ser regidor i alcalde d'aquesta localitat durant els anys de la Segona República i en acabar la guerra, fou empresonat, jutjat en Consell de guerra i afusellat vilment pel franquista

1. Luis Corbí Rico
El primer alcalde de la Segona República a Monòver
Noemí Tortosa Corbí i Salvatore Mura
(Revista de festes, Monòver, setembre 2011)
Introducció
Els llibres ens expliquen la “gran història” – els personatges que han tingut una repercussió a nivell
nacional, els tractats internacionals, les institucions centrals de l’estat – però sovint queda al marge, quasi
oblidada, la “nostra” història: la del nostre poble, els nostres veïns i la nostra família.
A vegades, raons, tan polítiques com institucionals i socials, creen una barrera entre el passat i el
present. Així, la història se situa en un primer plànol de l’actualitat i esdevé objecte de disputa i pol·lèmica
que impedeixen la distància necessària per a analitzar els fets històrics. No obstant això, ara per ara la realitat
canvia gradualment: la tercera generació té la necessitat cultural de conéixer i comprendre també els fets que,
siga per la por que va comportar la repressió franquista, siga per les ganes d’oblidar amb el pacte de l’oblit,
no ens han pervingut.
El 12 de maig de 1931, un sabater socialista va ser elegit alcalde de Monòver, però la seua figura i la
seua obra són poc conegudes i ni tan sols el cementeri de Monòver en conserva el record. Els arxius –
generalment el lloc de treball de l’historiador – contenen només uns pocs documents sobre Corbí, no obstant
això, una investigació recent ha aportat noves dades. De l’Arxiu de la Fundación Pablo Iglesias (Madrid) han
sorgit, principalment, documents relatius a l’acció política a l’intern del Partit socialista en els anys que van
de 1931 a 1938; de les actes de l’Ajuntament – conservades en l’Arxiu Municipal – s’han recollit notícies de
gran interès sobre l’activitat político-administrativa durant el període de la Segona República. La premsa de
l’època i la memòria dels contemporanis han contribuït a cobrir alguns dels buits i reconstruir millor el
quadre complet, a més a més, tota una sèrie de documents, cartes personals dirigides als familiars i articles
periodístics apareguts en la casa de la família després de la mort dels seus descendents directes, han permés
arrodonir la investigació sobre la figura. El document més important, així com també el més delicat,
conservat en l’Arxiu Històric de la Defensa en Madrid, és el Sumari: un dossier d’unes cent pàgines que
arreplega les actes judicials de l’imputat Corbí, des dels testimonis orals dels habitants de Monòver fins als
informes escrits per la Guàrdia Civil i pel Consell de Guerra1.
El treball també s’ha vist impulsat per la lectura del llibre, recentment publicat, del professor
Glicerio Sánchez Recio, La República decapitada. El caso de la família Villalta Gisbert. Alicante 1939-
19422. Al llarg d’unes 320 pàgines, l’historiador de la Universitat d’Alacant reconstrueix amb agudesa la
imatge de Miguel Villalta, socialista i polític en Monòver als anys trenta, diputat l’any 1936 i governador de
Madrid en 1937 que, finalment, fou condemnat a mort pel règim franquista. A més, l’autor amplia l’atenció
també a la família Villalta Gisbert, restablint així el prototip de la família socialista sotmesa a la dura
repressió del règim franquista. Així doncs, l’obra de Sánchez Recio adquireix encara més valor i esdevé un
llibre de gran transcendència que supera amb facilitat els límits de l’escrit d’interés local.
La família Corbí
Amb aquestes línies no es pretén ni crear un mite ni, encara menys, alimentar pol·lèmiques que
podrien semblar un tant inoportunes. El nostre objectiu és, senzillament, comprendre una part important de la
història de Monòver, però per a comprendre, abans cal conéixer.
Luis Corbí Rico va nàixer el 27 de gener de 1893 en el número 10 del carrer Fonament, fill
d’Eliodoro Corbí Vidal, jornaler de professió, i de María Rico Esteve, tots dos naturals de Monòver. Els seus
avis paterns eren Eliodoro Corbí i Antònia Vidal, els materns Gaspar Rico i Marta Esteve. Luis només va
1
El Sumari s’ha pogut consultar, principalment, gràcies a la gentilesa del professor Glicerio Sánchez Recio, a qui
dirigim un especial agraïment.
2
Flor del Viento ediciones, Barcelona 2010.

2. poder conéixer la seua àvia materna, Marta, ja que la resta dels avis havien mort quan ell va nàixer; fet i fet,
en el poble era conegut com Luis “el marto” o Luis “Marta” (s’ha trobat algun escrit en la premsa local
signat amb aquest pseudònim3).
El seu germà, Eliodoro, va emigrar a Buenos Aires amb la muller, Fermina, i els dos fills, Eliodoro i
Enrique. En quedar-se viuda, Fermina tornà a Monòver amb la resta de la família. La seua germana María es
va casar amb Enrique Albert Poveda, conegut com “El poeta”, qui més endavant s’afiliaria al partit de la
falange i amb qui va tenir tres fills: un mascle, Enrique, que va morir de forma prematura i dues fembres
anomenades Emilieta i Mercedes.
El 6 de juny de 1918, Luis Corbí Rico contrau matrimoni amb Dolores María Torres Guardiola,
nascuda en l’Arrabal de la Sènia el 13 d’abril de 1895, filla de Ginés Torres Calpena, jornaler, i de Dolores
Guardiola Berenguer, també naturals de Monòver. La seua mare va morir quan ella encara era una xiqueta,
llavors, la seua germana Remedios va exercir el paper de mare i germana. I així, es va crear un vincle molt
estret entre ambdues que duraria tota la vida, fins el punt que les respectives famílies van conviure en la
mateixa casa durant anys. Ben al contrari va succeir amb el germà major, Miguel, amb qui les relacions eren
una mica tenses per qüestions familiars. Basilisa, la quarta germana, va tenir menys sort i va morir
prematurament.
Del matrimoni entre Luis i Dolores van nàixer quatre fills: Dolores (1919), Luis (1921), Joaquín,
(1923) que va morir a causa del xarampió amb només 13 mesos d’edat, i Basilisa (1925) que va córrer la
mateixa sort que el seu germà, això és, amb nomes 8 anys va contraure el tifus durant un viatge escolar a
Santa Pola i no va poder superar la malaltia. La família va viure en el número 42 del carrer Poveda fins l’any
1931 en què es traslladaren al 158 del carrer Major. En aquesta casa, propietat de Rita Pérez i per la qual
pagaven 40 pessetes de lloguer al mes, Luis va transcórrer la major part dels anys amb la seua família.
Després de la seua mort, Dolores i els fills van llogar, per 30 pessetes al mes, una casa en el número 15 de la
Plaça del General Verdú, propietat de José Amorós.
Luis Corbí no va tenir l’oportunitat d’estudiar, tot i això, va ser una persona amb grans inquietuds
intel·lectuals que, de manera autodidacta, va assolir un considerable nivell cultural. Prova d’aquestes
inquietuds són el seu conte corrent en la llibreria Delfos de Benetússer i els llibres que la família va poder
conservar, entre els quals trobem obres de literatura i història, medicina i sexualitat o política i filosofia. Són
significatius títols com ara: Para ser socialista4 de Léon Blum, un dels principals teòrics del Partit socialista
francès i eminent representant del socialisme humanista, La mujer, nuestro sexto sentido y otros esbozos5 de
Roberto Nóvoa Santos, exemple del seu interès per la situació de la dona i el seu paper en la societat, o
l’exemplar del cèlebre llibre de César Famín: Museo de Nápoles. Gabinete secreto. Pinturas, bronces y
estatuas eróticas con su explicación6 en la versió reformada i ampliada per Joaquín López Barbadillo i
Miguel Romero Martínez, mostra del seu ampli interés cultural marcat per una mentalitat evidentment
avançada a la seua època. L’any 1927 és anomenat bibliotecari del Casino de Monòver, ocupació que li
permetria l’accés a un ampli ventall editorial7.
La vida política. Els anys Vint
El període de la Restauració va comportar una crisi política i intel·lectual que va tenir repercussions
en el moviment obrer internacional com ho constata l’onada de vagues que esclatà a començament de segle a
l’estat espanyol. En Monòver, tot i ser una població prevalentment dedicada a l’agricultura, existien
indústries de sabateria, sabó, canteres, tonel.leria i alcoholeres relacionades amb la vit, així com una fàbrica
d’electricitat i dos molins fariners. Encara que la industria estava poc desenvolupada s’inicià
l’associacionisme obrer que desembocà en la creació d’algunes societats obreres com poden ser La
Protectora (1901) o La Regeneración (1904)8. La Primera Guerra Mundial també sumeix l’estat espanyol en
una situació de crisi econòmica i feblesa política de les classes dominants que provoquen l’agitació social,
3
Luis Marta, «Nueva sociedad obrera» , dins Trabajo, 15 febrer 1927, n. 16.
4
Gráfica socialista, Madrid, 1919.
5
Biblioteca de López Barbadillo y sus amigos, Madrid, 1921.
6
Biblioteca Nueva, 1ª ed., Madrid, 1929.
7
La documentació relativa a la família Corbí Torres s’ha extret de l’Arxiu de Luis Corbí Rico (ALCR), conservat per la
família Tortosa Corbí.
8
Sobre la constitució de societats obreres, Baltasar Palicio Maestre, «La constitució de societats obreres durant la
Restauració. El cas de Monòver a començament de segle», dins El Veïnat, 4 desembre 1986, pp. 5-6.

3. concretament, els anys més conflictius són el 1919 i 1920. És en aquest context que Luis Corbí Rico inicia la
seua carrera política.
Sabater de professió, primer en Elda i després en la Cooperativa de calzado, La Solidaridad (1919),
va formar part de la junta directiva d’aquesta per esdevenir, finalment, el president. La condició de
treballador lligada a les seues curiositats intel·lectuals i l’interés pels problemes socials el porten a una vida
dedicada a la causa sindicalista i a l’activitat política. L’any 1919 funda el Centro Obrero en Monòver, les
oficines del qual estaven instal·lades en la seua casa del carrer Major primer i, més tard, en la Casa del
Pueblo9. A través de la premsa local sabem que, mogut pel desig d’aportar als seus associats i a tots els
obrers el major grau de cultura possible, el Centro Obrero organitzava diferents actes on es tractaven temes
culturals, polítics, econòmics i socials, com ara la conferència titulada «La escuela unificada» presentada per
José García y Verdú10, la del director de la sucursal de Villena de la Caja de Prevención social, Joaquín
Sandoval Amorós, sobre el funcionament de l’Instituto Nacional de Previsión i sobre el Régimen Obligatorio
del Retiro Obrero, presidida per Luis Corbí11 o la de Miguel Villalta: «La Sociedad de Naciones»12, entre
moltes altres iniciatives. També existia la Escuela del Centro Obrero para niños, dirigida per José Ferri
Pérez13.
Malauradament, al llarg dels anys 20, com a conseqüència de la crisi econòmica i política provocada
per la Gran Guerra, les classes dominants adopten solucions autoritàries amb la intenció de mantenir el
sistema vigent. La burgesia de Monòver n’és coherent i l’any 1920 l’alcalde, José Vidal Poveda, decideix
clausurar el Centro Obrero. Els treballadors intenten oposar-se a aquesta iniciativa que les autoritats
justifiquen com a mesura per a conservar l’ordre públic, però que en realitat era una operació de control
polític i intimidació. Es produeixen enfrontaments amb la Guàrdia Civil i Luis Corbí, dirigent del centre, es
veu involucrat en els fets i és detingut. El Centro Obrero romandrà tancat durant tres mesos14.
A partir d’aquest moment, les societats obreres pateixen un període de decadència i dels 700
militants amb què contaven abans de 1920 passen a tenir-ne només 9015. Amb tot, aquell mateix any Luis
Corbí funda la Unión General de Trabajadores i el 23 de gener de 1925, sota la dictadura de Primo de Rivera,
el Partido Socialista Obrero Español en Monòver16.
Malgrat les restriccions imposades pel règim, són anys d’intensa activitat política: en agost de 1925
va parlar en el Centro Obrero sobre «porqué los trabajadores actuamos en política» i va demostrar que «el
obrero necesita políticos para mejor defender sus derechos»17. El mes d’octubre de 1925, viatja a Madrid per
assistir al Congreso de la Federación Nacional del Ramo de la Edificación de España (FNREE), en qualitat
de delegat de la Sociedad de canteros18; tres mesos després, el secretari general de l’esmentada federació va
exposar els acords i les resolucions adoptats en aquest congrés durant una conferència en el Centro Obrero de
Monòver. El 13 de desembre de 1925, la revista local Renovación publica, amb motiu de la mort del líder
socialista Pablo Iglesias, que «para assistir al entierro salieron el viernes de nuestra ciudad los obreros Carlos
Hernández, Luis Corbí y Vicente Hernández, los primeros en representación de la Agrupación socialista y
Centro Obrero local»19.
Durant aquests anys inicia la seua col·laboració en diferents periòdics locals. El 17 de gener de 1926,
Luis Corbí publica la crònica de la susdita conferència sobre el congrés nacional de la FNREE en la revista
Renovación. L’1 de febrer de 1927 escriu un article en la revista Trabajo – òrgan del Partit socialista – titulat
«Caridad» on qualifica aquesta pràctica de «enfermedad contagiosa» i la considera èticament inacceptable
atés que sota els actes de caritat s’amaguen la vanitat i l’orgull dels hòmens. A més a més, creu que s’ha de
9
Sobre la construcció de la Casa del pueblo, Francisco Montoro, Monóvar. Anécdotas y personajes de nuestra historia,
Ajuntament de Monòver 1999, pp. 17-26.
10
Renovación, 30 agost 1925, n. 12.
11
Renovación, 28 febrer, 1926, n. 38.
12
Renovación, 4 abril 1926, n. 43.
13
Trabajo, 1 maig 1927, n. 21 .
14
Sobre el tancament del Centro Obrero, Baltasar Palicio Maestre, «El tancament del “Centro Obrero” de Monòver al
1920: una mostra de la incapacitat de la política de la restauració i un pas més cap a la “solució” autoritària», dins El
Veïnat, 13 febrer 1987, pp. 4-5.
15
Miguel Ors Montenegro, La represión de guerra y posguerra en Alicante (1939-1945), Instituto de Cultura «Juan Gil-
Albert», Alacant 1995, p. 196.
16
Sobre el primer aniversari de la fundació de l’Agrupación socialista en Monòver, Renovación, 23 gener 1926, n. 33.
17
Renovación, 23 agosto 1925, n. 11.
18
Renovación, 18 octubre 1925, n. 19.
19
Renovación, 13 desembre 1925, n.27.

4. seguir la teoria concebuda en El Capital de Karl Marx, segons la qual si existira la justícia i el treball per a
tothom i s’acabara amb la riquesa d’una minoria, no caldria la caritat.
En aquesta mateixa revista, l’1 de maig de 1927, en ocasió de la festa dels treballadors, escriu un dels
seus articles més notoris: «Cómo se lucha», d’arrel clarament marxista, on parla de la lluita entre les dues
grans classes en què està dividida la societat: el proletariat d’una banda i les forces reaccionàries i
conservadores de l’altra. El proletariat, coneixedor del seus drets i necessitats que «no son únicamente de
naturaleza fisiológica, sinó también de orden moral e intelectual» ha de portar endavant una lluita sindical,
política i cooperativista, no «para destruir» sinó «para edificar», fonamentada en la raó i centrada en tres
aspectes: l’econòmic, el social i el polític. Corbí considerava necessària la unió i l’organització dels
treballadors per a acabar amb els privilegis de classe i instaurar, així, una nova societat sense distincions
socials.
L’any 1928 l’Agrupación socialista comptava amb 33 afiliats i amb 38 les Juventudes 20. Aquest
mateix any, Luis Corbí participa en el XVI Congreso Nacional de la Unión General de Trabajadores com a
delegat de la Sociedad de Oficios Varios La Regeneradora, la Sociedad de Zapateros i la Sociedad de
Canteros y Similares de Monòver. El 8 de març, el Diario de Alicante, en ocasió del XXIX aniversari del
Sindicato de la Alpargata, exposa que «por la mañana se celebró una reunión en la que hicieron uso de la
palabra, recordando las luchas y vicisitudes que ha pasado el gremio de costureros, varios compañeros y
resumió, en un notable discurso, Luis Corbí Rico de Monóvar que había sido invitado a este acto». El 23 de
maig de 1929 es anomenat vocal obrer efectiu del Comité Paritario Interlocal de la industria de sabateria,
juntament amb altres veïns d’Elx, Elda i Petrer.
La vida política. Els anys Trenta
Quan en tota Espanya – i, per tant, també en Monòver – es van realitzar les eleccions per a la
renovació dels Consells municipals després de la dictadura de Primo de Rivera, Corbí tenia 39 anys. De les
actes de l’Ajuntament s’extreu que en 1931 la població global de Monòver comptava amb 10751 habitants.
Els electors eren només 2589 (el 24% de la població total), i al vot van participar 2200 votants (quasi el 85%
dels que en tenien el dret). A pesar del sufragi restringit i censatari21, que hauria pogut avantatjar les forces
conservadores i monàrquiques com va ocórrer en gran part dels xiquets centres d’Espanya, les eleccions per
a la renovació de l’Ajuntament de Monòver van ser un èxit per al bloc republicà-socialista: el Partit socialista
va presentar sis candidats i en van ser elegits cinc. Corbí es va presentar en el tercer districte i va recollir un
total de 229 vots, mentre el més votat del districte va arribar a 240 vots22.
El nou Ajuntament es va constituir el 17 d’abril. La presidència de la sessió va ser assignada,
provisionalment, a Salvador Aguilar Corbí que va dirigir les operacions per a l’elecció de l’alcalde. Fou en
aquest moment que es plantejà elegir Luis Corbí Rico, proposta que va ser acceptada de forma unànime pels
consellers23.
El trencament amb el passat és més que evident ja a les actes de les primeres reunions del Consell
municipal. El 25 d’abril es va debatre, entre altres coses, sobre la possibilitat d’invertir en l’escola; es va
aprovar per unanimitat dedicar el carrer Salamanca a Pablo Iglesias, suggeriment que va nàixer del que
llavors era alcalde; es va actualitzar i ampliar la llista dels ciutadans que tenien dret a la beneficència
gratuïta24. El 2 de maig es va presentar la proposta de constituir un consell local del treball; es va discutir
sobre els problemes de l’atur i sobre la necessitat de resoldre’ls involucrant els rics propietaris; es va
demanar d’imposar el pagament d’una multa als consellers absents durant les assemblees del Consell25.
Corbí, durant la seua comesa d’alcalde, fou cautelós i prudent a l’hora de fer referències a la doctrina
socialista. Ell va optar per una línia política gradual i va limitar el seu paper de polític reformista compromés
amb la redistribució – dins els límits de les lleis de l’Estat – de la riquesa i, de manera més general, amb la
realització del bé comú (per exemple, amb mesures per a l’assistència mèdica, l’escola, la cultura, la
20
Miguel Ors Montenegro, La represión de guerra y posguerra en Alicante..., ob. cit., p. 197.
21
Les eleccions es van dur a terme segons les disposicions de la llei electoral de 8 d’agost de 1907.
22
Les dades de les eleccions municipals en Arxiu General de la Diputació Provincial d’Alacant (AGDPA), Signatura
GE-15422/2, expedient n. 31/68.
23
Arxiu Municipal de Monòver (AMM), acta del Consell municipal, en Libros de Actas Ayuntamiento de Monóvar
(Província d’Alacant), 17 abril 1931.
24
AMM, acta del Consell municipal, en Libros de Actas Ayuntamiento de Monóvar, 25 abril 1931.
25
AMM, acta del Consell municipal, en Libros de Actas Ayuntamiento de Monóvar, 2 maig 1931.

5. viabilitat urbana, la gestió de l’aigua). De fet, no va emprendre accions destinades a convèncer els militants
socialistes que Monòver estava preparada per a un revolució maximalista26.
Però, en el plenari municipal del 22 d’agost de 1931, Corbí va presentar la seua dimissió com alcalde
sense explicar els motius de la seua decisió i va indicar només l’existència de «varias causas» ja conegudes
pel Consell. Els consellers, que fins aquest moment li havien donat suport sense manifestar públicament cap
descontent, es van limitar a acceptar la dimissió de forma unànime, sense ulteriors indagacions en les causes.
És difícil, donada la mancança de documentació relativa a l’assumpte, analitzar les raons de la dimissió,
potser motivades més per qüestions privades que per qüestions polítiques27. L’elecció del nou alcalde es va
dur a terme en el plenari successiu: per unanimitat dels consellers Picó Martínez va esdevenir alcalde i Corbí
Rico primer tinent d’alcalde.
Malgrat l’entusiasme inicial pel canvi de règim, els anys de la Segona República no van ser, tampoc
en Monòver, gens fàcils. Que el quadre general era força preocupant, Corbí ho va donar a conéixer
públicament ja l’1 de maig de 1933. El PSOE i la UGT – escrivia en la revista Trabajo – ocupaven posicions
incòmodes, objecte de fàcil atac. Els resultats, d’altra banda, no acabaven d’arribar. La unitat dels
treballadors havia de ser la «táctica» a seguir, suggeria Corbí, però aquesta era sovint difícil d’aconseguir a
causa de la incapacitat dels obrers d’alliberar-se totalment de les pretensions dels amos. A més, no
tranquil·litzava veure que els treballadors, «pregonadores de una libertad por todos soñada», es mostraven
disposats a confiar en aquells polítics que no vetllaven pel destí de la classe més pobra de la societat28.
Progressivament, el quadre polític espanyol es va anar radicalitzant: d’una banda, els revolucionaris
(socialistes, anarquistes i republicans), de l’altra, els contrarevolucionaris (monàrquics, falangistes, catòlics
intransigents, l’Església i gran part de l’exèrcit). Ben aviat, «el proceso de identificación con uno u otro de
los contendientes hizo de la guerra un eje para el deslinde de campos en la política interior y en la discusión
intelectual», com va observar Raymond Carr fa alguns anys29.
No en va ser excepció la xiqueta comunitat monovera, on els descontents i les tensions van minvar la
unitat dels partits del Front popular. Després d’una fase en què els enfrontaments van arribar a desestabilitzar
les institucions municipals (com ja va observar fa anys Baltasar Palicio Maestre en aquesta mateixa
revista30), en maig de 1938, per unanimitat dels consellers31, Corbí va ser elegit de nou alcalde. En exposar el
programa de govern, es va limitar a precisar que el mandat que se li havia assignat ell no l’havia demanat i
que treballaria, amb la col·laboració de tots, més enllà de posicions polítiques per tal d’assolir dos objectius:
guanyar la guerra i servir el poble32.
Aquestes mateixes tesis van ser reafirmades mitjançant les columnes d’Acero. Va explicar, llavors,
que el deure «más ingrato» de la seua vida li l’havien imposat els organismes sindicals i polítics i, per filar
més prim, la UGT. Tanmateix, va remarcar immediatament que dins l’ajuntament no seria ni socialista ni
«ugetista», i que treballaria únicament per la pau i la tranquil·litat. Això però, no va perdre l’ocasió de
referir-se a la seua missió: fer de Monòver «el mejor pueblo de los antifascistas», objectiu per al qual seria
necessari sentir la causa de la guerra i ajudar, així com combatre al front33.
Però, el programa de Corbí seria interromput bruscament. El dia després de la data oficial del final de
la guerra civil (el 2 d’abril de 1939) va ser arrestat i tancat en la presó de Monòver.
La “perillositat” de Corbí fou provada per tres articles, tots publicats en el periòdic socialista Acero
durant la guerra civil34, i va ser corroborada per diversos testimonis, quasi tots notòriament franquistes. El
Servicio de información e investigación (FET i JONS) de Monòver va concloure que Corbí era «el
responsable de todo cuanto ha ocurrido en esta plaza, ya que él fue quien dominaba y arrastraba tras de su
palabra a las masas rojas»35. El fiscal jurídic militar d’Alacant en sumaríssim d’urgència del Jutjat militar de
Monòver, en base als art. 237 i 238 del Codi de justícia militar, li donà la qualificació jurídica d’«adhesión a
26
Per exemple, «Una interviu con el Sr. Alcalde», dins Trabajo, 15 agost 1931, n. 16.
27
AMM, acta del Consell municipal, en Libros de Actas Ayuntamiento de Monóvar, 17 abril 1931.
28
Luis Corbí Rico, «Tácticas y procedimientos», dins Trabajo, 1 maig 1933, (número extraordinari).
29
Raymond Carr, Spain 1808-1975, Oxford University Press, 7ª ed., 1979, (trad. esp. España 1808-1975, Ariel,
Barcelona, 14ª ed., 2007), p. 625.
30
Baltasar Palicio Maestre, «Problemes de les col·lectivitats a Monover: el cas de la CNT», dins Revista de Festes,
1996, pp. 23-25.
31
Cadascún dels consellers fou designat pel governador civil.
32
AMM, acta del Consell municipal, en Libros de Actas Ayuntamiento de Monóvar, 17 maig 1938.
33
Luis Corbí Rico, «Al Pueblo», dins Acero, 21 maig 1938, n. 84.
34
Els tres articles en, AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, pp. 9, 10, 11.
35
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, p. 18.

6. la rebelión militar» i va proposar la pena de trenta anys de reclusió 36. El 27 de setembre de 1939, es va reunir
a Monòver el consell de guerra (compost pel president, Martí Lunas, i per tres vocals, Moral San Clemente,
Clavería Iglesias i González García i un ponent, García Rosado) per a examinar els casos de Luis Corbí Rico,
Inés Hernández Brotons i Remedios Gil Martínez37.
El mateix 27 de setembre es va emetre la sentència de condemna a mort, justificada per haver segut
marxista, haver fundat el Partit socialista i la UGT en Monòver, haver fet propaganda oral i escrita, haver
col·laborat en el periòdic marxista Acero, haver format part del Front popular, haver segut alcalde l’any
1938, haver lluitat contra el feixisme, haver «confeccionado las listas de personas desafectas al régimen,
algunas de las cuales no vivían ya en aquel tiempo» així com haver invitat «en sus discursos a que se
cometiesen toda clase de atropellos y desmanes y en resumidas cuentas, era persona de las de más relieve en
el régimen marxista y de las de mayor peligrosidad para el Movimento Nacional»38. Els fets – segons el
Consell de Guerra – provaven «la completa identificación con la causa roja, tanto en el orden espiritual como
en el material de los hechos, por haber puesto su volutad y empleado medios de acción suficientes para la
consecución de sus propósitos»39. Això sobrava per reconéixer «las agravantes de perversidad y
trascendencia» en la conducta de Luis Corbí Rico (art. 173 del Codi de justícia militar)40.
La sentència ja s’havia emés quan, des de la presó de Monòver, Luis va escriure a la muller i els fills
una carta desproveïda de qualsevol esperança41. Esperava, probablement, una execució immediata i no el
trasllat al Reformatorio de Adultos d’Alacant. Des d’allí va enviar més cartes als familiars per a demanar
aliments, roba i tabac, però sobretot per a tenir notícies. Corbí estava, evidentment, força preocupat per la
repressió que podien patir els familiars. Va intentar, així, tranquil·litzar-los i encoratjar-los a fer tot el
possible per tal d’evitar l’execució: els va demanar que s’informaren de si la Comisión de Examen de Penas
havia proposat la commutació de la seua pena i va pregar el cunyat, Enrique Albert Poveda, afiliat a la
falange, que visitara diverses personalitats per a que parlaren amb el cap de falange i alcalde. Corbí esperava
que el vincle d’amistat amb alguns conciutadans que s’havien adherit al nou règim poguera ajudar-lo.
L’11 d’agost de 1940, va escriure exactament així al cunyat: «Yo sigo creyendo que si alguna
persona de las que cito en el primer párrafo se interesa, o se interesan todos, pidiendo mi indulto al Caudillo,
será concedido, y lo creo por la frase que personalmente me dijo el jefe de Falange y que tú conoces, la que
te recuerdo: “contra Ud. personalmente no hay nada”. Si es así y no hay hechos de sangre en mi Expediente,
ni mucho menos de inducción, si es que secretamente existe algo, que no creo ni concibo, de la justícia que
se viene administrando por parte de Jueces y Tribunales, y solo aparece en él mi actuación política, de ahí mi
esperanza al dirigirte ésta, que hará reflexionar a los hombres en mi favor»42.
Més d’una vegada, Corbí va suggerir als familiars, amb insistència, que no es rendiren i que es
posaren en contacte amb les persones indicades en les cartes per tal de fer tot el possible. La muller de Corbí
es va dirigir directament a Franco: «Mi marido, Excelencia, no es un criminal, no es un asesino. Si por haber
sido socialista, si por haber pretendido la reivindicación de los menesterosos le alcanza alguna sanción, justo
será aceptarla. Pero no es acreedor, Excelencia, a pena tan severa como la que se le ha impuesto, porque, no
solamente no ha matado ni ha inducido, sino que cuando ha podido, ha practicado el bien. Y si no pudo
evitar que algunos asesinos sin conciencia cometieran crímenes, ha evitado, en el curso de la guerra, que
hubiese más crímenes y más encarcelamientos»43.
L’11 de desembre de 1940, a les 5:30 de la matinada, amb mà tremolosa i cal·ligrafia apressada,
Corbí va escriure «querida esposa, hijos, cuñada y sobrinos: adiós para siempre». «La vida – va afegir – una
vez se pierde, en éste caso en situación dura, pero en fin, con honradez y moral» 44. A les 7.00 del matí es va
dur a terme l’execució per afusellament en el campament de Rabassa. El seu cos va ser enterrat en una fossa
comú en el cementeri d’Alacant.
36
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, p. 45. El procés de Corbí també va ser regulat per la Ley de Responsabilidades
Políticas del 9 de febrer de 1939, amb la qual es va establir caràcter retroactiu a les disposicions – fins arribar a octubre
de 1934 – i s’assignà a tribunals compostos per militars, magistrats i falangistes (militants de FET i JONS) la tasca de
procedir a les sancions.
37
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, pp. 47-48.
38
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, p. 49. En la sentència consta que la pena de mort esdevindria accessòria si
arribara l’indult.
39
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, p. 49.
40
AHGD, Sum. n. 3493, Alicante 1939, p. 49.
41
ALCR, Carta de Luis Corbí Rico a la muller i als fills, 7 novembre 1939.
42
ALCR, Carta de Luis Corbí Rico al cunyat, Enrique Albert Poveda, 11 agost 1940.
43
ALCR, Dolores María Tores Guardiola, Carta a Franco.
44
ALCR, Carta de Luis Corbí Rico a la muller, als fills, a la cunyada i als nebots, 11 desembre 1940.