1. LA PRIMERA MATA D’ARRÒS
Llegenda tradicional de Java (Indonèsia)

2. Vet aquí que una vegada, el déu Shiva va voler crear
Però va resultar que la noia no va acollir les seves
un ésser superior, de virtut i bellesa inigualables. I va
proposicions. No va dir clarament que no: es va
donar forma i esperit a una noia de bellesa única, a
excusar dient que potser més endavant, que aquestes
qui va posar el nom de Retua-Demula, és a dir, “Joia
coses s’havien de pensar molt…
esplendorosa”. Quan se la va mirar, el mateix Shiva es
va meravellar de tan bé com li havia sortit. I se’n va
enamorar tan fort que s’hi va voler casar.
Res, que no s’acabava de decidir. El déu Shiva,
pobre, va tenir un gran disgust. Com que no es
resignava a la negativa, va decidir de dur el cas al
Consell Suprem de déus.
En una sessió plenària, aquest alt organisme va
acordar aprovar el matrimoni, amb la condició que el
nuvi havia de satisfer el desig que manifestés RetuaDemula.
I la noia va demanar que el déu li proporcionés un
aliment molt exquisit, del qual no s’arribés a cansar
mai.

3. Shiva va enviar tot seguit els seus missatgers a totes
les parts del món perquè li trobessin aquell menjar i
l’hi portessin.
Retua-Demula va ser enterrada solemnement. I al cap
de quaranta dies, a l’indret on reposava la seva
despulla mortal, va brotar una planta desconeguda per
tothom. Va créixer i es va fer ufana, i Shiva aviat va
entendre que havia de ser la planta que havia de
donar aquell menjar que havia demanat la seva
estimada Retua-Demula. El seu esperit bondadós,
sens dubte, l’havia creada per a satisfacció dels
mortals.
Però passava el temps i els missatgers no tornaven.
Això volia dir que aquell menjar no existia i que el
desig de Retua-Demula no es podia satisfer. La noia
es va anar entristint i pansint fins que va morir en
braços de qui hauria estat el seu marit. El pobre Shiva
no ho va poder evitar. No hi va poder fer res.
Quan va haver crescut del tot, Shiva va recollir la seva
llavor, que era petita i blanquinosa, i en va dir arròs. I
la va donar als homes perquè la sembressin i
poguessin tenir, així, aliment per a sempre més.

4. I d’ençà d’aleshores l’arròs es cultiva en molts indrets
del món i serveix d’aliment a moltes i moltes persones
que, per més i més que en mengin, no se’n cansen
mai.
INDONÈSIA