1. SEMINARI 1R GRAU DE PRIMÀRIA<br />Anàlisi de l’obra de l’Elogi de la feblesa d’Alexandre Jollien<br />Marta Hernández Reyes<br />9 de Desembre de 2010<br />Índex<br />Introducció ................................................................................................................... 3<br />Definició del mètode socràtic ....................................................................................... 4<br />Anàlisi d’alguns eixos de l’obra: <br />El concepte de “normalitat” .............................................................................. 4<br />El paper de l’amistat ........................................................................................ 5<br />les eines que li dóna la filosofia a Jollien ......................................................... 7<br />Com pot influir “la mirada de l’altre”? ........................................................................... 8<br />Opinió personal ............................................................................................................ 9<br />Introducció<br />L’Elogi de la feblesa d’Alexandre Jollien és un relat autobiogràfic d’una persona amb una paràlisi cerebral que, al principi no feia més que enrotllar cigars per a persones discapacitades i finalment va aconseguir estudiar Filosofia a la universitat. <br />En aquest llibre es narra a partir d’un diàleg amb Sòcrates aspectes importants de la vida d’Alexandre Jollien, fent èmfasis a tots els obstacles que es va anar trobant mentre estava al centre. Fa la comparativa entre el que se sent un cop fora del centre amb totes les seves diferències i el que se sent a dins, on veu que tots són iguals, és a dir, que tots pateixen alguna discapacitat. <br />Amb aquest relat s’intenta transmetre al lector les dificultats que pot patir una persona amb discapacitats, ja siguin físicament, psíquicament, culturalment, socialment... però també la manera que té d’acceptar ell mateix que “mai serà normal”, i això el porta a preguntar-se sobre el sentit de la diferència. Aquest narrat és força dolorós i difícil però molt estimulant, i et fa qüestionar-te sobre la diferència dels termes normal i anormal. <br />Un aspecte molt important de l’obra d’Alexandre Jollien es la manera que té de considerar la filosofia, com una interpel·lació lliure de tot prejudici. Ho fa a partir d’un diàleg amb Sòcrates. Gràcies a la filosofia descobreix en el cor de la feblesa la grandesa de l’home. <br />Definiu, molt breument, en què consisteix el mètode socràtic.<br />El mètode socràtic consisteix en fer totes les preguntes que li siguin útils a partir d’un diàleg per aconseguir noves idees. En aquest cas Sòcrates li fa preguntes a Alexandre Jollien, i aquest a partir de la meditació i el raonament li contesta, desenvolupant alhora altres preguntes al voltant del tema central. <br />Sòcrates també utilitza la ironia per fer-li contestar aquestes preguntes de manera indirecta. En algun moment sembla que a causa d’aquesta fórmula Jollien es contradigui, però en tot moment acabarà contestant amb lògica i de manera raonada aconseguirà una bona contestació, ja que a més sempre fa que justifiqui totes les seves respostes. <br />Sòcrates amb aquest mètode intenta fer-li reflexionar sobre temes força dolorosos, com per exemple el que per a ell significa el terme normal i que per tant li fa pensar que ell és anormal. Gràcies a aquest mètode intenta trobar solucions a poc a poc sobre els diferents temes que es presenten. <br />Anàlisi d’alguns dels eixos que configuren l’obra:<br />Quina evolució va tenint el concepte de “normalitat” al llarg de l’obra? <br />Des del començament de l’obra, Sòcrates fa definir-li a Alexandre el que per ell significa “normal”. Aquest ho defineix: “ tot el que és igual a la majoria o a la mitjana dels casos i dels costums; allò que és habitual, familiar ”.<br />A partir d’aquí Sòcrates només li fa explicar-se i de tant en tant l’ajuda amb alguna pregunta. Jollien explica que ell únicament tenia un interès: progressar. Al centre no els hi era important el passat ni el futur, sempre miraven pel present, que era l’únic que absorbia totes les preocupacions. <br />En el relat sempre apareixen termes com dificultat, contrarietat, problema, malaltia, sofriment, solitud... per tant podem veure com donen més importància a les febleses dels homes que a les seves grandeses. <br />Alexandre explica que havien d’acceptar la seves condicions, que s’havien d’adonar que pertanyien a “un altre món”. Parla de la dificultat que se’ls hi presentava quan havien de pensar que no eren normals, perquè a més hi hagués gent que els hi ho recordés contínuament. Sovint també és preguntava si era menys lliure que els altres. En aquest moment Sòcrates intenta fer-li veure a partir de preguntes que a vegades la bona consciència no és suficient i, que a ell també li haurà passat algun que altre cop de recordar-li a una altra persona que es discapacitada sense tenir cap mala fer, per exemple en algun moment que s’hagi trobat amb una persona cega i l’hagi volgut ajudar. <br />Alexandre relata quan va tenir la intuïció que, fugint de la discapacitat, s’aïllava. Aquesta era allà amb ell i per tant no podia fer veure com si no la tingués. El pas principal era conèixer totes les seves febleses. Va ser llavors quan davant de totes les adversitats va fer tot el possible per integrar-se en el món de fora del centre i somriure a la vida. No obstant remarca que la diferència trasbalsa i desconcerta a l’home en la seva recerca de la perfecció. <br />En aquesta obra narra també la funció que tenien els educadors vers la seva discapacitat. La majoria únicament tractaven els símptomes sense anar més enllà, és a dir, sense aprofundir en la causa. Però també va trobar-se amb altres, que s’estimaven i que confiaven en les seves possibilitats. Aquests sabien treure totes les capacitats amagades sota tota mena d’obstacles i els feien sentir que eren més que unes persones discapacitades. L’educació que havia rebut li havia ensenyat que l’objectiu últim era la integració social, assolir l’èxit, poder arribar a ser igual que els altres. Però aquesta imatge a ell no li atreia, ja que tot el que ell volia era assemblar-se al més possible als altres. <br />Molts personatges que semblaven uns incompetents són els que a la llarga més l’han ajudat, sobretot per revelar la bellesa de l’ésser humà i per fer-li confiar en ell mateix. <br />També li va fer falta motivació i confiança per desenvolupar les seves capacitats i això li va servir per integrar-se i adaptar-se més fàcilment a la resta de la gent. Alexandre diu que conèixer-te a tu mateix és precisament conèixer allò que és bo, allò que afavoreix la vida. Afirma que la normalitat també pot ser un estímul per a la persona que se sent exclosa, ja que suscita en ella el desig de millorar i de reduir per tant la distància que els separa dels altres. <br />Finalment, per acabar el diàleg Sòcrates li torna a fer referència entre els termes normal i anormal. Però aquest cop li fa definir la paraula anormalitat. Alexandre li defineix així: “ tot allò que s’allunya del que la societat considera una conducta acceptable. Anormal és aquell que per definició se separa de la norma. Són moltes les característiques (la talla, el pes...) que varien en si de la població. La majoria de la gent se situa en la mitjana. D’aquesta manera, com més se separa de la norma, menys normal seràs”. A partir d’aquí, i per últim cop, li fa reflexionar sobre el tema i li exposa que dins del món on ell vivia , és a dir, el centre, els crits i els gestos eren el normal, per tant perquè ell havia de ser anormal? Després Sòcrates inclou: “jo, vagi on vagi, en qualsevol situació que em trobi, tothom em considera un marginal, un anormal i em tracten com a tal. No importa que camini dret, que respecti les lleis... prova’m, demostra’m que sóc, des de tots els punts de vista, completament normal! Amb aquesta afirmació Sòcrates vol fer veure a Alexandre i també als lectors que la normalitat és molt relativa. <br />Quin paper juga l’amistat en el dia a dia d’Alexandre Jollien i els seus companys?<br />Al llarg de l’op. cit, Alexandre Jollien fa referència varis cops a l’amistat i el que això comporta per a ell. <br />Primerament parla de l’amistat d’una manera ben natural, deia que aquesta amistat era consolidada per la singularitat de les condicions de la gent que hi havia en el centre. Cada persona tenia les seves peculiaritats que el diferenciaven de la resta de la gent, per això aquesta amistat els unia i els feia ser més fort davant les adversitats. Per tant també aconseguien disminuir la solitud que en un principi sentien. Les seves relacions naixien, per dir-ho d’alguna manera, dels patiments compartits, és a dir, en el fet que tots tenien el mateix objectiu. El que tenien molt clar es que havien de lluitar per tot i contra tot amb força per afrontar plegats les dificultats de les seves condicions. <br />Alexandre esmena els seus amics dins del centre: Philippe, Jerome i Adrien. Amb cap d’ells tenia res en comú, malgrat això no podien fer res sense estar junts. Es sostenien els uns als altres per assumir plegats el propi aïllament. Com que cadascú tenia les seves discapacitats, es trobaven per exemple que l’Adrien no sabia parlar, havien de fer-se el seu propi codi de comunicació per tal de tenir el seu propi llenguatge que molts cops es limitava amb un simple “com anem?”. <br />Alexandre quan fa referència a les seves amistats tan singulars ho fa de manera molt positiva, és a dir, remarca en tot moment el que li han ensenyat tots els seus amics i sobretot que li han ensenyat el dur “ofici de ser home”. Diu que es demostraven en tot moment que s’estimaven, que estaven contents perquè es tenien els uns als altres. Ells l’ajudaven a baixar fins al més profund d’ell mateix i trobar una sortida encara que fos el nivell més temible. També explica la importància dels gestos entre ells a dins del centre, ja que era la manera principal d’establir contacte. Això, però li va resultar un problema quan va haver de sortir del centre, ja que els gestos adquirien un significat ben diferent. Tots junts aconseguien veure la dolçor de la vida, en la seva més pura simplicitat. Cal remarcar que per a ells tot i que no tenien unes capacitats intel·lectuals prou desenvolupades per expressar els seus sentiments els hi era suficient parlar de la seva manera i dir un simple “tu, bon pull”, perquè amb això aconseguien expressar amb senzillesa la seva tendresa, la seva amistat i la seva alegria d’estar tots junts i,per a ells això és vital. <br />Un cop més fa referència a una altra persona que l’ha ajudat al llarg del seu viatge a la vida. En Matthieu que treballava d’educador. Ens explica que ell sabia resoldre els problemes amb senzillesa. Ell confiava en la gent del centre i els feia descobrir les seves il·lusions, els seus tarannàs i les seves febleses. Ell considerava que tothom porta dins seu les solucions i que només es tracta de fer-les sortir a la llum a poc a poc a partir del diàleg. Alexandre creu que ell a diferència de molts altres educadors el va ajudar molt i per això, en part el considerava també un amic. <br />Alexandre també fa referència a “la seva altra vida”, la de fora del centre. Un cop va haver de sortir d’allà és va trobar amb forces dificultats, i va ser necessari que aprengués els hàbits, les costums, les regles noves que se li presentaven. A més a diferència del centre, Alexandre tenia por de ser rebutjat per la gent. El contrast entre la vida a dins el centre i la de fora era molt forta. Per una banda, a dins el centre tots s’estimaven i la presència de l’altre era permanent. Però per altra banda pel que fa a la vida fora del centre és va haver d’acostumar en gran part a la solitud. Tot i que va poder adaptar-se i integrar-se i va fer verdaders amics, els que la gent anomenava “rucs de la classe”. <br />Per últim Alexandre fa referència al pare Morand, que era el capellà del centre. Aquest va accentuar molt en el fet que Alexandre acabés volent estudiar filosofia. El considerava el seu millor amic. Creu que la influència de Morand el va transformar. Morand en tot moment empenyia a Alexandre a confiar en ell mateix i a ensenyar-li el valor de la vida. <br />Finalment quan parla d’amistat diu que dos bons amics han d’enriquir-se mútuament sense explotar-se. Pel que fa a ell, relata que en el cor de la seva feblesa pot apreciar el do de la presència de l’altre i per la seva part intenta també oferir-li la seva humil i fràgil presència. <br />Per tant podem veure com Alexandre al llarg del seu relat ha insistit en els lligams d’amistat, lligams en els que s’unien molt estretament ell i els seus companys. <br />Quines eines dóna la filosofia a Jollien per assumir la seva condició física?<br />Per Alexandre Jollien té molta rellevància la filosofia, ja que al llarg de la seva vida creu que la ajudat molt. <br />Primer de tot diu que considera la filosofia com una interpel·lació lliure de tot prejudici. La filosofia li va fer veure la gran quantitats d’oportunitats que tenia i havia de guanyar-s’ho tot. Havia de lluitar per tot i contra tot, lluitar contra el diagnòstic mèdic, contra el descoratjament i contra els escarnis dels altres infants, que ferien brutalment la seva sensibilitat. En mig d’aquestes lluites va ser quan va trobar una obra de filosofia a l’atzar on eren escrites aquestes dues màximes: “ningú és forçosament dolent” i “coneix-te a tu mateix”. Aquestes van fer canviar la vida d’Alexandre i de cop i volta va fer-se més interessant. A partir de llavors, Jollien va proposar dedicar-se a aclarir la seva singular situació i analitzar les diferents reaccions dels meus educadors. <br />La lectura dels filòsofs el va ajudar a comprendre millor, a donar sentit a la realitat. Ben aviat va ser conscient que el seu entorn havia canviat: havia deixat definitivament el centre on el progrés d’un esdevenia el de tots! <br />Per aconseguir tot això primerament va passar a observar, que és la primera virtut d’un filòsof i va ser llavors quan va adonar-se que pertanyia a “un altre món” i que per tant havia de integrar-se com fos per aprendre el codi d’aquest nou món. Fou així que es va dedicar a observar tot lo del seu voltant i va comprendre gràcies a aquest mètode moltes altres coses que fins ara li eren desconegudes. <br />Els filòsofs van ajudar a Jollien pel seus mètodes, pel seus camps d’investigació. Gràcies a aquests va sentir la necessitat de comprendre la precarietat de la seva condició d’home. Els filòsofs també el van fer veure que no podia fugir de la seva discapacitat, perquè d’aquesta manera s’aïllava, si més no havia de conèixer i acceptar les seves febleses. <br />Va ser amb el pare Morand que va acabar de decidir-se per estudiar filosofia, ja que sempre l’havia recolzat molt en aquest aspecte i ell a diferència d’altres monges sempre respectava els valors que els hi ensenyaven. Quan va començar a estudiar va comprovar que les seves capacitats es desenvolupaven ràpidament, ja que tenia molta motivació vers aquesta tasca, que és un aspecte que sempre li havia faltat. <br />Gràcies a la filosofia, Alexandre sap que conèixer-te a tu mateix és precisament conèixer allò que és bo. Per això a causa de la filosofia va trobar moltes solucions a moltes de les seves dificultats.<br /> <br />Com creieu, vosaltres personalment, que ens pot influir “la mirada de l’altre” en la visió i construcció del propi “jo”? Intenteu fer-ne una reflexió autobiogràfica, prenent com a referència la vivència d’Alexandre Jollien. <br />En moltes ocasions, el fet de ser diferent pot crear un mal estar en aquell qui ho pateix. Però està demostrat que si a més a més són “els altres” els qui remarquen aquesta diferència, la convivència i la igualtat encara es fa més dolorosa pels qui se senten diferents. <br />Jo, personalment, conec una persona que pateix acondroplàsia. Aquesta malaltia l’ha acompanyat des de que va néixer i no obstant, mai se la volgut sentir seva. Per això des de que té ús de consciència s’ha sentit diferent a la resta. Sempre ha intentat fugir de la seva discapacitat i a causa d’això s’ha aïllat més de la societat. Tal com diu Alexandre Jollien lo primordial és conèixer les teves febleses...<br />És veritat, que “la mirada dels altres” també influencia molt en com et pots sentir. En el cas que estic explicant, sempre li han tingut compassió per la seva malaltia i això a ell li ha fet sentir-se més diferent dels altres. No obstant, els que veiem el cas des de fora no podem controlar el que sentim quan el veiem i no ens adonem que molts cops les nostres mirades de pena i compassió en comptes de fer-lo sentir millor i recolzat per nosaltres, el fa sentir-se distint i fins i tot fem que arribi a sentir pena per ell mateix. <br />Has de ser una persona molt forta i tenir gent que et recolza en tot moment per poder viure la vida de la manera més “normal” possible quan pateixes alguna discapacitat que et fa ser diferent de la resta. <br />En aquest cas, el nen ha optat per operar-se, per intentar portar una vida més semblant a la resta dels seus companys. De tal manera que no se senti tan diferent a la resta de la gent que l’envolta. <br /> <br />Opinió personal<br />Un cop he acabat el llibre de l’Elogi de la feblesa d’Alexandre Jollien, m’ha fet reflexionar sobre aspectes que anteriorment no m’havia plantejat. <br />En el transcurs de la lectura, Alexandre ens va mostrant diferents aspectes i parts més íntimes i sentimentals del llarg de la seva vida. A mesura que anava llegint se m’anaven venint al cap diferents situacions que he viscut amb persones també discapacitades i em fa adonar-me’n de que el sentiment de pena no es el més adequat per ajudar a tirar endavant a persones amb algunes dificultats. <br />Crec que Alexandre amb la seva narració autobiogràfica ha aconseguit realment arribar als lectors i fer-los pensar sobre el tema. És evident que moltes de les persones que em llegit aquest llibre, només ens podem fer una simple idea de què és i com és sentir-se diferent per alguna malaltia, ja que penso que és un fet que encara que te l’expliquin, mai pots arribar a entendre. <br />A mesura que anava llegint el llibre, també he pensat que la gent “normal” no estem preparats per algunes diferències que presenten algunes persones. Que no sabem com tractar-les. I això és un fet que crec que hauria de canviar a la nostre societat. Que no podem oblidar que cada individu és diferent. Algunes diferència es veuen a simple vista, però moltes altres no i també són característiques. Com per exemple el simple fet de portar ulleres, tenir algun tipus de tic, ser més gras que la mitja de les persones...<br />Per acabar, m’agradaria dir que personalment considero que és un molt bon llibre, ja que parla sobre un tema particular i de manera molt concreta. Pel que a mi respecta Alexandre Jollien ha aconseguit amb aquest relat fer-me reflexionar i arribar a veure la vida des d’una altra perspectiva, és a dir, ficant-me en el lloc d’una persona que pateix alguna que altra dificultat. <br />