1. LA PREGUNTA PEL COSMOS 1- Univers, món,cosmos i cosmovisió 2- Astronomia i cosmologia 3- El saber antic 4- La cosmologia moderna 5- La cosmologia en el segle XX 6- Problemes cosmològics actuals: L’origen i expansió de l’univers El principi antròpic

2. 1- Univers, món,cosmos i cosmovisió Univers : conjunt de la realitat material que també anomenem món . Món (dos sentits): 1- medi humà o natural estructurat, organitzat i dotat de sentit i utilitat per a l’ésser humà. 2- el Sistema Solar o la nostra galàxia. També s’entén per univers o cosmos a la totalitat d’astres organitzada i regida per regularitats que s’expressen en lleis. cosmovisió : visió del món i imatge del món són termes que expressen una «visió» global del conjunt de l'univers amb què els humans intentem captar el sentit que aquest té per a l' home , no merament des d'una perspectiva teòrica, sinó també vital, amb l'objectiu tàcit o explícit que li serveixi com marc orientatiu de la seva acció pràctica. Els elements constitutius d'aquesta visió són no sols idees , sinó també i sobretot creences , judicis de valor, actituds vitals i sentiments .

3. 2- Astronomia i cosmologia Astronomia : ciència que estudia els astres o cossos celestes per conèixer els moviments, canvis, distàncies, composició, origen,etc. Cosmologia : ciència que estudia l’origen i evolució de l’univers basant-se en les observacions i les teories de la física, l’astronomia i les matemàtiques. Temes de la cosmologia: extensió de l’univers en l’espai durada en el temps (origen i futur)

4. 3- El saber antic 3.1 La pregunta per la naturalesa - Existència d’un principi elemental o arché. - La naturalesa s’organitza en parelles d’elements contraris. - Relació entre el canvi o devenir dels éssers naturals amb l’existència d’una realitat que romàn única malgrat els canvis. - Presència d’una raó universal (logos) que explica l’ordre de l’univers(cosmos).

5. ELS MODELS D’EXPLICACIÓ RACIONAL EN ELS PRESOCRÀTICS odi-amor la ment o nous en el buit Quatre elements Llavors(homeomeries) Elple(àtoms)permet infinites combinacions Física Pluralistes: Empèdocles Anàxagores Atomistes: Demòcrit Leucip Complexa en continu devenir no és possible els números/ les coses el logos/ les coses l’ésser/ les coses Mística Dialèctica Metafísica Pitagòrics Heràclit Parmènides Dualista Un Arkhé o principi únic, concret (aigua, aire), l’indeterminat(apeiron Física Tales, Anaxímenes, Anaximandre Monista Explicació del canvi Nivell de realitat Explicació Escola Solució

6. 3- El saber antic 3.2 Els primers sistemes cosmològics Pitàgores: el Sol, la Terra i els altres planetes són esfèrics. Aristòtil: la Terra al centre del sistema i divideix el món en sublunar i supralunar. Aristarc de Samos: concepció heliocèntrica Ptolomeu: concepció geocèntrica

7. Aristòtil L’univers aristotèlic es divideix en dues regions diferenciades: l’ esfera sublunar , terrestre, que comprèn la regió d’espai compresa des de l’esfera de la Lluna fins a la Terra, que ocupa immòbil el centre de l’univers; la regió en què el moviment, natural o violent, dels quatre elements (aire, terra, foc i aigua) dóna origen a la natura , i l’ esfera supralunar , celeste, que comprèn la regió que està més enllà de l’esfera de la Lluna fins a les estrelles fixes, i on no hi ha canvi ni alteració possible, a excepció del moviment circular i uniforme dels planetes portats per les seves esferes. Ja que, segons aquesta doctrina, tots els cossos busquen el seu lloc natural i el lloc natural de la terra, com a cos pesat és el centre, la Terra és centre immòbil de l’univers .

8. Cosmologia Ptolomeu

9. Cosmologia Ptolomeu

10. Cosmologia Ptolomeu

11. La cosmologia moderna: El Renaixement i la nova ciència S. XVI Revolució científica (canvi de paradigma). Copèrnic (gir total a l’astronomia), Tycho Brahe (defensa el concepte d’òrbita) i Kepler ( la màquina celeste no és un organisme diví,sinó un complicat mecanisme de rellotgeria, i les lleis que regulen el moviment de Mart). Galileu (moviment uniformement accelerat i el principi d’inèrcia) i Newton (llei de la gravitació universal i espai i temps absoluts)

12. Galieu Galilei

13. Lleis de Kepler 1-L’òrbita és una el·lipsi amb el Sol en un dels seus focus. 2-La línia que uneix els centres dels planetes i el Sol escombra àrees iguals en temps iguals. 3-Els quadrats dels temps que cada planeta inverteix a recórrer la seva òrbita són proporcionals als cubs de les seves distàncies al Sol. Sol: t ²/d³

14. La cosmologia en el segle XX 1- La mecànica quàntica. Max Planck. Lleis en el món subatòmic: 1r. Els elements apareixen en unes situacions com a partícules i en altres situacions com a ones ( no es pot predir el comportament). 2n. Principi d’incertesa de Heisenberg : no és possible conèixer alhora la posició i la velocitat d’un electró. El determinisme de la física clàssica deixa de tenir sentit.

15. La cosmologia en el segle XX La teoria de la relativitat. Albert Einstein. La velocitat de la llum és teòricament la màxima que es pot assolir i, atès que no és infinita, és impossible la simultaneïtat entre esdeveniments observats per diferents observadors. El temps deixa de ser una cosa absoluta i passa a dependre de cada observador No és possible parlar d’espai sense parlar de temps, ni a la inversa. La teoria escapa a l’experiència i fins i tot a la imaginació. L’espai físic no és recte (geometria euclidiana), sinó corb.

16. El temps ja no és absolut com afirmava Newton, sinó relatiu a l’espectador. Des del nostre punt de vista un objecte que va a la velocitat de la llum va més a poc a poc, mentre que si ens situéssim en el lloc de l’objecte, seria totalment al contrari, veuríem com el temps passa molt més ràpid respecte als que estan viatjant a velocitat normal. És l’anomenada paradoxa del bessons. Si un dels bessons es queda a la Terra i l’altra viatja a la velocitat de la llum, les seves perspectives del temps seran diferents.

17. El principi antròpic Principi antròpic dèbil: l’univers en què existim té unes característiques molt concretes que fan que la vida sigui possible. Principi antròpic fort: defensa l’existència d’una vertadera finalitat; l’univers, des del principi, estava orientat perquè hi pogués aparèixer la vida humana (plantejament que escapa a la ciència).