Text per explicar com evoluciona l'ús dels cavalls a l'Edat Antiga i el paper exercit pels cavallers en la societat i la guerra a l'Antiguitat.

1. L'evolució de la cavalleria a l'Edat Antiga.
Des de l'inici de l'Antiguitat sabem de l'ús dels cavalls com arma de
guerra però cal dir que, en un principi, tenien una importància reduïda a
les batalles. El cavaller ocupava un lloc destacat en l'estructura de les
societats antigues ja que solia formar part de l'aristocràcia guerrera.
L'estructura social és la forma que adopta una comunitat per regular les
relacions entre els individus que la formen. Inclou, entre d'altres, els
valors, la cultura, les lleis, les pràctiques religioses, la tecnologia o la
distribució dels béns, propietat, territori i poder. Per tant, posseir un
cavall i poder armar-lo, participar a la guerra en aquestes unitats és un
factor més de jerarquització social.
Des de la invenció de la roda, aproximadament cap al 3.000 aC,
diverses civilitzacions antigues com Egipte, Babilònia o Assíria ja
utilitzaren els cavalls com animal de tir per als carros de combat, des
d'on llaçaven javelines o fletxes a l'enemic.
Tant és així que trobem a l'Estendard d'Ur, una peça artística
sumèria-accàdia que data del 2.500 aC aproximadament, la primera
representació d'equins en la guerra. Aquesta obra d'art presenta en tres
nivells escenes relatives a la pau i la guerra. En cadascun d'aquestos
panells hi ha mosaics amb incrustacions de conxes de mar, cornalina i
lapislàtzuli (dues pedres semiprecioses molt valorades). En el relatiu a la
guerra podem observar ases i onagres arrossegant grans carros de
combat, utilitzats en defensa o transport de tropes, acompanyats per
soldats a peu. Un segon exemple és el baix relleu del temple d'Abu
Simbel, representació del faraó egipci Ramsès II guerrejant a la batalla
de Qadesh, cap al 1.270 aC.
Amb el desenvolupament de l'arnès el 1.600 aC en substitució del
jou, invent que facilitava al cavall moure's amb major rapidesa i

2. arrossegar més pes, els carros s'havien generalitzat dins dels exèrcits de
l'Antiguitat. No obstant açò, tenien un ús secundari i bàsicament centrat
en tasques d'exploració o recolzament a la infanteria.
El primer salt qualitatiu es produeix gràcies a l'extensió de la sella
de muntar i de l'estrep, innovacions que venien de l'Índia i la Xina. Ja
podem parlar d'una veritable cavalleria més que una infanteria a cavall,
com succeïa fins aleshores, ja que els genets tenien molta dificultat en
mantenir l'equilibri i l'estabilitat al mateix temps que utilitzaven les
armes. Aquests nous elements, sella i estrep, van impulsar
l'abandonament progressiu dels carros de combat i l'aparició de les
primeres esquadres de cavalleria lleugera. Els genets escites o els
arquers assiris muntats, entre els segles IX i VIII aC, en serien alguns dels
més destacats.
Altres unitats lleugeres de renom varen ser, per exemple, la
cavalleria númida. Considerada la millor de tot el Mediterrani, estava
formada per genets fustigadors armats amb javelines, que atacaven i
fugien a gran velocitat. No utilitzaven ni sella ni brida i dirigien els cavalls
amb un pal. Varen ser decisius en la II Guerra Púnica (218-201 aC), que
enfrontà Roma amb Cartago. Un curiós cas contemporani va ser l'ús
d'elefants com a animals de guerra per part d'Anníbal Barca, general
cartaginès que va posar en un bon destret al poderós imperi Romà.
Esmentarem també una de les escultures emblemàtiques
valencianes, el guerrer de Moixent. Figura de bronze de només set
centímetres descoberta al jaciment de la Bastida de les Alcusses,
assentament iber del segle IV aC, i que reprodueix un soldat iber a cavall
armat amb la característica espasa curta, la falcata, i l'escut redó. Es
creu que pot ser un exvot; és a dir, una ofrena als déus dipositada als
santuaris o llocs de culte. Representa un membre de l'aristocràcia, classe
dirigent que imposava el seu domini amb la força de les armes.

3. No podem oblidar, en aquest ràpid repàs, els sàrmates, un poble
originari de les estepes asiàtiques. Els seus genets, titllats pels romans
de saquejadors i indisciplinats, s'enrolaven com a mercenaris per a lluitar
amb altres exèrcits. Disposaven d'unitats lleugeres formades per llancers
i arquers però desenvoluparen la cavalleria pesant quan, a partir del
segle III junt amb altres tribus com els parts, començaren a utilitzar una
llança molt llarga i pesada que es manejava amb les dos mans coneguda
com kontos. El gruix de la cavalleria sàrmata portava també una
armadura de cuir amb escates òssies fetes de banyes i peülles d'animals.
Les seues càrregues frontals eres sempre temeràries i, sovint,
devastadores.
Va ser a Pèrsia, però, on s'estructuren les primeres unitats de
cavalleria pesant. Durant el regnat de Darios I (522-486 aC) les tècniques
militars evolucionen fins al punt de necessitar cavalls més resistents i
cavallers amb armadures completes. Temps més tard, els macedonis
desenvoluparen una cavalleria pesant amb armadura, els famosos
hetairoi (companys) d'Alexandre el Gran. Aquestes unitats resultaren
decisives a la batalla de Gaugamela (331 aC) on el geni militar
d'Alexandre va imposar-se a un exèrcit persa molt més nombrós gràcies
a una tàctica envoltant de les seues ales de combat i la resistència de les
seues falanges d'infanteria armades amb una llarga llança de 4 a 7
metres, la sarissa.
No foren els únics: també es coneix l'existència de l'ús d'aquest
tipus d'unitats pesades al període Han a la Xina (200 aC) o els
catafractes, unitat d'elit del Baix Imperi romà. El poder de xoc al combat
era molt superior i gaudien d'una invulnerabilitat pràcticament total.
Com a inconvenients podem anomenar el ràpid cansament de cavall i
genet degut al pes de les armadures, l'escassa capacitat de
maniobrabilitat (càrrega frontal i de presa) o la menor velocitat.

4. Els equites romans, per la seua part, formaven part de la classe
dominat de l'antiga Roma, per darrere dels senadors. Inicialment, eren
els soldats que podien permetre's comprar un cavall i equipar-lo per a
servir com a cavaller a l'exèrcit. L'emperador August (63 aC–14 dC) va
regular l'accés al ordo equester fixant la seua pertinença per aquells que
disposaren de 400.000 sestercis. També va establir un cursus honorum
(carrera política o escalafó de responsabilitats) propi. Algunes de les
seues atribucions eren el control de les finances (procuratorum) o
diversos càrrecs militars (tribú d'una legió, control de la guàrdia
pretoriana, etc.) La seua importància va variar al llarg de l'Imperi, ja que
els cavallers començaren com a suport d'atac a la infanteria, formada
per les poderoses legions.
Més tard, a l'Alt Imperi, l'exèrcit disposava d'unitats mixtes de
cavalleria i infanteria agrupada a les ales, deixant el front central d'atac
als soldats a peu (legionarius). A l'època baix imperial introduïren les
primeres unitats cuirassades formades per mercenaris sàrmates i els
catafractes, nucli dels exèrcits tardo imperials junt amb altres tropes
auxiliars reclutades entre els pobles bàrbars. Aquesta tradició militar es
perllongà a l'exèrcit bizantí (Imperi Romà d'Orient) però no a l'occident
de l'Imperi ja que les unitats militars dels pobles germànics estaven
formats, bàsicament, per soldats d'infanteria. La caiguda de Roma, presa
pel cabdill hèrul Odoacre el 476 dC, marca el final de l'Antiguitat. S'inicia
el període conegut com Edat Mitjana i el moment de màxim esplendor de
la cavalleria, que tractarem al següent escrit.
Vicent Marqués, professor de Socials del CC Sant Jaume