1. Em moro de set
En aquesta part de món on hem tingut la sort de néixer, quan de vegades diem coses
com ara: em moro de set!, només les podem dir en sentit figurat. En canvi quants
habitants d’altres punts del planeta ho diuen com un lament, xisclant o amb un filet de
veu, no fan altra cosa que proclamar una terrible veritat.
És veritat que hi ha anys que en alguns indrets de la nostra geografia, l’aigua escasseja
més del compte i els l’han de racionar de manera que només arriba a cada cas només
unes hores al dia. Però, tot i la incomoditat que això representa, per treure’s la set hi
ha el recurs de comprar ampolles o garrafes d’aigua procedents d’abundosos
brolladors o deus que ragen sense parar a d’altres racons del país.
Avui dia, sobretot a les ciutats, gairebé tothom té aigua corrent. En canvi, uns anys
enrere, moltes cases tenien aigua de dipòsit. Aquests dipòsits estaven situats als
terrats i hi havia un recipient per a cada pis. En aquells temps, els nois i les noies,
abans de dinar, feien cua a les fonts públiques del carrer per omplir els càntirs que els
proporcionaven l’aigua de beure.
I, pel que fa als pobles, l’aigua s’agafava directament dels rius, de les fonts naturals i
dels pous, uns sistemes de subministrament que han quedat molt arraconats.
En els països on hi ha aigua corrent el consum s’ha multiplicat d’una manera
exagerada.
Necessitem l’aigua com el pa que ens mengem. L’increment tant fort del consum
obliga a aprofitar-la al màxim, a no deixar que una sola gota vagi a parar al mar sense
haver-ne tret abans tot el suc possible.
